Autor: Administrador

L’ansietat: Un model explicatiu

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 4 de gener de 2022

“La relació amb la realitat és conflictiva perquè som activament dins d’ella o, millor, som part d’ella, i en ella l’ésser humà desitja respecte dels objectes i, per tant, ha de modificar-la, a la qual cosa la realitat es resisteix. L’ésser humà vol el que no té i allò que té, té por de perdre-ho.”

Carlos Castilla del Pino, a Teoría de los sentimientos

Introducció

La conducta de la persona és motivada: implica activació (intensitat) i direcció (aproximació-evitació). Les emocions, l’ansietat entre elles, reflecteixen la relació entre els motius (necessitats) i l’èxit, o probabilitat d’èxit, en el moment de realitzar la conducta apropiada per obtenir l’objecte o la meta que satisfaci aquesta necessitat (Palmero, 1996).

Segons la relació necessitats-mitjans-conducta-èxit, s’origina una emoció o una altra –ansietat, depressió, etc.-. Posem-ne un exemple. Imaginem que som en el període de prova d’una feina que constitueix una oportunitat important per desenvolupar la nostra carrera professional. Aquesta feina, a més, ens permetrà obtenir uns ingressos amb els quals podrem dur a terme el pagament d’algunes necessitats peremptòries –alimentació, habitatge, cotxe- i ens atorgarà prestigi social en el nostre medi. La nostra meta és demostrar que som la persona adequada per al càrrec i aconseguir-lo de manera definitiva. Les nostres accions (activació i conducta) estaran orientades (direcció) a aconseguir aquest objectiu utilitzant els mitjans i els recursos més convenients. Si els nostres plans es veuen amenaçats –hem comès algun error, ens manca alguna habilitat, el cap ha qüestionat alguna de les nostres decisions, per exemple- és molt probable que la nostra resposta emocional sigui de por, d’inseguretat o d’ansietat davant del risc de no aconseguir l’èxit pel que fa als nostres propòsits.

Si finalment el que succeís fos que efectivament fracasséssim, és molt probable que la nostra reacció emocional fos de tipus depressiu, de manera que sentiríem tristesa, desànim, culpa i desgana davant de nous intents. Panksepp (1991) considera les emocions com a determinats tipus de processos sincronitzadors o coordinadors que es produeixen al cervell i que activen tendències particulars d’acció. Així, l’ansietat probablement tendirà a propiciar accions defensives –atac, fugida, preparació de mitjans i suports, combativitat-, mentre que la depressió segurament facilitarà la desactivació de plans, la autocrítica i el qüestionament de les nostres capacitats, la desconfiança en els nostres recursos, el desinterès, el retraïment, etc.

L’ansietat és una emoció caracteritzada pels sentiments de por, de temor, d’aprensió, de inseguretat, com a conseqüència del fet que l’individu sent amenaçats els seus interessos, disposa de mitjans insuficients, té dificultats per realitzar les conductes adequades, desconfia de les seves capacitats, se sent insatisfet amb l’èxit obtingut o té problemes per mantenir aquests assoliments.

Quan hi ha una proporcionalitat entre els mitjans-recursos amb què una persona compta (o aquesta sap reconèixer) i les exigències-condicionants del medi als quals ha d’enfrontar-se, l’individu té la percepció de control dels problemes i de les dificultats, i, per extensió, de la seva conducta i dels seus plans. Quan no és així, la persona se sent desbordada, a mercè de les circumstàncies. La percepció de falta de control, sia del medi intern o de l’extern, activa una disposició de l’organisme cap a un tipus específic d’accions i actituds relacionades amb la defensa, amb la recerca de seguretat, amb la prevenció o amb l’atac, a través de conductes específiques d’afrontament de la situació.

Si les conductes d’afrontament són efectives, es restableix de nou el control –l’antic o un de nou- i es torna a la normalitat; si no, és probable que es multipliquin les dificultats i s’incrementi progressivament l’ansietat. Els propòsits que donen sentit i direccionalitat a les accions, i els processos d’avaluació que, en el cas de l’ansietat, cataloguen una situació com a amenaçant quant a aquests propòsits o metes, no sempre són conscients o no ho són en la seva totalitat. Alguns processos són automàtics (movem la mà de manera reflexa si s’apropa una vespa o si ho fa simplement un objecte estrany que encara no hem identificat) o s’han automatitzat (conduïm sense parar atenció constantment a la destinació ni als procediments que cal seguir per dur a terme les operacions i les maniobres que realitzem).

Si recordem una altra vegada la definició d’ansietat –alerta de l’organisme davant de situacions que es consideren amenaçants- se’ns planteja la qüestió de com l’organisme qualifica una situació com a amenaçant; és a dir, com processa la informació a partir de la qual s’ha de generar o no l’estat d’alerta i les respostes que corresponguin al cas. En el processament de la informació vinculat a la percepció de riscos, hi participen, coordinadament, algunes àrees cerebrals responsables de les respostes emocionals bàsiques –tàlem, amígdala- i l’escorça cerebral.

Aquest processament es produeix en tres etapes (Beck y Clark, 1997):

1.ª etapa: Avaluació inicial de l’amenaça. S’esdevé un reconeixement automàtic i instantani dels estímuls i aquests es classifiquen com a amenaçants o no. Aquest procés consumeix pocs recursos atencionals i permet el processament paral·lel d’altres plans o informacions.
2.ª etapa: Activació primitiva davant l’amenaça. Després de l’evidència inicial de perill, s’activen les respostes cognitives, emocionals, fisiològiques i conductuals característiques de l’ansietat. Aquesta segona etapa, que inclou les respostes de fugida o de posar-se fora de perill, també és automàtica, rígida, no racional i totalment o parcialment inconscient. La persona només és conscient dels resultats d’aquesta avaluació primitiva de l’amenaça; és a dir, dels efectes fisiològics, emocionals i conductuals que se’n deriven, i dels pensaments automàtics que l’acompanyen. El processament de la informació característic d’aquesta etapa consumeix molts recursos atencionals. Es produeix, a més, intolerància a la incertesa i una sobrevaloració del dany i de la probabilitat que aquest es produeixi.
3.ª etapa: Pensament reflexiu. La persona pot raonar els seus pensaments i els seus propòsits, i avaluar l’exactitud de la seva valoració inicial d’amenaça i la disponibilitat i la eficàcia dels seus recursos per afrontar-la. És un processament de la informació més complex, lent, racional i conscient.

El model de processament de la informació que acabem d’explicar encaixa amb formulacions neurobiològiques como la de LeDoux (1999). Segons LeDoux, els senyals o estímuls fòbics es processen inicialment al tàlem, des d’on es transmet una informació primària a l’amígdala i, des d’aquesta, al sistema nerviós autònom i a altres centres nerviosos. Aquesta transmissió, rapidíssima, permet un canvi en la focalització de l’atenció i una resposta accelerada d’escapada o de recerca de seguretat –aquest procés correspondria a les etapes 1.ª i 2.ª citades amb anterioritat-. Simultàniament, l’escorça cerebral rep del tàlem una informació més completa i més conscient del problema, cosa que li permet fer-se’n una representació més precisa –etapa 3.ª-. Aquesta informació es trasllada també a l’amígdala, des d’on s’envia de nou al sistema nerviós autònom i a altres centres.

El fet que la informació viatgi per una via més ràpida, més curta i més directa del tàlem a l’amígdala, abans que aquesta última rebi la informació processada per l’escorça cerebral, és probable que permeti que les respostes emocionals s’iniciïn a l’amígdala abans que la persona sigui conscient de l’estímul, intern o extern, que la fa reaccionar. Des de l’escorça cerebral també podrien sortir informacions cap al sistema neuroendocrí, el qual, a través de les hormones, participa, a mig termini sobretot, en les respostes de l’organisme davant l’ansietat i l’estrès.

Però la informació no només viatja de dalt a baix, sinó que també ho fa de baix a dalt. Això implica que l’activació emocional que es reflecteix a les vísceres –cor, pulmó, estómac- i als músculs pot influir i condicionar l’activitat dels processos cognitius superiors. De la mateixa manera que els pensaments amenaçants poden activar respostes autònomes que preparen l’organisme per a la defensa, la sobreestimulació/sobreactivació perifèrica pot activar el pensament, que mira de buscar o suposar possibles perills. És a dir, pensaments amenaçants fan que l’organisme s’activi per defensar-se, però l’activació defensiva pròpia de les etapes 1.ª i 2.ª citades amb anterioritat pot fer que el cervell conscient tracti d’indagar d’on ve el perill que està pressentint. Això podria explicar, també, com és que els símptomes d’ansietat poden convertir-se en font d’ansietat i preocupació.

Referent a les estratègies contraproduents d’afrontament de l’ansietat, la majoria dels procediments que cal seguir estan relacionats amb els processos característics de la etapa o del nivell de processament tres, ja que els nivells un i dos són menys accessibles pel que fa al control directe i voluntari per part de la persona. El nivell tres de processament està estretament lligat als processos cognitius i operatius de l’individu, molts dels quals són conscients i intencionals, com a mínim en part.

Un esquema d’interrelació de les variables operatives per a l’estudi de l’ansietat

Esquema que representa la interrelació de les variables operatives per a l’estudi de l’ansietat, les definicions de les quals podrien ser les següents:

Amenaça. Fa referència a aquells danys, a aquelles pèrdues o a aquells obstacles que poden alterar negativament els plans, els interessos, els assoliments o l’estat de l’individu.
Anticipació. Fa al·lusió a un procés cognitiu d’avaluació d’un succés que encara no ha tingut lloc, en relació amb el qual l’individu calcula possibles riscos, com es produiran o no i com es podrien prevenir o afrontar.
Reacció psicobiològica. Sobreactivació i sobreestimulació internes de l’organisme davant una situació considerada amenaçant.
Afrontament. Esforços cognitius i conductuals que es duen a terme per fer cara a les demandes específiques, internes o externes, que són avaluades com a amenaçants o bé com a excedents o desbordants dels recursos del subjecte.
Resultats. Són les conseqüències, adaptatives o no, de l’afrontament de la situació amenaçant i tenen repercussió en els estats-processos afectius, efectius i fisiològics de l’organisme.

L’ansietat no és assimilable, exclusivament, a una variable ni a una relació particular entre aquestes, sinó al conjunt de totes elles com a sistema.

L’afrontament efectiu dels riscos o dels obstacles que poden amenaçar els assoliments pretesos o el manteniment d’aquells que ja es tenen o s’han aconseguit -statu quo- i que es volen conservar, redueix l’ansietat o la desactiva. L’afrontament no efectiu intensifica l’ansietat. A mesura que un projecte o un assoliment es degraden i l’activació fisiològica i la psicològica arriben a límits propis d’un trastorn, l’ansietat compromet, obstaculitza o degrada –en una paraula, amenaça- la continuïtat d’altres plans inicialment no problematitzats, de manera que comença així un procés de generalització, o reaccions en cadena, que retroalimenta l’ansietat negativament, ja que l’individu veu els seus recursos progressivament més desbordats i el seu benestar reduït o convertit en malestar.

__________

Font: Baeza Villarroel, J.C. (2008). “Higiene y prevención de la ansiedad“. Madrid: Díaz de Santos. Clínica de l’Ansietat, especialistes en Barcelona i Madrid.

Vídeo: Fisiología del estrés. Programa Redes.TV2

Altres vídeos relacionats

Ansietat: avisos i funcions

Funcions de l’ansietat

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 3 de març de 2021

Les emocions disposen i orienten cap a determinades actituds i accions, articulant eficaçment -no sempre- percepció, cognició, fisiologia, afectes i conducta. Tot això, depenent, bàsicament, dels resultats/expectatives relacionats amb aconseguir/conservar el que desitgem i allunyar-nos/minimitzar l’indesitjable, amb uns mitjans i unes circumstàncies.

L’ansietat constitueix, d’una banda un sistema d’alerta que ens avisa de que alguna cosa requereix de la nostra atenció o consideració. Dit d’una altre manera, compliria a nivell psicològic, una funció semblant a la del dolor a nivell físic. A nivell físic podria fer-nos mal el cap, sentir-nos cansats, notar els músculs carregats i això seria l’avís per realitzar alguna acció immediata, o no. L’ansietat ens avisa de possibles riscos, necessitat de recursos extra, incompatibilitats, contraindicacions, amenaces.

Més enllà d’aquesta funció d’advertència, l’ansietat ens disposa a actuar al respecte: atendre i pensar sobre l’assumpte, valorar-ne la importància i conseqüències, vigilar, disposar de recursos, etc.

El registre emocional de l’ansietat es projecta en la dimensió Desactivació-Atenció-Alerta-Alarma, en funció de la percepció de la gravetat, imminència, probabilitat de que succeixi el risc, d’una banda, i de la disponibilitat percebuda de recursos per fer-hi front.

Pel que fa a la seva funció operativa, l’ansietat propicia diferents tipus d’accions de mobilització. Veiem les més importants, pensant en l’exemple de la realitació d’un concurso o oposició:

Advertir, prendre consciència de les conseqüències positives/negatives del resultat de la prova, vigilar que els nostres drets no estan conculcats en la convocatòria, en el seu cas reclamar, que complim amb els requisits exigits, estar atents a procediments, dates.
Preparar-se, posar-se en les condicions físiques i psicològiques necessàries per a afrontar la prova, el procés fins que se celebri i els esforços o renúncies exigides. Capacitar-se, adquirir coneixements, entrenar-se, establir controls.
Buscar recolzament, fer-se amb els mitjans materials o personals necessaris: anar a una acadèmia o tenir un preparador personal, comprar llibres o apunts.
Prevenir, preparar les coses necessàries per un fi, prendre precaucions per evitar un mal: fer una programació que ens permeti acabar i repassar el temari, disposar de mesures que ens comprometin a fer-ho, comptar amb recursos econòmics per sobreviure durant el període de preparació i assegurar-nos el temps necessari per fer-ho. Preveure, disposar amb antelació de mitjans per disminuir els efectes negatius d’alguna cosa, alternatives si no es superés la prova satisfactòriament.
Afrontar, posar-se en disposició de fer front a una situació amb certa dificultat com realitzar un examen escrit o oral, concentrar-se, controlar l’estrès i els nervis.
Establir prioritats en l’ús de recursos i esforços: renunciar, posposar o deixar sota mínims altres activitats o interessos, per afavorir l’estudi i la preparació adients. Inhibir/bloquejar altres activitats no compatibles o inconvenients en un moment donat.
Lluitar, fer valer, defensar el nostre examen, superar objeccions.
Protegir-se de possibles invalidacions, impugnar preguntes, procediments o resultats incorrectes, que ens puguin desfavorir.
Evitar anar a l’examen, arribat el moment, si no ens haguéssim preparat prou, o fugir, abandonar, un cop dins, si la dificultat supera amb escreix el que podem fer front amb alguna probabilitat d’èxit.

Moltes coses ens van be gràcies a l’ansietat, que sota les condicions adequades, milloren el nostre rendiment i adaptació al medi.

L’ansietat es converteix en disfuncional

quan és desproporcionada, compromet la salut i el benestar o l’autonomia.
quan interfereix de manera significativa en el normal desenvolupament de les activitats de la persona (estudis, feina, vida social, vida familiar, oci).
quan s’instaura el mecanisme de la “por a la por”: les manifestacions de l’ansietat es converteixen en el seu principal disparador.
quan dins de les funcions de l’ansietat, s’activa de forma recurrent alguna inadequada al cas, en lloc de les més funcionals o convenients. A mida que el registre emocional es polaritza cap a l’estat d’alarma, es veuen més afavorides les respostes més primàries i reactives (evitació, fugida, irritabilitat, paràlisi).
quan s’imposen i se sistematitzen les formes d’afrontament reactives, impulsives, immediates, davant les proactives, estratègiques i de llarg abast.
quan es confon l’afrontament de l’emoció i els seus efectes amb el problema: rascar la ferida, buscant reduir la picor, en comptes de centrar-se en la seva cura, o en el que l’origina; també fer a la vegada les dues coses.

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12 – 607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92 – 607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

Fuente: Clínica de l’Ansietat. Especialistes en el tractament de l’ansietat.[:]

Regulació emocional

Què són les emocions

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 28 de febrer de 2021

Les emocions són respostes o reaccions que modifiquen el nostre afecte i ens predisposen a l’acció. La seva funció és adaptativa i ens dirigeix a preparar-nos cap a determinades accions. Aguditzen els nostres sentits i ens mobilitzen en una determinada direcció. Aquestes reaccions es manifesten amb canvis fisiològics, canvis a nivell de pensament i canvis a nivell de conducta. Les emocions modifiquen el nostre estat afectiu i compleixen alguna funció útil i profitosa per satisfer les nostres necessitats o objectius. Les emocions canvien el nostre afecte, motiven les nostres accions i també compleixen una funció de comunicació social.

Amb aquets canvis es promouen comportaments i accions dirigides bàsicament a evitar allò que ens resultaria perjudicial i apropar-nos a allò que ens resultaria beneficiós.

Existeix un grup d’emocions bàsiques o primàries i altres més complexes anomenades secundàries. Les emocions primàries son: por, ira, alegria, tristor, sorpresa i fàstic. Respecte les emocions secundàries, els autors les descriuen com emocions més complexes, combinació de les primàries, dependents de l’aprenentatge, la cultura i el procés maduratiu de la persona. La seva expressió és molt similar entre nosaltres, però depenent de les nostres característiques, aprenentatges i experiències, experimentarem certes emocions d’una manera particular i diferent als altes.

El mateix passa amb el motiu que les provoca. Una mateixa situació pot desencadenar emocions diferents entre les persones o amb un grau d’intensitat molt diferent. En aquest sentit, també les nostres característiques i experiències modulen la manera en que experimentem les emocions. Mitjançant com visquem una situació, com la interpretem o percebem, experimentem emocions diferents o amb un nivell d’intensitat més o menys elevat.

Un bon exemple el tenim mitjançant com vivim la por, que és una de les expressions fonamentals de l’ansietat. No a tothom li fa por el mateix ni amb la mateixa intensitat.

Alguns exemples:

Cometre una errada a la feina: Hi ha qui viurà aquest fet amb temor a que el seu cap li digui alguna cosa, el sancioni o inclús l’acomiadi, o pensi malament de les seves capacitats, i per tant se sentirà ansiós, amb por i preocupat. Però una altre persona, encara que no estigui satisfeta, pot entendre que és normal cometre errors i que tot i això la seva feina és vàlida i de qualitat. Aquesta persona no sentirà por ni preocupació o en tot cas la intensitat serà molt més baixa que en el primer cas.
Tenir una cita: Algunes persones, davant la situació de conèixer a algú i tenir una cita poden activar-se molt, estar força neguitosos/es, pensar que no estaran a l’alçada o que no agradaran a l’altre persona, i per tant, dormiran malament la nit anterior, es preocuparan i s’angoixaran. En canvi, altres persones poden veure aquesta situació amb motivació i com quelcom atractiu, interpretant la cita com quelcom divertit independentment de “l’èxit”, i per tant, se sentiran il·lusionats/ades i contents/es amb la cita. La primera persona pensa preocupada “¡oh no, tinc una cita!” mentre la segona pensa alegrement “¡fantàstic, tinc una cita!”.
Una presentació en públic: Hi haurà qui davant d’una possible avaluació negativa per part dels altres sentiran por i ansietat intensos, i la seva experiència serà “he estat molt nerviós/a, la presentació ha sigut un desastre”, mentre altes podrien gaudir-ho i el seu grau d’ansietat seria pràcticament inexistent.
Viatjar en avió: Hi ha qui ho pateix i hi ha qui ho gaudeix.

Com veiem en aquests exemples, les emocions no només depenen de la situació desencadenant, també depenent de molts altres factors.

Encara que tenim tendència a distingir les emocions com a negatives o positives, aquesta distinció no fa justícia a la seva funció. Considerem aquestes dues categories per com ens fan sentir quan les experimentem. Una descripció més raonable seria dividir-les en agradables o desagradables, però considerant que totes elles serien positives per que ens ajuden a adaptar-nos i a superar dificultats. Les emocions experimentades com desagradables tenen l’objectiu d’evitar o allunyar-nos de quelcom contraproduent, mentre que les agradables tenen l’objectiu d’apropar-nos a…, o que es tornin a produir les circumstàncies o situacions que ens resulten profitoses.

Totes les emocions son adaptatives i ens ajuden?

Depenent del grau i la circumstància en que es manifestin. Si es manifesten amb una intensitat adient i davant de circumstàncies que ho requereixen, llavors si que ens ajuden, però sempre passa així. Quan passa que una emoció apareix de manera desproporcionada o exagerada, o en un context on no es requereix, pot fins i tot dificultar el nostre rendiment i la consecució d’objectius. Quan això passa, és quan considerem que una emoció és desadaptativa o inadequada. Això passa sovint amb els problemes relacionats amb l’ansietat. L’ansietat i la por ens ajuden a preparar-nos per afrontar millor una situació complicada, difícil o perillosa, però si la ansietat és massa intensa o es presenta sense que en realitat hi hagi perill, llavors pot entorpir molt el nostre benestar i els nostres objectius. Serà llavors una emoció contraproduent que ens produirà un malestar innecessari. En aquets casos la teràpia psicològica ens pot ajudar. Un tractament cognitiu-conductual ens oferirà una sèrie d’eines i estratègies per superar els nostres problemes, reconduir les nostres emocions per que apareguin de nou en un grau adient i en les circumstàncies necessàries. Ens ajudarà també a dirigir de manera adient els nostres pensaments i comportaments per tal d’aconseguir el nostre benestar.

Com a resum podríem dir que:

Les emocions son una reacció adaptativa que modula el nostre afecte i que es manifesta a nivell d’activació fisiològica, pensaments i conducta.
Ens ajuden a aconseguir els nostres objectius i satisfer les nostres necessitats dirigint accions en aquestes direccions, i també tenen una funció de comunicació social.
Depenen o es modulen a través de diversos factors: situacions desencadenants, experiències anteriors, creences i interpretacions, característiques personals…
Ens apropen a lo desitjat o agradable i ens allunyen de lo perjudicial o desagradable.
Totes les emocions, encara que siguin desagradables, tenen una funció i per tant son positives.
La única excepció és quan es presenten d’una manera molt intensa o incongruent amb al situació, llavors poden representar un problema. Si no aconseguim gestionar-les be i reconduir-les fer teràpia ens pot ajudar.

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12 – 607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92 – 607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

Ansietat i altres

Ansietat: La por a perdre el control o tornar-se boig

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 5 de gener de 2017

La por a perdre el control sobre el propi pensament, conducta o impulsos és freqüent en els trastorns d’ansietat. D’alguna manera, aquest sentiment, o pre-sentiment, és consubstancial a l’experiència d’ansietat elevada. Si l’ansietat té relació, com hem assenyalat en altres documents del web, amb la percepció del subjecte quan es veu desbordat, respecte a la seva capacitat i recursos, per les demanes i exigències del mitjà (extern o intern), és natural que aquesta experiència s’equipari a la pèrdua de control sobre un mateix o sobre el mitjà: quan tenim una dificultat però és assumible, considerem que tenim els recursos, els suports i les capacitats per afrontar-ho i diem, col·loquialment, que «tenim un problema, que no està resolt però que està controlat». Si, per contra, ens trobem excedits o desbordats diem «tenim un problema, que no està resolt, ni sota control», és a dir, ens sentim a mercè de les circumstàncies.

És probable que l’ansietat alteri l’execució de repertoris de conducta, fins i tot alguns que normalment «surten sols», sense que la consciència actuï, ja sigui perquè es tracta de respostes autònomes o bé automatitzades després d’un procés d’aprenentatge i entrenament: l’articulació, la fluïdesa de la parla, l’atenció i la concentració, la resposta sexual, la conciliació de la son, etc. La percepció d’aquests errors, crea dubtes sobre l’adequada regulació i produeix desconfiança sobre el funcionament normal i correcte de les funcions i facultats en la persona que els experimenta.

En alguns casos, l’ansietat genera, com a part dels símptomes i manifestacions, una sensació d’estranyesa i irrealitat, com si estiguéssim veient la realitat a través d’un vidre o «com en una pel·lícula», com si ens sentíssim aliens a nosaltres mateixos (despersonalització) o a l’entorn (desrealització).

De la mateixa manera que la sobre-preocupació per la salut física porta a la vigilància i a l’observació de diferents funcions i manifestacions fisiològiques, la por a perdre el control porta a l’autoobservació i el seguiment del nostre pensament, i a l’execució d’activitats i els seus possibles efectes.

La por a tornar-se boig

A vegades, aquest sentiment de descontrol, desordre o irrealitat s’equipara a la idea de trastocar-se o tornar-se boig. En casos extrems, aquesta por és a la base de les anomenades «fòbies d’impulsió», que es caracteritzen per la percepció d’un alt risc de perdre el cap, trastocar-se en un moment donat i, com a conseqüència, fer alguna cosa greu i irreversible, com ara llançar-se pel balcó, fer mal a nens o a altres persones amb ganivets o d’altres maneres, empènyer algú al tren o a la calçada quan passen els cotxes, etc.

La presumpció de que podria trastocar-se, porta a la persona a estar especialment altera i evitar aquelles circumstàncies (balcons, jugar amb nens petits, etc.) en què, si s’arribés a perdre la raó, les conseqüències fossin més greus i irreversibles. No és que tingui la intenció de fer-ho i s’hagi de vigilar-lo per impedir-ho (com a vegades pensen els propis pacients). Tot el contrari, és l’últim que voldrien que els passés i, per aquesta raó, volen estar advertits i prevenir els riscos perquè ni tan sols en un suposat «moment de bogeria» poguessin fer-ho.

Diguem que, d’alguna manera, s’ha donat al cervell l’ordre que no s’oblidi d’aquest risc –d’altra banda inexistent–, i dispari alarmes quan les conseqüències de la suposada pèrdua de la raó poguessin ser extremes. Per tant, el sistema d’avisos i d’advertències associades al mecanisme de l’ansietat fa que vinguin al pensament, de manera reiterada, imatges i idees, molt particularment quan s’està davant de circumstàncies més crítiques (presència de ganivets, alçades, etc.). L’objectiu és prevenir-se d’un mateix si es donés la suposada bogeria.

Aquests pensaments, que confonen i importunen a l’individu, són efecte de sistemes de prevenció extremats, malgrat això, són agafats pel subjecte com si fossin impulsos interns o pensaments perversos que els portaran a fer allò que no volen. Encara que no tenen res a fer, molts pacients interpreten aquest fenomen com a indicadors d’estar patint, o arribar a patir, trastorns mentals de tipus psicòtic, com ara l’esquizofrènia. És impossible tornar-se boig com a conseqüència d’una crisi de pànic o d’altres trastorns d’ansietat.

_________
Font: J. Carlos Baeza Villarroel (2006). Clínica de l’Ansietat. Especialistes a Madrid i Barcelona. Psicòlegs i psiquiatres.

Video il.lustratiu: El temor a perder el control o a volverse loco

Documents relacionats

Programes a la carta

Ansietat i respiració: Hiperventilació i respiració abdominal

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 20 de novembre de 2015

Temps	Continguts
00:00-13:30	Hiperventilació: mecanisme, efectes i control
13:31-31:42	Respiració abdominal: justificació, procediment i pauta

Preguntes més freqüents

S’hereta, l’ansietat?

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 19 de novembre de 2015

Els trastorns d’ansietat mostren agregació familiar. Això suggereix que individus de la mateixa família poden estar compartint certa predisposició heretada cap a aquest tipus de problemes psicològics. Així, per exemple, si es pren com a base mostres molt nombroses de bessons monozigòtics, els investigadors han arribat a l’estimació que l’aportació genètica en l’ocurrència del trastorn d’ansietat generalitzada és del 38%, i del 44% en el trastorn de pànic.

No obstant això, no es pot dir que existeixi un únic gen que «causi» ansietat. De fet, els trastorns d’ansietat apareixen com a resultat de la combinació de diferents factors, com ara trets heretats, factors d’estrès externs, experiències vitals, etc. Tenir un familiar que pateixi un trastorn d’ansietat pot ser un factor de risc de desenvolupar aquest tipus de patologia, malgrat que no implica que la persona sempre i en qualsevol cas l’acabi patint.

D’altra banda, en la gènesis dels trastorns d’ansietat, la història d’aprenentatge del subjecte juga un paper molt important. Conviure amb algú que pateixi un trastorn d’ansietat pot influir en el nen no només a nivell biològic o genètic. Aquests familiars poden servir de model de conducta a seguir i influir-hi mitjançant el que s’observa i s’aprèn a casa.

Vídeos il-lustratius:

Bases genéticas de la ansiedad y la depresión. Programa Redes. TVE.

Estrés y genoma: interacción cuerpo-mente

Solucions i Recursos

Enllaços d’interès

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Stress and Anxiety Research Society (STARS): Organización internacional y multidisciplinaria, formada por profesionales interesados en la investigación del estrés, la ansiedad y su afrontamiento. Página en Inglés y dirigida fundamentalmente a especialistas. La Sociedad Española para el Estudio de la Ansiedad y el Estrés forma parte de la STARS.

National Institute of Mental Health (América). Versión en castellano donde se explican de manera sencilla y asequible los trastornos por ansiedad y sus tratamientos.

National Mental Health Association Breve explicación de los Trastornos de Ansiedad y enlaces a otras fuentes. Información para profesionales. Página en Inglés

Anxiety Disorders Association of America (ADAA). LA ADAA incluye en su página web, en inglés, una sección de carácter divulgativo, dirigida al público en general, con información sobre los trastornos de ansiedad, terapias farmacológicas y psicológicas, y ofrece algunas sugerencias que pueden ayudar a buscar el profesional adecuado.

MedlinePlus. Página en castellano. Portal de salud de la Biblioteca Nacional de Medicina de EEUU. Cuenta con una sección en español con cientos de datos sobre enfermedades, programas de educación, etc. Algunos de ellos dedicados a los trastornos de la ansiedad y el ánimo.

SOM: Salud mental 360 Información sobre salud mental fiable y segura, para que pueda ser utilizada por los usuarios y familias.

Fundadeps Materiales edicativos, documentación, estudios, informes, gúias, sobre salud mental.

__________
Nota: Clínica de la Ansiedad sugiere estas páginas en la consideración de que pueden ser de alguna utilidad o interés para los usuarios. No obstante, Clínica de la Ansiedad no necesariamente comparte los contenidos, opiniones o procedimientos de las páginas web mencionadas.

Font: Clínica de l’ Ansietat.

Prevenció de l’Ansietat

Estils de vida que afavoreixen la salut o la malaltia

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Estil de vida promotor de salut

Capacitat per aprendre noves habilitats d’afrontament o modificar les antigues
Actitud d’obertura i receptivitat als altres
Iniciar i dirigir el canvi
Percebre i realitzar eleccions i opcions en la resolució de problemes
Tenir metes i propòsits en la vida
Fer ús de tot tipus de recursos per adaptar-se a la vida
Augmentar les habilitats personals, socials i de tot tipus
Aproximació integradora a les circumstàncies i problemes
Actitud dirigida a la resoldre problemes o a prevenir-los
Comportament actiu/amb iniciativa
Màximes activitats d’autocura
Vincles socials forts
Avaluació conscient del risc de les conductes per a la salut
Actitud optimistes/esperançadores
Conductes reductores de l’estrès
Imatge pròpia positiva, alta autoestima

Estil de vida promotor de malalties

Utilització limitada d’habilitats d’afrontament
Retir social, timidesa, interaccions mínimes
Veure els canvis com a barreres, obstacles
Percebre poques eleccions o opcions en la resolució de problemes
No tenir clares les metes ni els propòsits en la vida
Utilització limitada dels recursos per adaptar-se
Dependència d’habilitats adquirides i limitades
Punt de vista blanc o negre en diferents circumstàncies i problemes
Aproximació als problemes amb una orientació cap a la crisi
Comportament passiu/reactiu
Mínimes activitats d’autocura
Aïllament social o vincles socials dèbils
Cerca de conductes de risc per a la salut
Actituds pessimistes/fatalistes
Conductes generadores d’estrès
Emocions comuns d’ira/depressió
Imatge pròpia negativa, autoestima baix

__________

Font: Bruhn J. B., citat per por Carmen Sandi, Cesar Venero y Mª Isabel Cordero. Estrés, memoria y trastornos asociados. Barcelona: Editorial Ariel. 1999.

Vídeo Il-lustratiu: Emociones positivas (UNED-RTVE2)

Altres vídeos relacionats

Resiliencia
Estrés y alto rendimiento

Interaccions contraproduents

Desajust recursos/objectius

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Fem referència a una classe d’interacció contraproduent entre actes d’afrontament, del tipus contraindicació, que consisteix a mantenir els mateixos objectius en el pla tasca, encara que hagin canviat les condicions objectives per a assolir-los com a conseqüència del que ha passat en el pla salut, perquè no se n’alternin ni l’statu quo ni les condicions personals d’ajust relatives al pla self (autoimatge, valoració social).

Així, per exemple,

si al sortir del cinema amb uns amics tinc per costum discutir sobre la pel·lícula i acostumo a participar activament,
si per raons x, actualment pateixo un trastorn ansiós que compromet la meva capacitat d’atenció i de concentració,
si tinc por que els meus amics notin que estic ansiós, espès, que em considerin, per aquest motiu, menys normal, segur o autosuficient del que em consideraven, llavors és probable que opti per mantenir, com a mínim en aparença, uns objectius de rendiment i acompliment equiparables als habituals quan no em passava res, quan no estava com ara, parcialment incapacitat, de manera que no es posi en risc o entredit la imatge, el cartell que tinc per a ells fins aquell moment. El problema és troba en que no he pogut seguir la pel·lícula com altres vegades, ni molt menys he pogut analitzar-la i, per acabar, tinc menys capacitat de resposta o em canso abans. Un dia puc posar una excusa, però si el problema dura en el temps i, a més, em veuen estrany en altres aspectes…

Aquest problema que resulta de fàcil gestió quan es pateix una malaltia física, curta i socialment ben entesa i acceptada, és complicat per al cas de l’ansietat i altres problemes psicològics, que no reuneixen aquestes característiques.

Si tenim la grip, hem dormit malament i estem adolorits, ja fem prou sortint amb els amics al cine o anant a treballar. No ens exigim estar tan actius, participatius, fluïts, efectius i eficaços com sempre. Malgrat això, no tenim por que es posi en dubte la nostra laboriositat, agudesa intel·lectual o integritat. Tot i això, en l’ansietat, mal entesa socialment, presa com a signe de debilitat personal o falta de control; acompanyada a vegades de pors irracionals incomprensibles per al propi subjecte, de sensacions d’estranyesa i canvi de caràcter, de durada llarga, s’arriba a perdre el límit entre el que s’és i el que es pateix; difícil d’explicar, a no ser que s’entri en detalls personals o íntims que, d’altra banda, cal preservar. En l’ansietat diem que els efectes incapacitants (o, simplement, els seus símptomes) poden considerar-se com a delators i amenaçadors per al manteniment de la imatge social de solvència, responsabilitat, competència, autocontrol, etc.

Aquestes circumstàncies porten moltes vegades a evitar determinades situacions i, si no ens ho podem permetre, mantenim l’exigència d’assoliments i objectius sense ajustar-la a les limitacions de medis i condicions. D’aquesta manera no només no se centra l’esforça a normalitzar-ho, sinó que ho empitjorem com a conseqüència que aquesta manera d’actuar genera tasques irresolubles, en les quals necessàriament es fracassa, amb el consegüent augment de l’ansietat.

Font: Beaza Villarrel, J. C.. Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs a barceloan i Madrid

Errors en l’anticipació

Ansietat i atenció autoenfocada

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

«El rossinyol que des de la part alta de la branca es mira allà dins, creu haver caigut al riu. Està a la copa d’un roure i, malgrat això, té por d’ofegar-se». (Cyrano de Bergerac).

L’afrontament integra processos atencional (anàlisis de la informació entrant) que, com assenyala Morton (1969) i Neisser (1967) són facilitats per un anàlisi previ del context i les expectacions que intervenen en la situació.

Els senyals sensorials, diu Norman (1969) al fil dels dos autors citats, prenen part en l’activació de les representacions guardades a la memòria. La selecció de material important es deriva de l’impacte total de la senyal física que es produeix en aquell moment i de les expectacions i la pertinència de les senyals possibles.

Per tant, l’atenció és un procés general i un procés selectiu específic, encara que sembli un plantejament contradictori. De fet, no es pot donar un procés selectiu, que implica elecció, si prèviament tota la senyal entrant no rep un anàlisi de significat (procés general). A continuació, el mecanisme de l’atenció selectiva assumeix les seves funcions, sempre sense «desconnectar» del procés educatiu general.

Així ho van posar de manifest experimentalment Treisman (1961) i Cherry (1954), citats per Norman (1969), seguint la tècnica d’investigació que consisteix a mantenir el subjecte ocupat en una tasca de seguiment mentre que se li presenten diferents tipus de missatges i senyals que competeixen entre si. Aquests mateixos experiments proven que si el subjecte aconsegueix executar la tasca de seguiment, els grans canvis físics del missatge no seguit són percebuts, els petits no i les paraules «importants» del missatge no seguit són percebuts freqüentment.

Als efectes d’aquest treball, ens interessa retenir tres qüestions molt generals:

l’atenció guarda relació amb significació i avaluació de l’acció i l’expectació
l’atenció activa representacions guardades en la memòria
la funció selectiva de l’atenció planteja algunes incompatibilitats

Per al cas de l’ansietat, l’atenció autoenfocada és condició necessària per a la hipervigilància de les sensacions corporals relacionades amb l’activació psicobiològica.

Wells (1991) en un estudi sobre la relació entre atenció autoenfocada, avaluació i ansietat, agafant com a subjectes a estudiants o graduats, va trobar que l’autoobservació venia aparellada amb l’increment de l’ansietat, nivells alts de preocupació i símptomes somàtics. Aquests tipus d’experiències són les que estableixen l’autoenfocament. D’altra banda, en un segon estudi, va utilitzar instruccions cognitives i somàtiques d’autoatenció i instruccions de focus externs per verificar la hipòtesis que l’atenció sobre la pròpia activació somàtica estava associada a l’increment de l’ansietat. Els resultats suggereixen que les tendències específiques d’autoenfocament estan associades a l’elicitació i exacerbació de l’ansietat. En resum, d’una banda, és més probable que es recorri a l’atenció autoenfocada quan s’experimenten nivells alts d’ansietat i preocupació acompanyats de símptomes físics intensos; de l’altra, l’atenció autoenfocada incrementa l’ansietat.

En un estudi comparatiu sobre la base de les històries clíniques de pacients amb alteracions compatibles amb trastorns per ansietat, en el nostre centre de treball, hem trobat que l’atenció autoenfocada és significativament més freqüent en pacients que havien experimentat crisis d’angoixa i en els que, en el context d’ansietat generalitzada, no van relacionar les molèsties físiques amb cap problema personal racional. Per contra, algunes persones que originàriament van relacionar la resposta emocional intensa amb circumstàncies personals, o conflictes psicològics identificables considerats racionalment importants, no van mostrar una tendència tan clara a autoobservar-se. És com si quan es troba certa explicació a l’estat emocional, aquestes persones poguessin tolerar-ho millor i espantar-se menys, mentre que les altres, sorpresos per una reacció orgànica severa, potser dormint o en un moment de distensió, o bé en un context generalitzat de tensió inespecífica, entenen que alguna cosa nova i/o greu, orgànicament parlant, ha començat a passar en el seu organisme.

De fet, alguns autors, Clark (1988) entre ells, han postulat i han tractat de demostrar experimentalment que les crisis d’angoixa depenen que el subjecte interpreti les seves pròpies sensacions corporals d’una manera particular, de manera catastrofista. Aquesta és la tesi central del model cognitivista del pànic (Beck i Emery (1985), i Barlow (1988)).

Segons Clark, el manteniment del trastorn, quan l’individu ja ha desenvolupat una tendència a interpretar catastròficament les sensacions corporals, ve donat per dos processos addicionals: l’atenció autoenfocada que porta a l’individu a ser més conscient de les seves sensacions i la evitació de situacions o activitats que comporten intensificació de les sensacions, permet que el pacient mantingui un estil interpretatiu negatiu, ja que no permet verificar la racionalitat de les seves pors a si mateix (Ballester, Botella, Gil i Ferrer, 1991).

Cal afegir, en aquest sentit, que la disminució de l’ansietat quan la persona, acompanyada, s’exposa a la situació temuda, té a veure, en alguns casos, amb que redueixi la seva actitud hipervigilant i preventiva, ja que considera que l’acompanyant o bé l’ajudarà a afrontar allò que sol és incapaç, o bé l’atendrà, en cas necessari, fet que redueix la necessitat de prevenció; mentre que en l’exposició en solitari es tem la possibilitat d’experimentar angoixa i perdre la capacitat de reacció, cosa que porta a exercir més prevenció, autoobservació i autopronòstic. A vegades, el que preocupa al pacient, en principi, no són les manifestacions de l’ansietat, sinó el lloc on es poden desencadenar i quines possibilitats d’escapatòria tindria. L’agorafòbia (por al metro, a l’autobús, retencions, a les aglomeracions, a l’ascensor, etc.) deu part de la seva intensitat i capacitat angoixant, no només a possibles processos de condicionament clàssic, sinó també als processos preventius del pacient ansiós que va pensant què passaria «si li agafés l’atac» en totes i cadascuna de les situacions i circumstàncies possibles o necessàries. En aquelles situacions en què es pogués veure sense sortida, l’ansietat que es provoca és considerablement més alta, fet que a la vegada consolida l’establiment de la fòbia.

En un altre ordre de coses, cal assenyalar que l’atenció sobre els símptomes físics de l’ansietat, normalment dolorosos, incrementa l’impacte del dolor i dificulta l’habituació subjectiva (Arntz, Dreessen i Merekelbach, 1991).

Cal plantejar-se la pregunta de fins a quin punt l’atenció autoenfocada interfereix sobre l’execució de les tasques. Rich i Woolever (1988) van examinar els efectes de l’expectativa de resultats, atenció autoenfocada i ansietat amb relació a l’activitat, en estudiants universitaris. 40 subjectes que van obtenir una puntuació alta en un test d’ansietat i 40 que van obtenir una puntuació baixa, van rebre un feedback anterior d’èxit (expectativa positiva) o fracàs (expectativa negativa) en una tasca d’associació de paraules que es va presentar com a predictiva d’activitat en tasques d’adquisició verbal. La meitat dels subjectes van completar les tasques d’adquisició subsegüent en presència d’un mirall per induir l’atenció autoenfocada. Entre els subjectes amb ansietat (resultats d’ansietat alta en els tests) amb atenció autoenfocada, es va donar una facilitació de l’activitat significativa, sota condicions d’expectativa positiva i es va produir una disminució significativa, sota condicions d’expectativa negativa. És arriscat extrapolar anàlisi per a la clínica procedents d’estudis amb subjectes no clínics, però poden tenir un valor indicatiu.

Més informació

ARNTZ, A., DREESSEN, L., MERCKELBACH, H. (1991). Attention, not anxiety, influences pain. Behaviour Research and Therapy. Vol. 29 (1) 41-50.

BALLESTER, R., BOTELLA, C., GIL, M. D., y FERRER, R. (1991b). Exactitud en la predicción del pánico. Congreso Internacional Stress, Ansiedade e Desordens Emocionais. Universidad do Minho, Braga, Portugal. 1 al 3 de julio de 1991.

BARLOW, D. H. (1988 a). Anxiety and its disorders. The nature and treatment of anxiety and panic. The Gildford Press.

BARLOW, D. H. (1988 b). Future directions. En C. G. Last y M. Hersen (eds.). Handbook of anxiety disorders. New York: Pergamon.

BECK, A.T., y EMERY, G. (1985). Anxiety disorders and phobias. A cognitive perspective. New York: Basic Books.

CLARK, D. M. (1988). A cognitive model of panic attacks. En S. Rachman y J. D. Maser (Comps.). Panic: Psychological perspectives. Lawrence Erlbaum Associates.

CLARK, D. M. (1988). A cognitive approach to panic. Behaviour Research and Psychological Review, 51, 92-303.

MORTON, J. (1969). The interaction of information in word recognition. Psichology review, nº 76.

NEISSER, U. (1967). Cognitive psychology. Nueva York: Appleton-Century-Crofts.

NORMAN, D. A. (1969). Memory and Attention. An Introduction to Human Information Processing. John Wiley and Sons, Inc. Ed. Castellana (1973): El procesamiento de la información en el hombre. Memoria y atención. Buenos Aires: Paidos.

RICH, A. R., WOOLEVER, D. K. (1988). Expectancy and self-focused attention: Experimental support for the self-regulation model of test anxiety. Journal of Social and Clinical Psychology. Vol. 7 (2-3) 246-259.

WELLS, A. (1991). Effects of dispositional self-focus, appraisal and attention instructions on responses to a threatening stimulus. Anxiety Research. Vol. 3 (4) 291-301.

__________
Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat.

Clínica de
l'Ansietat

Vídeo canal

Suscríbete a la Newsletter de Clínica de la Ansiedad