“… Tot va començar fa 10 anys. Estava asseguda durant un seminari en un hotel i aquesta sensació va aparèixer de cop. Vaig sentir que m’estava morint. Per mi, un atac de pànic es com una experiència violenta. Sento que m’estic tornant boja. Em fa sentir que perdo el control de forma extrema. El meu cor batega amb força, tot sembla irreal i hi ha una forta sensació de perill imminent. Entre un atac i un altre sento por i angoixa per si torna a passar. Tractar de prevenir o de fugir d’aquestes sensacions de pànic és esgotador…”.

Els símptomes més freqüents de l’atac de pànic son: sudoració, palpitacions, dolors al pit, mareig o vertigen, nàusees, problemes estomacals, sufocació o calfreds, falta d’aire o sensació d’ofec, formigueig o entumiment, tremolors, sensació d’irrealitat, terror, sensació de falta de control o de tornar-se boig, por a morir.

El trastorn de pànic pot donar lloc al desenvolupament de pors agorafòbiques relacionades amb llocs o situacions on s’han produït els atacs de pànic, o si on ocorreguessin fora difícil fugir o rebre ajuda. Les crisis de pànic poden contribuir a generar altres problemes emocionals –com depressió- i altres –abús d’alcohol, per exemple-.

Més informació

Botella, C. y Ballester, R. (1997). Trastorno de pánico: Evaluación y tratamiento. Barcelona: Martínez Roca

Roca,E. y Roca, B.(1999). Cómo tratar con éxito el pánico.Valencia ACDE

Craske, M.G y Lewin, M.R. (1997). Trastorno por pánico. En V.E. Caballo (Dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos (Vol. 1, pp. 113-136). Madrid: Siglo XXI.

Video Il-lustratiu: Miedo al miedo, las crisis de ansiedad y sus consecuencias.

Altres vídeos relacionats

• Agorafobia y fobia social
• Documental: trastorno de ansiedad y agorafobia

Per efectuar el diagnòstic del trastorn de pànic, també anomenat crisi d’angoixa, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Recordi, no obstant això, que vostè no pot autodiagnosticar-se, ni ha de fer-ho. Només un professional expert de la salut pot diagnosticar amb rigor i fiabilitat. Quan algú està preocupat per la seva salut o per la seva normalitat, és habitual que s’identifiqui amb símptomes o amb malalties que no pateix o que es confongui amb d’altres de possibles.

Criteris del DSM-V per al diagnòstic del trastorn de pànic. Font: American Psychiatric Association.

A. Atacs de pànic imprevistos recurrents. Un atac de pànic és l’aparició sobtada d’una por intensa o d’un malestar intens que arriba a la seva màxima expressió en minuts i durant aquest temps es produeixen quatre (o més) dels següents símptomes:

1. Palpitacions, copejament del cor o acceleració de la freqüència cardíaca.
2. Sudoració.
3. Tremolor o sacsejades.
4. Sensació d’asfíxia o de dificultat per respirar.
5. Sensació d’ofec.
6. Dolors o molèsties al tòrax.
7. Nàusees o malestar abdominal.
8. Sensació de mareig, d’inestabilitat, d’atordiment o de desmai.
9. Calfreds o sensació de calor.
10. Parestèsies (sensació d’entumiment o de formigueig).
11. Desrealització (sensació d’irrealitat) o despersonalització (separar-se d’un mateix).
12. Por de perdre el control o de “tornar-se boig”.
13. Por de morir.

Notas:

• Es poden observar símptomes específics de la cultura (per exemple, acúfens, mal de coll, mal de cap, crits o plor incontrolable). Aquests símptomes no compten com un dels quatre símptomes requerits.
• L’aparició sobtada es pot produir des d’un estat de calma o des d’un estat d’ansietat.

B. Com a mínim un dels atacs ha estat seguit d’un mes (o més) d’un dels fets següents o de tots dos:

1. Una inquietud o unes preocupacions contínues referides a altres atacs de pànic o a les seves conseqüències (per exemple, pèrdua de control, patir un atac de cor, “tornar-se boig”).
2. Un canvi significatiu de mala adaptació en el comportament relacionat amb els atacs (per exemple, comportaments destinats a evitar els atacs de pànic, com l’evitació de l’exercici o de les situacions no familiars).

C. L’alteració no es pot atribuir als efectes fisiològics d’una substància (per exemple, una droga o un medicament) ni a una altra afecció mèdica (per exemple, hipotiroïdisme o trastorns cardiopulmonars).

D. L’alteració no s’explica millor per un altre trastorn mental (per exemple, els atacs de pànic no es produeixen únicament com a resposta a les situacions socials temudes, com en el trastorn d’ansietat social; ni com a resposta a situacions o a objectes fòbics concrets, com en la fòbia específica; ni com a resposta a determinades obsessions, com en el trastorn obsessivocompulsiu; ni com a resposta als records d’esdeveniments traumàtics, com en el trastorn d’estrès posttraumàtic, ni com a resposta a la separació de les figures d’aferrament, com en el trastorn d’ansietat per separació).

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic del trastorn de pànic. Font: Organització Mundial de la Salut.

La seva característica essencial és la presència de crisis recurrents d’ansietat greu (pànic) no limitades a cap situació ni a cap conjunt de circumstàncies particulars. Són, per tant, imprevisibles. Com en altres trastorns d’ansietat, els símptomes predominants varien segons els casos, però és freqüent l’aparició sobtada de:

• palpitacions,
• dolor precordial,
• sensació d’ofec,
• mareig o de vertigen i de sensació d’irrealitat (despersonalització o desrealització).
• quasi constantment hi ha una por secundària de morir-se, de perdre el control o d’embogir.

Cada crisi acostuma a durar només uns minuts, però també poden persistir durant més temps. Tant la freqüència com el curs del trastorn, que predomina en les dones, són força variables.

Sovint la por i els símptomes vegetatius de l’atac van creixent tant que qui els pateix acaba sortint, escapant, d’allà on es trobi. Si això passa en una situació concreta, per exemple, en un autobús o enmig d’una multitud, com a conseqüència, el malalt pot, en el futur, mirar d’evitar aquesta situació.

De la mateixa manera, atacs de pànic freqüents i imprevisibles porten a tenir por d’estar sol o d’anar a llocs públics. Un atac de pànic sovint va seguit d’una por persistent a tenir-ne un altre.

Pautes per al diagnòstic

Les crisis de pànic que es presenten en una situació fòbica consolidada es consideren una expressió de la gravetat de la fòbia i aquesta té preferència quant al diagnòstic. Per a un diagnòstic definitiu, s’han de presentar diversos atacs greus d’ansietat vegetativa com a mínim durant el període d’un mes:

1. En circumstàncies en què no hi ha un perill objectiu.
2. No han de presentar-se només en situacions conegudes o previsibles.
3. En el període entre les crisis, l’individu ha d’estar, a més, relativament lliure d’ansietat, tot i que és freqüent una ansietat anticipatòria lleu.

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12 – 607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92 – 607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

Clínica de l’Ansietat. Especialistes en el tractament de l’ansietat.

El diagnòstic diferencial serveix per fer una correcta valoració d’una malaltia respecte a d’altres de semblants, amb les quals pot confondre’s o solapar-se. És una valoració clínica que correspon exclusivament als especialistes i en cap cas als pacients. En moltes ocasions, requereix proves i exploracions complementàries, que s’han de sol·licitar als serveis mèdics pertinents en cada cas.

Cal diferenciar el trastorn de pànic de:

• Els trastorns d’ansietat causats per una malaltia orgànica: Tenen característiques pròpies del trastorn de pànic, però també símptomes atípics que els diferencien d’aquest.

1. Les crisis hipoglucèmiques: Causades per un baix nivell de sucre a la sang que provoca palpitacions, tremolor o suor. Això els acostuma a passar a les persones diabètiques. Les crisis apareixen acompanyades d’una gran sensació de gana i es corregeixen menjant.
2. L’hipertiroïdisme: És un augment de l’hormona tiroxina a la sang que genera símptomes semblants als dels atacs de pànic. No obstant això, en l’hipertiroïdisme, les mans estan calentes i rosades, hi ha pèrdua de pes tot i mantenir la gana normal, no se suporta la calor i la taquicàrdia apareix fins i tot en repòs.
3. L’hiperparatiroïdisme: És la falta de secreció de l’hormona paratiroïdal.
4. La síndrome de Cushing: És una elevació dels nivells de cortisol a la sang. Tot i que pot ocasionar símptomes semblants als del pànic, el més habitual és que provoqui símptomes de depressió.
5. El feocromocitoma: En aquesta malaltia, es produeixen augments dels nivells de catecolamines, com succeeix en els atacs de pànic. La diferència és que la persona se sent “com si estigués ansiosa”, però no experimenta un gran terror ni ansietat anticipatòria.
6. L’epilèpsia: Les crisis comicials parcials complexes duren uns segons i presenten símptomes com la por, l’agressivitat i la sensació de desrealització i de despersonalització. De vegades, apareixen al·lucinacions, vòmits, diarrea o micció, una alteració de l’estat de consciència i amnèsia després de l’episodi, fets que permeten diferenciar-les del pànic.
7. Els trastorns audiovestibulars: En aquesta malaltia, es pateix vertigen i no les sensacions de mareig i de inestabilitat característiques del pànic.
8. Prolapse de la vàlvula mitral: En aquesta afecció, es produeix dolor precordial, palpitacions, arítmies, no se suporta l’exercici i apareixen dispnea, mal de cap, fatiga i ansietat. A diferència del que passa amb el pànic, en la auscultació es detecta un buf sistòlic.
9. Taquicàrdia supraventricular paroxisme: És una acceleració del ritme cardíac que fa que aquest arribi fins a les 140-220 pulsacions per minut. En el pànic, el ritme cardíac no arriba a ser tan elevat.
10. Intestí irritable: Aquí apareixen nàusees i molèsties intestinals, però sense relació directa amb l’ansietat aguda (en canvi, en el pànic sí que n’hi ha).
11. Altres malalties orgàniques: Com l’anèmia, la hipertensió, l’asma, les malalties cerebrovasculars, les infeccions, la migranya, la isquèmia, els tumors, la síndrome premenstrual, la manca de vitamina B₁₂, les alteracions electrolítiques, etc.

El fet que hi hagi qualsevol d’aquestes malalties no significa que no es pugui patir un trastorn de pànic, ja que poden coexistir i relacionar-se de maneres diferents.

• Els trastorn d’ansietat per abús o per abstinència de substàncies

1. Abús: De cocaïna, d’amfetamines, de cafeïna (algunes persones utilitzen aquesta substància de manera errònia per contrarestar els efectes dels ansiolítics), de cànnabis, d’anticolinèrgics, d’al·lucinògens, d’hormones esteroides i de simpaticomimètics (com broncodilatadors o vasoconstrictors).
2. Síndrome d’abstinència: Per l’abandonament o per la reducció d’alcohol o d’ansiolítics. 

• Les crisis d’angoixa en altres trastorns d’ansietat: En la fòbia social, en el trastorn obsessivocompulsiu, en els fòbies específiques, en el trastorn per estrès agut o en el trastorn per estrès posttraumàtic, la por es desencadena a conseqüència d’un estímul extern (tot i que aquest no sempre és fàcil d’identificar), es té por d’unes quantes situacions específiques i apareix menys ansietat anticipatòria. En el trastorn d’ansietat generalitzada, els símptomes són menys intensos i més duradors, i les preocupacions no són referides a aquest símptomes.
• La depressió: És un quadre molt diferent de l’ansietat, però que pot aparèixer conjuntament amb ella. Els seus símptomes són l’apatia, la falta de motivació, una gran tristesa, la ideació suïcida, la pèrdua de la libido o de la gana, etc.
• La hipocondria: Tant en el pànic com en la hipocondria s’interpreten erròniament els senyals corporals. Però en la hipocondria, això no passa només amb els senyals propis de l’ansietat (les palpitacions, la sudoració, els marejos, etc.), sinó també amb senyals d’altres tipus (per exemple, una petita piga s’interpreta com un tumor maligne). A més, en la hipocondria es creu que l’amenaça succeirà al cap d’un temps, mentre que en el pànic la persona creu que es morirà o perdrà el control immediatament. Poden aparèixer també els dos diagnòstics a la vegada.
• El trastorn de despersonalització: És l’experiència persistent i recurrent de sentir-se un observador extern dels actes propis físics o mentals, que pot acompanyar-se de sensació d’estranyament respecte del món real (desrealització). També pot aparèixer en el pànic, però ho fa conjuntament amb altres símptomes. En aquest trastorn, són freqüents l’”anestèsia” sensorial i la manca de resposta afectiva, i no acostumen a produir-se episodis de gran ansietat tan delimitats com passa en el pànic.
• El trastorn d’ansietat per separació: S’inicia durant la infància i tant l’ansietat com l’evitació se centren en problemes relacionats amb la separació de figures amb les quals s’han establert lligams afectius.
• L’evitació en el trastorn delirant: Hi ha evitació a causa de les idees delirants.

Referències

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (1999). DSM-IV. Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.

Roca, E. i Roca, B. (1999). Cómo tratar con éxito el pánico (con o sin agorafobia). Valencia: ACDE.

Talbott, J. A., Hales, R. E. i Yudofsky, S. C. (1989): Tratado de Psiquiatría. Barcelona: Áncora.

“… Finalitzada l’oposició, quan em disposava a agafar el metro per tornar a casa, vaig experimentar, de sobte, dolor al pit, ofec, palpitacions… Vaig pensar que era un infart. Vaig agafar un taxi i vaig anar a urgències de l’hospital, on, després d’explorar-me, em varen diagnosticar un trastorn per estrès. Em vaig tranquil•litzar i vaig marxar cap a casa… Al cap de quatre o cinc dies, només pensant en aquest episodi ja vaig començar a estar malament, amb els mateixos símptomes. Cada vegada ho pensava més. A partir de llavors he començat a tenir molta por a la mort, a perdre el domini del meu propi cos i de la meva ment. Evito agafar transports públics, espais tancats i oberts, els grans magatzems…. Em trobo més tranquil si vaig acompanyat. Conduir el meu cotxe també em fa por, per si em marejo o em passa quelcom. Si no tinc més remei, l’agafo però anant per llocs propers a hospitals o clíniques, tenint present en tot moment per on anar, per si tingués un infart o alguna cosa interna. Evito anar per autopista, perquè no podria sortir immediatament i, les retencions, que poguessin bloquejar-me. Ho passo fatal…”.

L’Associació Americana de Psiquiatria defineix l’agorafòbia com la por a estar a llocs o situacions en les quals pots ésser difícil o vergonyós fugir o en els quals pot no disposar-se d’ajuda en cas de patir un atac de pànic o símptomes similars als del pànic (mareig, caiguda, sensació d’estranyesa, pèrdua del control d’esfínters, vòmit, ofec, molèsties cardíaques, etc). Com a conseqüència d’aquesta por la persona evita situacions temudes, les aguanta amb gran ansietat o necessita estar acompanyat.

Un cop instaurats, els problemes agorafòbics solen experimentar fluctuacions, amb remissions parcials i recaigudes de duració variable. Normalment es necessita d’un tractament adequat per aconseguir una recuperació estable.Es calcula que, com a màxim, un 20% dels casos no tractats, es recuperarà espontàniament, quasi sempre al llarg del primer any.

Al voltant d’un 5% de la població pateix algun problema fòbic al llarg de la seva vida. En molts casos l’agorafòbia, molt relacionada amb les crisis de pànic, va acompanyada d’altres problemes: ansietat generalitzada, depressió, hipocondria, abús d’alcohol o psicofàrmacs, etc.

Més informació

Bados, A. (1995a). Agorafobia – I: Naturaleza, etiología y evaluación. Barcelona: Paidós

Echeburúa, E. y de Corral, P. (1992). La agorafobia. Nuevas perspectivas de evaluación y tratamiento. Valencia: Promolibro

Marks,I.M.(1991a).Miedos, fobias y rituales: (1)Los mecanismos de la ansiedad.Barcelona: Martínez Roca

Video Il-lustratiu: La casa de los agorafóbicos

Per efectuar el diagnòstic de l’agorafòbia, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Recordi, no obstant això, que vostè no pot autodiagnosticar-se, ni ha de fer-ho. Només un professional expert de la salut pot diagnosticar amb rigor i fiabilitat. Quan algú està preocupat per la seva salut o per la seva normalitat, és habitual que s’identifiqui amb símptomes o amb malalties que no pateix o que es confongui amb d’altres de possibles.

Criteris del DSM-V per al diagnòstic de l’agorafòbia. Font: American Psychiatric Association.

A. Por o ansietat intensa amb relació a dues (o més) de les cinc situacions següents:

1. Ús del transport públic (per exemple, els cotxes , els autobusos, els trens, els vaixells, els avions).
2. Estar en espais oberts (per exemple, zones d’estacionament, mercats, ponts).
3. Estar en llocs tancats (per exemple, botigues, teatres, cinemes).
4. Fer cua o estar enmig d’una multitud.
5. Estar fora de casa sol.

B. L’individu tem o evita aquestes situacions ja que la idea d’escapar podria ser difícil o podria no disposar d’ajuda si apareixen símptomes de tipus pànic o altres símptomes incapacitants o comprometedors (per exemple, por de caure en les persones d’edat avançada, por de la incontinència).

C. Les situacions agorafòbiques gairebé sempre provoquen por o ansietat.

D. Les situacions agorafòbiques s’eviten activament, requereixen la presència d’un acompanyant o es resisteixen amb una por o amb una ansietat intenses.

E. La por o l’ansietat són desproporcionades respecte del perill real que plantegen les situacions agorafòbiques i el context sociocultural.

F. La por, l’ansietat o l’evitació són contínues i duren típicament sis mesos o més.

G. La por, l’ansietat o l’evitació causen malestar clínicament significatiu o deteriorament en les àrees social o laboral, o en d’altres d’importants per al funcionament.

H. Si existeix una altra afecció mèdica (per exemple, malaltia inflamatòria intestinal, malaltia de Parkinson), la por, l’ansietat o l’evitació són clarament excessives.

I. La por, l’ansietat o l’evitació no s’expliquen millor pels símptomes d’un altre trastorn mental –per exemple, els símptomes no es limiten a la fòbia específica, a la situació; no impliquen únicament situacions socials (com en el trastorn d’ansietat social) i no estan exclusivament relacionats amb determinades obsessions (com en el trastorn obsessivocompulsiu), amb defectes o imperfeccions que es perceben en l’aspecte físic (com en el trastorn dismòrfic corporal), amb els records de successos traumàtics (com en el trastorn per estrès posttraumàtic) o amb la por de la separació (com en el trastorn d’ansietat per separació)–.

Nota: Es diagnostica agorafòbia independentment de la presència del trastorn de pànic. Si la presentació en un individu compleix els criteris del trastorn de pànic i de l’agorafòbia, s’han d’assignar tots dos diagnòstics.

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic de l’agorafòbia. Font: Organització Mundial de la Salut.

El terme agorafòbia s’utilitza aquí amb un sentit més ampli que l’original i que l’utilitzat encara en alguns països. Inclou no només tenir por dels espais oberts, sinó també altres pors relacionades amb aquesta, com por de les multituds i de la dificultat de poder escapar immediatament a un lloc segur (generalment, la llar).

El terme comprèn un conjunt de fòbies relacionades entre si, que a vegades se solapen, entre les quals hi ha la por de sortir de la llar, d’entrar a les botigues o als magatzems, de les multituds, dels llocs públics i de viatjar sol amb tren, amb autobús o amb avió.

Tot i que la gravetat de l’ansietat i la intensitat de la conducta d’evitació són variables, aquest és el més incapacitant dels trastorns fòbics i alguns individus arriben a quedar-se completament tancats a casa. A molts malalts, els aterreix pensar en la possibilitat de desmaiar-se o de quedar-se sols, sense ajut, en públic. La vivència de la manca d’una sortida immediata és un dels trets clau de moltes de les situacions que indueixen l’agorafòbia. La majoria dels afectats són dones i el trastorn s’origina, en general, al començament de la vida adulta.

Sovint estan presents símptomes depressius i obsessius, i fòbies socials, però no predominen en el quadre clínic. En absència d’un tractament efectiu, l’agorafòbia acostuma a fer-se crònica, tot i que la seva intensitat pot fluctuar.

Pautes per al diagnòstic

1. Els símptomes, psicològics o vegetatius, són manifestacions primàries d’ansietat i no manifestacions secundàries a d’altres símptomes, com per exemple idees delirants o obsessives.
2. Aquesta ansietat es limita, com a mínim, a dues de les situacions següents o hi predomina: multituds, llocs públics, viatjar lluny de casa o viatjar sol.
3. L’evitació de la situació fòbica és, o ha estat, una característica destacada.

S’ha d’especificar la presència o l’absència del trastorn de pànic en la situació que indueix l’agorafòbia: Sense trastorn de pànic. Amb trastorn de pànic.

El diagnòstic diferencial serveix per fer una correcta valoració d’una malaltia respecte a d’altres de semblants, amb les quals pot confondre’s o solapar-se. És una valoració clínica que correspon exclusivament als especialistes i en cap cas als pacients. En moltes ocasions, requereix proves i exploracions complementàries, que s’han de sol·licitar als serveis mèdics pertinents en cada cas.

L’agorafòbia és un trastorn amb entitat pròpia, que cal distingir de:

• El trastorn d’angoixa amb agorafòbia: En aquest trastorn, apareixen crisis d’angoixa inesperades i repetides que precedeixen l’agorafòbia. En l’agorafòbia sense història de trastorn d’angoixa es té por d’alguns símptomes que es poden produir en els atacs de pànic, però no de les crisis d’angoixa completes –ja que no s’han patit mai–.
• La fòbia social: També hi ha evitació, però de les actuacions públiques –per exemple, fer una conferència o impartir una classe– per por de l’opinió dels altres.
• La fòbia específica: Aquí es temen i s’eviten situacions i objectes més específics que en la agorafòbia –per exemple, les aranyes, les altures, els ascensors, els gossos–. L’evitació, com a mínim al començament, no es relaciona amb preocupacions per escapar en cas que apareguin símptomes semblants als de l’angoixa. A més, tant la por com l’evitació no es redueixen amb la companyia de persones conegudes.
• El trastorn d’ansietat per separació: S’inicia en la infància. El nen evita separar-se de la seva llar o de les persones significatives del seu entorn.
• El trastorn obsessivocompulsiu: Pot haver-hi, com en l’agorafòbia, una reducció de la mobilitat, però provocada per la prevenció de l’aparició d’un pensament obsessiu –per exemple, no sortir de casa per por de contaminar-se– o d’un ritual –per exemple, rentar-se tot el cos cada vegada que la persona creu que s’ha “contaminat”–.
• El trastorn per estrès posttraumàtic: En aquest trastorn, s’eviten situacions que han provocat un elevat estrès –per exemple, carrerons foscos i solitaris després d’una violació o sortir de casa després d’haver estat agredit cruelment–.
• El trastorn depressiu major: També hi pot haver una restricció de les sortides de la llar, però més aviat com a conseqüència de la manca de ganes, de la incapacitat d’experimentar plaer o, fins i tot, de la preocupació per plorar en públic.
• El trastorn delirant: La reclusió està motivada per preocupacions delirants –per exemple, la persona té por perquè creu que la persegueixen–.
• L’evitació per preocupacions realistes davant una malaltia mèdica: Com els casos de l’evitació per les diarrees sobtades i imprevisibles en la malaltia de Crohn o pels desmais en les isquèmies transitòries.

Més informació

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona: Masson.

Radio3W.com: Fobias con Rosa León. Psicòloga especialista en Psicologia Clínica de l’equip de  Clínica de l’Ansietat. http://dosmujeresyundivan.radio3w.com/?powerpress_pinw=262-podcast

La agorafobia puede definirse como un miedo y evitación de lugares públicos y de estar fuera de casa basados en la anticipación de experimentar niveles elevados de ansiedad o en la aparición de ataques de pánico.

También puede considerarse como el miedo a estar en lugares o situaciones donde puede ser difícil o embarazoso escapar o donde pueda resultar complicado disponer de ayuda en el caso de tener un ataque de pánico o síntomas similares como: mareo, caída, despersonalización, desrealización, pérdida del control de esfínteres, vómito o molestias cardíacas.

Hay que diferenciar la Agorafobia de la Fobia a los espacios abiertos. Éste último se define como el miedo a caerse o a los espacios abiertos en ausencia de apoyo viso-espacial cercano, con lo que caminan cerca de la pared por temor a caerse o temen las señales de espacio y profundidad al conducir.

En la agorafobia pueden distinguirse varios componentes:

La evitación a situaciones temidas

Existen una gran variedad de situaciones temidas y que las personas con agorafobia acaban evitando por las reacciones que desencadenan. .
Algunos ejemplos comunes son: cines y teatros, supermercados, grandes almacenes, ascensores, también viajar en autobús, tren, avión o barco, andar por la calle, quedarse solo en casa, estar lejos de casa, hasta conducir o viajar en coche.

Otro tipo de situaciones son: tomar baños calientes o saunas, hacer ejercicio, montar en atracciones, tener relaciones sexuales, participar en discusiones, enfadarse, bailar, tomar comidas pesadas, ver espectáculos deportivos emocionantes, ver películas dramáticas o de terror y beber café cargado o alcohol. Todas ellas relacionadas por las sensaciones que desencadenan o por la asociación a una experiencia negativa pasada.

Las conductas defensivas

Sin embargo, las situaciones no siempre se evitan, sino que se pueden afrontar con ansiedad y/o con conductas defensivas para prevenir o manejar la amenaza asociada a la ansiedad/pánico. Ir acompañado de una persona de confianza o un animal doméstico, tomar medicación, beber alcohol o agua, comer algo, fumar, llevar objetos tranquilizadores, pensar en que se está cerca de un hospital o salida cercana, comprar solo a ciertas horas o escapar de la situación son algunos ejemplos de conductas defensivas. Éstas producen alivio inmediato pero contribuyen a mantener el problema.

Mientras que las personas con una agorafobia moderada o grave evitan ambos tipos de relaciones expuestas anteriormente, las personas con trastorno de pánico con agorafobia leve o sin agorafobia tienden a evitar el segundo tipo de situaciones.

La ansiedad anticipatoria

Preocupación por experimentar un ataque de pánico o una fuerte ansiedad. Es una expectativa o anticipación de que ocurrirá un ataque o una fuerte ansiedad juntamente con la tendencia a temer las sensaciones corporales relacionadas con la ansiedad.

El miedo al miedo

Las personas con agorafobia tienen miedo a aquellas situaciones en las que pueden tener sensaciones de ansiedad o ataques de pánico. Suele surgir normalmente en situaciones externas temidas y también como consecuencia de las reacciones corporales producidas por el calor, el hambre, la fatiga, el estrés… que desencadenan a la vez reacciones corporales como debilidad en las extremidades, tensión, visión borrosa, malestar intestinal, dolor o tensión muscular o la sensación de nudo en el estómago o en la garganta.

Se teme a las situaciones en las que se cree que puede ocurrir consecuencias dañinas o catastróficas de tipo físico (ataque cardíaco, tumor cerebral, muerte, desmayo) o mental (perder el control, volverse loco).

Ataques de pánico o síntomas similares

La gran mayoría de las personas que sufren agorafobia informan tener o haber tenido ataques de pánico. Éste consiste en un intenso miedo, terror o malestar acompañado frecuentemente con una sensación de peligro o catástrofe inminente y de un impulso a escapar.

Los síntomas más frecuentes son: palpitaciones, mareo, dificultad para respirar, sudoración, temblores, el miedo a volverse loco o a perder el control y la despersonalización (extrañeza de uno mismo)/desrealización (irrealidad).

Los ataques de pánico varían considerablemente de una persona a otra. Difieren en frecuencia de los ataques), la intensidad, la duración, en las reacciones somáticas, los pensamientos asociados, circunstancias de ocurrencia y predecibilidad (situacionales o espontáneos).

Interferencia o deterioro producido por el trastorno

En los casos graves las personas con agorafobia pueden pasar la mayor parte del tiempo en casa en compañía de familiares y llegar incluso al aislamiento total. Estas personas se ven incapacitadas para realizar actividades diarias.

Tipos de Agorafobia

Según el sistema de clasificación DSM-IV (American Pschiatric Associaton, 1994) podemos clasificar de diferente manera la Agorafobia y Trastornos de Pánico:

• Trastornos de Pánico con Agorafobia
• Agorafobia sin historia de Trastorno de Pánico
• Trastorno de Pánico sin Agorafobia

Sin embargo la CIE-10 (Organización Mundial de la Salud, 1992) tiene la siguiente clasificación:

• Agorafobia sin Trastorno de Pánico
• Agorafobia con Trastorno de Pánico
• Trastorno de Pánico

Edad de comienzo y curso de la Agorafobia

La edad de comienzo se sitúa aproximadamente entre los 25 y los 30 años, aún así existen casos en que el inicio puede darse en cualquier momento entre los 5 y los 58 años. Las personas entre los 45 y los 64 años tienen menos riesgo de desarrollar una agorafobia.

La agorafobia suele comenzar con ataques de pánico o una ansiedad que van creciendo gradualmente en intensidad a lo largo de las sucesivas ocurrencias hasta convertirse en un ataque de pánico. Las personas que sufren este trastorno, en un comienzo, suelen consultar a los centros de salud primaria y a diversos especialistas en medicina, que en ocasiones, no les encuentran nada anómalo. Finalmente, los casos moderados o graves terminan por solicitar ayuda psiquiátrica y/o psicológica.

Existe una fluctuación de los problemas agorafóbicos, los pacientes tienen etapas de remisión y recaídas de duración variable. Estas fluctuaciones pueden ser debidas a múltiples factores como la compañía de una persona, animal u objeto de confianza, a los eventos estresantes, al estado emocional, a cambios hormonales, toma de alcohol, fármacos o drogas o según la época del año.

Si no ha habido tratamiento o éste no ha sido el adecuado, una recuperación relativamente estable es improbable.

Es un trastorno que afecta en mayor proporción a mujeres que a hombres.

Problemas asociados a la agorafobia

Es importante evaluar y tener en cuenta la posible existencia, simultánea, de más de un problema psicológico, ya que pueden desarrollarse complicaciones en el tratamiento y de ello depende también el tipo de intervención y los resultados del tratamiento aplicado.

Los trastornos más frecuentes que pueden convivir junto con la agorafobia son trastornos de ansiedad generalizada o los depresivos. Menos frecuentes son la fobia social y fobia específica.

Las mujeres tienen porcentajes más altos de coexistencia de la agorafobia con otros problemas en el caso del trastorno de ansiedad generalizada, trastornos fóbicos y depresión mayor. Si embargo, en los hombres tienen una mayor incidencia en el abuso de sustancias.

Existen casos que usan el alcohol y/o los fármacos para afrontar sus problemas de ansiedad, pánico y evitación. Éstos pueden reducir la ansiedad a corto plazo pero el efecto se invierte a más largo término y contribuir al mantenimiento de los miedos y de la ansiedad

__________
Fuente: E. Massagué (2007). Clínica de la Ansiedad, Psicólogos especialistas en el tratamiento de la ansiedad. Madrid y Bacelona.

Referencias para saber más

-Bados, A. (1995a). Agorafobia: Naturaleza, etiología y evaluación. Barcelona: Paidós.

-Bados, A. (2000). Agorafobia y ataques de pánico. Madrid: Pirámide.

-Botella, C. y Ballester, R. (1997). Trastorno de pánico: Evaluación y tratamiento. Barcelona: Martínez Roca.

-Echeburúa, E. y de Corral, P. (1992). La agorafobia. Nuevas perspectivas de evaluación y tratamiento. Valencia: Promolibro.

-Marks,I.M.(1991a).Miedos, fobias y rituales: (1) Los mecanismos de la ansiedad.B arcelona: Martínez Roca

-Roca, E; Roca, B.(1999). Cómo tratar con éxito el pánico (con o sin agorafobia). Valencia. ACDE.

L’adquisició de la por de les situacions agorafòbiques

Hi ha diversos factors que interactuen o que sumen les seves influències, tot i que és difícil d’establir què n’és una causa, què n’és una conseqüència o quan existeix una relació entre variables.

Entre  elsfactors que s’han estudiat són les experiències traumàtiques directes fora de casa, com atacs de pànic, desmais, asfíxiales; les característiques de la personalitat, l’atribució errònia de sensacions ,  o la vulnerabilitat genètica com a factor de rellevància.

Els esdeveniments estressants

La gran majoria de les persones amb agorafòbia informen d’haver passat per un període d’estrès o per esdeveniments vitals importants en l’època en què va començar l’agorafòbia: conflictes interpersonals amb el marit o amb algun altre familiar, un divorci o una separació, un naixement o un avortament, la malaltia o la defunció d’una persona significativa, una reacció al consum de drogues, malalties o operacions importants, estrès laboral o escolar, o problemes econòmics, entre d’altres.

L’estrès pot originar fòbies només en persones particularment vulnerables. Aquesta vulnerabilitat és probable que sigui el resultat de la interacció entre les variables biològiques, les ambientals i les psicològiques.

Les característiques personals i les experiències durant la infància

És possible trobar una sèrie de característiques en les persones que pateixen agorafòbia que poden contribuir al desenvolupament d’aquest trastorn. Algunes d’elles són la susceptibilitat a l’ansietat, l’assertivitat i la confiança en ells mateixos escasses, l’ansietat i el retraïment social elevats, la por de l’avaluació negativa, l’alta recerca d’aprovació, estratègies ineficaces per afrontar l’estrès, la tendència a l’evitació dels problemes interpersonals, l’ansietat tret elevada, el neuroticisme elevat, l’elevada sensibilitat al dany, l’elevada introversió o la inhibició conductual davant de coses desconegudes.

És possible que el fet de viure algunes experiències durant la infància estigui relacionat amb l’agorafòbia: una mare o un pare sobreprotectors o mancats d’afecte poden interferir en el desenvolupament de la independència i del sentiment de competència del nen. Pot ser que l’ansietat per separació en la infància estigui relacionada amb el desenvolupament d’un trastorn de pànic en la vida adulta i que l’abús sexual i el maltractament físic a edats primerenques de la vida siguin factors de risc per desenvolupar diversos trastorns psicopatològics.

L’activació fisiològica i les sensacions corporals

A més dels factors comentats anteriorment (les situacions temudes, els esdeveniments estressants i l’ansietat elevada), hi ha altres factors que poden produir o facilitar l’aparició de sensacions corporals, com ara:

1. Els problemes mèdics endocrins, cardiovasculars, respiratoris o neurològics.
2. Els factors biològics com els canvis hormonals o la predisposició per tenir sensacions corporals.
3. Les imatges i els pensaments negatius amb relació a patir un atac de pànic, a la mort o a sofrir un desmai.
4. Altres factors que poden facilitar o provocar l’activació fisiològica i les reaccions corporals com l’ús excessiu de cafeïna, de nicotina, d’alcohol o d’altres drogues o fàrmacs, l’excitació, la ira, la fatiga, la falta de son, l’exercici, els canvis posturals ràpids o la calor.
5. La hiperventilació.

La hipervigilància o atenció centrada en els elements amenaçants de les situacions temudes i en determinades sensacions corporals associades a l’ansietat, pot facilitar l’ocurrència d’episodis d’ansietat o de pànic, ja que es perceben les sensacions subjectivament de manera magnificada i augmenta l’activació fisiològica.

La interpretació de les sensacions com a senyals de perill, d’ansietat o de pànic

Els subjectes poden pensar que les sensacions corporals presagien o tindran conseqüències perilloses o catastròfiques (un atac de cor, un desmai, la mort, una incapacitat, una pèrdua de control) o que són senyals que avisen que aquestes conseqüències ja estan passant.

La percepció té un paper molt important en aquest tipus de trastorns. La percepció dels canvis fisiològics, s’ajusti o no a la realitat, acostuma a caracteritzar-se per ser més precisa en els subjectes amb atacs de pànic i agorafòbia. Aquests subjectes són capaços de detectar canvis fisiològics molt subtils, tot i que normalment no en són conscients.

La sensació de perill provocada per l’activació fisiològica produeix un increment addicional d’aquesta activació mitjançant la hiperventilació o altres mecanismes, de manera que es tanca un cercle viciós que pot provocar un episodi d’ansietat o un atac de pànic.

Pot arribar a establir-se una associació directa entre determinades sensacions corporals i l’ansietat o el pànic (condicionament interoceptiu).

La fugida i l’evitació de les situacions temudes

L’anticipació o l’ocurrència d’un atac d’ansietat o de pànic, els pensaments catastròfics i el desig d’evitar la vergonya social, fan més probable que el subjecte fugi de la situació. Hi ha dues maneres de fugir-ne: marxar de la situació temuda o romandre en ella fent la fugida desviant l’atenció cap a altres estímuls.

Els agorafòbics utilitzen una gran varietat d’estratègies, a banda de la fugida i la distracció, per afrontar els atacs de pànic: medicar-se, beure alcohol, aguantar, relaxació, pensar que l’atac passarà aviat, estirar-se, respiració, imatges agradables, fumar, etc.

La conducta de fugida es veu reforçada per la reducció de l’ansietat, per la sensació de seguretat i fins i tot per l’atenció i pel suport dels altres.

L’ansietat anticipatòria apareix davant la possibilitat d’entrar en una situació temuda o de patir alguna conseqüència temuda, cosa que facilita la hipervigilància de determinades sensacions corporals, fet que, a la vegada, pot afavorir detectar certes sensacions, incrementar l’activació fisiològica i produir por o ansietat.

Hi ha persones que desenvolupen un trastorn de pànic però sense agorafòbia; és a dir, no presenten l’evitació agorafòbica i mantenen una actitud d’afrontament davant les dificultats. Aquestes persones tenen una sensació de control personal i una tolerància a l’ansietat més grans, i obtenen menys beneficis de la conducta d’evitació (suport social, reducció de l’ansietat, etc.).

La conducta d’evitació acostuma a tenir conseqüències negatives, com ara la reducció dels contactes socials, la depressió, la baixa autoestima, la interferència amb les activitats d’oci, la disfunció sexual o problemes laborals, maritals i familiars.

__________
Font: E. Massagué. Clínica de l’Ansietat. Madrid i Barcelona. Especialistes en el tractament de l’ansietat.

Més informació

-Bados, A. (1995a). Agorafobia: Naturaleza, etiología y evaluación. Barcelona: Paidós

-Bados, A. (2000). Agorafobia y ataques de pánico. Madrid: Pirámide.

-Botella, C. y Ballester, R. (1997). Trastorno de pánico: Evaluación y tratamiento. Barcelona: Martínez Roca

-Echeburúa, E. y de Corral, P. (1992). La agorafobia. Nuevas perspectivas de evaluación y tratamiento. Valencia: Promolibro.

-Marks,I.M.(1991a).Miedos, fobias y rituales: (1) Los mecanismos de la ansiedad.B arcelona: Martínez Roca

-Roca, E; Roca, B.(1999). Cómo tratar con éxito el pánico (con o sin agorafobia). Valencia. ACDE

Vídeo il-lustratiu: Agorafobia y fobia social

Introducció

L’inici de qualsevol tractament requereix:

• Una valoració diagnòstica precisa.
• Un coneixement exhaustiu dels factors implicats en l’origen i en el desenvolupament del problema: els antecedents, els factors desencadenants, els factors predisposants, els factors de manteniment, les solucions que ja s’han provat, etc.
• Un coneixement suficient de l’usuari dels serveis psicològics i de les seves circumstàncies: el grau de deteriorament de la salut i del benestar, la incapacitació i les interferències en els plans d’accions o en els estatus significatius per a la persona, l’atribució de la capacitat i de l’eficàcia, les característiques detectades de la personalitat i del sistema de valors, l’estat emocional general, etc.
• La formulació d’un esquema explicatiu que identifiqui les variables més rellevants del cas, les relacions crítiques entre elles i el procés que han seguit al llarg del temps.
• L’establiment d’una relació adequada entre l’usuari i l’especialista, que els permeti treballar junts de manera eficient: reconeixement mutu, comunicació eficaç, confidencialitat, compliment de les prescripcions, etc.
• Finalment, en funció de tot el que s’ha comentat, l’establiment d’uns objectius avaluables i d’uns mitjans convenientment ordenats i seqüenciats. Aquests últims, els mitjans i el seu desplegament, que depenen de la demanda formulada per l’usuari, constitueixen el tractament pròpiament dit.

La intervenció terapèutica conjuga, normalment, tractaments específics, en funció del diagnòstic principal, amb d’altres de caràcter més general o més contextual, d’acord amb les característiques personals i amb les circumstàncies de l’usuari. Normalment, les primeres intervencions es destinen a reduir els símptomes de l’ansietat i la incapacitació que produeixen. Després s’analitzen i es tracten els factors que originen o que mantenen l’ansietat i les altres alteracions que puguin acompanyar-la.

Habitualment, els tractaments inclouen aspectes relacionats amb la recuperació de la salut, si s’ha perdut, d’altres relacionats amb la prevenció i d’altres relacionats amb el desenvolupament personal de l’usuari que, d’alguna manera, tenen a veure amb allò que li passa.

Normalment, a l’inici del tractament, es va a la consulta un cop per setmana. Quan el tractament està mínimament encarrilat, s’espaien les visites, que passen a ser, habitualment, una cada 15 dies.

Tractaments específics del pànic i de l’agorafòbia

Psicològics

Avui dia, d’acord amb els estudis realitzats, existeixen dos tipus d’intervencions particularment eficaços:

1. La teràpia cognitivoconductual.
2. L’exposició en viu i l’autoexposició en viu (component bàsic).

La teràpia cognitivoconductual acostuma a incloure:

• La informació a l’usuari sobre la naturalesa de l’ansietat en general i del pànic en particular: L’explicació dels mecanismes bàsics, de la funcionalitat i de la disfuncionalitat, dels símptomes i del seu abast, i de les relacions entre el pensament, l’emoció i l’acció.
• La identificació i la neutralització dels procediments contraproduents utilitzats per l’usuari per regular el seu problema, però que, en realitat, contribueixen a mantenir-lo, en comptes de posar-hi solució. Per a més informació sobre aquests procediments, consulteu l’apartat “Anar a pitjor” del menú de l’esquerra.
• Tècniques de respiració: La respiració controlada pot ser útil per reduir la sobreactivació psicològica i per prevenir o per controlar la hiperventilació en els casos en què apareix o en què les persones presenten dolor o opressió al pit perquè tendeixen a respirar toràcicament.
• Tècniques cognitives: La reestructuració de creences distorsionades i d’interpretacions catastròfiques, el control dels pensaments automàtics, la regulació de les expectatives que s’autoacompleixen, etc.
• L’entrenament en asserció: Facilita l’expressió adequada i l’acceptació de les emocions.
• Tècniques de innervació vagal: Aquestes tècniques, juntament amb la respiració controlada i la relaxació, s’han mostrat útils en usuaris amb trastorn de pànic.
• Tècniques de relaxació: Han demostrat ser útils juntament amb l’exposició en viu.
• La intenció paradoxal: Consisteix, normalment, en la prescripció del símptoma, amb la finalitat de desactivar algun mecanisme que l’estigui mantenint. Sembla que és eficaç, però no s’ha demostrat si augmenta o no els efectes de l’exposició.
• L’exposició interoceptiva: Exposició a sensacions temudes per facilitar d’habituar-s’hi i afavorir el control dels símptomes i la pèrdua de la por de la por. Es més acceptada pels usuaris que pateixen una alta ansietat en l’exposició.
• El desenvolupament d’habilitats i de recursos d’afrontament de fonts d’ansietat i d’estrès que contribueixin a l’origen o al manteniment d’elevats graus d’ansietat flotant o general, cosa que podria dificultar la superació de les pors agorafòbiques.
• La retroalimentació i el reforç social: La retroalimentació oferta pel terapeuta sembla un factor molt important en l’exposició en viu. Menys important, però també útil, es el reforç que dóna el terapeuta.
• La col·laboració del company: Aquest pot oferir ajut, suport i alè a l’usuari durant l’aplicació del programa d’intervenció, a banda de desenvolupar una comprensió del problema més gran i d’involucrar-s’hi més.
• Els materials d’autoajuda com a complement de la teràpia.

Diversos estudis indiquen que la teràpia cognitivoconductual té una millor relació cost-benefici que la teràpia farmacològica. Tot i això, hi ha casos en què és convenient la combinació de la teràpia cognitivoconductual i la farmacològica en les etapes inicials.

L’exposició en viu

L’exposició en viu implica que l’usuari s’exposi, a la vida real i d’una manera sistemàtica i progressiva, a les situacions que l’espanten i que evita.

Hi ha tres tipus d’exposició:

• L’exposició prolongada: Amb l’assistència del terapeuta, s’afronten les situacions temudes de manera gradual i s’hi roman fins que l’ansietat es redueix significativament.
• L’exposició autocontrolada més l’autoobservació: Després de 2-5 sessions amb el terapeuta, l’usuari afronta les situacions temudes sol, amb permís de fugida temporal en cas que se senti excessivament ansiós, sempre que registri el temps passat sense exposició i després torni a exposar-se.
• La pràctica programada: Exposició prolongada i graduada, però amb l’assistència d’un familiar o d’un amic que posarà en pràctica les pautes del terapeuta. Tant l’usuari com l’acompanyant han de dur un manual d’autoajuda.

Tots aquests tipus d’exposició comparteixen una sèrie de característiques:

• La justificació i la presentació de l’exposició com un programa sistemàtic i estructurat que requereix un esforç continuat i que implica tolerar una quantitat determinada d’ansietat i de malestar.
• La reeducació respecte a la naturalesa de l’ansietat: Cal donar informació sobre l’ansietat i sobre el pànic per reduir la por anticipatòria i l’humor deprimit. S’explica que algun grau d’ansietat és normal i que, tot i que l’ansietat pugui ser pertorbadora, no és perillosa (com tampoc no ho són els atacs de pànic), i s’exposa que és improbable que succeeixin les conseqüències catastròfiques temudes.
• La capacitat de modificar creences i pensaments erronis: Mitjançant la discussió d’aspectes com els riscos, la sobreestimació de probabilitats i altres errors cognitius.
• La necessitat d’especificar clarament els objectius concrets que es volen aconseguir.
• El requisit que les activitats durant l’exposició es facin sense presses, perquè la precipitació és una estratègia defensiva (per acabar-ho ràpid) i incrementa l’activació.
• Les discussions individuals o en grup de les experiències de l’exposició.
• Altres aspectes: També són importants el treball en dies bons i dolents, el reconeixement dels propis avançaments, la pràctica en solitari tan aviat com sigui possible i la superació de les conductes defensives, entre altres factors.

Teràpia farmacològica

La medicació s’utilitza normalment en combinació amb el tractament psicològic i com a suport per a aquest, per bé que en alguns casos es desaconsella aquesta associació. Els medicaments més utilitzats són els ansiolítics, en particular les benzodiazepines, i els antidepressius, comunament els inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina (ISRS).

D’acord amb la majoria dels estudis, la medicació és tan eficaç com els tractaments psicològics a curt termini, però no a mitjà ni a llarg termini, ja que hi ha un percentatge de recaigudes molt més gran, a banda que els fàrmacs utilitzats, si són els ansiolítics, creen dependència.

En el tractament de l’agorafòbia, els fàrmacs són aconsellables només quan existeixin raons específiques que justifiquin la medicació. Un percentatge molt alt d’usuaris arriben a la teràpia psicològica prenent medicació i, segons els casos, s’haurà de reduir o de mantenir la dosi fins que l’usuari aprengui recursos suficients per afrontar l’ansietat i, a partir d’aquest moment, recomanar-li que abandoni progressivament la medicació, sempre sota la supervisió del metge corresponent.

Hi ha el perill que l’usuari utilitzi la medicació com a tècnica defensiva i que, per tant, se la prengui només en les situacions temudes. En aquests casos, se li ha d’aconsellar que deixi de fer-ho, ja que això reforça la conducta d’evitació.

El tractament dels problemes associats

En alguns casos, les crisis d’ansietat i l’agorafòbia venen acompanyades d’altres problemes que contribueixen al seu manteniment i que s’hauran de tractar a la vegada que el problema de l’agorafòbia o després d’aquest. En concret, hi ha dos problemes que val la penar de mencionar:

• La depressió: Quan l’estat d’ànim deprimit és conseqüència d’altres factors (problemes maritals, autoavaluació negativa o aïllament social) i no directament de l’agorafòbia, aquests han de ser considerats per separat.
• L’abús d’alcohol i de fàrmacs ansiolítics fa realment difícil o impossible el canvi en la conducta agorafòbica. Les persones que arribin a la consulta prenent altes dosis d’aquestes substàncies, hauran de sotmetre’s a un programa de retirada lenta abans de començar el tractament de l’agorafòbia. També és convenient reduir o eliminar el consum de cafeïna i d’altres estimulants, ja que agreugen l’ansietat i interfereixen en el tractament.

El tractament, en rigor, no ho és del pànic, de l’agorafòbia o dels problemes associats, sinó de la persona que els pateix, en relació, naturalment, amb la demanda que aquesta persona efectua.

Els tractaments s’acostumen a desenvolupar individualment, tot i que en algunes ocasions, en funció del cas i del moment, estan indicats el tractament grupal o la participació d’algun acompanyant. La durada dels tractaments oscil·la normalment entre sis mesos i un any, per bé que en alguns casos poden ser més llargs.

__________
Font: E. Massagué y J.C. Baeza. Clínica de la Ansiedad. Psicólogos especialistas en el Tratamiento de las Crisis de Pánico y Agorafobia. Madrid y Barcelona.

Més infomació

Bados, A. (1995a). Agorafobia: Naturaleza, etiología y evaluación. Barcelona: Paidós.

Bados, A. (2000). Agorafobia y ataques de pánico. Madrid: Pirámide.

Botella, C. y Ballester, R. (1997). Trastorno de pánico: Evaluación y tratamiento. Barcelona: Martínez Roca

Craske, M.G y Lewin, M.R. (1997). Trastorno por pánico. En V.E. Caballo (Dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos (Vol. 1, pp. 113-136). Madrid: Siglo XXI.

Echeburúa, E. y de Corral, P. (1992). La agorafobia. Nuevas perspectivas de evaluación y tratamiento. Valencia: Promolibro.

Marks,I.M.(1991a).Miedos, fobias y rituales: (1) Los mecanismos de la ansiedad.B arcelona: Martínez Roca.

Roca, E; Roca, B.(1999). Cómo tratar con éxito el pánico (con o sin agorafobia). Valencia. ACDE

Vídeo il-lustratiu: Tratamiento psicológico de la ansiedad