Miller, Galanter i Priban (1960), en un capítol dedicat a la integració de plans, es formules algunes preguntes com ara: com coordinem diversos plans en el flux unitari de la conducta que disposem?; com decidim si un pla nou és compatible amb els que ja estem fent? o quina relació guarden els nostres diversos plans amb la infinitat de papers que hem de desenvolupar en la societat? Executem alguns subplans per crear les condicions sota les quals un altre subpla o acció és rellevant, fins a quin punt són intercanviables els subplans?

No sempre resulta fàcil saber si dos actes són incompatibles entre si. Miller, Galanter i Priban, en l’obra citada, distingeixen entre aquella persona que es queda atrapada entre plans en conflicte i aquella que es veu atrapada entre motius contradictoris. En el primer cas, és necessari que no sigui conscient que els seus plans estan en conflicte, mentre que, en el segon, potser sigui dolorosament conscient que els seus desitjos són incompatibles. Sembla que aquesta primera persona s’està frustrant deliberadament a si mateixa, però no pot descobrir perquè. Sap que hi ha alguna cosa errònia, però no pot descobrir de què es tracta. Els dos primers plans potser estan mútuament aïllats, de manera que aquesta persona mai no tindrà l’oportunitat de contrastar l’un amb l’altre.

Si ens traslladem al terreny dels plans i estratègies d’acció davant de l’ansietat, Lazarus i Folkman (1984) ja van posar de manifest que parlar de les relacions entre les funcions d’afrontament dirigides al problema i les dirigides a la emoció que poden afectar-se entre si, que faciliten o impedeixen cada una d’elles l’aparició de l’altra.

En la classificació de les interaccions contraproduents entre actes d’afrontament de l’ansietat, distingim entre incompatibilitats, que fan referència a interaccions entre actes la realització dels quals impedeixen la dels altres al mateix temps, i contraindicacions, que fan referència a procediments que executats simultàniament, o no, s’afecten en el procés o resultat de manera contradictòria, pertorbadora o perjudicial.

Més informació

MILLER, G. A., GALANTER, E., y PRIBAN, K. H. (1960). Plans and the Structure of Behavior. Holt, Rinehart and Winston, Inc. Ed. Española (1983): Planes y Estructura de la Conducta. Madrid: Debate, S. A.

LAZARUS, R. S., y FOLKMAN, S. (1984). Stress, Appraisal and Coping. Nueva York: Springer Publishing Company, Inc. Ed. Española (1986): Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

_________
Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat. Barcelona i Madrid

Tradicionalment, des dels postulats del conductisme com a model teòric, experimental i terapèutic, l’estudi i el tractament de l’ansietat s’ha basat en les lleis de condicionament clàssic i en l’instrumental. El primer, terapèuticament parlant, donaria lloc a les tècniques de contra-condicionament, i el segon, a les d’exposició. Sota el paradigma instrumental, l’evitació i la fugida són formes d’afrontament de la por encaminades a controlar les condicions aversives del medi (extern o intern).

La psicoteràpia conductual, en l’abordatge de moltes alteracions neuròtiques relacionades amb l’ansietat –particularment, fòbies i trastorns obsessivocompulsius–, fonamenta el tractament en les tècniques d’exposició, que consisteixen, bàsicament, a procurar que el pacient entri i es quedi en contacte amb la situació temuda, que toleri l’angoixa que comporta, fins que disminueixi i, així, reiteradament, fins que pugui exposar-se a la situació sense experimentar por.

L’exposició integra un conjunt de procediments que van, ds de la dessensibilització progressiva, que és la manera més gradual d’exposició, fins a la inundació, en què el pacient s’enfronta amb la situació temuda en la realitat i de cop i volta. Tècniques com la implosió, en què el pacient imagina les escenes que li provoquen una por intensa; la intenció paradoxal, en què al pacient se li prescriuen la vivència, exageració o reproducció de les pròpies pors i símptomes, i altres com el modelatge amb el reforç, el reforçament encobert, la inoculació de l’estrès, la prevenció de la resposta, responen, també, al mateix principi, encara que moltes vegades des de formulacions teòriques i diferents.

No sempre hi ha acord entre els especialistes sobre on radica el mecanisme terapèutic d’aquestes tècniques. En l’àmbit conductual es postulen dues possibilitats, a vegades, complementàries: la habituació i l’extinció. En ambdós casos desapareixen les respostes ostensibles d’evitació, l’ansietat subjectiva i la simptomatologia neurovegetativa, ja sigui perquè el pacient comprova la innocuïtat del medi, fet que causa que perdi les seves propietat aversives, o perquè el pacient s’habitua no només a les pors concretes, sinó també a tolerar experiències i sentiments desagradables.

Des d’una òptica cognitiva, les tècniques d’exposició possibilitarien experiències correctores que conduirien a disconfirmar els pensaments i les expectatives negatives o alarmants, que originen o sostenen les pors.

No obstant això, es produeixen diversos fracassos en la terapèutica per exposició. La majoria, per refús del tractament, abandonament prematur o seguiment incorrecte de les prescripcions. Malgrat això, una minoria de pacients no aconsegueixen habituar-se a reduir significativament l’ansietat per mitjà de l’exposició en viu, encara que compleixin perfectament les instruccions del tractament, no es estan deprimits i no prenen ni sedants, ni alcohol. Sembla ser que, per raons que encara no es comprenen, les persones deprimides no responen bé a les tècniques d’exposició. Els antidepressius estarien indicats, juntament amb l’exposició, en pacients obsessivofòbics amb estat d’ànim deprimit, mentre que l’exposició sola seria el tractament d’elecció dels no deprimits. La dependència de l’alcohol o ansiolítics (secundària o no) no és un obstacle a la generalització o transferència de l’aprenentatge i dels resultats a l’estat de sobrietat, per la qual cosa es prohibeix el consum o es redueix a dosis mínimes.

Diversos estudis han posat de manifest que les anomenades conductes de seguretat podries estar darrere d’alguns dels fracassos de l’exposició com a tècnica terapèutica. Es tracta d’estratègies d’afrontament emeses pels pacients per reduir l’ansietat i el malestar psicològic davant d’estímuls fòbics. A continuació, se citen alguns exemples:

• En persones amb crisis de pànic/agorafòbia: seure a prop de la porta al cinema, de manera que resulti més fàcil sortir; desplaçar-se per recorreguts on hi hagi hospitals, farmàcies, botigues obertes, on poder ser atesos; portar una ampolla d’aigua a sobre per refrescar-se, corregir la sensació de boca seca o d’obstrucció a la gola; caminar a prop de la paret o portar algun objecte que pogués servir de recolzament en un moment donat, i aferrar-se fortament de l’orella o de la mà, etc.
• En persones amb ansietat social: posar-se una camiseta que esbandeixi la suor, posar-se maquillatge que dissimuli la vermelló o col·locar-se en llocs més foscos o ombrejats, creuar els braços per prevenir la tremolor, etc.
• En persones que pateixen algun trastorn obsessiu: mètodes d’afrontament supersticiós, autodiàlegs o contraargumentacions, etc. En l’ansietat generalitzada: fer trucades de telèfon tranquil·litzadores, comprovacions, etc.
• En pacients amb pors hipocondríaques o amb ansietat per la malaltia: disminuir l’esforç físic o la seva intensitat, que podrien alterar la freqüència cardíaca o la respiració, o prendre algun aliment «protector».Algunes estratègies són comuns a diversos trastorns: portar medicaments ansiolítics a sobre, endur-se el telèfon, distreure’s mitjançant diversos procediments, anar acompanyat, etc.

Hi ha moltes evidències –Marks (1991), Craske i Barlow (2002, 2001), Cox i altres (1992), Bados (2001), Baker (1989), Wells i altres (1995)– que aquestes estratègies de seguretat, anomenades també, a vegades, per altres noms com afrontament parcial, afrontament desadaptatiu, estratègies defensives, estratègies inútils, interfereixen de manera notable en l’efectivitat de l’exposició, tot desaprofitant-ne els resultats. Per aquest motiu són considerades com a pràctiques antiterapèutiques. Es considera que, encara que inicialment o temporalment produeixen cert alleujament de la por i del malestar, a mitjà o llarg termini, mantenen l’ansietat i l’evitació. L’ús d’aquests afrontaments parcials semblen eficaços a curt termini, cosa que proporciona una validesa aparent (Peñate i altres, 2006): la persona és capaç de resistir l’estímul fòbic (davant de les estratègies evitatives o d’escapament), tot i que, la informació proporcionada per aquestes conductes actua com un mecanisme reforçador, amb la qual cosa adquireix un valor discriminatiu de quan i en quines circumstàncies es pot abordar l’estímul fòbic.

Com es va observant al llarg d’aquestes pàgines, no és infreqüent que el pacient combini diferents estratègies d’afrontament per esforçar-se a regular l’ansietat i les seves conseqüències. En un afrontament efectiu, les diverses estratègies actuarien de manera complementària sense interferir-se entre si. Encara que l’afrontament busca l’eficàcia, no sempre s’aconsegueix, ja sigui per imperatius del medi, per la falta de recursos (cognitius, conductuals, materials, etc.) o per altres raons.

Per part nostra (Baeza, 1994), hem observat que alguns errors de l’exposició com a tècnica encaminada a provocar l’extinció de l’ansietat, poden ser causats per simultaniejar l’exposició amb algunes formes d’autoregulació dels símptomes: centrar l’atenció en el control i el seguiment dels símptomes, abans que en senyals aversives del medi on es presenten, i servir-se d’estratègies (immobilitzar-se, respirar amb un determinat ritme, moure’s totalment o parcial de manera predeterminada, recolzar-se sistemàticament en certs punts, mantenir firmament una determinada orientació espacial, etc.) capaces (o preses com a tal) de provocar cert alleujament o control. Les dades semblen indicar que els procediments amb els quals els subjectes tractaven de regular o contenir l’ansietat, o alguna de les seves manifestacions, davant de situacions de por, interfereixen en els processo d’habituació a la situació o en l’extinció de la por,  com ho proba el fet que aquestes últimes manifestacions van passar (habituació-extinció) quan es va renunciar o impedir la pràctica dels procediments «tranquil·litzadors»

Es tractaria, doncs, d’un problema d’interferència entre les formes inicials i terminantment efectives per a l’afrontament de l’emoció ansiosa i les seves manifestacions neurovegetatives (font de pors sobre la pèrdua de control, salut, etc.) i els processos subjacents a l’exposició pels quals la por, interna o externa, perd les condicions aversives o el pacient s’hi habitua.

Així doncs, en el marc de la teràpia cognitivoconductual, el que generalment es recomana en llibres de text i manuals d’intervenció és que les conductes de seguretat siguin inhibides o abandonades. Des d’una perspectiva cognitiva, s’argumenta que les conductes de seguretat poden ser antiterapèutiques, perquè impedeixen l’ocurrència d’experiències disconfirmatives del perill. Un exemple seria el rentat de mans, davant de la por de contaminar-se, o la conducta d’empassar saliva per la sensació d’obstrucció a la gola, per comprovar i assegurar que no s’obstrueix.

Malgrat les evidències sobre l’efecte contraproduent de les conductes de seguretat, alguns estudis i experiments (Rachman, 1986 i 2002; Powers et al., 2004; Milosewic i Radomsky, 2007) posen de manifest que les conductes de seguretat poden ocasionar fàcilment l’exposició i contribuir a la reducció de la por, facilitar canvis a llarg termini en els símptomes i el pensament, sense impedir les experiències disconfirmatives de perill, ajudar a corregir interpretacions i expectatives negatives i reduir els altres nivells d’abandonament dels tractaments.

Es considera que podrien ser especialment útils en les primeres etapes del tractament, molt particularment en pacients amb nivells d’ansietat alts i oferir avantatges potencials:

• incrementar l’acceptabilitat i la tolerància dels tractaments
• proveir el pacient amb una millor sensació de control
• incrementar la cooperació del pacient amb el tractament
• l’exposició podria ser més llarga i fàcil
• la sensació de seguretat permetria al pacient aprendre millor la informació correctora de la situació

Quedaria establir amb claredat, en quins casos, sota quines condicions i en quines circumstàncies pot fer-se un us racional i profitós de les conductes de seguretat, de manera que facilitin la reducció de la por, sense generar conductes desadaptatives d’evitació i propicien la disconfirmació de pensaments irracionals.

Fuente: J. Carlos Baeza Villarroel. Clínica de l’Ansietat, 2009.

Amb aquest títol, fem referència a una interacció contraproduent entre actes d’afrontament de l’ansietat, que pertany al grup de les incompatibilitats, que es produeix com a conseqüència de la interferència entre l’execució d’una tasca i l’avaluació simultània i sistemàtica de la manera de fer.

Això passa, per exemple, quan en el transcurs d’una trobada sexual, preocupats per la nostra resposta i temorosos que es produeixi algun error, estem pendents de si l’erecció és bona o dolenta, si la companya sexual se n’haurà adonat, etc., o en el desenvolupament d’una conferència sobre un tema concret, estem pendents d’avaluar la seguretat i la serenitat de la persona que està parlant o la fluïdesa verbal, etc.

Fem referència a una pràctica molt comú en els trastorns d’ansietat, que consisteixen a porta a terme una actuació –rol d’actor– a la vegada que, simultàniament, s’exerceix de crític o analista –rol d’espectador– des de diferents primes.

Es tracta de veure’s des de fora, amb els ulls dels altres, com si fos a través d’un mirall o un monitor de televisió. La finalitat és apreciar o monitoritzar l’efecte que produïm –amb atenció preferent als més temuts– i intentar corregir-los sobre la marxa.

És, bàsicament, una operació de control d’imatge, vinculada al control de l’avaluació. Una conducta que rarament passa si s’està sol, i quasi gens amb amics o familiars incondicionals, però que tendeix a augmentar a mesura que augmenta el número de persones que observen, la distància afectiva respecte d’elles, l’autoritat que tenen o la valoració que els fem.

Els efectes contraproduents es produeixen com a conseqüència de la interferència, inhibició recíproca i, a vegades, bloqueig entre diferents camps atencionals i operacionals, de manera que algunes tasques o parts substancials es tornen irresolubles sota aquestes condicions. S’incrementa, així, el sentiment d’impotència i dificultat, disminueix l’autoeficiència i es reactiva l’ansietat.

La interacció simultània rol d’actor i rol d’espectador ens col·loca constantment en la situació de passar examen i, als altres, en el paper del suposat tribunal, amb actitud fiscalitzadora. Aquesta circumstància augmenta l’ansietat i és capaç de convertir actes fins i tots plaents per si sols, en incomodes o aversius.

______
Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat. Madrid i Barcelona

«Si ordeno, deia (el rei) correntment, a un general que es transformi en un au marina i el general no obeeix, no serà culpa del general. Serà culpa meva.» (Antoine de Saint-Exupéry, El Petit príncep).

És probable que l’ansietat alteri l’execució de conducta, fins i tot alguns que normalment surten sols, sense que la consciència intervingui en la producció, ja sigui perquè es tracta de respostes automàtiques, o bé automatitzades després d’un procés d’aprenentatge i entrenament.

L’ansietat pot comprometre o dificultar l’escriptura, sigui manual o dactilogràfica, l’articulació i fluïdesa de la parta, l’atenció i la concentració, la resposta sexual, la conciliació de la son i, pràcticament, qualsevol acció.

Llavors, el subjecte perd part de l’eficàcia habitual i augmenta la desconfiança en els seus recursos i possibilitats. Alertats per l’increment d’errors, alguns pacients decideixen, llavors, sotmetre a control directe i voluntari, accions o seqüència d’accions que normalment es produïen automàticament, sense esforç conscient de realització, en el marc de programes d’acció més generals.

Així, és possible que la persona afectada tracti de regular voluntàriament la resposta de l’erecció; de regular el moviment dels dits quan escriu a màquina, en què ordena cada moviment al dictat d’un pla teòric d’actuació (com quan aprenia a escriure) i comprova la impressió correcta de cada caràcter o paraula; de forçar la pròpia concentració, de manera que, en realitat, s’està concentrant sobre el propi fenomen de concentració, en detriment del que teòricament es vol atendre; de forçar la son, activitat que en la pràctica impedeix conciliar-lo, o d’operar sobre l’idioma habitual prefigurat mentalment cada fonema, paraula o frase i la consegüent disposició de l’aparell fonador (de manera molt semblant a com es fa quan s’inicia l’aprenentatge d’un idioma estranger).

Aquests procediments converteixen la tasca en irresoluble, és a dir, abocada al fracàs, amb la consegüent obstaculització del pla general en què es troba articulada. És igual com s’apliqui la solució, s’incorre en una circularitat que s’autoalimenta indefinidament.

Es posen disposar voluntàriament, això sí, algunes condicions que possibiliten l’ocurrència d’esdeveniments com els mencionats anteriorment, però no provocar-los directament. Així, per exemple, per facilitar la conciliació de la son es pot procurar l’aïllament d’estímuls auditius o lluminosos, regular la temperatura de l’habitació, adoptar una posició còmode de repòs, etc. però no imposar la son.

El problema del control conscient sobre repertoris automatitzats és un cas particular d’un altre de més general, que consisteix a voler tenir present en cada moment i en cada pas de la seqüència de l’acció el per què del que es fa, com s’està fent i com està resultant, preguntes que, encara que fonamenten l’acció, han de ser provisionalment relegades a l’oblit perquè es puguin executar correctament. Aquí, els efectes contraproduents no es produeixen necessàriament per ser, aïlladament, actes contraproduents, sinó per les múltiples incompatibilitats que generen tant des del punt de vista de la lògica de desenvolupament de l’acció com dels plans sobre els quals s’opera.

Els errors, els dubtes sobre la pèrdua de la normalitat i la raó, la sensació d’estranyesa, condueixen al pacient a establir aquest híper control que el porta a comportar-se constantment com un instructor, guardià o jutge de si mateix en la vida i actes quotidians, simultàniament a la producció.

Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994). ISBN: 84-490-0131-5.  Clínica de l’Ansietat. Madrid i Barcelona

Fem referència a una classe d’interacció contraproduent entre actes d’afrontament, del tipus contraindicació, que consisteix a mantenir els mateixos objectius en el pla tasca, encara que hagin canviat les condicions objectives per a assolir-los com a conseqüència del que ha passat en el pla salut, perquè no se n’alternin ni l’statu quo ni les condicions personals d’ajust relatives al pla self (autoimatge, valoració social).

Així, per exemple,

1. si al sortir del cinema amb uns amics tinc per costum discutir sobre la pel·lícula i acostumo a participar activament,
2.  si per raons x, actualment pateixo un trastorn ansiós que compromet la meva capacitat d’atenció i de concentració,
3.  si tinc por que els meus amics notin que estic ansiós, espès, que em considerin, per aquest motiu, menys normal, segur o autosuficient del que em consideraven, llavors és probable que opti per mantenir, com a mínim en aparença, uns objectius de rendiment i acompliment equiparables als habituals quan no em passava res, quan no estava com ara, parcialment incapacitat, de manera que no es posi en risc o entredit la imatge, el cartell que tinc per a ells fins aquell moment. El problema és troba en que no he pogut seguir la pel·lícula com altres vegades, ni molt menys he pogut analitzar-la i, per acabar, tinc menys capacitat de resposta o em canso abans. Un dia puc posar una excusa, però si el problema dura en el temps i, a més, em veuen estrany en altres aspectes…

Aquest problema que resulta de fàcil gestió quan es pateix una malaltia física, curta i socialment ben entesa i acceptada, és complicat per al cas de l’ansietat i altres problemes psicològics, que no reuneixen aquestes característiques.

Si tenim la grip, hem dormit malament i estem adolorits, ja fem prou sortint amb els amics al cine o anant a treballar. No ens exigim estar tan actius, participatius, fluïts, efectius i eficaços com sempre. Malgrat això, no tenim por que es posi en dubte la nostra laboriositat, agudesa intel·lectual o integritat. Tot i això, en l’ansietat, mal entesa socialment, presa com a signe de debilitat personal o falta de control; acompanyada a vegades de pors irracionals incomprensibles per al propi subjecte, de sensacions d’estranyesa i canvi de caràcter, de durada llarga, s’arriba a perdre el límit entre el que s’és i el que es pateix; difícil d’explicar, a no ser que s’entri en detalls personals o íntims que, d’altra banda, cal preservar. En l’ansietat diem que els efectes incapacitants (o, simplement, els seus símptomes) poden considerar-se com a delators i amenaçadors per al manteniment de la imatge social de solvència, responsabilitat, competència, autocontrol, etc.

Aquestes circumstàncies porten moltes vegades a evitar determinades situacions i, si no ens ho podem permetre, mantenim l’exigència d’assoliments i objectius sense ajustar-la a les limitacions de medis i condicions. D’aquesta manera no només no se centra l’esforça a normalitzar-ho, sinó que ho empitjorem com a conseqüència que aquesta manera d’actuar genera tasques irresolubles, en les quals necessàriament es fracassa, amb el consegüent augment de l’ansietat.

Font: Beaza Villarrel, J. C.. Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs a barceloan i Madrid

Volem fer referència a diverses activitats que són momentàniament reductores de l’ansietat, per diverses raons, però que a mig termini contribueixen a incrementar l’ansietat, o a dificultar l’establiment de procediments alternatius més adequats.

Es tracta de comportaments d’altra banda normals, necessaris i positius, però que emesos abusivament i com a manera bàsica de controlar l’ansietat, es desvirtuen, es tornen contraproduents i es produeixen de manera compulsiva: hiperactivitat (o híper ocupació), adormiment, ingesta o sexe compulsiu, abús de videojocs, màquines escurabutxaques, ordinadors, internet, consultes a vidents, etc.

Hiperactivitat o híper ocupació

Algunes persones amb ansietat tendeixen a generar un ritme frenètic d’activitat en pràcticament tots els àmbits en els quals s’ocupen (treball, relacions socials, oci). Tenen l’agenda plena de compromisos, gestions, tasques, sempre urgents, i immersos en medis i contextos demandants. En el temps lliure –que en realitat es tracta de no tenir– s’omplen d’activitats i obligacions, a ser possible interactives, poc mecàniques i que requereixin moviments.

En el fons, encara que no en són plenament conscients, es tracta de no para quiet, de no tenir el cap desocupat, de disposar acció contra pensament, de manera que no tinguin oportunitat de venir a la ment preocupacions, temors, qüestions personals no resoltes que, si apareguessin, generarien angoixa en diferents manifestacions.

En certa manera, es tracta de buscar urgències, per no plantejar-se i afrontar allò important o inquietant. Són persones que quan paren se senten pitjor, per la raó que acabem d’explicar, i perquè les condicions d’estrès a que sotmeten l’organisme afavoreixen, al desactivar-se i sortir de la situació de sobreesforç, l’aparició de diversos reajustaments fisiològics que causen molèsties: mals de cap, atordiment, fatiga, molèsties digestives, etc. Alguns especialistes en ansietat i estrès parlen del malalt de cap de setmana. Algunes persones, davant d’aquest problema, tendeixen a resoldre-ho mitjançant la fugida cap endavant, i augmenten l’activitat i generen progressivament més condicions d’estrès que, tard o d’hora, portaran a una situació explosiva, crítica i insostenible.

Adormiment

Una altra manera d’intentar desconnectar i treure’s de sobre els pensaments negatius, anticipatoris amenaçadors, idees intrusives i desassossegants és canviar l’estat de consciència. A vegades es recorre al consum de substàncies per aconseguir-ho. Però no tractarem aquí aquesta qüestió, que ja es tracta en altres documents d’aquest web. En aquest cas, fem referència al pas de la consciència vigil a son, fora dels horaris establerts per dormir. Algunes persones del grup citat anteriorment quan es parlava de sobre-activitat, recorren, també, a aquest procediment: o estan híper ocupats o dormen. D’altres, tot i això, procuren reduir al màxim les activitats i compromisos de tot tipus, i tendeixen a endormiscar-se al sofà o al llit. Aquest procediment és induït, normalment, per la pròpia persona de manera voluntària, que disposa les condicions adequades perquè passi, malgrat que en alguns casos és un mecanisme automàtic de defensa. Sobre això, és característic el cas d’alguns estudiants a qui, com més a prop estan dels exàmens, més els envaeix una sensació  intensa de son, malgrat haver dormit el temps suficient i ser persones estudioses, voluntarioses i interessades en la matèria.

Les persones que recorren amb freqüència i regularitat a aquest procediment, acaben per fer una vida quasi convalescent que paralitza, si fos possible, el desenvolupament de la seva vida social, familiar, etc., fet que a llarg termini genera o aguditza conflictes i insatisfaccions, a la vegada que, intensifica el sentiment i el rol del malalt.

Videojocs, màquines escurabutxaques, ordinadors, internet

Dins de les activitats que generen efectes evasius, tenen una importància rellevant i són relativament comuns, l’ús abusiu o compulsiu de jocs electrònics, internet o maquines escurabutxaques. Es tracta d’activitats absorbents, interactives, de resposta immediata i ràpida, envoltants, amb molts elements de reclam sonors i visuals, capaços d’allunyar-nos de la nostra pròpia realitat, i ens aïllen de l’entorn i dels nostres propis pensaments.

Consultes a vidents, tarots i altres

La incertesa és una de les coses que pot generar més ansietat o algunes persones. La incertesa sobre el possible compliment o no dels desitjos o de les pots, la impaciència, els dubtes, les desconfiances, la indecisió, a vegades es viuen com a obsessionats i insofribles. Algunes persones, aclaparades per aquesta angoixa, tracten de reduir-la buscant respostes, endevinacions i coneixements amb consultes a vidents, tarotistes i altres professionals exotèric. La resposta obtinguda pot alleujar momentàniament l’angoixa i detenir l’allau de pensaments que acompanyen. Malgrat això, aquest efecte es curt i, a més, es pot generar una necessitat de recorre a aquest procediment de manera cada vegada més freqüent i impulsiva. Més enllà dels possibles costos econòmics, es produeix una falta de confiança cada vegada més gran en la pròpia capacitat de discerniment i decisió, pèrdua d’autonomia i més dependència de terceres persones.

Ingesta compulsiva

La ingesta de menjar, pels seus efectes vagotònics, pot produir un alleujament momentani dels símptomes d’ansietat, angoixa i insatisfacció. Algunes persones, per pal·liar un estat emocional desagradable (estrès, avorriment, ansietat, depressió, ira i solitud) recorren al menjar. Acostumen a ser episodis d’ingesta excessiva d’aliments, que es viu com a descontrolada. No hi sol haver conductes purgatives (vòmits o ús de laxants). Abans i després d’aquestes afartades, hi ha un estat afectiu negatiu, en què predomina l’ansietat elevada o l’estrès. En aquests extrems, la ingesta ja no respon a factors nutricionals i de plaer gastronòmic-social. L’afartament servei per relaxar l’estat de tensió. Però si s’utilitza habitualment aquesta estratègia, l’autoestima es veu afectada, apareixen sentiments de culpa punyents i el mateix estat que es vol evitar tendeix a empitjorar.

Altres

El sexe compulsiu, les compres compulsives, l’exercici físic excessiu podrien ser altres de les conductes que, inicialment destinades a combatre els pensaments inoportuns i l’ansietat, acaben per repetir-se sense control i fora de la seva motivació bàsica i originària: el sexe ja no respon a necessitats de satisfacció sexual, es compren objectes o roba que no s’utilitzaran, etc.

__________
Font: J. Carlos Baeza Villarroel. Clínica de l’Ansietat, 2008.