Desajust recursos/objectius

 

Fem referència a una classe d’interacció contraproduent entre actes d’afrontament, del tipus contraindicació, que consisteix a mantenir els mateixos objectius en el pla tasca, encara que hagin canviat les condicions objectives per a assolir-los com a conseqüència del que ha passat en el pla salut, perquè no se n’alternin ni l’statu quo ni les condicions personals d’ajust relatives al pla self (autoimatge, valoració social).

Així, per exemple,

  1. si al sortir del cinema amb uns amics tinc per costum discutir sobre la pel·lícula i acostumo a participar activament,
  2.  si per raons x, actualment pateixo un trastorn ansiós que compromet la meva capacitat d’atenció i de concentració,
  3.  si tinc por que els meus amics notin que estic ansiós, espès, que em considerin, per aquest motiu, menys normal, segur o autosuficient del que em consideraven, llavors és probable que opti per mantenir, com a mínim en aparença, uns objectius de rendiment i acompliment equiparables als habituals quan no em passava res, quan no estava com ara, parcialment incapacitat, de manera que no es posi en risc o entredit la imatge, el cartell que tinc per a ells fins aquell moment. El problema és troba en que no he pogut seguir la pel·lícula com altres vegades, ni molt menys he pogut analitzar-la i, per acabar, tinc menys capacitat de resposta o em canso abans. Un dia puc posar una excusa, però si el problema dura en el temps i, a més, em veuen estrany en altres aspectes…

Aquest problema que resulta de fàcil gestió quan es pateix una malaltia física, curta i socialment ben entesa i acceptada, és complicat per al cas de l’ansietat i altres problemes psicològics, que no reuneixen aquestes característiques.

Si tenim la grip, hem dormit malament i estem adolorits, ja fem prou sortint amb els amics al cine o anant a treballar. No ens exigim estar tan actius, participatius, fluïts, efectius i eficaços com sempre. Malgrat això, no tenim por que es posi en dubte la nostra laboriositat, agudesa intel·lectual o integritat. Tot i això, en l’ansietat, mal entesa socialment, presa com a signe de debilitat personal o falta de control; acompanyada a vegades de pors irracionals incomprensibles per al propi subjecte, de sensacions d’estranyesa i canvi de caràcter, de durada llarga, s’arriba a perdre el límit entre el que s’és i el que es pateix; difícil d’explicar, a no ser que s’entri en detalls personals o íntims que, d’altra banda, cal preservar. En l’ansietat diem que els efectes incapacitants (o, simplement, els seus símptomes) poden considerar-se com a delators i amenaçadors per al manteniment de la imatge social de solvència, responsabilitat, competència, autocontrol, etc.

Aquestes circumstàncies porten moltes vegades a evitar determinades situacions i, si no ens ho podem permetre, mantenim l’exigència d’assoliments i objectius sense ajustar-la a les limitacions de medis i condicions. D’aquesta manera no només no se centra l’esforça a normalitzar-ho, sinó que ho empitjorem com a conseqüència que aquesta manera d’actuar genera tasques irresolubles, en les quals necessàriament es fracassa, amb el consegüent augment de l’ansietat.

 

Font: Beaza Villarrel, J. C.. Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs a barceloan i Madrid