Categories
Altres errors

Hiperventilació i ansietat

La hiperventilació és un fenomen respiratori que acostuma a aparèixer en aquelles persones que pateixen atacs de pànic. Generalment, la hiperventilació produeix una sèrie de conseqüències en el nostre organisme que poder arribar a ser força desagradables i, fins i tot, alarmants si un no en sap la causa. Però com es veurà a continuació, no es tracta d’un fenomen perillós.

Què és la respiració?

Vegem com funciona la respiració. Necessitem respirar per poder dotar el nostre cos d’energia. Els nutrients que prenem quan mengem i bevem han de ser transformats en energia per mitjà de processos bioquímics complexos per als quals és necessària la presència d’oxigen.

Cada vegada que inspirem, introduïm aire carregat d’oxigen (O2) als nostres pulmons. Aquest oxigen serà recollit per la sang en els capil·lars que existeixen al final dels bronquíols per ser transportat cap al cor. Una vegada allà, el cor bombejarà la sang perquè arribi oxigen a tot el cos. L’oxigen ajudarà a transformar els nutrients en energia per mitjà de reaccions químiques. Com a efecte d’aquest procés, es genera diòxid de carboni (CO2), que serà recollit per la sang per portar-lo cap al cor i, des d’aquí, cap als pulmons. Aquesta sang, quan arribi als capil·lars dels pulmons, es despendrà del CO2 perquè puguem expirar-lo i recollir novament O2.

Què és la hiperventilació?

La hiperventilació es defineix com aquella respiració que està per damunt de les necessitats del nostre cos. És a dir, és una respiració excessiva. Pot produir-se per respirar massa, respirar superficialment, prendre grans glopades d’aire, etc.

Quan s’hiperventila, l’equilibri entre el O2 i el CO2 es trenca, és a dir, els nivells d’O2 s’incrementen i els de CO2 disminueixen. L’equilibri existent entre aquests dos gasos als pulmons influeix directament en les proporcions que existeixen d’O2 i de CO2 a la sang, de manera que les quantitats de CO2 en sang també disminuiran. Com a conseqüència, bàsicament, passen dues coses:

  1. La disminució de CO2 en la sang es detecta pel cervell, que immediatament intentarà posar-hi remei. La millor manera i la més ràpida d’aconseguir-ho és reduint l’impuls de respirar, de manera que es redueixin considerablement les quantitats d’O2 inspirades i de CO2 Això significa que mentre estiguem hiperventilant, notarem que el nostre cos fa un esforç per respirar molt menys, sembla que el nostre cos es negui a respirar al mateix temps que ho estàvem fent. El més comú és que intentem fer un esforç  per intentar respirar més, cosa que es tradueix en que el desequilibri entre O2 i CO2 que comentàvem anteriorment, no torni al seu estat normal, sinó que es manté i, fins i tot, s’agreuja. Si això passa així, és possible que el nostre cervell s’esforci encara més per fer-nos respirar menys i, fins i tot, si ho considera necessari, parar momentàniament la nostra respiració per equilibrar l’intercanvi d’O2 i de CO2. Quan passa això és normal que ens espantem, especialment si no sabem per perquè passa. Mentre hiperventilem, és a dir, mentre respirem per sobre de les nostres necessitats, notarem que el nostre cos reacciona dificultant-nos la respiració, de tal manera que el més senzill és pensar que ens estem ofegant. Cal detectar que aquest fenomen no és en absolut perillós, encara que es pot viure com a bastant desagradable.
  1. Els descensos del nivell de CO2 en sang produeixen un altre fenomen en el nostre organisme: una alteració del pH a la sang. Un correcte equilibri d’aquests gasos en la sang fa que el pH es mantingui a un nivell constant adequat perquè pugui realitzar les seves funcions de manera òptima. Si aquest equilibri es trenca, la sang es torna alcalina. Quan això passa, podem experimentar una sèrie de sensacions:
  • formigueig
  • rampes
  • marejos
  • sensacions de fred o calor
  • tensió muscular
  • cames dèbils
  • dificultats de visió
  • palpitacions
  • tremolors

Aquestes sensacions poden resultar desagradables també, en especial, si no les entenem. Com en el cas anterior, experimentar aquestes sensacions no és perillós ni indicatiu que alguna cosa funcioni malament en el nostre cos.

Com a resum, quan una persona hiperventila, altera les proporcions adequades d’oxigen i diòxid de carboni que existeixen a la sang. El nostre cos, quan detecta que això està passant, intenta posar-hi remei i forçar-nos a respirar a un ritme bastant més baix del que estem fent, provoca sensacions similars a les dificultats per respirar. A causa dels canvis químics que es produeixen a la sang, també és possible que notem algunes de les sensacions referides anteriorment. Són un conjunt de sensacions que ens poden sorprendre i resultar-nos desagradables o molestes, però no són perilloses.

Què fer si s’hiperventila?

Si és la primera vegada que això passa, el més aconsellable és anar al metge perquè ens faci un exploració i intenti detectar si la hiperventilació es deu a una malaltia física o és producte de l’ansietat.

En cas que hiperventili per motius d’ansietat, es pot intentar posar-hi remei:

  • s’ha d’intentar que la respiració es torni regular. No s’ha d’intentar respirar més acceleradament. En cas que se sàpiga alguna tècnica de respiració (com les que poden ensenyar els terapeutes), és un bon moment per aplicar-la.
  • s’ha de respirar més lentament i de manera menys superficial: es pot intentar respirar amb els llavis frunzits, com si es volgués apagar una espelma. O es pot tapar la boca i una fossa nasal i respirar, simplement, per la que queda destapada. Si es fa això s’aconsegueix augmentar la quantitat de CO2 als pulmons.
  • es pot respirar durant uns minuts col·locant una bossa de paper sobre la boca i el nas: s’aconseguirà inspirar part del CO2 que ja ha expirat, de manera que n’augmentarà la quantitat a l’organisme. Avui dia, alguns professionals de la salut no ho recomanen, ja que segons la seva opinió, l’increment de CO2 que es produeix és massa alt.
  • Es pot intentar fer qualsevol activitat que resulti relaxant.

Què és la hiperventilació adaptativa? O, per què quan es fa esport no pateixo aquests efectes?

En fer esport, el nostre cos necessita més energia que si no féssim exercici. Com que aquesta energia s’obté a partir de les reaccions químiques entre els nutrients i l’O2,el nostre cos necessita incrementar el ritme respiratori i, en conseqüència, obtenir més oxigen. Aquest increment d’O2, com que s’aprofita totalment en els processos d’obtenció d’energia, produirà quantitats grans de CO2, de manera que l’equilibri entre els dos gasos no es veurà alterat. Tindrem més quantitat d’oxigen que si estiguéssim en repòs, però també tindrem més quantitat de diòxid de carboni.

És per això que quan es fa esport, no tenim les mateixes sensacions que si s’hiperventila per motius d’ansietat. A aquest fenomen, se l’anomena hiperventilació adaptativa.

__________

Font: Israel Belchi. Clínica de l’Ansiedad, 2004.

Més informació

Clark, D.C. y Salkovskis, P.M. (1987). Cognitive treatment for panic attacks: Therapist’s manual. Oxford: Autor.

Enciclopedia medlineplus

Vídeo il-lustratiu: Ansiedad y respiración

Categories
Altres errors

L’evitació: una manera de perpetuar el problema

L’evitació de la situació que provoca ansietat és una de les respostes més comunes per intentar regular-la. És més fàcil d’exercir davant d’estímuls exteriors o ambientals que davant d’estímuls interns o de valoració social.

L’estudi experimental de l’evitació ha ocupat un lloc central en la investigació de l’ansietat des dels paradigmes operant i responent. Bàsicament, s’entén com a un mode de controlar les condicions aversives del medi.

Pel que fa al sosteniment de l’ansietat, l’evitació opera de dues maneres: impedeix que s’estableixin l’habituació i l’extinció (ja que no es comprova la innocuïtat de l’estímul que es té per aversiu). En aquests casos, i en aquest sentit, l’evitació pot considerar-se en si mateixa una estratègia d’afrontament espontani contraproduent, ja que si a vegades impedeix un increment puntual d’ansietat, el que fa és contribuir a un sosteniment i perpetuació.

No obstant això, hi ha un tercer factor, en absolut desconsiderable, que contribueix que l’evitació pugui provocar efectes contraproduents: l’evitació de les situacions que generen ansietat implica la renúncia a plans i interessos, o la pèrdua de condicions que poden ser importants per al subjecte, cosa que a la vegada és font d’ansietat. En aquests casos, cal preguntar-se fins a quin punt la reducció de l’ansietat es produeix pels processos d’habituació i/o extinció, i fins a quin punt per la continuïtat dels programes d’acció en curs o la preservació de l’status quo amenaçats.

Marks (1981 i 1987) ha escrit treballs magnífics i extensos, i revisions sobre el tema de l’exposició a situacions temudes com a procediment terapèutic en els trastorns per ansietat, fins al punt d’haver-los convertit en els tractaments més extensos en el camp de les teràpies conductuals.

Més informació

MARKS, I. (1981). Cure and Care of Neorosis. New York: John Wiley and Sons, Inc. Ed. Española (1986): Tratamiento de la Neurosis. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 1. Los mecanismos de la ansiedad. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 2. Clínica y tratamientos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

__________
Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’ Ansietat.

Documents relacionats

Categories
Altres errors

La negació

La negació consisteix a invalidar una part d’informació desagradable o no desitjada i a viure la pròpia vida com si aquella part no existís. És un mecanisme de defensa que els psicoanalistes relacionen, fonamentalment, amb la depressió, però és apreciable en altres patologies, entre elles l’ansietat, i en la vida quotidiana. La negativa persistent a veure’s influït per les evidències de la realitat també és un indicatiu que el mecanisme de la negació està funcionant. La negació en el context de la malaltia no es considera efectiva, ja que l’individu deixa de desenvolupar un afrontament apropiat (per exemple, buscar atenció necessària).

Janis (1958) en un dels treballs sobre els «processos de preocupació» centre la seva investigació en el fet que les persones que utilitzen la negació (també l’evitació) com a forma d’afrontament, experimenten més alleujament emocional en la primera situació amenaçadora, però paguen per això, i manifesten una vulnerabilitat continuada en les situacions següents. D’altra banda, la gent que fa front a l’amenaça de manera vigilant, resulta més afectada al principi, però en les vegades posteriors, experimenta menys trastorn, ja que està més preparada per dominar les demandes de la situació. En els estudis de Janis, els pacients que mostraven poc o cap aprensió abans d’una intervenció quirúrgica, van presentar més trastorns postoperatoris que els pacients que havien mostrat un grau normal de vigilància i ansietat abans de ser intervinguts.

Wolf i col·laboradors (1964) van provar que els pares de nens leucèmics que es defensaven de la dolorosa realitat per mitjà de mecanismes psicològics de negació excretaven menys 17-OCHS que els pares que assumien els fets tal com eren.

Breznitz (1983), que ha realitzat un estudi extens sobre la negació i els processos d’afrontament que la integren, assenyala que l’ús de qualsevol forma de negació implica la falta d’esperança per poder canviar la situació objectiva. En aquest sentit, la teoria de la indefensió apresa (Seligman 1975) ha servit per posar en evidència els efectes múltiples del fracàs adaptatiu.

Watzlawick, Weakland i Fisch (1974), que han estudiat la negació sobretot en l’àmbit de la teràpia familiar, hi fan referència en els termes següents: «una manera d’abordar de manera errònia un problema resideix a comportar-se com si aquest problema no existís, és a dir, aplicar com a solució la negació del problema.» D’aquí se’n deriven dues conseqüències:

  1.  el reconeixement del problema és considerat com a manifestació de bogeria o maldat
  2.  el problema que exigeix canvi es complica de manera creixent pels problemes creats per la manera errònia d’abordar-lo (p. 68)

Marks (1987), per la seva banda, assenyala que la negació pot ser un obstacle perquè l’exposició funcioni: hi ha multituds de portes (la negació entre elles) que impedeixen que les experiències desagradables es facin conscients. Aquestes portes ens protegeixen d’una possible sobrecàrrega i ens permeten seguir funcionant tot mantenint l’activació en uns nivells que energitzen més que no pas paralitzen. Perquè l’exposició funcioni, la majoria d’aquestes portes s’han d’obrir, de manera que l’experiència de por sobrepassi totes les nostres defenses i, així, faci possible la consciència de l’emoció, el seu processament i, a partir de cert punt, la seva habituació. Els resultats experimentals comencen a donar suport a la idea que la implicació en l’exposició és millor que la dissociació durant l’exposició.

En resum, la negació, com tantes altres estratègies d’afrontament, no es pot qualificar com a inherentment bona o dolenta. S’ha de tenir en compte el context i, sobretot, desenvolupar principis que especifiquin les condicions sota les quals els processos de negació poden tenir conseqüències favorables o desfavorables. Lazarus i Folkman (1984) ofereixen les consideracions següents:

  1. quan no hi ha res constructiu que es pugui fer per vèncer el mal o l’amenaça; és a dir, quan no hi ha una acció directa important, els processos de negació contenen el potencial necessari per alleujar el grau de trastorn produït per la situació, sense alterar el funcionament de l’individu o produir danys addicionals.
  2. la negació pot ser adaptativa pel que fa a determinats aspectes de la situació, però no totalment. Els pacients que pateixen diabetis poden negar la gravetat de la situació sempre que continuïn atents a la dieta, al nivell d‘activitat i a la dosis d’insulina.
  3. Miller (1980) assenyala que en situacions subjectes a canvi –és a dir, que passin d’incontrolables a controlables–, l’estratègia òptima pot ser aquella que redueixi l’activació sense impedir per complet el processament de la informació externa que fa referència a l’amenaça. Malgrat això, en les situacions crònicament incontrolables, l’estratègia escollida pot ser aquella que redueixi de manera efectiva tant el nivell d’arousal com el processament concomitant de la informació captada de l’entorn.
  4. La cronologia de la negació com a procés d’afrontament pot ser una qüestió d’importància. La negació pot resultar menys perjudicial i més efectiva en les primeres fases d’una crisi, per exemple, en una malaltia súbdita, en una incapacitació o en la pèrdua d’un ser estimat; és a dir, quan la situació ja no es pot afrontar totalment, sinó en les fases posteriors.

Més informació

BREZNITZ, S. (Ed.) (1983). The denial of stress. Nueva York: International Universities Press.

JANIS, I. L. (1958). Psychological Stress: Psychoanalytic and behavioral studies of surgical patients. Nueva York. Wiley.

LAZARUS, R. S., y FOLKMAN, S. (1984). Stress, Appraisal and Coping. Nueva York: Springer Publishing Company, Inc. Ed. Española (1986): Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 1. Los mecanismos de la ansiedad. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 2. Clínica y tratamientos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MILLER, S. M. (1980). When is a little information a dangerous thing? Coping with stressful events by monitoring vs. Blunting. En S. Levine y H. Ursin /Eds.). Coping and health. Nueva York: Plenum.

SELIGMAN, M. E. P. (1975). Helplessness. San Francisco: W. H. Freeman. Traducción (1981): Indefensión. En la depresión, el desarrollo y la muerte. Madrid: Debate.

WATZLAWICK, P., WEAKLAND, J. H., y FISCH, R. (1974). Change, Principles of Problem Formation and Problem Resolution. Nueva York: W. W. Norton, Inc. Ed. Española (1976): Cambio. Formación y solución de los problemas humanos. Barcelona: Herder, S. A.

__________
Font: Baeza Villarroel, J.C. Clínica de l’Ansietat.

Categories
Altres errors

Perfeccionisme i ansietat

«L’esforç per prendre la decisió ha de fer-lo cadascú en solitari: ningú no pot ser lliure per tu» (F. Savater, Ètica per al meu fill).

El perfeccionisme: la insatisfacció que mai s’acaba

Els plans d’acció de la persona tenen un objectiu que es va realitzant pas a pas. L’inici d’una acció ve després de la conclusió d’una altra acció. Els passos per aconseguir l’objectiu es poden entendre cada un com a objectius provisionals, que necessiten estar limitats per un principi i un final per ordenar-se.

L’èxit forma part del tancament o conclusió d’una acció. Un èxit comporta saber que el desig que teníem s’ha realitzat. El fracàs condueix a reintentar-ne l’execució (revisant-ne o no les regles de realització), o bé a abandonar el projecte.

Algunes persones, per raons de processos d’aprenentatge basats en la sobreexigència; altres, per atribuir-se poca eficàcia o valor, i terceres persones per tenir una necessitat elevada necessitat d’acceptació o aprovació social, tendeixen a combatre la sensació d’inseguretat i reforcen els requisits per donar una acció o una seqüència d’acció per bona i/o acabada.

Donar la conformitat a una acció o seqüència d’acció, de manera que no quedi solta i irresolta, i sí finalitzada, és una cosa que s’efectua per mitjà de processos d’avaluació. Aquests processos requereixen criteris de suficiència, satisfacció i saciabilitat que donin els resultats per bons o per dolents. Aquests criteris constituirien la basa del que Miller, Galanter i Priban (1960) anomenen Ordre de parada. Per mitjà d’aquesta operació, l’acció pot quedar tancada, posposada o abandonada si no s’aconsegueixen professos o resultats satisfactoris, o bé si entren en conflicte amb altres interessos.

El perfeccionisme porta a les persones a establir plans minuciosament. No es decideixen a executar-los fins que han traçat, amb tot tipus de detall, les tàctiques més petites. Normalment, la minuciositat ve acompanyada de la falta de flexibilitat. Un pla és flexible, assenyalen Miller, Galanter i Priban (1960) si podem canviar fàcilment l’ordre d’execució de les parts sense afectar-ne la viabilitat. El planificador rígid, que planificaria el seu temps com una seqüència de relacions causa-efecte, és incapaç de reordenar les seves llistes de coses a fer per adaptar-se a les circumstàncies canviants i seria incapaç de reaccionar en el moment crucial i, generalment, exigiria demanar-se un temps abans de poder incorporar qualsevol subpla. El perfeccionisme porta, a la vegada, a executar les tasques amb una cura extremada i amb comprovacions reiterades que certifiquen la correcció del procediment.

Finalment, s’hauria de sotmetre el resultat o producte de l’acció a un anàlisi de qualitat escrupolós. D’aquesta manera, s’asseguraria el reconeixement i l’acceptació unànimes del producte –ha de ser bo en tot i per a tots– i del seu productor (el perfeccionisme en qüestió).

Així, es pot repetir diverses vegades l’ordenament alfabètic d’un fitxer, abans d’arxivar-lo; tornar a casa per comprovar que, efectivament, s’ha tancat la porta o el gas; repassar mentalment el contingut verbal d’una conversa passada, calcular les possibilitat de malentesos que hagi pogut generar la intervenció i tornar a la conversa fora de lloc i de temps, per donar explicacions que ningú no ha demanat, etc.

La inseguretat personal s’assenta sobre la valoració de l’error, falta, insuficiència i incapacitat. El perfeccionisme com a resposta d’afrontament consisteix a extremar els criteris o requisits de satisfacció o triomf per assegurar l’èxit. Si no s’aconsegueixen aquests criteris d’infal·libilitat no es dóna conformitat a l’acció, i s’ha d’intensificar l’interès que es posa per aconseguir-ho. Una cosa així es fa, encara que per altres motius en les anomenades vagues d’interès, que consisteixen a treballar escrupolosament (per exemple, els encarregats de la neteja d’un avió abrillanten insaciablement qualsevol element metàl·lic de l’aparell), una manera de fer que té com a conseqüència el retard o interrupció de programes o previsions.

En uns altres termes, els mitjans –dels quals hem parlat en termes de finalitats provisionals–, es converteixen en una finalitat per si mateix. A la incertesa es respon amb perfeccionisme i, aquest, tot elevant els criteris de suficiència, genera més inseguretat, intensifica els dubtes, indecisions i desànim. El perfeccionisme dóna les accions que en realitat estan normalitzades o tancades per frustrades o insatisfactòries.

El perfeccionisme pot portar a redecidir constantment el sentit que es dóna a una acció nostra o d’altres, com a determinant de decisions posteriors. Un exemple: una persona, X, necessita saber si allò que sent per la seva parella l’autoritza a seguir amb ella i comprometre’s més en la relació o, per contra, hauria de deixar-ho estar. Si l’últim incident que considera és que el cap de setmana anterior no la va veure i la va trobar a faltar, conclou que, en el fons, per sobre dels inconvenients, l’estima profundament. Però si avui s’ha avorrit mentre passejava amb ella i, a més, ha sentit de temptació de mirar les cames d’una altra noia amb qui s’ha creuat, això l’obliga a reobrir l’expedient de la relació i replantejar-ne la naturalesa tenint en compte les dades, que poguessin donar la clau del que és aparent o profund en els seus sentiments. Llavors, pot concloure que no l’estima. Però demà, quan la vegi, podria sentir alegria i un fort desig d’abraçar-la.

Aquest últim fet en la cadena de desenvolupament el portaria a obrir de nou l’expedient i recodificar tots els fets en funció d’aquesta última clau.; fins aquí, l’exemple. Veiem, doncs, com la intolerància a la inseguretat i al dubte porta a redecidir constantment els plans generals, sobre la base de seqüències puntuals, a les quals es concedeix el valor crític, que instal·la el subjecte en l’avaluació constant del procés general i el sostreu de la participació en els fets, que simplement adquireixen el caràcter de la prova en relació amb allò avaluat en cada moment.

El perfeccionisme pot afectar a l’anticipació de l’acció, a la seva execució i, molt particularment, al seu tancament o terminació.

Malgrat això, el perfeccionisme no sempre és un problema. Si és moderat pot afavorir la superació i el desenvolupament personal. L’habilitat per acceptar defectes menors és un punt crític que marca la diferència entre el perfeccionisme que es pot considerar normal o adaptatiu i el que no ho és. El perfeccionista moderat es fixa nivells alts de desenvolupament, però se sent lliure per ser menys precís o rigorós, arribats al punt, si la situació ho requereix o ho aconsella; tolera el dubte de manera raonable sense esperar que la seva actuació no doni lloc a algun dubte en algun aspecte o per a algú. Les persones per a les quals el perfeccionisme és un problema es regeixen per estàndards alts d’actuació dels quals no es poden desviar.

Les situacions de canvi i adaptació, la presa de decisions importants, l’estrès, l’aparició de problemes de l’estat d’ànim i l’ansietat poden afavorir l’evolució del perfeccionisme cap a extrems negatius, particularment en persones més controladores, amb una fora necessitat d’aprovació, amb por intensa a l’avaluació social negativa i amb una autopercepció de baixa eficàcia.

Aquestes són algunes de les maneres de regular el perfeccionisme:

Canviar hàbits de comparació

En alguns casos, el perfeccionisme s’assenta sobre sentiments d’inseguretat, baixa autoestima i inferioritat. En molts d’aquest casos, és comú que la persona tendeixi a comparar la seva actuació amb la d’altres persones en busca d’una referència o mesura.

La comparació ha sigut utilitzada en la nostra cultura,  afortunadament cada vegada menys, per pares, educadors o caps per estimular la millora i el perfeccionament de fills, educats o treballadors.

Quines conductes s’acostumen a agafar com a objecte de la comparació?

Alguna de les que prèviament es dóna per dolenta o insuficient. Acostuma a pensar que les que són bones, «ja estan bé». Si es tracta de millorar alguna cosa, serà el que estigui malament. A més, es pensa que assenyalar el que està bé pot fer que la persona es confiï excessivament, es converteixi en un cregut, es relaxi o s’adormi sobre els llorers. Per contra, es creu que el que s’hauria de propiciar és l’esforç, la insatisfacció i el sacrifici.

Amb qui se sol establir la comparació?

Amb algú que en la conducta objecte de comparació destaqui i tingui un desenvolupament excel·lent i reconegut.

Quin és el resultat de la comparació?

Pràcticament el 100% de les vagades que es fa referència a la nostra conducta, és per assenyalar algun «però» o insuficiència. No podria ser d’altra manera si el que està bé «ja està bé» i no és objecte de comentari. El 100% de les vegades sortim malparats de la comparació. Sempre els altres són millors. No podria ser d’altra manera si es compara alguna cosa prèviament donada com a dolenta amb una de considerada com a bona.

Això no obstant, el problema no és que els altres ens hagin comparat o no, fins i tot amb bona intenció. El problema és que nosaltres haguem interioritzat i automatitzat aquests procediments d’avaluació, de perfeccionament i de mobilització, i els construïm sobre els mateixos biaixos:

  • mostra esbiaixada de conductes: només ens fixem en allò de nosaltres mateixos que no ens agrada
  • mostra esbiaixada de persones amb les quals ens comparem: escollim a persones la conducta de les quals s’ha donat per bona prèviament

És obvi que es tracta d’un procediment poc objectiu, trucat i confirmatori de la idea amb la qual partíem: som inútils i inferiors. És curiós com, a vegades, estem disposats a fer-nos trampes fins i tot per perdre. Escollir una conducta prèviament donada com a insuficient ens col·loca, per endavant, amb poques possibilitats de sortir airosos, però si, a més, juguem amb les cartes marcades i escollim per comparar-nos amb una persona la conducta de la qual s’ha establert prèviament com a bona, el resultat està cantat: som inútils i inferiors. S’ha subratllat «som» perquè aquí arriba la traca final d’aquest rosari d’autotrampes: la conclusió a la qual arribem no és «en aquesta conducta, en aquesta ocasió i circumstàncies –i potser en alguna altra– he aconseguit un desenvolupament menys efectiu o eficaç que l’aconseguit per aquella altra persona»; sinó que és «són inútil i inferior, de segona categoria o divisió». Hem convertit així una actuació millorable, en una prova d’un obstacle, d’una tara o una limitació consubstancial al nostre ser, a la nostra persona. És una cosa així com… si de dir una idiotesa se’n deriva un idiota, de no donar la solució més intel·ligent a un problema determinat se’n deriva el que sóc jo.

Progressió: Avaluar-se en relació al punt de partida

Anteriorment, s’ha dit que el desenvolupament s’efectua pas a pas, des d’un punt de partida, pres com a referència inicial, fins a un punt final.

Alguns projectes o propòsits tenen un objectiu final amb criteris d’assoliment precisos, objectivables, per exemple, aconseguir un objectiu de vendes, fer-se amb determinats béns o bé obtenir el carnet de conduir. Això no obstant, altres projectes són més genèrics –encara que per trams es poden delimitar objectivament–, amb criteris d’assoliment o satisfacció més difusos, i amb objectius que són més aviat ideals o desideràtums, com ara, per exemple, dominar completament un idioma o optimitzar les nostres relacions socials i afectives. Aquests tipus d’objectius, formulats d’aquesta manera, marquen la direcció en la qual volem avançar, serveixen de guia i donen sentit als nostres fets, però en termes absoluts no són assolibles i no formen part d’allò que s’ha d’aconseguir. Com a símil, l’estrella polar, hi és per orientar-nos i ajudar-nos a aconseguir diverses latituds del nord, però no per tocar-la amb els dits.

Algunes persones, guiades pel seu perfeccionisme, prenen els ideals o desideràtums com si fossin els objectius finals, i es jutgen des d’aquesta posició. Els desideràtums no són objectius pròpiament dits.

Un error comú en l’avaluació de projectes és fer-ho prenent com a referència l’objectiu final, de manera que es mesura la distància entre l’objectiu i el punt de desenvolupament actual. Per contra, és aconsellable mesurar la distància entre el punt actual de desenvolupament i el punt de partida o un punt anterior a l’actual. Encara que en termes matemàtics ambdues mesures són inversament proporcionals –qualsevol de les dues ens dona la longitud de l’altra i la posició relativa del moment actual–, posa l’accent en el que falta. Sempre falta, estiguem on estiguem. A més, si com és freqüent en el perfeccionista, ens jutgem en cada moment en termes dels objectius finals, passant sobre la nostra actuació actual, la plantilla de correcció construïda en termes finals, la consciencia de falta i insuficiència s’incrementa. Això ens pot portar a planificar malament: si ens jutgem pels objectius finals, posarem l’exigència d’assolir-los en la situació actual o immediata, i es trencarà la progressivitat, la tasca es farà irresoluble i s’entrarà en la coneguda dinàmics del tot o res.

Si, per contra, ens avaluem des de darrere fins a davant –és a dir, del moment inicial, o anterior a l’actual, a l’actual– s’aconsegueix una percepció més clara de l’avenç, de capacitat de guanyar terreny, es genera autoconfiança i l’avaluació es fa en termes positius (tenir més d’allò agradable o desitjat i menys d’allò no desitjat). És més fàcil mantenir la progressió, la referència és la nostra pròpia marca actual i l’objectiu immediatament posterior una cosa que es considera més factible, ja que estem més a prop. La nostra tasca no és competir contra els nostres propis objectius, o amb les posicions avançades que, en la mateixa línia, altres ja hagin aconseguit. Per tant, per marcar els estàndards de la nostra propera i immediata intervenció simplement ens posarem l’objectiu de superar la nostra pròpia marca, en la direcció assenyalada.

Per al perfeccionista, els riscos de relliscades no acaben aquí. Encara que se suposi que ha actuat salvant els problemes citats anteriorment, es podria donar la particularitat que, un cop establerts i aconseguits uns objectius, després ens jutgéssim per uns d’altres. Un exemple, imaginem que s’ha de caminar cap a la porta i obrir-la, ja que l’objectiu és travessar-la. Es fa amb eficàcia, però a l’hora de valorar l’acció, es diu «s’ha obert la porta, però amb poc estil o elegància». Per al perfeccionista no hi ha elements accessoris d’actuació, malgrat que no siguin centrals a efectes de l’objectiu o funció que acomplien. És possible que, malgrat l’èxit aparent d’una acció, el veredicte final sigui negatiu, es desplaci i s’estableixi sobre altres aspectes absolutament accidentals.

Decidir no és tenir-ho clar, és aposar: desenvolupament de la tolerància al dubte

Alguns dubtes són irreductibles. Les diferents opcions o alternatives poden tenir avantatges, inconvenients i aspectes incerts o desconeguts. Prendre una decisió enfront de dues o més opcions, no implica aïllar totes les incògnites i inconvenients. Decidir és passar de l’anàlisi a l’acció, renunciar a una cosa per fer-ne una altra de factible: saber a favor de què hem de treballar, malgrat que el resultat sigui incert. Decidir és apostar per una opció, dur-la a terme, executar-la sense tornar de nou a la fase de deliberació, tot i que reaparegui algun dubte o es manifesti algun inconvenient.

Un minut després de prendre una decisió, es tenen els mateixos dubtes que un minut abans de fer-ho. La gran diferència és que ara s’està compromès –aquí hi ha el fet, en responsabilitzar-se– en un programa d’acció: desactivar una opció, i activar i materialitzar-ne una altra.

Examinar evidències: introduir deliberadament erros petits i veure quins efectes tenen

Sovint es pensa que un error tindrà conseqüències severes per a la nostra imatge personal, professional o social. En moltes casos, el càlcul d’aquestes conseqüències està basat més en les nostres pors que en evidències objectives. A vegades és convenient sotmetre a prova la nostra creença o suposició i introduir en el nostre comportament alguns errors o cert desordre de manera deliberada, controlada, progressiva i sense córrer grans riscos: equivocar el nom d’una capital o autor, quedar-nos en blanc uns segons, malentendre una frase, etc.

Experiments d’aquesta mena permeten comprovar que les conseqüències són menors, assumibles i, en la majoria dels casos, reconduïbles.

Regular els factors de risc: estrès, ansietat, estat d’ànim

Les alteracions emocionals, particularment les relacionades amb l’ansietat, l’estrès i el desànim són fonts d’inestabilitat, propicien inseguretat i generen més necessitat de control i prevenció. Aquests factors poden passar d’un perfeccionisme sa, que fins i tot pot gaudir-se, a un de paralitzant i ansiogen.

Font: J.Carlos Baeza Villarroel. Clínica de l’Ansietat. Barcelona, 2008.