Les paradoxes de la por

 

Els diccionaris diuen que una paradoxa és una afirmació que ratlla els límits d’allò contradictori, en què es superposen dues o més situacions amb energies oposades, en un diàleg en què els extrems que s’haurien de neutralitzar es potencien, ajuntant-se se separen o separant-se s’uneixen.

Amb el títol Paradoxes de la por, volem fer referència a intencions, formulacions, actituds, temptatives, operatives que ofereixen resultats oposats a la seva pròpia lògica o pretensió, i que genera bucles que no tenen sortida o solució en els termes en què estan formulats. L’esforç per sortir de la por ho accentua, finalment.

Les formulacions paradoxals estan a la base de moltes estratègies contraproduents en l’afrontament dels problemes d’ansietat. La seva reformulació, ruptura de la circularitat i la transformació en problemes amb sortida formen part dels recursos terapèutics per poder-los superar.

Per a saber més sobre paradoxes en els processos de manteniment i solució dels problemes, i l’ús en la psicoteràpia, es poden consultar alguns llibres i autors d’interès: Watzlawick (1976, 1980, 1981, 1988); Fish, Weakland y Segal (1994); Frankl (1946, 1962); Papp (1997); Nardone (1995, 2002, 2004), i Mairena, Ballesteros i Martín (2005). 

Per a la vostra seguretat, quedeu-vos espantats

La persona que se sent en perill s’enfronta a una disjuntiva complexa. Pot optar per ignorar-lo, mirar cap a l’altre costat i oblidar-se’n. D’aquesta manera, estaria menys angoixat, però, d’altra banda més exposat a patir-lo, per no ocupar-se de prevenir-lo o vigilar-lo. Pot optar per no perdre’l de vista, tenir-lo present, no distreure’s amb altres assumptes per, així, controlar-lo millor i no veure’s sorprès, posar-se fora de perill. Malgrat això, aquesta manera d’actuar el tindria permanentment en alerta, angoixat, amb el cap ple de possibles ocurrències i derivats del perill, i el cos posseït per la corresponent resposta fisiològica autònoma de lluita-fugida-paràlisi. Si, a més a més, la persona en qüestió se sentís espantada per aquests símptomes, es produiria un doble salt moral en el bucle de la paradoxa. Mirar els símptomes els desespera, no fer-ho portaria a sentir-se a la seva mercè.

Així doncs, per sentir-se segur s’hauria de preocupar. Però si es preocupa, no estarà tranquil. Si no es preocupa, estarà tranquil però no se sentirà segur. Adonar-se que està tranquil, farà que pensi que s’ha despreocupat, potser temeràriament.

Com més inseguretat, major control; com més control, major inseguretat

La por a prendre el control sobre el propi pensament, conducta o impulsos és freqüent en els problemes d’ansietat. D’alguna manera, aquest sentiment, o pressentiment, és consubstancial a l’experiència de l’ansietat elevada. Si l’ansietat guarda relació, com hem explicat, amb la percepció del subjecte a veure’s desbordat, respecte de la seva capacitat i recursos, per les demandes i exigències del medi –extern o intern–, és natural que aquesta experiència s’equipari a pèrdua de control sobre un mateix o sobre l’entorn.

És probable que l’ansietat alteri l’execució de repertoris de conducta, fins i tot alguns que normalment surten sols sense que la consciència hi intervingui, ja sigui perquè es tracten de respostes autònomes o ben automatitzades després d’un procés d’aprenentatge i entrenament: l’articulació i la fluïdesa de la parla, l’atenció i la concentració, la resposta sexual, la conciliació de la son, etc. La percepció d’aquestes fallades crea dubtes en la persona que els experimenta sobre l’adequada regulació, i produeix desconfiança sobre el funcionament normal i correcte de les facultats i funcions.

Davant de la inseguretat que genera la pròpia ansietat, i l’eventualitat que es produeixin actes o intervencions fallides o deficients, el sentit comú ens dicta un antídot útil: augmentar el control.

Alertats per l’increment d’erros, alguns pacients decideixen, llavors, sotmetre a control directe i voluntari accions o seqüencies d’accions que normalment es produïen automàticament, sense esforç conscient de realització. Així, és possible que la persona afectada tracti de regular la concentració forçant-la, de manera que en realitat s’està concentrant sobre el propi fenomen de la concentració, en detriment del que es vol atendre o tracti de forçar o vigilar la son, activitat que en la pràctica impedeix conciliar-lo. Però si no es fa, si no s’intenta, com podrà regular alguna que està apareixent de manera alterada i que el perjudica?

Si, per pors i inseguretats socials, una persona es comporta de manera inhibida, rígida i poc natural, una vegada es dóna l’ordre de ser espontani tot imposant-se les conductes, llavors deixa de ser-ho. Tot i això, s’ha de fer alguna cosa, si no ho intenta estarà tallant i encartronat.

Novament, la persona amb ansietat s’enfronta a un contrasentit desconcertant: si no augmenta el control no guanyarà confiança, però si l’augmenta serà menys afectiva. Llavors, no guanyarà seguretat i haurà d’augmentar el control, etc.

Enfortir a l’oponent tot combatent-lo

Les persones amb nivells d’ansietat alts, per un motiu o altre, acostumen a sentir-se assaltades per pensaments inoportuns i amenaçadors, símptomes difícils de partir i sentiments desagradables. Freqüentment, la resposta de la persona consisteix a intentar combatre’ls perquè se’n vagin, barallar-s’hi perquè, com a mínim, no guanyin terreny i intentar contrarestar-los. Si no ho fan així, tenen por que s’apoderin d’elles i que els traeixi en el moment més inoportú o inesperat. Però mentre els combaten, els fan el joc, agafen força o es transformen en d’altres més horrorosos i vénen més al cap o a la panxa. Podrien optar per deixar-se travessar i esperar que passin, acceptar-los, tractar-los com a normals i conviure-hi. Però si no es tenen en compte a l’hora de prendre decisions i adquirir compromisos, potser després no es puguin assumir. Encara més si la persona pren les seves decisions en funció de les pors, els dóna un poder que no voldria o no hauria de donar-los. Què s’ha de fer llavors, barallar-s’hi, acceptar-ho?

Un sistema d’alarma que s’espanti del seu propi soroll

Els símptomes intensos, i a vegades inesperats, de l’ansietat, que en les manifestacions més extremes vénen acompanyats de la sensació de pèrdua imminent de la salut física o del control, són efectes de la por, però a la vegada, comunament es converteixen per a la persona, en la major font de temor i d’angoixa. Es el fenomen de la por a la por. L’ansietat es converteix, així, en un sistema d’alarma que s’alerta pel seu propi soroll, pels seus propis efectes. Les manifestacions de l’ansietat són el perill a vigilar, i en aquesta mateixa vigilància consisteix l’alerta i l’ansietat. Arribats a aquest punt, la persona afligida té moltes dificultats per conviure amb símptomes originats per l’ansietat normal i adaptativa, o amb símptomes semblants als de l’ansietat i motivats per causes no patològiques, activitat física –per exemple–, o bé generades pel propi estat d’alerta davant de la possible aparició d’aquests símptomes. La persona, llavors, es mou entre dos posicions bàsiques o estats: es troba bastant bé –si no apareixen els símptomes en absolut o està en un context segur en cas que apareguessin– o, per contra, es troba força malament –si apareix la més mínima manifestació. En aquest cas, es desperta un gran temor a que els símptomes arribin a extrems alts i inadmissibles. Les manifestacions de la por es converteixen en la major font d’inseguretat, davant de les quals s’ha d’estar alerta.

Quan les mesures de protecció angoixen

Les conductes més freqüents davant de la por són l’evitació i la cerca de condicions de seguretat –per exemple, estar acompanyat o en un lloc segur. Aquests procediments proporcionen una notable sensació de seguretat i de protecció, i redueixen el malestar, tot i que d’altra banda, es converteixen en una gàbia d’or que genera dependències, pèrdua d’autonomia, limitació del desenvolupament personal, condicionants negatius per a terceres persones. Les mesures bàsiques per sobreviure no deixen viure. La manera d’adaptar-se als esdeveniments en allò més elemental, resulta desadaptatiu en allò essencial.

 

Font: J. Carlos Baeza (2011). “Ir de mal en peor: Afrontamiento contraproducente en trastornos de ansiedad“. Madrid: Editorial Bubock.

Articles relacionats