Ansietat i atenció autoenfocada

 

«El rossinyol que des de la part alta de la branca es mira allà dins, creu haver caigut al riu. Està a la copa d’un roure i, malgrat això, té por d’ofegar-se». (Cyrano de Bergerac).

 

L’afrontament integra processos atencional (anàlisis de la informació entrant) que, com assenyala Morton (1969) i Neisser (1967) són facilitats per un anàlisi previ del context i les expectacions que intervenen en la situació.

Els senyals sensorials, diu Norman (1969) al fil dels dos autors citats, prenen part en l’activació de les representacions guardades a la memòria. La selecció de material important es deriva de l’impacte total de la senyal física que es produeix en aquell moment i de les expectacions i la pertinència de les senyals possibles.

Per tant, l’atenció és un procés general i un procés selectiu específic, encara que sembli un plantejament contradictori. De fet, no es pot donar un procés selectiu, que implica elecció, si prèviament tota la senyal entrant no rep un anàlisi de significat (procés general). A continuació, el mecanisme de l’atenció selectiva assumeix les seves funcions, sempre sense «desconnectar» del procés educatiu general.

Així ho van posar de manifest experimentalment Treisman (1961) i Cherry (1954), citats per Norman (1969), seguint la tècnica d’investigació que consisteix a mantenir el subjecte ocupat en una tasca de seguiment mentre que se li presenten diferents tipus de missatges i senyals que competeixen entre si. Aquests mateixos experiments proven que si el subjecte aconsegueix executar la tasca de seguiment, els grans canvis físics del missatge no seguit són percebuts, els petits no i les paraules «importants» del missatge no seguit són percebuts freqüentment.

Als efectes d’aquest treball, ens interessa retenir tres qüestions molt generals:

  • l’atenció guarda relació amb significació i avaluació de l’acció i l’expectació
  • l’atenció activa representacions guardades en la memòria
  • la funció selectiva de l’atenció planteja algunes incompatibilitats

Per al cas de l’ansietat, l’atenció autoenfocada és condició necessària per a la hipervigilància de les sensacions corporals relacionades amb l’activació psicobiològica.

Wells (1991) en un estudi sobre la relació entre atenció autoenfocada, avaluació i ansietat, agafant com a subjectes a estudiants o graduats, va trobar que l’autoobservació venia aparellada amb l’increment de l’ansietat, nivells alts de preocupació i símptomes somàtics. Aquests tipus d’experiències són les que estableixen l’autoenfocament. D’altra banda, en un segon estudi, va utilitzar instruccions cognitives i somàtiques d’autoatenció i instruccions de focus externs per verificar la hipòtesis que l’atenció sobre la pròpia activació somàtica estava associada a l’increment de l’ansietat. Els resultats suggereixen que les tendències específiques d’autoenfocament estan associades a l’elicitació i exacerbació de l’ansietat. En resum, d’una banda, és més probable que es recorri a l’atenció autoenfocada quan s’experimenten nivells alts d’ansietat i preocupació acompanyats de símptomes físics intensos; de l’altra, l’atenció autoenfocada incrementa l’ansietat.

En un estudi comparatiu sobre la base de les històries clíniques de pacients amb alteracions compatibles amb trastorns per ansietat, en el nostre centre de treball, hem trobat que l’atenció autoenfocada és significativament més freqüent en pacients que havien experimentat crisis d’angoixa i en els que, en el context d’ansietat generalitzada, no van relacionar les molèsties físiques amb cap problema personal racional. Per contra, algunes persones que originàriament van relacionar la resposta emocional intensa amb circumstàncies personals, o conflictes psicològics identificables considerats racionalment importants, no van mostrar una tendència tan clara a autoobservar-se. És com si quan es troba certa explicació a l’estat emocional, aquestes persones poguessin tolerar-ho millor i espantar-se menys, mentre que les altres, sorpresos per una reacció orgànica severa, potser dormint o en un moment de distensió, o bé en un context generalitzat de tensió inespecífica, entenen que alguna cosa nova i/o greu, orgànicament parlant, ha començat a passar en el seu organisme.

De fet, alguns autors, Clark (1988) entre ells, han postulat i han tractat de demostrar experimentalment que les crisis d’angoixa depenen que el subjecte interpreti les seves pròpies sensacions corporals d’una manera particular, de manera catastrofista. Aquesta és la tesi central del model cognitivista del pànic (Beck i Emery (1985), i Barlow (1988)).

Segons Clark, el manteniment del trastorn, quan l’individu ja ha desenvolupat una tendència a interpretar catastròficament les sensacions corporals, ve donat per dos processos addicionals: l’atenció autoenfocada que porta a l’individu a ser més conscient de les seves sensacions i la evitació de situacions o activitats que comporten intensificació de les sensacions, permet que el pacient mantingui un estil interpretatiu negatiu, ja que no permet verificar la racionalitat de les seves pors a si mateix (Ballester, Botella, Gil i Ferrer, 1991).

Cal afegir, en aquest sentit, que la disminució de l’ansietat quan la persona, acompanyada, s’exposa a la situació temuda, té a veure, en alguns casos, amb que redueixi la seva actitud hipervigilant i preventiva, ja que considera que l’acompanyant o bé l’ajudarà a afrontar allò que sol és incapaç, o bé l’atendrà, en cas necessari, fet que redueix la necessitat de prevenció; mentre que en l’exposició en solitari es tem la possibilitat d’experimentar angoixa i perdre la capacitat de reacció, cosa que porta a exercir més prevenció, autoobservació i autopronòstic. A vegades, el que preocupa al pacient, en principi, no són les manifestacions de l’ansietat, sinó el lloc on es poden desencadenar i quines possibilitats d’escapatòria tindria. L’agorafòbia (por al metro, a l’autobús, retencions, a les aglomeracions, a l’ascensor, etc.) deu part de la seva intensitat i capacitat angoixant, no només a possibles processos de condicionament clàssic, sinó també als processos preventius del pacient ansiós que va pensant què passaria «si li agafés l’atac» en totes i cadascuna de les situacions i circumstàncies possibles o necessàries. En aquelles situacions en què es pogués veure sense sortida, l’ansietat que es provoca és considerablement més alta, fet que a la vegada consolida l’establiment de la fòbia.

En un altre ordre de coses, cal assenyalar que l’atenció sobre els símptomes físics de l’ansietat, normalment dolorosos, incrementa l’impacte del dolor i dificulta l’habituació subjectiva (Arntz, Dreessen i Merekelbach, 1991).

Cal plantejar-se la pregunta de fins a quin punt l’atenció autoenfocada interfereix sobre l’execució de les tasques. Rich i Woolever (1988) van examinar els efectes de l’expectativa de resultats, atenció autoenfocada i ansietat amb relació a l’activitat, en estudiants universitaris. 40 subjectes que van obtenir una puntuació alta en un test d’ansietat i 40 que van obtenir una puntuació baixa, van rebre un feedback anterior d’èxit (expectativa positiva) o fracàs (expectativa negativa) en una tasca d’associació de paraules que es va presentar com a predictiva d’activitat en tasques d’adquisició verbal. La meitat dels subjectes van completar les tasques d’adquisició subsegüent en presència d’un mirall per induir l’atenció autoenfocada. Entre els subjectes amb ansietat (resultats d’ansietat alta en els tests) amb atenció autoenfocada, es va donar una facilitació de l’activitat significativa, sota condicions d’expectativa positiva i es va produir una disminució significativa, sota condicions d’expectativa negativa. És arriscat extrapolar anàlisi per a la clínica procedents d’estudis amb subjectes no clínics, però poden tenir un valor indicatiu.

 

Més informació

ARNTZ, A., DREESSEN, L., MERCKELBACH, H. (1991). Attention, not anxiety, influences pain. Behaviour Research and Therapy. Vol. 29 (1) 41-50.

BALLESTER, R., BOTELLA, C., GIL, M. D., y FERRER, R. (1991b). Exactitud en la predicción del pánico. Congreso Internacional Stress, Ansiedade e Desordens Emocionais. Universidad do Minho, Braga, Portugal. 1 al 3 de julio de 1991.

BARLOW, D. H. (1988 a). Anxiety and its disorders. The nature and treatment of anxiety and panic. The Gildford Press.

BARLOW, D. H. (1988 b). Future directions. En C. G. Last y M. Hersen (eds.). Handbook of anxiety disorders. New York: Pergamon.

BECK, A.T., y EMERY, G. (1985). Anxiety disorders and phobias. A cognitive perspective. New York: Basic Books.

CLARK, D. M. (1988). A cognitive model of panic attacks. En S. Rachman y J. D. Maser (Comps.). Panic: Psychological perspectives. Lawrence Erlbaum Associates.

CLARK, D. M. (1988). A cognitive approach to panic. Behaviour Research and Psychological Review, 51, 92-303.

MORTON, J. (1969). The interaction of information in word recognition. Psichology review, nº 76.

NEISSER, U. (1967). Cognitive psychology. Nueva York: Appleton-Century-Crofts.

NORMAN, D. A. (1969). Memory and Attention. An Introduction to Human Information Processing. John Wiley and Sons, Inc. Ed. Castellana (1973): El procesamiento de la información en el hombre. Memoria y atención. Buenos Aires: Paidos.

RICH, A. R., WOOLEVER, D. K. (1988). Expectancy and self-focused attention: Experimental support for the self-regulation model of test anxiety. Journal of Social and Clinical Psychology. Vol. 7 (2-3) 246-259.

WELLS, A. (1991). Effects of dispositional self-focus, appraisal and attention instructions on responses to a threatening stimulus. Anxiety Research. Vol. 3 (4) 291-301.

__________
Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5.  Clínica de l’Ansietat.