L’ansietat: Un model explicatiu

 

“La relació amb la realitat és conflictiva perquè som activament dins d’ella o, millor, som part d’ella, i en ella l’ésser humà desitja respecte dels objectes i, per tant, ha de modificar-la, a la qual cosa la realitat es resisteix. L’ésser humà vol el que no té i allò que té, té por de perdre-ho.”

Carlos Castilla del Pino, a Teoría de los sentimientos

 

Introducció

La conducta de la persona és motivada: implica activació (intensitat) i direcció (aproximació-evitació). Les emocions, l’ansietat entre elles, reflecteixen la relació entre els motius (necessitats) i l’èxit, o probabilitat d’èxit, en el moment de realitzar la conducta apropiada per obtenir l’objecte o la meta que satisfaci aquesta necessitat (Palmero, 1996).

Segons la relació necessitats-mitjans-conducta-èxit, s’origina una emoció o una altra –ansietat, depressió, etc.-. Posem-ne un exemple. Imaginem que som en el període de prova d’una feina que constitueix una oportunitat important per desenvolupar la nostra carrera professional. Aquesta feina, a més, ens permetrà obtenir uns ingressos amb els quals podrem dur a terme el pagament d’algunes necessitats peremptòries –alimentació, habitatge, cotxe- i ens atorgarà prestigi social en el nostre medi. La nostra meta és demostrar que som la persona adequada per al càrrec i aconseguir-lo de manera definitiva. Les nostres accions (activació i conducta) estaran orientades (direcció) a aconseguir aquest objectiu utilitzant els mitjans i els recursos més convenients. Si els nostres plans es veuen amenaçats –hem comès algun error, ens manca alguna habilitat, el cap ha qüestionat alguna de les nostres decisions, per exemple- és molt probable que la nostra resposta emocional sigui de por, d’inseguretat o d’ansietat davant del risc de no aconseguir l’èxit pel que fa als nostres propòsits.

Si finalment el que succeís fos que efectivament fracasséssim, és molt probable que la nostra reacció emocional fos de tipus depressiu, de manera que sentiríem tristesa, desànim, culpa i desgana davant de nous intents. Panksepp (1991) considera les emocions com a determinats tipus de processos sincronitzadors o coordinadors que es produeixen al cervell i que activen tendències particulars d’acció. Així, l’ansietat probablement tendirà a propiciar accions defensives –atac, fugida, preparació de mitjans i suports, combativitat-, mentre que la depressió segurament facilitarà la desactivació de plans, la autocrítica i el qüestionament de les nostres capacitats, la desconfiança en els nostres recursos, el desinterès, el retraïment, etc.

L’ansietat és una emoció caracteritzada pels sentiments de por, de temor, d’aprensió, de inseguretat, com a conseqüència del fet que l’individu sent amenaçats els seus interessos, disposa de mitjans insuficients, té dificultats per realitzar les conductes adequades, desconfia de les seves capacitats, se sent insatisfet amb l’èxit obtingut o té problemes per mantenir aquests assoliments.

Quan hi ha una proporcionalitat entre els mitjans-recursos amb què una persona compta (o aquesta sap reconèixer) i les exigències-condicionants del medi als quals ha d’enfrontar-se, l’individu té la percepció de control dels problemes i de les dificultats, i, per extensió, de la seva conducta i dels seus plans. Quan no és així, la persona se sent desbordada, a mercè de les circumstàncies. La percepció de falta de control, sia del medi intern o de l’extern, activa una disposició de l’organisme cap a un tipus específic d’accions i actituds relacionades amb la defensa, amb la recerca de seguretat, amb la prevenció o amb l’atac, a través de conductes específiques d’afrontament de la situació.

Si les conductes d’afrontament són efectives, es restableix de nou el control –l’antic o un de nou- i es torna a la normalitat; si no, és probable que es multipliquin les dificultats i s’incrementi progressivament l’ansietat. Els propòsits que donen sentit i direccionalitat a les accions, i els processos d’avaluació que, en el cas de l’ansietat, cataloguen una situació com a amenaçant quant a aquests propòsits o metes, no sempre són conscients o no ho són en la seva totalitat. Alguns processos són automàtics (movem la mà de manera reflexa si s’apropa una vespa o si ho fa simplement un objecte estrany que encara no hem identificat) o s’han automatitzat (conduïm sense parar atenció constantment a la destinació ni als procediments que cal seguir per dur a terme les operacions i les maniobres que realitzem).

Si recordem una altra vegada la definició d’ansietat –alerta de l’organisme davant de situacions que es consideren amenaçants- se’ns planteja la qüestió de com l’organisme qualifica una situació com a amenaçant; és a dir, com processa la informació a partir de la qual s’ha de generar o no l’estat d’alerta i les respostes que corresponguin al cas. En el processament de la informació vinculat a la percepció de riscos, hi participen, coordinadament, algunes àrees cerebrals responsables de les respostes emocionals bàsiques –tàlem, amígdala- i l’escorça cerebral.

Aquest processament es produeix en tres etapes (Beck y Clark, 1997):

  • 1.ª etapa: Avaluació inicial de l’amenaça. S’esdevé un reconeixement automàtic i instantani dels estímuls i aquests es classifiquen com a amenaçants o no. Aquest procés consumeix pocs recursos atencionals i permet el processament paral·lel d’altres plans o informacions.
  • 2.ª etapa: Activació primitiva davant l’amenaça. Després de l’evidència inicial de perill, s’activen les respostes cognitives, emocionals, fisiològiques i conductuals característiques de l’ansietat. Aquesta segona etapa, que inclou les respostes de fugida o de posar-se fora de perill, també és automàtica, rígida, no racional i totalment o parcialment inconscient. La persona només és conscient dels resultats d’aquesta avaluació primitiva de l’amenaça; és a dir, dels efectes fisiològics, emocionals i conductuals que se’n deriven, i dels pensaments automàtics que l’acompanyen. El processament de la informació característic d’aquesta etapa consumeix molts recursos atencionals. Es produeix, a més, intolerància a la incertesa i una sobrevaloració del dany i de la probabilitat que aquest es produeixi.
  • 3.ª etapa: Pensament reflexiu. La persona pot raonar els seus pensaments i els seus propòsits, i avaluar l’exactitud de la seva valoració inicial d’amenaça i la disponibilitat i la eficàcia dels seus recursos per afrontar-la. És un processament de la informació més complex, lent, racional i conscient.

El model de processament de la informació que acabem d’explicar encaixa amb formulacions neurobiològiques como la de LeDoux (1999). Segons LeDoux, els senyals o estímuls fòbics es processen inicialment al tàlem, des d’on es transmet una informació primària a l’amígdala i, des d’aquesta, al sistema nerviós autònom i a altres centres nerviosos. Aquesta transmissió, rapidíssima, permet un canvi en la focalització de l’atenció i una resposta accelerada d’escapada o de recerca de seguretat –aquest procés correspondria a les etapes 1.ª i 2.ª citades amb anterioritat-. Simultàniament, l’escorça cerebral rep del tàlem una informació més completa i més conscient del problema, cosa que li permet fer-se’n una representació més precisa –etapa 3.ª-. Aquesta informació es trasllada també a l’amígdala, des d’on s’envia de nou al sistema nerviós autònom i a altres centres.

El fet que la informació viatgi per una via més ràpida, més curta i més directa del tàlem a l’amígdala, abans que aquesta última rebi la informació processada per l’escorça cerebral, és probable que permeti que les respostes emocionals s’iniciïn a l’amígdala abans que la persona sigui conscient de l’estímul, intern o extern, que la fa reaccionar. Des de l’escorça cerebral també podrien sortir informacions cap al sistema neuroendocrí, el qual, a través de les hormones, participa, a mig termini sobretot, en les respostes de l’organisme davant l’ansietat i l’estrès.

Però la informació no només viatja de dalt a baix, sinó que també ho fa de baix a dalt. Això implica que l’activació emocional que es reflecteix a les vísceres –cor, pulmó, estómac- i als músculs pot influir i condicionar l’activitat dels processos cognitius superiors. De la mateixa manera que els pensaments amenaçants poden activar respostes autònomes que preparen l’organisme per a la defensa, la sobreestimulació/sobreactivació perifèrica pot activar el pensament, que mira de buscar o suposar possibles perills. És a dir, pensaments amenaçants fan que l’organisme s’activi per defensar-se, però l’activació defensiva pròpia de les etapes 1.ª i 2.ª citades amb anterioritat pot fer que el cervell conscient tracti d’indagar d’on ve el perill que està pressentint. Això podria explicar, també, com és que els símptomes d’ansietat poden convertir-se en font d’ansietat i preocupació.

Referent a les estratègies contraproduents d’afrontament de l’ansietat, la majoria dels procediments que cal seguir estan relacionats amb els processos característics de la etapa o del nivell de processament tres, ja que els nivells un i dos són menys accessibles pel que fa al control directe i voluntari per part de la persona. El nivell tres de processament està estretament lligat als processos cognitius i operatius de l’individu, molts dels quals són conscients i intencionals, com a mínim en part.

Un esquema d’interrelació de les variables operatives per a l’estudi de l’ansietat

esquema-variables-ansiedad

Esquema  que  representa la interrelació de les variables operatives per a l’estudi de l’ansietat, les definicions de les quals podrien ser les següents:

  • Amenaça. Fa referència a aquells danys, a aquelles pèrdues o a aquells obstacles que poden alterar negativament els plans, els interessos, els assoliments o l’estat de l’individu.
  • Anticipació. Fa al·lusió a un procés cognitiu d’avaluació d’un succés que encara no ha tingut lloc, en relació amb el qual l’individu calcula possibles riscos, com es produiran o no i com es podrien prevenir o afrontar.
  • Reacció psicobiològica. Sobreactivació i sobreestimulació internes de l’organisme davant una situació considerada amenaçant.
  • Afrontament. Esforços cognitius i conductuals que es duen a terme per fer cara a les demandes específiques, internes o externes, que són avaluades com a amenaçants o bé com a excedents o desbordants dels recursos del subjecte.
  • Resultats. Són les conseqüències, adaptatives o no, de l’afrontament de la situació amenaçant i tenen repercussió en els estats-processos afectius, efectius i fisiològics de l’organisme.

L’ansietat no és assimilable, exclusivament, a una variable ni a una relació particular entre aquestes, sinó al conjunt de totes elles com a sistema.

L’afrontament efectiu dels riscos o dels obstacles que poden amenaçar els assoliments pretesos o el manteniment d’aquells que ja es tenen o s’han aconseguit -statu quo- i que es volen conservar, redueix l’ansietat o la desactiva. L’afrontament no efectiu intensifica l’ansietat. A mesura que un projecte o un assoliment es degraden i l’activació fisiològica i la psicològica arriben a límits propis d’un trastorn, l’ansietat compromet, obstaculitza o degrada –en una paraula, amenaça- la continuïtat d’altres plans inicialment no problematitzats, de manera que comença així un procés de generalització, o reaccions en cadena, que retroalimenta l’ansietat negativament, ja que l’individu veu els seus recursos progressivament més desbordats i el seu benestar reduït o convertit en malestar.

__________

Font: Baeza Villarroel, J.C. (2008). “Higiene y prevención de la ansiedad“. Madrid: Díaz de Santos. Clínica de l’Ansietat, especialistes en Barcelona i Madrid.

Vídeo: Fisiología del estrés. Programa Redes.TV2

Altres vídeos relacionats

This site is registered on wpml.org as a development site.