| Tiempos | Contenidos | |
| 00:00-13:20 | Fobias Específicas: Definición, tipos, tratamiento. Por la psicóloga Verónica Aguilera. | |
| 13:21-30:08 | El Miedo a Volar (aviofobia) a través de la experiencia de dos personas afectadas. | |
| 30:09-43:92 | Programa Volar sin Miedo, de Clínica de la Ansiedad, para superar el miedo a volar. |
Els trastorns d’ansietat poden aparèixer en qualsevol moment de la vida. Ara bé, alguns trastorns d’ansietat solen aparèixer més freqüentment en determinades etapes o períodes:
Fòbies específiques: són més freqüents en la infància que en l’adolescència o l’etapa adulta.
Trastorns de pànic: s’observa un augment d’incidència en els últims anys de l’adolescència i un altre en l’etapa adulta, cap als 30 anys.
Fòbia social: s’acostuma a iniciar durant l’adolescència
Trastorn obsessiu-compulsiu: encara que pot iniciar-se en la infància, apareix més freqüentment durant l’adolescència o els primers anys de l’etapa adulta.
Trastorn d’estres posttraumàtic: poder passar en qualsevol època de la vida.
Ansietat generalitzada: moltes persones consideren que es preocupen excessivament des de sempre. Més de la meitat de les persones que vénen a tractament per aquest problemes el van iniciar durant la infància o l’adolescència. No obstant això, no és infreqüent que aparegui després dels 20 anys.
Volem fer referència a diverses activitats que són momentàniament reductores de l’ansietat, per diverses raons, però que a mig termini contribueixen a incrementar l’ansietat, o a dificultar l’establiment de procediments alternatius més adequats.
Es tracta de comportaments d’altra banda normals, necessaris i positius, però que emesos abusivament i com a manera bàsica de controlar l’ansietat, es desvirtuen, es tornen contraproduents i es produeixen de manera compulsiva: hiperactivitat (o híper ocupació), adormiment, ingesta o sexe compulsiu, abús de videojocs, màquines escurabutxaques, ordinadors, internet, consultes a vidents, etc.
Hiperactivitat o híper ocupació
Algunes persones amb ansietat tendeixen a generar un ritme frenètic d’activitat en pràcticament tots els àmbits en els quals s’ocupen (treball, relacions socials, oci). Tenen l’agenda plena de compromisos, gestions, tasques, sempre urgents, i immersos en medis i contextos demandants. En el temps lliure –que en realitat es tracta de no tenir– s’omplen d’activitats i obligacions, a ser possible interactives, poc mecàniques i que requereixin moviments.
En el fons, encara que no en són plenament conscients, es tracta de no para quiet, de no tenir el cap desocupat, de disposar acció contra pensament, de manera que no tinguin oportunitat de venir a la ment preocupacions, temors, qüestions personals no resoltes que, si apareguessin, generarien angoixa en diferents manifestacions.
En certa manera, es tracta de buscar urgències, per no plantejar-se i afrontar allò important o inquietant. Són persones que quan paren se senten pitjor, per la raó que acabem d’explicar, i perquè les condicions d’estrès a que sotmeten l’organisme afavoreixen, al desactivar-se i sortir de la situació de sobreesforç, l’aparició de diversos reajustaments fisiològics que causen molèsties: mals de cap, atordiment, fatiga, molèsties digestives, etc. Alguns especialistes en ansietat i estrès parlen del malalt de cap de setmana. Algunes persones, davant d’aquest problema, tendeixen a resoldre-ho mitjançant la fugida cap endavant, i augmenten l’activitat i generen progressivament més condicions d’estrès que, tard o d’hora, portaran a una situació explosiva, crítica i insostenible.
Adormiment
Una altra manera d’intentar desconnectar i treure’s de sobre els pensaments negatius, anticipatoris amenaçadors, idees intrusives i desassossegants és canviar l’estat de consciència. A vegades es recorre al consum de substàncies per aconseguir-ho. Però no tractarem aquí aquesta qüestió, que ja es tracta en altres documents d’aquest web. En aquest cas, fem referència al pas de la consciència vigil a son, fora dels horaris establerts per dormir. Algunes persones del grup citat anteriorment quan es parlava de sobre-activitat, recorren, també, a aquest procediment: o estan híper ocupats o dormen. D’altres, tot i això, procuren reduir al màxim les activitats i compromisos de tot tipus, i tendeixen a endormiscar-se al sofà o al llit. Aquest procediment és induït, normalment, per la pròpia persona de manera voluntària, que disposa les condicions adequades perquè passi, malgrat que en alguns casos és un mecanisme automàtic de defensa. Sobre això, és característic el cas d’alguns estudiants a qui, com més a prop estan dels exàmens, més els envaeix una sensació intensa de son, malgrat haver dormit el temps suficient i ser persones estudioses, voluntarioses i interessades en la matèria.
Les persones que recorren amb freqüència i regularitat a aquest procediment, acaben per fer una vida quasi convalescent que paralitza, si fos possible, el desenvolupament de la seva vida social, familiar, etc., fet que a llarg termini genera o aguditza conflictes i insatisfaccions, a la vegada que, intensifica el sentiment i el rol del malalt.
Videojocs, màquines escurabutxaques, ordinadors, internet
Dins de les activitats que generen efectes evasius, tenen una importància rellevant i són relativament comuns, l’ús abusiu o compulsiu de jocs electrònics, internet o maquines escurabutxaques. Es tracta d’activitats absorbents, interactives, de resposta immediata i ràpida, envoltants, amb molts elements de reclam sonors i visuals, capaços d’allunyar-nos de la nostra pròpia realitat, i ens aïllen de l’entorn i dels nostres propis pensaments.
Consultes a vidents, tarots i altres
La incertesa és una de les coses que pot generar més ansietat o algunes persones. La incertesa sobre el possible compliment o no dels desitjos o de les pots, la impaciència, els dubtes, les desconfiances, la indecisió, a vegades es viuen com a obsessionats i insofribles. Algunes persones, aclaparades per aquesta angoixa, tracten de reduir-la buscant respostes, endevinacions i coneixements amb consultes a vidents, tarotistes i altres professionals exotèric. La resposta obtinguda pot alleujar momentàniament l’angoixa i detenir l’allau de pensaments que acompanyen. Malgrat això, aquest efecte es curt i, a més, es pot generar una necessitat de recorre a aquest procediment de manera cada vegada més freqüent i impulsiva. Més enllà dels possibles costos econòmics, es produeix una falta de confiança cada vegada més gran en la pròpia capacitat de discerniment i decisió, pèrdua d’autonomia i més dependència de terceres persones.
Ingesta compulsiva
La ingesta de menjar, pels seus efectes vagotònics, pot produir un alleujament momentani dels símptomes d’ansietat, angoixa i insatisfacció. Algunes persones, per pal·liar un estat emocional desagradable (estrès, avorriment, ansietat, depressió, ira i solitud) recorren al menjar. Acostumen a ser episodis d’ingesta excessiva d’aliments, que es viu com a descontrolada. No hi sol haver conductes purgatives (vòmits o ús de laxants). Abans i després d’aquestes afartades, hi ha un estat afectiu negatiu, en què predomina l’ansietat elevada o l’estrès. En aquests extrems, la ingesta ja no respon a factors nutricionals i de plaer gastronòmic-social. L’afartament servei per relaxar l’estat de tensió. Però si s’utilitza habitualment aquesta estratègia, l’autoestima es veu afectada, apareixen sentiments de culpa punyents i el mateix estat que es vol evitar tendeix a empitjorar.
Altres
El sexe compulsiu, les compres compulsives, l’exercici físic excessiu podrien ser altres de les conductes que, inicialment destinades a combatre els pensaments inoportuns i l’ansietat, acaben per repetir-se sense control i fora de la seva motivació bàsica i originària: el sexe ja no respon a necessitats de satisfacció sexual, es compren objectes o roba que no s’utilitzaran, etc.
__________
Font: J. Carlos Baeza Villarroel. Clínica de l’Ansietat, 2008.
Els mecanismes anticipatoris en els trastorns per ansietat no són únicament relatius a l’eventualitat de fets o experiències indesitjables, circumscrites a les manifestacions de l’ansietat amb a problema de salut o a les situacions concomitant que la susciten (factors, ambdós, que anomenaríem de primer ordre o primera instància), sinó que s’estenen, també, a la previsió de possibles conseqüències indesitjables en altres programes d’acció diferents dels originàriament i directament afectats, i/o en la redefinició de la pròpia identitat o la socialment atorgada (factors que anomenaríem de segon ordre o segona instància).
Agafem un cas real per diferenciar cada un dels ordres o nivells mencionats:
El Sr. A. M. H., comercial, es veu en l’obligació professional de participar regularment, amb altres comercials i directius de l’empresa, en reunions d’avaluació en què, com els altres, ha de presentar i discutir estratègies i resultats.
1) malgrat que porta anys a l’empresa, experimenta una gran ansietat quan parla en públic –des del dia que es va quedar bloquejat davant la pregunta d’un cap molt reputat i respectat–, davant la possibilitat que la seva aportació no sigui considerada suficientment bona, cosa que, calcula podria comprometre el seu futur professional. Les manifestacions somàtiques són de tal intensitat que tem partir algun col·lapse o accident físic intern, fins i tot perdre el control i fer o dir alguna cosa inconvenient.
2) Tracta de controlar-se, sense molt d’èxit, cosa que infereix que manca de capacitat d’autocontrol físic i mental, carència que delata davant d’ell mateix i dels altres, la seva «falta d’intel·ligència i personalitat», i que porta a considerar-se, i creure’s considerat, com a una persona «insegura i, en certa manera, inferior». Aquestes característiques, el desafavoreixen notablement a l’hora de relacionar-se amb els altres, fora ja de les reunions de feina, fins i tot de l’àmbit laboral, sobretot perquè calcula que se’l considerarà «poca cosa», i no se l’apreciarà com a persona, com a mínim no fins al punt de voler tenir-lo entre els amics o les persones de confiança.
M. H., aficionat a l’esport, té la il·lusió i la possibilitat de dirigir un equip de futbol de categoria regional, però desisteix per por que, en no suportar la tensió, el nerviosisme el traeixi entre els alumnes i perdi l’autoritat o, fins i tot, la imatge d’home capaç i responsable que té enfront dels directius.
El text s’ha dividit en dos blocs que, bàsicament, representen cada un dels dos processos anticipatori als quals s’ha fet referència:
En el paràgraf 1), factors de primer ordre, les anticipacions fan referència al càlcul de riscos, tant físics com laborals, en l’àmbit en què originalment apareix i es desenvolupa el problema: les reunions de feina.
En el paràgraf 2), factors de segon ordre, es contemples les conseqüències de les conseqüències, cosa que implica en altres àmbits, l’existència del problema o el seu afrontament insatisfactori. A la vagada, aquests factors de segon ordre es poden subdividir en dos subgrups:
L’aparició de factors de segon ordre requereix de l’existència prèvia, i irresolta, dels del primer ordre, mentre que aquests no necessiten de l’existència dels del segon per produir-se, encara que a vegades se’n poden veure afectats i magnificats.
Els símptomes i la conducta són susceptibles d’atribució de significació pel propi subjecte i pel medi social. Fins i tot, el subjecte pot atribuir al medi social una determinada categorització del que li passa. I pot tenir interès a calcular-la per saber com podria afectar-li i considerar aquesta dada com a decisori respecte de la conducta.
En conclusió, aquests símptomes poden parlar o fer parlar bé o malament de nosaltres mateixos, i a la vegada donen lloc al càlcul de conseqüències reals o quimèriques. És el problema de la transcendència, del que es comunica o s’estén a altres coses traspassant els propis límits. El resultat últim i profund de les coses. L’últim sentit, el sentit fonamental, radical.
Aquest procés pot portar a un pacient ansiós a preguntar-se –posar en dubte– la seva capacitat de control, la seva racionalitat, autoeficàcia, la seva normalitat; pot portar-lo a redefinir la seva pròpia identitat, naturalesa i estatus, o a entendre que els altres així ho faran.
Cap d’aquests passos està exempt d’un fort component desestabilitzador i amenaçador, i, per tant, qualsevol intensifica l’ansietat i les seves manifestacions. Ho fa més amenaçadora en si mateixa. Fa més amenaçadora la situació que originàriament produïa l’ansietat, ja que hi afegeix la situació creada per la transcendència, i es multiplica, així, el número de coses que estan en joc. Finalment, l’ansietat surt del seu enquadrament originari i s’estén per onsevulga perquè, per exemple, on es pot ficar un perquè el dubte sobre la normalitat no l’atrapi? I si és substantiva i essencial, on no es manifestarà i ens posarà en evidència, no només en qüestió? Llavors, els actes tenen com a mínim un doble objectiu, l’exprés i manifest, aprehensible a qualsevol observador ensinistrat (per exemple, participar en l’activitat en curs en una reunió d’amics) i un altre d’encobert (que no «se’n vegi el llautó», és a dir, l’ansietat, per si de cas la inseguretat i l’anormalitat… i llavors la valoració personal, i llavors…). Estrictament no hauríem de parlar d’una acció amb dos objectius, sinó de dues accions paral·leles que exigeixen diferents camps d’atenció, avaluació, etc. No sempre compatibles en un mateix terreny i regles de joc.
Així doncs, els factors de segon ordre consisteixen a donar dignificació atribuïda o atribuïble a l’ansietat i a les implicacions que aquesta significació té o pogués tenir sobre els plans d’acció i el propi estatus personal i social.
En el càlcul de conseqüències de segon ordre, també hi cap l’abús de la prevenció sobretot en el que fa referència a l’anticipació de la repercussió diferida en altres plans. L’extralimitació relativa al càlcul de la significació social del símptoma com repercuteix no és infreqüent o anecdòtic en els trastorns per ansietat –ni en d’altres aprehensible– tot el contrari: en molts pacients, és fonamental en el sosteniment i perpetuació de l’ansietat i el seu afrontament, tant la vessant cognitiva com la conductual, ja sigui en combinació amb els desencadenants inicials o en sense.
Les raons i mecanismes pels qual aquest tipus d’afrontament pot ser contraproduent són bàsicament els mateixos que els assenyalats i justificats en el capítol anterior. Es concreten en:
_______
Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat.
El diagnòstic diferencial serveix per fer una correcta valoració d’una malaltia respecte a d’altres de semblants, amb les quals pot confondre’s o solapar-se. És una valoració clínica que correspon exclusivament als especialistes i en cap cas als pacients. En moltes ocasions, requereix proves i exploracions complementàries, que s’han de sol·licitar als serveis mèdics pertinents en cada cas.
L’agorafòbia és un trastorn amb entitat pròpia, que cal distingir de:
Més informació
First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.
First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona: Masson.
Radio3W.com: Fobias con Rosa León. Psicòloga especialista en Psicologia Clínica de l’equip de Clínica de l’Ansietat. http://dosmujeresyundivan.radio3w.com/?powerpress_pinw=262-podcast
Introducció
La personalitat és el patró de pensaments, sentiments i conductes que presenta una persona i que persisteix al llarg de tota la vida i en situacions diverses. La personalitat és estable en el temps i en les situacions; això implica que tendim a comportar-nos de manera similar en contextos diferents i en diversos moments de la vida.
Els trets són els atributs o les característiques de la personalitat. Segons les teories psicològiques, n’hi ha molts. A més, hi ha autors que anomenen de maneres diferents característiques de la personalitat que són similars o fins i tot les mateixes. Els trets més coneguts són: extraversió o afecte positiu (positive emotionality or positive affect), neuroticisme o afecte negatiu (negative emotionality or negative affect), psicoticisme, perfeccionisme, etc. Una persona extravertida busca la companyia dels altres i en gaudeix, prefereix fer activitats en grup que de manera individual, té habilitats socials i és una persona activa, amb energia, entusiasta. Una persona introvertida (el pol oposat) prefereix dur a terme activitats en solitari o amb poques persones i tendeix a ser més inhibida, més reflexiva, més cautelosa, etc. Cadascun dels trets i els seus contraris se situen en els extrems d’un contínuum, de manera que les persones ens diferenciem les unes de les altres en el grau en què presentem cada tret. Les persones amb un alt grau de neuroticisme (considerat per alguns autors sinònim d’ansietat tret) mostren tendència a la por, a la tensió, a la preocupació. Són persones emocionalment inestables, que tenen sentiments de tristesa, de solitud o d’ira amb freqüència. Les persones amb un grau baix de neuroticisme gaudeixen d’estabilitat emocional, són tranquil·les i estan segures de si mateixes.
Es considera que la personalitat pren la seva forma al llarg del temps a partir de les experiències viscudes. No obstant això, determinades característiques de la personalitat apareixen ja durant els primers anys de vida. La part innata de la personalitat s’anomena temperament. Podríem dir que el temperament és el substrat biològic-genètic de la nostra manera de ser, l’equipatge que porten incorporat els nens quan neixen.
Relació entre la personalitat i la psicopatologia
La nostra conducta està determinada per la interacció entre els factors biològics, els ambientals i la nostra personalitat. La manera com ens comportem en un moment determinat depèn de la situació en què ens trobem i de com siguem. La nostra personalitat determina, com a mínim en part, com reaccionem davant d’una situació. Vegem-ne un exemple. En un bar, un desconegut comença a parlar-nos. Una persona extravertida probablement iniciarà una conversa amb ell. En canvi, una persona introvertida intentarà eludir les preguntes o deixarà clar d’alguna manera que no vol continuar parlant.
Òbviament, les experiències que ja hem viscut influeixen en el nostre comportament i l’aprenentatge de conductes més adaptatives pot fer que no sempre ens comportem de la mateixa manera. Si continuem amb l’exemple, una persona introvertida pot fer l’esforç de comportar-se més obertament si ha après que aquesta manera d’actuar li reporta algun tipus de benefici (facilitar el contacte social, millorar l’autoestima, etc.). A més de repercutir en el nostre comportament, es considera que el temperament i les característiques de la personalitat influeixen en l’aparició de problemes psicològics. Per exemple, el temperament difícil dels nens s’ha associat a l’aparició de problemes de comportament (agressivitat, desafiament als adults, robatoris, etc.). Molts estudis suggereixen que el temperament difícil del nen (un nen irritable, amb dificultats per adaptar-se als canvis, amb problemes per establir una regularitat en els hàbits d’alimentació, d’higiene i de son…) podria tenir una interacció amb la manera d’educar-lo dels pares (són autoritaris, l’escridassen, utilitzen càstigs físics, són inconsistents i poc ferms a l’hora d’aplicar els càstigs o són incapaços de posar límits), cosa que té com a conseqüència un problema de comportament. És clar que el temperament difícil del nen no condueix de manera invariable a un problema de comportament; calen unes circumstàncies determinades en l’ambient (que els pares l’eduquin de manera autoritària, per exemple) perquè s’observi aquest resultat.
Altres estudis assenyalen que el neuroticisme està molt relacionat amb els trastorns emocionals. S’ha observat que un bon nombre d’individus que pateixen depressió tenen graus elevats de neuroticisme i es considera que presentar aquest tret de la personalitat pot fer que es tingui predisposició per a aquest tipus de problema psicològic.
Relació entre la personalitat i l’ansietat
La relació entre les característiques de la personalitat i l’ansietat ha estat molt estudiada. Concretament, s’han investigat les relacions entre:
Trets de la personalitat i trastorns d’ansietat
En molts casos, les persones que pateixen un trastorn d’ansietat són vistes pels altres com persones molt ansioses. Això és diferent de la reacció més o menys adaptativa que una persona pot tenir davant una situació amenaçant. En el primer cas, diem que aquest individu és ansiós; en el segon, que està ansiós. Cal distingir entre ansietat tret i ansietat estat. L’ansietat tret és una característica de la personalitat relativament estable (al llarg del temps i en diverses situacions). El tret d’ansietat fa referència a la tendència de l’individu a reaccionar de manera ansiosa. Al·ludeix a la predisposició de l’individu per percebre les situacions com a perilloses o com a amenaçants i a la tendència a respondre-hi amb ansietat.
Les persones més ansioses tenen un tret d’ansietat molt marcat, de manera que tenen tendència a percebre un gran nombre de situacions com a perilloses o com a amenaçants i a respondre-hi amb estats d’ansietat de gran intensitat.
L’ansietat estat fa referència a un estat emocional transitori i fluctuant al llarg del temps. El grau d’elevació de l’estat d’ansietat hauria de ser alt en circumstàncies que el subjecte percebi com a amenaçants i baix en situacions no amenaçants o en circumstàncies en què, tot i haver-hi perill, aquest no es percep com a amenaçant. Ambdós conceptes estan relacionats. Una persona amb un elevat grau d’ansietat tret presenta, per regla general, una ansietat estat també elevada. No obstant això, una persona amb un baix grau d’ansietat tret pot tenir, de manera puntual, reaccions d’ansietat d’intensitat elevada davant situacions que percebi com a amenaçants (ansietat estat). Així, per exemple, una persona amb un baix grau d’ansietat tret pot sentir-se ansiosa davant la imminència d’un examen. En canvi, una persona amb un elevat grau d’ansietat tret no només estarà nerviosa en aquesta situació, sinó que també ho estarà en moltes d’altres.
Segons molts autors, l’ansietat tret és la característica de la personalitat subjacent a molts trastorns d’ansietat. És a dir, és probable que moltes persones que pateixen un trastorn d’ansietat tinguin un alt grau d’ansietat tret. Es tracta d’una característica de la personalitat amb una important càrrega genètica i es creu que podria estar implicada en la incrementada vulnerabilitat a patir trastorns d’ansietat i de depressió que tenen aquestes persones. Per a alguns autors, la manifestació més pura d’un elevat grau d’ansietat tret és el trastorn d’ansietat generalitzada (TAG).
Els trastorns d’ansietat també tenen en comú un altre tret de la personalitat: l’evitació del dany (harm avoidance). Alguns autors relacionen aquest tret amb una característica temperamental que s’observa ja en nens molt petits: la inhibició conductual. Les persones amb una inhibició conductual o una evitació del dany altes acostumen a evitar estímuls nous o no familiars i a comportar-se de manera inhibida davant d’ells; acostumen a reaccionar amb retraïment (no s’apropen a l’estímul desconegut, se n’allunyen). Són persones cauteloses, tenses, que es fatiguen amb facilitat, tímides, aprensives i pessimistes. Així, per exemple, un nen amb un grau elevat d’inhibició conductual es mostra poruc davant persones desconegudes i acostuma a evitar les situacions socials en què ha d’establir relació amb individus que no coneix (o aquelles en què no hi ha un cuidador o un familiar). Molts estudis han associat aquest tret temperamental en els primers anys de vida amb la presència de fòbia social en la infància, en l’adolescència o en l’edat adulta. Com assenyalàvem en un altre paràgraf d’aquest article, presentar aquest tret o aquest temperament no condueix de manera invariable a patir fòbia social. Els individus que presenten aquest trastorn d’ansietat poden haver estat mancats de models de conducta assertiva (per exemple, els seus pares poden ser també tímids) o no haver viscut experiències que els ensenyin a comportar-se d’una altra manera.
L’evitació del dany també s’ha associat al trastorn de pànic. Alguns estudis suggereixen que les persones amb atacs de pànic podrien tenir uns trets temperamentals comuns que podrien ser anteriors a l’aparició del trastorn: – Elevada activitat del sistema nerviós simpàtic, amb símptomes com les palpitacions, la suor, la dispnea, etc. Aquests símptomes es presenten de manera esporàdica abans de l’aparició del primer atac de pànic.
A més de l’evitació del dany, altres característiques de la personalitat podrien actuar com a predisposants específics del trastorn obsessivocompulsiu (TOC). Les persones amb aquest problema acostumen a ser perfeccionistes, rígides i inflexibles. Són persones que dediquen molt temps a repetir les mateixes tasques fins que el resultat arriba a ser perfecte, tenen problemes per adaptar-se als canvis i per adoptar altres punts de vista. La seva estabilitat emocional depèn del control, de la rutina i de l’ordre. Alguns autors assenyalen que aquestes característiques de la personalitat no han de ser anteriors necessàriament a l’aparició del trastorn.
La majoria dels estudis que examinen la relació entre la personalitat i l’ansietat són transversals (avaluen les característiques de la personalitat i la presència del trastorn en el mateix moment) o utilitzen un disseny retrospectiu (demanen a les persones que presenten el trastorn com eren abans de la seva aparició). Els estudis longitudinals examinats (primer avaluen la personalitat i després si apareix o no el trastorn) tampoc no produeixen resultats concloents. Per això, en aquests moments es desconeix si els trets de la personalitat antecedeixen en el temps la presència d’un problema d’ansietat o ambdues coses apareixen de manera simultània. Fins i tot hi ha autors que afirmen que algunes d’aquestes característiques o d’aquests trets podrien veure’s afectats pel curs del trastorn. Per exemple, les persones amb atacs de pànic poden tornar-se més aprensives i més hipervigilants pel que fa als símptomes físics a causa de la seva malaltia.
Trastorns d’ansietat i trastorns de la personalitat
Diversos estudis assenyalen que un percentatge elevat de persones que pateixen trastorns d’ansietat presenten també un trastorn de la personalitat. Un trastorn de la personalitat es defineix com un patró estable i inflexible de comportament que suposa malestar o danys per al subjecte o per a les persones que l’envolten. Podríem dir que una persona presenta un trastorn de la personalitat quan té determinades característiques de la personalitat en un grau molt elevat i, a causa d’això, té greus problemes en diversos àmbits de la vida (el familiar, el social, el laboral, etc.).
Els trastorns de la personalitat es diagnostiquen principalment en adolescents i en adults. En nens no es diagnostiquen aquests problemes perquè es considera que la personalitat encara no està formada. Alguns estudis suggereixen que els trastorns de la personalitat poden aparèixer amb posterioritat als trastorns d’ansietat. De fet, alguns autors creuen que els trets i els trastorns de la personalitat es podrien situar en diferents punts d’un contínuum. Per exemple, una persona pot ser tímida i introvertida, pot tenir fòbia social o pot presentar un trastorn evitatiu de la personalitat. Sota aquest punt de vista, aquest trastorn de la personalitat se situa en l’extrem més greu i més intens de la introversió. En altres treballs, en canvi, s’ha descrit que els trastorns de la personalitat podrien ser previs i influir negativament en la aparició d’un trastorn d’ansietat.
Els trastorns d’ansietat que s’han associat amb més freqüència a un trastorn de la personalitat són el trastorn d’ansietat generalitzada i la fòbia social. També les persones amb un trastorn d’angoixa (presència d’atacs de pànic) o amb un trastorn obsessivocompulsiu (TOC) poden presentar comorbiditat amb aquests trastorns. En canvi, és molt poc probable que una fòbia específica (tenir por dels insectes, de pujar en un ascensor o de fer-ho a l’avió) es vegi acompanyada d’un trastorn de la personalitat.
Els trastorns de la personalitat que amb més freqüència s’associen als trastorns d’ansietat són: el trastorn evitatiu de la personalitat, el trastorn obsessivocompulsiu de la personalitat, el trastorn límit o borderline de la personalitat i el trastorn de la personalitat per dependència. Vegem breument en què consisteix cadascun d’ells:
També alguns trastorns que apareixen amb més freqüència en la infància s’han associat amb un trastorn de la personalitat en l’edat adulta. Alguns autors suggereixen que el trastorn d’ansietat per separació (TAS) podria ser un antecedent del trastorn límit de la personalitat. S’ha observat que alguns nens amb un TAS en la infància desenvolupen aquest trastorn de la personalitat en etapes posteriors de la vida.
Tenir un trastorn de la personalitat obstaculitza la bona marxa del tractament d’un trastorn d’ansietat?
Els treballs sobre aquest tema no són concloents. Alguns indiquen que el tractament dels trastorns d’ansietat és igual d’efectiu encara que l’usuari dels serveis psicològics tingui un trastorn de la personalitat. D’altres suggereixen que la teràpia, en aquest cas, pot ser més lenta. Per exemple, alguns estudis sobre el trastorn d’ansietat generalitzada assenyalen que els usuaris que presenten un trastorn de la personalitat associat acostumen a abandonar el tractament amb més freqüència. D’altres adverteixen que en els usuaris amb un TAG o amb fòbia social i amb un trastorn de la personalitat és menys probable la remissió del problema.
__________
Font: Noemí Guillamón. Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat. Barcelona i Madrid.
Més informació
Andrews, G. (1996). Comorbidity and the general neurotic syndrome. British Journal of Psychiatry, 168 (Suppl 30), 76-84.
APA (1995). Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales (DSM-IV). Barcelona: Masson.
Clark, L.A., Watson, D., y Mineka, S. (1994). Temperament, personality, and the mood and anxiety disorders. Journal of Abnormal Psychology, 103(1), 103-116.
Endler, N.S., y Kocovski, N.L. (2001). State and trait anxiety revisited. Journal of Anxiety Disorders, 15(3), 231-245.
Matthews, G., Saklofske, D.H., Costa, P.T Jr, Deary, I.J., y Zeidner, M. (1998). Dimensional models of personality: A framework for systematic clinical assessment. European Journal of Psychological Assessment, 14(1), 36-49.
Merikangas, K.R., Swendsen, J.D., Preisig, M.A., y Chazan, R.Z. (1998). Psychopathology and temperament in parents and offspring: Results of a family study. Journal of Affective Disorders, 51(1), 63-74.
Perugi, G., Toni, C., Benedetti, A., Simonetti, B., Simoncini, M., y et.al. (1998). Delineating a putative phobic-anxious temperament in 126 panic-agoraphobic patients: Toward a rapprochement of European and US views. Journal of Affective Disorders, 47(1-3), 11-23.
Rheaume, J., Ladouceur, R., y Freeston, M.H. (2000). The prediction of obsessive-compulsive tendencies: does perfectionism play a significant role?. Personality and Individual Differences, 28, 583-592.
Watson, D., Clark, L.A., y Harkness, A.R. (1994). Structures of Personality and their relevance to psychopathology. Journal of Abnormal Psychology, 103(1), 18-31.
| Temps | Continguts | |
| 00:00-05:21 | Presentació institucional de Clínica de l’Ansietat i el seu canal de TV. | |
| 05:22-14:30 | Què és l’ansietat, quina funció té, com es manifesta, quan es converteix en un trastorn, a quina edat s’inicien els diferents trastorns. | |
| 14:31-25:30 | El Trastorn Obsessiu- Compulsiu (TOC) a través de l’experiència d’una pacient i de les explicacions tècniques d’un psicòleg. | |
| 25:31-33:27 | L’Agorafòbia a través de l’experiència d’una pacient i de les explicacions tècniques d’un psicòleg. | |
| 33:28-43:20 | La Fòbia Social a través de l’experiència d’una pacient i de les explicacions tècniques d’un psicòleg. | |
| 43:21-54:45 | Presentació de l’ASSAFEGA’M, associació de pacients amb trastorn d’ansietat. | |
| 54:46-01:01:59 | Causes i tractament de l’ansietat. |
No és infreqüent que una persona presenti més d’un trastorn d’ansietat a la vegada. En altres casos, la persona pot patir un trastorn d’ansietat i un trastorn d’altre tipus (de l’estat d’ànim, de comportament o d’abús o de dependència de substàncies).
També pot passar que amb el temps, una persona que presenta un trastorn d’ansietat acabi desenvolupant un altre trastorn d’ansietat diferent o un trastorn depressiu. L’aparició de dos o més trastorns rep el nom de comorbiditat.
La respiració és un procés molt important en la regulació fisiològics i metabòlica de l’organisme. En els problemes d’ansietat també té una incidència crucial. Hi ha algunes formes de respiració que poden agreujar-la. És el cas de la hiperventilació, un tipus de respiració ràpida, agitada, sospirosa, que dóna lloc a un excés d’oxigenació i provoca la reducció dràstica dels nivells de diòxid de carboni, situació en front de la qual l’organisme reacciona augmenta les sensacions d’ofec, opressió al pit, calor, mareig, formigueig, visió borrosa, irrealitat, etc. Però no és d’aquest tipus de respiració contraproduent del que es parlarà, sinó d’una modalitat que ajuda a regular l’ansietat: la respiració abdominal.
Les tècniques de relaxació, entre elles i molt particularment la respiració abdominal, s’utilitzen per reduir o prevenir la sobreactivació fisiològica produïda per l’ansietat i l’estrès, encara que per si soles són insuficients per a un control efectiu d’aquests problemes. Han d’estar acompanyades d’una sèrie de mesures sobre les fonts d’ansietat, estratègies d’afrontament, administració de temps, recursos, suports, preocupacions, etc. És important utilitzar-les regularment i sistemàtica, no només quan els estats de tensió ja són molt elevats. Això últim podria dificultar-ne l’aplicació i limitar-ne l’eficàcia.
Bàsicament, existeixen tres tipus de respiració:
La respiració toràcica afavoreix en l’organisme efectes metabòlics que propicien l’activació fisiològica. És una respiració que es dóna preferentment durant el dia, —període en què l’organisme està mobilitzat o llest per actuar en funció de les demandes o exigències del mitjà i de les pròpies necessitats o interessos— i, molt particularment, en situacions d’activitat física, ansietat i estrès.
La respiració abdominal afavoreix els processos fisiològics que propicien la desactivació, la recuperació i la reparació de l’equilibri homeostàtic de l’organisme, alterat per l’activitat diària. És una respiració que es dóna preferentment a la nit, i a vegades en situacions de repòs durant en dia, més com més entrenat s’està. Així doncs, ambdues respiracions són conegudes i utilitzades per l’organisme de manera automàtica en funció dels processos fisiològics que necessita afavorir en diferents moments. De fet, quan es parla d’aprendre a respirar abdominalment, es fa referència a aprendre a mobilitzar voluntàriament el diafragma per, així, respirar abdominalment en determinats moments o situacions.
Respiració abdominal. Un procediment.
Algunes recomanacions generals per aplicar durant l’entrenament:
Consideracions finals
La respiració abdominal és una tècnica de desactivació molt efectiva, i és un procediment que està en la base de moltes altres tècniques de relaxació. D’entre totes, la respiració abdominal és, a més, la més discreta: es pot practicar, asseguts o de peu, en presència o proximitat d’altres persones, de forma totalment desapercebuda. A més, és una tècnica molt versàtil: per practicar-la no requereix cap tipus d’aparell, ni roba especial, ni períodes llargs de temps disponibles per fer-ho. És fàcil trobar cinc minuts: folgança entre activitats, temps d’espera, desplaçaments en transport públic, abans d’anar a dormir, etc.
________
Font: Clínica de l’Ansietat. Psicólegs. Madrid i Barcelona
Vídeo il-lustratiu: Ansiedad y respiración. Hiperventilació (minuts 1 a 13) y respiració abdominal (minut 13 y següents)
Si us costa agafar el son, us desperteu abans de l’hora desitjada o teniu un son inquiet i poc satisfactori, potser us pot ajudar alguna d’aquestes recomanacions.
Per dormir bé és important seguir bons hàbits:
L’horari
Fixeu un horari estable per anar a dormir i per despertar-se. Si per alguna raó excepcional (per exemple, el cap de setmana) aneu a dormir més tard del previst, no us desperteu excessivament tard l’endemà. D’aquesta manera, encara que tindreu son, no alterareu el cicle de son/vigília al qual l’organisme està acostumat i podreu funcionar amb normalitat durant la resta de al setmana.
El dormitori
Procureu que el dormitori sigui còmode, mantingueu-lo ben ventilat i a una temperatura agradable (aproximadament a uns 22º C), aïllat de sorolls i de llum. Utilitzeu un matalàs còmode, i si utilitzeu coixí, que no sigui molt alt.
Exercici
Mantingueu-vos actius. Feu exercici moderat amb regularitat, ja que afavoreix al descans i ajuda a alliberar tensions. Però no ho feu com a mínim tres hores abans d’anar a dormir, ja que a curt termini té un efecte activador. L’única excepció és l’activitat sexual, que no perjudica el son.
Activitats al llit
No utilitzeu el llit per veure la televisió, per escoltar la ràdio o per fer feina de l’oficina. Tampoc no llegiu res que us obligui a estar molt concentrats. El llit ha de ser primordialment per dormir.
Postura i roba
Adopteu una postura física correcte i dormiu amb roba còmode que ni us molesti ni us estrenyi.
També hi ha algunes coses que cal evitar:
La migdiada
No dormiu durant el dia. Pot anar bé reposar, o dormisquejar, 15 o 20 minuts després de dinar, però no més.
El sopar copiós
Eviteu els sopars copiosos i no sopeu gaire tard. No prengueu líquids en excés, sobretot tres hores abans d’anar a dormir. No abuseu del pernil, formatge, bacó o tomàquet, ja que contenen tiamina, una substància que augmenta l’alliberament d’un estimulant cerebral. Per contra, el iogurt, la llet o el plàtan són aliments rics en triptòfan i que poden ajudar-vos a agafar el son.
Estimulants
No prengueu cafè ni te a la tarda i, com a mínim, 4 hores abans d’anar a dormir. Tampoc no prengueu massa xocolate. Preferiblement, no fumeu ni beveu res d’alcohol. Beure molt d’alcohol produeix somnolència, però pot provocar desvetllaments nocturns i abatiment l’endemà al matí.
Les pantalles
Eviti l’us de pantalles, telèfons, tauletes, ordinadors o altres dispositius, en l’hora previa a ficar-se al llit, molt especialment els continguts interactius.
Menjar a mitjanit
No mengeu res si us desperteu a mitjanit.
Obligueu-vos a dormir
No forceu el son, sobrevé espontàniament si es donen les condicions adequades. Si al cap de l’estona (quinze o vint minuts aproximadament) d’anar-se’n a dormir no ho aconseguir, no perdeu la paciència donant tombs: aixequeu-vos del llit, feu alguna activitat relaxant (llegir, escoltar música) fins que li vingui el son.
Pastilles per dormir
No recorreu a pastilles per dormir. Malgrat que poden ser efectives en un primer moment, després de tres o quatre setmanes començaran a deixar de ser-ho a causa de l’adaptació progressiva del cos i, a més a més, poden crear dependència. D’altra banda, les pastilles allarguen el temps de son, però potser no n’afavoreixen la qualitat. Només estan indicades com a últim recurs en casos definits d’insomni crònic, sempre sota la supervisió d’un metge especialista.
Procureu fer agradable el moment d’anar a dormir:
Abans d’anar a dormir
Establiu una rutina plaent abans d’anar a dormir. Un bany tebi us ajudarà a relaxar-vos, o llegir i escoltar música relaxant. És recomanable prendre un got de llet calenta (amb mel) o bé una infusió de camamilla o de valeriana.
Tranquil·litat
A l’hora de dormir, la tranquil·litat és fonamental. Acabeu qualsevol discussió, eviteu reviure els conflictes i no treballeu en el llit. Si teniu problemes, parleu-ne durant el dia, però «oblideu-vos-en» a la nit (no hi penseu, desitgeu un respir i aplaceu-ne la solució per a un altre moment). No faci esforços intel·lectuals abans d’anar a dormir.
En general, no oblideu que
És més important la qualitat que la quantitat
No us preocupeu si no aconseguiu dormir vuit hores, ja que no tothom necessita dormir el mateix. Sis hores de son poden ser suficients si és reparador (és a dir, si no és un son interromput o alterat per alguna molèstia que pertorbi el descans).
Medicaments
Si esteu prenent algun medicament, pregunteu al vostre metge si conté ingredients que interfereixen al son, o bé si el problema de salut que patiu dificulta el son.
Consultar
Si malgrat aquests suggeriments, no aconseguiu dormir i el vostre funcionament diürn se’n ressent, consulteu amb l’especialista.
__________
Font: Il-lustració, Raúl Ariño. Clínica de l’Ansietat. Tractament de l’ansietat a Barcelona, a Madrid i online.
Vídeo Il.lustratiu: Insomio y somnolencia (UNED-TVE2)
