Categories
Ansietat i altres

Ansietat davant els exámens (text en castellà)

Caso

“…Me levanto por la mañana y lo primero que viene a la cabeza es el examen de la semana que viene. Me empiezo a poner nerviosa y se me hace un nudo en el estómago…. Seguro que no lo he preparado lo suficiente y suspenderé…a lo peor me quedo en blanco, me bloqueo… Tengo que ponerme a estudiar, pero se me hace una montaña… Me sudan las manos y me cuesta concentrarme…. Es lo mismo que me pasa a la hora de hacer el examen, ¡pero justo antes, es aún peor!…. Así seguro que lo haré mal. Lo mejor sería no presentarme y por lo menos así no sufriré tanto ni decepcionaré a nadie…”.

Definición

Podemos definir la ansiedad ante los exámenes como un miedo intenso y persistente que se experimenta frente a, o ante la anticipación de, situaciones de evaluación dentro del ámbito educativo. Esta evaluación académica puede referirse a exámenes escritos, orales, trabajos o informes, responder preguntas en clase, etc.

En un sentido más amplio la ansiedad ante los exámenes forma parte de la ansiedad de evaluación, que puede aparecer en contextos no académicos como intervenciones en público, entrevistas de trabajo, oposiciones, etc. En definitiva, ante cualquier situación donde las capacidades de la persona son evaluadas.

Un aspecto importante a tener en cuenta es que esta ansiedad debe ser reconocida por la propia persona como excesiva o irracional, generar reacciones intensas que interfieren en la vida de la persona de manera significativa, y no aparecer como consecuencia de no haberse preparado o no haber estudiado suficiente.

Las personas con ansiedad ante los exámenes experimentan diversas manifestaciones emocionales, fisiológicas y psicológicas. Sentirán por tanto emociones como miedo, tensión, inseguridad, inquietud y pánico. Podrán experimentar síntomas físicos como taquicardia, palpitaciones, mareo, dolor de cabeza, tensión muscular, sudoración, dificultad para respirar, molestias digestivas, etc. A nivel mental podrán notar dificultad para concentrarse y pensar, confusión, dificultad para controlar las preocupaciones, pensamientos negativos relativos al rendimiento deficiente, a no alcanzar sus expectativas o las de los demás, a consecuencias negativas de un posible bajo rendimiento, miedo a no ser capaz y ser menos que los demás, etc. Asimismo, todos estos pensamientos y sensaciones dificultan la concentración en la tarea.

Por otro lado, cabe reseñar que se pueden distinguir dos perfiles distintos de personas con ansiedad ante los exámenes. Aquellos que presentan déficits en sus habilidades de estudio, y los que no.

¿A quién afecta?

Los estudios estiman que entre un 15 y un 25% de los estudiantes españoles sufren ansiedad ante los exámenes.

Es frecuente que personas con fobia social o trastorno de ansiedad generalizada sufran también problemas de ansiedad de evaluación y ansiedad ante los exámenes.

¿Cómo se origina?

Existen diversos factores que pueden facilitar la aparición de este problema. Entre ellos podemos destacar:

  • Expectativas demasiado elevadas de los padres.
  • Escaso reforzamiento de los logros.
  • Comparación con el rendimiento de los compañeros.
  • Reacciones negativas ante experiencias de bajo rendimiento (reproches, castigos, burlas…).

¿Cómo se mantiene el problema?

Cuando la persona ya ha desarrollado la ansiedad ante los exámenes, la proximidad de una prueba académica suscita la anticipación del posible fracaso, las consecuencias del mismo (respecto a uno mismo o respecto a los padres, compañeros y profesores por ejemplo), y de esta forma se disparan las preocupaciones y los síntomas que las acompañan (miedos, activación fisiológica…). De esta manera la persona se fija especialmente en la dificultad de la materia, en la falta de confianza, en los fracasos anteriores, etc. Esto puede llevar a que la persona intente estudiar más horas y repasar más la materia, aunque la interferencia de sus preocupaciones y su ansiedad podrán dificultar su estudio, y por tanto su efectividad. Si la persona pertenece al grupo con carencias en habilidades de estudio, la interferencia de la ansiedad todavía será mayor. El miedo anticipatorio y el malestar que conllevan pueden provocar que la persona incluso decida no presentarse al examen, cosa que a la larga mantiene aún más el problema.

Una vez en el examen, la atención dirigida a los pensamientos negativos sobre el fracaso, la falta de capacidad para hacerlo bien… y las sensaciones físicas desagradables, merman la capacidad atencional dirigida a la tarea, a la comprensión de la prueba, a poder razonar y recordar, y por tanto puede influir en el rendimiento. Evidentemente, no todas las personas con ansiedad ante los exámenes tienen un bajo rendimiento, ya que de manera natural empleamos estrategias que compensan estas dificultades y nuestro rendimiento puede ser adecuado, sin embargo, la experiencia sufrida será bastante desagradable y, al acabar el examen, lo más probable es que se sientan agotados.

Si finalmente la nota es menor de la esperada, el círculo vicioso se cierra, ya que tomaremos como prueba de nuestro fracaso este rendimiento insuficiente.

¿Cómo se trata?

Para superar la ansiedad ante los exámenes se trabajan en terapia toda una serie de estrategias y técnicas dirigidas a superar las dificultades que conforman el problema.

Las estrategias que se han mostrado más efectivas son la reestructuración cognitiva, la administración de preocupaciones, la regulación de anticipaciones, los procedimientos de desensibilización frente al miedo, las técnicas para el control de la activación fisiológica,  el entrenamiento en habilidades de estudio y formas adecuadas de enfrentarse a un examen.

__________

Fuente: José Salvador. Clínica de la Ansiedad. Psicólogos en Barcelona y Madrid.

Para saber más

– Fernández, C. (1994). Aprender a estudiar: Cómo resolver las dificultades en el estudio. Madrid: Pirámide.

– Hernández, J.M., Pozo, C. y Polo, A. (1994). Ansiedad ante exámenes. Valencia: Promolibro.

– Miralles,F y Sanz, M.C. (2011). Cómo enfrentarse con éxito a exámenes y oposiciones. Guía Práctica para superar la ansiedad y aumentar la motivación. Madrid: Pirámide.

Vídeo Ilustrativo: Miedo al examen (UNED)

Categories
Ansietat i altres

Ansietat i trastorns de l’alimentació (text en castellà)

Los trastornos de alimentación existen desde hace siglos. Sin embargo, en nuestra época se ha producido un incremento de su prevalencia, debido fundamentalmente a cambios culturales y económicos. El mundo occidental es un mundo de opulencia donde están al alcance de la mayoría multitud de servicios y productos (alimentos, entre ellos). En los países del llamado tercer mundo los casos de anorexia, bulimia, o sobreingesta compulsiva son escasos. Existe, además, en nuestro medio, un marcado rechazo a la gordura, y una sobrevaloración de la delgadez como signo de belleza, éxito personal y autocontrol. Esta concepción se dirige fundamentalmente hacia la mujer, es por ello que la mayoría de trastornos de la alimentación se dan en este grupo de la población, aunque el número de varones afectados va en aumento.

Los trastornos de la alimentación son definidos por algunos autores como trastornos emocionales, vinculados fundamentalmente con la ansiedad y la depresión, aunque no sólo.

Anorexia nerviosa

El miedo a engordar puede llegar a alcanzar la forma de un fobia donde los estímulos temidos son las comidas (sobre todo las que más se asocian a una ganancia de peso), situaciones sociales en que hay que comer, personas determinadas relacionadas con la comida, la propia figura o mostrarla, y el propio peso. La ansiedad es continua, incluso cuando se esta por debajo del peso deseado por miedo a ganar algunos quilos. Consecuentemente, se produce la evitación fóbica de estos estímulos, provocando, por ejemplo, la restricción en la cantidad y calidad de los alimentos que, a medida que se mantiene, actúa como un refuerzo del propio dominio y autocontrol. Pero la evitación de alguno de estos estímulos es difícil cuando no imposible (p.e. evitar nuestra imagen o nuestro cuerpo).

La anorexia no es únicamente el miedo a engordar. Existe una sobrevaloración de la delgadez que puede llegar a la obsesión (siendo el único tema de preocupación) y verse acompañada de elaborados rituales relacionados con la comida y el ejercicio físico. Pese a estas semejanzas con el trastorno obsesivo compulsivo, la anorexia tiene una serie de rasgos distintivos como son la alteración en la percepción del propio cuerpo o la amenorrea (ausencia de menstruación).

La idea sobrevalorada de adelgazar y el perfeccionismo llevan a someterse a un férreo autocontrol caracterizado por estrictas dietas y por aumento de la actividad.

De esta manera hay un aumento de la tensión, de la ansiedad y de la irritabilidad, tanto cuando se están cumpliendo los planes, como cuando se quiebran. En este segundo caso, aumenta la probabilidad de que se realicen actividades compensatorias como el vómito, el uso de laxantes o el ejercicio físico desmesurado. Estas actividades sirven para reducir la culpa y la tensión, al menos momentáneamente. La misma situación de restricción dietética provoca déficits nutricionales que también afectan al estado de ánimo y a las emociones de manera negativa.

El estado de ánimo es predominantemente negativo, afectando por ello a la percepción y evaluación del cuerpo. Si anímicamente nos encontramos mal, tendemos a percibirnos negativamente (menos acorde con nuestro ideal), y si asociamos nuestro aspecto percibido en estas condiciones a una supuesta falta de valía es natural que nos sintamos aún peor. Sobretodo se resiente la autoestima y se acentúa la tristeza. Aunque la presencia de estas emociones es manifiesta, suele haber una tendencia en este trastorno a ignorarlas o negarlas, ya que se entienden como un signo de debilidad.

Además de la disforia -mezcla de ansiedad, irritabilidad y tristeza- y de los sentimientos depresivos hay una serie de distorsiones en el pensamiento que se vuelve inflexible, sobregeneralizador, irracional y dicotómico (tendencia a verlo todo como muy bueno o muy malo, sin categorías intermedias). La tenencia de este tipo de pensamiento lleva al rechazo de todo lo que no entra en su lógica, por ejemplo que la delgadez no es sinónimo de aceptación y éxito. Algunas características de este pensamiento se dan también en la depresión (pensamiento dicotómico y sobregeneralizador), trastorno obsesivo-compulsivo (rigidez) y otros trastornos de la ansiedad (irracionalidad).

Bulimia nerviosa

Este trastorno presenta un característico ciclo de control-descontrol-control. Hay también miedo a engordar y una sobrevaloración de la delgadez, con lo que se dan restricciones dietéticas, sin embargo, a diferencia de la anorexia se tiende, de tanto en tanto, a perder el control y a comer en exceso, por lo que, para paliar los sentimientos de culpa y evitar la gordura y el miedo que genera, se ponen en marcha conductas purgativas. La más corriente es la inducción el vómito, aunque también se pueden usar laxantes, enemas o realizar ejercicio físico excesivo.

Un rasgo característico de la bulimia es la impulsividad, que lleva a romper repetidamente las dietas en forma de atracones donde se comen sobretodo los alimentos prohibidos (normalmente los que tienen más calorías). Estos atracones se dan de manera puntual. Para explicarlos se recurre a dos hipótesis, la de la ingesta emocional y la de la externalidad. La primera postula que en la bulimia hay una intolerancia a la tensión y a las personas o situaciones que la provocan (p.e. relaciones sociales insatisfactorias, presión por seguir la dieta o por el deseo de delgadez). Esta tensión se tiende a combatir con diferentes conductas, sobretodo con el comer, aprovechando sus cualidades relajantes y, por tanto, reductoras de la tensión. También se pueden recurrir a otras conductas sustitutivas o compensadoras de esta tensión como las compras excesivas o el juego patológico.

La hipótesis de la externalidad viene a decir que se come por la visión de alimentos externos o cualidades de éstos, o en reacción a determinadas horas del día.

Frecuentemente, la bulimia lleva asociada depresión. Las personas que la padecen, sienten dificultad para controlar sus reacciones emocionales y una vez que se han desencadenado se sienten culpables e incapaces por no haber podido controlarlas. Esto les genera tristeza y reduce su autoestima. Este estado de ánimo repercute negativamente en la evaluación que hacen de su cuerpo, su personalidad y su valía, como ocurría en la anorexia.

Trastorno por sobreingesta compulsiva

En las clasificaciones internacionales no se incluye como tal sino como trastorno de la alimentación no especificado. No suele haber miedo a ganar peso, ni conductas purgativas. Hay sobrepeso pero no llega a los niveles de la obesidad. Si hay restricciones dietéticas son más de la calidad de alimentos que de la cantidad de tomas, y aparecen tras los atracones (a diferencia de lo que ocurre en la bulimia o en algunos casos de anorexia, donde a consecuencia de las restricciones dietéticas se dan episodios de ingesta voraz). Lo más característico de este trastorno, son episodios de ingesta excesiva de alimentos que se viven como descontrolados. Antes y después de estos atracones hay un estado afectivo negativo, donde predomina la ansiedad elevada o el estrés. Estos episodios de ingesta voraz y desmesurada se dan en situaciones limitadas, sobretodo en respuesta a estímulos externos o características de estos (hipótesis externalidad) o para paliar un estado afectivo displacentero, con predominio de la ansiedad (hipótesis ingesta emocional). Si hay restricciones dietéticas, son un estímulo más de tensión que puede llevar a que los atracones sean aún mayores.

En este trastorno, como ocurre con la obesidad, la ansiedad (su incremento), es un importante antecedente de los episodios de ingesta voraz. El atracón sirve para relajar este estado de tensión. Luego de éste, los sentimientos de culpa o disforia no son muy intensos, por lo que es menos probable que se den conductas compensatorias como el vómito o el consumo de laxantes. En la bulimia y en la anorexia, el antecedente del atracón –si es que se produce- es más bien un estado de afectividad negativo (aburrimiento, tensión, tristeza, frustación…).

Es frecuente encontrar en este trastorno un elevado estrés, problemas interpersonales y familiares, abuso de sustancias (drogas), hábitos obsesivos compulsivos, y sentimientos depresivos.

El comportamiento de sobreingesta no sólo está presente en este trastorno, también en la bulimia, en algunos casos de anorexia, y en poblaciones no clínicas. Se relaciona, fundamentalmente con la vivencia de eventos estresantes, un mayor impacto de éstos, y un estado emocional negativo (compuesto por aburrimiento, ansiedad, depresión, ira, y soledad). Este mismo estado afectivo negativo puede llevar a percibir el atracón como más descontrolado o con peores consecuencias (Wolff et al, 2000). Se recurre a la comida para paliar este estado desagradable. Pero si se usa habitualmente esta estrategia, la autoestima se ve afectada, aparecen hirientes sentimientos de culpa y el mismo estado que se quiere evitar tiende a empeorar.

Obesidad

No es un trastorno mental, ni suele llevar asociados trastornos mentales. Pero algunas de sus características pueden ayudar a comprender más y mejor los trastornos de la alimentación y, en nuestro caso, las relaciones de estos con ansiedad y depresión.

En nuestra sociedad hay un marcado rechazo a la gordura y una clara presión hacia la delgadez. Se asimila el prototipo de figura esbelta y delgada a triunfo y valía personal. Esto pone a las personas obesas en una posición difícil. Sobre todo a las mujeres que padecen obesidad, para quienes esta presión es más evidente. Esto, por supuesto, genera tensión, ansiedad y repercute negativamente en la valoración que se hace de uno mismo.

En la obesidad es posible encontrar una predisposición genética. De hecho la cantidad de tejido adiposo viene determinada ya en los genes. Pero en ella también tienen que ver, y mucho, el ingerir alimentos de alto contenido calórico y el sedentarismo. La obesidad o el conocimiento de ella es a veces la antesala para padecer un trastorno de la alimentación.

Como ocurre con el trastorno por sobreingesta compulsiva, puede haber descontrol en forma de atracones que también se explican por las hipótesis de la externalidad y de la ingesta emocional. Algunas personas parecen no saber que se oculta tras sus sentimientos displacenteros. No saben si es miedo, hambre, deseos sexuales, dolor… Pero tienden a interpretarlo como hambre y por tanto combatirlo comiendo (Edelstein, 1989).

No es extraño que se sometan a dietas. Sin embargo, no llegan a los extremos de las dietas en la anorexia, por ejemplo. Hacer dietas continuamente enlentece el metabolismo del cuerpo, provocando que cada vez sea más difícil adelgazar. En cambio el ejercicio físico acelera el metabolismo, disminuye el tejido adiposo (la grasa) y también reduce el apetito.

Tratamientos y consideraciones finales

En el tratamiento de los trastornos de la alimentación lo principal es reestablecer la salud física. Puesto que las dietas continuadas o la existencia de conductas purgativas reiteradas, suele afectar de manera importante al organismo (desequilibrio electrolítico, desgaste del esmalte dental, amenorrea…). Una vez logrado esto se pasa a instaurar unos hábitos alimentarios saludables. Aquí se empieza con el trabajo con ideas y creencias sobre nutrición, el cuerpo y la eficacia de dietas y conductas purgativas para conseguir los ideales de belleza. En el caso de bulimia y sobreingesta compulsiva se trabajan nuevas vías para controlar la impulsividad. Pasado este punto se interviene sobre las posibles patologías psicológicas asociadas. Entre estas patologías se halla, por supuesto, la ansiedad y la depresión, que afectan, y bastante, al curso de estos trastornos. Además de la mejora y el control emocional, son importantes también la optimización de la comunicación interpersonal y la conducta social, el desarrollo de habilidades de resolución de problemas y la mejora de las estrategias de afrontamiento de las situaciones estresantes.

Se ha comprobado que puede haber una relación entre la insatisfacción con la imagen corporal (a pesar de que objetivamente no haya ningún problema), la preocupación por el comer con el correspondiente seguimiento de dietas en chicas adolescentes y un mayor riesgo de padecer síntomas depresivos en la edad adulta. Debido sobre todo a que asocian su masa corporal al bienestar consigo mismas y a la estima que se tienen. Igual ocurriría con el hecho de padecer bulimia, predispone a la depresión (Stice et al., 2000).

Sin embargo, también es cierto que una afectividad negativa podría predisponer a padecer un trastorno de la alimentación. Algunos autores (Schawalberg et al., 1992) han comprobado que en la mayoría en la mayoría de personas con bulimia o con el trastorno de sobreingesta compulsiva la ansiedad aparece antes del trastorno. Por lo que postulan que podría ser un factor de inicio. Fundamentalmente hablan de dos trastornos de ansiedad, el trastorno de ansiedad generalizada y la fobia social.

__________
Fuente: Miguel Luna (2002). Dibujo: Raúl Ariño. Clínica de la Ansiedad. Barcelona y Madrid.

Para saber más

Edelstein, E.L. (1989). Anorexia nervosa and other Dyscontrol Syndromes. Berlin Heildelberg. Springer-Verlag

Greene, P.G.; Petrie, C.D.; Zeichner, A. (1990). Anxiety reduction in bulimia: single-case methodology to evaluate arousal and eating. Behavioral Assessment, vol.12 pp 295-304

Schwalberg, M.D.; Barlow D.H.; Alger, S.A.; Howard, L.J.(1992). Comparison of bulimics, obese binge eaters, social phobics and individuals with panic disorder on comorbidity across DSM-III-R anxiety disorders. Journal of Abnormal Psychology, vol.101, no.4, 675-681

Stice, E.; Hayward, C.; Cameron, R.P.; Killen, J.D.; Taylor, C.B. (2000). Body-image and eating disturbances predict onset of depression among female adolescents: a longitudinal study. Journal of Abnormal Psychology, vol.109, no.3, 438-444.

Vídeo: Nutrición y salud y salud. (UNED-RTVE2)

Otros vídeos relacionados

Categories
Fóbies específiques

L’ús de simuladors en el tractament de la por de volar

Els simuladors són instruments normalment utilitzats per a la formació del personal de vol, que reprodueixen les condicions, les incidències, les operacions i les circumstàncies dels vols.

Bàsicament, hi ha dos tipus de simuladors: aquells que recreen les condicions i les operacions de la cabina de passatgers i els que recreen les condicions i les operacions de la cabina de pilotatge.

Tots dos tipus de simuladors són un recurs útil en els programes per superar la por de volar. Permeten familiaritzar-se amb l’entorn i amb les circumstàncies dels avions i dels vols, i disposar d’experiències correctores de la por i de l’ansietat. I tot això amb molt de realisme i una elevada sensació d’immersió en la situació.

En el tractament de la por de volar, els simuladors ofereixen la possibilitat d’aconseguir la gradació ideal en el procés d’exposició gradual a les condicions i als contextos naturals del vol, com un pas previ al darrer, que serà efectuar un vol real, normalment amb l’assistència dels professionals que dirigeixen el curs o el tractament.

_________

Font: J. C. Baeza. Clínica de l’Ansietat.

Vídeo il·lustratiu: Simulador Boeing 737-NGV

Categories
Crisis de pànic i agorafòbia

El tractament psicològic de les crisis de pànic i de l’agorafòbia

Introducció

L’inici de qualsevol tractament requereix:

  • Una valoració diagnòstica precisa.
  • Un coneixement exhaustiu dels factors implicats en l’origen i en el desenvolupament del problema: els antecedents, els factors desencadenants, els factors predisposants, els factors de manteniment, les solucions que ja s’han provat, etc.
  • Un coneixement suficient de l’usuari dels serveis psicològics i de les seves circumstàncies: el grau de deteriorament de la salut i del benestar, la incapacitació i les interferències en els plans d’accions o en els estatus significatius per a la persona, l’atribució de la capacitat i de l’eficàcia, les característiques detectades de la personalitat i del sistema de valors, l’estat emocional general, etc.
  • La formulació d’un esquema explicatiu que identifiqui les variables més rellevants del cas, les relacions crítiques entre elles i el procés que han seguit al llarg del temps.
  • L’establiment d’una relació adequada entre l’usuari i l’especialista, que els permeti treballar junts de manera eficient: reconeixement mutu, comunicació eficaç, confidencialitat, compliment de les prescripcions, etc.
  • Finalment, en funció de tot el que s’ha comentat, l’establiment d’uns objectius avaluables i d’uns mitjans convenientment ordenats i seqüenciats. Aquests últims, els mitjans i el seu desplegament, que depenen de la demanda formulada per l’usuari, constitueixen el tractament pròpiament dit.

La intervenció terapèutica conjuga, normalment, tractaments específics, en funció del diagnòstic principal, amb d’altres de caràcter més general o més contextual, d’acord amb les característiques personals i amb les circumstàncies de l’usuari. Normalment, les primeres intervencions es destinen a reduir els símptomes de l’ansietat i la incapacitació que produeixen. Després s’analitzen i es tracten els factors que originen o que mantenen l’ansietat i les altres alteracions que puguin acompanyar-la.

Habitualment, els tractaments inclouen aspectes relacionats amb la recuperació de la salut, si s’ha perdut, d’altres relacionats amb la prevenció i d’altres relacionats amb el desenvolupament personal de l’usuari que, d’alguna manera, tenen a veure amb allò que li passa.

Normalment, a l’inici del tractament, es va a la consulta un cop per setmana. Quan el tractament està mínimament encarrilat, s’espaien les visites, que passen a ser, habitualment, una cada 15 dies.

Tractaments específics del pànic i de l’agorafòbia

Psicològics

Avui dia, d’acord amb els estudis realitzats, existeixen dos tipus d’intervencions particularment eficaços:

  1. La teràpia cognitivoconductual.
  2. L’exposició en viu i l’autoexposició en viu (component bàsic).

La teràpia cognitivoconductual acostuma a incloure:

  • La informació a l’usuari sobre la naturalesa de l’ansietat en general i del pànic en particular: L’explicació dels mecanismes bàsics, de la funcionalitat i de la disfuncionalitat, dels símptomes i del seu abast, i de les relacions entre el pensament, l’emoció i l’acció.
  • La identificació i la neutralització dels procediments contraproduents utilitzats per l’usuari per regular el seu problema, però que, en realitat, contribueixen a mantenir-lo, en comptes de posar-hi solució. Per a més informació sobre aquests procediments, consulteu l’apartat “Anar a pitjor” del menú de l’esquerra.
  • Tècniques de respiració: La respiració controlada pot ser útil per reduir la sobreactivació psicològica i per prevenir o per controlar la hiperventilació en els casos en què apareix o en què les persones presenten dolor o opressió al pit perquè tendeixen a respirar toràcicament.
  • Tècniques cognitives: La reestructuració de creences distorsionades i d’interpretacions catastròfiques, el control dels pensaments automàtics, la regulació de les expectatives que s’autoacompleixen, etc.
  • L’entrenament en asserció: Facilita l’expressió adequada i l’acceptació de les emocions.
  • Tècniques de innervació vagal: Aquestes tècniques, juntament amb la respiració controlada i la relaxació, s’han mostrat útils en usuaris amb trastorn de pànic.
  • Tècniques de relaxació: Han demostrat ser útils juntament amb l’exposició en viu.
  • La intenció paradoxal: Consisteix, normalment, en la prescripció del símptoma, amb la finalitat de desactivar algun mecanisme que l’estigui mantenint. Sembla que és eficaç, però no s’ha demostrat si augmenta o no els efectes de l’exposició.
  • L’exposició interoceptiva: Exposició a sensacions temudes per facilitar d’habituar-s’hi i afavorir el control dels símptomes i la pèrdua de la por de la por. Es més acceptada pels usuaris que pateixen una alta ansietat en l’exposició.
  • El desenvolupament d’habilitats i de recursos d’afrontament de fonts d’ansietat i d’estrès que contribueixin a l’origen o al manteniment d’elevats graus d’ansietat flotant o general, cosa que podria dificultar la superació de les pors agorafòbiques.
  • La retroalimentació i el reforç social: La retroalimentació oferta pel terapeuta sembla un factor molt important en l’exposició en viu. Menys important, però també útil, es el reforç que dóna el terapeuta.
  • La col·laboració del company: Aquest pot oferir ajut, suport i alè a l’usuari durant l’aplicació del programa d’intervenció, a banda de desenvolupar una comprensió del problema més gran i d’involucrar-s’hi més.
  • Els materials d’autoajuda com a complement de la teràpia.

Diversos estudis indiquen que la teràpia cognitivoconductual té una millor relació cost-benefici que la teràpia farmacològica. Tot i això, hi ha casos en què és convenient la combinació de la teràpia cognitivoconductual i la farmacològica en les etapes inicials.

L’exposició en viu

L’exposició en viu implica que l’usuari s’exposi, a la vida real i d’una manera sistemàtica i progressiva, a les situacions que l’espanten i que evita.

Hi ha tres tipus d’exposició:

  • L’exposició prolongada: Amb l’assistència del terapeuta, s’afronten les situacions temudes de manera gradual i s’hi roman fins que l’ansietat es redueix significativament.
  • L’exposició autocontrolada més l’autoobservació: Després de 2-5 sessions amb el terapeuta, l’usuari afronta les situacions temudes sol, amb permís de fugida temporal en cas que se senti excessivament ansiós, sempre que registri el temps passat sense exposició i després torni a exposar-se.
  • La pràctica programada: Exposició prolongada i graduada, però amb l’assistència d’un familiar o d’un amic que posarà en pràctica les pautes del terapeuta. Tant l’usuari com l’acompanyant han de dur un manual d’autoajuda.

Tots aquests tipus d’exposició comparteixen una sèrie de característiques:

  • La justificació i la presentació de l’exposició com un programa sistemàtic i estructurat que requereix un esforç continuat i que implica tolerar una quantitat determinada d’ansietat i de malestar.
  • La reeducació respecte a la naturalesa de l’ansietat: Cal donar informació sobre l’ansietat i sobre el pànic per reduir la por anticipatòria i l’humor deprimit. S’explica que algun grau d’ansietat és normal i que, tot i que l’ansietat pugui ser pertorbadora, no és perillosa (com tampoc no ho són els atacs de pànic), i s’exposa que és improbable que succeeixin les conseqüències catastròfiques temudes.
  • La capacitat de modificar creences i pensaments erronis: Mitjançant la discussió d’aspectes com els riscos, la sobreestimació de probabilitats i altres errors cognitius.
  • La necessitat d’especificar clarament els objectius concrets que es volen aconseguir.
  • El requisit que les activitats durant l’exposició es facin sense presses, perquè la precipitació és una estratègia defensiva (per acabar-ho ràpid) i incrementa l’activació.
  • Les discussions individuals o en grup de les experiències de l’exposició.
  • Altres aspectes: També són importants el treball en dies bons i dolents, el reconeixement dels propis avançaments, la pràctica en solitari tan aviat com sigui possible i la superació de les conductes defensives, entre altres factors.

Teràpia farmacològica

La medicació s’utilitza normalment en combinació amb el tractament psicològic i com a suport per a aquest, per bé que en alguns casos es desaconsella aquesta associació. Els medicaments més utilitzats són els ansiolítics, en particular les benzodiazepines, i els antidepressius, comunament els inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina (ISRS).

D’acord amb la majoria dels estudis, la medicació és tan eficaç com els tractaments psicològics a curt termini, però no a mitjà ni a llarg termini, ja que hi ha un percentatge de recaigudes molt més gran, a banda que els fàrmacs utilitzats, si són els ansiolítics, creen dependència.

En el tractament de l’agorafòbia, els fàrmacs són aconsellables només quan existeixin raons específiques que justifiquin la medicació. Un percentatge molt alt d’usuaris arriben a la teràpia psicològica prenent medicació i, segons els casos, s’haurà de reduir o de mantenir la dosi fins que l’usuari aprengui recursos suficients per afrontar l’ansietat i, a partir d’aquest moment, recomanar-li que abandoni progressivament la medicació, sempre sota la supervisió del metge corresponent.

Hi ha el perill que l’usuari utilitzi la medicació com a tècnica defensiva i que, per tant, se la prengui només en les situacions temudes. En aquests casos, se li ha d’aconsellar que deixi de fer-ho, ja que això reforça la conducta d’evitació.

El tractament dels problemes associats

En alguns casos, les crisis d’ansietat i l’agorafòbia venen acompanyades d’altres problemes que contribueixen al seu manteniment i que s’hauran de tractar a la vegada que el problema de l’agorafòbia o després d’aquest. En concret, hi ha dos problemes que val la penar de mencionar:

  • La depressió: Quan l’estat d’ànim deprimit és conseqüència d’altres factors (problemes maritals, autoavaluació negativa o aïllament social) i no directament de l’agorafòbia, aquests han de ser considerats per separat.
  • L’abús d’alcohol i de fàrmacs ansiolítics fa realment difícil o impossible el canvi en la conducta agorafòbica. Les persones que arribin a la consulta prenent altes dosis d’aquestes substàncies, hauran de sotmetre’s a un programa de retirada lenta abans de començar el tractament de l’agorafòbia. També és convenient reduir o eliminar el consum de cafeïna i d’altres estimulants, ja que agreugen l’ansietat i interfereixen en el tractament.

El tractament, en rigor, no ho és del pànic, de l’agorafòbia o dels problemes associats, sinó de la persona que els pateix, en relació, naturalment, amb la demanda que aquesta persona efectua.

Els tractaments s’acostumen a desenvolupar individualment, tot i que en algunes ocasions, en funció del cas i del moment, estan indicats el tractament grupal o la participació d’algun acompanyant. La durada dels tractaments oscil·la normalment entre sis mesos i un any, per bé que en alguns casos poden ser més llargs.

__________
Font: E. Massagué y J.C. Baeza. Clínica de la Ansiedad. Psicólogos especialistas en el Tratamiento de las Crisis de Pánico y Agorafobia. Madrid y Barcelona.

Més infomació

Bados, A. (1995a). Agorafobia: Naturaleza, etiología y evaluación. Barcelona: Paidós.

Bados, A. (2000). Agorafobia y ataques de pánico. Madrid: Pirámide.

Botella, C. y Ballester, R. (1997). Trastorno de pánico: Evaluación y tratamiento. Barcelona: Martínez Roca

Craske, M.G y Lewin, M.R. (1997). Trastorno por pánico. En V.E. Caballo (Dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos (Vol. 1, pp. 113-136). Madrid: Siglo XXI.

Echeburúa, E. y de Corral, P. (1992). La agorafobia. Nuevas perspectivas de evaluación y tratamiento. Valencia: Promolibro.

Marks,I.M.(1991a).Miedos, fobias y rituales: (1) Los mecanismos de la ansiedad.B arcelona: Martínez Roca.

Roca, E; Roca, B.(1999). Cómo tratar con éxito el pánico (con o sin agorafobia). Valencia. ACDE

Vídeo il-lustratiu: Tratamiento psicológico de la ansiedad

Categories
Introducció

L’ansietat, el pensament i l’anticipació

 

L’ansietat és un mecanisme adaptatiu de defensa la funció del qual és preparar les accions més convenients davant de les situacions considerades amenaçants.

Un esdeveniment es considera o no amenaçant en funció del resultat d’un doble procés de valoració:

  • Què passa, com ens afecta això que passa i quines conseqüències té o podria tenir.
  • Quines competències tenim per fer-li front, quins recursos podem mobilitzar i quina confiança tenim en aquests recursos.

Les dues valoracions estan basades en el processament de la informació, a través del pensament, que té un paper fonamental en les accions relacionades amb l’ansietat. De l’activitat d’aquests processos mentals de pensament, coneguts també amb el nom de processos cognitius, se’n deriva una determinada caracterització de la realitat, que també inclou la representació de nosaltres mateixos.

En funció d’aquesta construcció de la realitat, s’activen les accions oportunes per part de l’individu i la disposició fisiològica necessària per dur-les a terme. Fins i tot existeix la possibilitat de representar aquestes accions imaginàriament, de manera simulada o virtual, i construir així diverses definicions de la realitat, diverses manipulacions possibles, diversos desenvolupaments i diverses conseqüències. Inclús és possible, retrospectivament, fer diverses lectures del que ha passat.

Dins dels processos cognitius, tenen una importància cabdal els pensaments de tipus anticipatori: si la funció de l’ansietat és mobilitzar l’organisme davant de perills o d’amenaces possibles, l’ansietat ha d’activar-se abans que el perill es materialitzi. Hem d’estar advertits prèviament, preparats i activats davant l’eventualitat d’un risc. Si pot ser que un cotxe ens atropelli, hem de saltar o quedar-nos clavats a la vorera abans que ens envesteixi; si tenim un examen aviat, l’ansietat ens ha de molestar des de dies abans i empènyer-nos a estudiar per adquirir els coneixements o les destreses que, quan arribi el moment, ens permetran superar-lo amb èxit.

Així doncs, l’anticipació és un procés d’avaluació cognitiva que, sobre la base de l’experiència i d’altres fonts de coneixement, preveu les conseqüències que un determinat esdeveniment produirà en l’individu. Va des d’un procés ràpid, intuïtiu i automàtic, fins a un procés de predicció elaborat, deliberat i basat en inferències inductives o deductives. Es refereix bàsicament a:

  • Com, quan i de quina manera alguna cosa perjudica o beneficia (avaluació primària, segons els termes utilitzats per Lazarus y Folkman, 1984).
  • Què es pot fer al respecte (avaluació secundària, segons els termes utilitzats per Lazarus y Folkman, 1984).
  • Quina capacitat per fer-ho s’atribueix la persona (expectativa d’eficàcia, segons els termes utilitzats per Bandura, 1986).
  • Quins resultats es calculen com a probables (expectativa de resultats, segons els termes utilitzats per Bandura, 1986).

D’acord amb aquestes prediccions, s’esdevé un estat emocional agradable o desagradable, segons que l’individu es vegi afectat positivament o negativament. L’anticipació, com a expectativa, té també un efecte motivacional. En paraules de Bandura (1986). “els pensaments anticipatoris que no excedeixen els límits de la realitat tenen un valor funcional perquè motiven el desenvolupament de les competències i dels plans d’acció”. L’anticipació forma part de l’acció mateixa com a factor regulador i inductor de la conducta i de les emocions. El pensament té una gran capacitat d’autoactivació fisiològica de les emocions.

L’experiència comuna ens diu que la imaginació d’escenes repugnants o fastigoses produeix nàusees, que les escenes eròtiques causen excitació sexual i que la degustació imaginària d’un bon àpat provoca salivació i secreció de sucs gàstrics. En concret, les anticipacions que es refereixen a l’ocurrència d’amenaces, danys o perjudicis, generen ansietat. Aquests pensaments poden ser, a vegades, tan activadors com els mateixos esdeveniments reals. Les vísceres (els pulmons, el cor, l’estómac) i els músculs no saben què passa, ni decideixen què fer. Són els centres nerviosos superiors (l’escorça cerebral fonamentalment, tot i que no únicament) els que, de manera encertada o no, coneixen la realitat en què ens trobem i pressuposen la realitat en què ens podríem trobar, com ens afecta aquesta realitat i què podem fer-hi. Sobre aquesta base es genera una resposta psicofisiològica que prepara l’organisme per actuar en conseqüència.

__________
Font: J. Carlos Baeza (2007). Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs  especialistes en el tractament de l’ansietat. Barcelona i Madrid.

Vídeo Il-lustratiu: Administración de preocupaciones

 

Altres vídeos relacionats

Documents relacionats

Categories
Fòbies d’impulsió

Entenen les fòbies d’impulsió.

Les fòbies d’impulsió comencen quan es malinterpreten pensaments que en realitat la majoria de persones tenim. Els pensaments, imatges o impulsos de contingut agressiu cap a la pròpia persona o cap als altres son en realitat normals, encara que siguin desagradables. Al veure’ls com perillosos, com indicatius de ser una persona desequilibrada…etc, involuntàriament els hi donem més força i importància, i es poden convertir així en obsessions, donant inici a les fòbies d’impulsió.

Els estudis indiquen que tenim al voltant de 60.000 pensaments diaris. Pensaments de tot tipus. Molts d’ells negatius i repetitius. Normalment no els hi fem gaire cas, i no ens deixem “enredar”. A les fòbies d’impulsió succeeix el contrari, el pensament (imatge o impuls) ens enreda.

Totes les persones, en major o menor mesura, han tingut o tenen pensaments característics de les fòbies d’impulsió. Entre aquets 60.000 pensaments diaris és normal que apareguin els temuts “I si…?”:

  • I si perdo el control i empenyo el cotxet del meu fill a la carretera?
  • I si impulsivament insulto al meu cap?
  • I si se me’n va el cap i li dono una bufetada a…?
  • I si li clavo el ganivet a…?
  • I si de sobte dono un cop de volant?
  • I si…?

A les fòbies d’impulsió també poden aparèixer les obsessions de manera imperativa (no només en format de “i si…?”) com si estiguéssim rebent una ordre: “pega-li”, “clava-li el ganivet”…etc.

La persona, davant aquestes obsessions, assumeix com a veritat una sèrie de creences (falses) que li porten a sentir-se i actuar de manera que, en comptes d’aconseguir eliminar les fòbies d’impulsió, les mantenen i les reforcen. Se senten molt ansioses i també culpables per pensar aquestes coses.

Com comencen les fòbies d’impulsió?

Apareix, per exemple, un pensament tipus “i si…?”. En comptes de no parar atenció i no donar-li importància, com fem amb molts pensaments, ens fixem en ell amb alarma i preocupació: “ perquè he pensat això?, pensar així no és normal, a veure si perdré el control i…”. Sense adonar-nos, ja hem plantat la llavor. D’alguna manera li estem dient al nostre sistema d’alarma que hi ha quelcom a vigilar que no és normal. D’aquesta manera, provoquem involuntàriament que el pensament torni a aparèixer. Cada cop que apareix m’alerto i m’angoixo més, em preocupo més i li dono més voltes. Com que crec que no hauria de pensar aquestes coses, començo a creure que podria passar en realitat. Com que és quelcom que no vull que passi de cap de les maneres, que seria terrible, intento no tenir o treure’m aquest pensament (imatge o impuls), i procuro evitar les circumstàncies que facilitarien que passés (evito ganivets, balcons, allargar converses o reunions, quedar-me sol/a amb nens petits o els meus fills/es…). Com que evito, es fa més forta la creença de “podria passar”. El nostre cervell, en el seu afany (lògic, però en aquest cas poc encertat) per evitar que passin coses terribles, incrementa la seva vigilància i advertència respecte a que passés el que em fa por, i no para d’enviar-me missatges (pensaments, imatges o impulsos) catastrofistes relacionats amb aquesta possible pèrdua de control, bogeria…

La persona creu que podria trastornar-se (o que ja ho està), que s’està tornant boja, que perdrà el control. Creu que pensar aquestes coses no es normal. Creu que pensar-ho és com tenir la intenció de fer-ho, que pensar-ho ja és dolent i que indica quelcom terrible. Tracten per tant de prevenir-ho i evitar-ho. Tracten de no tenir aquets pensaments (imatges o impulsos) i prevenir situacions (no estar en situació de “risc” si perdessin el control).

D’ aquesta manera entren en un cercle del que els hi costa sortir. Les obsessions continuen, experimenten molta angoixa, por, culpa i sovint vergonya (per tenir aquestes obsessions). Intenten no tenir aquests pensaments, però apareixen repetidament.

La teràpia cognitiu conductal ajuda a la persona a comprendre millor el que li passa (els pensaments obssesius no son en realitat perillosos i no perdrem el control) i a adquirir les eines necessàries per superar aquest problema (aprenedre a manegar i reduïr aquets pensaments i l’intens malesatar que comporten).

Nota: També hi ha pacients que després d’haver experimentat una o és crisis d’angoixa (atacs de pànic), que impliquen una gran sensació de pèrdua de control, comencen a alarmar-se per aquesta suposada pèrdua de control i desenvolupen fòbies d’impulsió. És a dir, el seu “i si…?”, la seva obsessió, comença a partir de la por a perdre el control experimentada durant l’atac de pànic.

Supera les teves obssesions amb nosaltres: 93 226 14 12607 50 70 97

Artícles relacionats:

“Fòbies d’impulsió”

“Desmuntant creences falses de les fòbies d’impulsió”

“El temor a volverse loco o perder el control”

Videos relacionats:

Font: Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat.

Categories
Ansietat: avisos i funcions

Ansietat: redistribuió de recursos

Té davant un problema similar al que, moltes vegades, ens trobem com a persones. Així, amb els recursos econòmics que tenim, hem d’atendre als diferents assumptes que ens interessen. Si la comunitat de veïns acorda el pagament d’una derrama per arreglar la façana, i d’altra banda, el cotxe se’ns ha espatllat i necessitem un altre per anar a la feina, és probable que, per atendre a aquestes despeses, haguem de reduir altres o deixar-les al mínim.

Tornant al nostre organisme, ¿què passaria si, mitja hora després de menjar en abundància, ens poséssim a jugar un partit de basquet? Per jugar a basquet ¿a on ha d’anar la sang (oxigen, hidrats de carboni)?. Als músculs, al propi sistema cardiovascular i respiratori. La disgestió, d’altra banda, és una funció complexa, llarga, que requereix també d’una alta afluència de sang. Aquestes dues demandes alhora, exigents, posen en conflicte els recursos, la capacitat d’abastiment i distribució de l’organisme, tenint repercussió en les seves funcions.

Jugaríem a basquet per sota de les nostres possibilitats, ens cansaríem més i tindríem menys resistència, donat que els recursos d’oxigenació no serien els òptims, doncs una part d’ells estarien distribuïts en altres funcions. Tindríem dificultats per anticipar i reaccionar, i més probabilitats de patir una lesió. D’altra banda, per motius similars, les funcions digestives es veurien afectades negativament: més molèsties, pitjor funcionalitat.

Pel que fa a l’ansietat i l’estrés ¿a quines zones de l’organisme s’hauria d’abastir preferentment? Donat que el sistema nerviós autònom està activant les condicions fisiològiques que ens preparen per la resposta de lluita, fugida, o paràlisi, els recursos es destinaran preferentment a, quasi, els mateixos centres que per jugar a basquet (amb l’agreujant de que, en el cas de l’ansietat i l’estrès, la resposta motora no s’acabarà desencadenant, i per tant es generaran altres dificultats).

Qualsevol esportista o entrenador intenta evitar el conflicte de recursos allunyant l’hora de dinar de l’hora del partit. Però, el partit de l’ansietat i l’estrès ¿a quina hora comença? ¿quan temps dura? Sovint, l’administració de recursos per part de l’organisme es complica, donat que les funcions de l’ansietat i la seva preparació coincideixen amb altres…Quan més gran sigui l’exigència i durada respectives, el conflicte entre funcions i els seus efectes seran més elevats, passant d’una contraindicació a una incompatibilitat.

Veiem un altre exemple. A nivell cerebral, el cervell consumeix al voltant d’un 20-25% de l’oxigen que prenem, tot i el poc pes del cervell en proporció a la resta de l’organisme. En el cas de l’ansietat i l’estrès, ho podríem constatar amb proves de neuroimatge, ¿a on va la sang fonamentalment? A les àrees encarregades de la resposta emocional primària, l’activació d’unes memòries concretes, la coordinació motora… Si s’aporten més recursos a aquestes àrees, altres queden menys abastides, ¿quines?. Àrees prefrontals i altres relacionades amb el processament superior de la informació i la pressa de decisions, que es veuran compromeses, amb una operativitat limitada.

Aquets conflictes a nivell de fisiologia i metabolisme bàsics tenen també la seva expressió en altre tipus de recursos: perceptius, atenció, etc.

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

Fuente: Clínica de l’Ansietat. Especialistes en el tractament de l’ansietat.

Categories
Regulació emocional

La por, expressió emocional de l’ansietat

“L’ansietat s’alimenta de la por”. Aquesta és una frase que sovint fem servir en teràpia a la Clínica de l’Ansietat, per que la persona amb ansietat pugui entendre millor els mecanismes que la generen i la mantenen. En la majoria dels casos podríem dir que no existeix ansietat sense por, encara que lògicament pot existir por sense ansietat.

La por és l’emoció bàsica que origina, alimenta i manté qualsevol problema d’ansietat.

  • A la fòbia social la persona té por a fer el ridícul, por a que les altres persones se n’adonin del seu nerviosisme i pensin malament, por a no caure be, o a dir una tonteria…etc.
  • A la hipocondria la persona té por a morir o a patir una malaltia greu.
  • Als problemes obsessiu-compulsius la persona pot tenir por a contaminar-se, por a que quelcom greu pugui passar si no realitza un determinat comportament, por a perdre el control i fer mal a algú o a si mateix/a…etc.
  • A les fòbies simples poden haver-hi por als animals, a les tempestes o altres fenòmens atmosfèrics, a la obscuritat, a conduir, a l’avió…etc.
  • A l’agorafòbia la por és experimentar ansietat i no poder fugir o obtenir ajuda, por als propis símptomes d’ansietat, por a tornar als llocs on s’ha experimentat una ansietat intensa…etc.
  • A les crisis d’ansietat té tot el sentit la frase “por a la por”, és a dir, por a experimentar la por que se sent quan arriba un atac de pànic o crisi d’ansietat, o por a les conseqüències imaginades respecte a algun dels seus símptomes (por a l’infart quan noto taquicàrdies, por al desmai si noto mareig o inestabilitat, por a patir alguna mena de col·lapse per tenir tanta ansietat…).
  • A l’ansietat generalitzada la persona té por a que es facin realitat les seves preocupacions catastròfiques que van a l’extrem de “tot anirà malament, alguna cosa dolenta passarà, succeirà el pitjor…”.

(Nota: aquesta explicació es centra en ressaltar el paper de la por en tots aquets problemes, però no explica tot el que li passa a una persona que pateix un d’aquets problemes. Existeixen altres factors implicats, diferents per cada problema, que ajuden a entendre i definir l’origen, manteniment i desenvolupament dels problemes abans anomenats).

I que passa normalment quan tenim por?

Com que la por és una emoció molt desagradable per nosaltres, la nostra tendència es fugir d’ella, o evitar allò que ens produeix la por. Aquest mecanisme de fugida és molt lògic i adequat quan la por apareix davant una situació realment perillosa, però és contraproduent quan no ho és. Fugir acaba augmentant i mantenint l’ansietat.

Que podem fer per que aquets problemes no vagin a més i poder controlar-los?

Podem fer sevir dues estratègies per fer front aquets problemes. D’una banda, “desmuntar” les pors, i d’altre, afrontar-les gradualment. En la mesura de les nostres possibilitats, fer front mica en mica les pors provocarà que es vagin reduint. La manera de fer-ho és sent conscients que haurem de suportar cert nivell d’ansietat, intentant fer-ho gradualment per poder-ho tolerar. Fer una pràctica continuada afrontant situacions pot donar-nos uns bons resultats. D’altra banda, i paral·lelament, hem de posar a prova la veracitat de les nostres pors, és a dir, posar en dubte si el que pensem és veritat o si ho és fins a l’extrem al que ho portem. Podem reflexionar sobre qüestions com: és molt probable que passi? Ho he pensat moltes vegades i mai ha passat? Que li diria jo a un amic o amiga que estigués igual de preocupat/ada per això? Estic pensant en el pitjor? Normalment passa el pitjor?

Sovint fer front a aquestes pors i desmuntar-les és una tasca difícil, i no sempre ho aconseguim sense ajuda professional. Per això en la teràpia s’aprenen una sèrie d’estratègies i tècniques per poder aconseguir-ho. D’una manera pautada, i amb l’ajuda d’un/a psicòleg/a, es defineixen els passos a seguir per superar tots aquets problemes.

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

Font: Clínica de l’Ansietat. Especialistes en el tractament de l’ansietat.

Categories
Ansietat generalitzada

Ansietat Generalitzada: problemes associats

Sovint, les persones que presenten un trastorn d´ansietat generalitzada, també conviuen amb algu altre problema psicològic com a:

  • Alteracións de l´estat d´ànim com depressió major i/o distímia
  • Trastorn de pànic amb o sense agorafòbia
  • Fòbia social
  • Fòbia específica
  • Abús o dependència de l´alcohol o de substàncies sedants, hipnòtiques o ansiolítiques
  • Trastorns associats a l´estrés (síndrome del còlon irritable, mals de cap, hipertensió essencial, úlceres, diarrèa, insomni)

A estudis epidemiològis, del 67% al 93% dels pacients amb trastorn d´ansietat generalitzada (sigui aquest o no el seu diagnòstic principal) presenta o han presentat almenys altre problema associat.

Si ens referim als nens i adolescents amb trastorn d´ansietat generalitzada, destacarien els següents problemes relacionats:

  • Trastorns depressius
  • Fòbia social
  • Fòbia específica
  • Ansietat per separació
  • Trastorn de pànic
  • Trastorn de dèficit d´atenció amb hiperactivitat

El motiu de la presència de dos o més problemes, pot estar justificat per alguna o diverses de les següents hipótesis:

  1. Un trastorn es converteix en factor de risc de l´altre.Per exemple, una persona que pateix un trastorn d´ansietat generalitzada, que li comporta un desgast significatiu, al llarg del temps, pot desenvolupar un trastorn depressiu.
  2. Diversos trastorns conviuen perquè comparteixen les mateixes causes que els van originar. Per exemple, els trastorns d´ansietat i de l´estat d´ànim sorgirien de les mateixes vulnerabilitats genètiques, biològiques i psicosocials.

En els casos, en els quals el trastorn d´ansietat generalitzada apareix amb altres problemes associats, serà necessari aplicar un pla de tractament per cadascun dels  problemes. És imprescindible establir el diagnòstic principal i jerarquitzar l´ordre dels problemes existents, per abordar-los a la teràpia.  Sovint, es començarà a intervenir pel problema més incapacitant per la persona, en el moment actual, encara que no correspongui amb la patologia principal. A mesura que la persona vagi millorant el seu problema secundari, afavorirà la possibilitat de centrar-se en la principal alteració psicológica.

Font: Verónica Aguilera. Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs a Barcelona i Madrid

Més informació

Bados, A. (2015)Trastorno de ansiedad generalizada. Guía para el terapeuta. Editorial Síntesis: Madrid.

Rodríguez de Kissack, M.  y  Martínez León, N.C.. “Trastorno de ansiedad generalizada y trastorno de pánico en niños y adolescentes”. En Vicente E. Caballo y Miguel Ángel Simón (Dir.y Coord.), 2002. Manual de Psicología Clínica Infantil y del Adolescente. Trastornos generales.(pp. 93-120). Editorial Pirámide: Madrid.

Categories
Preguntes més freqüents

¿Quant duren els tractaments de l’ansietat i amb quina freqüència s’acudeix consulta?

La durada total dels tractaments és variable. Els tractaments psicològics que fins avui han demostrat una major efectivitat i eficiència són els basats en procediments cognitiu-conductuals. La seva durada oscil·la entre sis mesos i un any, si bé en alguns casos poden ser més llargs, en funció del cas, l’associació de l’ansietat a altres trastorns, i la implicació del pacient en el programa.

Es considera que al cap d’unes setmanes de tractament han d’aparèixer ja els primers resultats, indicadors de la utilitat dels recursos que s’estan aplicant, i de la capacitat i disposició del pacient per a beneficiar-se d’ells.

Normalment, a l’inici del tractament, s’acudeix a consulta una vegada per setmana. Quan el tractament està canalitzat, es espacian les visites, efectuant-se habitualment a raó d’una visita cada 15 dies.

Si el tractament és exclusivament farmacològic, el ritme de les visites és diferent: inicialment cada tres o quatre setmanes, posteriorment cada dos o tres mesos.