L’ansietat, el pensament i l’anticipació

L’ansietat és un mecanisme adaptatiu de defensa la funció del qual és preparar les accions més convenients davant de les situacions considerades amenaçants.

Un esdeveniment es considera o no amenaçant en funció del resultat d’un doble procés de valoració:

Què passa, com ens afecta això que passa i quines conseqüències té o podria tenir.
Quines competències tenim per fer-li front, quins recursos podem mobilitzar i quina confiança tenim en aquests recursos.

Les dues valoracions estan basades en el processament de la informació, a través del pensament, que té un paper fonamental en les accions relacionades amb l’ansietat. De l’activitat d’aquests processos mentals de pensament, coneguts també amb el nom de processos cognitius, se’n deriva una determinada caracterització de la realitat, que també inclou la representació de nosaltres mateixos.

En funció d’aquesta construcció de la realitat, s’activen les accions oportunes per part de l’individu i la disposició fisiològica necessària per dur-les a terme. Fins i tot existeix la possibilitat de representar aquestes accions imaginàriament, de manera simulada o virtual, i construir així diverses definicions de la realitat, diverses manipulacions possibles, diversos desenvolupaments i diverses conseqüències. Inclús és possible, retrospectivament, fer diverses lectures del que ha passat.

Dins dels processos cognitius, tenen una importància cabdal els pensaments de tipus anticipatori: si la funció de l’ansietat és mobilitzar l’organisme davant de perills o d’amenaces possibles, l’ansietat ha d’activar-se abans que el perill es materialitzi. Hem d’estar advertits prèviament, preparats i activats davant l’eventualitat d’un risc. Si pot ser que un cotxe ens atropelli, hem de saltar o quedar-nos clavats a la vorera abans que ens envesteixi; si tenim un examen aviat, l’ansietat ens ha de molestar des de dies abans i empènyer-nos a estudiar per adquirir els coneixements o les destreses que, quan arribi el moment, ens permetran superar-lo amb èxit.

Així doncs, l’anticipació és un procés d’avaluació cognitiva que, sobre la base de l’experiència i d’altres fonts de coneixement, preveu les conseqüències que un determinat esdeveniment produirà en l’individu. Va des d’un procés ràpid, intuïtiu i automàtic, fins a un procés de predicció elaborat, deliberat i basat en inferències inductives o deductives. Es refereix bàsicament a:

Com, quan i de quina manera alguna cosa perjudica o beneficia (avaluació primària, segons els termes utilitzats per Lazarus y Folkman, 1984).
Què es pot fer al respecte (avaluació secundària, segons els termes utilitzats per Lazarus y Folkman, 1984).
Quina capacitat per fer-ho s’atribueix la persona (expectativa d’eficàcia, segons els termes utilitzats per Bandura, 1986).
Quins resultats es calculen com a probables (expectativa de resultats, segons els termes utilitzats per Bandura, 1986).

D’acord amb aquestes prediccions, s’esdevé un estat emocional agradable o desagradable, segons que l’individu es vegi afectat positivament o negativament. L’anticipació, com a expectativa, té també un efecte motivacional. En paraules de Bandura (1986). “els pensaments anticipatoris que no excedeixen els límits de la realitat tenen un valor funcional perquè motiven el desenvolupament de les competències i dels plans d’acció”. L’anticipació forma part de l’acció mateixa com a factor regulador i inductor de la conducta i de les emocions. El pensament té una gran capacitat d’autoactivació fisiològica de les emocions.

L’experiència comuna ens diu que la imaginació d’escenes repugnants o fastigoses produeix nàusees, que les escenes eròtiques causen excitació sexual i que la degustació imaginària d’un bon àpat provoca salivació i secreció de sucs gàstrics. En concret, les anticipacions que es refereixen a l’ocurrència d’amenaces, danys o perjudicis, generen ansietat. Aquests pensaments poden ser, a vegades, tan activadors com els mateixos esdeveniments reals. Les vísceres (els pulmons, el cor, l’estómac) i els músculs no saben què passa, ni decideixen què fer. Són els centres nerviosos superiors (l’escorça cerebral fonamentalment, tot i que no únicament) els que, de manera encertada o no, coneixen la realitat en què ens trobem i pressuposen la realitat en què ens podríem trobar, com ens afecta aquesta realitat i què podem fer-hi. Sobre aquesta base es genera una resposta psicofisiològica que prepara l’organisme per actuar en conseqüència.

__________
Font: J. Carlos Baeza (2007). Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat. Barcelona i Madrid.

Vídeo Il-lustratiu: Administración de preocupaciones