Autor: Administrador

Ansietat i depressió

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Ansiedad y depresión son dos trastornos emocionales complejos que afectan al pensamiento, la conducta y la fisiología. Alrededor de un tercio de las consultas a los centros de asistencia primaria lo son por molestias psicosomáticas comúnmente relacionadas con la ansiedad y la depresión; teniendo también en consideración que los procesos de adaptación al estrés suelen cursar con dichas manifestaciones emocionales.

Aspectos diferenciales

La ansiedad es un sistema de alerta que se activa ante situaciones consideradas amenazantes para nuestros intereses o estatus. Su cualidad emocional se corresponde con sentimiemtos de miedo, inseguridad, agobio, irritabilidad, desconfianza, recelo. Tiene como función movilizar conductas de afrontamiento frente a la amenaza, a veces de forma primaria -evitación, escape, lucha, inhibición- y otras de forma más compleja -anticipaciones, prevenciones, disposición de medidas de seguridad, busqueda de apoyos- . Los pensamientos y evaluaciones están relacionados con la amenaza, la (sobre)valoración del riesgo, la (minus)valoración de los propios recursos, etc. La ansiedad, por tanto, esta orientada fundamentalmente hacia el futuro, para que no se produzcan ciertas consecuencias desagradables que se presuponen.

El ánimo es una emoción relacionada con el sistema de conservación/regulación de la energía y la motivación. El estado de ánimo deprimido, o depresión, se activa ante eventos pasados que implican pérdida, degradación, fallo o fracaso, produciéndose quietud, disminución o lentificación de los movimientos, y una tristeza profunda. Si no es excesiva sirve para curar las heridas, facilitar la reflexión y la resolución de los problemas; recibir apoyo social que supla las posibles pérdidas, recargar la energía. Pero, si persiste en exceso, puede ser se produzca aislamiento social, pérdida del sentido de la existencia, mayor abatimiento, pérdida de la capacidad de disfrute, desesperanza, y la creencia de que no existe solución para los problemas. La atención y el pensamiento se orientan preferentemente a pérdidas, fallos o degradaciones imaginados o reales, que además de tristeza, culpa inapropiada, disminución de la autoestima y, en algunos casos, ideación suicida.

Resumen de las características definitorias de la Ansiedad

Sistema de alerta
Eventos de daño o amenaza
Pensamientos de daño o amenaza
Aumento de la activación y conductas de ataque, lucha o huida.
Tensión
Aspectos específicos de los trastornos de ansiedad (rituales, flashbacks, miedo al miedo…)
El tratamiento reduce la activación y demuestra la no relación entre los estímulos o situaciones y una amenaza real y altamente probable.

Resumen de las características definitorias de la Depresión

Sistema conservación/regulación de energía
Eventos de fallo, pérdida o degradación
Pensamientos de fallo, pérdida o degradación
Disminución de la actividad física y social (retraimiento y enlentecimiento de los movimientos)
Tristeza y dificultad para sentir placer
Pérdida del sentido de la existencia
Culpa inapropiada
Baja autoestima y sentimientos de inferioridad
El tratamiento quiere aumentar la actividad y enseñar que hay relación entre actuar y recibir recompensas.

Coexistencia de manifestaciones de ansiedad y depresión

Tanto ansiedad como depresión son formas de reaccionar ante eventos externos o internos. Por lo que en ellas son muy importantes las atribuciones. Si un evento lo vemos como una amenaza se disparará nuestro sistema de alerta (la ansiedad), si lo interpretamos como una pérdida o un fallo, seguramente se activará nuestro sistema de conservación de energía (la depresión).

Un 70% de los trastornos depresivos refieren ansiedad de diferentes grados y tipos. Un porcentaje todavía mayor de personas que sufren trastornos de ansiedad, terminan por presentar también sintomatología depresiva de diversa consideración.

Vamos a enunciar algunos aspectos que pueden explicar la confluencia que usualmente se da entre la ansiedad y la depresión:

En ocasiones, las situaciones implican amenaza y pérdida a la vez, por lo que llevan a la activación de los dos sistemas con diferentes posibilidades de combinación.
Los trastornos de ansiedad, si generan mucho sufrimiento y son incapacitantes, terminan por propiciar la depresión, por verse nuestros planes y propósitos afectados muy negativamente. Asimismo la baja autoestima que acompaña a la depresión propicia el incremento de la ansiedad al sentirnos menos capaces y en peores condiciones para afrontar los problemas.
Algunos síntomas aparecen tanto en la ansiedad y como en depresión, por ejemplo la atención centrada en uno mismo, el sentimiento de inseguridad y vulnerabilidad, las dificultades de rendimiento intelectual, el insomnio, y las molestias digestivas, etc.
Pueden llevar a conductas y pensamientos muy similares, aunque con causas y contenidos diferentes. Así la reclusión en casa se dan en la agorafobia con trastorno de pánico y en la depresión, pero en la primera se debe al miedo a experimentar una crisis de pánico y en la segunda a la tristeza y a la falta de motivación.
En niños es difícil separar ansiedad y depresión, posiblemente porque la depresión como la conocemos requiere más elaboración cognitiva con lo que en la infancia se parece más a la ansiedad. Esto se demuestra por que el estado de ánimo en niños diagnosticados de depresión puede ser de irritabilidad.
Algo parecido ocurre en la vejez.
En muchos casos, se utilizan los mismos psicofármacos para ambos trastornos, lo que hace suponer que comparten algunos sistemas de neurotransmisión.
Puede haber precursores o concomitantes comunes. En ambos trastornos es corriente encontrar en el inicio o en el transcurso, falta de habilidades para la resolución de problemas, de habilidades sociales, situaciones estresantes o estrés continuado, pensamiento desadaptativo y rígido.

La relación que pueda darse entre ansiedad y depresión no es fija ni inamovible. Puede presentar oscilaciones a lo largo de su curso. De manera que, en un cierto momento, es posible que predomine una u otra sintomatología.

__________

Fuente: Miguel Luna. Clínica de la Ansiedad. Psicólogos y psiquiatras en Madrid y Barcelona

Referencias para saber más

Videos relacionados

Documentos relacionados

Estrès Posttraumàtic

Símptomes de l’estrès posttraumàtic: criteris diagnòstics segons les classificacions internacionals

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Per tal d’efectuar el diagnòstic de trastorn d’estrès posttraumàtic (TEP), els especialistes es basen en criteris diagnòstics del DSM-V o del CIE-10, dues classificacions de malalties consensuades per especialistes de diferents nacionalitats i de prestigi reconegut.

No obstant això, recordeu que no podeu, ni us heu d’autodiagnosticar. Només un professional de la salut expert està en condicions de fer-ho amb rigor i fiabilitat. Quan una persona està amoïnada per la seva salut o normalitat acostuma a identificar-se amb símptomes o malalties que no té, o a confondre’ls amb altres de possibles.

Criteris del DSM-IV per al diagnòstic del tractament per estrès posttraumàtic (TEP)

Font: American Psychiatric Association

A. La persona ha estat exposada a un esdeveniment traumàtic en el qual han existit 1 i 2.

la persona ha experimentat, presenciat o li han explicar un (o més) esdeveniments caracteritzats per morts o amenaces per a la seva integritat física o per a la dels altres.
la persona ha respost amb una por, una desesperança o un horror intensos. Nota: en els nens, aquestes respostes poden expressar-se en comportaments desestructurats o moguts.

B. L’esdeveniment traumàtic és reexperimentat persistentment mitjançant una (o més) formes següents:

records dels esdeveniments recurrents i intrusos que provoquen malestar i en els quals s’inclouen imatges, pensaments o percepcions. Nota: en els nens petits, això pot expressar-se en jocs repetitius en què apareguin temes o aspectes característics del trauma.
somnis de caràcter recurrent sobre l’esdeveniment, que produeixen malestar. Nota: en els nens hi pot haver somnis terrorífics de contingut irreconeixible.
l’individuo actua o té la sensació que l’esdeveniment traumàtic està passant (s’inclou la sensació d’estar revivint l’experiència, il·lusions, al·lucinacions i episodis dissociatius de flashback, fins i tot els que apareixen en despertar-se o desintoxicar-se. Nota: els nens petits poden reescenificar l’esdeveniment traumàtic específic.
malestar psicològic intens quan s’exposa a estímuls interns o externs que simbolitzen o recorden un aspecte de l’esdeveniment traumàtic.
respostes fisiològiques en exposar-se a estímuls interns o externs que simbolitzen o recorden un aspecte de l’esdeveniment traumàtic.

C. Evitació persistent d’estímuls associats al trauma i retraïment afectiu de la reactivitat general de l’individu (absent enfront del trauma), tal com indiquen tres (o més) del símptomes següents:

esforços per evitar pensaments, sentiments o converses sobre el fet traumàtic
esforços per evitar activitats, llocs o persones que motiven records del trauma
incapacitat per recordar un aspecte important del trauma
forta reducció de l’interès o de la participació en activitats significatives
sensació de desafecció o alienació envers els altres
restricció de la vida afectiva (per exemple, incapacitat per tenir sentiments d’amor)
sensació d’un futur desolador ( per exemple, no esperar obtenir una feina, casar-se, formar una família o, en definitiva, portar una vida normal)

D. Símptomes persistents d’augment de l’activació (arousal en francès) (absent abans del trauma), tal com indiquen dos (o més) dels símptomes següents:

dificultats per conciliar o mantenir la son
irritabilitat o atacs d’ira
dificultats per concentrar-se
hipervigilància
respostes exagerades de sobresalt

Aquestes alteracions (símptomes dels criteris B, C i D) s’allarguen més d’1 mes.

Aquestes alteracions provoquen malestar clínic significatiu o un deteriorament social, laboral o d’altres àrees significatives de l’activitat de l’individu.

Criteris del CIE-10 per al diagnòstic de trastorn d’estrès posttraumàtic

Font: Organització Mundial de la Salut

Trastorn que sorgeix com a resposta tardana o diferida a un esdeveniment estressant o a una situació (breu o duradora) de naturalesa especialment amenaçant o catastròfica, que causaria per si mateix malestar generalitzat en gairebé tothom (per exemple, catàstrofes naturals o produïdes per algú, el ser víctima de tortura, terrorisme, de violència o d’un altre crim).

Certs trets de personalitat (per exemple, compulsius o astènics) o antecedents de malalties neuròtiques, si estan presents, poden ser factors predisponents i fer que descendeixi el llinar per a l’aparició del síndrome o per agreujar-ne el seu curs, però aquests factors no són necessaris ni suficients per explicar-ne l’aparició.

Les característiques típiques del trastorn d’estrès posttraumàtic són: episodis reiterats de tronar a viure el trauma en forma de reviviscència o somnis que tenen lloc sobre un fons persistent d’una sensació d’«entumiment» i retraïment emocional, d’allunyament dels altres, de falta de capacitat de resposta al medi, d’anhedonia i d’evitament d’activitats i situacions evocadores del trauma. S’acostuma a témer, i fins i tot a evitar-se, les situacions que recorden o suggereixen el trauma.

Poques vegades poden presentar-se esclats dramàtics i aguts de por, pànic o agressivitat, desencadenats per estímuls que evoquen un record sobtat, una actualització del trauma o de la reacció original envers del trauma o tots dos alhora.

Generalment, hi ha un estat d’hiperactivitat vegetativa amb hipervigilància, un increment de la reacció de sobresalt i d’insomni. Els símptomes, s’acompanyen d’ansietat i de depressió i les ideacions suïcides no són estranyes. El consum excessiu de substàncies psicofàrmacs o alcohol poden ser-ne un factor agreujant.

El començament segueix al trauma amb un període de latència, la durada del qual varia des d’unes poques setmanes fins a mesos (però, poques vegades supera els sis mesos). El curs és fluctuant, però se’n pot esperar la recuperació en la majoria dels casos. En una petita proporció dels malalts, el trastorn pot tenir, durant molts anys, un curs crònic i una evolució fins a una transformació persistent de personalitat.

Obsessions

Els símptomes del trastorn obsessivocompulsiu (TOC): Els criteris diagnòstics d’acord amb les classificacions internacionals

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Per efectuar el diagnòstic del trastorn obsessivocompulsiu, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-IV o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Recordi, no obstant això, que vostè no pot autodiagnosticar-se, ni ha de fer-ho. Només un professional expert de la salut pot diagnosticar amb rigor i fiabilitat. Quan algú està preocupat per la seva salut o per la seva normalitat, és habitual que s’identifiqui amb símptomes o amb malalties que no pateix, o que es confongui amb d’altres de possibles.

Criteris del DSM-IV per al diagnòstic del trastorn obsessivocompulsiu

Font: American Psychiatric Association.

1. Es compleix per a les obsessions i per a les compulsions:

Les obsessions es defineixen per:

Pensaments, impulsos o imatges recurrents i persistents, que s’experimenten, en algun moment del trastorn, com a intrusos i inapropiats, i causen una ansietat o un malestar significatius.
Els pensaments, impulsos o imatges no es redueixen a simples preocupacions excessives relacionades amb els problemes de la vida real.
La persona intenta ignorar o suprimir aquests pensaments, impulsos o imatges, o bé mira de neutralitzar-los mitjançant altres pensaments o accions.
La persona reconeix que aquests pensaments, impulsos o imatges obsessius són producte de la seva ment (i no són imposats com en la inserció del pensament).

Les compulsions es defineixen per:

Comportaments (per exemple, rentar-se les mans, ordenar objectes o fer comprovacions) o actes mentals (per exemple, resar, comptar o repetir paraules en silenci) de caràcter repetitiu, que l’individu es veu obligat a realitzar en resposta a una obsessió o d’acord amb determinades regles que ha de seguir estrictament.
L’objectiu d’aquests comportaments o operacions mentals és la prevenció o la reducció del malestar, o la prevenció d’algun esdeveniment o d’alguna situació negatius; no obstant això, aquests comportaments o operacions mentals no estan connectats de manera realista amb allò que pretenen neutralitzar o prevenir, o bé resulten clarament excessius.

2. En algun moment del curs del trastorn, la persona ha reconegut que aquestes obsessions o compulsions són excessives o irracionals. (Aquest punt no és aplicable als nens).

3. Les obsessions o les compulsions provoquen un malestar clínic significatiu, representen una pèrdua de temps (suposen més d’una hora al dia) o interfereixen marcadament en la rutina diària de l’individu, en les seves relacions laborals (o acadèmiques) o en la seva vida social.

4. Si hi ha un altre trastorn, el contingut de les obsessions o de les compulsions no s’hi limita (per exemple, les preocupacions pel menjar en un trastorn alimentari, el fet d’arrancar-se els cabells en la tricotil·lomania, la inquietud per la pròpia aparença en el trastorn dismòrfic corporal, la preocupació per les drogues en un trastorn per consum de substàncies, la preocupació per patir una malaltia greu en la hipocondria, la preocupació per les necessitats o les fantasies sexuals en una parafília, o els sentiments repetitius de culpabilitat en el trastorn depressiu major).

5. El trastorn no és causat pels efectes fisiològics directes d’una substància (per exemple, drogues o fàrmacs) o d’una malaltia mèdica.

Especificar si: Amb poca consciència de la malaltia: si, durant la major part del temps de l’episodi actual, l’individu no reconeix que les obsessions o les compulsions són excessives o irracionals.

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic del trastorn obsessivocompulsiu

Font: Organització Mundial de la Salut.

La característica essencial d’aquest trastorn és la presència de pensaments obsessius o d’actes compulsius recurrents. Els pensaments obsessius són idees, imatges o impulsos mentals que irrompen, una vegada i una altra, en la activitat mental de l’individu d’una manera estereotipada. Acostumen a ser desagradables (pel seu contingut violent o obscè, o simplement perquè es perceben com a mancats de sentit) i qui els pateix acostuma a intentar, generalment sense èxit, resistir-s’hi. Són, no obstant això, percebuts com a pensaments propis, malgrat que són involuntaris i sovint repulsius. Els actes o rituals compulsius són formes de conducta estereotipades que es repeteixen una vegada i una altra. No són plaents per si mateixos ni donen lloc a activitats útils per si mateixes. Per al malalt, tenen la funció de prevenir que s’esdevingui algun fet objectivament improbable. Acostumen a ser rituals per conjurar el fet que un mateix pugui sofrir dany d’algú o en pugui causar als altres. Sovint, tot i que no sempre, el malalt reconeix aquest comportament com a mancat de sentit o d’eficàcia i duu a terme reiterats intents per resistir-s’hi. En casos de llarga evolució, la resistència pot haver quedat reduïda a un grau mínim. Quasi sempre hi és present un determinat grau d’ansietat. Hi ha una estreta relació entre els símptomes obsessius, en especial els pensaments obsessius, i la depressió. Els malalts amb trastorn obsessivocompulsiu presenten sovint símptomes depressius i els malalts que pateixen un trastorn depressiu recurrent sovint tenen pensaments obsessius durant els seus episodis de depressió. En totes dues situacions, l’increment o la disminució de la gravetat dels símptomes depressius s’acompanya, generalment, de canvis paral·lels en la gravetat dels símptomes obsessius.

El trastorn obsessivocompulsiu és tan freqüent en els homes com en les dones i la personalitat bàsica acostuma a tenir trets anancàstics destacats. L’inici se situa habitualment en la infància o en el començament de la vida adulta. El curs és variable i en absència de símptomes depressius significatius, tendeix a l’evolució crònica.

Pautes per al diagnòstic

Per a un diagnòstic definitiu, han d’estar presents i ser una font important d’angoixa o d’incapacitat durant la majoria dels dies, com a mínim durant dues setmanes successives, els símptomes obsessius, els actes compulsius o tots dos.

Els símptomes obsessius han de tenir les característiques següents:

Són reconeguts com a pensaments o impulsos propis.
Es presenta una resistència ineficaç com a mínim a un dels pensaments o dels actes, tot i que hi hagi d’altres als quals el malalt ja no es resisteixi.
La idea o la realització de l’acte no han de ser plaents en si mateixes (el simple alleujament de la tensió o de l’ansietat no ha de considerar-se plaent en aquest sentit).
Els pensaments, les imatges o els impulsos han de ser reiterats i molestos.

El trastorn obsessivocompulsiu pot ser de tres tipus:

Amb predomini de pensaments o de rumiament obsessius

Poden prendre la forma d’idees, d’imatges mentals o d’impulsos per actuar. El seu contingut és molt variable, però quasi sempre s’acompanyen de malestar subjectiu. Per exemple, a una dona pot turmentar-la la por de no poder resistir en algun moment l’impuls de matar el fill estimat o la qualitat obscena o blasfema i aliena a sí mateixa d’aquesta imatge mental recurrent. De vegades, les idees són simplement banalitats al voltant d’una interminable i quasi filosòfica consideració d’alternatives imponderables. Aquesta consideració indecisa d’alternatives és un element important en el rumiament obsessiu i sovint s’acompanya d’una incapacitat per prendre decisions que inclou fins i tot les més trivials, però necessàries, de la vida quotidiana. La relació entre rumiament obsessiu i depressió és particularment estreta i es triarà el diagnòstic de trastorn obsessivocompulsiu només quan el rumiament aparegui o persisteixi en absència d’un trastorn depressiu.

Amb predomini d’actes compulsius (rituals obsessius)

La majoria dels actes compulsius es relacionen amb la neteja (en particular, amb el rentat de mans), amb comprovacions repetides per assegurar-se que s’ha evitat una situació potencialment perillosa o amb la pulcritud i l’ordre. Darrere la conducta manifesta, s’hi amaga, en general, la por de ser objecte o motiu d’un perill i el ritual és un intent ineficaç o simbòlic de conjurar aquest perill. Els rituals compulsius poden ocupar moltes hores de cada dia i acostumen a acompanyar-se d’una marcada incapacitat de decisió i d’un alentiment. En conjunt, són tan freqüents en un sexe com en l’altre, però el rentat de mans ritual és més freqüent en les dones i l’alentiment sense repeticions és més comú en els homes.

Els rituals estan menys estretament relacionats amb la depressió que els pensaments obsessius i responen amb més facilitat a les terapèutiques de modificació del comportament.

Amb barreja de pensaments i actes obsessius

La majoria dels malalts amb un trastorn obsessivocompulsiu presenten tant pensaments obsessius com compulsions. Aquesta subcategoria s’ha d’utilitzar quan tots dos grups siguin igual d’intensos, com és freqüent, tot i que és útil especificar-ne només un quan destaqui amb claredat, ja que els pensaments i els actes poden respondre a tractaments diferents.

Vídeo Il-lustratiu: TOC

Ansietat generalitzada

Els símptomes del trastorn d’ansietat generalitzada (TAG): Els criteris diagnòstics d’acord amb les classificacions internacionals

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Per efectuar el diagnòstic del trastorn d’ansietat generalitzada, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Criteris del DSM-V per al diagnòstic del trastorn d’ansietat generalitzada

Font: American Psychiatric Association.

Ansietat i preocupacions excessives (anticipació aprensiva) que es produeixen durant més dies dels que han estat absents durant sis mesos com a mínim, amb relació a diversos esdeveniments o activitats (com en les activitats laborals o escolars).
A l’individu, se li fa difícil de controlar la preocupació.
L’ansietat i la preocupació s’associen a tres (o més) dels sis símptomes següents (i com a mínim alguns símptomes han estat presents durant més dies dels que han estat absents en els darrers sis mesos) (Nota: En els nens, només es requereix un ítem).
Inquietud o sensació d’estar atrapat o de tenir els nervis de punta.
Fàcilment fatigat.
Dificultat per concentrar-se o quedar en blanc.
Tensió muscular.
Problemes de son (dificultat per adormir-se o per continuar dormint, o son inquiet i insatisfactori).
L’ansietat, la preocupació o els símptomes físics causen malestar clínicament significatiu o deteriorament en els àmbits social o laboral, o en altres àrees importants del funcionament.
L’alteració no es pot atribuir als efectes fisiològics d’una substància (per exemple, una droga o un medicament) ni a cap altra afecció mèdica (per exemple, hipertiroïdisme).
L’alteració no s’explica millor per un altre trastorn mental (per exemple, l’ansietat o la preocupació per tenir atacs de pànic en el trastorn de pànic, la valoració negativa en el trastorn d’ansietat social o fòbia social, la contaminació o altres obsessions en el trastorn obsessivocompulsiu, la separació de les figures d’aferrament en el trastorn d’ansietat per separació, el record d’esdeveniments traumàtics en el trastorn per estrès posttraumàtic, l’augment de pes en l’anorèxia nerviosa, els símptomes físics en el trastorn de símptomes somàtics, la percepció de imperfeccions en el trastorn dismòrfic corporal, el fet de tenir una malaltia greu en el trastorn d’ansietat per malaltia o el contingut de les creences delirants en l’esquizofrènia o el trastorn delirant).

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic del trastorn d’ansietat generalitzada

Font: Organització Mundial de la Salut.

La característica essencial d’aquest trastorn és una ansietat generalitzada i persistent, que no es limita a cap circumstància ambiental en particular i ni tan sols hi predomina (és a dir, es tracta d’una “angoixa lliure flotant”). Com en el cas d’altres trastorns d’ansietat, els símptomes predominants són molt variables, però el més freqüent són queixes respecte a sentir-se constantment nerviós, amb tremolor, tensió muscular, sudoració, marejos, palpitacions, vertígens i molèsties epigàstriques. Sovint es posen de manifest pors respecte que un mateix o un familiar es posi malalt o tingui un accident, juntament amb altres preocupacions i pressentiments molt diversos. Aquest trastorn és més freqüent en dones i sovint està relacionat amb l’estrès ambiental crònic. El seu curs és variable, però té tendència a ser fluctuant i crònic.

Pautes per al diagnòstic

L’afectat ha de tenir símptomes d’ansietat la majoria dels dies durant diverses setmanes seguides com a mínim. Entre ells, ha de presentar trets de:

Aprensió (preocupacions per desgràcies futures, sentir-se “al límit”, dificultats de concentració, etc.).
Tensió muscular (agitació i inquietud psicomotriu, cefalees tensionals, tremolor o incapacitat de relaxar-se).
Hiperactivitat vegetativa (marejos, sudoració, taquicàrdia o taquipnea, molèsties epigàstriques, vertigen, sequedat de boca, etc.).

En els nens, acostumen a cridar l’atenció la necessitat constant de seguretat i les queixes somàtiques recurrents.

La presència transitòria (durant pocs dies seguits) d’altres símptomes, en particular de depressió, no descarta un diagnòstic principal de trastorn d’ansietat generalitzada, però no han de complir-se les pautes d’un episodi depressiu, d’un trastorn d’ansietat fòbica, d’un trastorn de pànic o d’un trastorn obsessivocompulsiu.

Fòbia Social

Els símptomes de la fòbia social: Els criteris diagnòstics d’acord amb les classificacions internacionals

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Per efectuar el diagnòstic de la fòbia social, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Criteris del DSM-IV per al diagnòstic del trastorn d’ansietat social (fòbia social).

Font: American Psychiatric Association.

Por o ansietat intensa en una o més situacions socials en què l’individu està exposat al possible examen per part dels altres. Alguns exemples són les interaccions socials (per exemple, tenir una conversa o reunir-se amb persones desconegudes), ser observat (per exemple, menjant o bevent) i actuar davant d’altres persones (per exemple, donar una xerrada). Nota: En els nens, l’ansietat es pot produir en les reunions amb individus de la seva mateixa edat i no només en la interacció amb els adults.
L’individu té por d’actuar de determinada manera o de mostrar símptomes d’ansietat que es valorin negativament (és a dir, que l’humiliïn o l’avergonyeixin, que es tradueixin en rebuig o que ofenguin a altres persones).
Les situacions socials gairebé sempre provoquen por o ansietat. Nota: En els nens, la por o l’ansietat es poden expressar amb plors, amb rebequeries, quedant-se paralitzats, amb conductes d’aferrament, encongint-se o amb el fracàs de parlar en situacions socials.
Les situacions socials s’eviten o es resisteixen amb por o amb una ansietat intensa.
La por o l’ansietat són desproporcionades respecte de l’amenaça real plantejada per la situació social i del context sociocultural.
La por, l’ansietat o l’evitació són persistents i duren típicament sis mesos o més.
La por, l’ansietat o l’evitació causen malestar clínicament significatiu o deteriorament en els àmbits social o laboral, o en altres àrees importants del funcionament.
La por, l’ansietat o l’evitació no poden atribuir-se als efectes fisiològics d’una substància (per exemple, una droga o un medicament) ni a cap altra afecció mèdica.
La por, l’ansietat o l’evitació no s’expliquen millor pels símptomes d’un altre trastorn mental, com el trastorn de pànic, el trastorn dismòrfic corporal o un trastorn de l’espectre autista.
Si existeix una altra afecció mèdica (per exemple, malaltia de Parkinson, obesitat o desfiguració causada per cremades o per lesions), la por, l’ansietat o l’evitació hi estan clarament no relacionades o són excessives.

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic de la fòbia social

Font: Organització Mundial de la Salut.

Les fòbies socials acostumen a començar en l’adolescència i giren al voltant de la por de ser jutjat per altres persones en el si d’un grup comparativament petit (a diferència de les multituds) i acostumen a conduir a evitar situacions socials determinades. Al contrari d’allò que passa amb la majoria de les fòbies, les fòbies socials es presenten amb la mateixa freqüència en homes que en dones.

Algunes de les fòbies socials són restringides (per exemple, a menjar en públic, a parlar en públic o a trobades amb persones de l’altre sexe); d’altres són difuses i comprenen gairebé totes les situacions socials fora del cercle familiar. La por de vomitar en públic pot ser important. El contacte visual directe pot ser particularment molest en determinades cultures.

Les fòbies socials sovint van acompanyades de baixa estima d’un mateix i de por de les crítiques. Pot manifestar-se com preocupació per ruboritzar-se, per tenir tremolor de mans o per tenir nàusees o necessitat imperiosa de micció, i de vegades la persona està convençuda que el problema primari és alguna d’aquestes manifestacions secundàries a la seva ansietat. Els símptomes poden desembocar en crisis de pànic. La conducta d’evitació acostuma a ser intensa i, en casos extrems, pot conduir a un aïllament social gairebé absolut.

Pautes per al diagnòstic

Els símptomes psicològics, comportamentals o vegetatius són manifestacions primàries de l’ansietat i no secundàries a altres símptomes, com, per exemple, idees delirants o obsessives.
Aquesta ansietat es limita a situacions socials concretes i determinades, o hi predomina.
La situació fòbica és evitada quan és possible.

[:]

Fóbies específiques

Els símptomes de les fòbies específiques: Els criteris diagnòstics d’acord amb les classificacions internacionals

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Per efectuar el diagnòstic de les fòbies simples o específiques, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Criteris del DSM-IV per al diagnòstic de les fòbies específiques

Font: American Psychiatric Association.

Por o ansietat intenses a causa d’un objecte o d’una situació específica (per exemple, volar, les altures, els animals, l’administració d’una injecció, veure sang). En els nens, la por o l’ansietat es poden expressar amb plors, amb rebequeries, quedant-se paralitzats o amb conductes d’aferrament.
L’objecte o la situació fòbics s’eviten o es resisteixen activament amb por o amb una ansietat immediata.
L’objecte o la situació fòbics s’eviten o es resisteixen activament amb por o amb una ansietat intensa.
La por o l’ansietat són desproporcionades respecte del perill real que plantegen l’objecte o la situació específics i del context sociocultural.
La por, l’ansietat o l’evitació són persistents i duren típicament sis mesos o més.
La por, l’ansietat o l’evitació causen malestar clínicament significatiu o deteriorament en els àmbits social o laboral, o en altres àrees importants del funcionament.
L’alteració no s’explica millor pels símptomes d’un altre trastorn mental, com la por, l’ansietat i l’evitació en situacions associades a símptomes de tipus pànic o a altres símptomes incapacitants (com en l’agorafòbia), respecte d’objectes o de situacions relacionats amb determinades obsessions (com en el trastorn obsessivocompulsiu), amb els records de successos traumàtics (com en el trastorn per estrès posttraumàtic) o a deixar la llar o amb la separació de les figures d’aferrament (com en el trastorn d’ansietat per separació), o en situacions socials (com en el trastorn d’ansietat social).

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic de les fòbies específiques (aïllades o simples)

Font: Organització Mundial de la Salut.

Fòbies restringides a situacions molt específiques, com la proximitat de determinats animals, les altures, els trons, la foscor, viatjar amb avió, els espais tancats, haver d’utilitzar els lavabos públics, ingerir determinats aliments, anar al dentista, veure sang o ferides, o el contagi de malalties concretes.

Tot i que la situació desencadenant és molt específica i concreta, la seva presència pot produir pànic com en l’agorafòbia i en les fòbies socials.

Les fòbies específiques acostumen a presentar-se per primera vegada en la infància o al començament de la vida adulta i si no es tracten, poden perdurar durant dècades. El grau d’incapacitat que causen depèn que sigui més o menys fàcil per a l’afectat evitar la situació fòbica. La por de la situació fòbica té tendència a ser estable, al contrari del que succeeix en l’agorafòbia.

Pautes per al diagnòstic

Els símptomes, psicològics o vegetatius, són manifestacions primàries de l’ansietat i no secundàries a altres símptomes, com, per exemple, idees delirants o obsessives.
Aquesta ansietat es limita a la presència de situacions o d’objectes fòbics específics.
Aquestes situacions s’eviten en la mesura del possible.

Inclou: Zoofòbies, claustrofòbia, acrofòbia, fòbia als exàmens.

Vídeo Il-lustratiu: Fobia específica a las plumas

Crisis de pànic i agorafòbia

Els símptomes de les crisis d’angoixa o trastorn de pànic: Els criteris diagnòstics d’acord amb les classificacions internacionals

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Per efectuar el diagnòstic del trastorn de pànic, també anomenat crisi d’angoixa, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Criteris del DSM-V per al diagnòstic del trastorn de pànic. Font: American Psychiatric Association.

A. Atacs de pànic imprevistos recurrents. Un atac de pànic és l’aparició sobtada d’una por intensa o d’un malestar intens que arriba a la seva màxima expressió en minuts i durant aquest temps es produeixen quatre (o més) dels següents símptomes:

Palpitacions, copejament del cor o acceleració de la freqüència cardíaca.
Sudoració.
Tremolor o sacsejades.
Sensació d’asfíxia o de dificultat per respirar.
Sensació d’ofec.
Dolors o molèsties al tòrax.
Nàusees o malestar abdominal.
Sensació de mareig, d’inestabilitat, d’atordiment o de desmai.
Calfreds o sensació de calor.
Parestèsies (sensació d’entumiment o de formigueig).
Desrealització (sensació d’irrealitat) o despersonalització (separar-se d’un mateix).
Por de perdre el control o de “tornar-se boig”.
Por de morir.

Notas:

Es poden observar símptomes específics de la cultura (per exemple, acúfens, mal de coll, mal de cap, crits o plor incontrolable). Aquests símptomes no compten com un dels quatre símptomes requerits.
L’aparició sobtada es pot produir des d’un estat de calma o des d’un estat d’ansietat.

B. Com a mínim un dels atacs ha estat seguit d’un mes (o més) d’un dels fets següents o de tots dos:

Una inquietud o unes preocupacions contínues referides a altres atacs de pànic o a les seves conseqüències (per exemple, pèrdua de control, patir un atac de cor, “tornar-se boig”).
Un canvi significatiu de mala adaptació en el comportament relacionat amb els atacs (per exemple, comportaments destinats a evitar els atacs de pànic, com l’evitació de l’exercici o de les situacions no familiars).

C. L’alteració no es pot atribuir als efectes fisiològics d’una substància (per exemple, una droga o un medicament) ni a una altra afecció mèdica (per exemple, hipotiroïdisme o trastorns cardiopulmonars).

D. L’alteració no s’explica millor per un altre trastorn mental (per exemple, els atacs de pànic no es produeixen únicament com a resposta a les situacions socials temudes, com en el trastorn d’ansietat social; ni com a resposta a situacions o a objectes fòbics concrets, com en la fòbia específica; ni com a resposta a determinades obsessions, com en el trastorn obsessivocompulsiu; ni com a resposta als records d’esdeveniments traumàtics, com en el trastorn d’estrès posttraumàtic, ni com a resposta a la separació de les figures d’aferrament, com en el trastorn d’ansietat per separació).

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic del trastorn de pànic. Font: Organització Mundial de la Salut.

La seva característica essencial és la presència de crisis recurrents d’ansietat greu (pànic) no limitades a cap situació ni a cap conjunt de circumstàncies particulars. Són, per tant, imprevisibles. Com en altres trastorns d’ansietat, els símptomes predominants varien segons els casos, però és freqüent l’aparició sobtada de:

palpitacions,
dolor precordial,
sensació d’ofec,
mareig o de vertigen i de sensació d’irrealitat (despersonalització o desrealització).
quasi constantment hi ha una por secundària de morir-se, de perdre el control o d’embogir.

Cada crisi acostuma a durar només uns minuts, però també poden persistir durant més temps. Tant la freqüència com el curs del trastorn, que predomina en les dones, són força variables.

Sovint la por i els símptomes vegetatius de l’atac van creixent tant que qui els pateix acaba sortint, escapant, d’allà on es trobi. Si això passa en una situació concreta, per exemple, en un autobús o enmig d’una multitud, com a conseqüència, el malalt pot, en el futur, mirar d’evitar aquesta situació.

De la mateixa manera, atacs de pànic freqüents i imprevisibles porten a tenir por d’estar sol o d’anar a llocs públics. Un atac de pànic sovint va seguit d’una por persistent a tenir-ne un altre.

Pautes per al diagnòstic

Les crisis de pànic que es presenten en una situació fòbica consolidada es consideren una expressió de la gravetat de la fòbia i aquesta té preferència quant al diagnòstic. Per a un diagnòstic definitiu, s’han de presentar diversos atacs greus d’ansietat vegetativa com a mínim durant el període d’un mes:

En circumstàncies en què no hi ha un perill objectiu.
No han de presentar-se només en situacions conegudes o previsibles.
En el període entre les crisis, l’individu ha d’estar, a més, relativament lliure d’ansietat, tot i que és freqüent una ansietat anticipatòria lleu.

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12 – 607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92 – 607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

Clínica de l’Ansietat. Especialistes en el tractament de l’ansietat.

Introducció

Ansietat: el per què dels símptomes

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 3 de març de 2022

El nostre mecanisme de defensa actual és hereu del que hem anat desenvolupant com a espècie amb els milers d’anys d’evolució. Els perills als quals estaven exposats els nostres avantpassats estaven relacionats amb la supervivència i amb les funcions primàries de lluita, fugida o paralització (lluitar contra els animals, competir contra altres humans, córrer, batallar, amagar-se, immobilitzar-se per passar desapercebuts, etc.). Totes aquestes accions requereixen una activació muscular alta.

Avui dia, hi ha molts perills que no se solucionen atacant o lluitant físicament, però, malgrat això, conservem el component de sobre-activació motora alta quan interpretem que una situació és amenaçadora. L’encarregat de coordinar aquesta activació motora i tots els canvis físics relacionats és el sistema nerviós autònom (SNA), també conegut com a sistema nerviós vegetatiu.

L’SNA forma part del sistema nerviós perifèric. És un sistema involuntari que s’encarrega de regular funcions tan importants com són la digestió, la circulació sanguínia, la respiració i el metabolisme. El sistema nerviós autònom es divideix en dos subsistemes que tenen funcions diferents: El sistema nerviós simpàtic i el sistema nerviós parasimpàtic.

El sistema nerviós simpàtic: s’encarrega de prepara el cos per a l’acció i la producció de l’energia necessària. Per fer-ho activa l’alliberament de dos productes químics (l’adrenalina i la noradrenalina), que desencadenen una resposta completa, és a dir, s’experimenten tots els símptomes que componen la resposta de l’ansietat (lluita, fugida i bloqueig).
El sistema nerviós parasimpàtic: produeix efectes oposats al sistema nerviós simpàtic. Afavoreix la desactivació, la recuperació i la restauració de l’organisme. Afavoreix l’emmagatzematge i la conservació de l’energia. Ho fa mitjançant la acetilcolina, un neurotransmissor.

Què passa quan el nostre cervell (escorça cerebral, amígdala) interpreta que estem davant d’una situació perillosa? Es comunica amb el sistema nerviós autònom, que activa la branca simpàtica i afavoreix una sèrie de canvis físics per preparar l’organisme per lluitar o fugir. Vegeu quins son aquests canvis agrupats per sistemes.

Sistema muscular: es necessita que els grans grups musculars (extremitats i altres) entrin en acció i es tensin per poder emprendre l’acció de fugir o de lluitar.

Visió: les pupil·les es dilaten per poder tenir una visió més nítida i més aguditzada en el centre del camp visual, on se sol situar el perill, per poder discriminar-ho millor o per saber per on s’ha de fugir.

Sistema cardiovascular: s’encarrega del transport i la distribució, per via urgent, de les substàncies nutritives y de l’oxigen. Com ho fan? Mitjançant l’increment del ritme i la força dels batecs cardíacs. A la vegada es produeix una redistribució del flux sanguini. Els músculs directament més relacionats amb l’activitat física reben més sang. Per contra, la pell, els dits de les mans i els peus, i la zona abdominal reben menys sang.

Cervell també es produeix una redistribució de la sang que afecta, d’una banda, el flux disminueix a l’àrea frontal (zona vinculada amb el raonament), i de l’altra, augmenta a les zones relacionades amb les respostes instintives i motores (córrer i lluitar). La redistribució del flux sanguini al cervell pot produir sensacions de mareig, confusió i dificultar algunes funcions cognitives superiors, com la capacitat de planificació o el raonament, que es restabliran quan l’estat d’alarma desaparegui.

El sistema respiratori: la preparació de l’organisme per a una reacció ràpida i intensa requereix una aportació energètica extra (glúcids i lípids). Aquestes primeres matèries es transformen en energia mitjançant processos de combustió, per al qual es necessita oxigen, el combustible del nostre organisme, en major quantitat.

Sistema exocrí: el procés de sobre-activació propi de la resposta de lluita-fugida produeix un augment de la temperatura corporal, que per refrigerar-se l’organisme compensa tot incrementant la sudoració. D’altra banda, la pell lliscosa a causa de la suor dificultarà el ser capturats.

Tots aquests canvis constitueixen la resposta fisiològica de la ansietat; resposta que, al seu torn, acaba influint o modulant les respostes cognitives i conductuals.

Com i quan s’acaba la recció de defensa? La reacció sol frenar-se quan ens sentim fora de perill, quan el perill ja no és present. Per frenar la resposta de la ansietat se solen posar en acció, d’una banda, el sistema nerviós parasimpàtic, que com s’ha vist anteriorment, s’encarrega de protegir i reparar l’organisme, i de l’altra, l’organisme allibera una sèrie de productes químics que degraden l’adrenalina i la noradrenalina, amb la sensació de desactivació conseqüent.

Quan estem sotmesos a un nivell d’activació mol tinten i/o sostingut, els efectes produïts pels canvis fisiològics es converteixen en sensacions físiques desagradables.

La contracció dels grans grups musculars que prepara l’organisme per a l’acció es reconverteix en sensacions de tensions musculars o, fins i tot, dolor, tremolors, espasmes, rampes i batzegades. Aquestes últimes sensacions es produeixen per l’acció de l’àcid làctic, un producte que es deriva de la generació d’energia, que quan resta als músculs acaba actuant com un tòxic.

La dilatació pupil·lar que permet que entri més llum a l’ull i augmenta la discriminació visual, acaba creant molèsties com la visió borrosa, la sensibilitat a la llum, la boirina o els punts lluminosos.

L’augment de la pressió sanguínia i la freqüència cardíaca per intensificar el transport de nutrients i oxigen, es viuen com a palpitacions o taquicàrdia.

La sudoració profusa apareix per la necessitat de l’organisme de refrigerar-se, i allibera la calor generada en la producció d’energia.

Algunes vegades, la redistribució, per part del torrent sanguini, dels nutrients i de l’oxigen a les zones on són més necessaris pot produir la pèrdua de sensibilitat, formigueig, pal·lidesa i fred (especialment a les mans i als peus).

El fet que la digestió (i la secreció de saliva) sigui més lenta o es pari pot generar molèsties estomacals, nàusees, diarrea i la sensació de boca seca.

La redistribució del flux sanguini cerebral que facilita que l’organisme es concentri el l’acció (lluitar o escapar), més que no pas en l’anàlisi reflexiu, crea problemes com l’atenció selectiva enfront el perill, dificultat per pensar amb claredat o confusió, mareig i sensació de irrealitat.

L’augment de la freqüència i intensitat de la respiració, ideals per a tenir més subministrament d’oxigen als músculs, es pot transformar en hiperventilació, fet que comporta que es redueixi el nivell de diòxid de carboni a la sang; es desencadenen una sèrie de sensacions desagradables com ara: formigueig, mareig, debilitat, sensació de mareig, sudoració, calfreds, visió borrosa, taquicàrdia, nus a la gola, tremolors, sensació de irrealitat, opressió/dolor al pit, sensació de falta d’aire i cansament.

Normalment, la resposta de lluita-fugida-bloqueig descrita anteriorment, i la activació que la caracteritza, és molt oportú davant una situació de perill que comporta moviment o desplaçament. La qüestió és que moltes de les situacions amenaçadores a les quals l’home actual s’enfronta no requereixen, per solucionar-ho, d’aquesta resposta motora. I no només això, una reacció d’activació excessiva pot interferir i alarmar, més que no pas facilitar l’afrontament de la situació.

__________
Font: Gemma Balaguer Fort . Clínica de l’Ansietat. Barcelona i Madrid. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat.

Vídeo il-lustratiu: Ansiedad

Altres vídeos relacionats

Prevenció de l’Ansietat

Hábitos de consumo y ansiedad (Text en castellà)

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 30 de maig de 2017

Tener hábitos de consumo saludable es aconsejable para cualquier persona. En el caso de las personas con trastorno de ansiedad, como en otras enfermedades, está especialmente indicado. Las consideraciones que se hacen en este texto son de carácter general, no reemplazan ni sustituyen el juicio de su especialista.

Alcohol y otros sedantes (opiáceos, cannabis y derivados): el etanol, principal compuesto activo de las bebidas alcohólicas, tiene un claro efecto sedante. Por ello, muchas personas con ansiedad usan éste y otros sedantes para disminuir su estado de activación. Esto les resulta efectivo a corto plazo. Sin embargo, si este comportamiento se repite demasiado a menudo, se exponen a los efectos indeseables del consumo continuado que en el caso del alcohol serían la, problemas cardiovasculares, déficits nutricionales, cirrosis, accidentes, agresividad, y otros. Además, la abstinencia del alcohol, como la de otras drogas sedantes, incluye la ansiedad entre sus síntomas.
Estimulantes: consumidos por hábito social, para mejorar el rendimiento, para reducir el cansancio, o para corregir la somnolencia provocada por el insomnio o el consumo excesivo de sustancias sedantes, provocan síntomas propios de la ansiedad. Incluso, tomados a dosis suficientemente altas, pueden provocar crisis de ansiedad. Son productos estimulantes, las anfetaminas, la cocaína, la marihuana, algunos medicamentos usados para adelgazar con alto poder adictivo, algunos substancias que se venden “para quemar grasas”,, algunas bebidas de las llamadas revitalizantes y el café que por su extendido uso merece mención explícita.
Consumo excesivo de sustancias con cafeína: se recomienda, sobre todo en personas con alta sensibilidad a la cafeína (que al ingerirla tienen temblores y palpitaciones, y ven afectado su sueño), no ingerir más de 100 mg diarios. La cafeína no sólo está incluida en el café, también en el chocolate, algunos tés , en las bebidas colas, y en algunos analgésicos, antigripales y anticongestivos. A modo orientativo, las proporciones de cafeína de algunos de estos productos serían: 146 mg en un café expreso, 110mg en un café filtrado cargado, 46 mg en un saquito de té, 4 mg en un café descafeinado, 65 mg en una cocacola y 43 mg en un pepsicola. La cafeína, utilizada por algunas personas para aumentar su sensación de rendimiento, eficacia o resistencia, tiene un alto poder adictivo, provoca síndrome de abstinencia si se deja de tomar bruscamente, y puede conllevar una serie de trastornos cardiovasculares y digestivos.
Tabaco: la nicotina es un estimulante potente que, más allá de los efectos nocivos sobre los sistemas cardiovascular y respiratorio, aumenta la probabilidad de que se produzca ansiedad e insomnio. Y esto es especialmente cierto en personas con mayor sensibilidad.
Juego excesivo o patológico: es otra manera de reducir momentáneamente la ansiedad, una vía de escape y evasión que se puede convertir en un problema más si no se controla a tiempo.
Adicción al trabajo: el trabajo proporciona recursos necesarios para vivir, pero en ocasiones, volcándose totalmente en él, se usa esta excusa para huir de la ansiedad y los problemas que se puedan tener fuera, en el hogar o en la familia por ejemplo. Nuevamente actuar así no soluciona el problema, simplemente lo elude y perpetúa.
Adicción a las compras: consiste básicamente en reducir la ansiedad mediante el consumo compulsivo de ropa u otros objetos. Si ocurre muy ocasionalmente y en pequeña medida, no conllevará demasiados problemas. De otro modo, la ansiedad crecerá a medida que crecen los problemas asociados a la conducta compulsiva: sensación de insatisfacción, falta de control, deudas, problemas con la ley, disgustos con las personas queridas…
“Atracones ” o comer según el estado de ánimo: puntualmente puede ser tener un efecto reductor de la ansiedad. Pero si se instaura como la manera corriente de hacerla frente aparecerán múltiples efectos contraproducentes. En este sentido existe un trastorno de la alimentación, la sobreingesta compulsiva, que suele responder a estados emocionales displacenteros y suelen incluir alimentos nutricionalmente innecesarios y con alto contenido en calorías.
Patrón de conducta tipo A: caracterizado por una alta competitividad, urgencia temporal y hostilidad. Predispone a padecer enfermedades cardíacas, y genera elevados niveles de ansiedad y estrés

Para saber más

Grande Covián, F. (1992). Alimentación y nutrición. Barcelona. Salvat Ediciones Generales.

Grande Covián, F.(2000). La alimentación y la vida. Madrid. Editorial Debate.

Muñoz, M.; Aranceta, J.; García-Jalón, I. (1999) Navarra. Ediciones de la Universidad de Navarra.

Sandi, C.; Venero, C; Cordero, M.I. (1999). Estrés, memoria y trastornos asociados. Barcelona. Editorial Ariel.

Smith, T. (Ed.) (1993). Guía completa de la salud para toda la familia. Barcelona. Editorial Blume.

Solà, A. (1993). Estrés i qualitat de vida Barcelona. Editorial Columna

__________
Fuente: Texto: Miguel Luna. Dibujo: Raúl Ariño/2010. Clínica de la Ansiedad.

Video ilustrativo: Prevención drogodependencias (UNED-RTVE2)

Otros videos relacionados

Hábitos en la alimentación
Aspectos psicosociales de las drogodependencias: drogas legales.
Comer bien, vivir mejor

CDA en otros canales de TV

RTVE-2. Enfermedades psicosomáticas (text en castellà)

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 17 de desembre de 2015

Programa emitido el día 28 de abril de 2014. Intervención del doctor J. Carlos Baeza, de la Clínica de la Ansiedad, minutos 7 a 13.

http://www.rtve.es/alacarta/videos/para-todos-la-2/para-todos-2-debate-enfermedades-psicosomaticas/2534407/

Enfermedades Psicosomáticas

Clínica de
l'Ansietat

Vídeo canal

Suscríbete a la Newsletter de Clínica de la Ansiedad