Símptomes de l’estrès posttraumàtic: criteris diagnòstics segons les classificacions internacionals  

 

Per tal d’efectuar el diagnòstic de trastorn d’estrès posttraumàtic (TEP), els especialistes es basen en criteris diagnòstics del DSM-V o del CIE-10, dues classificacions de malalties consensuades per especialistes de diferents nacionalitats i de prestigi reconegut.

No obstant això, recordeu que no podeu, ni us heu d’autodiagnosticar. Només un professional de la salut expert està en condicions de fer-ho amb rigor i fiabilitat. Quan una persona està amoïnada per la seva salut o normalitat acostuma a identificar-se amb símptomes o malalties que no té, o a confondre’ls amb altres de possibles.

 Criteris del DSM-IV per al diagnòstic del tractament per estrès posttraumàtic (TEP)

Font: American Psychiatric Association

A. La persona ha estat exposada a un esdeveniment traumàtic en el qual han existit 1 i 2.

  1. la persona ha experimentat, presenciat o li han explicar un (o més) esdeveniments caracteritzats per morts o amenaces per a la seva integritat física o per a la dels altres.
  2. la persona ha respost amb una por, una desesperança o un horror intensos. Nota: en els nens, aquestes respostes poden expressar-se en comportaments desestructurats o moguts.

B. L’esdeveniment traumàtic és reexperimentat persistentment mitjançant una (o més) formes següents:

  1. records dels esdeveniments recurrents i intrusos que provoquen malestar i en els quals s’inclouen imatges, pensaments o percepcions. Nota: en els nens petits, això pot expressar-se en jocs repetitius en què apareguin temes o aspectes característics del trauma.
  2. somnis de caràcter recurrent sobre l’esdeveniment, que produeixen malestar. Nota: en els nens hi pot haver somnis terrorífics de contingut irreconeixible.
  3. l’individuo actua o té la sensació que l’esdeveniment traumàtic està passant (s’inclou la sensació d’estar revivint l’experiència, il·lusions, al·lucinacions i episodis dissociatius de flashback, fins i tot els que apareixen en despertar-se o desintoxicar-se. Nota: els nens petits poden reescenificar l’esdeveniment traumàtic específic.
  4. malestar psicològic intens quan s’exposa a estímuls interns o externs que simbolitzen o recorden un aspecte de l’esdeveniment traumàtic.
  5. respostes fisiològiques en exposar-se a estímuls interns o externs que simbolitzen o recorden un aspecte de l’esdeveniment traumàtic.

C. Evitació persistent d’estímuls associats al trauma i retraïment afectiu de la reactivitat general de l’individu (absent enfront del trauma), tal com indiquen tres (o més) del símptomes següents:

  1. esforços per evitar pensaments, sentiments o converses sobre el fet traumàtic
  2. esforços per evitar activitats, llocs o persones que motiven records del trauma
  3. incapacitat per recordar un aspecte important del trauma
  4. forta reducció de l’interès o de la participació en activitats significatives
  5. sensació de desafecció o alienació envers els altres
  6. restricció de la vida afectiva (per exemple, incapacitat per tenir sentiments d’amor)
  7. sensació d’un futur desolador ( per exemple, no esperar obtenir una feina, casar-se, formar una família o, en definitiva, portar una vida normal)

D. Símptomes persistents d’augment de l’activació (arousal en francès) (absent abans del trauma), tal com indiquen dos (o més) dels símptomes següents:

  1. dificultats per conciliar o mantenir la son
  2. irritabilitat o atacs d’ira
  3. dificultats per concentrar-se
  4. hipervigilància
  5. respostes exagerades de sobresalt

Aquestes alteracions (símptomes dels criteris B, C i D) s’allarguen més d’1 mes.

Aquestes alteracions provoquen malestar clínic significatiu o un deteriorament social, laboral o d’altres àrees significatives de l’activitat de l’individu.

Criteris del CIE-10 per al diagnòstic de trastorn d’estrès posttraumàtic

Font: Organització Mundial de la Salut

Trastorn que sorgeix com a resposta tardana o diferida a un esdeveniment estressant o a una situació (breu o duradora) de naturalesa especialment amenaçant o catastròfica, que causaria per si mateix malestar generalitzat en gairebé tothom (per exemple, catàstrofes naturals o produïdes per algú, el ser víctima de tortura, terrorisme, de violència o d’un altre crim).

Certs trets de personalitat (per exemple, compulsius o astènics) o antecedents de malalties neuròtiques, si estan presents, poden ser factors predisponents i fer que descendeixi el llinar per a l’aparició del síndrome o per agreujar-ne el seu curs, però aquests factors no són necessaris ni suficients per explicar-ne l’aparició.

Les característiques típiques del trastorn d’estrès posttraumàtic són: episodis reiterats de tronar a viure el trauma en forma de reviviscència o somnis que tenen lloc sobre un fons persistent d’una sensació d’«entumiment» i retraïment emocional, d’allunyament dels altres, de falta de capacitat de resposta al medi, d’anhedonia i d’evitament d’activitats i situacions evocadores del trauma. S’acostuma a témer, i fins i tot a evitar-se, les situacions que recorden o suggereixen el trauma.

Poques vegades poden presentar-se esclats dramàtics i aguts de por, pànic o agressivitat, desencadenats per estímuls que evoquen un record sobtat, una actualització del trauma o de la reacció original envers del trauma o tots dos alhora.

Generalment, hi ha un estat d’hiperactivitat vegetativa amb hipervigilància, un increment de la reacció de sobresalt i d’insomni. Els símptomes, s’acompanyen d’ansietat i de depressió i les ideacions suïcides no són estranyes. El consum excessiu de substàncies psicofàrmacs o alcohol poden ser-ne un factor agreujant.

El començament segueix al trauma amb un període de latència, la durada del qual varia des d’unes poques setmanes fins a mesos (però, poques vegades supera els sis mesos). El curs és fluctuant, però se’n pot esperar la recuperació en la majoria dels casos. En una petita proporció dels malalts, el trastorn pot tenir, durant molts anys, un curs crònic i una evolució fins a una transformació persistent de personalitat.