Categories
Preguntes més freqüents

Què és l’ansietat i per què es produeix?

L’ansietat és bàsicament un mecanisme defensiu. És un sistema d’alerta enfront de situacions que es consideren una amenaça. És un mecanisme universal, que es dóna en totes les persones, és normal, adaptatiu, millora el rendiment i la capacitat d’anticipació i resposta. La funció de l’ansietat és mobilitzar l’organisme, mantenir-lo altera i dispost per intervenir enfront als riscos i les amenaces, de manera que no se’n produeixin o se’n minimitzin les conseqüències. L’ansietat, doncs, ens empeny a prendre les mesures convenients (fugir, atacar, neutralitzar, afrontar, adaptar-se, etc.), segons el cas i la naturalesa del risc o del perill. El perill ve donat per l’obstaculització de qualsevol projecte o desig important per a nosaltres, o bé per l’obstaculització d’estatus o d’èxits ja aconseguits. El ser humà desitja allò que no té i vol conservar allò que ja té.

L’ansietat, doncs, com qualsevol mecanisme adaptatiu, és bona, funcional, normal i no representa cap problema per a la salut.

No obstant això, en alguns casos, aquest mecanisme funciona de manera alterada, és a dir, produeix problemes de salut i, enlloc d’ajudar-nos, ens incapacita. Quins factors poden influir perquè un mecanisme normal, saludable i adaptatiu deixi de ser-ho?

Factors predisposicionals

  •  Factors biològics, alguns d’ells genètics
  •  Factors de personalitat. Patrons d’afrontament de l’estrès. Estils de vida
  •  Factors ambientals. Aprenentatges. Contextos i suports socials

Factors activadors o desencadenants

  •   Situacions o esdeveniments que són viscuts com a desbordants dels nostres recursos
  •   Esdeveniments vitals de conseqüències greus o que exigeixen esforços adaptatius importants
  •   Obstacles per aconseguir èxits o que limiten la nostra capacitat per aconseguir-los o mantenir-los
  •   Consum d’estimulants i altres drogues

Factors de manteniment, lligats a la gestió de la pròpia ansietat

  •  La «por a la por»
  •  La pèrdua de condicions o facultats, per la pròpia ansietat, que dificulten l’afrontament dels problemes
  •  Solucions intentades que resulten contraproduent
  •  La problematització d’àrees inicialment no conflictives, com a conseqüència de la pròpia ansietat
  •  Afrontament insuficient o erroni del problemes origen de l’ansietat
  •  L’establiment de mecanismes fòbics

Normalment, els problemes d’ansietat es produeixen per una combinació d’algun d’aquests factors durant un període de temps.

En el tractament psicològic es tracten tots aquets factors perquè la persona recuperi el seu estat de salut i benestar.

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

Articles relacionats

  • Causes de l’ansietat: origen i manteniment
  • La ansietat: un model explicatiu
  • Ansietat i herència
  • Ansietat i estrès
  • Ansietat i drogues

Font: Clínica de l’ Ansietat. Especialistes en el tractament de l’ansietat. Madrid i Barcelona

Categories
Per a professionals

Ansietat: Guies de Tractament

Enllaços a Guies d’Actuació proposades per Comitès Internacionals d’Experts. Estan pensades per a especialistes, però inclouen normalment algun apartat per pacients i familiars.

GUIES NICE

Trastorno de Ansiedad Generalizada 

Trastorno de Angustia (Pánico).

Trastorno Obsesivo-Compulsivo

Trastorno por Estrés Postraumático

Trastorno Depresivo en Adultos

GUIES APA  

Trastorno Obsesivo-Compulsivo

Trastorno de Pánico

Trastorno por Estrés Postraumático

Trastorno Depresivo Mayor

Evaluación Psiquiátrica de Adultos

GUÍA DE PRÁCTICA CLÍNICA PARA EL MANEJO DE PACIENTES CON TARSTORNOS DE ANSIEDAD EN ATENCIÓN PRIMARIA. Ministerio de Sanidad y Consumo (España).

__________
Font: Clínica de l’Ansietat.

Categories
Llibres de la Clínica de l’Ansietat

Higiene y prevención de la Ansiedad (text en castellà)

Referencia

Título: HIGIENE Y PREVENCIÓN DE LA ANSIEDAD
Autores: J.C. Baeza; G. Balaguer; I. Belchi; M. Coronas; N. Guillamón.
Prologado por Antonio Cano, presidente de la Sociedad Española para el Estudio de la Ansiedad y el Estrés.
Páginas: 187.
Editorial: Ediciones Díaz de Santos. Madrid, 2008.
ISBN: 978-84-7978-850-6

Contenido:

0.- Introducción.

1.- Conceptos: ¿De qué hablamos?.

1.1.- ¿Qué es esto?  La ansiedad un mecanismo ¿adaptativo? de defensa…
1.2.- ¿Cómo es eso?  La ansiedad: un modelo explicativo…
1.3.- ¿Qué me está pasando? La ansiedad: el por qué de los síntomas…
1.4.- ¿Por qué a mí?  La ansiedad: biología, aprendizaje, personalidad, circunstancias y recursos.
1.4.1.- Factores biológicos.
1.4.2.- Personalidad.
1.4.3.- Aprendizaje.
1.4.4.- Circunstancias y recursos.
1.5.- Algunos compañeros de viaje: Depresión, estrés.
1.5.1.- Ansiedad y depresión
1.2.2.- Ansiedad y estrés

2.- Procedimientos: ¿Qué hacer al respecto?.

2.1.- Hábitos y procedimientos para regular la ansiedad y prevenir sus alteraciones.
2.1.1.- Pensamiento y Ansiedad.
2.1.2.- Ansiedad, autoestima, asertividad y disposición de apoyos sociales.
2.1.3.- Gestión del tiempo y resolución de problemas.
2.1.4.- Ansiedad y respiración.
2.1.5.- Exponerse a los miedos para superarlos.
2.1.6.- Ejercicio físico y ansiedad.
2.1.7.- Alimentación y ansiedad.
2.1.8.- Sueño y ansiedad.
2.1.9.- Consumo de drogas y ansiedad.
2.1.10.- Ansiedad y soluciones boomerang.
2.2.- Ansiedad y ámbito socio-familiar.
2.2.1.- Educando a los niños para prevenir la ansiedad.
2.2.2.- Cómo pueden ayudar los familiares.
2.3.- ¿Dónde acudir llegado el caso?. Tratamientos que funcionan.
2.3.1.- Cuándo consultar.
2.3.2.- Tratamientos psicológicos.
2.3.3.- Tratamientos farmacológicos.
2.3.4.- Tratamientos combinados.

3.- Epílogo Triste con final feliz: ¿ la ansiedad se cura?.

4.- Referencias bibliográficas.

Objetivos y destinatarios del libro

El objetivo del libro es doble: por un lado facilitar, de manera rigurosa y con un lenguaje asequible, el conocimiento y comprensión de la ansiedad, sus funciones, mecanismos, causas y factores implicados. Por otro, contribuir a divulgar, de forma práctica y sistemática, los hábitos y procedimientos que ayuden a prevenirla o mantenerla dentro de unos límites manejables y asumibles

Es un libro asequible a cualquier persona interesada en el tema de la ansiedad. Va especialmente dirigido a:

Personas que aún no han recibido tratamiento, pero han identificado sus problemas como relacionados probablemente con la ansiedad a través de diferentes medios: médicos de cabecera, artículos en revistas o periódicos de gran difusión, internet, etc.

Pacientes que ya han sido tratados, pero necesitan observar una serie de procedimientos que mantengan la mejora, y minimicen el riesgo de reincidencias.

Familiares, amigos o allegados de personas que sufren algún trastorno de ansiedad, quieren conocer mejor su problema y prestar algún tipo de apoyo o ayuda bien encaminada.

Profesionales de la educación que están en contacto regular con el segmento más joven de la población, a quienes pueden ayudar a identificar el problema u orientarlo.

Profesionales de la salud que desarrollan su trabajo en centros de atención primaria. Son ellos quienes frecuentemente detectan en primer lugar el problema y efectúan las primeras orientaciones.

Profesionales vinculados a los recursos humanos y a la prevención de riesgos en el trabajo.

Más información y pedidos.

Categories
Cercar ajuda

Cercar ajuda

Si vostè o alguna persona del seu voltant té símptomes d´ansietat, lo millor que pot fer inicialment és visitar al seu metge de família o de capçalera. Un metge pot ajudar-li a determinar si els símptomes són deguts a un trastorn d’ansietat, a alguna altra condició mèdica o ambdues. El següent pas, si efectivament es pateix un trastorn d’ansietat, és  acudir a un especialista per posar-se en tractament.

Els professionals especialitzats en el tractament dels trastorns d´ansietat són els psicòlegs clínics i els psiquiatres. Habitualment  treballen en equip o mantenen algun tipus de relació professional.

El tractament psicològic es considera bàsic i essencial en aquest  tipus de problemes.

Depenent del cas i del trastorn, a vegades és útil continuar un tractament combinat: teràpia farmacològica –dirigida pel psiquiatra- i teràpia psicològica –dirigida pel psicòleg-. Les primeres ofereixen resultats més ràpids en el control dels símptomes i requereixen una menor implicació del pacient a la resolució del problema, en canvi, l´estabilitat de la millora un cop suprimits els tractaments és menor. Els tractaments psicològics, també s´ocupen del control dels símptomes, però van més enllà i ajuden al pacient a desenvolupar estratègies per a una gestió més satisfactòria de l´ ansietat, dels factors que l´originen i mantenen, i de la seva prevenció.

És convenient buscar professionals especialitzats i amb experiència en el tractament dels trastorns d´ansietat, que tinguin la possibilitat de treballar en equip i de manera integrada.

Vídeo Il-lustraiu: Fobia social, crisis de pánico; agorafobia. 

Categories
Interaccions contraproduents

Ansietat: exposició versus conductes de seguretat

Tradicionalment, des dels postulats del conductisme com a model teòric, experimental i terapèutic, l’estudi i el tractament de l’ansietat s’ha basat en les lleis de condicionament clàssic i en l’instrumental. El primer, terapèuticament parlant, donaria lloc a les tècniques de contra-condicionament, i el segon, a les d’exposició. Sota el paradigma instrumental, l’evitació i la fugida són formes d’afrontament de la por encaminades a controlar les condicions aversives del medi (extern o intern).

La psicoteràpia conductual, en l’abordatge de moltes alteracions neuròtiques relacionades amb l’ansietat –particularment, fòbies i trastorns obsessivocompulsius–, fonamenta el tractament en les tècniques d’exposició, que consisteixen, bàsicament, a procurar que el pacient entri i es quedi en contacte amb la situació temuda, que toleri l’angoixa que comporta, fins que disminueixi i, així, reiteradament, fins que pugui exposar-se a la situació sense experimentar por.

L’exposició integra un conjunt de procediments que van, ds de la dessensibilització progressiva, que és la manera més gradual d’exposició, fins a la inundació, en què el pacient s’enfronta amb la situació temuda en la realitat i de cop i volta. Tècniques com la implosió, en què el pacient imagina les escenes que li provoquen una por intensa; la intenció paradoxal, en què al pacient se li prescriuen la vivència, exageració o reproducció de les pròpies pors i símptomes, i altres com el modelatge amb el reforç, el reforçament encobert, la inoculació de l’estrès, la prevenció de la resposta, responen, també, al mateix principi, encara que moltes vegades des de formulacions teòriques i diferents.

No sempre hi ha acord entre els especialistes sobre on radica el mecanisme terapèutic d’aquestes tècniques. En l’àmbit conductual es postulen dues possibilitats, a vegades, complementàries: la habituació i l’extinció. En ambdós casos desapareixen les respostes ostensibles d’evitació, l’ansietat subjectiva i la simptomatologia neurovegetativa, ja sigui perquè el pacient comprova la innocuïtat del medi, fet que causa que perdi les seves propietat aversives, o perquè el pacient s’habitua no només a les pors concretes, sinó també a tolerar experiències i sentiments desagradables.

Des d’una òptica cognitiva, les tècniques d’exposició possibilitarien experiències correctores que conduirien a disconfirmar els pensaments i les expectatives negatives o alarmants, que originen o sostenen les pors.

No obstant això, es produeixen diversos fracassos en la terapèutica per exposició. La majoria, per refús del tractament, abandonament prematur o seguiment incorrecte de les prescripcions. Malgrat això, una minoria de pacients no aconsegueixen habituar-se a reduir significativament l’ansietat per mitjà de l’exposició en viu, encara que compleixin perfectament les instruccions del tractament, no es estan deprimits i no prenen ni sedants, ni alcohol. Sembla ser que, per raons que encara no es comprenen, les persones deprimides no responen bé a les tècniques d’exposició. Els antidepressius estarien indicats, juntament amb l’exposició, en pacients obsessivofòbics amb estat d’ànim deprimit, mentre que l’exposició sola seria el tractament d’elecció dels no deprimits. La dependència de l’alcohol o ansiolítics (secundària o no) no és un obstacle a la generalització o transferència de l’aprenentatge i dels resultats a l’estat de sobrietat, per la qual cosa es prohibeix el consum o es redueix a dosis mínimes.

Diversos estudis han posat de manifest que les anomenades conductes de seguretat podries estar darrere d’alguns dels fracassos de l’exposició com a tècnica terapèutica. Es tracta d’estratègies d’afrontament emeses pels pacients per reduir l’ansietat i el malestar psicològic davant d’estímuls fòbics. A continuació, se citen alguns exemples:

  • En persones amb crisis de pànic/agorafòbia: seure a prop de la porta al cinema, de manera que resulti més fàcil sortir; desplaçar-se per recorreguts on hi hagi hospitals, farmàcies, botigues obertes, on poder ser atesos; portar una ampolla d’aigua a sobre per refrescar-se, corregir la sensació de boca seca o d’obstrucció a la gola; caminar a prop de la paret o portar algun objecte que pogués servir de recolzament en un moment donat, i aferrar-se fortament de l’orella o de la mà, etc.
  • En persones amb ansietat social: posar-se una camiseta que esbandeixi la suor, posar-se maquillatge que dissimuli la vermelló o col·locar-se en llocs més foscos o ombrejats, creuar els braços per prevenir la tremolor, etc.
  • En persones que pateixen algun trastorn obsessiu: mètodes d’afrontament supersticiós, autodiàlegs o contraargumentacions, etc. En l’ansietat generalitzada: fer trucades de telèfon tranquil·litzadores, comprovacions, etc.
  • En pacients amb pors hipocondríaques o amb ansietat per la malaltia: disminuir l’esforç físic o la seva intensitat, que podrien alterar la freqüència cardíaca o la respiració, o prendre algun aliment «protector».Algunes estratègies són comuns a diversos trastorns: portar medicaments ansiolítics a sobre, endur-se el telèfon, distreure’s mitjançant diversos procediments, anar acompanyat, etc.

Hi ha moltes evidències –Marks (1991), Craske i Barlow (2002, 2001), Cox i altres (1992), Bados (2001), Baker (1989), Wells i altres (1995)– que aquestes estratègies de seguretat, anomenades també, a vegades, per altres noms com afrontament parcial, afrontament desadaptatiu, estratègies defensives, estratègies inútils, interfereixen de manera notable en l’efectivitat de l’exposició, tot desaprofitant-ne els resultats. Per aquest motiu són considerades com a pràctiques antiterapèutiques. Es considera que, encara que inicialment o temporalment produeixen cert alleujament de la por i del malestar, a mitjà o llarg termini, mantenen l’ansietat i l’evitació. L’ús d’aquests afrontaments parcials semblen eficaços a curt termini, cosa que proporciona una validesa aparent (Peñate i altres, 2006): la persona és capaç de resistir l’estímul fòbic (davant de les estratègies evitatives o d’escapament), tot i que, la informació proporcionada per aquestes conductes actua com un mecanisme reforçador, amb la qual cosa adquireix un valor discriminatiu de quan i en quines circumstàncies es pot abordar l’estímul fòbic.

Com es va observant al llarg d’aquestes pàgines, no és infreqüent que el pacient combini diferents estratègies d’afrontament per esforçar-se a regular l’ansietat i les seves conseqüències. En un afrontament efectiu, les diverses estratègies actuarien de manera complementària sense interferir-se entre si. Encara que l’afrontament busca l’eficàcia, no sempre s’aconsegueix, ja sigui per imperatius del medi, per la falta de recursos (cognitius, conductuals, materials, etc.) o per altres raons.

Per part nostra (Baeza, 1994), hem observat que alguns errors de l’exposició com a tècnica encaminada a provocar l’extinció de l’ansietat, poden ser causats per simultaniejar l’exposició amb algunes formes d’autoregulació dels símptomes: centrar l’atenció en el control i el seguiment dels símptomes, abans que en senyals aversives del medi on es presenten, i servir-se d’estratègies (immobilitzar-se, respirar amb un determinat ritme, moure’s totalment o parcial de manera predeterminada, recolzar-se sistemàticament en certs punts, mantenir firmament una determinada orientació espacial, etc.) capaces (o preses com a tal) de provocar cert alleujament o control. Les dades semblen indicar que els procediments amb els quals els subjectes tractaven de regular o contenir l’ansietat, o alguna de les seves manifestacions, davant de situacions de por, interfereixen en els processo d’habituació a la situació o en l’extinció de la por,  com ho proba el fet que aquestes últimes manifestacions van passar (habituació-extinció) quan es va renunciar o impedir la pràctica dels procediments «tranquil·litzadors»

Es tractaria, doncs, d’un problema d’interferència entre les formes inicials i terminantment efectives per a l’afrontament de l’emoció ansiosa i les seves manifestacions neurovegetatives (font de pors sobre la pèrdua de control, salut, etc.) i els processos subjacents a l’exposició pels quals la por, interna o externa, perd les condicions aversives o el pacient s’hi habitua.

Així doncs, en el marc de la teràpia cognitivoconductual, el que generalment es recomana en llibres de text i manuals d’intervenció és que les conductes de seguretat siguin inhibides o abandonades. Des d’una perspectiva cognitiva, s’argumenta que les conductes de seguretat poden ser antiterapèutiques, perquè impedeixen l’ocurrència d’experiències disconfirmatives del perill. Un exemple seria el rentat de mans, davant de la por de contaminar-se, o la conducta d’empassar saliva per la sensació d’obstrucció a la gola, per comprovar i assegurar que no s’obstrueix.

Malgrat les evidències sobre l’efecte contraproduent de les conductes de seguretat, alguns estudis i experiments (Rachman, 1986 i 2002; Powers et al., 2004; Milosewic i Radomsky, 2007) posen de manifest que les conductes de seguretat poden ocasionar fàcilment l’exposició i contribuir a la reducció de la por, facilitar canvis a llarg termini en els símptomes i el pensament, sense impedir les experiències disconfirmatives de perill, ajudar a corregir interpretacions i expectatives negatives i reduir els altres nivells d’abandonament dels tractaments.

Es considera que podrien ser especialment útils en les primeres etapes del tractament, molt particularment en pacients amb nivells d’ansietat alts i oferir avantatges potencials:

  • incrementar l’acceptabilitat i la tolerància dels tractaments
  • proveir el pacient amb una millor sensació de control
  • incrementar la cooperació del pacient amb el tractament
  • l’exposició podria ser més llarga i fàcil
  • la sensació de seguretat permetria al pacient aprendre millor la informació correctora de la situació

Quedaria establir amb claredat, en quins casos, sota quines condicions i en quines circumstàncies pot fer-se un us racional i profitós de les conductes de seguretat, de manera que facilitin la reducció de la por, sense generar conductes desadaptatives d’evitació i propicien la disconfirmació de pensaments irracionals.

Fuente: J. Carlos Baeza Villarroel. Clínica de l’Ansietat, 2009.

Categories
Altres errors

L’evitació: una manera de perpetuar el problema

L’evitació de la situació que provoca ansietat és una de les respostes més comunes per intentar regular-la. És més fàcil d’exercir davant d’estímuls exteriors o ambientals que davant d’estímuls interns o de valoració social.

L’estudi experimental de l’evitació ha ocupat un lloc central en la investigació de l’ansietat des dels paradigmes operant i responent. Bàsicament, s’entén com a un mode de controlar les condicions aversives del medi.

Pel que fa al sosteniment de l’ansietat, l’evitació opera de dues maneres: impedeix que s’estableixin l’habituació i l’extinció (ja que no es comprova la innocuïtat de l’estímul que es té per aversiu). En aquests casos, i en aquest sentit, l’evitació pot considerar-se en si mateixa una estratègia d’afrontament espontani contraproduent, ja que si a vegades impedeix un increment puntual d’ansietat, el que fa és contribuir a un sosteniment i perpetuació.

No obstant això, hi ha un tercer factor, en absolut desconsiderable, que contribueix que l’evitació pugui provocar efectes contraproduents: l’evitació de les situacions que generen ansietat implica la renúncia a plans i interessos, o la pèrdua de condicions que poden ser importants per al subjecte, cosa que a la vegada és font d’ansietat. En aquests casos, cal preguntar-se fins a quin punt la reducció de l’ansietat es produeix pels processos d’habituació i/o extinció, i fins a quin punt per la continuïtat dels programes d’acció en curs o la preservació de l’status quo amenaçats.

Marks (1981 i 1987) ha escrit treballs magnífics i extensos, i revisions sobre el tema de l’exposició a situacions temudes com a procediment terapèutic en els trastorns per ansietat, fins al punt d’haver-los convertit en els tractaments més extensos en el camp de les teràpies conductuals.

Més informació

MARKS, I. (1981). Cure and Care of Neorosis. New York: John Wiley and Sons, Inc. Ed. Española (1986): Tratamiento de la Neurosis. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 1. Los mecanismos de la ansiedad. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 2. Clínica y tratamientos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

__________
Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’ Ansietat.

Documents relacionats

Categories
Errors en l’anticipació

La prevenció abusiva no tranquil·litza ni dóna seguretat

Hi ha diferència entre previsió i prevenció. Ambdós són processos avaluatius de tipus anticipatori. Preveure fa referència a pronosticar o conjecturar un esdeveniment a partir d’una senyal o indici amb valor predictiu. Allò anticipat pot ser desitjat o no desitjar, positiu o negatiu. Pot ser qualsevol tipus d’expectativa. No ens prevenim que ens toqui la loteria, ens augmentin el sol o que faci bon temps si anem a la platja, encara que si podem preveure-ho com a possible. Podem, fins i tot, si està en les nostres mans procurar-ho o possibilitar-ho. Prevenir, prendre precaucions implica destorbar, impedir un efecte, ja sigui per mitjà de l’evitació o, si no es possible, per mitjà de la preparació d’una estratègia defensiva. Si hi ha amenaça de pluja, evitarem sortir o portarem un paraigües per si de cas.

La previsió d’un risc comporta una estratègia per a superar-lo, sense que s’alterin substancialment els nostres plans. La prevenció de risc implica evitar-ho. Això ho saben bé les companyies asseguradores, també anomenades de previsió. Cobreixen un risc de manera que, un cop donat, bàsicament no alteri la situació i les circumstàncies de qui el pateix. Si una casa es crema es compta amb diners per fer-ne una altra. La prevenció fa referència a l’evitació del risc. La prevenció és un mode de previsió i, per tant, no són excloents. La segona no implica necessàriament una voluntat d’acció o omissió determinada, davant del que està previst, mentre que la primera sí. No es tracta tant d’afrontar una situació superant els riscos o convivint amb ells, sinó d’impedir-ne l’ocurrència.

La prevenció extremada posa més l’accent en allò que no es vol que passi, que en la consecució del que es desitja que passi. O, dit d’una altra manera, si hi ha conflictes entre una cosa i una altra, s’escull la primera. La prevenció abusiva tractaria de reduir la probabilitat d’ocurrència d’un risc a zero, com a requisit previ per a comprometre’s amb una acció.

De certa manera, denota una intolerància o hipersensibilitat cap a determinats riscos, objecte de la prevenció, i un sentiment d’indefensió, recel, sospita, aprensió davant de les situacions on pogués sorgir. Poc perill elimina conductes amb possible èxit.

Hi ha una prevenció pertinent, o convenient, que consisteix a disposar unes mesures simples capaces de reduir significativament la probabilitat del risc i, un cop llavors, oblidar-se’n mentre no es manifesti. Amb el risc restant es conviu. La prevenció no ha de ser més costosa, en cap sentit, que el dany que es vol evitar. La prevenció pertinent tranquil·litza i genera autoconfiança.

Posem un exemple: si hem de sortir de viatge, prenem alguna precaució bàsica: comprovar que el cotxe estigui en bon estat, procurar que el conductor estigui en bon estat (que hagi descansat i no hagi pres drogues) i respectar les normes de trànsit. Aquestes mesures ens donen una seguretat i confiança, que ens permet allunyar-nos i centrar-nos en una altra cosa: el paisatge, la música del casset, la conversa amb el company de viatge, etc., i mantenir una atenció flotant sobre la conducció que ens permet detectar i respondre a qualsevol eventualitat. Sense les mesures citades, la consciència del risc d’accident automobilístic ens faria estar més tensos i insegurs.

Hi ha una prevenció improcedent, o inconvenient, caracteritzada per la pretensió d’esgotar de manera anticipada totes i cadascuna de les possibilitats de materialització del risc, amb la seva circumstància concreta i les conseqüències en cada moment del desenvolupament de l’acció. Es tracta d’evitar ser sorprès, d’estar sobre avís davant de qualsevol possibilitat degradatòria, cosa que implica imaginar amb la major definició tot el que no cau dins de l’impossible.

Això ens porta a estar constantment en actitud de «preveniu», expressió utilitzada militarment per indicar una situació de màxima alerta i tensió per entrar en acció perquè alguna cosa incerta i amenaçadora pot passar en qualsevol moment. Res, per natural que sembli, és irrellevant, pot amagar una trampa a la qual, a ser possible, cal anticipar-se. Per contra, estímuls neutres i irrellevants, sota l’actitud suspicaç i sospitosa es converteixen en predictors d’una situació amenaçadora (generació d’indicis, sesgos cognotivos) i creen alarma. A diferència de la prevenció pertinent, la improcedent, un cop establerta, no genera seguretat, relaxació i confiança, ni permet centrar-se en una altra cosa.

Tornem a l’exemple: si hem de sortir de viatge, ens assegurarem que el cotxe estigui en bon estat, procurarem estar en bones condicions físiques i mentals (encara que la preocupació pel pitjor no ens hagi deixat descansar bé), respectarem les normes de trànsit però, a més, calcularem ja a la carretera, o abans, les mil i una possibilitats que passi alguna cosa:

i si es rebenta una roda? Aniré a 90 km per hora.

       – i si al revolt aquell camió se’m tira a sobre. Redueixo i espero que en surti.

       – i si em marejo i em falta l’aire? Qui m’assegura que no em pot passar alguna cosa?

I, així, a cada moment.

La llista és tan llarga que sentim que una cosa o altra passarà si un miracle no hi posa remei, no el que nosaltres, que ens veiem desbordats, podem fer.

Evidentment, no hem gaudit ni de la conducció, ni del paisatge, ni de la música, ni hem parlat amb el company. Potser estem adolorits, una mica marejats, blancs i amb la por al cos. Potser en el revolt, pendents de si, com havíem conjecturat abans, el camió s’apropa a la ratlla divisòria, ens hem apropat massa a la dreta sense veure la graveta i hem derrapat, malgrat que el camió anava perfectament per al seu carril. Una altra eventualitat que hem de tenir en compte per endavant en el proper viatge, no sigui que si no ho tenim present se’ns oblidi, no ho veiem i ens emportem la sorpresa.

L’experiència de la prevenció, quan és pertinent, genera tranquil·litat, seguretat i distensió, i pot portar a abusar-ne com a mecanisme d’autoregulació quan es vol aconseguir aquests mateixos objectius.

L’abús de la prevenció implica una extralimitació en el càlcul dels riscos, un procés de generació d’indicis, o conversió de senyals neutres en senyals d’alerta per mitjà de l’alteració de la seva significació, i un procés d’autoobservació o atenció autoenfocada; factors que de manera comú estan interrelacionats entre si.

Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Ilustración: Francisco García. Clínica de la Ansiedad.

Vídeo Il-lustratiu: Administración de preocupaciones

Categories
De malament a pitjor

Les paradoxes de la por

Els diccionaris diuen que una paradoxa és una afirmació que ratlla els límits d’allò contradictori, en què es superposen dues o més situacions amb energies oposades, en un diàleg en què els extrems que s’haurien de neutralitzar es potencien, ajuntant-se se separen o separant-se s’uneixen.

Amb el títol Paradoxes de la por, volem fer referència a intencions, formulacions, actituds, temptatives, operatives que ofereixen resultats oposats a la seva pròpia lògica o pretensió, i que genera bucles que no tenen sortida o solució en els termes en què estan formulats. L’esforç per sortir de la por ho accentua, finalment.

Les formulacions paradoxals estan a la base de moltes estratègies contraproduents en l’afrontament dels problemes d’ansietat. La seva reformulació, ruptura de la circularitat i la transformació en problemes amb sortida formen part dels recursos terapèutics per poder-los superar.

Per a saber més sobre paradoxes en els processos de manteniment i solució dels problemes, i l’ús en la psicoteràpia, es poden consultar alguns llibres i autors d’interès: Watzlawick (1976, 1980, 1981, 1988); Fish, Weakland y Segal (1994); Frankl (1946, 1962); Papp (1997); Nardone (1995, 2002, 2004), i Mairena, Ballesteros i Martín (2005).

Per a la vostra seguretat, quedeu-vos espantats

La persona que se sent en perill s’enfronta a una disjuntiva complexa. Pot optar per ignorar-lo, mirar cap a l’altre costat i oblidar-se’n. D’aquesta manera, estaria menys angoixat, però, d’altra banda més exposat a patir-lo, per no ocupar-se de prevenir-lo o vigilar-lo. Pot optar per no perdre’l de vista, tenir-lo present, no distreure’s amb altres assumptes per, així, controlar-lo millor i no veure’s sorprès, posar-se fora de perill. Malgrat això, aquesta manera d’actuar el tindria permanentment en alerta, angoixat, amb el cap ple de possibles ocurrències i derivats del perill, i el cos posseït per la corresponent resposta fisiològica autònoma de lluita-fugida-paràlisi. Si, a més a més, la persona en qüestió se sentís espantada per aquests símptomes, es produiria un doble salt moral en el bucle de la paradoxa. Mirar els símptomes els desespera, no fer-ho portaria a sentir-se a la seva mercè.

Així doncs, per sentir-se segur s’hauria de preocupar. Però si es preocupa, no estarà tranquil. Si no es preocupa, estarà tranquil però no se sentirà segur. Adonar-se que està tranquil, farà que pensi que s’ha despreocupat, potser temeràriament.

Com més inseguretat, major control; com més control, major inseguretat

La por a prendre el control sobre el propi pensament, conducta o impulsos és freqüent en els problemes d’ansietat. D’alguna manera, aquest sentiment, o pressentiment, és consubstancial a l’experiència de l’ansietat elevada. Si l’ansietat guarda relació, com hem explicat, amb la percepció del subjecte a veure’s desbordat, respecte de la seva capacitat i recursos, per les demandes i exigències del medi –extern o intern–, és natural que aquesta experiència s’equipari a pèrdua de control sobre un mateix o sobre l’entorn.

És probable que l’ansietat alteri l’execució de repertoris de conducta, fins i tot alguns que normalment surten sols sense que la consciència hi intervingui, ja sigui perquè es tracten de respostes autònomes o ben automatitzades després d’un procés d’aprenentatge i entrenament: l’articulació i la fluïdesa de la parla, l’atenció i la concentració, la resposta sexual, la conciliació de la son, etc. La percepció d’aquestes fallades crea dubtes en la persona que els experimenta sobre l’adequada regulació, i produeix desconfiança sobre el funcionament normal i correcte de les facultats i funcions.

Davant de la inseguretat que genera la pròpia ansietat, i l’eventualitat que es produeixin actes o intervencions fallides o deficients, el sentit comú ens dicta un antídot útil: augmentar el control.

Alertats per l’increment d’erros, alguns pacients decideixen, llavors, sotmetre a control directe i voluntari accions o seqüencies d’accions que normalment es produïen automàticament, sense esforç conscient de realització. Així, és possible que la persona afectada tracti de regular la concentració forçant-la, de manera que en realitat s’està concentrant sobre el propi fenomen de la concentració, en detriment del que es vol atendre o tracti de forçar o vigilar la son, activitat que en la pràctica impedeix conciliar-lo. Però si no es fa, si no s’intenta, com podrà regular alguna que està apareixent de manera alterada i que el perjudica?

Si, per pors i inseguretats socials, una persona es comporta de manera inhibida, rígida i poc natural, una vegada es dóna l’ordre de ser espontani tot imposant-se les conductes, llavors deixa de ser-ho. Tot i això, s’ha de fer alguna cosa, si no ho intenta estarà tallant i encartronat.

Novament, la persona amb ansietat s’enfronta a un contrasentit desconcertant: si no augmenta el control no guanyarà confiança, però si l’augmenta serà menys afectiva. Llavors, no guanyarà seguretat i haurà d’augmentar el control, etc.

Enfortir a l’oponent tot combatent-lo

Les persones amb nivells d’ansietat alts, per un motiu o altre, acostumen a sentir-se assaltades per pensaments inoportuns i amenaçadors, símptomes difícils de partir i sentiments desagradables. Freqüentment, la resposta de la persona consisteix a intentar combatre’ls perquè se’n vagin, barallar-s’hi perquè, com a mínim, no guanyin terreny i intentar contrarestar-los. Si no ho fan així, tenen por que s’apoderin d’elles i que els traeixi en el moment més inoportú o inesperat. Però mentre els combaten, els fan el joc, agafen força o es transformen en d’altres més horrorosos i vénen més al cap o a la panxa. Podrien optar per deixar-se travessar i esperar que passin, acceptar-los, tractar-los com a normals i conviure-hi. Però si no es tenen en compte a l’hora de prendre decisions i adquirir compromisos, potser després no es puguin assumir. Encara més si la persona pren les seves decisions en funció de les pors, els dóna un poder que no voldria o no hauria de donar-los. Què s’ha de fer llavors, barallar-s’hi, acceptar-ho?

Un sistema d’alarma que s’espanti del seu propi soroll

Els símptomes intensos, i a vegades inesperats, de l’ansietat, que en les manifestacions més extremes vénen acompanyats de la sensació de pèrdua imminent de la salut física o del control, són efectes de la por, però a la vegada, comunament es converteixen per a la persona, en la major font de temor i d’angoixa. Es el fenomen de la por a la por. L’ansietat es converteix, així, en un sistema d’alarma que s’alerta pel seu propi soroll, pels seus propis efectes. Les manifestacions de l’ansietat són el perill a vigilar, i en aquesta mateixa vigilància consisteix l’alerta i l’ansietat. Arribats a aquest punt, la persona afligida té moltes dificultats per conviure amb símptomes originats per l’ansietat normal i adaptativa, o amb símptomes semblants als de l’ansietat i motivats per causes no patològiques, activitat física –per exemple–, o bé generades pel propi estat d’alerta davant de la possible aparició d’aquests símptomes. La persona, llavors, es mou entre dos posicions bàsiques o estats: es troba bastant bé –si no apareixen els símptomes en absolut o està en un context segur en cas que apareguessin– o, per contra, es troba força malament –si apareix la més mínima manifestació. En aquest cas, es desperta un gran temor a que els símptomes arribin a extrems alts i inadmissibles. Les manifestacions de la por es converteixen en la major font d’inseguretat, davant de les quals s’ha d’estar alerta.

Quan les mesures de protecció angoixen

Les conductes més freqüents davant de la por són l’evitació i la cerca de condicions de seguretat –per exemple, estar acompanyat o en un lloc segur. Aquests procediments proporcionen una notable sensació de seguretat i de protecció, i redueixen el malestar, tot i que d’altra banda, es converteixen en una gàbia d’or que genera dependències, pèrdua d’autonomia, limitació del desenvolupament personal, condicionants negatius per a terceres persones. Les mesures bàsiques per sobreviure no deixen viure. La manera d’adaptar-se als esdeveniments en allò més elemental, resulta desadaptatiu en allò essencial.

Font: J. Carlos Baeza (2011). “Ir de mal en peor: Afrontamiento contraproducente en trastornos de ansiedad“. Madrid: Editorial Bubock.

Categories
Psico-lògiques de la por

Biaix memorístic

El biaix memorístic fa referència a l’activació-recuperació d’informacions guardades en la memòria sobre inconvenients, experiències negatives i perills; particularment, aquells associats o associables a lla situació i circumstància actual.

El biaix memorístic s’ha estudiat, fonamentalment, en relació amb tres tipus de fenomen:

  1. L’establiment d’associacions selectives d’estímuls a partir de l’experiència, per processos d’aprenentatge basades, fonamentalment, en el condicionament clàssic, és a dir, una tendència a associar certs senyals amb conseqüències aversives. Aquestes associacions són molt importants, per exemple, en la constitució de fòbies.
  2. Fa referència al record especial de fets estressants, ansiògens o traumàtics, i com els aspectes aversius es recorden millor que els aspectes no aversius que els acompanyen.
  3. S’estudia si l’estat emocional (tristesa, alegria, ansietat) fa més probable que es recordin experiències congruents amb aquest estat emocional, és a dir, si és més fàcil, o no, que les persones deprimides o amb ansietat recordin altres moments i episodis de la seva vida viscuts amb aquest mateix tipus d’estat emocional. Això sembla ser així per al cas de l’estat d’ànim. No és tan clar per al cas de l’ansietat.

Atès el paper de l’experiència i de l’aprenentatge en l’adaptació de l’individu al medi, i molt particularment davant de situacions de perill, la funció de la memòria i de factors biològics que la determinen, és molt important.

Font: J. Carlos Baeza Villaroel. Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs a Madrid i a Barcelona especialitzats en el tractament de l’ansietat.

Categories
Una introducció

Afrontament contraproduent de l’ansietat: quan la solució és el problema o part del problema

Les estratègies d’afrontament no sempre són eficaces, tot i que, hi ha molt d’interès per conèixer les estratègies adaptatives. La pregunta d’investigadors i de tècnics acostuma a ser: què fan unes persones en una situació que els permeti superar o tolerar l’estrès, mentre que d’altres, en la mateixa situació, es veuen desbordades? L’atenció se centra, doncs, a identificar allò que fan els que se’n surten perquè es pugui transmetre a altres que ho passen magre en circumstàncies semblants i que també poden fer-ho.

L’estudi dels esforços ineficients ha despertat poc interès, si no és com una cosa a superar per la simple implantació dels procediments provadament útils que, automàticament, es considera que es converteixen en alternatius per la seva funcionalitat.

Com a part dels inútils, s’han descuidat els contraproduents. Poques vegades s’ha formulat la pregunta: què fan algunes persones davant d’una situació que, com a conseqüència, experimenten ansietat o estrès i què no fan altres persones i, per tant, no ho experimenten? Donada una situació que normalment genera estrès, en la qual les persones pretenen controlar els aspectes emocionals, què fan alguns que ho mantenen i ho perpetuen i què no fan els que ho superen?

Evidentment, les últimes preguntes i l’enfocament no es proposen com a alternatives o millores de la primera, sinó com a complementàries. EL més desitjable és conèixer tant allò que les persones fan útil per superar l’ansietat com allò que fan de manera contraproduent, i que la mantenen.

Per contraproduent entenem l’afrontament espontani que, dirigit a la cerca d’uns objectius determinats, amb uns determinats mitjans i procediments, no només els aconsegueix, sinó que els efectes són oposats a la intenció de qui els executa. D’aquesta manera, no contribueixen a la solució pretesa o a la millora del problema, sinó que ho compliquen i ho mantenen.

Quan es parla d’afrontament contraproduent en trastorns d’ansietat, es fa referència a estratègies relativament comuns realitzades repetidament pel pacient per controlar les conseqüències indesitjables del trastorn.

Així doncs, convé advertir sobre la importància que aquestes conductes siguin l’objectiu d’atenció concreta en els programes terapèutics. Particularment, ens referim a aquelles estratègies dirigides a alleujar els símptomes o les conseqüències personals o socials que el pacient associa. No obstant això, aquesta perspectiva pot adoptar-se, també, als problemes origen de l’ansietat, susceptibles també d’un afrontament contraproduent. Alguns autors com Watzlawick, Weakland i Fisch (1974) han fet referència de manera magistral a aquestes aspectes i a ells ens remetem. Aquest comentari aclaridor és seu:

«Com es creen els problemes i com es mantenen per mitjà de temptatives errònies per resoldre una dificultat? Una exploració curosa d’aquestes temptatives no només mostra quina classe de canvi no s’ha d’intentar, sinó que també revela què és el que manté la situació que ha de ser canviada i, per tant, on s’ha d’aplicar el canvi».

La nostra pretensió és aplicar aquesta òptica a les estratègies d’autoregulació de l’ansietat. Més enllà del que originalment causa el problema, més enllà de perquè es manifesta sota l’espectre de l’ansietat, ens interessa saber què fa el subjecte per regular-la que pogués estar pertorbant-la, pervertint les pròpies intencions i donant lloc a un procés circular i paradoxal de realimentació, en què la solució aplicada és el problema, o part, en què l’operació sobre l’efecte entra a formar part de la causa. El nostre estudi se centra sobre la solució intentada.

Malgrat això, no falten autors que d’una manera o d’una altra s’han ocupat de l’estudi i la correcció de les estratègies desadaptatives com a recurs terapèutic. Alguns corrents psicoanalítics, en particular els centrats en la psicologia del jo (Haan 1977), orienten part de l’esforç terapèutic a l’estudi dels mecanismes de defensa desadaptatius com a forma de superació del problema que d’una altra manera tendeix a repetir-se reiteradament.

Watzlawick i altres (1974,1981) des d’una perspectiva sistèmicoconstructivista, en la seva anàlisi sobre la producció del canvi fan referència de manera àmplia a aquells casos en què la solució és el problema, és a dir, a com pot generar-se una problema com a mer resultat d’un intent equivocat de canviar una dificultat existent.

Marks (1981 i 1987), des d’una perspectiva conductual, ha assenyalat la importància de l’evitació com a perpetuador de l’ansietat, en pors i obsessions, i ha basat el seu abordatge terapèutic en les tècniques d’exposició i de prevenció de la resposta evitativa. Algunes estratègies com l’evitació (Marks 1987) i la negació (Breznitz 1983) es caracteritzen per ser efectives en uns casos i circumstàncies mentre que, en altres, tot i que produeixen alleujament emocional en la situació amenaçadora, mantenen una vulnerabilitat continuada en les ocasions següents per a la persona que les utilitza.

Clark (1989) ha suggerit un tractament cognitiu comportamental de les crisis de l’angoixa, en què posa un interès especial en el control de l’autoobservació del pacient sobre les sensacions corporals (i les interpretacions catastròfiques que hi estan associades) i en el control de la hiperventilació, que considera que ambdues formes d’afrontament de l’ansietat contribueixen a sostenir-la i prolongar-la en el temps.

L’afrontament, com esforç actiu dirigit, descansa sobre la intenció de controlar la situació, ja sigui modificant-la, canviant-ne la significació o regulant les pròpies conductes i emocions.

En aquesta línia, Baeza (1994) ha realitzat una primera aproximació, encara insuficient i heterogènia, que tracta d’identificar, definir i classificar algunes estratègies contraproduents relativament comuns en l’afrontament espontani (no induït), emès pels pacients afligits per trastorns d’ansietat.

Interessa, en la mesura del possible, desenvolupar tècniques eficients i, en particular, millorar l’aplicació de les que ja existeixen, per optimitzar els tractaments i reduir-ne la durada. Amb aquesta finalitat, cal assenyalar que no sempre s’insisteix suficientment en les condicions d’aplicació més idònies per a cada tècnica, en detriment de l’eficàcia. En aquest sentit, una realitat que acostuma a passar-se per alt és que els pacients quan consulten, ho fan després d’haver fracassat pels seus propis mitjans, que no necessàriament han abandonat i, que quan comencen el tractament, segueixen fent, sobretot els més cronificats, «coses» que, a vegades, els clínics ignores o menystenen, alguna de les quals, per contraproduent, pot neutralitzar la capacitat terapèutica de tècniques amb una eficàcia provada i allargar el temps de les intervencions.

Força difícil poden ser ja les circumstàncies personals del consultant, i limitats els recursos terapèutics, com perquè els clínics es puguin permetre el luxe de concedir, per desconsideració, la interferència entre accions espontànies generades pel propi pacient i les promogudes per l’especialista.

Alguns errors en els tractaments poden tenir l’origen en fenòmens d’aquesta naturalesa. Però el professional no ha d’esperar que aquests errors, o problemes en el seguiment de les prescripcions, ho alertin. Llavors, s’ha perdut temps, esforç, diners i expectatives terapèutiques. L’especialista no ha de pressuposar que la simple aplicació i seguiment del programa terapèutic paralitzarà automàticament qualsevol iniciativa en curs.

Però la utilitat d’identificar i de desactivar temporalment l’afrontament espontani contraproduent no es limita a possibilitar més efectivitat de les tècniques terapèutiques en ús, sinó que aquesta operació en si mateixa suposa, normalment, un alleujament simptomatològic apreciable. En la mesura que els procediments contraproduents contribueixen a agreujar el quadre, o a mantenir-lo en absència dels desencadenants originals, i incrementar la incapacitació de qui els pateix (i en certa manera els provoca), identificar-los i interrompre’ls significa una millora del síndrome i de les seves conseqüències.

Finalment, voldríem assenyalar que la presència d’accions i de pensaments encaminats a autoregular les manifestacions d’un trastorn, comú davant de qualsevol alteració, és encara més freqüent davant de l’ansietat que, per la seva naturalesa activadora, propicia l’acció i la preocupació davant del problema general i davant de si mateixa com a problema.

Per tant, l’afrontament espontani contraproduent no és una cosa que només es trobi en casos aïllats; són fenòmens bàsics i generals, l’estudi i l’abordatge dels quals, en l’ampli context de la psicoteràpia, són beneficiaris de manera professional per molts clínics i, de manera assistencial, per molts pacients.

Més informació

BAEZA, J.C. (1994): Afrontamiento Espontáneo Contraproducente en Trastornos por
Ansiedad. Tesis doctoral. Universidad Autónoma de Barcelona.

BANDURA, A. (1986). Social Foundations of Thought and Action. New Jersey: Prentice-Hall, Inc. Ed. Española (1987): Pensamiento y acción. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

BECK, A. T. (1976). Cognitive therapy and the emotional disorders. Nueva York: International Universities Press.

BECK, A. T., JOHN, A., SHAW, B. F., y EMERY, G. (1979). Cogntive Therapy of Depression. New York, The Guilford Press. Ed. Española (1983): Terapia cognitiva de la depresión. Bilbao: Desclee de Brouwer, S. A.

BECK, A.T., EMERY, G., y GREENBERG, R. L. (1985): Anxiety disorders and phobias. Nueva York: Basic Books.

BECK, A.T., y CLARK, D. A. (1997): And Information Processing Model of anxiety: Automatic and Strategic processes. Behaviour Research and Therapy, 35, 1, 49-58.

BREZNITZ, S. (Ed) (1983). The denial of stress. Nueva York: International Universities Press.

BRUNER, J. Compilador: LINAZA, J. L. (1984). Acción, pensamiento y lenguaje. Madrid: Alianza Editorial, S. A.

CLARK, D. M. (1989). Anxiety states. Panic and generalized anxiety. En K. Hawton, P. M. Salkovskis, J. Kirk y D. M. Clark: Cognitive behaviour therapy for psychiatric problems. A practicalguide. Oxford University Press.

FERNANDEZ CASTRO, J. (1990). Un análisis del afrontamiento del estrés; en Carpintero H. Y Carretero M: (Eds) Psicología técnica: investigación en procesos básico. Madrid, 1990.

FERNANDEZ CASTRO, J. (1991). Procesos de adaptación. Memoria para la provisión de una plaza de Catedrático. Departamento de Psicología de la Educación, Area de Psicología Básica. Universidad Autónoma de Barcelona.

GEORGE, A. L. (1974) Adaptation to stress in political decision making: The individual, small group, and organizational context. En G. V. Coelho, D. A. Hamburg y J. E. Adams (Eds.). Coping and adaption. Nueva York: Basic Books.

KAHN, R. L., WOLFE, D. M., QUIINN, R. P., SNOEK, J. D., y ROSENTHAL, R. A. (1964). Organizational stress: Studies in role conflict and ambiguity. Nueva York: Wilwy.

LAZARUS, R. S. (1976). Discussion. En G. Serban (Ed.), Psychopathology of human adaptation. Nueva York: Plenum.

LAZARUS, R. S. (1984). On the primacy of cognition. American Psycholigist 39, 124-129.

LAZARUS, R. S., y FOLKMAN, S. (1984). Stress, Appraisal and Coping. Nueva York: Springer Publishing Company, Inc. Ed. Española (1986): Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

LEDOUX, J. E. (1994). Emoción, memoria y cerebro. Investigación y Ciencia (215), 38-45.

MARKS, I. M. (1981). Cure and Care of Neorosis. New York: John Wiley and Sons, Inc. Ed. Española (1986): Tratamiento de la Neurosis. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 1. Los mecanismos de la ansiedad. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MATHEWS, A., y MACLEOD, D. (1994): Cognitive approaches to emotion and emotional disorders. Annual Review of Psychology, 45, 25-50.

MECHANIC, D. (1974). Social structure and personal adaptatiion: Some neglected dimensions. En G. V. Coelho, D. A. Hamburg y J.D. Adams (Eds.). Coping and adaptation. Nueva York: Basic Books.

MILLER, G. A., GALANTER, E., y PRIBRAM, K. H. (1960). Plans and the Structure of Behavior. Holt, Rinehart and Winston, Inc. Ed. Española (1983): Planes y Estructura de la Conducta. Madrid: Debate, S.A.

PEARLIN, L.I. y SCHOOLER, C. (1978). The structure of coping. Journal of Health and Social Behavior 19, 2-21.

SEARLE, J. (1969). Speech acts. Cambridge. Cambridge University Press.

TOLMAN, E.C. (1959). Principles of Purposive Behavior. Nueva York: McGraw-Hill. Traducción al castellano (1977): Principios de conducta intencional. Buenos Aires: Ediciones Nueva Visión.

URSIN, H. (1980). Personality, activation and somatic health. En S. Levine y H. Ursin (Eds.). Coping and healt (NATO Conference Series III: Human factor). Nueva York: Plenum.

VALDES, M. y FLORES, T. (1985). Psicobiología del estrés. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

WATZLAWICK, P., WEAKLAND, J. H., y FISCH, R. (1974). Change, Principles of Problem Formation and Problem Resolution. Nueva York: W.W. Norton, Inc. Ed. Española (1976): Cambio. Formación y solución de los problemas humanos. Barcelona: Herder, S. A.

YERKES, R. M., y DODSON, J. D. (1908): The relation of strength of stimulu to rapidity of habit-formation. Journal of Comparative Neurology and Psychology, 18, 459-482.

_________
Font: Baeza Villarroel, J.C (1994). ISBN: 84-490-0131-5.  Clínica de l’Ansietat.