Els símptomes de les crisis d’angoixa o trastorn de pànic: Els criteris diagnòstics d’acord amb les classificacions internacionals

 

Per efectuar el diagnòstic del trastorn de pànic, també anomenat crisi d’angoixa, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Recordi, no obstant això, que vostè no pot autodiagnosticar-se, ni ha de fer-ho. Només un professional expert de la salut pot diagnosticar amb rigor i fiabilitat. Quan algú està preocupat per la seva salut o per la seva normalitat, és habitual que s’identifiqui amb símptomes o amb malalties que no pateix o que es confongui amb d’altres de possibles.

Criteris del DSM-V per al diagnòstic del trastorn de pànic. Font: American Psychiatric Association.

A. Atacs de pànic imprevistos recurrents. Un atac de pànic és l’aparició sobtada d’una por intensa o d’un malestar intens que arriba a la seva màxima expressió en minuts i durant aquest temps es produeixen quatre (o més) dels següents símptomes: 

  1. Palpitacions, copejament del cor o acceleració de la freqüència cardíaca.
  2. Sudoració.
  3. Tremolor o sacsejades.
  4. Sensació d’asfíxia o de dificultat per respirar.
  5. Sensació d’ofec.
  6. Dolors o molèsties al tòrax.
  7. Nàusees o malestar abdominal.
  8. Sensació de mareig, d’inestabilitat, d’atordiment o de desmai.
  9. Calfreds o sensació de calor.
  10. Parestèsies (sensació d’entumiment o de formigueig).
  11. Desrealització (sensació d’irrealitat) o despersonalització (separar-se d’un mateix).
  12. Por de perdre el control o de “tornar-se boig”.
  13. Por de morir.

Notas:

  • Es poden observar símptomes específics de la cultura (per exemple, acúfens, mal de coll, mal de cap, crits o plor incontrolable). Aquests símptomes no compten com un dels quatre símptomes requerits.
  • L’aparició sobtada es pot produir des d’un estat de calma o des d’un estat d’ansietat.

B. Com a mínim un dels atacs ha estat seguit d’un mes (o més) d’un dels fets següents o de tots dos:

  1. Una inquietud o unes preocupacions contínues referides a altres atacs de pànic o a les seves conseqüències (per exemple, pèrdua de control, patir un atac de cor, “tornar-se boig”).
  2. Un canvi significatiu de mala adaptació en el comportament relacionat amb els atacs (per exemple, comportaments destinats a evitar els atacs de pànic, com l’evitació de l’exercici o de les situacions no familiars).

C. L’alteració no es pot atribuir als efectes fisiològics d’una substància (per exemple, una droga o un medicament) ni a una altra afecció mèdica (per exemple, hipotiroïdisme o trastorns cardiopulmonars).

D. L’alteració no s’explica millor per un altre trastorn mental (per exemple, els atacs de pànic no es produeixen únicament com a resposta a les situacions socials temudes, com en el trastorn d’ansietat social; ni com a resposta a situacions o a objectes fòbics concrets, com en la fòbia específica; ni com a resposta a determinades obsessions, com en el trastorn obsessivocompulsiu; ni com a resposta als records d’esdeveniments traumàtics, com en el trastorn d’estrès posttraumàtic, ni com a resposta a la separació de les figures d’aferrament, com en el trastorn d’ansietat per separació).

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic del trastorn de pànic. Font: Organització Mundial de la Salut.

La seva característica essencial és la presència de crisis recurrents d’ansietat greu (pànic) no limitades a cap situació ni a cap conjunt de circumstàncies particulars. Són, per tant, imprevisibles. Com en altres trastorns d’ansietat, els símptomes predominants varien segons els casos, però és freqüent l’aparició sobtada de:

  • palpitacions,
  • dolor precordial,
  • sensació d’ofec,
  • mareig o de vertigen i de sensació d’irrealitat (despersonalització o desrealització).
  • quasi constantment hi ha una por secundària de morir-se, de perdre el control o d’embogir.

Cada crisi acostuma a durar només uns minuts, però també poden persistir durant més temps. Tant la freqüència com el curs del trastorn, que predomina en les dones, són força variables.

Sovint la por i els símptomes vegetatius de l’atac van creixent tant que qui els pateix acaba sortint, escapant, d’allà on es trobi. Si això passa en una situació concreta, per exemple, en un autobús o enmig d’una multitud, com a conseqüència, el malalt pot, en el futur, mirar d’evitar aquesta situació.

De la mateixa manera, atacs de pànic freqüents i imprevisibles porten a tenir por d’estar sol o d’anar a llocs públics. Un atac de pànic sovint va seguit d’una por persistent a tenir-ne un altre.

Pautes per al diagnòstic

Les crisis de pànic que es presenten en una situació fòbica consolidada es consideren una expressió de la gravetat de la fòbia i aquesta té preferència quant al diagnòstic. Per a un diagnòstic definitiu, s’han de presentar diversos atacs greus d’ansietat vegetativa com a mínim durant el període d’un mes:

  1. En circumstàncies en què no hi ha un perill objectiu.
  2. No han de presentar-se només en situacions conegudes o previsibles.
  3. En el període entre les crisis, l’individu ha d’estar, a més, relativament lliure d’ansietat, tot i que és freqüent una ansietat anticipatòria lleu.