El nostre mecanisme de defensa actual és hereu del que hem anat desenvolupant com a espècie amb els milers d’anys d’evolució. Els perills als quals estaven exposats els nostres avantpassats estaven relacionats amb la supervivència i amb les funcions primàries de lluita, fugida o paralització (lluitar contra els animals, competir contra altres humans, córrer, batallar, amagar-se, immobilitzar-se per passar desapercebuts, etc.). Totes aquestes accions requereixen una activació muscular alta.

Avui dia, hi ha molts perills que no se solucionen atacant o lluitant físicament, però, malgrat això, conservem el component de sobre-activació motora alta quan interpretem que una situació és amenaçadora. L’encarregat de coordinar aquesta activació motora i tots els canvis físics relacionats és el sistema nerviós autònom (SNA), també conegut com a sistema nerviós vegetatiu.

L’SNA forma part del sistema nerviós perifèric. És un sistema involuntari que s’encarrega de regular funcions tan importants com són la digestió, la circulació sanguínia, la respiració i el metabolisme. El sistema nerviós autònom es divideix en dos subsistemes que tenen funcions diferents: El sistema nerviós simpàtic i el sistema nerviós parasimpàtic.

• El sistema nerviós simpàtic: s’encarrega de prepara el cos per a l’acció i la producció de l’energia necessària. Per fer-ho activa l’alliberament de dos productes químics (l’adrenalina i la noradrenalina), que desencadenen una resposta completa, és a dir, s’experimenten tots els símptomes que componen la resposta de l’ansietat (lluita, fugida i bloqueig).
• El sistema nerviós parasimpàtic:  produeix efectes oposats al sistema nerviós simpàtic. Afavoreix la desactivació, la recuperació i la restauració de l’organisme. Afavoreix l’emmagatzematge i la conservació de l’energia. Ho fa mitjançant la acetilcolina, un neurotransmissor.

Què passa quan el nostre cervell (escorça cerebral, amígdala) interpreta que estem davant d’una situació perillosa? Es comunica amb el sistema nerviós autònom, que activa la branca simpàtica i afavoreix una sèrie de canvis físics per preparar l’organisme per lluitar o fugir. Vegeu quins son aquests canvis agrupats per sistemes.

Sistema muscular: es necessita que els grans grups musculars (extremitats i altres) entrin en acció i es tensin per poder emprendre l’acció de fugir o de lluitar.

Visió: les pupil·les es dilaten per poder tenir una visió més nítida i més aguditzada en el centre del camp visual, on se sol situar el perill, per poder discriminar-ho millor o per saber per on s’ha de fugir.

Sistema cardiovascular: s’encarrega del transport i la distribució, per via urgent, de les substàncies nutritives y de l’oxigen. Com ho fan? Mitjançant l’increment del ritme i la força dels batecs cardíacs. A la vegada es produeix una redistribució del flux sanguini. Els músculs directament més relacionats amb l’activitat física reben més sang. Per contra, la pell, els dits de les mans i els peus, i la zona abdominal reben menys sang.

Cervell també es produeix una redistribució de la sang que afecta, d’una banda, el flux disminueix a l’àrea frontal (zona vinculada amb el raonament), i de l’altra, augmenta a les zones relacionades amb les respostes instintives i motores (córrer i lluitar). La redistribució del flux sanguini al cervell pot produir sensacions de mareig, confusió i dificultar algunes funcions cognitives superiors, com la capacitat de planificació o el raonament, que es restabliran quan l’estat d’alarma desaparegui.

El sistema respiratori: la preparació de l’organisme per a una reacció ràpida i intensa requereix una aportació energètica extra (glúcids i lípids). Aquestes primeres matèries es transformen en energia mitjançant processos de combustió, per al qual es necessita oxigen, el combustible del nostre organisme, en major quantitat.

Sistema exocrí: el procés de sobre-activació propi de la resposta de lluita-fugida produeix un augment de la temperatura corporal, que per refrigerar-se l’organisme compensa tot incrementant la sudoració. D’altra banda, la pell lliscosa a causa de la suor dificultarà el ser capturats.

Tots aquests canvis constitueixen la resposta fisiològica de la ansietat; resposta que, al seu torn, acaba influint o modulant les respostes cognitives i conductuals.

Com i quan s’acaba la recció de defensa? La reacció sol frenar-se quan ens sentim fora de perill, quan el perill ja no és present. Per frenar la resposta de la ansietat se solen posar en acció, d’una banda, el sistema nerviós parasimpàtic, que com s’ha vist anteriorment, s’encarrega de protegir i reparar l’organisme, i de l’altra, l’organisme allibera una sèrie de productes químics que degraden l’adrenalina i la noradrenalina, amb la sensació de desactivació conseqüent.

Quan estem sotmesos a un nivell d’activació mol tinten i/o sostingut, els efectes produïts pels canvis fisiològics es converteixen en sensacions físiques desagradables.

La contracció dels grans grups musculars que prepara l’organisme per a l’acció es reconverteix en sensacions de tensions musculars o, fins i tot, dolor, tremolors, espasmes, rampes i batzegades. Aquestes últimes sensacions es produeixen per l’acció de l’àcid làctic, un producte que es deriva de la generació d’energia, que quan resta als músculs acaba actuant com un tòxic.

La dilatació pupil·lar que permet que entri més llum a l’ull i augmenta la discriminació visual, acaba creant molèsties com la visió borrosa, la sensibilitat a la llum, la boirina o els punts lluminosos.

L’augment de la pressió sanguínia i la freqüència cardíaca per intensificar el transport de nutrients i oxigen, es viuen com a palpitacions o taquicàrdia.

La sudoració profusa apareix per la necessitat de l’organisme de refrigerar-se, i allibera la calor generada en la producció d’energia.

Algunes vegades, la redistribució, per part del torrent sanguini, dels nutrients i de l’oxigen a les zones on són més necessaris pot produir la pèrdua de sensibilitat, formigueig, pal·lidesa i fred (especialment a les mans i als peus).

El fet que la digestió (i la secreció de saliva) sigui més lenta o es pari pot generar molèsties estomacals, nàusees, diarrea i la sensació de boca seca.

La redistribució del flux sanguini cerebral que facilita que l’organisme es concentri el l’acció (lluitar o escapar), més que no pas en l’anàlisi reflexiu, crea problemes com l’atenció selectiva enfront el perill, dificultat per pensar amb claredat o confusió, mareig i sensació de irrealitat.

L’augment de la freqüència i intensitat de la respiració, ideals per a tenir més subministrament d’oxigen als músculs, es pot transformar en hiperventilació, fet que comporta que es redueixi el nivell de diòxid de carboni a la sang; es desencadenen una sèrie de sensacions desagradables com ara: formigueig, mareig, debilitat, sensació de mareig, sudoració, calfreds, visió borrosa, taquicàrdia, nus a la gola, tremolors, sensació de irrealitat, opressió/dolor al pit, sensació de falta d’aire i cansament.

Normalment, la resposta de lluita-fugida-bloqueig descrita anteriorment, i la activació que la caracteritza, és molt oportú davant una situació de perill que comporta moviment o desplaçament. La qüestió és que moltes de les situacions amenaçadores a les quals l’home actual s’enfronta no requereixen, per solucionar-ho, d’aquesta resposta motora. I no només això, una reacció d’activació excessiva pot interferir i alarmar, més que no pas facilitar l’afrontament de la situació.

__________
Font: Gemma Balaguer Fort . Clínica de l’Ansietat. Barcelona i Madrid. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat.

 Vídeo il-lustratiu: Ansiedad

Altres vídeos relacionats

• Fisiología de la ansiedad y el estrés
• Estrés y enfermedad
• El miedo II (UNED-RTVE2)

Introducció

L’home, com a ésser humà, es desenvolupa en constant interacció amb el medi. El medi es una font d’oportunitats per a la satisfacció de les seves necessitats i interessos, però també de riscos i amenaces. En essència, la relació de l’individu amb el medi consisteix en procurar-se i conservar les primeres, i en combatre, evitar, minimitzar o contrarestar les segones.

L’evolució ha anat dotant a l’espècie de complexos mecanismes destinats a preservar-se i millorar l’adaptació a diferents entorns i circumstàncies. Entre ells, han arribat a tenir especial rellevància i desenvolupament els sistemes d’alerta i defensa. El sistema que anomenem ansietat, compleix aquestes funcions. L’ansietat és un sistema d’alarma de l’organisme davant de situacions considerades una amenaça, és a dir, situacions que ens afecten i en les que tenim quelcom a guanyar o a perdre. El concepte d’ansietat està així estretament lligat a la percepció d’amenaça i a la disposició de respostes davant ella.

La funció de l’ansietat és advertir i activar l’organisme, mobilitzar-lo, davant de situacions d’un risc segur o probable, quimèric o real, de forma que pugui sortir victoriós d’elles. Depenent de la natura de les amenaces, o adversitats, l’ansietat ens prepararà:

• per lluitar, afrontar o atacar el possible perill o problema;
• per fugir del possible perill o amenaça;
• per evitar situacions aversives o temudes;
• per activar conductes de submissió que neutralitzin conductes hostils d’altres –en situacions de tipus social-;
• per buscar recolzament, elements de seguretat i protecció;
• per donar-nos eines o coneixements que ens permetin sortejar els riscos i/o aconseguir els nostres objectius.

L’ansietat integra tres tipus de components

• Cognitius: anticipacions amenaçants, evaluacions del risc, pensaments automàtics negatius, imatges inoportunes, etc.
• Fisiològics: activació de diversos centres nerviosos, particularment del sistema nerviós autònom, que implica canvis vasculars, respiratoris, etc.
• Motors i de conducta: inhibició o sobreactivació motora, comportament defensiu, buscar seguretat, submissió, evitació, agressivitat, etc.

Cadascun d’aquests components pot actuar amb certa independència. L’ansietat es pot desencadenar, tant per estímuls externs o situacionals, com per estímuls interns del subjecte, com pensaments, sensacions, imatges. El tipus d’estímul capaç d’evocar la resposta d’ansietat vindrà determinat en gran mesura per les característiques de la persona, i les seves circumstàncies. Es tracta d’un mecanisme que facilita la nostre relació amb el medi, i està destinat a preservar els interessos de l’individu i de l’espècie.

Moltes de les coses que ens van be son gràcies, en part, al correcte funcionament d’aquest sistema: evitar activitats o llocs perillosos, que no arribem tard a la feina, fer front a diferents conflictes, preparar-nos per un exàmen o una reunió, trobar recolzament per resoldre un problema, minimitzar alguns contratemps o trobar formes d’assumir-los i reformular-los. De fet, per desenvolupar-nos convenientment, en funció de les exigències i opcions del medi, per un cantó, i de les nostres possibilitats i interessos, per un altre, és necessari un cert estat d’alerta, una activació psicològica i fisiològica mínimes. D’una altre manera seriem massa lents, poc atents, amb poca capacitat d’anticipació i resposta, el que ens podria comportar més d’un perjudici o renúncia.

Quan l’ansietat és proporcionada i es manifesta dintre d’uns límits, no s’aprecien manifestacions simptomàtiques -els canvis psicofisiològics no arriben a superar els límits sensorials dels receptors del dolor, la pressió, la temperatura-, o be son menors, excepte en algun moment puntual i limitat que poden ser elevats. Aquests canvis en els processos fisiològics no només son normals, si no que son funcionals: preparen l’organisme per emetre les accions pertinents en relació a la realitat que s’afronta o es pogués afrontar. Son molts els investigadors que han estudiat la relació entre el nivell d’activació psicofisiològica de l’organisme i la capacitat de l’individu per desenvolupar-se d’una manera eficient. En general es considera que el millor rendiment s’aconsegueix amb nivells mitjans d’activació.

Origen i manteniment de l’ansietat: factors implicats

En l’aparició i el manteniment de l’ansietat com a trastorn influeixen tres grans grups de factors: els factors predisponents, els factors activadors i els factors de manteniment.

Factors predisponents: Amb aquest termini ens referim a les variables biològiques i constitucionals, hereditàries o no, que fan més probable que un individu desenvolupi alteracions d’ansietat si es veu exposat a situacions capaces d’activar-la. Dins d’aquest grup de factors podríem considerar també alguns referits a la personalitat, depenent de la història de l’individu, condicionada per la biologia i l’aprenentatge. Aquests factors predisponents no son l’ansietat ni una condemna a patir-la. Son factors de vulnerabilitat. Dit d’una altre manera, hi ha persones que tenen un sistema d’alarma més sensible, per un cantó, i per l’altre més complex de desactivar un cop activat. Podríem dir que son persones que es troben regularment en una mena de pre-alerta que condiciona la seva disposició cap al medi – extern o intern -, la advertència i el registre de determinats successos, i la configuració d’un tipus de respostes –defensives- com a més probables.

Alguns d’aquests factors predisponents es desconeixen, tot i que es presumeix la seva existència. Altres son coneguts, però, en un gran nombre d’ells, sobre tot en els d’origen genètic, no s’han desenvolupat encara teràpies específiques. Si existeixen tractaments per la correcció d’alguns dels efectes causats per aquests factors i expressats, en els sistemes de neurotransmissió, el que permetria la reducció de la seva influència, en alguns casos important, la conseqüent millora, i la reducció de la vulnerabilitat.

Factors activadors: Amb aquesta expressió ens referim a aquells fets, situacions o circumstàncies que son capaces d’activar el sistema d’alerta, la preparació per respondre davant elles i la resposta pròpiament dita. Hem assenyalat anteriorment que l’ansietat està fonamentalment vinculada a la percepció d’amenaça, per tant, en essència, els factors activadors de l’ansietat son aquells que estan relacionats amb l’amenaça i la seva natura. Hem indicat, també, que la percepció de risc, es a dir, del que considerem amenaçant, depèn fonamentalment d’un procés d’avaluació, conscient o automàtic, determinat per la valoració de què passa i com ens afecta, per un cantó, i què podem fer davant això, per altre.

Bàsicament, en termes generals, l’ansietat procedeix de dos tipus de problemes. En primer lloc, de la possible dificultat de plans, desitjos o necessitats, encara en desenvolupament, que considerem important o necessària – per exemple, la superació d’un examen per accedir a un lloc de feina-. En segon lloc, del possible deteriorament d’objectius que ja hem aconseguit, mèrits amb els que ja contem o formen part del nostre estatus. Així , percebríem com amenaçant la pèrdua de la salut o la feina. També es troben en aquest grup els factors altres que per diverses vies indueixen una sobre-estimulació/sobre-activació de l’organisme: podem anomenar especialment l’estrès i el consum de substàncies, particularment les estimulants.

Factors de manteniment: Aquest grup de factors afecten fonamentalment a aquells casos en que els problemes originaris d’ansietat no es resolen satisfactòriament, o be quan l’ansietat arriba a límits de trastorn. Un cop que l’ansietat es manifesta com a problema té certes probabilitats de incrementar-se. En el moment que l’ansietat apareix, degut a factors activadors, ajudats en major o menor mesura pels factors predisponents, si és excessiva i sostinguda, propicia l’aparició de problemes de salut. Aquests problemes, que prèviament no existien, son deguts a l’ansietat, i alhora, la multipliquen. La salut és un be valorat en si mateix. Si apareix un problema, per qualsevol motiu inclosa la pròpia ansietat, genera un increment de l’estat d’alerta i indefensió. S’ha de considerar a més, que la salut és una condició necessària per la realització d’altres plans que poden empitjorar pel nou estat de l’organisme, el que provocaria l’aparició de nous problemes, diferents dels que originalment van motivant l’ansietat, però que contribueixen a la seva retroalimentació.

Les accions vinculades a l’ansietat com a mecanisme d’alarma – fixem-nos en aquesta veu: ¡¡ A l’arma!!, pel seu valor d’adaptació i de supervivència, son jeràrquicament prioritaries sobre altres accions, de forma que es retirne d’aquestes últimes recursos atencionals, cognitius i conductuals per poder respondre satisfactòriament a l’emergència. Té la seva lògica que, si per exemple, es declara un incendi, la gestió d’altres programes d’acció en curs llegir, fer un informe, participar a una reunió, menjar- passi a un segon termini. Si l’ansietat és puntual, la paralització provisional d’aquets programes, o del seu seguiment sota mínims, no representa grans inconvenients, però si l’estat d’alarma s’allarga en el temps afecta de manera important el seu desenvolupament, i provocarà conseqüències per l’individu que es convertiran en noves fonts d’ansietat.

Finalment, dins dels factors de manteniment, hem de anomenar les estratègies contraproduents d’afrontament: solucions intentades, fallides, que destinades a regular l’ansietat, els seus motius o els seus efectes, no només no ho aconsegueixen, si no que contribueixen al seu creixement i perpetuació. Aquests procediments son variats i afecten tant al control dels símptomes com dels pensaments, del medi i de la conducta. Per posar un exemple, podríem ó citar la hiperventilació. Algunes persones, davant la sensació d’ofec i falta d’aire, responen amb una respiració ràpida, superficial, i intensa, que com a conseqüència provoca una caiguda brusca dels nivells de diòxid de carboni, el que provoca un increment de la sensació d’ofec, la calor, i el ritme cardíac, el mareig, el formigueig, etc, símptomes que incrementen més la por.

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12 – 607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92 – 607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

__________

Font: Baeza Villarroel, J. C.  Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat. Madrid i Barcelona

Més informació

Llibres

Entrevista al Dr. Baeza Villarroel, en Onda Radio, sobre La ansiedad y sus trastornos:

Video: La ansiedad y sus trastornos

Documentos relacionados

1. Ansiedad y herencia
2. Ansiedad y aprendizaje
3. Ansiedad y personalidad
4. Prevención de la ansiedad
5. Afrontamiento contraproducente