La fòbia social: Diagnòstic diferencial

 

El diagnòstic diferencial serveix per fer una correcta valoració d’una malaltia respecte a d’altres de semblants, amb les quals pot confondre’s o solapar-se. És una valoració clínica que correspon exclusivament als especialistes i en cap cas als pacients. En moltes ocasions, requereix proves i exploracions complementàries, que s’han de sol·licitar als serveis mèdics pertinents en cada cas.

La fòbia social ha de diferenciar-se de:

  • El trastorn d’angoixa amb agorafòbia: Hi ha crisis d’ansietat repetides i inesperades que porten a tenir por de múltiples situacions i a evitar-les, i no són només situacions socials –com passaria en la fòbia social–. No obstant això, de vegades, pot haver-hi tots dos diagnòstics.
  • L’agorafòbia sense història de trastorn de pànic: En aquest trastorn es té por d’una sèrie de situacions en què un pot ser observat pels altres o no ser-ho –per exemple, viatjar sol per túnels–. A més, anar acompanyat acostuma a tranquil·litzar la persona. Aquest efecte no es produeix en la fòbia social, en la qual fins i tot es pot patir menys ansietat si un va sol.
  • El trastorn d’ansietat per separació: És l’evitació i la por, en la infància, de separar-se de les persones amb qui s’han establert vincles. Es troben còmodes en situacions socials si són dins la llar. En canvi, en la fòbia social es temen totes les situacions socials.
  • El trastorn d’ansietat generalitzada i la fòbia específica: Les preocupacions i les pors no es limiten a les situacions socials.
  • Els trastorns generalitzats del desenvolupament i el trastorn esquizoide de la personalitat: També s’eviten les situacions socials, però és a causa del desinterès per les persones. Per diagnosticar fòbia social es requereix haver establert, com a mínim, una relació –per exemple, d’amistat– apropiada a l’edat de la persona, fora de la família immediata.
  • El trastorn evitatiu de la personalitat: Tot i que és un trastorn de la personalitat, pot considerar-se una variant més greu de la fòbia social generalitzada –a múltiples situacions socials–. De vegades hi haurà tots dos diagnòstics.
  • L’ansietat social i l’evitació en altres trastorns mentals: Com el trastorn depressiu major, el trastorn distímic, l’esquizofrènia, el trastorn dismòrfic corporal i d’altres. Si aquests símptomes només apareixen en el transcurs d’un d’aquests trastorns, el diagnòstic serà el trastorn mental corresponent i no la fòbia social.
  • L’ansietat social i l’evitació a causa d’una malaltia mèdica o d’una de mental que provoquen símptomes comprometedors: Per exemple, quequeig, tremolors en la malaltia de Parkinson, obesitat, etc.
  • L’ansietat social i l’evitació causades pels efectes fisiològics directes d’una substància: Ja sigui una droga legal o una de il·legal.
  • L’ansietat normal causada per haver d’actuar en públic, pel pànic als escenaris o per la timidesa: No provoca un malestar significatiu ni causa un gran deteriorament de les activitats de la persona. Per exemple, en nens pot aparèixer ansietat a causa d’esdeveniments socials amb adults, però no hi haurà fòbia social si aquesta ansietat desapareix quan es relacionen amb nens de la seva edat.

Referències

First, M., Frances, A. i Pincus, H. A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.

First, M., Frances, A. i Pincus, H. A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona: Masson.

Radio3W.com: “Fobias con Rosa León” en Dos mujeres y un diván. Psicòloga especialista en Psicologia Clínica de l’equip de la Clínica de l’Ansietat. http://dosmujeresyundivan.radio3w.com/?powerpress_pinw=262-podcast