Tractaments específics de l’estrès posttraumàtic

 

L´inici de qualsevol tractament requereix:

  • Una valoració diagnòstica precisa.
  • Un coneixement exhaustiu dels factors implicats en l´origen i desenvolupament del problema: antecedents, factors desencadenants, factors predisposicionals, factors de manteniment, solucions intentades, etc.
  • Un coneixement suficient del pacient i les seves circumstàncies: grau de deteriorament de la salut i el benestar, incapacitació i interferències en plans d´acció significatius per a la persona, recursos personals, atribució de capacitat i eficàcia, trets destacats de la personalitat i del sistema de valors, estat emocional general, etc.
  • La formulació d´un esquema explicatiu que identifiqui les variables més rellevants del cas, les relacions crítiques entre elles, i el procés que han anat seguint al llarg del temps.
  • L´establiment d´una relació adequada entre el pacient i l´especialista que els permetrà treballar junts de manera eficient: reconeixement mutu, comunicació eficaç, confidencialitat, seguiment de prescripcions, etc.
  • Finalment, en funció de tot l´anterior, l´establiment d´uns objectius avaluables i uns mitjans convenientment  ordenats i seqüenciats. Aquests últims, els mitjans i el seu desplegament, en  funció de la demanda formulada pel pacient, són els que constitueixen el tractament pròpiament dit.

Tractaments específics de l’estrès posttraumàtic

Els tractaments que han demostrat més eficàcia en el tractament Tractaments específics de l’estrès posttraumàtic de l’estrès posttraumàtic són els basats en procediments cognitivoconductuals, tot i que és un àmbit en el qual es necessita molta investigació. Malgrat això, s’ha de tenir en compte que el tractament pot presentar diferències ostensibles d’un cas a un altre, no només com és natural, en funció de les característiques de les persones, sinó també en funció dels fets traumàtics desencadenants: no produeix els mateixos efectes una agressió sexual, que una catàstrofe natural o el xoc de dos trens. Aquesta és una relació d’aquelles tècniques considerades més efectives:

  • Disposició de recursos de contenció, que porten als pacients a sentir-se atesos i compresos, a expressar-se lliurement o a poder depositar, i d’alguna manera descarregar-se, de les pors i les inquietuds.
  • EMDR: la dessensibilització i reprocessament pel moviment dels ulls. L’aplicació d’aquesta tècnica parteix de la premissa, per al trastorn d’estrès posttraumàtic (PTSD), que l’ansietat és perquè la informació sobre l’esdeveniment traumàtic segueix sense haver estat processada, i manté bloquejats les cognicions, conductes i sentiments sobre l’esdeveniment. L’EMDR facilitaria el reprocessament del record traumàtic, mitjançant la reconstrucció cognitiva de l’esdeveniment, associada a la inducció en el pacient de moviments oculars sacàdics i altres formes d’estimulació bilateral.
  • Informació al pacient sobre la naturalesa de l’estrès posttraumàtic: mecanismes bàsics, funcionalitat i disfuncionalitat, explicació sobre els símptomes i el seu abast, relacions entre pensament, emoció i acció.
  • Medicació: normalment en combinació i com a suport del tractament psicològic. Els medicaments que fins ara han demostrat més eficàcia, tant en el període inicial de l’estrès agut, com posteriorment, són els inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina (ISRS) i els antagonistes de receptors 5-HT2 (nefazodona). El tractament farmacològic ha d’estar sempre prescrit i supervisat per un metge.
  • Identificació i neutralització dels procediments contraproduents, utilitzats pel pacient per regular el seu problema, però que, en realitat, contribueixen no a la solució, sinó al manteniment del problema. Per a més informació sobre aquests procediments podeu consultar l’apartat anar de mal en pitjor  del menú de l’esquerra.
  • Entrenament en relaxació: respiració diafragmàtic lenta i relaxació muscular progressiva.
  • Exposició controlada i progressiva a situacions temudes, normalment de manera imaginària. L’exposició en un primer moment activa la por present en els records traumàtics, després permet al pacient tenir una experiència correctora en absència de conseqüències aversives.
  • Tècniques cognitives: reestructuració d’interpretacions catastròfiques, control de pensaments automàtics, maneig de la culpabilitat, sobreestimació de la probabilitat de l’ocurrència d’un fet negatiu. Per afavorir aquests canvis és freqüent utilitzar exercicis estructurats, «experiments conductuals», qüestionaments d’hipòtesis mitjançant el «diàleg socràtic» o contrastos amb l’evidència.
  • Optimització dels suports socials i afectius. Comunicació de fets i de vivències traumàtiques.
  • Desenvolupament d’habilitats d’afrontament per a situacions específiques. Posar l’accent en allò que es vol que passi, més que en evitar allò que no es desitja que passi, en una situació donada – grups i/o materials d’autoajuda, como a complement de la teràpia.

Aquests són alguns dels recursos terapèutics més coneguts i provats en el tractament de l’estrès posttraumàtic. No obstant això, s’ha de tenir en compte que aquests trastorns poden venir associats a altres problemes, que necessiten també un abordatge, en el context d’un tractament integrat i convenientment articulat. El tractament, en rigor, no ho és de l’estrès posttraumàtic, sinó de la persona que el pateix, en relació, naturalment, amb la demanda que efectua. 

Els tractament acostumen a desenvolupar-se individualment, encara que a vegades, en funció del cas i del moment, la teràpia grupal pot estar indicada. Normalment, la durada dels tractament oscil·la entre els sis mesos i l’any, encara que en alguns casos poden ser més llargs, ja que alguns casos es cronifiquen.

Les manifestacions d’estrès posttraumàtic acostumen a aparèixer varies setmanes després de l’ocurrència dels fets desencadenants. Diversos estudis indiquen que si, en aquest període previ, els afectats reben assistència, es redueix dràsticament la possibilitat de desenvolupar el trastorn.

__________
Font: Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’estrès posttraumàtic. Madrid i Barcelona.  

Més informació

Astin,M.C.y Resick, V.E. (1997): Tratamiento cognitivo-conductual del trastorno de estrés postraumático. En V.E. Caballo (Dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos.

Shapiro F. (1995): Eye movement desensitization and reprocessing: Basic Principles, protocols and procedures. New York: Guillford Press.

Bobes, J.; Bousoño, M.; Calcedo,A y Gonzélez,M.P. (2000). Trastorno de estres postraumático. Barcelona: Masson.

Foa, E. Keane,T. y Friedman,M. (2003).Tratamiento del estrés Postraumático. Barcelona: Ariel.

Shapiro F. (1995): Eye movement desensitization and reprocessing: Basic Principles, protocols and procedures. New York: Guillford Press.

Stahl,S.M.(1998). Psicofarmacología esencial. Barcelona: Ariel.

Directrices Internacionales de Tratamiento para el Estrés Postraumatico. The Expert Consensus Guideline Series: Guías de actuación propuestas por Comités Internacionales de Expertos. Están pensadas para especialistas, pero incluyen un apartado para pacientes y familiares. En inglés.

Video il-lustratiu: Psicología de las experiencias traumáticas II. (UNED-RTVE2)