Pàgina 10 – Clínica de la Ansiedad

Què són les emocions

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 28 de febrer de 2021

Les emocions són respostes o reaccions que modifiquen el nostre afecte i ens predisposen a l’acció. La seva funció és adaptativa i ens dirigeix a preparar-nos cap a determinades accions. Aguditzen els nostres sentits i ens mobilitzen en una determinada direcció. Aquestes reaccions es manifesten amb canvis fisiològics, canvis a nivell de pensament i canvis a nivell de conducta. Les emocions modifiquen el nostre estat afectiu i compleixen alguna funció útil i profitosa per satisfer les nostres necessitats o objectius. Les emocions canvien el nostre afecte, motiven les nostres accions i també compleixen una funció de comunicació social.

Amb aquets canvis es promouen comportaments i accions dirigides bàsicament a evitar allò que ens resultaria perjudicial i apropar-nos a allò que ens resultaria beneficiós.

Existeix un grup d’emocions bàsiques o primàries i altres més complexes anomenades secundàries. Les emocions primàries son: por, ira, alegria, tristor, sorpresa i fàstic. Respecte les emocions secundàries, els autors les descriuen com emocions més complexes, combinació de les primàries, dependents de l’aprenentatge, la cultura i el procés maduratiu de la persona. La seva expressió és molt similar entre nosaltres, però depenent de les nostres característiques, aprenentatges i experiències, experimentarem certes emocions d’una manera particular i diferent als altes.

El mateix passa amb el motiu que les provoca. Una mateixa situació pot desencadenar emocions diferents entre les persones o amb un grau d’intensitat molt diferent. En aquest sentit, també les nostres característiques i experiències modulen la manera en que experimentem les emocions. Mitjançant com visquem una situació, com la interpretem o percebem, experimentem emocions diferents o amb un nivell d’intensitat més o menys elevat.

Un bon exemple el tenim mitjançant com vivim la por, que és una de les expressions fonamentals de l’ansietat. No a tothom li fa por el mateix ni amb la mateixa intensitat.

Alguns exemples:

Cometre una errada a la feina: Hi ha qui viurà aquest fet amb temor a que el seu cap li digui alguna cosa, el sancioni o inclús l’acomiadi, o pensi malament de les seves capacitats, i per tant se sentirà ansiós, amb por i preocupat. Però una altre persona, encara que no estigui satisfeta, pot entendre que és normal cometre errors i que tot i això la seva feina és vàlida i de qualitat. Aquesta persona no sentirà por ni preocupació o en tot cas la intensitat serà molt més baixa que en el primer cas.
Tenir una cita: Algunes persones, davant la situació de conèixer a algú i tenir una cita poden activar-se molt, estar força neguitosos/es, pensar que no estaran a l’alçada o que no agradaran a l’altre persona, i per tant, dormiran malament la nit anterior, es preocuparan i s’angoixaran. En canvi, altres persones poden veure aquesta situació amb motivació i com quelcom atractiu, interpretant la cita com quelcom divertit independentment de “l’èxit”, i per tant, se sentiran il·lusionats/ades i contents/es amb la cita. La primera persona pensa preocupada “¡oh no, tinc una cita!” mentre la segona pensa alegrement “¡fantàstic, tinc una cita!”.
Una presentació en públic: Hi haurà qui davant d’una possible avaluació negativa per part dels altres sentiran por i ansietat intensos, i la seva experiència serà “he estat molt nerviós/a, la presentació ha sigut un desastre”, mentre altes podrien gaudir-ho i el seu grau d’ansietat seria pràcticament inexistent.
Viatjar en avió: Hi ha qui ho pateix i hi ha qui ho gaudeix.

Com veiem en aquests exemples, les emocions no només depenen de la situació desencadenant, també depenent de molts altres factors.

Encara que tenim tendència a distingir les emocions com a negatives o positives, aquesta distinció no fa justícia a la seva funció. Considerem aquestes dues categories per com ens fan sentir quan les experimentem. Una descripció més raonable seria dividir-les en agradables o desagradables, però considerant que totes elles serien positives per que ens ajuden a adaptar-nos i a superar dificultats. Les emocions experimentades com desagradables tenen l’objectiu d’evitar o allunyar-nos de quelcom contraproduent, mentre que les agradables tenen l’objectiu d’apropar-nos a…, o que es tornin a produir les circumstàncies o situacions que ens resulten profitoses.

Totes les emocions son adaptatives i ens ajuden?

Depenent del grau i la circumstància en que es manifestin. Si es manifesten amb una intensitat adient i davant de circumstàncies que ho requereixen, llavors si que ens ajuden, però sempre passa així. Quan passa que una emoció apareix de manera desproporcionada o exagerada, o en un context on no es requereix, pot fins i tot dificultar el nostre rendiment i la consecució d’objectius. Quan això passa, és quan considerem que una emoció és desadaptativa o inadequada. Això passa sovint amb els problemes relacionats amb l’ansietat. L’ansietat i la por ens ajuden a preparar-nos per afrontar millor una situació complicada, difícil o perillosa, però si la ansietat és massa intensa o es presenta sense que en realitat hi hagi perill, llavors pot entorpir molt el nostre benestar i els nostres objectius. Serà llavors una emoció contraproduent que ens produirà un malestar innecessari. En aquets casos la teràpia psicològica ens pot ajudar. Un tractament cognitiu-conductual ens oferirà una sèrie d’eines i estratègies per superar els nostres problemes, reconduir les nostres emocions per que apareguin de nou en un grau adient i en les circumstàncies necessàries. Ens ajudarà també a dirigir de manera adient els nostres pensaments i comportaments per tal d’aconseguir el nostre benestar.

Com a resum podríem dir que:

Les emocions son una reacció adaptativa que modula el nostre afecte i que es manifesta a nivell d’activació fisiològica, pensaments i conducta.
Ens ajuden a aconseguir els nostres objectius i satisfer les nostres necessitats dirigint accions en aquestes direccions, i també tenen una funció de comunicació social.
Depenen o es modulen a través de diversos factors: situacions desencadenants, experiències anteriors, creences i interpretacions, característiques personals…
Ens apropen a lo desitjat o agradable i ens allunyen de lo perjudicial o desagradable.
Totes les emocions, encara que siguin desagradables, tenen una funció i per tant son positives.
La única excepció és quan es presenten d’una manera molt intensa o incongruent amb al situació, llavors poden representar un problema. Si no aconseguim gestionar-les be i reconduir-les fer teràpia ens pot ajudar.

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12 – 607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92 – 607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

Ansietat i altres

Ansietat: La por a perdre el control o tornar-se boig

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 5 de gener de 2017

La por a perdre el control sobre el propi pensament, conducta o impulsos és freqüent en els trastorns d’ansietat. D’alguna manera, aquest sentiment, o pre-sentiment, és consubstancial a l’experiència d’ansietat elevada. Si l’ansietat té relació, com hem assenyalat en altres documents del web, amb la percepció del subjecte quan es veu desbordat, respecte a la seva capacitat i recursos, per les demanes i exigències del mitjà (extern o intern), és natural que aquesta experiència s’equipari a la pèrdua de control sobre un mateix o sobre el mitjà: quan tenim una dificultat però és assumible, considerem que tenim els recursos, els suports i les capacitats per afrontar-ho i diem, col·loquialment, que «tenim un problema, que no està resolt però que està controlat». Si, per contra, ens trobem excedits o desbordats diem «tenim un problema, que no està resolt, ni sota control», és a dir, ens sentim a mercè de les circumstàncies.

És probable que l’ansietat alteri l’execució de repertoris de conducta, fins i tot alguns que normalment «surten sols», sense que la consciència actuï, ja sigui perquè es tracta de respostes autònomes o bé automatitzades després d’un procés d’aprenentatge i entrenament: l’articulació, la fluïdesa de la parla, l’atenció i la concentració, la resposta sexual, la conciliació de la son, etc. La percepció d’aquests errors, crea dubtes sobre l’adequada regulació i produeix desconfiança sobre el funcionament normal i correcte de les funcions i facultats en la persona que els experimenta.

En alguns casos, l’ansietat genera, com a part dels símptomes i manifestacions, una sensació d’estranyesa i irrealitat, com si estiguéssim veient la realitat a través d’un vidre o «com en una pel·lícula», com si ens sentíssim aliens a nosaltres mateixos (despersonalització) o a l’entorn (desrealització).

De la mateixa manera que la sobre-preocupació per la salut física porta a la vigilància i a l’observació de diferents funcions i manifestacions fisiològiques, la por a perdre el control porta a l’autoobservació i el seguiment del nostre pensament, i a l’execució d’activitats i els seus possibles efectes.

La por a tornar-se boig

A vegades, aquest sentiment de descontrol, desordre o irrealitat s’equipara a la idea de trastocar-se o tornar-se boig. En casos extrems, aquesta por és a la base de les anomenades «fòbies d’impulsió», que es caracteritzen per la percepció d’un alt risc de perdre el cap, trastocar-se en un moment donat i, com a conseqüència, fer alguna cosa greu i irreversible, com ara llançar-se pel balcó, fer mal a nens o a altres persones amb ganivets o d’altres maneres, empènyer algú al tren o a la calçada quan passen els cotxes, etc.

La presumpció de que podria trastocar-se, porta a la persona a estar especialment altera i evitar aquelles circumstàncies (balcons, jugar amb nens petits, etc.) en què, si s’arribés a perdre la raó, les conseqüències fossin més greus i irreversibles. No és que tingui la intenció de fer-ho i s’hagi de vigilar-lo per impedir-ho (com a vegades pensen els propis pacients). Tot el contrari, és l’últim que voldrien que els passés i, per aquesta raó, volen estar advertits i prevenir els riscos perquè ni tan sols en un suposat «moment de bogeria» poguessin fer-ho.

Diguem que, d’alguna manera, s’ha donat al cervell l’ordre que no s’oblidi d’aquest risc –d’altra banda inexistent–, i dispari alarmes quan les conseqüències de la suposada pèrdua de la raó poguessin ser extremes. Per tant, el sistema d’avisos i d’advertències associades al mecanisme de l’ansietat fa que vinguin al pensament, de manera reiterada, imatges i idees, molt particularment quan s’està davant de circumstàncies més crítiques (presència de ganivets, alçades, etc.). L’objectiu és prevenir-se d’un mateix si es donés la suposada bogeria.

Aquests pensaments, que confonen i importunen a l’individu, són efecte de sistemes de prevenció extremats, malgrat això, són agafats pel subjecte com si fossin impulsos interns o pensaments perversos que els portaran a fer allò que no volen. Encara que no tenen res a fer, molts pacients interpreten aquest fenomen com a indicadors d’estar patint, o arribar a patir, trastorns mentals de tipus psicòtic, com ara l’esquizofrènia. És impossible tornar-se boig com a conseqüència d’una crisi de pànic o d’altres trastorns d’ansietat.

_________
Font: J. Carlos Baeza Villarroel (2006). Clínica de l’Ansietat. Especialistes a Madrid i Barcelona. Psicòlegs i psiquiatres.

Video il.lustratiu: El temor a perder el control o a volverse loco

Documents relacionats

Programes a la carta

Ansietat i respiració: Hiperventilació i respiració abdominal

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 20 de novembre de 2015

Temps	Continguts
00:00-13:30	Hiperventilació: mecanisme, efectes i control
13:31-31:42	Respiració abdominal: justificació, procediment i pauta

Preguntes més freqüents

S’hereta, l’ansietat?

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 19 de novembre de 2015

Els trastorns d’ansietat mostren agregació familiar. Això suggereix que individus de la mateixa família poden estar compartint certa predisposició heretada cap a aquest tipus de problemes psicològics. Així, per exemple, si es pren com a base mostres molt nombroses de bessons monozigòtics, els investigadors han arribat a l’estimació que l’aportació genètica en l’ocurrència del trastorn d’ansietat generalitzada és del 38%, i del 44% en el trastorn de pànic.

No obstant això, no es pot dir que existeixi un únic gen que «causi» ansietat. De fet, els trastorns d’ansietat apareixen com a resultat de la combinació de diferents factors, com ara trets heretats, factors d’estrès externs, experiències vitals, etc. Tenir un familiar que pateixi un trastorn d’ansietat pot ser un factor de risc de desenvolupar aquest tipus de patologia, malgrat que no implica que la persona sempre i en qualsevol cas l’acabi patint.

D’altra banda, en la gènesis dels trastorns d’ansietat, la història d’aprenentatge del subjecte juga un paper molt important. Conviure amb algú que pateixi un trastorn d’ansietat pot influir en el nen no només a nivell biològic o genètic. Aquests familiars poden servir de model de conducta a seguir i influir-hi mitjançant el que s’observa i s’aprèn a casa.

Vídeos il-lustratius:

Bases genéticas de la ansiedad y la depresión. Programa Redes. TVE.

Estrés y genoma: interacción cuerpo-mente

Solucions i Recursos

Enllaços d’interès

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Stress and Anxiety Research Society (STARS): Organización internacional y multidisciplinaria, formada por profesionales interesados en la investigación del estrés, la ansiedad y su afrontamiento. Página en Inglés y dirigida fundamentalmente a especialistas. La Sociedad Española para el Estudio de la Ansiedad y el Estrés forma parte de la STARS.

National Institute of Mental Health (América). Versión en castellano donde se explican de manera sencilla y asequible los trastornos por ansiedad y sus tratamientos.

National Mental Health Association Breve explicación de los Trastornos de Ansiedad y enlaces a otras fuentes. Información para profesionales. Página en Inglés

Anxiety Disorders Association of America (ADAA). LA ADAA incluye en su página web, en inglés, una sección de carácter divulgativo, dirigida al público en general, con información sobre los trastornos de ansiedad, terapias farmacológicas y psicológicas, y ofrece algunas sugerencias que pueden ayudar a buscar el profesional adecuado.

MedlinePlus. Página en castellano. Portal de salud de la Biblioteca Nacional de Medicina de EEUU. Cuenta con una sección en español con cientos de datos sobre enfermedades, programas de educación, etc. Algunos de ellos dedicados a los trastornos de la ansiedad y el ánimo.

SOM: Salud mental 360 Información sobre salud mental fiable y segura, para que pueda ser utilizada por los usuarios y familias.

Fundadeps Materiales edicativos, documentación, estudios, informes, gúias, sobre salud mental.

__________
Nota: Clínica de la Ansiedad sugiere estas páginas en la consideración de que pueden ser de alguna utilidad o interés para los usuarios. No obstante, Clínica de la Ansiedad no necesariamente comparte los contenidos, opiniones o procedimientos de las páginas web mencionadas.

Font: Clínica de l’ Ansietat.

Prevenció de l’Ansietat

Estils de vida que afavoreixen la salut o la malaltia

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Estil de vida promotor de salut

Capacitat per aprendre noves habilitats d’afrontament o modificar les antigues
Actitud d’obertura i receptivitat als altres
Iniciar i dirigir el canvi
Percebre i realitzar eleccions i opcions en la resolució de problemes
Tenir metes i propòsits en la vida
Fer ús de tot tipus de recursos per adaptar-se a la vida
Augmentar les habilitats personals, socials i de tot tipus
Aproximació integradora a les circumstàncies i problemes
Actitud dirigida a la resoldre problemes o a prevenir-los
Comportament actiu/amb iniciativa
Màximes activitats d’autocura
Vincles socials forts
Avaluació conscient del risc de les conductes per a la salut
Actitud optimistes/esperançadores
Conductes reductores de l’estrès
Imatge pròpia positiva, alta autoestima

Estil de vida promotor de malalties

Utilització limitada d’habilitats d’afrontament
Retir social, timidesa, interaccions mínimes
Veure els canvis com a barreres, obstacles
Percebre poques eleccions o opcions en la resolució de problemes
No tenir clares les metes ni els propòsits en la vida
Utilització limitada dels recursos per adaptar-se
Dependència d’habilitats adquirides i limitades
Punt de vista blanc o negre en diferents circumstàncies i problemes
Aproximació als problemes amb una orientació cap a la crisi
Comportament passiu/reactiu
Mínimes activitats d’autocura
Aïllament social o vincles socials dèbils
Cerca de conductes de risc per a la salut
Actituds pessimistes/fatalistes
Conductes generadores d’estrès
Emocions comuns d’ira/depressió
Imatge pròpia negativa, autoestima baix

__________

Font: Bruhn J. B., citat per por Carmen Sandi, Cesar Venero y Mª Isabel Cordero. Estrés, memoria y trastornos asociados. Barcelona: Editorial Ariel. 1999.

Vídeo Il-lustratiu: Emociones positivas (UNED-RTVE2)

Altres vídeos relacionats

Resiliencia
Estrés y alto rendimiento

Interaccions contraproduents

Desajust recursos/objectius

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Fem referència a una classe d’interacció contraproduent entre actes d’afrontament, del tipus contraindicació, que consisteix a mantenir els mateixos objectius en el pla tasca, encara que hagin canviat les condicions objectives per a assolir-los com a conseqüència del que ha passat en el pla salut, perquè no se n’alternin ni l’statu quo ni les condicions personals d’ajust relatives al pla self (autoimatge, valoració social).

Així, per exemple,

si al sortir del cinema amb uns amics tinc per costum discutir sobre la pel·lícula i acostumo a participar activament,
si per raons x, actualment pateixo un trastorn ansiós que compromet la meva capacitat d’atenció i de concentració,
si tinc por que els meus amics notin que estic ansiós, espès, que em considerin, per aquest motiu, menys normal, segur o autosuficient del que em consideraven, llavors és probable que opti per mantenir, com a mínim en aparença, uns objectius de rendiment i acompliment equiparables als habituals quan no em passava res, quan no estava com ara, parcialment incapacitat, de manera que no es posi en risc o entredit la imatge, el cartell que tinc per a ells fins aquell moment. El problema és troba en que no he pogut seguir la pel·lícula com altres vegades, ni molt menys he pogut analitzar-la i, per acabar, tinc menys capacitat de resposta o em canso abans. Un dia puc posar una excusa, però si el problema dura en el temps i, a més, em veuen estrany en altres aspectes…

Aquest problema que resulta de fàcil gestió quan es pateix una malaltia física, curta i socialment ben entesa i acceptada, és complicat per al cas de l’ansietat i altres problemes psicològics, que no reuneixen aquestes característiques.

Si tenim la grip, hem dormit malament i estem adolorits, ja fem prou sortint amb els amics al cine o anant a treballar. No ens exigim estar tan actius, participatius, fluïts, efectius i eficaços com sempre. Malgrat això, no tenim por que es posi en dubte la nostra laboriositat, agudesa intel·lectual o integritat. Tot i això, en l’ansietat, mal entesa socialment, presa com a signe de debilitat personal o falta de control; acompanyada a vegades de pors irracionals incomprensibles per al propi subjecte, de sensacions d’estranyesa i canvi de caràcter, de durada llarga, s’arriba a perdre el límit entre el que s’és i el que es pateix; difícil d’explicar, a no ser que s’entri en detalls personals o íntims que, d’altra banda, cal preservar. En l’ansietat diem que els efectes incapacitants (o, simplement, els seus símptomes) poden considerar-se com a delators i amenaçadors per al manteniment de la imatge social de solvència, responsabilitat, competència, autocontrol, etc.

Aquestes circumstàncies porten moltes vegades a evitar determinades situacions i, si no ens ho podem permetre, mantenim l’exigència d’assoliments i objectius sense ajustar-la a les limitacions de medis i condicions. D’aquesta manera no només no se centra l’esforça a normalitzar-ho, sinó que ho empitjorem com a conseqüència que aquesta manera d’actuar genera tasques irresolubles, en les quals necessàriament es fracassa, amb el consegüent augment de l’ansietat.

Font: Beaza Villarrel, J. C.. Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs a barceloan i Madrid

Errors en l’anticipació

Ansietat i atenció autoenfocada

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

«El rossinyol que des de la part alta de la branca es mira allà dins, creu haver caigut al riu. Està a la copa d’un roure i, malgrat això, té por d’ofegar-se». (Cyrano de Bergerac).

L’afrontament integra processos atencional (anàlisis de la informació entrant) que, com assenyala Morton (1969) i Neisser (1967) són facilitats per un anàlisi previ del context i les expectacions que intervenen en la situació.

Els senyals sensorials, diu Norman (1969) al fil dels dos autors citats, prenen part en l’activació de les representacions guardades a la memòria. La selecció de material important es deriva de l’impacte total de la senyal física que es produeix en aquell moment i de les expectacions i la pertinència de les senyals possibles.

Per tant, l’atenció és un procés general i un procés selectiu específic, encara que sembli un plantejament contradictori. De fet, no es pot donar un procés selectiu, que implica elecció, si prèviament tota la senyal entrant no rep un anàlisi de significat (procés general). A continuació, el mecanisme de l’atenció selectiva assumeix les seves funcions, sempre sense «desconnectar» del procés educatiu general.

Així ho van posar de manifest experimentalment Treisman (1961) i Cherry (1954), citats per Norman (1969), seguint la tècnica d’investigació que consisteix a mantenir el subjecte ocupat en una tasca de seguiment mentre que se li presenten diferents tipus de missatges i senyals que competeixen entre si. Aquests mateixos experiments proven que si el subjecte aconsegueix executar la tasca de seguiment, els grans canvis físics del missatge no seguit són percebuts, els petits no i les paraules «importants» del missatge no seguit són percebuts freqüentment.

Als efectes d’aquest treball, ens interessa retenir tres qüestions molt generals:

l’atenció guarda relació amb significació i avaluació de l’acció i l’expectació
l’atenció activa representacions guardades en la memòria
la funció selectiva de l’atenció planteja algunes incompatibilitats

Per al cas de l’ansietat, l’atenció autoenfocada és condició necessària per a la hipervigilància de les sensacions corporals relacionades amb l’activació psicobiològica.

Wells (1991) en un estudi sobre la relació entre atenció autoenfocada, avaluació i ansietat, agafant com a subjectes a estudiants o graduats, va trobar que l’autoobservació venia aparellada amb l’increment de l’ansietat, nivells alts de preocupació i símptomes somàtics. Aquests tipus d’experiències són les que estableixen l’autoenfocament. D’altra banda, en un segon estudi, va utilitzar instruccions cognitives i somàtiques d’autoatenció i instruccions de focus externs per verificar la hipòtesis que l’atenció sobre la pròpia activació somàtica estava associada a l’increment de l’ansietat. Els resultats suggereixen que les tendències específiques d’autoenfocament estan associades a l’elicitació i exacerbació de l’ansietat. En resum, d’una banda, és més probable que es recorri a l’atenció autoenfocada quan s’experimenten nivells alts d’ansietat i preocupació acompanyats de símptomes físics intensos; de l’altra, l’atenció autoenfocada incrementa l’ansietat.

En un estudi comparatiu sobre la base de les històries clíniques de pacients amb alteracions compatibles amb trastorns per ansietat, en el nostre centre de treball, hem trobat que l’atenció autoenfocada és significativament més freqüent en pacients que havien experimentat crisis d’angoixa i en els que, en el context d’ansietat generalitzada, no van relacionar les molèsties físiques amb cap problema personal racional. Per contra, algunes persones que originàriament van relacionar la resposta emocional intensa amb circumstàncies personals, o conflictes psicològics identificables considerats racionalment importants, no van mostrar una tendència tan clara a autoobservar-se. És com si quan es troba certa explicació a l’estat emocional, aquestes persones poguessin tolerar-ho millor i espantar-se menys, mentre que les altres, sorpresos per una reacció orgànica severa, potser dormint o en un moment de distensió, o bé en un context generalitzat de tensió inespecífica, entenen que alguna cosa nova i/o greu, orgànicament parlant, ha començat a passar en el seu organisme.

De fet, alguns autors, Clark (1988) entre ells, han postulat i han tractat de demostrar experimentalment que les crisis d’angoixa depenen que el subjecte interpreti les seves pròpies sensacions corporals d’una manera particular, de manera catastrofista. Aquesta és la tesi central del model cognitivista del pànic (Beck i Emery (1985), i Barlow (1988)).

Segons Clark, el manteniment del trastorn, quan l’individu ja ha desenvolupat una tendència a interpretar catastròficament les sensacions corporals, ve donat per dos processos addicionals: l’atenció autoenfocada que porta a l’individu a ser més conscient de les seves sensacions i la evitació de situacions o activitats que comporten intensificació de les sensacions, permet que el pacient mantingui un estil interpretatiu negatiu, ja que no permet verificar la racionalitat de les seves pors a si mateix (Ballester, Botella, Gil i Ferrer, 1991).

Cal afegir, en aquest sentit, que la disminució de l’ansietat quan la persona, acompanyada, s’exposa a la situació temuda, té a veure, en alguns casos, amb que redueixi la seva actitud hipervigilant i preventiva, ja que considera que l’acompanyant o bé l’ajudarà a afrontar allò que sol és incapaç, o bé l’atendrà, en cas necessari, fet que redueix la necessitat de prevenció; mentre que en l’exposició en solitari es tem la possibilitat d’experimentar angoixa i perdre la capacitat de reacció, cosa que porta a exercir més prevenció, autoobservació i autopronòstic. A vegades, el que preocupa al pacient, en principi, no són les manifestacions de l’ansietat, sinó el lloc on es poden desencadenar i quines possibilitats d’escapatòria tindria. L’agorafòbia (por al metro, a l’autobús, retencions, a les aglomeracions, a l’ascensor, etc.) deu part de la seva intensitat i capacitat angoixant, no només a possibles processos de condicionament clàssic, sinó també als processos preventius del pacient ansiós que va pensant què passaria «si li agafés l’atac» en totes i cadascuna de les situacions i circumstàncies possibles o necessàries. En aquelles situacions en què es pogués veure sense sortida, l’ansietat que es provoca és considerablement més alta, fet que a la vegada consolida l’establiment de la fòbia.

En un altre ordre de coses, cal assenyalar que l’atenció sobre els símptomes físics de l’ansietat, normalment dolorosos, incrementa l’impacte del dolor i dificulta l’habituació subjectiva (Arntz, Dreessen i Merekelbach, 1991).

Cal plantejar-se la pregunta de fins a quin punt l’atenció autoenfocada interfereix sobre l’execució de les tasques. Rich i Woolever (1988) van examinar els efectes de l’expectativa de resultats, atenció autoenfocada i ansietat amb relació a l’activitat, en estudiants universitaris. 40 subjectes que van obtenir una puntuació alta en un test d’ansietat i 40 que van obtenir una puntuació baixa, van rebre un feedback anterior d’èxit (expectativa positiva) o fracàs (expectativa negativa) en una tasca d’associació de paraules que es va presentar com a predictiva d’activitat en tasques d’adquisició verbal. La meitat dels subjectes van completar les tasques d’adquisició subsegüent en presència d’un mirall per induir l’atenció autoenfocada. Entre els subjectes amb ansietat (resultats d’ansietat alta en els tests) amb atenció autoenfocada, es va donar una facilitació de l’activitat significativa, sota condicions d’expectativa positiva i es va produir una disminució significativa, sota condicions d’expectativa negativa. És arriscat extrapolar anàlisi per a la clínica procedents d’estudis amb subjectes no clínics, però poden tenir un valor indicatiu.

Més informació

ARNTZ, A., DREESSEN, L., MERCKELBACH, H. (1991). Attention, not anxiety, influences pain. Behaviour Research and Therapy. Vol. 29 (1) 41-50.

BALLESTER, R., BOTELLA, C., GIL, M. D., y FERRER, R. (1991b). Exactitud en la predicción del pánico. Congreso Internacional Stress, Ansiedade e Desordens Emocionais. Universidad do Minho, Braga, Portugal. 1 al 3 de julio de 1991.

BARLOW, D. H. (1988 a). Anxiety and its disorders. The nature and treatment of anxiety and panic. The Gildford Press.

BARLOW, D. H. (1988 b). Future directions. En C. G. Last y M. Hersen (eds.). Handbook of anxiety disorders. New York: Pergamon.

BECK, A.T., y EMERY, G. (1985). Anxiety disorders and phobias. A cognitive perspective. New York: Basic Books.

CLARK, D. M. (1988). A cognitive model of panic attacks. En S. Rachman y J. D. Maser (Comps.). Panic: Psychological perspectives. Lawrence Erlbaum Associates.

CLARK, D. M. (1988). A cognitive approach to panic. Behaviour Research and Psychological Review, 51, 92-303.

MORTON, J. (1969). The interaction of information in word recognition. Psichology review, nº 76.

NEISSER, U. (1967). Cognitive psychology. Nueva York: Appleton-Century-Crofts.

NORMAN, D. A. (1969). Memory and Attention. An Introduction to Human Information Processing. John Wiley and Sons, Inc. Ed. Castellana (1973): El procesamiento de la información en el hombre. Memoria y atención. Buenos Aires: Paidos.

RICH, A. R., WOOLEVER, D. K. (1988). Expectancy and self-focused attention: Experimental support for the self-regulation model of test anxiety. Journal of Social and Clinical Psychology. Vol. 7 (2-3) 246-259.

WELLS, A. (1991). Effects of dispositional self-focus, appraisal and attention instructions on responses to a threatening stimulus. Anxiety Research. Vol. 3 (4) 291-301.

__________
Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat.

Obsessions

El TOC: L’origen i el manteniment

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Del trastorn obsessivocompulsiu, és difícil determinar-ne l’etiologia, ja que no sembla que hi hagi una causa única que n’expliqui l’origen. Múltiples factors facilitadors poden contribuir al seu desenvolupament i és freqüent que estigui precipitat per esdeveniments estressants o per un estat d’ànim depressiu. Formen part dels factors facilitadors del TOC:

La contribució hereditària

Sembla que les persones afectades pel TOC presenten una vulnerabilitat genètica que, a més, és influïda per les situacions d’estrès i els factors ambientals.

Allò que s’hereta, segons sembla, és la naturalesa del TOC; no els símptomes específics. Així, una persona pot tenir compulsions de rentat, mentre que el seu pare les pot tenir de comprovació. Això indica que els símptomes no són deguts al modelatge, tot i que aquest pot facilitar l’aprenentatge de rituals i d’una resposta de por davant estímuls determinats.

Les variables biològiques

La teoria neuroquímica suggereix una participació preferent del sistema serotoninèrgic (ja que els fàrmacs inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina han demostrat la seva eficàcia) i dopaminèrgic en l’etiologia de subgrups específics de pacients amb TOC, especialment d’aquells amb un codiagnostic de tics.

No obstant això, la teoria neuroanatòmica sosté que hi ha diferències anatòmiques cerebrals en els individus amb TOC. Aquestes diferències poden observar-se en el nucli caudal, en el còrtex orbitofrontal, en el còrtex singular o en els ganglis basals.

El fet que algunes persones que han patit un traumatisme cranioencefàlic presentin símptomes de TOC dóna suport a aquesta hipòtesi.

Hi ha evidència que els tractaments farmacològics o psicològics conductuals poden produir una millora clínica en els individus amb trastorn obsessivocompulsiu.

Les experiències primerenques

Sembla ser que en l’origen del TOC hi pot haver la influència de determinades experiències primerenques:

Estils educatius que emfasitzen en excés la responsabilitat i el perfeccionisme.
Haver tingut com a models durant la infància persones amb característiques obsessivocompulsives.
Formació religiosa estricta en què es considera que pensar una cosa és equivalent a dur-la a terme o és tan dolent com fer-la.
Formació moral estricta que facilita la rigidesa entre allò que està ben fet i allò que està mal fet.
Presència de determinades creences o maneres de pensar. Les experiències primerenques faciliten l’existència de determinades creences o maneres de pensar. Algunes de les categories de creences habituals en el TOC són:
Responsabilitat exagerada: “Si penso alguna cosa i després aquesta cosa succeeix, serà culpa meva; he d’evitar-ho”.
Control absolut sobre els pensaments propis: “No puc pensar segons quines coses; si les penso, vol dir que no estic bé”.
Sobreestimació de la importància dels pensaments: “Pensar una cosa així és tan dolent com fer-la”.
Sobreestimació de la probabilitat i de la gravetat de les conseqüències: “Si he pensat això, el més probable és que succeeixi”.
Baixa tolerància a la incertesa: “Faré tot el que pugui per evitar que passi qualsevol cosa dolenta si és a les meves mans”.
Perfeccionisme: “Si cometo un error, tindrà greus conseqüències”.

Aquesta última és especialment característica de les persones amb TOC. Aquests individus perceben com a essencial la prevenció de resultats negatius, cosa que es fonamenta en la creença que la persona té el poder de la producció o la prevenció de les conseqüències negatives.

Les característiques personals

Determinats estudis mostren que és probable que existeixin 10 factors de la personalitat que són freqüents en la infància de les persones amb TOC: ansietat per separació, resistència al canvi, aversió al risc, submissió, susceptibilitat, perfeccionisme, hipermoralitat, ambivalència i excessiva devoció al treball.

Els esdeveniments estressants

Hem vist que les persones amb TOC poden presentar determinades característiques personals; no obstant això, el trastorn en si pot no aparèixer fins que no ocorri un esdeveniment estressant o aparegui un estat d’ànim deprimit.

Alguns dels esdeveniments estressants més freqüents són els petits problemes quotidians com ara ser criticat, estar malalt, descansar de manera insuficient, dormir poc, les situacions de rebuig, els problemes en la presa de decisions, els sorolls, perdre coses, les obligacions socials, els conflictes, etc.

Factors activadors

La contribució hereditària, les variables biològiques, les experiències primerenques o determinades creences són factors que faciliten una predisposició per al sorgiment del TOC. Tot i això, la seva aparició es pot veure precipitada per esdeveniments estressants o un estat d’ànim deprimit.

Les obsessions poden disparar-se per una sèrie de factors:

Situacions externes, com veure un ganivet, donar la mà a algú, etc., segons el tipus d’obsessió.
Dubtar en el moment de recordar alguna cosa que s’ha fet, com no estar segur d’haver tancat el cotxe.
Sensacions corporals que desencadenen pensaments negatius, com patir un mareig que faci aparèixer el pensament de si es pateix la sida.
Altres factors, com un estat d’ànim baix, els esdeveniments estressants, la lluita per no patir obsessions i l’autoobservació per detectar si s’està tenint algun pensament obsessiu.

Factors de manteniment

És molt important el significat que la persona dóna a les obsessions un cop s’han disparat. Si se sobrevalora la importància de tenir un pensament negatiu (“puc arribar jo a fer una cosa així?, si ho he pensat, potser sí”; “si he pensat això, segurament passarà alguna cosa dolenta”), és probable que l’atenció se centri en allò negatiu i en l’amenaça, i s’intenti fer-li front lluitant contra aquests pensaments.

Aquesta valoració negativa dels pensaments o amenaces produeix un malestar o una ansietat que la persona tracta de reduir mitjançant les compulsions o els rituals (neteja, comprovació, repeticions, acumulacions, etc.), l’evitació o la supressió del pensament.

Les persones que pateixen TOC creuen que si no duen a terme les seves compulsions o rituals, realment s’esdevindran conseqüències catastròfiques (com agafar una malaltia, contaminar-se, etc.), cosa que provoca rumiament o sentiments de culpa. Així doncs, les compulsions tranquil·litzen, fan disminuir l’ansietat i permeten evitar l’autoculpabilització. D’aquesta manera s’instauren les obsessions: la persona, com que sent una tranquil·litat i un control mitjançant la realització de rituals i comprovacions, reforça encara més les obsessions perquè crea un circuit tancat que es retroalimenta i manté el problema.

__________
Font: Estela Massegué. Clínica de l’Ansietat.

Més informació

Freeston, M. H. y Ladouceur, R. (1997). “Análisis y tratamiento de las obsesiones”. A V. E. Caballo (Dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos. Madrid: Siglo XXI, vol. 1, pp. 137-169.

Mancini, F. “Un modelo cognitivo del trastorno obsesivo compulsivo”. Revista de Psicoterapia. 2000, 11(42-43), 5-30.

Silva, P. y Rachman, S .(1995): Trastorno obsesivo-compulsivo: Los hechos. Bilbao: Descleé De Brouwer.

Vallejo, J. y Berrios, G. E. (1995). Estados obsesivos. Barcelona: Masson.

Fòbia Social

La fòbia social: L’origen i el manteniment

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

En l’origen de la fòbia social, hi participen factors predisposants (en bona mesura, biològics), factors d’aprenentatge i, en ocasions, possibles experiències activadores o desencadenants.

Moltes persones amb ansietat social tenen una especial sensibilitat davant la crítica i la desaprovació que ha pogut potenciar-se per factors d’aprenentatge en la infància i accentuar-se en l’adolescència. Aquesta ansietat es manifestarà amb una intensitat i una durada diferents en cada persona en funció de les variables biològiques i psicològiques.

Variables biològiques

Sembla que existeix una preparació biològica evolutiva per tenir por de les expressions facials d’ira, de rebuig i de crítica, i d’aquesta manera es faciliten les jerarquies que donen lloc a l’ordre social. Entre les variables sensibles a factors biològics acostumen a citar-se:

La capacitat innata per reconèixer l’amenaça social i respondre-hi.
L’alta activació fisiològica, que dificulta l’habituació a les situacions amenaçants o a aquelles no familiars, cosa que en propicia l’evitació.
La inhibició conductual en la infància (més por de les persones o de les situacions desconegudes i més timidesa davant d’aquestes, un ritme cardíac més alt en repòs, més dilatació pupil·lar, més tensió muscular i més acceleració cardíaca davant de situacions noves o estressants). Aquesta activació fisiològica alta facilita el condicionament a la por, de manera que esdevé un risc per desenvolupar trastorns d’ansietat en la vida adulta (especialment, la fòbia social generalitzada). No obstant això, l’ambient hi té un paper fonamental, com demostra el fet que només un terç d’aquests nens presentin ansietat social en l’adolescència.

Variables psicològiques

Alguns factors de l’experiència pròpia poden interactuar amb la vulnerabilitat biològica i propiciar l’ansietat social, ja que originen en la persona la sensació de pèrdua de control davant de diverses situacions. Aquests factors experiencials es poden resumir en:

Uns pares sobreprotectors, molt exigents o poc afectuosos, que utilitzaran un estil educatiu basat en la vergonya o en el rebuig dels fills amb inhibició conductual, cosa que podria interferir en la relació entre pares i fills, podria dificultar la independència, la confiança i la competència social dels fills, i podria promoure, en aquests, una gran necessitat d’aprovació, el perfeccionisme i la creença que els altres són sempre crítics i fiscalitzadors.
La falta d’experiències i d’habilitats socials.
L’observació d’experiències socials negatives o d’ansietat social en els pares o en les persones significatives pot facilitar l’aparició de preocupacions i de conductes similars en els fills.
Un canvi en les circumstàncies (laborals, familiars, escolars o de residència) pot implicar la necessitat d’enfrontar-se a les situacions temudes desbordants (per exemple, haver de relacionar-se amb gent nova).
Les experiències negatives en algunes situacions socials (burles, càstig, marginació, etc.) poden elevar la por davant de diferents tipus de situacions socials.
Diverses circumstàncies estressants (laborals, familiars, etc.) o diferents factors accidentals (malaltia, canvis hormonals, etc.) poden provocar que es manifesti l’ansietat o algun dels seus símptomes somàtics en situacions socials.
El desenvolupament desmesurat de la consciència d’un mateix en el final de la infància o en l’inici de l’adolescència pot ocasionar una timidesa i una autoavaluació desproporcionades, de manera que es desenvolupin la por de ser objecte d’avaluació i la tendència a focalitzar l’atenció en un mateix en excés (en els propis pensaments, ens els propis actes, en la pròpia aparença, etc.). Infravalorar-se pot aguditzar la timidesa, pot provocar una gran necessitat d’aprovació i pot fer que un mateix s’atribueixi més responsabilitat sobre els errors que sobre els èxits.

El manteniment de la fòbia social

Els factors implicats en el manteniment del problema varien en funció de cada cas, però, en línies generals, cal fer esment de:

Les anticipacions i l’activació de supòsits: Anticipar-se a la situació social temuda activa una sèrie de supòsits, com ara el que duu a desconfiar de les pròpies capacitats o aquell que porta a creure que la persona serà criticada i rebutjada pels altres.
Les expectatives negatives: Els supòsits anteriors poden provocar expectatives negatives pel que fa a la pròpia execució i la suposició que apareixeran manifestacions de l’ansietat, amb el consegüent efecte d’avaluació negativa, d’humiliació o de rebuig. Aquestes expectatives negatives provoquen ansietat.
Les característiques de la situació: El grau de perill percebut o d’ansietat varien en funció de factors situacionals com la durada, la formalitat de l’esdeveniment, les característiques de la resta de la gent (edat, sexe, càrrec, etc.) i les seves reaccions. A l’hora de parlar en públic, resulten rellevants la presència o l’absència de mobiliari, la possibilitat de rebre preguntes o el fet d’estar dempeus o assegut, entre altres factors.
Comportament: Les expectatives negatives i l’ansietat anticipatòria acostumen a conduir a l’evitació de les situacions o a implicar-s’hi poc, i es manifesten conductes defensives com beure alcohol, dur ulleres fosques, parlar poc o únicament amb les persones conegudes, o rigidesa corporal.
Resultats: Les conductes defensives redueixen l’ansietat a curt termini, de manera que fan que el subjecte tingui la sensació d’haver evitat les conseqüències temudes (la humiliació, el rebuig, etc.). No obstant això, la persona atribueix la seva no ocurrència a aquestes conductes que, al capdavall, la fan menys cordial i amable, atrauen l’atenció cap a la seva ansietat i interfereixen en la seva actuació. A més, evitar les situacions fa més difícil el seu afrontament en properes ocasions, de manera que es redueix la confiança en un mateix i es dificulta la solució del problema. D’aquesta manera, l’atenció se centra bàsicament en un mateix (especialment en els símptomes somàtics i autònoms) i en determinades reaccions dels altres, més que no pas en la tasca que es té entre mans, cosa que dificulta una actuació social adequada.

Els fòbics socials es formen una impressió de com creuen que són percebuts pels altres a partir dels seus símptomes més visibles, de les emocions viscudes, dels propis errors detectats, de les reaccions dels altres o d’experiències prèvies, principalment.

Com més gran és la probabilitat percebuda d’avaluació negativa, més gran és l’ansietat que en resulta. Una possible explicació d’aquest fenomen és que, normalment, la informació que obtenim sobre com ens veuen els altres és ambigua i com que els fòbics socials tenen una gran necessitat d’aprovació, basen el que els altres pensen d’ells en la manera com es veuen a si mateixos. D’altra banda, moltes de les accions per conèixer allò que els altres perceben d’un mateix (el contacte ocular, donar molta informació personal) resulten altament ansiògenes per als fòbics socials, ja que augmenten el risc d’una avaluació negativa. A més, quan reben una avaluació positiva, tenen tendència a rebutjar-la perquè la consideren un engany o fruit d’una benevolència excessiva.

L’estat d’ànim deprimit acostuma a agreujar la fòbia social, ja que intensifica les expectatives negatives i l’experiència de l’ansietat. Després d’una interacció social, l’ansietat es redueix, però, com que no existeixen indicis clars d’aprovació social, els fòbics socials tenen tendència a revisar la seva actuació detalladament, amb especial atenció als seus símptomes i a les seves autopercepcions negatives, de manera que l’actuació els acaba semblant molt més negativa que no va ser realment.

Les conseqüències negatives més freqüents

Pitjor rendiment laboral o acadèmic si exigeixen interacció social o actuacions en públic, i menys probabilitat de graduació universitària i d’exercir determinades feines o llocs de treball.
Menys contactes socials i menys amics, amb menys probabilitats d’establir relacions íntimes i de parella.
Freqüentment, problemes familiars o de parella per la participació en activitats socials.
Menys ingressos i un nivell socioeconòmic més baix.
Abús o dependència de substàncies (alcohol, tabac o ansiolítics).
Baixa autoestima, sentiments d’inferioritat, humor deprimit (tot i que alguns fòbics socials no tenen una mala opinió d’ells mateixos, sinó que creuen que els altres els jutgen negativament).
Pitjor qualitat de vida.

Les conseqüències negatives són més intenses quan la fòbia social és generalitzada i ho són més encara si aquesta coexisteix amb altres trastorns.

__________

Font: Olga Herrero. Clínica de l’Ansietat. Especialistes en el tractament de l’ansietat. A Barcelona i a Madrid.

Més infomació

Bados, A. (2001). Fobia social. Editorial Síntesis.
Botella, C.; Baños, R.M.; Perpiñá, C. (2003). Fobia Social. Paidós.
Servera, S.; Roca, M.; Bobes, J. (1998). Fobia social. Masson.

Video: Documental sobre Fobia Social

Clínica de
l'Ansietat

Vídeo canal

Suscríbete a la Newsletter de Clínica de la Ansiedad