Categories
Llibres de la Clínica de l’Ansietat

Ansiedad: Ir de mal en peor. Afrontamiento contraproducente. (text en castellà)

Referencia

Autor: J. Carlos Baeza Villarroel
Título: Ansiedad: Ir de mal en peor. Afrontamiento contraproducente.
Páginas: 124.
Editorial Bubok Publishing S.L., 2011.
ISBN: 978-84-9981-237-3.
Disponible en formato papel y electrónico.

Contenido
1. Cuando la solución es el problema o parte de él
2. La ansiedad: un modelo explicativo
2.1. Factores implicados
2.2. Procesamiento de la información
2.3. El papel de la intencionalidad
3. Las (psico)lógicas del miedo
3.1. Sesgo atencional
3.2. Sesgo interpretativo
3.3. Sesgo memorístico
3.4. Sesgo falsacional
3.5. Sesgo finalístico
4. Las paradójicas del miedo
4.1. Para su seguridad permanezcan asustados
4.2. A mayor inseguridad mayor control, a mayor control mayor inseguridad
4.3. Fortalecer al oponente peleándose
4.4. Un sistema de alarma que se asusta de su propio ruido4.5. Cuando las medidas de protección angustian
5. Afrontamiento de la ansiedad
6. Afrontamiento contraproducente
6.1. Afrontamiento contraproducente relacionado con actos anticipatorios
6.1.1. Abuso de la prevención
6.1.2. Extralimitación en cálculo de consecuencias de segundo orden y de la atribución de significación social del síntoma
6.1.3. Caso práctico ilustrativo
6.2. Afrontamiento contraproducente relacionado con actos de ejecución
6.2.1. Hiperventilación
6.2.2. Pretensión de control consciente sobre repertorios automáticos o automatizados
6.2.3. Evitación
6.3. Afrontamiento contraproducente relacionado con actos de cierre
6.3.1. La negación
6.3.2. El perfeccionismo
6.4. Interacciones contraproducentes entre actos de afrontamiento
6.4.1. Exposición versus señales de seguridad
6.4.2. Rol de actor versus rol de espectador
6.4.3. Desajustes recursos/objetivos
6.5. Conductas substitutivas
7. Apuntes para el abordaje del afrontamiento contraproducente
8. Referencias bibliográficas

Sinopsis
La actividad de una persona frente a un problema se centra fundamentalmente en resolverlo.

El afrontamiento de un problema, como esfuerzo activo y motivado, descansa sobre la intención de controlar la situación, ya sea modificándola, cambiando su significación o regulando las propias conductas y emociones. Este libro se centra en el estudio y corrección de las soluciones intentadas y fallidas, llevadas a efecto por las personas que sufren problemas de ansiedad, cuyos afectos son contraproducentes, es decir, llevan a la persona a ir de mal en peor.

La utilidad de identificar y desactivar tempranamente el afrontamiento contraproducente no se limita a posibilitar una mayor efectividad de las técnicas terapéuticas en uso. En la medida en que los procedimientos contraproducentes contribuyen a agravar el cuadro, a mantenerlo en ausencia de los desencadenantes originales, y a incrementar la incapacitación de quien los sufre -y en cierto modo los provoca-, su identificación e interrupción conlleva una mejora del problema y sus consecuencias, algo de lo que pueden beneficiarse muchos clínicos profesionalmente y muchos pacientes asistencialmente.

Más información y pedidos

http://www.bubok.es/libros/194911/Ansiedad-Ir-de-mal-en-peor-Afrontamiento-contraproducente

http://jcbaezav.bubok.es

Categories
Cursos

Volar sense Por: programes per a superar la por a volar a Madrid i Barcelona

El programa “Volar sense por”, de la Clínica de l’Ansietat, té com a objectiu que les persones que tenen por de volar, que eviten viatjar amb avió o que ho fan amb molt de malestar, puguin superar aquestes pors i aquestes dificultats. És un programa eminentment pràctic que ofereix tècniques, entrenament i exposició controlada per superar la por i les limitacions que ocasiona. En el programa, hi participen psicòlegs i pilots experimentats, amb el suport de diversos mitjans tècnics i instrumentals.

Característiques específiques del programa

Els estudis realitzats fins ara assenyalen que els programes d’intervenció psicològica basats en procediments cognitivoconductuals són la teràpia d’elecció i la més efectiva per superar la por de volar.

La majoria dels cursos per tractar la por de volar es desenvolupen en grup i de manera intensiva durant un cap de setmana.

El nostre programa per superar la por de volar, tot i que es duu a terme en un interval de temps curt, no és tan intensiu. Per què? Perquè d’un dia a l’altre és molt difícil d’aprendre i de dominar els procediments per superar la por, de poder corregir-los, de millorar-los i de treure’n el màxim partit.

La primera part del nostre programa es fa individualment. Per què? Perquè, per bé que moltes de les característiques de la por de volar són compartides per aquells que la pateixen, pot haver-hi algunes diferències. No tots els usuaris tenen les mateixes pors: uns temen trobar-se malament a l’avió i no poder sortir-ne, i d’altres temen que sigui l’avió allò que es desestabilitzi o s’accidenti. No totes les persones necessiten les mateixes tècniques o els mateixos recursos de tractament, ni hi responen de la mateixa manera.

El programa de tractament consta de dos blocs o mòduls. El bloc A del programa es desenvolupa individualment durant 2-5 setmanes. El bloc B es duu a terme en grups petits.

Programa

Bloc A: Es desenvolupa individualment. Consta de 5-6 consultes. Es pot iniciar en qualsevol moment.

  1. Explicació psicològica de la por i de l’ansietat en general i, sobretot, de la por de volar en particular: l’origen, el manteniment i les estratègies d’afrontament.
  2. Aprenentatge de les tècniques per reduir i controlar els símptomes de l’ansietat: la fisiologia de la por i de l’ansietat, el control de la hiperventilació, estratègies de desactivació fisiològica i tècniques de relaxació.
  3. Desenvolupament de programes per a la reducció de la por: exposició progressiva a l’avió i als contextos de viatge amb el suport, entre d’altres, de programes de realitat virtual.
  4. Regulació dels processos de pensament: atenció selectiva i gestió de les preocupacions, de les anticipacions, de les interpretacions catastròfiques i dels pensaments negatius automàtics.

Bloc B: Es duu a terme en grups petits.

  1. Informació aeronàutica bàsica.
  2. Exercicis amb el simulador de vol.

Properes dates, orientatives, de desenvolupament del bloc B

A Barcelona                                                                      A Madrid

Seguiment

  1. Seguiment dels avançaments i de les incidències en vols posteriors a la realització del programa per superar la por de volar. Els cursos per superar la por de volar són efectius i amb ells se solen obtenir bons resultats. No obstant això, si, tot i la realització correcta del programa, en algun cas es mantingués algun problema significatiu, cada participant disposa d’una consulta individual gratuïta per mirar de resoldre’l.

Passes prèvies a l’activitat

  1. Contactar amb el nostre centre. Informació general.
  2. Avaluació inicial del cas mitjançant una entrevista i determinats qüestionaris.
  3. Establiment del calendari personal per al desenvolupament del programa.

Lloc: El programa “Volar sense por” es realitza a Madrid i a Barcelona.

Informació i inscripcions: Clínica de l’Ansietat, telèfons 93 226 14 12 i 91 829 93 92. Si ho desitja, pot sol·licitar una entrevista informativa prèvia (que no implica cap compromís ni té cap cost) en què rebrà informació personalitzada i precisa sobre les característiques del curs per superar la por de volar.

_________
Font: Clínica de l’Ansietat, 2017. Visiteu la nostra pàgina www.volarsinmiedo.com.

Video il-lustratiu: Fobias específicas. Miedo a volar

Altres vídeos relacionats

Categories
Prevenció de l’Ansietat

Ansietat: llibres divulgatius

Els llibres que suggerim a continuació compleixen una triple condició: són rigorosos, són pràctics, son intel·ligibles per al públic en general.

Antony, M. M. i Richard P. Swinson. Cuando lo perfecto no es suficiente: estrategias para hacer frente al perfeccionismo. Bilbao: Desclée De Brouwer, 2004

Avia, M. D. Hipocondría. Barcelona: Ediciones Martínez Roca S.A. 1993

Baeza, J. C., et al. Higiene y prevención de la ansiedad. Madrid: Editorial Díaz de Santos. 2008

Barlow, D. H. i Craske, M.G. Domine su ansiedad y pánico. Murcia: Julio Martin Editor. 1993

Branden, N. Cómo mejorar tu autoestima. Barcelona: Ed. Paidos. 2004

Burns, D. Adiós ansiedad. Barcelona: Paidos. 2000

Burns, D. Sentirse bien: Una terapia contra las depresiones. Barcelona: Paidos. 1998

Castañer, O. Asertividad: expresión de una sana autoestima. Bilbao: Desclée de Brouwer. 1984

Foa, E. B. i Reid Wilson. Venza sus obsesiones. Madrid: Robin BooK. 2001

Frankl, V. E. El Hombre en busca de sentido. Barcelona: Editorial Herder S.A. 1990

Muiño, L. Perder el miedo al miedo. Madrid: Espasa Calpe. 2007

Pastor, C. i Juan Sevilla. Tratamiento psicológico del pánico-agorafobia: un manual de autoayuda paso a paso. València: Publicacions CTC. 2007

Pastor, C. i Juan Sevilla. Tratamiento psicológico de la fobia social: un manual de autoayuda paso a paso. València: Publicacions CTC. 2009

Pastor, C. i Juan Sevilla. Tratamiento psicológico de la hipocondría y la Ansiedad generalizada: un manual de autoayuda paso a paso. València: Publicacions CTC. 2011

Pérez Pareja, F. i Carmen Borrás Sansaloni. Técnicas de exposición y autoexposición. Madrid: Editorial Síntesis. 2003

Peurifoy R. Z. Venza sus temores: ansiedad, fobias, pánico. Ed. Robin Book, 1993

Watzlawick, P. El arte de amargarse la vida. Barcelona: Ed. Herder S.A. 2000

_________

Font: Clínica de l’Ansietat (2016).

Categories
Cercar ajuda

Ansietat: Quan consultar?

L’ansietat és un mecanisme de defensa normal i adaptatiu, que millora el nostre rendiment i les possibilitats d’èxit davant diverses circumstàncies.

El problema es presenta quan l’ansietat no apareix circumscrita a determinades situacions, no dura un temps limitat, o la seva intensitat és excessiva. En aquests casos, es converteix en quelcom disfuncional i que compromet la salut física i psicològica. Arribat aquest punt, és convenient, i moltes vegades imprescindible, consultar amb un especialista que pugui valorar i, si és necessari, tractar el problema.

A continuació, algunes condicions i circumstàncies en les quals s’aconsella consultar:

  • Quan la freqüència d’aparició de l’ansietat problemàtica és cada cop més elevada.
  • Quan la intensitat amb la que apareixen els símptomes d’ansietat suposa un problema per al benestar personal.
  • Quan la duració dels episodis d’ansietat és cada vegada més llarga.
  • Quan l’afectació o interferència a altres àrees de la vida és cada vegada més gran. De vegades, el problema d’ansietat s’inicia en una situació determinada i es va estenent a altres àmbits com si fos una taca de tinta. Imaginem el cas d’una persona que desenvolupa una fòbia a desplaçar-se en transports públics i comença a evitar-los. Aquest fet suposa una restricció important de la seva mobilitat i independència. Pots ser que deixi de fer coses que abans solia fer, i fins i tot es vegi incapaç d’anar a treballar.
  • Quan una persona significativa o un especialista (metge, farmacèutic, assistent social…) amb coneixement del cas, ho aconsella.
  • Quan les solucions que s’han intentat no han funcionat. Moltes persones abans de consultar a un professional especialitzat en trastorns d’ansietat, han intentat afrontar, de manera espontània, el problema pel seu compte. Podem agrupar els intents en tres categories:
    • Intents útils: són aquells que han facilitat la contenció o desaparició del problema. Suposen una solució total o parcial d’aquest.
    • Intents inútils: són aquells que han suposat un esforç a diferents nivells, esforços que no han repercutit en una millora del problema.
    • Intents contraproduents: són aquells que, lluny de suposar una solució al problema, contribueixen a mantenir-lo i perpetuar-lo. Com més esforços fem, més emmalaltim.

Si arribem a la conclusió que el problema d’ansietat mereix consideració, el primer pas pot ser anar a un centre mèdic de capçalera. Així obtindrem una valoració inicial del cas on es contempli la conveniència de posar-se en mans d’especialistes.

Font: Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs i psiquiatres. Madrid i Barcelona.

Vídeo: Tractament de l’ansietat. Dr. Carlos Carlos Baeza Villarroel. Psicòleg.

Categories
Interaccions contraproduents

Introducció. Interaccions contraproduents entre actes d’afrontament: incompatibilitats i contraindicacions

Miller, Galanter i Priban (1960), en un capítol dedicat a la integració de plans, es formules algunes preguntes com ara: com coordinem diversos plans en el flux unitari de la conducta que disposem?; com decidim si un pla nou és compatible amb els que ja estem fent? o quina relació guarden els nostres diversos plans amb la infinitat de papers que hem de desenvolupar en la societat? Executem alguns subplans per crear les condicions sota les quals un altre subpla o acció és rellevant, fins a quin punt són intercanviables els subplans?

No sempre resulta fàcil saber si dos actes són incompatibles entre si. Miller, Galanter i Priban, en l’obra citada, distingeixen entre aquella persona que es queda atrapada entre plans en conflicte i aquella que es veu atrapada entre motius contradictoris. En el primer cas, és necessari que no sigui conscient que els seus plans estan en conflicte, mentre que, en el segon, potser sigui dolorosament conscient que els seus desitjos són incompatibles. Sembla que aquesta primera persona s’està frustrant deliberadament a si mateixa, però no pot descobrir perquè. Sap que hi ha alguna cosa errònia, però no pot descobrir de què es tracta. Els dos primers plans potser estan mútuament aïllats, de manera que aquesta persona mai no tindrà l’oportunitat de contrastar l’un amb l’altre.

Si ens traslladem al terreny dels plans i estratègies d’acció davant de l’ansietat, Lazarus i Folkman (1984) ja van posar de manifest que parlar de les relacions entre les funcions d’afrontament dirigides al problema i les dirigides a la emoció que poden afectar-se entre si, que faciliten o impedeixen cada una d’elles l’aparició de l’altra.

En la classificació de les interaccions contraproduents entre actes d’afrontament de l’ansietat, distingim entre incompatibilitats, que fan referència a interaccions entre actes la realització dels quals impedeixen la dels altres al mateix temps, i contraindicacions, que fan referència a procediments que executats simultàniament, o no, s’afecten en el procés o resultat de manera contradictòria, pertorbadora o perjudicial.

Més informació

MILLER, G. A., GALANTER, E., y PRIBAN, K. H. (1960). Plans and the Structure of Behavior. Holt, Rinehart and Winston, Inc. Ed. Española (1983): Planes y Estructura de la Conducta. Madrid: Debate, S. A.

LAZARUS, R. S., y FOLKMAN, S. (1984). Stress, Appraisal and Coping. Nueva York: Springer Publishing Company, Inc. Ed. Española (1986): Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

_________
Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat. Barcelona i Madrid

Categories
Altres errors

Hiperventilació i ansietat

La hiperventilació és un fenomen respiratori que acostuma a aparèixer en aquelles persones que pateixen atacs de pànic. Generalment, la hiperventilació produeix una sèrie de conseqüències en el nostre organisme que poder arribar a ser força desagradables i, fins i tot, alarmants si un no en sap la causa. Però com es veurà a continuació, no es tracta d’un fenomen perillós.

Què és la respiració?

Vegem com funciona la respiració. Necessitem respirar per poder dotar el nostre cos d’energia. Els nutrients que prenem quan mengem i bevem han de ser transformats en energia per mitjà de processos bioquímics complexos per als quals és necessària la presència d’oxigen.

Cada vegada que inspirem, introduïm aire carregat d’oxigen (O2) als nostres pulmons. Aquest oxigen serà recollit per la sang en els capil·lars que existeixen al final dels bronquíols per ser transportat cap al cor. Una vegada allà, el cor bombejarà la sang perquè arribi oxigen a tot el cos. L’oxigen ajudarà a transformar els nutrients en energia per mitjà de reaccions químiques. Com a efecte d’aquest procés, es genera diòxid de carboni (CO2), que serà recollit per la sang per portar-lo cap al cor i, des d’aquí, cap als pulmons. Aquesta sang, quan arribi als capil·lars dels pulmons, es despendrà del CO2 perquè puguem expirar-lo i recollir novament O2.

Què és la hiperventilació?

La hiperventilació es defineix com aquella respiració que està per damunt de les necessitats del nostre cos. És a dir, és una respiració excessiva. Pot produir-se per respirar massa, respirar superficialment, prendre grans glopades d’aire, etc.

Quan s’hiperventila, l’equilibri entre el O2 i el CO2 es trenca, és a dir, els nivells d’O2 s’incrementen i els de CO2 disminueixen. L’equilibri existent entre aquests dos gasos als pulmons influeix directament en les proporcions que existeixen d’O2 i de CO2 a la sang, de manera que les quantitats de CO2 en sang també disminuiran. Com a conseqüència, bàsicament, passen dues coses:

  1. La disminució de CO2 en la sang es detecta pel cervell, que immediatament intentarà posar-hi remei. La millor manera i la més ràpida d’aconseguir-ho és reduint l’impuls de respirar, de manera que es redueixin considerablement les quantitats d’O2 inspirades i de CO2 Això significa que mentre estiguem hiperventilant, notarem que el nostre cos fa un esforç per respirar molt menys, sembla que el nostre cos es negui a respirar al mateix temps que ho estàvem fent. El més comú és que intentem fer un esforç  per intentar respirar més, cosa que es tradueix en que el desequilibri entre O2 i CO2 que comentàvem anteriorment, no torni al seu estat normal, sinó que es manté i, fins i tot, s’agreuja. Si això passa així, és possible que el nostre cervell s’esforci encara més per fer-nos respirar menys i, fins i tot, si ho considera necessari, parar momentàniament la nostra respiració per equilibrar l’intercanvi d’O2 i de CO2. Quan passa això és normal que ens espantem, especialment si no sabem per perquè passa. Mentre hiperventilem, és a dir, mentre respirem per sobre de les nostres necessitats, notarem que el nostre cos reacciona dificultant-nos la respiració, de tal manera que el més senzill és pensar que ens estem ofegant. Cal detectar que aquest fenomen no és en absolut perillós, encara que es pot viure com a bastant desagradable.
  1. Els descensos del nivell de CO2 en sang produeixen un altre fenomen en el nostre organisme: una alteració del pH a la sang. Un correcte equilibri d’aquests gasos en la sang fa que el pH es mantingui a un nivell constant adequat perquè pugui realitzar les seves funcions de manera òptima. Si aquest equilibri es trenca, la sang es torna alcalina. Quan això passa, podem experimentar una sèrie de sensacions:
  • formigueig
  • rampes
  • marejos
  • sensacions de fred o calor
  • tensió muscular
  • cames dèbils
  • dificultats de visió
  • palpitacions
  • tremolors

Aquestes sensacions poden resultar desagradables també, en especial, si no les entenem. Com en el cas anterior, experimentar aquestes sensacions no és perillós ni indicatiu que alguna cosa funcioni malament en el nostre cos.

Com a resum, quan una persona hiperventila, altera les proporcions adequades d’oxigen i diòxid de carboni que existeixen a la sang. El nostre cos, quan detecta que això està passant, intenta posar-hi remei i forçar-nos a respirar a un ritme bastant més baix del que estem fent, provoca sensacions similars a les dificultats per respirar. A causa dels canvis químics que es produeixen a la sang, també és possible que notem algunes de les sensacions referides anteriorment. Són un conjunt de sensacions que ens poden sorprendre i resultar-nos desagradables o molestes, però no són perilloses.

Què fer si s’hiperventila?

Si és la primera vegada que això passa, el més aconsellable és anar al metge perquè ens faci un exploració i intenti detectar si la hiperventilació es deu a una malaltia física o és producte de l’ansietat.

En cas que hiperventili per motius d’ansietat, es pot intentar posar-hi remei:

  • s’ha d’intentar que la respiració es torni regular. No s’ha d’intentar respirar més acceleradament. En cas que se sàpiga alguna tècnica de respiració (com les que poden ensenyar els terapeutes), és un bon moment per aplicar-la.
  • s’ha de respirar més lentament i de manera menys superficial: es pot intentar respirar amb els llavis frunzits, com si es volgués apagar una espelma. O es pot tapar la boca i una fossa nasal i respirar, simplement, per la que queda destapada. Si es fa això s’aconsegueix augmentar la quantitat de CO2 als pulmons.
  • es pot respirar durant uns minuts col·locant una bossa de paper sobre la boca i el nas: s’aconseguirà inspirar part del CO2 que ja ha expirat, de manera que n’augmentarà la quantitat a l’organisme. Avui dia, alguns professionals de la salut no ho recomanen, ja que segons la seva opinió, l’increment de CO2 que es produeix és massa alt.
  • Es pot intentar fer qualsevol activitat que resulti relaxant.

Què és la hiperventilació adaptativa? O, per què quan es fa esport no pateixo aquests efectes?

En fer esport, el nostre cos necessita més energia que si no féssim exercici. Com que aquesta energia s’obté a partir de les reaccions químiques entre els nutrients i l’O2,el nostre cos necessita incrementar el ritme respiratori i, en conseqüència, obtenir més oxigen. Aquest increment d’O2, com que s’aprofita totalment en els processos d’obtenció d’energia, produirà quantitats grans de CO2, de manera que l’equilibri entre els dos gasos no es veurà alterat. Tindrem més quantitat d’oxigen que si estiguéssim en repòs, però també tindrem més quantitat de diòxid de carboni.

És per això que quan es fa esport, no tenim les mateixes sensacions que si s’hiperventila per motius d’ansietat. A aquest fenomen, se l’anomena hiperventilació adaptativa.

__________

Font: Israel Belchi. Clínica de l’Ansiedad, 2004.

Més informació

Clark, D.C. y Salkovskis, P.M. (1987). Cognitive treatment for panic attacks: Therapist’s manual. Oxford: Autor.

Enciclopedia medlineplus

Vídeo il-lustratiu: Ansiedad y respiración

Categories
Errors en l’anticipació

Introducció: anticipació i ansietat

L’anticipació és un procés d’avaluació cognitiva que preveu les conseqüències que un esdeveniment donat provocarà en l’individu, sobre la base de l’experiència i altres fons de coneixement. Va des d’un procés ràpid, intuïtiu, automàtic, fins a un procés de predicció elaboratiu, deliberat, basat en interferències inductives o deductives. Bàsicament fa referència a:

  • com, quan, de quina manera alguna cosa perjudica o beneficia (avaluació primària, Lazarus i Folkman, 1984)
  • què es pot fer (avaluació secundària, Lazarus i Folkman, 1984)
  • quina capacitat s’atribueix un mateix per fer-ho (expectatives d’eficàcia, Bandura, 1986)
  • quins resultats es calculen com a probables (expectatives de resultats, Bandura, 1986)

En consonància, s’experimenta un estat emocional agradable o desagradable, segons el cas, i com l’individu es veu afectat en els plans o situacions.

L’anticipació prefigura aspectes bàsics de l’acció i del subjecte en acció (Catalán, 1987), calcula com es pot desenvolupar en un context i unes circumstàncies determinades i com es veurien afavorits o obstaculitzats els nostres propòsits. Es tracta, doncs, d’un mecanisme bàsic d’adaptació i, fins i tot, de supervivència, sense oblidar el valor motivacional que l’anticipació, com a expectativa, té. Segons Bandura (1986), «els pensaments anticipatoris que no excedeixen els límits de la realitat tenen un valor funcional perquè motiven el desenvolupament de competències i de plans d’acció» (pàg. 467). L’anticipació forma part de la pròpia acció com a factor regulador i inductor conductual i emocional.

El pensament té gran capacitat d’autoactivació fisiològica de l’emoció. L’experiència comú ens diu que la imaginació d’escenes repugnants o fastigoses produeix nàusees; les eròtiques, excitació sexual, o la degustació imaginaria d’un menjar, salivació i secreció de sucs gàstrics. Concretament, les anticipacions referides a l’ocurrència d’amenaces, danys o perjudicis, genera ansietat. Aquests pensaments poden resultar, a vegades, tan activadors com les propis esdeveniments reals (May, 1977).

L’individu presta una atenció especial als senyals internes o de l’entorn que tenen el valor de predir el desenvolupament de l’acció i els seus resultats. La previsió que resulta de la consideració i anàlisis d’aquestes senyals predetermina, a la vegada, el camp atencional sobre el qual es focalitzarà quan la situació es presenti. Altres aspectes de la situació quedaran «aombrats».

Es pot dir que, donada una situació, l’individu té més probabilitats d’ocupar-se d’allò sobre el que s’ha preocupat. La previsió prepara, doncs, a l’organisme per atendre i respondre a determinats aspectes de la realitat.

L’anticipació previsora, mecanisme universal i bàsicament adaptatiu, pot, no només errar el càlcul, fet normal en una funció que és bàsicament probabilística, i que pot, a més, estar basada sobre dades o creences falses, sinó també ser disfuncional.

Més informació

BANDURA, A. (1986). Social Foundations of Thought and Action. New Jersey: Prentice-Hall, Inc. Ed. Española (1987): Pensamiento y acción. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

CATALAN,J.L. (1987). Principios de Psicoterapia Cognitiva. Edición del Autor. Depósito legal B-36894-1987

LAZARUS, R. S., y FOLKMAN, S. (1984). Stress, Appraisal and Coping. Nueva York: Springer Publishing Company, Inc. Ed. Española: (1986). Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MAY, J. R. (1977). A psychophysiological study of self and externally regulated phobic thought. Behavior Therapy. 8, 849-861.

__________
Fuente: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat.

Categories
Psico-lògiques de la por

Ansietat: biaixos atencionals i interpretatius

Davant de les aparicions eventuals d’un perill, l’organisme reserva, prioritàriament, gran part dels recursos (atencionals, de pensament, motors i metabòlics) per a la disposició d’accions defensives, en detriment d’altres accions que queden relegades o assistides sota mínims. Si, per exemple, posem per cas, un recol·lector acut a menjar i aplegar fruits d’un paratge determinat on, en un moment donat, apareixen senyals de la possible presència d’un lleó a prop, té molt de sentit adaptatiu per a la seva supervivència –i, per extensió, per a la de la seva espècie–, que l’organisme entengui que ha d’atendre, preocupar-se i ocupar-se, preferentment, que no se’l mengin, abans que de menjar, i disposa de les següents operacions pertinents:

  1. Aguditzar els sentits pel que fa als estímuls rellevants indicadors de l’evolució de l’amenaça (sorolls, olors, moviments) –atenció selectiva, biaix atencional.
  2. Obstaculitzar la recepció i el processament d’altres estímuls no relacions amb l’amenaça (textura, color, valor nutritiu). El sistema d’alerta considerarà una distracció injustificada atendre una altra cosa que no sigui el possible perill imminent, o que està per venir.
  3. Relacionar possibles indicis amb l’amenaça, normalment neutres, o de procedència incerta, i susceptible de diferents interpretacions –biaix interpretatiu–, per exemple, moviments de joncs.
  4. La recuperació d’informacions guardades en la memòria sobre inconvenients i perills –biaix memorístic–, particularment sobre les associades o associables a la situació i circumstància.
  5. Preparar-se per respostes de fugida, cerca de protecció i condicions de seguretat o d’evitació del dany. Fins i tot podria ser que l’animal defequés, de manera que alguns recursos fisiològics i metabòlics disposats per propiciar els processos digestius, es desactivessin i quedessin disponibles per a l’eventual resposta defensiva.

Els anomenats biaixos atencionals i interpretatius han merescut una notable consideració i estudi en els trastorns de l’ansietat. També els biaixos de memòria, encara que en menor mesura i amb resultats més controvertits. Per a una revisió més detallada d’aquestes qüestions podeu consultar Arcos Guijarro i Cano Vindel (1999). Cal afegir aquests dos altres biaixos, el falsacional i el finalístic (Baeza, 2008) que formarien part dels processos de valoració (appraisal) o de revaloració de la informació i de les respostes estratègiques que s’han de prendre.

El biaix falsacional fa referència a la inversió dels processos lògics i operatius relacionats amb la «càrrega de la prova»: en situacions normalitzades, malgrat la existència d’indicis contradictoris, la càrrega de la prova tendeix a recaure a demostrar que passa alguna cosa «anormal»; en situacions d’excepció –por no assumible– el que s’ha de demostrat és que no passa res, és a dir, la por està en curs mentre no es demostri el contrari.

El biaix finalístic fa referència a l’establiment d’objectius finals de l’acció en una situació determinada. Els objectius condicionen les funcions cognitives i operatives que han d’impedir-los. En una situació normalitzada –perill assumible–, l’objectiu tendeix a establir-se en funció del «que es vol que passi», cosa que requereix i determina estratègies operatives i assistències cognitives coherents amb aquell objectiu.

Generalment, els estudis empírics mostren que aquelles persones amb un sistema d’alerta més sensible, vinculat a factors predisposicionals d’origen biològic o a l’ansietat com a tret de personalitat, mostren més tendència als baixos mencionats anteriorment.

Biaix atencional

Normalment, davant de situacions de perill, l’atenció es dirigeix selectivament a senyals de perill relacionades amb l’amenaça i la seva evolució, i es veu obstaculitzada la recepció i el processament d’altres estímuls no relacionats amb l’amenaça. L’ansietat, com a sistema d’alerta considerarà una distracció injustificada atendre una cosa que no fos el possible perill imminent o per venir.

En l’estudi del biaix atencional hi ha dos enfocaments. El primer el relaciona amb la vigilància o expectativa, també anomenat biaix pre-atentiu, en el qual es produeix una orientació cap a material de caràcter amenaçador de probable aparició (Boradbent i Broadbent, 1988). És a dir, el fenomen bàsic del biaix atencional consisteix en l’atenció preferent cap a estímuls indicadors de perill o amenaça potencial, en comparació amb estímuls emocionalment neutres, particularment quan uns i altres es presenten de manera concurrent.

En segon lloc, el conegut com a biaix de processament de l’estímul, en el qual l’atenció se centra a processar un estímul present de caràcter negatiu (Bradley, Mogg, Falla i Hamilton, 1998). És a dir, davant de situacions de perill, l’atenció es dirigeix selectivament a senyals relacionables amb l’amenaça i la seva evolució.

Aquestes dues formes de biaix es relacionen amb les dues formes d’atenció proposades per Posner i Petersen (1990), l’atenció com a estat d’alerta associada a la detecció d’un estímul de probable aparició i l’atenció orientada al processament d’un esdeveniment ja present.

Biaix interpretatiu

El biaix interpretatiu –recordem que és considerar estímuls ambigus i equívocs com a indicadors de perill–, s’expressa de maneres diferents segons el cas: en el trastorn d’ansietat generalitzada, és ampli i genèric, referit a amenaces múltiples i diverses; en pacients afectats per ansietat d’avaluació de biaix d’interpretar negativament estímuls ambigus afecta als relacionats amb la valoració o imatge social; en el cas dels hipocondríacs, es produeix sobre estímuls neutres, relacionats amb la salut: molèsties inespecífiques, mals de caps intranscendents, etc.

És més probable que es produeixi aquest biaix en persones amb alts nivells d’ansietat, tret que es troben sotmeses a una situació estressant (Mathews i MacLeod, 2002).

Vídeo Ilustratiu: biaixos cognitius falsacional i finalístic en trastorns de l’ansietat. Jose Carlos Baeza Villaroel. II Jornades sobre emocions i benestar organitzades per la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Ansietat i l’Estrès (SEAS) i la Fundació Mutua Madrilenya (FMM). Madrid, 1, 2 i 3 d’octubre de 2009. Podeu descarregar el vídeo gravat i difós per FMM.

Categories
Una introducció

Afrontament de l’ansietat

L’activitat d’una persona davant d’un problema se centra fonamentalment a resoldre’l. Generalment, és la pròpia cultura la que proveeix les dades, creences i informacions sobre les que la persona elabora, més o menys intuïtivament, una estratègia per actuar sobre la pròpia malaltia.

Quan una persona se sent afligida per una dolència no es limita, passivament, a patir-ne els efectes, sinó que intenta incidir sobre el seu curs per regular-ho. Utilitza els coneixements que té sobre la malaltia, allò que el sentit comú diu que pot ser més adequat o inadequat i les alteracions evolucionen en unes circumstàncies o unes altres, del que veu en altres, d’allò que diuen, del que li ha passat amb anterioritat, etc.

Abans, fins i tot, de consultar un especialista, la persona ha desenvolupat les seves pròpies presumpcions sobre què li passa, ha calculat les possibles conseqüències en diferents ordres i, molt possiblement, ha pres iniciatives per recuperar la normalitat. Aquests actes, o omissions segons el cas, aquesta determinada caracterització, no són simples accidents. Com que influeixen en el curs de la malaltia, en la pròpia concepció de la persona com a subjecte malalt, són part integrada del procés de curar o emmalaltir. Per tant, no són aspectes que hagin de quedar fora de la terapèutica, fora de l’estudi i de la consideració dels propis especialistes, que, generalment, estan més atents a aplicar solucions a partir de la base del coneixement objectiu que tenen de la malaltia i del seu curs.

 Segons Lazarus (1984), per afrontament entenem aquells esforços cognitius i conductuals constantment canviants que es desenvolupen per gestionar les demanes específiques externes i/o internets que són avaluades com a excedents o desbordants dels recursos de l’individu.

Les funcions de l’afrontament acostumen a definir-se en relació amb allò que es pretén controlar. Mechanic (1974) parla de tres funcions: afrontar les demandes socials i l’entorn, crear el grau de motivació necessari per aquestes demandes i mantenir l’equilibri psicològic per poder dirigir l’energia i els recursos a les demanes externes. Pearlin i Schooler (1978) parlen de funció de control situacional i canvi de circumstàncies externes, funció de control de significats (abans que es produeixi l’estrès) i funció del control de l’estrès en si mateix (quan ja ha aparegut).

Alguns autors (Lazarus i Folkman (1980), George (1974), Kahm i col·laboradors (1964)) han diferenciat entre un afrontament dirigit a manipular o alterar un problema i un afrontament dirigit a regular la resposta emocional al qual el problema dóna lloc (o que dóna lloc al problema). Encara que a primera vista, la distinció sembli poc clara, a la pràctica resulta difícil de sostenir: En primer lloc, perquè no és adequat i, potser ni tan sols possible, definir allò emocional fora del problema o al revés. En segon lloc, perquè hi hauria preguntes, d’altra banda, capricioses, de difícil resposta com, per exemple: centre el subjecte l’afrontament en el control de l’emoció per així abordar millor el problema, o tracta de resoldre el problema per no experimentar l’emoció? I llavors, a què dirigeix l’afrontament en realitat? En tercer lloc, en alguns casos, l’anomenada funció d’afrontament del problema i l’anomenada funció d’afrontament de l’emoció poden coincidir i identificar-se: per exemple, quan l’amenaça consisteix en la valoració negativa que el medio social podria fer de les manifestacions emocionals de l’individu (en termes de falta de seguretat, personalitat o autocontrol).

A vegades, s’ha distingit, també, entre afrontament cognitiu i afrontament conductual. Només cal un exemple ofert per Fernández Castro (1990) per posar de manifest la inconsistència d’aquesta nova dicotomia:

«En un article de Folkman i Lazarus (1988) sobre la relació entre emoció i afrontament, es parla, entre d’altres coses, d’una estratègia d’afrontar l’estrès que ells denominen deployment of attention i que qualifiquen, lògicament, d’activitat cognoscitiva, però quan posen exemples apareix el següent: practicar la relaxació, fer jogging, dedicar-se als hobbies, agafar-se unes vacances, menjar, fumar o dormir. Són aquestes activitats, cognoscitives? No s’hauria de distingir entre la morfologia de l’activitat i la seva funció? En molts articles empírics es confon la morfologia concreta d’una activitat amb la funció psicològica que se suposa que compleix».

Estrictament, l’afrontament, en última instància, es dirigeix a satisfer –o reformular satisfactòriament– els plans d’acció de l’individu, en el marc d’un sistema de valors i creences, –també reformulables– que hi dóna sentit i direcció, i a preservar i gaudir del que s’ha aconseguit o del que ha vingut donat (status quo) i que és desitjable.

Els resultats de l’afrontament són les conseqüències adaptatives que apareixen el l’àmbit del treball i de la vida social, en el de la satisfacció moral o vital i en el de la salut de l’organisme, que es poden creuar entre si de diferents maneres i en diferents moments.

Més informació

FERNANDEZ CASTRO, J. (1990). Un análisis del afrontamiento del estrés; en Carpintero y Carretero M: (Eds.) Psicología técnica: investigación en procesos básicos. Madrid, 1990.

GEORGE, A. L. (1974). Adaptation to stress in political decision making: The individual, small group, and organizational context. En G. V. Coelho, D. A. Hamburg y J. E. Adams (Eds.). Coping and adaptation. Nueva York: Basic Books.

KAHN, R. L., WOLFE, D. M., QUINN, R. P., SNOEK, J. D. Y ROSENTHAL, R. A. (1964). Organizational stress: Studies in role conflict and ambiguity. Nueva York: Wiley

LAZARUS, R. S. (1984). On the primacy of cognition. American Psychologist, 39, 124-129.

LAZARUS, R. S. Y FOLKMAN, S. (1984). Stress, Appraisal and Coping. Nueva York: Springer Publishing Company, Inc. Ed. Española: (1986). Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

PEARLIN, L. I. Y SCHOOLER, C. (1978). The structure of coping. Journal of Health and Social Behavior, 19, 2-21.

_________
Font: Baeza Villarroel, J.C (1994). ISBN: 84-490-0131-5.  Clínica de la Ansiedad.

Categories
Ansietat i altres

Les malalties psicosomàtiques: malalties invisibles

La relació de la ment sobre el cos és molt clara. De la mateixa manera que les malalties físiques influeixen en el nostre estat d’ànim i ens provoquen temor, por o preocupació, molts problemes psicològics provoquen símptomes físics.

Què son les malalties psicosomàtiques?

Les malalties psicosomàtiques són molt freqüents: gairebé un 12% de la població europea pateix aquestes molèsties; i es considera que una quarta part de les persones que van al metge d’atenció primària presenten aquest tipus de malalties. Però, què son les malalties psicosomàtiques? En termes generals, s’entén que una persona pateix somatitzacions quan presenta un símptoma físic o més després d’un examen mèdic; aquests símptomes no poden ser explicats per una malaltia mèdica. A més a més, malgrat que la persona pugui patir una malaltia, aquests símptomes i les seves conseqüències són excessives en comparació amb el que s’esperaria. Tot això causa un gran malestar en diferents àmbits de la vida a la persona que pateix aquestes molèsties.

Per què el metge em diu que he d’anar al psicòleg? Si el meu problema és físic, per què he d’anar al psicòleg? Aquestes i altres preguntes són comuns en persones que pateixen somatització i que són derivades a un psicòleg. Les persones que es troben en aquesta situació, freqüentment, no es creuen que tinguin un problema psicològic, i continuen anant de metge en metge per torbar una resposta física. Malgrat això, quan s’indaga una mica en la rutina diària, aquestes persones tendeixen a adonar-se que hi ha alguna cosa que els crea malestar o ansietat. No es tracta de tenir un trauma infantil ni res semblant, simplement, hi ha vegades en què alguna cosa ens supera i no sabem com afrontar-ho, o bé portem un ritme de vida massa accelerat com perquè el nostre cos no se’n ressenti. A més, la salut no es el silenci del cos; i no tots els símptomes o molèsties són resultat d’una malaltia física.

Vegeu quines són les causes de les molèsties

  • El 70% de les molèsties que sentim diàriament són per causes naturals. Entre aquestes molèsties trobem les que pot provocar el propi funcionament de l’organisme quan fem la digestió, quan respirem o quan suem. Fins i tot, els hàbits de vida poc saludables com ara la mala alimentació, mals hàbits de son o fer poc exercici físic poden provocar-nos malestar físic. Finalment, el medi ambient també influeix en el nostre cos, aquí trobem factors com la contaminació, la humitat, la calor, el fred, els fongs, etc.
  • Només un 5% dels nostres mals són malalties físiques. A més, només un 10% són greus. Així, de cada 1000 molèsties, només 4 són causa de malaltes greus.
  • Finalment, el 25% de les molèsties físiques que podem sentir són causes psicològiques. En aquest punt és on es troben les malalties psicosomàtiques. Vegem-ho amb més detall. Generalment, es tendeix a pensar que les malalties psicològiques només causen tristesa, plor, sentiments d’inferioritat o altres símptomes que no tenen a veure amb el cos; no obstant això, aquesta idea és errònia. Les emocions influeixen en el nostre cos igual que el cos influeix en les nostres emocions. La ansietat, l’estrès i la depressió actuen sobre diferent hormones i provoquen canvis en el nostre organisme, que ens fan més sensibles al dolor i que influeixen en diferents malalties.

Símptomes somàtics més freqüents en les consultes mèdiques

  • Mal d’esquena, 71%
  • Mareig i vertigen, 65%
  • Mal en extremitats, 60%
  • Gasos a l’estómac, 52%
  • Dificultat al respirar, 50%
  • Palpitacions i taquicàrdia, 49%
  • Mal a les articulacions, 45%
  • Mal al pit, 44% Nàusees, 43%

Moltes de les malalties mèdiques estan estretament relacionades amb l’estrès. Algunes són: la hipertensió, diferents malalties coronàries, l’asma, la grip, el càncer, l’hipertiroïdisme i l’hipotiroïdisme, les úlceres d’estomac, la síndrome de l’intestí irritable, cefalees, el dolor crònic, les contractures muscular, la impotència, etc. Després d’observar que la depressió, l’ansietat i l’estrès, entre altres, són factors que influeixen tant en l’origen, el manteniment i l’evolució de diferents patologies físiques, és més fàcil entendre la influència de la nostra ment sobre el nostre cos i el paper del psicòleg en les nostres molèsties físiques.

Realitzar un tractament psicològic t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

Clínica de l’Ansietat. Especialistes en el tractament de l’ansietat.

__________
Font: Marta Miguel . Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs a Madrid i Barcelona.

Video Il.lustratiu: Estrés y enfermedad (UNED-TVE2)

Altres  videos relacionats

Altres documents relacionats

  1. Cuáles son los síntomas de la ansiedad
  2. Ansiedad y depresión
  3. Sobrepreocupación por la enfermedad
  4. Tratamiento de la ansiedad