Mes: setembre de 2015

La prevenció abusiva no tranquil·litza ni dóna seguretat

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Hi ha diferència entre previsió i prevenció. Ambdós són processos avaluatius de tipus anticipatori. Preveure fa referència a pronosticar o conjecturar un esdeveniment a partir d’una senyal o indici amb valor predictiu. Allò anticipat pot ser desitjat o no desitjar, positiu o negatiu. Pot ser qualsevol tipus d’expectativa. No ens prevenim que ens toqui la loteria, ens augmentin el sol o que faci bon temps si anem a la platja, encara que si podem preveure-ho com a possible. Podem, fins i tot, si està en les nostres mans procurar-ho o possibilitar-ho. Prevenir, prendre precaucions implica destorbar, impedir un efecte, ja sigui per mitjà de l’evitació o, si no es possible, per mitjà de la preparació d’una estratègia defensiva. Si hi ha amenaça de pluja, evitarem sortir o portarem un paraigües per si de cas.

La previsió d’un risc comporta una estratègia per a superar-lo, sense que s’alterin substancialment els nostres plans. La prevenció de risc implica evitar-ho. Això ho saben bé les companyies asseguradores, també anomenades de previsió. Cobreixen un risc de manera que, un cop donat, bàsicament no alteri la situació i les circumstàncies de qui el pateix. Si una casa es crema es compta amb diners per fer-ne una altra. La prevenció fa referència a l’evitació del risc. La prevenció és un mode de previsió i, per tant, no són excloents. La segona no implica necessàriament una voluntat d’acció o omissió determinada, davant del que està previst, mentre que la primera sí. No es tracta tant d’afrontar una situació superant els riscos o convivint amb ells, sinó d’impedir-ne l’ocurrència.

La prevenció extremada posa més l’accent en allò que no es vol que passi, que en la consecució del que es desitja que passi. O, dit d’una altra manera, si hi ha conflictes entre una cosa i una altra, s’escull la primera. La prevenció abusiva tractaria de reduir la probabilitat d’ocurrència d’un risc a zero, com a requisit previ per a comprometre’s amb una acció.

De certa manera, denota una intolerància o hipersensibilitat cap a determinats riscos, objecte de la prevenció, i un sentiment d’indefensió, recel, sospita, aprensió davant de les situacions on pogués sorgir. Poc perill elimina conductes amb possible èxit.

Hi ha una prevenció pertinent, o convenient, que consisteix a disposar unes mesures simples capaces de reduir significativament la probabilitat del risc i, un cop llavors, oblidar-se’n mentre no es manifesti. Amb el risc restant es conviu. La prevenció no ha de ser més costosa, en cap sentit, que el dany que es vol evitar. La prevenció pertinent tranquil·litza i genera autoconfiança.

Posem un exemple: si hem de sortir de viatge, prenem alguna precaució bàsica: comprovar que el cotxe estigui en bon estat, procurar que el conductor estigui en bon estat (que hagi descansat i no hagi pres drogues) i respectar les normes de trànsit. Aquestes mesures ens donen una seguretat i confiança, que ens permet allunyar-nos i centrar-nos en una altra cosa: el paisatge, la música del casset, la conversa amb el company de viatge, etc., i mantenir una atenció flotant sobre la conducció que ens permet detectar i respondre a qualsevol eventualitat. Sense les mesures citades, la consciència del risc d’accident automobilístic ens faria estar més tensos i insegurs.

Hi ha una prevenció improcedent, o inconvenient, caracteritzada per la pretensió d’esgotar de manera anticipada totes i cadascuna de les possibilitats de materialització del risc, amb la seva circumstància concreta i les conseqüències en cada moment del desenvolupament de l’acció. Es tracta d’evitar ser sorprès, d’estar sobre avís davant de qualsevol possibilitat degradatòria, cosa que implica imaginar amb la major definició tot el que no cau dins de l’impossible.

Això ens porta a estar constantment en actitud de «preveniu», expressió utilitzada militarment per indicar una situació de màxima alerta i tensió per entrar en acció perquè alguna cosa incerta i amenaçadora pot passar en qualsevol moment. Res, per natural que sembli, és irrellevant, pot amagar una trampa a la qual, a ser possible, cal anticipar-se. Per contra, estímuls neutres i irrellevants, sota l’actitud suspicaç i sospitosa es converteixen en predictors d’una situació amenaçadora (generació d’indicis, sesgos cognotivos) i creen alarma. A diferència de la prevenció pertinent, la improcedent, un cop establerta, no genera seguretat, relaxació i confiança, ni permet centrar-se en una altra cosa.

Tornem a l’exemple: si hem de sortir de viatge, ens assegurarem que el cotxe estigui en bon estat, procurarem estar en bones condicions físiques i mentals (encara que la preocupació pel pitjor no ens hagi deixat descansar bé), respectarem les normes de trànsit però, a més, calcularem ja a la carretera, o abans, les mil i una possibilitats que passi alguna cosa:

– i si es rebenta una roda? Aniré a 90 km per hora.

– i si al revolt aquell camió se’m tira a sobre. Redueixo i espero que en surti.

– i si em marejo i em falta l’aire? Qui m’assegura que no em pot passar alguna cosa?

I, així, a cada moment.

La llista és tan llarga que sentim que una cosa o altra passarà si un miracle no hi posa remei, no el que nosaltres, que ens veiem desbordats, podem fer.

Evidentment, no hem gaudit ni de la conducció, ni del paisatge, ni de la música, ni hem parlat amb el company. Potser estem adolorits, una mica marejats, blancs i amb la por al cos. Potser en el revolt, pendents de si, com havíem conjecturat abans, el camió s’apropa a la ratlla divisòria, ens hem apropat massa a la dreta sense veure la graveta i hem derrapat, malgrat que el camió anava perfectament per al seu carril. Una altra eventualitat que hem de tenir en compte per endavant en el proper viatge, no sigui que si no ho tenim present se’ns oblidi, no ho veiem i ens emportem la sorpresa.

L’experiència de la prevenció, quan és pertinent, genera tranquil·litat, seguretat i distensió, i pot portar a abusar-ne com a mecanisme d’autoregulació quan es vol aconseguir aquests mateixos objectius.

L’abús de la prevenció implica una extralimitació en el càlcul dels riscos, un procés de generació d’indicis, o conversió de senyals neutres en senyals d’alerta per mitjà de l’alteració de la seva significació, i un procés d’autoobservació o atenció autoenfocada; factors que de manera comú estan interrelacionats entre si.

Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Ilustración: Francisco García. Clínica de la Ansiedad.

Vídeo Il-lustratiu: Administración de preocupaciones

Una introducció

Afrontament contraproduent de l’ansietat: quan la solució és el problema o part del problema

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Les estratègies d’afrontament no sempre són eficaces, tot i que, hi ha molt d’interès per conèixer les estratègies adaptatives. La pregunta d’investigadors i de tècnics acostuma a ser: què fan unes persones en una situació que els permeti superar o tolerar l’estrès, mentre que d’altres, en la mateixa situació, es veuen desbordades? L’atenció se centra, doncs, a identificar allò que fan els que se’n surten perquè es pugui transmetre a altres que ho passen magre en circumstàncies semblants i que també poden fer-ho.

L’estudi dels esforços ineficients ha despertat poc interès, si no és com una cosa a superar per la simple implantació dels procediments provadament útils que, automàticament, es considera que es converteixen en alternatius per la seva funcionalitat.

Com a part dels inútils, s’han descuidat els contraproduents. Poques vegades s’ha formulat la pregunta: què fan algunes persones davant d’una situació que, com a conseqüència, experimenten ansietat o estrès i què no fan altres persones i, per tant, no ho experimenten? Donada una situació que normalment genera estrès, en la qual les persones pretenen controlar els aspectes emocionals, què fan alguns que ho mantenen i ho perpetuen i què no fan els que ho superen?

Evidentment, les últimes preguntes i l’enfocament no es proposen com a alternatives o millores de la primera, sinó com a complementàries. EL més desitjable és conèixer tant allò que les persones fan útil per superar l’ansietat com allò que fan de manera contraproduent, i que la mantenen.

Per contraproduent entenem l’afrontament espontani que, dirigit a la cerca d’uns objectius determinats, amb uns determinats mitjans i procediments, no només els aconsegueix, sinó que els efectes són oposats a la intenció de qui els executa. D’aquesta manera, no contribueixen a la solució pretesa o a la millora del problema, sinó que ho compliquen i ho mantenen.

Quan es parla d’afrontament contraproduent en trastorns d’ansietat, es fa referència a estratègies relativament comuns realitzades repetidament pel pacient per controlar les conseqüències indesitjables del trastorn.

Així doncs, convé advertir sobre la importància que aquestes conductes siguin l’objectiu d’atenció concreta en els programes terapèutics. Particularment, ens referim a aquelles estratègies dirigides a alleujar els símptomes o les conseqüències personals o socials que el pacient associa. No obstant això, aquesta perspectiva pot adoptar-se, també, als problemes origen de l’ansietat, susceptibles també d’un afrontament contraproduent. Alguns autors com Watzlawick, Weakland i Fisch (1974) han fet referència de manera magistral a aquestes aspectes i a ells ens remetem. Aquest comentari aclaridor és seu:

«Com es creen els problemes i com es mantenen per mitjà de temptatives errònies per resoldre una dificultat? Una exploració curosa d’aquestes temptatives no només mostra quina classe de canvi no s’ha d’intentar, sinó que també revela què és el que manté la situació que ha de ser canviada i, per tant, on s’ha d’aplicar el canvi».

La nostra pretensió és aplicar aquesta òptica a les estratègies d’autoregulació de l’ansietat. Més enllà del que originalment causa el problema, més enllà de perquè es manifesta sota l’espectre de l’ansietat, ens interessa saber què fa el subjecte per regular-la que pogués estar pertorbant-la, pervertint les pròpies intencions i donant lloc a un procés circular i paradoxal de realimentació, en què la solució aplicada és el problema, o part, en què l’operació sobre l’efecte entra a formar part de la causa. El nostre estudi se centra sobre la solució intentada.

Malgrat això, no falten autors que d’una manera o d’una altra s’han ocupat de l’estudi i la correcció de les estratègies desadaptatives com a recurs terapèutic. Alguns corrents psicoanalítics, en particular els centrats en la psicologia del jo (Haan 1977), orienten part de l’esforç terapèutic a l’estudi dels mecanismes de defensa desadaptatius com a forma de superació del problema que d’una altra manera tendeix a repetir-se reiteradament.

Watzlawick i altres (1974,1981) des d’una perspectiva sistèmicoconstructivista, en la seva anàlisi sobre la producció del canvi fan referència de manera àmplia a aquells casos en què la solució és el problema, és a dir, a com pot generar-se una problema com a mer resultat d’un intent equivocat de canviar una dificultat existent.

Marks (1981 i 1987), des d’una perspectiva conductual, ha assenyalat la importància de l’evitació com a perpetuador de l’ansietat, en pors i obsessions, i ha basat el seu abordatge terapèutic en les tècniques d’exposició i de prevenció de la resposta evitativa. Algunes estratègies com l’evitació (Marks 1987) i la negació (Breznitz 1983) es caracteritzen per ser efectives en uns casos i circumstàncies mentre que, en altres, tot i que produeixen alleujament emocional en la situació amenaçadora, mantenen una vulnerabilitat continuada en les ocasions següents per a la persona que les utilitza.

Clark (1989) ha suggerit un tractament cognitiu comportamental de les crisis de l’angoixa, en què posa un interès especial en el control de l’autoobservació del pacient sobre les sensacions corporals (i les interpretacions catastròfiques que hi estan associades) i en el control de la hiperventilació, que considera que ambdues formes d’afrontament de l’ansietat contribueixen a sostenir-la i prolongar-la en el temps.

L’afrontament, com esforç actiu dirigit, descansa sobre la intenció de controlar la situació, ja sigui modificant-la, canviant-ne la significació o regulant les pròpies conductes i emocions.

En aquesta línia, Baeza (1994) ha realitzat una primera aproximació, encara insuficient i heterogènia, que tracta d’identificar, definir i classificar algunes estratègies contraproduents relativament comuns en l’afrontament espontani (no induït), emès pels pacients afligits per trastorns d’ansietat.

Interessa, en la mesura del possible, desenvolupar tècniques eficients i, en particular, millorar l’aplicació de les que ja existeixen, per optimitzar els tractaments i reduir-ne la durada. Amb aquesta finalitat, cal assenyalar que no sempre s’insisteix suficientment en les condicions d’aplicació més idònies per a cada tècnica, en detriment de l’eficàcia. En aquest sentit, una realitat que acostuma a passar-se per alt és que els pacients quan consulten, ho fan després d’haver fracassat pels seus propis mitjans, que no necessàriament han abandonat i, que quan comencen el tractament, segueixen fent, sobretot els més cronificats, «coses» que, a vegades, els clínics ignores o menystenen, alguna de les quals, per contraproduent, pot neutralitzar la capacitat terapèutica de tècniques amb una eficàcia provada i allargar el temps de les intervencions.

Força difícil poden ser ja les circumstàncies personals del consultant, i limitats els recursos terapèutics, com perquè els clínics es puguin permetre el luxe de concedir, per desconsideració, la interferència entre accions espontànies generades pel propi pacient i les promogudes per l’especialista.

Alguns errors en els tractaments poden tenir l’origen en fenòmens d’aquesta naturalesa. Però el professional no ha d’esperar que aquests errors, o problemes en el seguiment de les prescripcions, ho alertin. Llavors, s’ha perdut temps, esforç, diners i expectatives terapèutiques. L’especialista no ha de pressuposar que la simple aplicació i seguiment del programa terapèutic paralitzarà automàticament qualsevol iniciativa en curs.

Però la utilitat d’identificar i de desactivar temporalment l’afrontament espontani contraproduent no es limita a possibilitar més efectivitat de les tècniques terapèutiques en ús, sinó que aquesta operació en si mateixa suposa, normalment, un alleujament simptomatològic apreciable. En la mesura que els procediments contraproduents contribueixen a agreujar el quadre, o a mantenir-lo en absència dels desencadenants originals, i incrementar la incapacitació de qui els pateix (i en certa manera els provoca), identificar-los i interrompre’ls significa una millora del síndrome i de les seves conseqüències.

Finalment, voldríem assenyalar que la presència d’accions i de pensaments encaminats a autoregular les manifestacions d’un trastorn, comú davant de qualsevol alteració, és encara més freqüent davant de l’ansietat que, per la seva naturalesa activadora, propicia l’acció i la preocupació davant del problema general i davant de si mateixa com a problema.

Per tant, l’afrontament espontani contraproduent no és una cosa que només es trobi en casos aïllats; són fenòmens bàsics i generals, l’estudi i l’abordatge dels quals, en l’ampli context de la psicoteràpia, són beneficiaris de manera professional per molts clínics i, de manera assistencial, per molts pacients.

Més informació

BAEZA, J.C. (1994): Afrontamiento Espontáneo Contraproducente en Trastornos por
Ansiedad. Tesis doctoral. Universidad Autónoma de Barcelona.

BANDURA, A. (1986). Social Foundations of Thought and Action. New Jersey: Prentice-Hall, Inc. Ed. Española (1987): Pensamiento y acción. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

BECK, A. T. (1976). Cognitive therapy and the emotional disorders. Nueva York: International Universities Press.

BECK, A. T., JOHN, A., SHAW, B. F., y EMERY, G. (1979). Cogntive Therapy of Depression. New York, The Guilford Press. Ed. Española (1983): Terapia cognitiva de la depresión. Bilbao: Desclee de Brouwer, S. A.

BECK, A.T., EMERY, G., y GREENBERG, R. L. (1985): Anxiety disorders and phobias. Nueva York: Basic Books.

BECK, A.T., y CLARK, D. A. (1997): And Information Processing Model of anxiety: Automatic and Strategic processes. Behaviour Research and Therapy, 35, 1, 49-58.

BREZNITZ, S. (Ed) (1983). The denial of stress. Nueva York: International Universities Press.

BRUNER, J. Compilador: LINAZA, J. L. (1984). Acción, pensamiento y lenguaje. Madrid: Alianza Editorial, S. A.

CLARK, D. M. (1989). Anxiety states. Panic and generalized anxiety. En K. Hawton, P. M. Salkovskis, J. Kirk y D. M. Clark: Cognitive behaviour therapy for psychiatric problems. A practicalguide. Oxford University Press.

FERNANDEZ CASTRO, J. (1990). Un análisis del afrontamiento del estrés; en Carpintero H. Y Carretero M: (Eds) Psicología técnica: investigación en procesos básico. Madrid, 1990.

FERNANDEZ CASTRO, J. (1991). Procesos de adaptación. Memoria para la provisión de una plaza de Catedrático. Departamento de Psicología de la Educación, Area de Psicología Básica. Universidad Autónoma de Barcelona.

GEORGE, A. L. (1974) Adaptation to stress in political decision making: The individual, small group, and organizational context. En G. V. Coelho, D. A. Hamburg y J. E. Adams (Eds.). Coping and adaption. Nueva York: Basic Books.

KAHN, R. L., WOLFE, D. M., QUIINN, R. P., SNOEK, J. D., y ROSENTHAL, R. A. (1964). Organizational stress: Studies in role conflict and ambiguity. Nueva York: Wilwy.

LAZARUS, R. S. (1976). Discussion. En G. Serban (Ed.), Psychopathology of human adaptation. Nueva York: Plenum.

LAZARUS, R. S. (1984). On the primacy of cognition. American Psycholigist 39, 124-129.

LAZARUS, R. S., y FOLKMAN, S. (1984). Stress, Appraisal and Coping. Nueva York: Springer Publishing Company, Inc. Ed. Española (1986): Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

LEDOUX, J. E. (1994). Emoción, memoria y cerebro. Investigación y Ciencia (215), 38-45.

MARKS, I. M. (1981). Cure and Care of Neorosis. New York: John Wiley and Sons, Inc. Ed. Española (1986): Tratamiento de la Neurosis. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 1. Los mecanismos de la ansiedad. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MATHEWS, A., y MACLEOD, D. (1994): Cognitive approaches to emotion and emotional disorders. Annual Review of Psychology, 45, 25-50.

MECHANIC, D. (1974). Social structure and personal adaptatiion: Some neglected dimensions. En G. V. Coelho, D. A. Hamburg y J.D. Adams (Eds.). Coping and adaptation. Nueva York: Basic Books.

MILLER, G. A., GALANTER, E., y PRIBRAM, K. H. (1960). Plans and the Structure of Behavior. Holt, Rinehart and Winston, Inc. Ed. Española (1983): Planes y Estructura de la Conducta. Madrid: Debate, S.A.

PEARLIN, L.I. y SCHOOLER, C. (1978). The structure of coping. Journal of Health and Social Behavior 19, 2-21.

SEARLE, J. (1969). Speech acts. Cambridge. Cambridge University Press.

TOLMAN, E.C. (1959). Principles of Purposive Behavior. Nueva York: McGraw-Hill. Traducción al castellano (1977): Principios de conducta intencional. Buenos Aires: Ediciones Nueva Visión.

URSIN, H. (1980). Personality, activation and somatic health. En S. Levine y H. Ursin (Eds.). Coping and healt (NATO Conference Series III: Human factor). Nueva York: Plenum.

VALDES, M. y FLORES, T. (1985). Psicobiología del estrés. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

WATZLAWICK, P., WEAKLAND, J. H., y FISCH, R. (1974). Change, Principles of Problem Formation and Problem Resolution. Nueva York: W.W. Norton, Inc. Ed. Española (1976): Cambio. Formación y solución de los problemas humanos. Barcelona: Herder, S. A.

YERKES, R. M., y DODSON, J. D. (1908): The relation of strength of stimulu to rapidity of habit-formation. Journal of Comparative Neurology and Psychology, 18, 459-482.

_________
Font: Baeza Villarroel, J.C (1994). ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat.

Ansietat i altres

Ansietat i depressió

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Ansiedad y depresión son dos trastornos emocionales complejos que afectan al pensamiento, la conducta y la fisiología. Alrededor de un tercio de las consultas a los centros de asistencia primaria lo son por molestias psicosomáticas comúnmente relacionadas con la ansiedad y la depresión; teniendo también en consideración que los procesos de adaptación al estrés suelen cursar con dichas manifestaciones emocionales.

Aspectos diferenciales

La ansiedad es un sistema de alerta que se activa ante situaciones consideradas amenazantes para nuestros intereses o estatus. Su cualidad emocional se corresponde con sentimiemtos de miedo, inseguridad, agobio, irritabilidad, desconfianza, recelo. Tiene como función movilizar conductas de afrontamiento frente a la amenaza, a veces de forma primaria -evitación, escape, lucha, inhibición- y otras de forma más compleja -anticipaciones, prevenciones, disposición de medidas de seguridad, busqueda de apoyos- . Los pensamientos y evaluaciones están relacionados con la amenaza, la (sobre)valoración del riesgo, la (minus)valoración de los propios recursos, etc. La ansiedad, por tanto, esta orientada fundamentalmente hacia el futuro, para que no se produzcan ciertas consecuencias desagradables que se presuponen.

El ánimo es una emoción relacionada con el sistema de conservación/regulación de la energía y la motivación. El estado de ánimo deprimido, o depresión, se activa ante eventos pasados que implican pérdida, degradación, fallo o fracaso, produciéndose quietud, disminución o lentificación de los movimientos, y una tristeza profunda. Si no es excesiva sirve para curar las heridas, facilitar la reflexión y la resolución de los problemas; recibir apoyo social que supla las posibles pérdidas, recargar la energía. Pero, si persiste en exceso, puede ser se produzca aislamiento social, pérdida del sentido de la existencia, mayor abatimiento, pérdida de la capacidad de disfrute, desesperanza, y la creencia de que no existe solución para los problemas. La atención y el pensamiento se orientan preferentemente a pérdidas, fallos o degradaciones imaginados o reales, que además de tristeza, culpa inapropiada, disminución de la autoestima y, en algunos casos, ideación suicida.

Resumen de las características definitorias de la Ansiedad

Sistema de alerta
Eventos de daño o amenaza
Pensamientos de daño o amenaza
Aumento de la activación y conductas de ataque, lucha o huida.
Tensión
Aspectos específicos de los trastornos de ansiedad (rituales, flashbacks, miedo al miedo…)
El tratamiento reduce la activación y demuestra la no relación entre los estímulos o situaciones y una amenaza real y altamente probable.

Resumen de las características definitorias de la Depresión

Sistema conservación/regulación de energía
Eventos de fallo, pérdida o degradación
Pensamientos de fallo, pérdida o degradación
Disminución de la actividad física y social (retraimiento y enlentecimiento de los movimientos)
Tristeza y dificultad para sentir placer
Pérdida del sentido de la existencia
Culpa inapropiada
Baja autoestima y sentimientos de inferioridad
El tratamiento quiere aumentar la actividad y enseñar que hay relación entre actuar y recibir recompensas.

Coexistencia de manifestaciones de ansiedad y depresión

Tanto ansiedad como depresión son formas de reaccionar ante eventos externos o internos. Por lo que en ellas son muy importantes las atribuciones. Si un evento lo vemos como una amenaza se disparará nuestro sistema de alerta (la ansiedad), si lo interpretamos como una pérdida o un fallo, seguramente se activará nuestro sistema de conservación de energía (la depresión).

Un 70% de los trastornos depresivos refieren ansiedad de diferentes grados y tipos. Un porcentaje todavía mayor de personas que sufren trastornos de ansiedad, terminan por presentar también sintomatología depresiva de diversa consideración.

Vamos a enunciar algunos aspectos que pueden explicar la confluencia que usualmente se da entre la ansiedad y la depresión:

En ocasiones, las situaciones implican amenaza y pérdida a la vez, por lo que llevan a la activación de los dos sistemas con diferentes posibilidades de combinación.
Los trastornos de ansiedad, si generan mucho sufrimiento y son incapacitantes, terminan por propiciar la depresión, por verse nuestros planes y propósitos afectados muy negativamente. Asimismo la baja autoestima que acompaña a la depresión propicia el incremento de la ansiedad al sentirnos menos capaces y en peores condiciones para afrontar los problemas.
Algunos síntomas aparecen tanto en la ansiedad y como en depresión, por ejemplo la atención centrada en uno mismo, el sentimiento de inseguridad y vulnerabilidad, las dificultades de rendimiento intelectual, el insomnio, y las molestias digestivas, etc.
Pueden llevar a conductas y pensamientos muy similares, aunque con causas y contenidos diferentes. Así la reclusión en casa se dan en la agorafobia con trastorno de pánico y en la depresión, pero en la primera se debe al miedo a experimentar una crisis de pánico y en la segunda a la tristeza y a la falta de motivación.
En niños es difícil separar ansiedad y depresión, posiblemente porque la depresión como la conocemos requiere más elaboración cognitiva con lo que en la infancia se parece más a la ansiedad. Esto se demuestra por que el estado de ánimo en niños diagnosticados de depresión puede ser de irritabilidad.
Algo parecido ocurre en la vejez.
En muchos casos, se utilizan los mismos psicofármacos para ambos trastornos, lo que hace suponer que comparten algunos sistemas de neurotransmisión.
Puede haber precursores o concomitantes comunes. En ambos trastornos es corriente encontrar en el inicio o en el transcurso, falta de habilidades para la resolución de problemas, de habilidades sociales, situaciones estresantes o estrés continuado, pensamiento desadaptativo y rígido.

La relación que pueda darse entre ansiedad y depresión no es fija ni inamovible. Puede presentar oscilaciones a lo largo de su curso. De manera que, en un cierto momento, es posible que predomine una u otra sintomatología.

__________

Fuente: Miguel Luna. Clínica de la Ansiedad. Psicólogos y psiquiatras en Madrid y Barcelona

Referencias para saber más

Videos relacionados

Documentos relacionados

Estrès Posttraumàtic

Símptomes de l’estrès posttraumàtic: criteris diagnòstics segons les classificacions internacionals

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Per tal d’efectuar el diagnòstic de trastorn d’estrès posttraumàtic (TEP), els especialistes es basen en criteris diagnòstics del DSM-V o del CIE-10, dues classificacions de malalties consensuades per especialistes de diferents nacionalitats i de prestigi reconegut.

No obstant això, recordeu que no podeu, ni us heu d’autodiagnosticar. Només un professional de la salut expert està en condicions de fer-ho amb rigor i fiabilitat. Quan una persona està amoïnada per la seva salut o normalitat acostuma a identificar-se amb símptomes o malalties que no té, o a confondre’ls amb altres de possibles.

Criteris del DSM-IV per al diagnòstic del tractament per estrès posttraumàtic (TEP)

Font: American Psychiatric Association

A. La persona ha estat exposada a un esdeveniment traumàtic en el qual han existit 1 i 2.

la persona ha experimentat, presenciat o li han explicar un (o més) esdeveniments caracteritzats per morts o amenaces per a la seva integritat física o per a la dels altres.
la persona ha respost amb una por, una desesperança o un horror intensos. Nota: en els nens, aquestes respostes poden expressar-se en comportaments desestructurats o moguts.

B. L’esdeveniment traumàtic és reexperimentat persistentment mitjançant una (o més) formes següents:

records dels esdeveniments recurrents i intrusos que provoquen malestar i en els quals s’inclouen imatges, pensaments o percepcions. Nota: en els nens petits, això pot expressar-se en jocs repetitius en què apareguin temes o aspectes característics del trauma.
somnis de caràcter recurrent sobre l’esdeveniment, que produeixen malestar. Nota: en els nens hi pot haver somnis terrorífics de contingut irreconeixible.
l’individuo actua o té la sensació que l’esdeveniment traumàtic està passant (s’inclou la sensació d’estar revivint l’experiència, il·lusions, al·lucinacions i episodis dissociatius de flashback, fins i tot els que apareixen en despertar-se o desintoxicar-se. Nota: els nens petits poden reescenificar l’esdeveniment traumàtic específic.
malestar psicològic intens quan s’exposa a estímuls interns o externs que simbolitzen o recorden un aspecte de l’esdeveniment traumàtic.
respostes fisiològiques en exposar-se a estímuls interns o externs que simbolitzen o recorden un aspecte de l’esdeveniment traumàtic.

C. Evitació persistent d’estímuls associats al trauma i retraïment afectiu de la reactivitat general de l’individu (absent enfront del trauma), tal com indiquen tres (o més) del símptomes següents:

esforços per evitar pensaments, sentiments o converses sobre el fet traumàtic
esforços per evitar activitats, llocs o persones que motiven records del trauma
incapacitat per recordar un aspecte important del trauma
forta reducció de l’interès o de la participació en activitats significatives
sensació de desafecció o alienació envers els altres
restricció de la vida afectiva (per exemple, incapacitat per tenir sentiments d’amor)
sensació d’un futur desolador ( per exemple, no esperar obtenir una feina, casar-se, formar una família o, en definitiva, portar una vida normal)

D. Símptomes persistents d’augment de l’activació (arousal en francès) (absent abans del trauma), tal com indiquen dos (o més) dels símptomes següents:

dificultats per conciliar o mantenir la son
irritabilitat o atacs d’ira
dificultats per concentrar-se
hipervigilància
respostes exagerades de sobresalt

Aquestes alteracions (símptomes dels criteris B, C i D) s’allarguen més d’1 mes.

Aquestes alteracions provoquen malestar clínic significatiu o un deteriorament social, laboral o d’altres àrees significatives de l’activitat de l’individu.

Criteris del CIE-10 per al diagnòstic de trastorn d’estrès posttraumàtic

Font: Organització Mundial de la Salut

Trastorn que sorgeix com a resposta tardana o diferida a un esdeveniment estressant o a una situació (breu o duradora) de naturalesa especialment amenaçant o catastròfica, que causaria per si mateix malestar generalitzat en gairebé tothom (per exemple, catàstrofes naturals o produïdes per algú, el ser víctima de tortura, terrorisme, de violència o d’un altre crim).

Certs trets de personalitat (per exemple, compulsius o astènics) o antecedents de malalties neuròtiques, si estan presents, poden ser factors predisponents i fer que descendeixi el llinar per a l’aparició del síndrome o per agreujar-ne el seu curs, però aquests factors no són necessaris ni suficients per explicar-ne l’aparició.

Les característiques típiques del trastorn d’estrès posttraumàtic són: episodis reiterats de tronar a viure el trauma en forma de reviviscència o somnis que tenen lloc sobre un fons persistent d’una sensació d’«entumiment» i retraïment emocional, d’allunyament dels altres, de falta de capacitat de resposta al medi, d’anhedonia i d’evitament d’activitats i situacions evocadores del trauma. S’acostuma a témer, i fins i tot a evitar-se, les situacions que recorden o suggereixen el trauma.

Poques vegades poden presentar-se esclats dramàtics i aguts de por, pànic o agressivitat, desencadenats per estímuls que evoquen un record sobtat, una actualització del trauma o de la reacció original envers del trauma o tots dos alhora.

Generalment, hi ha un estat d’hiperactivitat vegetativa amb hipervigilància, un increment de la reacció de sobresalt i d’insomni. Els símptomes, s’acompanyen d’ansietat i de depressió i les ideacions suïcides no són estranyes. El consum excessiu de substàncies psicofàrmacs o alcohol poden ser-ne un factor agreujant.

El començament segueix al trauma amb un període de latència, la durada del qual varia des d’unes poques setmanes fins a mesos (però, poques vegades supera els sis mesos). El curs és fluctuant, però se’n pot esperar la recuperació en la majoria dels casos. En una petita proporció dels malalts, el trastorn pot tenir, durant molts anys, un curs crònic i una evolució fins a una transformació persistent de personalitat.

Obsessions

Els símptomes del trastorn obsessivocompulsiu (TOC): Els criteris diagnòstics d’acord amb les classificacions internacionals

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Per efectuar el diagnòstic del trastorn obsessivocompulsiu, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-IV o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Recordi, no obstant això, que vostè no pot autodiagnosticar-se, ni ha de fer-ho. Només un professional expert de la salut pot diagnosticar amb rigor i fiabilitat. Quan algú està preocupat per la seva salut o per la seva normalitat, és habitual que s’identifiqui amb símptomes o amb malalties que no pateix, o que es confongui amb d’altres de possibles.

Criteris del DSM-IV per al diagnòstic del trastorn obsessivocompulsiu

Font: American Psychiatric Association.

1. Es compleix per a les obsessions i per a les compulsions:

Les obsessions es defineixen per:

Pensaments, impulsos o imatges recurrents i persistents, que s’experimenten, en algun moment del trastorn, com a intrusos i inapropiats, i causen una ansietat o un malestar significatius.
Els pensaments, impulsos o imatges no es redueixen a simples preocupacions excessives relacionades amb els problemes de la vida real.
La persona intenta ignorar o suprimir aquests pensaments, impulsos o imatges, o bé mira de neutralitzar-los mitjançant altres pensaments o accions.
La persona reconeix que aquests pensaments, impulsos o imatges obsessius són producte de la seva ment (i no són imposats com en la inserció del pensament).

Les compulsions es defineixen per:

Comportaments (per exemple, rentar-se les mans, ordenar objectes o fer comprovacions) o actes mentals (per exemple, resar, comptar o repetir paraules en silenci) de caràcter repetitiu, que l’individu es veu obligat a realitzar en resposta a una obsessió o d’acord amb determinades regles que ha de seguir estrictament.
L’objectiu d’aquests comportaments o operacions mentals és la prevenció o la reducció del malestar, o la prevenció d’algun esdeveniment o d’alguna situació negatius; no obstant això, aquests comportaments o operacions mentals no estan connectats de manera realista amb allò que pretenen neutralitzar o prevenir, o bé resulten clarament excessius.

2. En algun moment del curs del trastorn, la persona ha reconegut que aquestes obsessions o compulsions són excessives o irracionals. (Aquest punt no és aplicable als nens).

3. Les obsessions o les compulsions provoquen un malestar clínic significatiu, representen una pèrdua de temps (suposen més d’una hora al dia) o interfereixen marcadament en la rutina diària de l’individu, en les seves relacions laborals (o acadèmiques) o en la seva vida social.

4. Si hi ha un altre trastorn, el contingut de les obsessions o de les compulsions no s’hi limita (per exemple, les preocupacions pel menjar en un trastorn alimentari, el fet d’arrancar-se els cabells en la tricotil·lomania, la inquietud per la pròpia aparença en el trastorn dismòrfic corporal, la preocupació per les drogues en un trastorn per consum de substàncies, la preocupació per patir una malaltia greu en la hipocondria, la preocupació per les necessitats o les fantasies sexuals en una parafília, o els sentiments repetitius de culpabilitat en el trastorn depressiu major).

5. El trastorn no és causat pels efectes fisiològics directes d’una substància (per exemple, drogues o fàrmacs) o d’una malaltia mèdica.

Especificar si: Amb poca consciència de la malaltia: si, durant la major part del temps de l’episodi actual, l’individu no reconeix que les obsessions o les compulsions són excessives o irracionals.

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic del trastorn obsessivocompulsiu

Font: Organització Mundial de la Salut.

La característica essencial d’aquest trastorn és la presència de pensaments obsessius o d’actes compulsius recurrents. Els pensaments obsessius són idees, imatges o impulsos mentals que irrompen, una vegada i una altra, en la activitat mental de l’individu d’una manera estereotipada. Acostumen a ser desagradables (pel seu contingut violent o obscè, o simplement perquè es perceben com a mancats de sentit) i qui els pateix acostuma a intentar, generalment sense èxit, resistir-s’hi. Són, no obstant això, percebuts com a pensaments propis, malgrat que són involuntaris i sovint repulsius. Els actes o rituals compulsius són formes de conducta estereotipades que es repeteixen una vegada i una altra. No són plaents per si mateixos ni donen lloc a activitats útils per si mateixes. Per al malalt, tenen la funció de prevenir que s’esdevingui algun fet objectivament improbable. Acostumen a ser rituals per conjurar el fet que un mateix pugui sofrir dany d’algú o en pugui causar als altres. Sovint, tot i que no sempre, el malalt reconeix aquest comportament com a mancat de sentit o d’eficàcia i duu a terme reiterats intents per resistir-s’hi. En casos de llarga evolució, la resistència pot haver quedat reduïda a un grau mínim. Quasi sempre hi és present un determinat grau d’ansietat. Hi ha una estreta relació entre els símptomes obsessius, en especial els pensaments obsessius, i la depressió. Els malalts amb trastorn obsessivocompulsiu presenten sovint símptomes depressius i els malalts que pateixen un trastorn depressiu recurrent sovint tenen pensaments obsessius durant els seus episodis de depressió. En totes dues situacions, l’increment o la disminució de la gravetat dels símptomes depressius s’acompanya, generalment, de canvis paral·lels en la gravetat dels símptomes obsessius.

El trastorn obsessivocompulsiu és tan freqüent en els homes com en les dones i la personalitat bàsica acostuma a tenir trets anancàstics destacats. L’inici se situa habitualment en la infància o en el començament de la vida adulta. El curs és variable i en absència de símptomes depressius significatius, tendeix a l’evolució crònica.

Pautes per al diagnòstic

Per a un diagnòstic definitiu, han d’estar presents i ser una font important d’angoixa o d’incapacitat durant la majoria dels dies, com a mínim durant dues setmanes successives, els símptomes obsessius, els actes compulsius o tots dos.

Els símptomes obsessius han de tenir les característiques següents:

Són reconeguts com a pensaments o impulsos propis.
Es presenta una resistència ineficaç com a mínim a un dels pensaments o dels actes, tot i que hi hagi d’altres als quals el malalt ja no es resisteixi.
La idea o la realització de l’acte no han de ser plaents en si mateixes (el simple alleujament de la tensió o de l’ansietat no ha de considerar-se plaent en aquest sentit).
Els pensaments, les imatges o els impulsos han de ser reiterats i molestos.

El trastorn obsessivocompulsiu pot ser de tres tipus:

Amb predomini de pensaments o de rumiament obsessius

Poden prendre la forma d’idees, d’imatges mentals o d’impulsos per actuar. El seu contingut és molt variable, però quasi sempre s’acompanyen de malestar subjectiu. Per exemple, a una dona pot turmentar-la la por de no poder resistir en algun moment l’impuls de matar el fill estimat o la qualitat obscena o blasfema i aliena a sí mateixa d’aquesta imatge mental recurrent. De vegades, les idees són simplement banalitats al voltant d’una interminable i quasi filosòfica consideració d’alternatives imponderables. Aquesta consideració indecisa d’alternatives és un element important en el rumiament obsessiu i sovint s’acompanya d’una incapacitat per prendre decisions que inclou fins i tot les més trivials, però necessàries, de la vida quotidiana. La relació entre rumiament obsessiu i depressió és particularment estreta i es triarà el diagnòstic de trastorn obsessivocompulsiu només quan el rumiament aparegui o persisteixi en absència d’un trastorn depressiu.

Amb predomini d’actes compulsius (rituals obsessius)

La majoria dels actes compulsius es relacionen amb la neteja (en particular, amb el rentat de mans), amb comprovacions repetides per assegurar-se que s’ha evitat una situació potencialment perillosa o amb la pulcritud i l’ordre. Darrere la conducta manifesta, s’hi amaga, en general, la por de ser objecte o motiu d’un perill i el ritual és un intent ineficaç o simbòlic de conjurar aquest perill. Els rituals compulsius poden ocupar moltes hores de cada dia i acostumen a acompanyar-se d’una marcada incapacitat de decisió i d’un alentiment. En conjunt, són tan freqüents en un sexe com en l’altre, però el rentat de mans ritual és més freqüent en les dones i l’alentiment sense repeticions és més comú en els homes.

Els rituals estan menys estretament relacionats amb la depressió que els pensaments obsessius i responen amb més facilitat a les terapèutiques de modificació del comportament.

Amb barreja de pensaments i actes obsessius

La majoria dels malalts amb un trastorn obsessivocompulsiu presenten tant pensaments obsessius com compulsions. Aquesta subcategoria s’ha d’utilitzar quan tots dos grups siguin igual d’intensos, com és freqüent, tot i que és útil especificar-ne només un quan destaqui amb claredat, ja que els pensaments i els actes poden respondre a tractaments diferents.

Vídeo Il-lustratiu: TOC

Ansietat generalitzada

Els símptomes del trastorn d’ansietat generalitzada (TAG): Els criteris diagnòstics d’acord amb les classificacions internacionals

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Per efectuar el diagnòstic del trastorn d’ansietat generalitzada, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Criteris del DSM-V per al diagnòstic del trastorn d’ansietat generalitzada

Font: American Psychiatric Association.

Ansietat i preocupacions excessives (anticipació aprensiva) que es produeixen durant més dies dels que han estat absents durant sis mesos com a mínim, amb relació a diversos esdeveniments o activitats (com en les activitats laborals o escolars).
A l’individu, se li fa difícil de controlar la preocupació.
L’ansietat i la preocupació s’associen a tres (o més) dels sis símptomes següents (i com a mínim alguns símptomes han estat presents durant més dies dels que han estat absents en els darrers sis mesos) (Nota: En els nens, només es requereix un ítem).
Inquietud o sensació d’estar atrapat o de tenir els nervis de punta.
Fàcilment fatigat.
Dificultat per concentrar-se o quedar en blanc.
Tensió muscular.
Problemes de son (dificultat per adormir-se o per continuar dormint, o son inquiet i insatisfactori).
L’ansietat, la preocupació o els símptomes físics causen malestar clínicament significatiu o deteriorament en els àmbits social o laboral, o en altres àrees importants del funcionament.
L’alteració no es pot atribuir als efectes fisiològics d’una substància (per exemple, una droga o un medicament) ni a cap altra afecció mèdica (per exemple, hipertiroïdisme).
L’alteració no s’explica millor per un altre trastorn mental (per exemple, l’ansietat o la preocupació per tenir atacs de pànic en el trastorn de pànic, la valoració negativa en el trastorn d’ansietat social o fòbia social, la contaminació o altres obsessions en el trastorn obsessivocompulsiu, la separació de les figures d’aferrament en el trastorn d’ansietat per separació, el record d’esdeveniments traumàtics en el trastorn per estrès posttraumàtic, l’augment de pes en l’anorèxia nerviosa, els símptomes físics en el trastorn de símptomes somàtics, la percepció de imperfeccions en el trastorn dismòrfic corporal, el fet de tenir una malaltia greu en el trastorn d’ansietat per malaltia o el contingut de les creences delirants en l’esquizofrènia o el trastorn delirant).

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic del trastorn d’ansietat generalitzada

Font: Organització Mundial de la Salut.

La característica essencial d’aquest trastorn és una ansietat generalitzada i persistent, que no es limita a cap circumstància ambiental en particular i ni tan sols hi predomina (és a dir, es tracta d’una “angoixa lliure flotant”). Com en el cas d’altres trastorns d’ansietat, els símptomes predominants són molt variables, però el més freqüent són queixes respecte a sentir-se constantment nerviós, amb tremolor, tensió muscular, sudoració, marejos, palpitacions, vertígens i molèsties epigàstriques. Sovint es posen de manifest pors respecte que un mateix o un familiar es posi malalt o tingui un accident, juntament amb altres preocupacions i pressentiments molt diversos. Aquest trastorn és més freqüent en dones i sovint està relacionat amb l’estrès ambiental crònic. El seu curs és variable, però té tendència a ser fluctuant i crònic.

Pautes per al diagnòstic

L’afectat ha de tenir símptomes d’ansietat la majoria dels dies durant diverses setmanes seguides com a mínim. Entre ells, ha de presentar trets de:

Aprensió (preocupacions per desgràcies futures, sentir-se “al límit”, dificultats de concentració, etc.).
Tensió muscular (agitació i inquietud psicomotriu, cefalees tensionals, tremolor o incapacitat de relaxar-se).
Hiperactivitat vegetativa (marejos, sudoració, taquicàrdia o taquipnea, molèsties epigàstriques, vertigen, sequedat de boca, etc.).

En els nens, acostumen a cridar l’atenció la necessitat constant de seguretat i les queixes somàtiques recurrents.

La presència transitòria (durant pocs dies seguits) d’altres símptomes, en particular de depressió, no descarta un diagnòstic principal de trastorn d’ansietat generalitzada, però no han de complir-se les pautes d’un episodi depressiu, d’un trastorn d’ansietat fòbica, d’un trastorn de pànic o d’un trastorn obsessivocompulsiu.

Fòbia Social

Els símptomes de la fòbia social: Els criteris diagnòstics d’acord amb les classificacions internacionals

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Per efectuar el diagnòstic de la fòbia social, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Criteris del DSM-IV per al diagnòstic del trastorn d’ansietat social (fòbia social).

Font: American Psychiatric Association.

Por o ansietat intensa en una o més situacions socials en què l’individu està exposat al possible examen per part dels altres. Alguns exemples són les interaccions socials (per exemple, tenir una conversa o reunir-se amb persones desconegudes), ser observat (per exemple, menjant o bevent) i actuar davant d’altres persones (per exemple, donar una xerrada). Nota: En els nens, l’ansietat es pot produir en les reunions amb individus de la seva mateixa edat i no només en la interacció amb els adults.
L’individu té por d’actuar de determinada manera o de mostrar símptomes d’ansietat que es valorin negativament (és a dir, que l’humiliïn o l’avergonyeixin, que es tradueixin en rebuig o que ofenguin a altres persones).
Les situacions socials gairebé sempre provoquen por o ansietat. Nota: En els nens, la por o l’ansietat es poden expressar amb plors, amb rebequeries, quedant-se paralitzats, amb conductes d’aferrament, encongint-se o amb el fracàs de parlar en situacions socials.
Les situacions socials s’eviten o es resisteixen amb por o amb una ansietat intensa.
La por o l’ansietat són desproporcionades respecte de l’amenaça real plantejada per la situació social i del context sociocultural.
La por, l’ansietat o l’evitació són persistents i duren típicament sis mesos o més.
La por, l’ansietat o l’evitació causen malestar clínicament significatiu o deteriorament en els àmbits social o laboral, o en altres àrees importants del funcionament.
La por, l’ansietat o l’evitació no poden atribuir-se als efectes fisiològics d’una substància (per exemple, una droga o un medicament) ni a cap altra afecció mèdica.
La por, l’ansietat o l’evitació no s’expliquen millor pels símptomes d’un altre trastorn mental, com el trastorn de pànic, el trastorn dismòrfic corporal o un trastorn de l’espectre autista.
Si existeix una altra afecció mèdica (per exemple, malaltia de Parkinson, obesitat o desfiguració causada per cremades o per lesions), la por, l’ansietat o l’evitació hi estan clarament no relacionades o són excessives.

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic de la fòbia social

Font: Organització Mundial de la Salut.

Les fòbies socials acostumen a començar en l’adolescència i giren al voltant de la por de ser jutjat per altres persones en el si d’un grup comparativament petit (a diferència de les multituds) i acostumen a conduir a evitar situacions socials determinades. Al contrari d’allò que passa amb la majoria de les fòbies, les fòbies socials es presenten amb la mateixa freqüència en homes que en dones.

Algunes de les fòbies socials són restringides (per exemple, a menjar en públic, a parlar en públic o a trobades amb persones de l’altre sexe); d’altres són difuses i comprenen gairebé totes les situacions socials fora del cercle familiar. La por de vomitar en públic pot ser important. El contacte visual directe pot ser particularment molest en determinades cultures.

Les fòbies socials sovint van acompanyades de baixa estima d’un mateix i de por de les crítiques. Pot manifestar-se com preocupació per ruboritzar-se, per tenir tremolor de mans o per tenir nàusees o necessitat imperiosa de micció, i de vegades la persona està convençuda que el problema primari és alguna d’aquestes manifestacions secundàries a la seva ansietat. Els símptomes poden desembocar en crisis de pànic. La conducta d’evitació acostuma a ser intensa i, en casos extrems, pot conduir a un aïllament social gairebé absolut.

Pautes per al diagnòstic

Els símptomes psicològics, comportamentals o vegetatius són manifestacions primàries de l’ansietat i no secundàries a altres símptomes, com, per exemple, idees delirants o obsessives.
Aquesta ansietat es limita a situacions socials concretes i determinades, o hi predomina.
La situació fòbica és evitada quan és possible.

[:]

Crisis de pànic i agorafòbia

Els símptomes de les crisis d’angoixa o trastorn de pànic: Els criteris diagnòstics d’acord amb les classificacions internacionals

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Per efectuar el diagnòstic del trastorn de pànic, també anomenat crisi d’angoixa, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Criteris del DSM-V per al diagnòstic del trastorn de pànic. Font: American Psychiatric Association.

A. Atacs de pànic imprevistos recurrents. Un atac de pànic és l’aparició sobtada d’una por intensa o d’un malestar intens que arriba a la seva màxima expressió en minuts i durant aquest temps es produeixen quatre (o més) dels següents símptomes:

Palpitacions, copejament del cor o acceleració de la freqüència cardíaca.
Sudoració.
Tremolor o sacsejades.
Sensació d’asfíxia o de dificultat per respirar.
Sensació d’ofec.
Dolors o molèsties al tòrax.
Nàusees o malestar abdominal.
Sensació de mareig, d’inestabilitat, d’atordiment o de desmai.
Calfreds o sensació de calor.
Parestèsies (sensació d’entumiment o de formigueig).
Desrealització (sensació d’irrealitat) o despersonalització (separar-se d’un mateix).
Por de perdre el control o de “tornar-se boig”.
Por de morir.

Notas:

Es poden observar símptomes específics de la cultura (per exemple, acúfens, mal de coll, mal de cap, crits o plor incontrolable). Aquests símptomes no compten com un dels quatre símptomes requerits.
L’aparició sobtada es pot produir des d’un estat de calma o des d’un estat d’ansietat.

B. Com a mínim un dels atacs ha estat seguit d’un mes (o més) d’un dels fets següents o de tots dos:

Una inquietud o unes preocupacions contínues referides a altres atacs de pànic o a les seves conseqüències (per exemple, pèrdua de control, patir un atac de cor, “tornar-se boig”).
Un canvi significatiu de mala adaptació en el comportament relacionat amb els atacs (per exemple, comportaments destinats a evitar els atacs de pànic, com l’evitació de l’exercici o de les situacions no familiars).

C. L’alteració no es pot atribuir als efectes fisiològics d’una substància (per exemple, una droga o un medicament) ni a una altra afecció mèdica (per exemple, hipotiroïdisme o trastorns cardiopulmonars).

D. L’alteració no s’explica millor per un altre trastorn mental (per exemple, els atacs de pànic no es produeixen únicament com a resposta a les situacions socials temudes, com en el trastorn d’ansietat social; ni com a resposta a situacions o a objectes fòbics concrets, com en la fòbia específica; ni com a resposta a determinades obsessions, com en el trastorn obsessivocompulsiu; ni com a resposta als records d’esdeveniments traumàtics, com en el trastorn d’estrès posttraumàtic, ni com a resposta a la separació de les figures d’aferrament, com en el trastorn d’ansietat per separació).

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic del trastorn de pànic. Font: Organització Mundial de la Salut.

La seva característica essencial és la presència de crisis recurrents d’ansietat greu (pànic) no limitades a cap situació ni a cap conjunt de circumstàncies particulars. Són, per tant, imprevisibles. Com en altres trastorns d’ansietat, els símptomes predominants varien segons els casos, però és freqüent l’aparició sobtada de:

palpitacions,
dolor precordial,
sensació d’ofec,
mareig o de vertigen i de sensació d’irrealitat (despersonalització o desrealització).
quasi constantment hi ha una por secundària de morir-se, de perdre el control o d’embogir.

Cada crisi acostuma a durar només uns minuts, però també poden persistir durant més temps. Tant la freqüència com el curs del trastorn, que predomina en les dones, són força variables.

Sovint la por i els símptomes vegetatius de l’atac van creixent tant que qui els pateix acaba sortint, escapant, d’allà on es trobi. Si això passa en una situació concreta, per exemple, en un autobús o enmig d’una multitud, com a conseqüència, el malalt pot, en el futur, mirar d’evitar aquesta situació.

De la mateixa manera, atacs de pànic freqüents i imprevisibles porten a tenir por d’estar sol o d’anar a llocs públics. Un atac de pànic sovint va seguit d’una por persistent a tenir-ne un altre.

Pautes per al diagnòstic

Les crisis de pànic que es presenten en una situació fòbica consolidada es consideren una expressió de la gravetat de la fòbia i aquesta té preferència quant al diagnòstic. Per a un diagnòstic definitiu, s’han de presentar diversos atacs greus d’ansietat vegetativa com a mínim durant el període d’un mes:

En circumstàncies en què no hi ha un perill objectiu.
No han de presentar-se només en situacions conegudes o previsibles.
En el període entre les crisis, l’individu ha d’estar, a més, relativament lliure d’ansietat, tot i que és freqüent una ansietat anticipatòria lleu.

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12 – 607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92 – 607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

Clínica de l’Ansietat. Especialistes en el tractament de l’ansietat.

Per a professionals

Programes de tractament pas a pas per als trastorns d’ansietat

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

-Antony, M.M., Craske, M.G. y Barlow, D.H. (2006). Mastering your fears and phobias: Therapist guide. Londres: Oxford University Press.

-Antony, M.M., Craske, M.G. y Barlow, D.H. (2006). Mastering your fears and phobias: Client workbook. Londres: Oxford University Pres.

-APA (2006). Guía Clínica para el tratamiento de los trastornos por estrés agudo y estrés postraumático. Barcelona: Ars Médica.

-Bourne, E. J. (1998). Overcoming Specific Phobia. Therapist protocol. Oakland: New Harbinger Publications.

-Bourne, E. J. (1998). Overcoming Specific Phobia. Client Manual. Oakland: New Harbinger Publications.

-Craske, M. G., Zinbarg, R. E., Barlow, D.H. (2006). Mastery of Your Anxiety and Worry. Therapist Guide. New York: Oxford University Press.

-Craske, M. G., Barlow, D. H. (2006). Mastery of Your Anxiety and Worry. Workbook. New York: Oxford University Press.

-Foa, E.B., Hembree, E. y Rothbaum, B. (2007). Prolonged exposure therapy for PTSD: Emo-tional processing of traumatic experiences. Therapist guide. Londres: Oxford University Press.

-Foa, E.B., Rothbaum, B. y Hembree, E. (2007). Reclaiming your life from a traumatic experi-ence: A prolonged exposure treatment program. Client workbook. Londres: Oxford Uni-versity Press.

-Hope, D.A., Heimberg, R.G. y Turk, C.L. (2006). Managing social anxiety: A Cognitive-behavioral therapy approach. Therapist guide. Londres: Oxford University Press.

-Hope, D.A., Heimberg, R.G., Juster, H.A. y Turk, C.L. (2000). Managing social anxiety: A Cognitive-behavioral therapy approach. Client workbook. Londres: Oxford University Press.

-Pastor, C. y Sevilla, J. (2007). Tratamiento psicológico del pánico-agorafobia: un manual de autoayuda paso a paso. Publicaciones del centro de terapia de la conducta. Valencia.

-Pastor, c. y Sevilla, J. (2009). Tratamiento psicológico de la fobia social: un manual de autoayuda paso a paso. Publicaciones del centro de terapia de la conducta. Valencia.

-Pastor, c. y Sevilla, J. (2011). Tratamiento psicológico de la hipocondría la Ansiedad generalizada: un manual de autoayuda paso a paso. Publicaciones del Centro de Terapia de la Conducta. Valencia.

Pastor, C., & Sevilla, J. (2011). Tratamiento psicológico de la depresión a: un manual práctico de autoayuda paso a paso (7ªed.). Valencia: Publicaciones del Centro de Terapia de Conducta.

Pastor, C. & Sevilla, J. (2014). Tratamiento psicológico del trastorno obsesivo-compulsivo: Un manual de autoayuda paso a paso (5ª ed.). Valencia: Centro de Terapia de Conducta.

-Smyth, L. (1999). Overcoming Post-Traumatic Stress Disorder. Therapist Protocol. Oakland: New Harbinger Publications

-Smyth, L. (1999). Overcoming Post-Traumatic Stress Disorder. Client Manual. Oakland: New Harbinger Publications.

-Steketee, G. (1999). Overcoming Obsessive-Compulsive Disorder. Therapist Protocol. Oakland: New Harbinger Publications

-Steketee, G.(1999). Overcoming Obsessive-Compulsive Disorder. Client Manual. Oakland: New Harbinger Publications.

-White, J. (1999). Overcoming Generalized Anxiety Disorder. Terapist Protocol. Oakland: New Harbinger Publications.

-White, J. (1999). Overcoming Generalized Anxiety Disorder. Client Manual. Oakland: New Harbinger Publications.

-Zuercher-White, E. (1999). Overcoming Panic Disorder and Agoraphobia. Therapist Protocol. Oakland: New Harbinger Publications.

-Zuercher-White, E. (1999). Overcoming Panic Disorder and Agoraphobia. Client Manual. Oakland: New Harbinger Publications.

__________

Font: Clínica de l’ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat. Barcelona.

Llibres de la Clínica de l’Ansietat

Fobia Social: Evaluación y tratamiento (text en castellà)

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Referencia

Título: FOBIA SOCIAL: EVALUACIÓN Y TRATAMIENTO
Autor: César Antona Casas.
Páginas: 318.
Editorial: Trillas. México, 2009.

Sobre el autor

César Jesús Antona Casas es doctor en Psicología por la Universidad Pontificia de Salamanca. Ha de completado su formación en tres universidades más: la Universidad de Salamanca, y en las Universidades de Maryland y Boston, invitado por prestigiosos profesionales en el estudio de los trastornos de ansiedad en general y de la fobia social en particular.

Ha desempeñado tareas docentes en la Universidad Pontificia de Salamanca y como profesor e investigador en la Universidad Autónoma de Nuevo León (México). Paralelamente a su desempeño docente, ha trabajado como terapeuta y formador de terapeutas en la evaluación y tratamiento de trastornos de ansiedad.

Ha publicado artículos en revistas especializadas tales como Análisis y Modificación de Conducta, Psicología Conductual, Revista Latinoamericana de Psicología y Ansiedad y Estrés, y ha participado como ponente en numerosos congresos nacionales e internacionales.

En la actualidad forma parte del equipo de Clínica de la Ansiedad y es profesor de la UNED.

Contenidos

CAPÍTULO 1. ENMARCANDO LA FOBIA SOCIAL

Introducción
1.Evolución histórica y definición del término “fobia”
2. ¿Qué es la fobia social o el trastorno de ansiedad social? surgimiento y evolución
3.Fobia social y los sistemas nosológicos DSM y CIE
4.Diagnóstico diferencial entre la fobia social y los siguientes trastornos:
4.1. Trastorno de angustia con agorafobia
4.2. Agorafobia sin historia de trastorno de angustia
4.3. Trastorno de ansiedad por separación
4.4. Trastorno de ansiedad generalizada y fobia simple
4.5. Trastorno generalizado del desarrollo y trastorno esquizoide de la personalidad
4.6. Trastorno de personalidad por evitación
4.7. Trastornos con una gran carga de ansiedad (p.ej., trastorno depresivo mayor, trastorno distímico, esquizofrenia o el trastorno dismórfico corporal)
4.8. Trastorno de ansiedad no especificado
4.9. La timidez
4.10. Diagnóstico diferencial de la fobia social respecto a otros trastornos
5. Principales características, síntomas y / o manifestaciones a nivel cognitivo, fisiológico y motor
6. Miedos y situaciones sociales típicamente temidas
7. Subtipos de la fobia social
8. Curso, pronóstico, remisión y prevención de la fobia social
9. Comorbilidad de la fobia social

CAPÍTULO 2. EPIDEMIOLOGÍA DE LA FOBIA SOCIAL

Introducción
1. Estudios anteriores a la aparición de los sistemas DSM y CIE
2. El sistema nosológico DSM
3. Criterios diagnósticos CIE-10
4. Conclusiones generales
5. Características demográficas de la fobia social
6. Prevalencia de la fobia social en personas emparentadas genética y ambientalmente

CAPÍTULO 3. ETIOLOGÍA Y MANTENIMIENTO DE LA FOBIA SOCIAL

Introducción
1. Factores o características predisponentes
2. Factores explicativos del origen y mantenimiento de la fobia social
3. Modelos explicativos de la fobia social

CAPÍTULO 4. EVALUACIÓN DE LA FOBIA SOCIAL

Introducción
1. Entrevistas
2. Cuestionarios
3. Autorregistros
4. Tareas conductuales y Tests de observación 205
5. Medidas psicofisiológicas 210
6. Índices compuestos que evalúan el cambio terapéutico en la fobia social
7. Evaluación cognitiva de la fobia social

CAPÍTULO 5. TRATAMIENTO DE LA FOBIA SOCIAL

Introducción
1. Técnicas de exposición
2. Técnicas cognitivas
4. Diálogo interno y autoinstrucciones.
5. Principales estudios que emplearon técnicas cognitivas
6. Combinación y efectos de las técnicas cognitivas sobre la exposición
7. Entrenamiento en habilidades sociales
8. Técnicas de control de la activación: Relajación y Respiración

Referencias bibliográficas

Destinatarios del libro

En este libro se define y caracteriza la fobia social desde su reconocimiento e inclusión en los principales sistemas nosológicos, se revisan exhaustivamente los instrumentos de evaluación y los principales tratamientos empleados entre los que destacan la exposición, reestructuración cognitiva, habilidades sociales y las técnicas de desactivación.

Constituye una obra muy relevante para estudiantes de psicología, terapeutas e investigadores. Puede ser útil para todos aquellos que desean comprender y afrontar mejor sus temores sociales, particularmente las personas con ansiedad social o sus familiares, si bien es un libro técnico y no de autoayuda.

Más información y pedidos

Mercadotecnia_trillas

Clínica de
l'Ansietat

Vídeo canal

Suscríbete a la Newsletter de Clínica de la Ansiedad