Categoria: De malament a pitjor

Afrontament contraproduent de l’ansietat: quan la solució és el problema o part del problema

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Les estratègies d’afrontament no sempre són eficaces, tot i que, hi ha molt d’interès per conèixer les estratègies adaptatives. La pregunta d’investigadors i de tècnics acostuma a ser: què fan unes persones en una situació que els permeti superar o tolerar l’estrès, mentre que d’altres, en la mateixa situació, es veuen desbordades? L’atenció se centra, doncs, a identificar allò que fan els que se’n surten perquè es pugui transmetre a altres que ho passen magre en circumstàncies semblants i que també poden fer-ho.

L’estudi dels esforços ineficients ha despertat poc interès, si no és com una cosa a superar per la simple implantació dels procediments provadament útils que, automàticament, es considera que es converteixen en alternatius per la seva funcionalitat.

Com a part dels inútils, s’han descuidat els contraproduents. Poques vegades s’ha formulat la pregunta: què fan algunes persones davant d’una situació que, com a conseqüència, experimenten ansietat o estrès i què no fan altres persones i, per tant, no ho experimenten? Donada una situació que normalment genera estrès, en la qual les persones pretenen controlar els aspectes emocionals, què fan alguns que ho mantenen i ho perpetuen i què no fan els que ho superen?

Evidentment, les últimes preguntes i l’enfocament no es proposen com a alternatives o millores de la primera, sinó com a complementàries. EL més desitjable és conèixer tant allò que les persones fan útil per superar l’ansietat com allò que fan de manera contraproduent, i que la mantenen.

Per contraproduent entenem l’afrontament espontani que, dirigit a la cerca d’uns objectius determinats, amb uns determinats mitjans i procediments, no només els aconsegueix, sinó que els efectes són oposats a la intenció de qui els executa. D’aquesta manera, no contribueixen a la solució pretesa o a la millora del problema, sinó que ho compliquen i ho mantenen.

Quan es parla d’afrontament contraproduent en trastorns d’ansietat, es fa referència a estratègies relativament comuns realitzades repetidament pel pacient per controlar les conseqüències indesitjables del trastorn.

Així doncs, convé advertir sobre la importància que aquestes conductes siguin l’objectiu d’atenció concreta en els programes terapèutics. Particularment, ens referim a aquelles estratègies dirigides a alleujar els símptomes o les conseqüències personals o socials que el pacient associa. No obstant això, aquesta perspectiva pot adoptar-se, també, als problemes origen de l’ansietat, susceptibles també d’un afrontament contraproduent. Alguns autors com Watzlawick, Weakland i Fisch (1974) han fet referència de manera magistral a aquestes aspectes i a ells ens remetem. Aquest comentari aclaridor és seu:

«Com es creen els problemes i com es mantenen per mitjà de temptatives errònies per resoldre una dificultat? Una exploració curosa d’aquestes temptatives no només mostra quina classe de canvi no s’ha d’intentar, sinó que també revela què és el que manté la situació que ha de ser canviada i, per tant, on s’ha d’aplicar el canvi».

La nostra pretensió és aplicar aquesta òptica a les estratègies d’autoregulació de l’ansietat. Més enllà del que originalment causa el problema, més enllà de perquè es manifesta sota l’espectre de l’ansietat, ens interessa saber què fa el subjecte per regular-la que pogués estar pertorbant-la, pervertint les pròpies intencions i donant lloc a un procés circular i paradoxal de realimentació, en què la solució aplicada és el problema, o part, en què l’operació sobre l’efecte entra a formar part de la causa. El nostre estudi se centra sobre la solució intentada.

Malgrat això, no falten autors que d’una manera o d’una altra s’han ocupat de l’estudi i la correcció de les estratègies desadaptatives com a recurs terapèutic. Alguns corrents psicoanalítics, en particular els centrats en la psicologia del jo (Haan 1977), orienten part de l’esforç terapèutic a l’estudi dels mecanismes de defensa desadaptatius com a forma de superació del problema que d’una altra manera tendeix a repetir-se reiteradament.

Watzlawick i altres (1974,1981) des d’una perspectiva sistèmicoconstructivista, en la seva anàlisi sobre la producció del canvi fan referència de manera àmplia a aquells casos en què la solució és el problema, és a dir, a com pot generar-se una problema com a mer resultat d’un intent equivocat de canviar una dificultat existent.

Marks (1981 i 1987), des d’una perspectiva conductual, ha assenyalat la importància de l’evitació com a perpetuador de l’ansietat, en pors i obsessions, i ha basat el seu abordatge terapèutic en les tècniques d’exposició i de prevenció de la resposta evitativa. Algunes estratègies com l’evitació (Marks 1987) i la negació (Breznitz 1983) es caracteritzen per ser efectives en uns casos i circumstàncies mentre que, en altres, tot i que produeixen alleujament emocional en la situació amenaçadora, mantenen una vulnerabilitat continuada en les ocasions següents per a la persona que les utilitza.

Clark (1989) ha suggerit un tractament cognitiu comportamental de les crisis de l’angoixa, en què posa un interès especial en el control de l’autoobservació del pacient sobre les sensacions corporals (i les interpretacions catastròfiques que hi estan associades) i en el control de la hiperventilació, que considera que ambdues formes d’afrontament de l’ansietat contribueixen a sostenir-la i prolongar-la en el temps.

L’afrontament, com esforç actiu dirigit, descansa sobre la intenció de controlar la situació, ja sigui modificant-la, canviant-ne la significació o regulant les pròpies conductes i emocions.

En aquesta línia, Baeza (1994) ha realitzat una primera aproximació, encara insuficient i heterogènia, que tracta d’identificar, definir i classificar algunes estratègies contraproduents relativament comuns en l’afrontament espontani (no induït), emès pels pacients afligits per trastorns d’ansietat.

Interessa, en la mesura del possible, desenvolupar tècniques eficients i, en particular, millorar l’aplicació de les que ja existeixen, per optimitzar els tractaments i reduir-ne la durada. Amb aquesta finalitat, cal assenyalar que no sempre s’insisteix suficientment en les condicions d’aplicació més idònies per a cada tècnica, en detriment de l’eficàcia. En aquest sentit, una realitat que acostuma a passar-se per alt és que els pacients quan consulten, ho fan després d’haver fracassat pels seus propis mitjans, que no necessàriament han abandonat i, que quan comencen el tractament, segueixen fent, sobretot els més cronificats, «coses» que, a vegades, els clínics ignores o menystenen, alguna de les quals, per contraproduent, pot neutralitzar la capacitat terapèutica de tècniques amb una eficàcia provada i allargar el temps de les intervencions.

Força difícil poden ser ja les circumstàncies personals del consultant, i limitats els recursos terapèutics, com perquè els clínics es puguin permetre el luxe de concedir, per desconsideració, la interferència entre accions espontànies generades pel propi pacient i les promogudes per l’especialista.

Alguns errors en els tractaments poden tenir l’origen en fenòmens d’aquesta naturalesa. Però el professional no ha d’esperar que aquests errors, o problemes en el seguiment de les prescripcions, ho alertin. Llavors, s’ha perdut temps, esforç, diners i expectatives terapèutiques. L’especialista no ha de pressuposar que la simple aplicació i seguiment del programa terapèutic paralitzarà automàticament qualsevol iniciativa en curs.

Però la utilitat d’identificar i de desactivar temporalment l’afrontament espontani contraproduent no es limita a possibilitar més efectivitat de les tècniques terapèutiques en ús, sinó que aquesta operació en si mateixa suposa, normalment, un alleujament simptomatològic apreciable. En la mesura que els procediments contraproduents contribueixen a agreujar el quadre, o a mantenir-lo en absència dels desencadenants originals, i incrementar la incapacitació de qui els pateix (i en certa manera els provoca), identificar-los i interrompre’ls significa una millora del síndrome i de les seves conseqüències.

Finalment, voldríem assenyalar que la presència d’accions i de pensaments encaminats a autoregular les manifestacions d’un trastorn, comú davant de qualsevol alteració, és encara més freqüent davant de l’ansietat que, per la seva naturalesa activadora, propicia l’acció i la preocupació davant del problema general i davant de si mateixa com a problema.

Per tant, l’afrontament espontani contraproduent no és una cosa que només es trobi en casos aïllats; són fenòmens bàsics i generals, l’estudi i l’abordatge dels quals, en l’ampli context de la psicoteràpia, són beneficiaris de manera professional per molts clínics i, de manera assistencial, per molts pacients.

Més informació

BAEZA, J.C. (1994): Afrontamiento Espontáneo Contraproducente en Trastornos por
Ansiedad. Tesis doctoral. Universidad Autónoma de Barcelona.

BANDURA, A. (1986). Social Foundations of Thought and Action. New Jersey: Prentice-Hall, Inc. Ed. Española (1987): Pensamiento y acción. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

BECK, A. T. (1976). Cognitive therapy and the emotional disorders. Nueva York: International Universities Press.

BECK, A. T., JOHN, A., SHAW, B. F., y EMERY, G. (1979). Cogntive Therapy of Depression. New York, The Guilford Press. Ed. Española (1983): Terapia cognitiva de la depresión. Bilbao: Desclee de Brouwer, S. A.

BECK, A.T., EMERY, G., y GREENBERG, R. L. (1985): Anxiety disorders and phobias. Nueva York: Basic Books.

BECK, A.T., y CLARK, D. A. (1997): And Information Processing Model of anxiety: Automatic and Strategic processes. Behaviour Research and Therapy, 35, 1, 49-58.

BREZNITZ, S. (Ed) (1983). The denial of stress. Nueva York: International Universities Press.

BRUNER, J. Compilador: LINAZA, J. L. (1984). Acción, pensamiento y lenguaje. Madrid: Alianza Editorial, S. A.

CLARK, D. M. (1989). Anxiety states. Panic and generalized anxiety. En K. Hawton, P. M. Salkovskis, J. Kirk y D. M. Clark: Cognitive behaviour therapy for psychiatric problems. A practicalguide. Oxford University Press.

FERNANDEZ CASTRO, J. (1990). Un análisis del afrontamiento del estrés; en Carpintero H. Y Carretero M: (Eds) Psicología técnica: investigación en procesos básico. Madrid, 1990.

FERNANDEZ CASTRO, J. (1991). Procesos de adaptación. Memoria para la provisión de una plaza de Catedrático. Departamento de Psicología de la Educación, Area de Psicología Básica. Universidad Autónoma de Barcelona.

GEORGE, A. L. (1974) Adaptation to stress in political decision making: The individual, small group, and organizational context. En G. V. Coelho, D. A. Hamburg y J. E. Adams (Eds.). Coping and adaption. Nueva York: Basic Books.

KAHN, R. L., WOLFE, D. M., QUIINN, R. P., SNOEK, J. D., y ROSENTHAL, R. A. (1964). Organizational stress: Studies in role conflict and ambiguity. Nueva York: Wilwy.

LAZARUS, R. S. (1976). Discussion. En G. Serban (Ed.), Psychopathology of human adaptation. Nueva York: Plenum.

LAZARUS, R. S. (1984). On the primacy of cognition. American Psycholigist 39, 124-129.

LAZARUS, R. S., y FOLKMAN, S. (1984). Stress, Appraisal and Coping. Nueva York: Springer Publishing Company, Inc. Ed. Española (1986): Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

LEDOUX, J. E. (1994). Emoción, memoria y cerebro. Investigación y Ciencia (215), 38-45.

MARKS, I. M. (1981). Cure and Care of Neorosis. New York: John Wiley and Sons, Inc. Ed. Española (1986): Tratamiento de la Neurosis. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 1. Los mecanismos de la ansiedad. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MATHEWS, A., y MACLEOD, D. (1994): Cognitive approaches to emotion and emotional disorders. Annual Review of Psychology, 45, 25-50.

MECHANIC, D. (1974). Social structure and personal adaptatiion: Some neglected dimensions. En G. V. Coelho, D. A. Hamburg y J.D. Adams (Eds.). Coping and adaptation. Nueva York: Basic Books.

MILLER, G. A., GALANTER, E., y PRIBRAM, K. H. (1960). Plans and the Structure of Behavior. Holt, Rinehart and Winston, Inc. Ed. Española (1983): Planes y Estructura de la Conducta. Madrid: Debate, S.A.

PEARLIN, L.I. y SCHOOLER, C. (1978). The structure of coping. Journal of Health and Social Behavior 19, 2-21.

SEARLE, J. (1969). Speech acts. Cambridge. Cambridge University Press.

TOLMAN, E.C. (1959). Principles of Purposive Behavior. Nueva York: McGraw-Hill. Traducción al castellano (1977): Principios de conducta intencional. Buenos Aires: Ediciones Nueva Visión.

URSIN, H. (1980). Personality, activation and somatic health. En S. Levine y H. Ursin (Eds.). Coping and healt (NATO Conference Series III: Human factor). Nueva York: Plenum.

VALDES, M. y FLORES, T. (1985). Psicobiología del estrés. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

WATZLAWICK, P., WEAKLAND, J. H., y FISCH, R. (1974). Change, Principles of Problem Formation and Problem Resolution. Nueva York: W.W. Norton, Inc. Ed. Española (1976): Cambio. Formación y solución de los problemas humanos. Barcelona: Herder, S. A.

YERKES, R. M., y DODSON, J. D. (1908): The relation of strength of stimulu to rapidity of habit-formation. Journal of Comparative Neurology and Psychology, 18, 459-482.

_________
Font: Baeza Villarroel, J.C (1994). ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat.

Interaccions contraproduents

Rol d’actor versus rol d’espectador

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Amb aquest títol, fem referència a una interacció contraproduent entre actes d’afrontament de l’ansietat, que pertany al grup de les incompatibilitats, que es produeix com a conseqüència de la interferència entre l’execució d’una tasca i l’avaluació simultània i sistemàtica de la manera de fer.

Això passa, per exemple, quan en el transcurs d’una trobada sexual, preocupats per la nostra resposta i temorosos que es produeixi algun error, estem pendents de si l’erecció és bona o dolenta, si la companya sexual se n’haurà adonat, etc., o en el desenvolupament d’una conferència sobre un tema concret, estem pendents d’avaluar la seguretat i la serenitat de la persona que està parlant o la fluïdesa verbal, etc.

Fem referència a una pràctica molt comú en els trastorns d’ansietat, que consisteixen a porta a terme una actuació –rol d’actor– a la vegada que, simultàniament, s’exerceix de crític o analista –rol d’espectador– des de diferents primes.

Es tracta de veure’s des de fora, amb els ulls dels altres, com si fos a través d’un mirall o un monitor de televisió. La finalitat és apreciar o monitoritzar l’efecte que produïm –amb atenció preferent als més temuts– i intentar corregir-los sobre la marxa.

És, bàsicament, una operació de control d’imatge, vinculada al control de l’avaluació. Una conducta que rarament passa si s’està sol, i quasi gens amb amics o familiars incondicionals, però que tendeix a augmentar a mesura que augmenta el número de persones que observen, la distància afectiva respecte d’elles, l’autoritat que tenen o la valoració que els fem.

Els efectes contraproduents es produeixen com a conseqüència de la interferència, inhibició recíproca i, a vegades, bloqueig entre diferents camps atencionals i operacionals, de manera que algunes tasques o parts substancials es tornen irresolubles sota aquestes condicions. S’incrementa, així, el sentiment d’impotència i dificultat, disminueix l’autoeficiència i es reactiva l’ansietat.

La interacció simultània rol d’actor i rol d’espectador ens col·loca constantment en la situació de passar examen i, als altres, en el paper del suposat tribunal, amb actitud fiscalitzadora. Aquesta circumstància augmenta l’ansietat i és capaç de convertir actes fins i tots plaents per si sols, en incomodes o aversius.

______
Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat. Madrid i Barcelona

Altres errors

La negació

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

La negació consisteix a invalidar una part d’informació desagradable o no desitjada i a viure la pròpia vida com si aquella part no existís. És un mecanisme de defensa que els psicoanalistes relacionen, fonamentalment, amb la depressió, però és apreciable en altres patologies, entre elles l’ansietat, i en la vida quotidiana. La negativa persistent a veure’s influït per les evidències de la realitat també és un indicatiu que el mecanisme de la negació està funcionant. La negació en el context de la malaltia no es considera efectiva, ja que l’individu deixa de desenvolupar un afrontament apropiat (per exemple, buscar atenció necessària).

Janis (1958) en un dels treballs sobre els «processos de preocupació» centre la seva investigació en el fet que les persones que utilitzen la negació (també l’evitació) com a forma d’afrontament, experimenten més alleujament emocional en la primera situació amenaçadora, però paguen per això, i manifesten una vulnerabilitat continuada en les situacions següents. D’altra banda, la gent que fa front a l’amenaça de manera vigilant, resulta més afectada al principi, però en les vegades posteriors, experimenta menys trastorn, ja que està més preparada per dominar les demandes de la situació. En els estudis de Janis, els pacients que mostraven poc o cap aprensió abans d’una intervenció quirúrgica, van presentar més trastorns postoperatoris que els pacients que havien mostrat un grau normal de vigilància i ansietat abans de ser intervinguts.

Wolf i col·laboradors (1964) van provar que els pares de nens leucèmics que es defensaven de la dolorosa realitat per mitjà de mecanismes psicològics de negació excretaven menys 17-OCHS que els pares que assumien els fets tal com eren.

Breznitz (1983), que ha realitzat un estudi extens sobre la negació i els processos d’afrontament que la integren, assenyala que l’ús de qualsevol forma de negació implica la falta d’esperança per poder canviar la situació objectiva. En aquest sentit, la teoria de la indefensió apresa (Seligman 1975) ha servit per posar en evidència els efectes múltiples del fracàs adaptatiu.

Watzlawick, Weakland i Fisch (1974), que han estudiat la negació sobretot en l’àmbit de la teràpia familiar, hi fan referència en els termes següents: «una manera d’abordar de manera errònia un problema resideix a comportar-se com si aquest problema no existís, és a dir, aplicar com a solució la negació del problema.» D’aquí se’n deriven dues conseqüències:

el reconeixement del problema és considerat com a manifestació de bogeria o maldat
el problema que exigeix canvi es complica de manera creixent pels problemes creats per la manera errònia d’abordar-lo (p. 68)

Marks (1987), per la seva banda, assenyala que la negació pot ser un obstacle perquè l’exposició funcioni: hi ha multituds de portes (la negació entre elles) que impedeixen que les experiències desagradables es facin conscients. Aquestes portes ens protegeixen d’una possible sobrecàrrega i ens permeten seguir funcionant tot mantenint l’activació en uns nivells que energitzen més que no pas paralitzen. Perquè l’exposició funcioni, la majoria d’aquestes portes s’han d’obrir, de manera que l’experiència de por sobrepassi totes les nostres defenses i, així, faci possible la consciència de l’emoció, el seu processament i, a partir de cert punt, la seva habituació. Els resultats experimentals comencen a donar suport a la idea que la implicació en l’exposició és millor que la dissociació durant l’exposició.

En resum, la negació, com tantes altres estratègies d’afrontament, no es pot qualificar com a inherentment bona o dolenta. S’ha de tenir en compte el context i, sobretot, desenvolupar principis que especifiquin les condicions sota les quals els processos de negació poden tenir conseqüències favorables o desfavorables. Lazarus i Folkman (1984) ofereixen les consideracions següents:

quan no hi ha res constructiu que es pugui fer per vèncer el mal o l’amenaça; és a dir, quan no hi ha una acció directa important, els processos de negació contenen el potencial necessari per alleujar el grau de trastorn produït per la situació, sense alterar el funcionament de l’individu o produir danys addicionals.
la negació pot ser adaptativa pel que fa a determinats aspectes de la situació, però no totalment. Els pacients que pateixen diabetis poden negar la gravetat de la situació sempre que continuïn atents a la dieta, al nivell d‘activitat i a la dosis d’insulina.
Miller (1980) assenyala que en situacions subjectes a canvi –és a dir, que passin d’incontrolables a controlables–, l’estratègia òptima pot ser aquella que redueixi l’activació sense impedir per complet el processament de la informació externa que fa referència a l’amenaça. Malgrat això, en les situacions crònicament incontrolables, l’estratègia escollida pot ser aquella que redueixi de manera efectiva tant el nivell d’arousal com el processament concomitant de la informació captada de l’entorn.
La cronologia de la negació com a procés d’afrontament pot ser una qüestió d’importància. La negació pot resultar menys perjudicial i més efectiva en les primeres fases d’una crisi, per exemple, en una malaltia súbdita, en una incapacitació o en la pèrdua d’un ser estimat; és a dir, quan la situació ja no es pot afrontar totalment, sinó en les fases posteriors.

Més informació

BREZNITZ, S. (Ed.) (1983). The denial of stress. Nueva York: International Universities Press.

JANIS, I. L. (1958). Psychological Stress: Psychoanalytic and behavioral studies of surgical patients. Nueva York. Wiley.

LAZARUS, R. S., y FOLKMAN, S. (1984). Stress, Appraisal and Coping. Nueva York: Springer Publishing Company, Inc. Ed. Española (1986): Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 1. Los mecanismos de la ansiedad. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 2. Clínica y tratamientos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MILLER, S. M. (1980). When is a little information a dangerous thing? Coping with stressful events by monitoring vs. Blunting. En S. Levine y H. Ursin /Eds.). Coping and health. Nueva York: Plenum.

SELIGMAN, M. E. P. (1975). Helplessness. San Francisco: W. H. Freeman. Traducción (1981): Indefensión. En la depresión, el desarrollo y la muerte. Madrid: Debate.

WATZLAWICK, P., WEAKLAND, J. H., y FISCH, R. (1974). Change, Principles of Problem Formation and Problem Resolution. Nueva York: W. W. Norton, Inc. Ed. Española (1976): Cambio. Formación y solución de los problemas humanos. Barcelona: Herder, S. A.

__________
Font: Baeza Villarroel, J.C. Clínica de l’Ansietat.

Errors en l’anticipació

Extralimitació en el càlcul de riscos

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

«Tres coses estimo: la nit, el patiment i la memòria» (Felipe Benítez Reyes, El equipaje abierto).

El mecanisme de la prevenció consisteix en el càlcul previ de riscos amb la finalitat d’avançar-se a l’ocurrència, evitant-los, impedint l’efecte sorpresa i la consegüent falta de reacció, sortejant-los d’alguna manera o disposant de manera prèvia d’algun dispositiu defensiu. Tot això en funció del valor dels plans o estat que volem preservar de com es poguessin veure afectats i afectar-nos, de les expectatives de resultats i de les expectatives d’autoeficàcia, en una situació i moment donats.

S’acostuma a entendre’s que la màxima prevenció consisteix a posar-se en el pitjor dels casos i aquesta formulació és, en certa manera, una màxima per a l’exercici de la prevenció, en particular de l’abusiva. Implica la contemplació de les últimes conseqüències i de les més greus. No té un altre límit que la versemblança del supòsit imaginar, i la versemblança ve conferida pel fet que l’ocurrència del supòsit sigui hipotèticament probable, encara que sigui en una proporció d’un sobre un milió:

qui em garanteix que no tindré un infant encara que l’electrocardiograma hagi sortit bé?
qui m’assegura que l’avió no pot caure?

Segurament la casuística ofereix algun exemple sobre el qual el pacient basa la raó inapel·lable i justifica la seva actitud aprensiva.

Existeix la creença social i generalitzada que la falta de prevenció és perillosa i comporta greus problemes. Es considera que tota prevenció és poca i que, si el defecte és nociu, l’excés, si es dones, és innocu. S’entén que és preferible, davant d’algun indici, posar-se en el pitjor dels casos, encara que després no passi, que no pas no donar-li importància i que després resulti alguna cosa greu i irreparable.

La popularització en el nostre entorn cultural de filosofia aristotèlica basada en la independència i, fins i tot, contraposició entre allò racional i allò emocional, reiterada després per Descartes (res cogitans versus res extensa) i els postulats sobre la divisió ment-cos, han contribuït a que vulgarment s’ignori l’estreta relació entre el que passa pel cap i el que passa pel cos, com si la evanescència de les idees no tingués res a veure amb la materialitat de l’organisme, i com si poguessin utilitzar-se de manera incontingent, pel que fa a les conseqüències físiques.

No es tracta de profunditzar aquí en l’ús, funcions i límits de la prevenció que l’entorn cultural més proper aporta al desenvolupament cognitiu i representacional de l’individu, ni el la importància que les actituds o comentaris de pares porucs i sobreprotectors tenen sobre l’aprenentatge dels estils de pensament i anticipació del nen, i quina funció juga tot això en la configuració de l’emotivitat, la personalitat la ideació o l’acció.

El paper d’aquests factors en la extralimitació en el càlcul de riscos com a manera d’afrontament cognitiu de l’ansietat no sembla determinant. Sí, en canvi, l’autoeficàcia i la intensitat dels símptomes.

Des de la perspectiva cognitivosocial (Bandura, 1986), el que fa que els esdeveniments potencialment aversius resultin temibles és, sobretot, la ineficàcia percebuda per afrontar-los. En la mesura que l’individu pensi que pot prevenir, acabar disminuir la gravetat dels esdeveniments aversius, deixarà de tenir raons per témer-los. Per a aquelles persones que tenen dubtes sobre la seva autoeficàcia d’afrontament, la preocupació per l’ansietat i la seva anticipació excedeix les dificultats objectives, causa gran malestar i dediquen molt de temps a accions de tipus defensiu )bàsicament l’eviatció), cosa que implica estar mentalment advertit amb antelació (Bandura, 1978 b). Exageren la magnitud de les deficiències i les dificultats potencials del medi (Beck, 1976; Meichuenbau, 1977, i Sarason 1975 a). Aquests dubtes autoreferits creen estrès i quan es distreu l’atenció del que hauria de ser el comportament adequat, dificulta la utilització dels recursos.

L’home no és simple predictor de la seva conducta, n’és també el productor. El pacient no només pacient, respecte de la seva malaltia, sinó que també és agent.

Si es considera que les situacions amenaçadores no poden afrontar-se de manera eficaç, i tampoc no es poden o no s’han d’evitar, és probable que la persona opti pel control intern davant de l’aparició de símptomes d’ansietat.

Shelton i Mallinckrodt (1991), en un treball en què relacionaven les variables nivell d’ansietat, lloc de control intern o extern i l’autoeficàcia com a predictors del tipus de tractament preferit per part dels subjectes objecte d’estudi, van trobar que els subjectes que van escollir tractaments focalitzats sobre la tasca van puntuar significativament més baix en el test d’ansietat i més alt en el d’autoeficàcia, en comparació amb els que van escollir un tractament basat sobre el control intern de l’ansietat, que puntuaven alt en ansietat i baix en autoeficàcia.

Si la intensitat dels símptomes d’ansietat és molt alta, es pren com a indicador de risc greu per a la salut física i mental. És natural que els subjectes dirigeixin la seva estratègia cap al control intern, ja que el valor salut és, per a la majoria de persones, jeràrquicament superior a altres. En aquests casos, és probable que el pacient no es conformi amb evitar les situacions en què l’ansietat es manifesta de manera més crua, sinó que si es considera que alguna cosa interna falla, s’ocupi d’estudiar-se, de conjecturar-se, d’autoescoltar-se, de plantejar-se supòsits per reduir la incertesa o, d’alguna manera, crear-la com a mecanisme defensiu.

Existeix la idea que la incertesa, o el dubte, tendeix a ser evitada i reduïda, i és cert en molts casos, però en d’altres, com a estratègia defensiva, es propicia (en el sentit de no fiar-se’n, de recelar) com a mode de prevenció.

Per exemple, només cal pensar en la tendència, reiteradament observada en la pràctica clínica, que tenen els hipocondríacs a consultar lectures per saciar els dubtes i per tranquil·litzar-se i com, sistemàticament, acaben més incerts i insegurs. En aquest cas, que es redueixi la probabilitat objectiva de dany no redunda en que disminueixi la subjectiva, que normalment s’incrementa, entre altres factors perquè des d’una actitud de sospita i en la línia de posar-se en el pitjor, es generen nous indicis que adquireixen un valor inquietant, i es genera una actitud aprensiva no com a simple efecte col·lateral, sinó precisament com a base de l’acció preventiva. La incertesa guarda relació amb com la probabilitat que passi un esdeveniment influeix en la seva avaluació. Epstein i Roupenion (1970) mostren experimentalment les diferències entre la probabilitat objectiva i la subjectiva; per exemple, en un dels experiments, una probabilitat del 5% es transforma subjectivament en una del 50%, i una del %0% es transforma en una subjectiva del 95%. Hi ha discussió entre diferents autors (Gaines, Smith i Skodmik, 1977; Monat, Averil i Lazarus, 1972; Epstein i Roupenian, 1970) i contradiccions experimentals sobre si l’activació (arousal) és igual, major o menor davant de diferents probabilitats d’ocurrència.

L’ansietat intensa és capaç d’interferir, per si mateixa, en el funcionament cognitiu i dificultar, encara més, l’afrontament. Quan no es pot decidir sobre una pauta d’acció, pot produir-se por, preocupació excessiva, pensament obsessiu i més ansietat. Generar incertesa inhibeix i paralitza (Breznitz, 1971),

La sensibilitat cap a l’ansietat sembla guardar més relació amb experiències prèvies d’ansietat i estrès que amb l’ansietat com a tret de personalitat (Shostar i Peterson, 1990).

Lazarus-Mainca, Friebel i Unshelm (1982) van examinar diferents maneres d’afrontament, en funció de l’ansietat individual. En un experiment es va demanar als subjectes que imaginessin històries específiques que diferissin en la quantitat de contingut amenaçador. En un altre experiment, els subjectes van fer pantomima en direcció a generar o reduir ansietat, en funció de les instruccions. Els subjectes amb més ansietat van tendir a associar més sentiments negatius amb situacions amenaçadores que recordaven. Quan imaginaven situacions amenaçadores, activaven menys concepcions reductores de l’ansietat i eren menys capaços de controlar les concepcions generadores d’ansietat que els subjectes amb una taxa més baixa d’ansietat.

La tolerància davant d’estímuls nocius o aversius sembla dependre, també, de l’atribució de l’eficàcia personal davant de la situació (Simon, 1988; Vallis i Bueher, 1986; Ruiz i Avia, 1987), i és major –i sent més dolor– quan l’habilitat percebuda és major.

Villamarin (1990), en una revisió de la majoria d’investigacions generades per la Teoria de l’autoeficàcia de bandura, en relació amb els trastorns d’ansietat i depressió, posa de manifest que, efectivament, com més autoeficàcia, més conducta d’afrontament i menor sensació subjectiva de la por. La relació entre autoeficàcia i activació automàtica apareix poc clara: en alguns estudis s’ha trobar una relació directa (més autoeficàcia menys reactivitat fisiològica), mentre que en altres no s’ha trobat cap tipus de relació.

Feltz (1982) havia trobat que la resposta fisiològica d’ansietat no era una font significativa d’informació d’autoeficàcia. Suggereix que una possible explicació entre aquesta troballa, contraria a allò previst per la teoria de l’autoeficàcia, seria que algunes persones no perceben amb precisió la seva activació fisiològica, i considera que la percepció subjectiva que els individus tenen de la seva activació fisiològica flueix més en l’autoeficàcia que el grau d’activació real. Aquest supòsit es va posar a proba (Feltz i Mugno, 1983) i es va trobar que «l’activació fisiològica percebuda» davant de la tasca (salts d’esquena a la piscina des del trampolí) va ser un predictor significatiu d’autoeficàcia: com més activació fisiològica percebuda, menys autoeficàcia. Dit d’una altra manera, com menys autoeficàcia, més activació psicològica percebuda. Si la falta d’autoeficàcia davant d’una situació afavoreix que l’individu dirigeixi l’afrontament al control emocional, és probable que la percebi com a més alta, ja que hi centra l’atenció, que la percebuda per algú, que amb millor autoeficàcia, centra l’afrontament sobre el problema, hi fixa l’atenció.

Més informació

BANDURA, A. (1978). Reflections on self-efficacy. En S. Rachman (ed.), Advances in behaviour research and therapy. (Vol. 1, pp. 237-269). Oxford: Pergamon.

BANDURA, A. (1986). Social Foundations of Thought and Action. New Jersey: Prentice-Hall, Inc. Ed. Española (1987): Pensamiento y acción. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

BECK, A. T. (1976). Cognitive therapy and the emotional disorders. Nueva York: International Universities Press.

BREZNITZ, S. (1971). A study of worrying. British Journal of Social and Clinical Psychology. 10, 271-279.

EPSTEIN, S., y ROUPENIAN, A. (1970). Heart rate and skin conductance during experimentally induced anxiety: The effect of uncertainty about receiving a noxious stimulus. Journal of Personality and Social Psychology, 16, 20-28.

FELTZ, D. L. (1982). Path analysis of the causal elements in Bandura’s theory of self-efficacy and anxiety based model of avoidance behavior. Journal of Personality and Social Psychology, 4, 764-781

FELTZ, D. L., y MUGNO, D. A. (1983). A replication of the path analysis of the causal elements in Bandura’s theory of self-efficacy and the influence of autonomic perception. Journal of Sport Psychology, 5, 263-277.

GAINES, L. L., SMITH, B. D., y SKOLNICK, B. E. (1977). Psychological differentiation, event uncertainty, and heart rate. Journal of Human Stress, 34, 11-25.

LAZARUS MAINKA, G., FRIEBEL, U., UNSHELM, S. (1982). Anxiety and the image of threatening situations. Psychologische Beitrage. Vol. 24 (3) 356-369.

MEICHENBAUM, D. H. (1977). Cognitive-behavior modification: An integrative approach. Nueva York: Plenum.

MONAT, A., AVERILL, J. R., y LAZARUS, R. S. (1972). Anticipatory stress and coping reactions under various conditions of uncertainty. Journal of Personality and Social Psychology. 24, 237-253.

RUIZ, M. A., y AVIA, M. D. (1987). Diferencias individuales en autocontrol dentro del paradigma de tolerancia a la estimulación aversiva. Estudios de psicología, 27/28, 75-85.

SARASON, I. G. (1975 a). Anxiety and self-preoccupation. En I. G. Sarason y D. C. Spielberger (Eds.), Stress and anxiety (Vol. 2, pp. 27-44). Washington, DC: Hemisphere.

SHELTON, Diane M., MALLINCKRODT, B. (1991). Test anxiety, locus of control, and self-efficacy as predictors of treatment preference. College-Student-Journal. Vol. 25 (1) 544-551.

SHOSTAK, Barbara A., PETERSON, Rolf A. (1990). Effects of anty sensitivity on emotional response to a stress task. Behaviour Research and Therapy. Vol. 28 (6) 513-521.

SIMON, M. A. (1988). Autoeficacia y tolerancia a la estimulación aversiva: Efectos diferenciales del Feedback atribucional. Análisis de Conducta. Vol. 14, Nº 41, 401-416.

VALLIS, T. M., y BUCHER, B. (1986). Self-efficacy as a predictor of behavior change: Interaction with type of training for pain tolerance. Cognitive Therapy and Research, 10, 79-94.

VILLAMARIN, F. (1990). Papel de la auto-eficacia en los trastornos de ansiedad y depresión. Análisis y Modificación de Conducta, Vol. 16, Nº 47, 55-77.

__________
Fuente: Baeza Villarroel, J.C.(1994). ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’ Ansietat.

Psico-lògiques de la por

Biaix falsacional: inversió de la càrrega de la prova

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Als processos d’atendre i de significar-interpretar en segueix un altre: comprovar la hipòtesis o la formulació a falsejar.

Cal una breu disquisició que resultarà aclaridora per al procés que es pretén explicar. En un estat de dret, amb totes les garanties, regeix l’anomenada presumpció d’innocència, cosa que significa que una persona, malgrat els possibles incidís en contra, és considerada com a innocent mentre no es demostri el contrari. És a dir, la càrrega de la prova recau sobre la demostració de culpabilitat. La hipòtesis a falsejar és la innocència, que es prendrà com a certa mentre no s’aportin proves contrastades i suficient del contrari.

Doncs bé, encara que la majoria de nosaltres no som jutges o investigadors professionals, contínuament manegem conjuntures, generem hipòtesis, intentem contrastar-les –les sotmetem a proves– i obrem en conseqüència en una determinada direcció.

En circumstàncies regulars, pel que fa a la nostra salut, el treball, la parella, impera la presumpció de normalitat malgrat l’existència d’alguns problemes en cada una d’aquestes àrees, més o menys excepcionals, que potser criden la nostra atenció o ens generen algun dubte o desconfiança.

En situacions normalitzades, que no impliquen riscos especials, en què la probabilitat subjectiva d’ocurrència de perill és escassa o les circumstàncies menors, allò excepcional, imprevist o incert no alteren la presumpció de normalitat. Així, per exemple, si anem pel carrer i se’ns apropa algú les intencions del qual no coneixem, en principi considerem, malgrat això, que no passa res amenaçador mentre no es demostri el contrari i, això, encara que ens hagi generat certa inquietud o alerta; qui s’apropa no és un delinqüent –un lladre o un terrorista– mentre no es manifesti explícitament en aquest sentit. Un altre exemple, si la nostra parella es arriba una mica més tard de l’hora habitual en què arriba a casa –fet que no deixa de cridar-nos l’atenció i de generar-nos certa preocupació– considerem, malgrat l’estranyesa que aquesta circumstància ens pot produir, que el motiu serà intranscendent o poc preocupant, mentre no es demostri el contrari. Un últim exemple, si un dia ens fa mal el cap i ens produeix un malestar intens i condiciona els nostres plans, entenem, que malgrat desconèixer el motiu, la nostra salut no es troba compromesa, mentre no es demostri el contrari.

En situacions considerades d’excepció, quan l’ansietat i la inseguretat davant d’un suposat perill són molt intenses i no es poden assumir, es produeix, normalment d’una manera automàtica, un canvi en els processos i mètodes d’anàlisi: la inversió de la càrrega de prova, procés que sota determinades condicions pot tenir un clar valor adaptatiu davant de perills greus, traumàtics o de conseqüències irreversibles.

En una situació de guerra, conflicte social greu, violència i actes de terror és probable que els individus que s’apropin a persones o llocs especialment exposats o sensibles, siguin considerats, d’entrada, com a malfactors, encara que no ho semblin i encara que es desitgi profundament que no ho siguin. Perquè siguin considerats inofensius han de superar una sèrie de perquisicions, revisions mèdiques, interrogatoris, proves, contraproves encaminades a demostrar que no són el que es presumeix. Així procedeix també la persona gelosa davant d’un retard de la parella, o l’hipocondríac davant d’una molèstia física. És a dir, es pren allò temut per cert, mentre no es demostri el contrari.

En tots els casos, la persona que se sent amenaçada, només se sentirà tranquil·la quan s’hagi demostrat la innocència o la innocuïtat del transeünt, el retard de la parella o de la naturalesa dels símptomes Innocència caduca i efímera, que queda només corroborada per aquesta determinada circumstància. Si en els propers dies es repeteix una cosa semblant, les perquisicions, proves i exàmens d’avui no són probatoris de res: que la nostra parella no es retardés ahir per flirtejar amb l’amant, no vol dir que avui no s’hagi vestit per a l’altra persona. Que el mal de la setmana passada no fos a causa del càncer no vol dir que ho sigui el d’avui, fins i tot podria ser que, llavors, el metge s’hagués equivocat, l’escàner no hagués funcionat correctament en aquell moment o que l’analista traspaperés els expedients. Per què aquestes coses passes, no?

Fuente: J. Carlos Baeza Villarroel. Clínica de la Ansiedad, 2008. Psicòlegs a Madrid i a Barcelona especialitzats en el tractament de l’ansietat.

Vídeo Il-lustratiu: biaixos cognitius falsacional i finalístic en trastorns de l’ansietat. Jose Carlos Baeza Villaroel. II Jornades sobre emocions i benestar organitzades per la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Ansietat i l’Estrès (SEAS) i la Fundació Mutua Madrilenya (FMM). Madrid, 1, 2 i 3 d’octubre de 2009. Podeu descarregar el vídeo gravat i difós per FMM

Interaccions contraproduents

Ansietat: pretensió de control conscient sobre repertoris automàtics o automatitzats

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

«Si ordeno, deia (el rei) correntment, a un general que es transformi en un au marina i el general no obeeix, no serà culpa del general. Serà culpa meva.» (Antoine de Saint-Exupéry, El Petit príncep).

És probable que l’ansietat alteri l’execució de conducta, fins i tot alguns que normalment surten sols, sense que la consciència intervingui en la producció, ja sigui perquè es tracta de respostes automàtiques, o bé automatitzades després d’un procés d’aprenentatge i entrenament.

L’ansietat pot comprometre o dificultar l’escriptura, sigui manual o dactilogràfica, l’articulació i fluïdesa de la parta, l’atenció i la concentració, la resposta sexual, la conciliació de la son i, pràcticament, qualsevol acció.

Llavors, el subjecte perd part de l’eficàcia habitual i augmenta la desconfiança en els seus recursos i possibilitats. Alertats per l’increment d’errors, alguns pacients decideixen, llavors, sotmetre a control directe i voluntari, accions o seqüència d’accions que normalment es produïen automàticament, sense esforç conscient de realització, en el marc de programes d’acció més generals.

Així, és possible que la persona afectada tracti de regular voluntàriament la resposta de l’erecció; de regular el moviment dels dits quan escriu a màquina, en què ordena cada moviment al dictat d’un pla teòric d’actuació (com quan aprenia a escriure) i comprova la impressió correcta de cada caràcter o paraula; de forçar la pròpia concentració, de manera que, en realitat, s’està concentrant sobre el propi fenomen de concentració, en detriment del que teòricament es vol atendre; de forçar la son, activitat que en la pràctica impedeix conciliar-lo, o d’operar sobre l’idioma habitual prefigurat mentalment cada fonema, paraula o frase i la consegüent disposició de l’aparell fonador (de manera molt semblant a com es fa quan s’inicia l’aprenentatge d’un idioma estranger).

Aquests procediments converteixen la tasca en irresoluble, és a dir, abocada al fracàs, amb la consegüent obstaculització del pla general en què es troba articulada. És igual com s’apliqui la solució, s’incorre en una circularitat que s’autoalimenta indefinidament.

Es posen disposar voluntàriament, això sí, algunes condicions que possibiliten l’ocurrència d’esdeveniments com els mencionats anteriorment, però no provocar-los directament. Així, per exemple, per facilitar la conciliació de la son es pot procurar l’aïllament d’estímuls auditius o lluminosos, regular la temperatura de l’habitació, adoptar una posició còmode de repòs, etc. però no imposar la son.

El problema del control conscient sobre repertoris automatitzats és un cas particular d’un altre de més general, que consisteix a voler tenir present en cada moment i en cada pas de la seqüència de l’acció el per què del que es fa, com s’està fent i com està resultant, preguntes que, encara que fonamenten l’acció, han de ser provisionalment relegades a l’oblit perquè es puguin executar correctament. Aquí, els efectes contraproduents no es produeixen necessàriament per ser, aïlladament, actes contraproduents, sinó per les múltiples incompatibilitats que generen tant des del punt de vista de la lògica de desenvolupament de l’acció com dels plans sobre els quals s’opera.

Els errors, els dubtes sobre la pèrdua de la normalitat i la raó, la sensació d’estranyesa, condueixen al pacient a establir aquest híper control que el porta a comportar-se constantment com un instructor, guardià o jutge de si mateix en la vida i actes quotidians, simultàniament a la producció.

Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994). ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat. Madrid i Barcelona

Altres errors

Perfeccionisme i ansietat

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

«L’esforç per prendre la decisió ha de fer-lo cadascú en solitari: ningú no pot ser lliure per tu» (F. Savater, Ètica per al meu fill).

El perfeccionisme: la insatisfacció que mai s’acaba

Els plans d’acció de la persona tenen un objectiu que es va realitzant pas a pas. L’inici d’una acció ve després de la conclusió d’una altra acció. Els passos per aconseguir l’objectiu es poden entendre cada un com a objectius provisionals, que necessiten estar limitats per un principi i un final per ordenar-se.

L’èxit forma part del tancament o conclusió d’una acció. Un èxit comporta saber que el desig que teníem s’ha realitzat. El fracàs condueix a reintentar-ne l’execució (revisant-ne o no les regles de realització), o bé a abandonar el projecte.

Algunes persones, per raons de processos d’aprenentatge basats en la sobreexigència; altres, per atribuir-se poca eficàcia o valor, i terceres persones per tenir una necessitat elevada necessitat d’acceptació o aprovació social, tendeixen a combatre la sensació d’inseguretat i reforcen els requisits per donar una acció o una seqüència d’acció per bona i/o acabada.

Donar la conformitat a una acció o seqüència d’acció, de manera que no quedi solta i irresolta, i sí finalitzada, és una cosa que s’efectua per mitjà de processos d’avaluació. Aquests processos requereixen criteris de suficiència, satisfacció i saciabilitat que donin els resultats per bons o per dolents. Aquests criteris constituirien la basa del que Miller, Galanter i Priban (1960) anomenen Ordre de parada. Per mitjà d’aquesta operació, l’acció pot quedar tancada, posposada o abandonada si no s’aconsegueixen professos o resultats satisfactoris, o bé si entren en conflicte amb altres interessos.

El perfeccionisme porta a les persones a establir plans minuciosament. No es decideixen a executar-los fins que han traçat, amb tot tipus de detall, les tàctiques més petites. Normalment, la minuciositat ve acompanyada de la falta de flexibilitat. Un pla és flexible, assenyalen Miller, Galanter i Priban (1960) si podem canviar fàcilment l’ordre d’execució de les parts sense afectar-ne la viabilitat. El planificador rígid, que planificaria el seu temps com una seqüència de relacions causa-efecte, és incapaç de reordenar les seves llistes de coses a fer per adaptar-se a les circumstàncies canviants i seria incapaç de reaccionar en el moment crucial i, generalment, exigiria demanar-se un temps abans de poder incorporar qualsevol subpla. El perfeccionisme porta, a la vegada, a executar les tasques amb una cura extremada i amb comprovacions reiterades que certifiquen la correcció del procediment.

Finalment, s’hauria de sotmetre el resultat o producte de l’acció a un anàlisi de qualitat escrupolós. D’aquesta manera, s’asseguraria el reconeixement i l’acceptació unànimes del producte –ha de ser bo en tot i per a tots– i del seu productor (el perfeccionisme en qüestió).

Així, es pot repetir diverses vegades l’ordenament alfabètic d’un fitxer, abans d’arxivar-lo; tornar a casa per comprovar que, efectivament, s’ha tancat la porta o el gas; repassar mentalment el contingut verbal d’una conversa passada, calcular les possibilitat de malentesos que hagi pogut generar la intervenció i tornar a la conversa fora de lloc i de temps, per donar explicacions que ningú no ha demanat, etc.

La inseguretat personal s’assenta sobre la valoració de l’error, falta, insuficiència i incapacitat. El perfeccionisme com a resposta d’afrontament consisteix a extremar els criteris o requisits de satisfacció o triomf per assegurar l’èxit. Si no s’aconsegueixen aquests criteris d’infal·libilitat no es dóna conformitat a l’acció, i s’ha d’intensificar l’interès que es posa per aconseguir-ho. Una cosa així es fa, encara que per altres motius en les anomenades vagues d’interès, que consisteixen a treballar escrupolosament (per exemple, els encarregats de la neteja d’un avió abrillanten insaciablement qualsevol element metàl·lic de l’aparell), una manera de fer que té com a conseqüència el retard o interrupció de programes o previsions.

En uns altres termes, els mitjans –dels quals hem parlat en termes de finalitats provisionals–, es converteixen en una finalitat per si mateix. A la incertesa es respon amb perfeccionisme i, aquest, tot elevant els criteris de suficiència, genera més inseguretat, intensifica els dubtes, indecisions i desànim. El perfeccionisme dóna les accions que en realitat estan normalitzades o tancades per frustrades o insatisfactòries.

El perfeccionisme pot portar a redecidir constantment el sentit que es dóna a una acció nostra o d’altres, com a determinant de decisions posteriors. Un exemple: una persona, X, necessita saber si allò que sent per la seva parella l’autoritza a seguir amb ella i comprometre’s més en la relació o, per contra, hauria de deixar-ho estar. Si l’últim incident que considera és que el cap de setmana anterior no la va veure i la va trobar a faltar, conclou que, en el fons, per sobre dels inconvenients, l’estima profundament. Però si avui s’ha avorrit mentre passejava amb ella i, a més, ha sentit de temptació de mirar les cames d’una altra noia amb qui s’ha creuat, això l’obliga a reobrir l’expedient de la relació i replantejar-ne la naturalesa tenint en compte les dades, que poguessin donar la clau del que és aparent o profund en els seus sentiments. Llavors, pot concloure que no l’estima. Però demà, quan la vegi, podria sentir alegria i un fort desig d’abraçar-la.

Aquest últim fet en la cadena de desenvolupament el portaria a obrir de nou l’expedient i recodificar tots els fets en funció d’aquesta última clau.; fins aquí, l’exemple. Veiem, doncs, com la intolerància a la inseguretat i al dubte porta a redecidir constantment els plans generals, sobre la base de seqüències puntuals, a les quals es concedeix el valor crític, que instal·la el subjecte en l’avaluació constant del procés general i el sostreu de la participació en els fets, que simplement adquireixen el caràcter de la prova en relació amb allò avaluat en cada moment.

El perfeccionisme pot afectar a l’anticipació de l’acció, a la seva execució i, molt particularment, al seu tancament o terminació.

Malgrat això, el perfeccionisme no sempre és un problema. Si és moderat pot afavorir la superació i el desenvolupament personal. L’habilitat per acceptar defectes menors és un punt crític que marca la diferència entre el perfeccionisme que es pot considerar normal o adaptatiu i el que no ho és. El perfeccionista moderat es fixa nivells alts de desenvolupament, però se sent lliure per ser menys precís o rigorós, arribats al punt, si la situació ho requereix o ho aconsella; tolera el dubte de manera raonable sense esperar que la seva actuació no doni lloc a algun dubte en algun aspecte o per a algú. Les persones per a les quals el perfeccionisme és un problema es regeixen per estàndards alts d’actuació dels quals no es poden desviar.

Les situacions de canvi i adaptació, la presa de decisions importants, l’estrès, l’aparició de problemes de l’estat d’ànim i l’ansietat poden afavorir l’evolució del perfeccionisme cap a extrems negatius, particularment en persones més controladores, amb una fora necessitat d’aprovació, amb por intensa a l’avaluació social negativa i amb una autopercepció de baixa eficàcia.

Aquestes són algunes de les maneres de regular el perfeccionisme:

Canviar hàbits de comparació

En alguns casos, el perfeccionisme s’assenta sobre sentiments d’inseguretat, baixa autoestima i inferioritat. En molts d’aquest casos, és comú que la persona tendeixi a comparar la seva actuació amb la d’altres persones en busca d’una referència o mesura.

La comparació ha sigut utilitzada en la nostra cultura, afortunadament cada vegada menys, per pares, educadors o caps per estimular la millora i el perfeccionament de fills, educats o treballadors.

Quines conductes s’acostumen a agafar com a objecte de la comparació?

Alguna de les que prèviament es dóna per dolenta o insuficient. Acostuma a pensar que les que són bones, «ja estan bé». Si es tracta de millorar alguna cosa, serà el que estigui malament. A més, es pensa que assenyalar el que està bé pot fer que la persona es confiï excessivament, es converteixi en un cregut, es relaxi o s’adormi sobre els llorers. Per contra, es creu que el que s’hauria de propiciar és l’esforç, la insatisfacció i el sacrifici.

Amb qui se sol establir la comparació?

Amb algú que en la conducta objecte de comparació destaqui i tingui un desenvolupament excel·lent i reconegut.

Quin és el resultat de la comparació?

Pràcticament el 100% de les vagades que es fa referència a la nostra conducta, és per assenyalar algun «però» o insuficiència. No podria ser d’altra manera si el que està bé «ja està bé» i no és objecte de comentari. El 100% de les vegades sortim malparats de la comparació. Sempre els altres són millors. No podria ser d’altra manera si es compara alguna cosa prèviament donada com a dolenta amb una de considerada com a bona.

Això no obstant, el problema no és que els altres ens hagin comparat o no, fins i tot amb bona intenció. El problema és que nosaltres haguem interioritzat i automatitzat aquests procediments d’avaluació, de perfeccionament i de mobilització, i els construïm sobre els mateixos biaixos:

mostra esbiaixada de conductes: només ens fixem en allò de nosaltres mateixos que no ens agrada
mostra esbiaixada de persones amb les quals ens comparem: escollim a persones la conducta de les quals s’ha donat per bona prèviament

És obvi que es tracta d’un procediment poc objectiu, trucat i confirmatori de la idea amb la qual partíem: som inútils i inferiors. És curiós com, a vegades, estem disposats a fer-nos trampes fins i tot per perdre. Escollir una conducta prèviament donada com a insuficient ens col·loca, per endavant, amb poques possibilitats de sortir airosos, però si, a més, juguem amb les cartes marcades i escollim per comparar-nos amb una persona la conducta de la qual s’ha establert prèviament com a bona, el resultat està cantat: som inútils i inferiors. S’ha subratllat «som» perquè aquí arriba la traca final d’aquest rosari d’autotrampes: la conclusió a la qual arribem no és «en aquesta conducta, en aquesta ocasió i circumstàncies –i potser en alguna altra– he aconseguit un desenvolupament menys efectiu o eficaç que l’aconseguit per aquella altra persona»; sinó que és «són inútil i inferior, de segona categoria o divisió». Hem convertit així una actuació millorable, en una prova d’un obstacle, d’una tara o una limitació consubstancial al nostre ser, a la nostra persona. És una cosa així com… si de dir una idiotesa se’n deriva un idiota, de no donar la solució més intel·ligent a un problema determinat se’n deriva el que sóc jo.

Progressió: Avaluar-se en relació al punt de partida

Anteriorment, s’ha dit que el desenvolupament s’efectua pas a pas, des d’un punt de partida, pres com a referència inicial, fins a un punt final.

Alguns projectes o propòsits tenen un objectiu final amb criteris d’assoliment precisos, objectivables, per exemple, aconseguir un objectiu de vendes, fer-se amb determinats béns o bé obtenir el carnet de conduir. Això no obstant, altres projectes són més genèrics –encara que per trams es poden delimitar objectivament–, amb criteris d’assoliment o satisfacció més difusos, i amb objectius que són més aviat ideals o desideràtums, com ara, per exemple, dominar completament un idioma o optimitzar les nostres relacions socials i afectives. Aquests tipus d’objectius, formulats d’aquesta manera, marquen la direcció en la qual volem avançar, serveixen de guia i donen sentit als nostres fets, però en termes absoluts no són assolibles i no formen part d’allò que s’ha d’aconseguir. Com a símil, l’estrella polar, hi és per orientar-nos i ajudar-nos a aconseguir diverses latituds del nord, però no per tocar-la amb els dits.

Algunes persones, guiades pel seu perfeccionisme, prenen els ideals o desideràtums com si fossin els objectius finals, i es jutgen des d’aquesta posició. Els desideràtums no són objectius pròpiament dits.

Un error comú en l’avaluació de projectes és fer-ho prenent com a referència l’objectiu final, de manera que es mesura la distància entre l’objectiu i el punt de desenvolupament actual. Per contra, és aconsellable mesurar la distància entre el punt actual de desenvolupament i el punt de partida o un punt anterior a l’actual. Encara que en termes matemàtics ambdues mesures són inversament proporcionals –qualsevol de les dues ens dona la longitud de l’altra i la posició relativa del moment actual–, posa l’accent en el que falta. Sempre falta, estiguem on estiguem. A més, si com és freqüent en el perfeccionista, ens jutgem en cada moment en termes dels objectius finals, passant sobre la nostra actuació actual, la plantilla de correcció construïda en termes finals, la consciencia de falta i insuficiència s’incrementa. Això ens pot portar a planificar malament: si ens jutgem pels objectius finals, posarem l’exigència d’assolir-los en la situació actual o immediata, i es trencarà la progressivitat, la tasca es farà irresoluble i s’entrarà en la coneguda dinàmics del tot o res.

Si, per contra, ens avaluem des de darrere fins a davant –és a dir, del moment inicial, o anterior a l’actual, a l’actual– s’aconsegueix una percepció més clara de l’avenç, de capacitat de guanyar terreny, es genera autoconfiança i l’avaluació es fa en termes positius (tenir més d’allò agradable o desitjat i menys d’allò no desitjat). És més fàcil mantenir la progressió, la referència és la nostra pròpia marca actual i l’objectiu immediatament posterior una cosa que es considera més factible, ja que estem més a prop. La nostra tasca no és competir contra els nostres propis objectius, o amb les posicions avançades que, en la mateixa línia, altres ja hagin aconseguit. Per tant, per marcar els estàndards de la nostra propera i immediata intervenció simplement ens posarem l’objectiu de superar la nostra pròpia marca, en la direcció assenyalada.

Per al perfeccionista, els riscos de relliscades no acaben aquí. Encara que se suposi que ha actuat salvant els problemes citats anteriorment, es podria donar la particularitat que, un cop establerts i aconseguits uns objectius, després ens jutgéssim per uns d’altres. Un exemple, imaginem que s’ha de caminar cap a la porta i obrir-la, ja que l’objectiu és travessar-la. Es fa amb eficàcia, però a l’hora de valorar l’acció, es diu «s’ha obert la porta, però amb poc estil o elegància». Per al perfeccionista no hi ha elements accessoris d’actuació, malgrat que no siguin centrals a efectes de l’objectiu o funció que acomplien. És possible que, malgrat l’èxit aparent d’una acció, el veredicte final sigui negatiu, es desplaci i s’estableixi sobre altres aspectes absolutament accidentals.

Decidir no és tenir-ho clar, és aposar: desenvolupament de la tolerància al dubte

Alguns dubtes són irreductibles. Les diferents opcions o alternatives poden tenir avantatges, inconvenients i aspectes incerts o desconeguts. Prendre una decisió enfront de dues o més opcions, no implica aïllar totes les incògnites i inconvenients. Decidir és passar de l’anàlisi a l’acció, renunciar a una cosa per fer-ne una altra de factible: saber a favor de què hem de treballar, malgrat que el resultat sigui incert. Decidir és apostar per una opció, dur-la a terme, executar-la sense tornar de nou a la fase de deliberació, tot i que reaparegui algun dubte o es manifesti algun inconvenient.

Un minut després de prendre una decisió, es tenen els mateixos dubtes que un minut abans de fer-ho. La gran diferència és que ara s’està compromès –aquí hi ha el fet, en responsabilitzar-se– en un programa d’acció: desactivar una opció, i activar i materialitzar-ne una altra.

Examinar evidències: introduir deliberadament erros petits i veure quins efectes tenen

Sovint es pensa que un error tindrà conseqüències severes per a la nostra imatge personal, professional o social. En moltes casos, el càlcul d’aquestes conseqüències està basat més en les nostres pors que en evidències objectives. A vegades és convenient sotmetre a prova la nostra creença o suposició i introduir en el nostre comportament alguns errors o cert desordre de manera deliberada, controlada, progressiva i sense córrer grans riscos: equivocar el nom d’una capital o autor, quedar-nos en blanc uns segons, malentendre una frase, etc.

Experiments d’aquesta mena permeten comprovar que les conseqüències són menors, assumibles i, en la majoria dels casos, reconduïbles.

Regular els factors de risc: estrès, ansietat, estat d’ànim

Les alteracions emocionals, particularment les relacionades amb l’ansietat, l’estrès i el desànim són fonts d’inestabilitat, propicien inseguretat i generen més necessitat de control i prevenció. Aquests factors poden passar d’un perfeccionisme sa, que fins i tot pot gaudir-se, a un de paralitzant i ansiogen.

Font: J.Carlos Baeza Villarroel. Clínica de l’Ansietat. Barcelona, 2008.

Errors en l’anticipació

Pensament i ansietat: generació d’indicis

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

«L’hipocondríac sent angoixes mortals per qualsevol petita cosa, però quan arriba allò important respira; i per què? Perquè la realitat important no és tan terrible com la possibilitat que ell mateix crea i en la producció de la qual consumeix precisament les forces, mentre que pot concentrar-les totes contra la realitat». (S.Kierkegaard, El concepto de la angustia).

Sospitar és un acte humà, de tipus cognitiu, que consisteix a imaginar una cosa per conjuntures basades en aparences de veritat. Desconfiar, dubtar o recelar són altres acceptacions del terme.

La sospita no sempre té un caràcter anticipatori: podem sospitar de la veracitat dels fets passats tal i com ens els han explicat, sempre que no estiguis provats fefaentment. Com a acte anticipatori, no necessàriament és defensiu, pot ser, simplement, previsor. Per exemple, els dirigents polítics d’un partir poden sospitar que els dirigents d’un altre estarien disposats a alligar-se, encara que aparentment manifesten el contrari.

Com a acte preventiu-defensiu, consisteix a identificar indicis que puguin advertir-nos amb temps, de l’inici del desenvolupament dels fets o situacions calculades prèviament com a indesitjables i, per tant, temudes (objecte de prevenció). Per exemple, per il·lustrar aquesta definició tenim la conducta preventiva de la persona gelosa, pel que fa a l’exercici de la sospita. Parteix de la por que la seva parella pugui entrar en complicitats amoroses i/o eròtiques amb altres persones, el que podria significar un menyspreu personal, una vulneració de les regles de la parells, la possibilitat de perdre-la, el deteriorament de la pròpia autoestima o autoimatge, etc.

L’actitud de sospita permet prestar una atenció selectiva preferent a qualsevol fet que presumptament pogués estar integrada en una cadena d’acció relacionada amb allò temut. Aquests fets tenen el caràcter d’indicis, és a dir, indicadors. Així, la persona gelosa presta atenció especial i atribueix significació a allò temut, als fets com ara que la seva parella mostri simpatia per una altra persona, que parlin o li parli, que miri o que el mirin. L’alerta serà màxima si la «persona rival» és guapa o atractiva. Aquí podem parlar de maximització d’indicis racionals. Si anem més enllà, i encara que no se sospiti de cap persona en concret, excepte de la pròpia parella, és clar que un dia que es posi un vestit més elegant, tardi més en rentar-se les dents (que ho faci més detingudament), o arribi deu minuts tard, ha de posar sobre-avís, sobre la pista del presumpte engany, per prendre les conseqüents mesures dissuasiu, preventives o repressores.

En aquest últim cas, s’està produint un procés de generació d’indicis: és a dir, fets en principi neutres o mancat de significat respecte a un fenomen (la fidelitat, en aquest cas), adquireixen un valor discriminatori, es converteixen en senyal d’alerta, predeterminen el camp atencional i associatiu, i prefiguren les anticipacions, que a la vegada poden fer-se sobre la base de l’abús en el càlcul dels riscos.

Si es porta la situació a l’extrem, es tracta de considerar qualsevol esdeveniment relacionable amb allò temut com a sospitós (i, a l’actor culpable) mentre que no es demostri el contrari, amb el consegüent interrogatori i aportació de proves.

Podem trobar un mecanisme idèntic en la persona hipocondríaca. No es tracta aquí que certs dolors o molèsties, advertits sense una actitud prèvia de sospita o recel, portin a conjecturar que potser estem emmalaltint i, conseqüentment, sota aquesta presumpció anem al metge. El que estem definint com a abús de la sospita és part d’una actitud de desconfiança i recel, a la «caça i sorpresa» del símptoma que evidenciï una possible malaltia greu en curs.

El subjecte s’enfronta, llavors, a una sèrie d’interrogants que acostumen a resultar insaciables perquè no troben en les respostes una garantia absoluta de normalitat com per deixar de preocupar-se. Se sotmetrà a auto-revisions i proves sense que pugui deixar de considerar-se reu de la malaltia. El resultat és que no pot treure’s el tema del cap (encara que per altra banda, ho vulgui), primerament perquè l’ansietat adquireix cada vegada més intensitat i és difícil ignorar-la o conviure amb ella; segonament, perquè l’actitud de recel i sospita requereix una atenció preferent en el camp referencial de la malaltia, i la sobregeneració d’indicis mina altres camps atencionals i, constantment, fa saltar al primer, i copa el camp associatiu. Així passa, per exemple, si en una conversa es creuen una paraula associable amb malalties, o si la panxa ens fa soroll, o si passem per davant d’un hospital, o si hem de decidir què menjar. Qualsevol d’aquestes coses pot provocar la presumpta malaltia.

Potser hem posat dos exemples molt prototípics per il·lustrar el mecanisme cognitiu d’abús de la sospita, però és molt fàcil d’identificar en el conjunt dels trastorns per ansietat davant de pors de molt diversa manera.

Font: Baeza Villarroel, J.C (1994). ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat.

Psico-lògiques de la por

Biaix finalístic: l’objectiu per al que treballar

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Detectar, interpretar, falsejar… per què? Per conduir-se –és impossible no comportar-se– d’una manera o d’una altra, en una direcció o amb un propòsit. Al cap i a la fi, aquest és el problema principal al qual ena afrontem en cada moment i circumstància: decidir què fer i com fer-ho i, més enllà daixò, com articular els què diferent i els com entre si per mitjà de diversos ordenaments que impliquen criteris rectors i prioritats.

En termes molt bàsics, la direcció té dos sentits: aproximació i evitació. Evitació a allò temut i aproximació a allò desitjat.

Tornem, per un moment, a l’exemple del recol·lector que, motivat per la necessitat de nodrir-se acut a un paratge entre la brossa del qual hi pot trobat algun aliment. La conducta d’aquesta persona està dirigida (orientada) a procurar la satisfacció de l’apetència de la manera més fàcil i econòmica possible: en igualtat de condicions agafarà fruits d’accés més fàcil i evitarà els esbarzers. Però si, en aquesta tessitura, adverteix la possible presència d’un lleó en les immediacions, és molt probable que la seva conducta s’orienti, llavors, a la prevenció i evitació del dany, encara que suposi la demora o l’abandonament, més o menys provisional, dels altres plans. És a dir, les conductes d’aproximació cap al que li agrada, desitja o necessita seran desactivades o reduïdes molt significativament a favor de les conductes d’evitació i cerca de seguretat. Dit d’altra manera, davant d’un conflicte d’interessos com el que s’ha mencionat, l’individu en qüestió s’ocuparà –i direm que també es preocuparà– del que vol que no passi, en comptes d’ocupar-se del que vol que passi. Aquesta manera de d’actuar tindrà les seves conseqüències lògiques no només en els biaixos atencionals, interpretatius i falsacionals mencionats, sinó també en la meta o objectiu finalístic: val més no menjar que arriscar-se a ser menjat. L’evitació del dany, com a objectiu, preval sobre la consecució d’allò desitjable.

Posem un altre exemple, més proper als problemes d’ansietat. Escollim el cas d’una persona amb moltes pors socials. Com se sap, l’ansietat social es caracteritza per una por intensa a arribar a sentir-se humiliat en situacions socials, especialment, actuar de tal manera que es col·loqui en una situació vergonyosa davant de les altres persones.

Imaginem-nos a aquesta persona, el Joan, és invitada a assistir demà a la nit a una festa d’uns coneguts seus. Suposem, també, que en un acte de gosadia per part seva, supera els dubtes sobre si assistir-hi o no. L’evitació de la situació temuda és la manera més primària de regular la por. Però el fet que assisteixi a la festa no vol dir que el control dels perills no sigui la seva prioritat: probablement el seu objectiu sigui anar a la festa i sortir-ne indemne, i disposar tot allò necessari perquè no passi el que vol que no passi. Aquest és l’objectiu per al qual es treballa: allò que vol que no passi. Amb aquesta prioritat finalística per a la qual es treballa, quin contingut o assistències li ha de donar el cervell a la consciència quan el Joan s’anticipi a la situació? Òbviament, possibles amenaces, possibles materialitzacions d’allò temut, de manera que estigui prèviament advertit i disposi les accions que ho neutralitzen o ho eviten.

Preferiblement, li vindran al cap possibles desenvolupaments negatius de les coses, ja que aquest és el tipus d’«assistència» que pot donar el cap si se l’ha prefigurat perquè serveixi a la finalitat mencionada anteriorment. La seva ment li anirà portant una sèrie de possibles problemes, per als quals haurà de preveure una solució (si la troba): quins plats hi haurà al menú del sopar? Sopa, no en demanarà, si li tremolessin les mans es notaria molt, però com s’ho farà a l’hora de brindar o d’agafar la tassa de cafè? Millor agafar-la amb tota la mà i baixar una mica el cap per veure. I si apareix l’enrogiment o el bloqueig?

Entrem a la festa. Si en un moment donat el Joan veu apropar-se cap a ell una noia, quins pensaments o associacions ha de donar-li el cap si l’objectiu fonamental per al qual treballa és evitar fer el ridícul o que el nerviosisme el delati? Molt probablement li vindran pensaments del tipus: compte, si parles amb ells et posaràs vermell, et pots quedar en blanc, fer el ridícul, quedar en una situació vergonyosa amb ella i amb els altres. Solució: mirar cap a l’altre costat i girar distretament. La concordança entre objectiu, pensament i acció és impecable: l’ha traït la ment, al Joan? No. Ha de treballar amb exhaustivitat i eficàcia al servei de l’objectiu.

Suposem ara que les pors dels Joan són lleus o moderades, i que el seu objectiu a la festa (allò pel que treballarà, no només allò que idealment li agradaria) és trobar l’oportunitat de divertir-se, conèixer alguna noia si hi hagués l’oportunitat, parlar amb ella, explicar alguna anècdota o acudit, etc. Això no és simplement el que li agradaria que passés –les coses no passen soles–, sinó que és allò que vol que passi, l’oportunitat que vol crear o buscar. Si abans d’anar-hi, pensa en la festa, probablement el cap li portarà imatges de possibles oportunitats o com crear-les, com fer-ho per estar atractiu i, un cop a la festa, si tronem a l’escena anterior –la noia que s’apropa– probablement li vindran pensaments del tipus: aquí hi pot haver una ocasió per sortir a buscar-la i parlar amb ella, encara que em costi una mica –tot s’ha de treballar.

Fuente: J. Carlos Baeza Villarroel. Clínica de l’ Ansietat, 2008.

Interaccions contraproduents

Desajust recursos/objectius

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Fem referència a una classe d’interacció contraproduent entre actes d’afrontament, del tipus contraindicació, que consisteix a mantenir els mateixos objectius en el pla tasca, encara que hagin canviat les condicions objectives per a assolir-los com a conseqüència del que ha passat en el pla salut, perquè no se n’alternin ni l’statu quo ni les condicions personals d’ajust relatives al pla self (autoimatge, valoració social).

Així, per exemple,

si al sortir del cinema amb uns amics tinc per costum discutir sobre la pel·lícula i acostumo a participar activament,
si per raons x, actualment pateixo un trastorn ansiós que compromet la meva capacitat d’atenció i de concentració,
si tinc por que els meus amics notin que estic ansiós, espès, que em considerin, per aquest motiu, menys normal, segur o autosuficient del que em consideraven, llavors és probable que opti per mantenir, com a mínim en aparença, uns objectius de rendiment i acompliment equiparables als habituals quan no em passava res, quan no estava com ara, parcialment incapacitat, de manera que no es posi en risc o entredit la imatge, el cartell que tinc per a ells fins aquell moment. El problema és troba en que no he pogut seguir la pel·lícula com altres vegades, ni molt menys he pogut analitzar-la i, per acabar, tinc menys capacitat de resposta o em canso abans. Un dia puc posar una excusa, però si el problema dura en el temps i, a més, em veuen estrany en altres aspectes…

Aquest problema que resulta de fàcil gestió quan es pateix una malaltia física, curta i socialment ben entesa i acceptada, és complicat per al cas de l’ansietat i altres problemes psicològics, que no reuneixen aquestes característiques.

Si tenim la grip, hem dormit malament i estem adolorits, ja fem prou sortint amb els amics al cine o anant a treballar. No ens exigim estar tan actius, participatius, fluïts, efectius i eficaços com sempre. Malgrat això, no tenim por que es posi en dubte la nostra laboriositat, agudesa intel·lectual o integritat. Tot i això, en l’ansietat, mal entesa socialment, presa com a signe de debilitat personal o falta de control; acompanyada a vegades de pors irracionals incomprensibles per al propi subjecte, de sensacions d’estranyesa i canvi de caràcter, de durada llarga, s’arriba a perdre el límit entre el que s’és i el que es pateix; difícil d’explicar, a no ser que s’entri en detalls personals o íntims que, d’altra banda, cal preservar. En l’ansietat diem que els efectes incapacitants (o, simplement, els seus símptomes) poden considerar-se com a delators i amenaçadors per al manteniment de la imatge social de solvència, responsabilitat, competència, autocontrol, etc.

Aquestes circumstàncies porten moltes vegades a evitar determinades situacions i, si no ens ho podem permetre, mantenim l’exigència d’assoliments i objectius sense ajustar-la a les limitacions de medis i condicions. D’aquesta manera no només no se centra l’esforça a normalitzar-ho, sinó que ho empitjorem com a conseqüència que aquesta manera d’actuar genera tasques irresolubles, en les quals necessàriament es fracassa, amb el consegüent augment de l’ansietat.

Font: Beaza Villarrel, J. C.. Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs a barceloan i Madrid

Clínica de
l'Ansietat

Vídeo canal

Suscríbete a la Newsletter de Clínica de la Ansiedad