Pensament i ansietat: generació d’indicis

 

«L’hipocondríac sent angoixes mortals per qualsevol petita cosa, però quan arriba allò important respira; i per què? Perquè la realitat important no és tan terrible com la possibilitat que ell mateix crea i en la producció de la qual consumeix precisament les forces, mentre que pot concentrar-les totes contra la realitat». (S.Kierkegaard, El concepto de la angustia).

 

Sospitar és un acte humà, de tipus cognitiu, que consisteix a imaginar una cosa per conjuntures basades en aparences de veritat. Desconfiar, dubtar o recelar són altres acceptacions del terme.

La sospita no sempre té un caràcter anticipatori: podem sospitar de la veracitat dels fets passats tal i com ens els han explicat, sempre que no estiguis provats fefaentment. Com a acte anticipatori, no necessàriament és defensiu, pot ser, simplement, previsor. Per exemple, els dirigents polítics d’un partir poden sospitar que els dirigents d’un altre estarien disposats a alligar-se, encara que aparentment manifesten el contrari.

Com a acte preventiu-defensiu, consisteix a identificar indicis que puguin advertir-nos amb temps, de l’inici del desenvolupament dels fets o situacions calculades prèviament com a indesitjables i, per tant, temudes (objecte de prevenció). Per exemple, per il·lustrar aquesta definició tenim la conducta preventiva de la persona gelosa, pel que fa a l’exercici de la sospita. Parteix de la por que la seva parella pugui entrar en complicitats amoroses i/o eròtiques amb altres persones, el que podria significar un menyspreu personal, una vulneració de les regles de la parells, la possibilitat de perdre-la, el deteriorament de la pròpia autoestima o autoimatge, etc.

L’actitud de sospita permet prestar una atenció selectiva preferent a qualsevol fet que presumptament pogués estar integrada en una cadena d’acció relacionada amb allò temut. Aquests fets tenen el caràcter d’indicis, és a dir, indicadors. Així, la persona gelosa presta atenció especial i atribueix significació a allò temut, als fets com ara que la seva parella mostri simpatia per una altra persona, que parlin o li parli, que miri o que el mirin. L’alerta serà màxima si la «persona rival» és guapa o atractiva. Aquí podem parlar de maximització d’indicis racionals. Si anem més enllà, i encara que no se sospiti de cap persona en concret, excepte de la pròpia parella, és clar que un dia que es posi un vestit més elegant, tardi més en rentar-se les dents (que ho faci més detingudament), o arribi deu minuts tard, ha de posar sobre-avís, sobre la pista del presumpte engany, per prendre les conseqüents mesures dissuasiu, preventives o repressores.   

En aquest últim cas, s’està produint un procés de generació d’indicis: és a dir, fets en principi neutres o mancat de significat respecte a un fenomen (la fidelitat, en aquest cas), adquireixen un valor discriminatori, es converteixen en senyal d’alerta, predeterminen el camp atencional i associatiu, i prefiguren les anticipacions, que a la vegada poden fer-se sobre la base de l’abús en el càlcul dels riscos. 

Si es porta la situació a l’extrem, es tracta de considerar qualsevol esdeveniment relacionable amb allò temut com a sospitós (i, a l’actor culpable) mentre que no es demostri el contrari, amb el consegüent interrogatori i aportació de proves.

Podem trobar un mecanisme idèntic en la persona hipocondríaca. No es tracta aquí que certs dolors o molèsties, advertits sense una actitud prèvia de sospita o recel, portin a conjecturar que potser estem emmalaltint i, conseqüentment, sota aquesta presumpció anem al metge. El que estem definint com a abús de la sospita és part d’una actitud de desconfiança i recel, a la «caça i sorpresa» del símptoma que evidenciï una possible malaltia greu en curs.

El subjecte s’enfronta, llavors, a una sèrie d’interrogants que acostumen a resultar insaciables perquè no troben en les respostes una garantia absoluta de normalitat com per deixar de preocupar-se. Se sotmetrà a auto-revisions i proves sense que pugui deixar de considerar-se reu de la malaltia. El resultat és que no pot treure’s el tema del cap (encara que per altra banda, ho vulgui), primerament perquè l’ansietat adquireix cada vegada més intensitat i és difícil ignorar-la o conviure amb ella; segonament, perquè l’actitud de recel i sospita requereix una atenció preferent en el camp referencial de la malaltia, i la sobregeneració d’indicis mina altres camps atencionals i, constantment, fa saltar al primer, i copa el camp associatiu. Així passa, per exemple, si en una conversa es creuen una paraula associable amb malalties, o si la panxa ens fa soroll, o si passem per davant d’un hospital, o si hem de decidir què menjar. Qualsevol d’aquestes coses pot provocar la presumpta malaltia.

Potser hem posat dos exemples molt prototípics per il·lustrar el mecanisme cognitiu d’abús de la sospita, però és molt fàcil d’identificar en el conjunt dels trastorns per ansietat davant de pors de molt diversa manera.

 

Font: Baeza Villarroel, J.C (1994). ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat.