Autor: Administrador

El trastorn d’ansietat generalitzada: Diagnòstic diferencial

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

El diagnòstic diferencial serveix per fer una correcta valoració d’una malaltia respecte a d’altres de semblants, amb les quals pot confondre’s o solapar-se. És una valoració clínica que correspon exclusivament als especialistes i en cap cas als pacients. En moltes ocasions, requereix proves i exploracions complementàries, que s’han de sol·licitar als serveis mèdics pertinents en cada cas.

El trastorn d’ansietat generalitzada (TAG) ha de diferenciar-se de:

El trastorn d’ansietat per malaltia mèdica: Els símptomes s’expliquen pels efectes fisiològics directes d’una malaltia mèdica (per exemple, l’hipertiroïdisme).
El trastorn d’ansietat induït per substància: Hi ha una substància –una droga, un medicament o un tòxic– que provoca els símptomes d’ansietat (per exemple, patir molta ansietat després d’una ingesta excessiva de cafeïna).
L’ansietat en altres trastorns mentals: La inquietud excessiva es relaciona amb la possibilitat de patir un atac de pànic –trastorn de pànic–, amb el fet de passar-ho malament en públic –fòbia social–, amb el fet d’engreixar-se –anorèxia nerviosa–, amb la por de patir una malaltia greu –hipocondria–, amb el fet de presentar múltiples símptomes físics –trastorn de somatització–, o amb la preocupació, en la infància, pel benestar dels éssers estimats o pel fet d’estar allunyat d’ells o de la llar –trastorn d’ansietat per separació–.
Les idees obsessives en el trastorn obsessivocompulsiu: No són simplement preocupacions per problemes quotidians, sinó, més aviat, pensaments intrusos i inoportuns que acostumen a anar acompanyats de rituals compulsius per reduir l’ansietat que generen.
El trastorn per estrès posttraumàtic: Si l’ansietat generalitzada només apareix durant el transcurs d’un trastorn per estrès posttraumàtic, únicament es diagnostica aquest últim.
El trastorn adaptatiu amb ansietat: Només s’estableix aquest diagnòstic quan no es compleixen els criteris per al diagnòstic de la resta de trastorns d’ansietat. A més, és causat per un estressor i no es prolonga més enllà de sis mesos des de l’aparició de l’estressor.
L’ansietat en els trastorns de l’estat d’ànim i en els trastorns psicòtics: L’ansietat apareix només durant el transcurs d’aquests. A més, existeixen altres símptomes específics d’un d’aquests dos grups.
L’ansietat no patològica: Les preocupacions són més controlables (per exemple, es poden posposar) i interfereixen menys en l’activitat diària de la persona. A més, són menys intenses, menys pertorbadores i menys duradores, i es relacionen més amb factors desencadenants. No acostumen a acompanyar-se de símptomes físics, com la tensió muscular, de irritabilitat o de impaciència, tot i que, en nens, és més freqüent que apareguin aquest tipus de símptomes.

Més Informació

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona: Masson.

Talbott, J. A., Hales, R. E. i Yudofsky, S. C. (1989): Tratado de Psiquiatría. Barcelona: Áncora.

Fòbia Social

La fòbia social: Diagnòstic diferencial

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

La fòbia social ha de diferenciar-se de:

El trastorn d’angoixa amb agorafòbia: Hi ha crisis d’ansietat repetides i inesperades que porten a tenir por de múltiples situacions i a evitar-les, i no són només situacions socials –com passaria en la fòbia social–. No obstant això, de vegades, pot haver-hi tots dos diagnòstics.
L’agorafòbia sense història de trastorn de pànic: En aquest trastorn es té por d’una sèrie de situacions en què un pot ser observat pels altres o no ser-ho –per exemple, viatjar sol per túnels–. A més, anar acompanyat acostuma a tranquil·litzar la persona. Aquest efecte no es produeix en la fòbia social, en la qual fins i tot es pot patir menys ansietat si un va sol.
El trastorn d’ansietat per separació: És l’evitació i la por, en la infància, de separar-se de les persones amb qui s’han establert vincles. Es troben còmodes en situacions socials si són dins la llar. En canvi, en la fòbia social es temen totes les situacions socials.
El trastorn d’ansietat generalitzada i la fòbia específica: Les preocupacions i les pors no es limiten a les situacions socials.
Els trastorns generalitzats del desenvolupament i el trastorn esquizoide de la personalitat: També s’eviten les situacions socials, però és a causa del desinterès per les persones. Per diagnosticar fòbia social es requereix haver establert, com a mínim, una relació –per exemple, d’amistat– apropiada a l’edat de la persona, fora de la família immediata.
El trastorn evitatiu de la personalitat: Tot i que és un trastorn de la personalitat, pot considerar-se una variant més greu de la fòbia social generalitzada –a múltiples situacions socials–. De vegades hi haurà tots dos diagnòstics.
L’ansietat social i l’evitació en altres trastorns mentals: Com el trastorn depressiu major, el trastorn distímic, l’esquizofrènia, el trastorn dismòrfic corporal i d’altres. Si aquests símptomes només apareixen en el transcurs d’un d’aquests trastorns, el diagnòstic serà el trastorn mental corresponent i no la fòbia social.
L’ansietat social i l’evitació a causa d’una malaltia mèdica o d’una de mental que provoquen símptomes comprometedors: Per exemple, quequeig, tremolors en la malaltia de Parkinson, obesitat, etc.
L’ansietat social i l’evitació causades pels efectes fisiològics directes d’una substància: Ja sigui una droga legal o una de il·legal.
L’ansietat normal causada per haver d’actuar en públic, pel pànic als escenaris o per la timidesa: No provoca un malestar significatiu ni causa un gran deteriorament de les activitats de la persona. Per exemple, en nens pot aparèixer ansietat a causa d’esdeveniments socials amb adults, però no hi haurà fòbia social si aquesta ansietat desapareix quan es relacionen amb nens de la seva edat.

Referències

First, M., Frances, A. i Pincus, H. A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.

First, M., Frances, A. i Pincus, H. A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona: Masson.

Radio3W.com: “Fobias con Rosa León” en Dos mujeres y un diván. Psicòloga especialista en Psicologia Clínica de l’equip de la Clínica de l’Ansietat. http://dosmujeresyundivan.radio3w.com/?powerpress_pinw=262-podcast

Fóbies específiques

La fòbia específica: Diagnòstic diferencial

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Les fòbies específiques han de diferenciar-se de:

El trastorn d’angoixa amb agorafòbia: Hi ha crisis d’angoixa d’aparició inesperada que condueixen a l’evitació de múltiples situacions –no sempre clarament especificades– que es consideren causants d’aquestes crisis, a més d’una ansietat més permanent –aprensió contínua–. En la fòbia específica s’eviten menys situacions, és més evident quines s’eviten, les crisis d’angoixa –si ocorren– es limiten a aquests estímuls o a aquestes situacions i hi ha una ansietat menys permanent. No obstant això, de vegades, poden aparèixer els dos trastorns en el mateix individu.
La fòbia social: En aquest trastorn, es temen i s’eviten aquelles situacions en què s’està sotmès a l’avaluació social.
L’evitació en el trastorn per estrès posttraumàtic: Apareix després d’un esdeveniment estressant i amb relació a estímuls que fan recordar-lo. A més, apareixen símptomes característics, com la reviviscència de l’esdeveniment (flashbacks), l’empobriment afectiu o l’estat de hiperactivitat continu.
L’evitació en el trastorn obsessivocompulsiu: Està associada al contingut dels pensaments obsessius –per exemple, la contaminació o la brutícia–.
L’evitació en el trastorns d’ansietat per separació: Apareix en els nens com una gran por de separar-se de les persones a les quals se senten lligats. Acostuma a incloure por de les persones o dels esdeveniments que posen en perill les seves unitats familiars –viatges, lladres, accidents–.
Hipocondria: Es pot confondre amb la fòbia específica a situacions en què es pot contreure una malaltia, però en la hipocondria hi ha la convicció de patir una malaltia, amb la preocupació que se’n deriva, mentre que en la fòbia específica només es tem la possibilitat de tenir-la.
Anorèxia i bulímia nervioses: L’evitació es limita al menjar i als estímuls que s’hi relacionen, i està motivada per la por d’engreixar-se més que per la por dels aliments.
Trastorns psicòtics: En aquests trastorns, es poden evitar certes situacions o determinats objectes a causa del contingut dels deliris mateixos –per exemple, evitar el menjar perquè el subjecte creu fermament que el volen enverinar– i sense reconèixer que aquests són excessius i irreals.
Evitació no patològica de situacions o d’objectes determinats: Són evitacions normals, sobretot durant la infància, i no provoquen un malestar significatiu ni interfereixen en la vida social, acadèmica o laboral de la persona –per exemple, una por lleu de la foscor en la infància o la por de les serps en un subjecte que viu en una gran ciutat on no n’hi ha–.

Més informació

First,M; Frances, A.; Pincus H.A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona. Ed. Masson.

First,M; Frances, A.; Pincus H.A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona. Ed. Masson.

Radio3W.com: “Fobias con Rosa León” en Dos mujeres y un diván. Psicóloga Especialista en Psicología Clínica, del equipo de Clínica de la Ansiedad. http://dosmujeresyundivan.radio3w.com/?

Crisis de pànic i agorafòbia

El trastorn de pànic o crisi d’angoixa: Diagnòstic diferencial

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Cal diferenciar el trastorn de pànic de:

Els trastorns d’ansietat causats per una malaltia orgànica: Tenen característiques pròpies del trastorn de pànic, però també símptomes atípics que els diferencien d’aquest.

Les crisis hipoglucèmiques: Causades per un baix nivell de sucre a la sang que provoca palpitacions, tremolor o suor. Això els acostuma a passar a les persones diabètiques. Les crisis apareixen acompanyades d’una gran sensació de gana i es corregeixen menjant.
L’hipertiroïdisme: És un augment de l’hormona tiroxina a la sang que genera símptomes semblants als dels atacs de pànic. No obstant això, en l’hipertiroïdisme, les mans estan calentes i rosades, hi ha pèrdua de pes tot i mantenir la gana normal, no se suporta la calor i la taquicàrdia apareix fins i tot en repòs.
L’hiperparatiroïdisme: És la falta de secreció de l’hormona paratiroïdal.
La síndrome de Cushing: És una elevació dels nivells de cortisol a la sang. Tot i que pot ocasionar símptomes semblants als del pànic, el més habitual és que provoqui símptomes de depressió.
El feocromocitoma: En aquesta malaltia, es produeixen augments dels nivells de catecolamines, com succeeix en els atacs de pànic. La diferència és que la persona se sent “com si estigués ansiosa”, però no experimenta un gran terror ni ansietat anticipatòria.
L’epilèpsia: Les crisis comicials parcials complexes duren uns segons i presenten símptomes com la por, l’agressivitat i la sensació de desrealització i de despersonalització. De vegades, apareixen al·lucinacions, vòmits, diarrea o micció, una alteració de l’estat de consciència i amnèsia després de l’episodi, fets que permeten diferenciar-les del pànic.
Els trastorns audiovestibulars: En aquesta malaltia, es pateix vertigen i no les sensacions de mareig i de inestabilitat característiques del pànic.
Prolapse de la vàlvula mitral: En aquesta afecció, es produeix dolor precordial, palpitacions, arítmies, no se suporta l’exercici i apareixen dispnea, mal de cap, fatiga i ansietat. A diferència del que passa amb el pànic, en la auscultació es detecta un buf sistòlic.
Taquicàrdia supraventricular paroxisme: És una acceleració del ritme cardíac que fa que aquest arribi fins a les 140-220 pulsacions per minut. En el pànic, el ritme cardíac no arriba a ser tan elevat.
Intestí irritable: Aquí apareixen nàusees i molèsties intestinals, però sense relació directa amb l’ansietat aguda (en canvi, en el pànic sí que n’hi ha).
Altres malalties orgàniques: Com l’anèmia, la hipertensió, l’asma, les malalties cerebrovasculars, les infeccions, la migranya, la isquèmia, els tumors, la síndrome premenstrual, la manca de vitamina B₁₂, les alteracions electrolítiques, etc.

El fet que hi hagi qualsevol d’aquestes malalties no significa que no es pugui patir un trastorn de pànic, ja que poden coexistir i relacionar-se de maneres diferents.

Els trastorn d’ansietat per abús o per abstinència de substàncies

Abús: De cocaïna, d’amfetamines, de cafeïna (algunes persones utilitzen aquesta substància de manera errònia per contrarestar els efectes dels ansiolítics), de cànnabis, d’anticolinèrgics, d’al·lucinògens, d’hormones esteroides i de simpaticomimètics (com broncodilatadors o vasoconstrictors).
Síndrome d’abstinència: Per l’abandonament o per la reducció d’alcohol o d’ansiolítics.

Les crisis d’angoixa en altres trastorns d’ansietat: En la fòbia social, en el trastorn obsessivocompulsiu, en els fòbies específiques, en el trastorn per estrès agut o en el trastorn per estrès posttraumàtic, la por es desencadena a conseqüència d’un estímul extern (tot i que aquest no sempre és fàcil d’identificar), es té por d’unes quantes situacions específiques i apareix menys ansietat anticipatòria. En el trastorn d’ansietat generalitzada, els símptomes són menys intensos i més duradors, i les preocupacions no són referides a aquest símptomes.
La depressió: És un quadre molt diferent de l’ansietat, però que pot aparèixer conjuntament amb ella. Els seus símptomes són l’apatia, la falta de motivació, una gran tristesa, la ideació suïcida, la pèrdua de la libido o de la gana, etc.
La hipocondria: Tant en el pànic com en la hipocondria s’interpreten erròniament els senyals corporals. Però en la hipocondria, això no passa només amb els senyals propis de l’ansietat (les palpitacions, la sudoració, els marejos, etc.), sinó també amb senyals d’altres tipus (per exemple, una petita piga s’interpreta com un tumor maligne). A més, en la hipocondria es creu que l’amenaça succeirà al cap d’un temps, mentre que en el pànic la persona creu que es morirà o perdrà el control immediatament. Poden aparèixer també els dos diagnòstics a la vegada.
El trastorn de despersonalització: És l’experiència persistent i recurrent de sentir-se un observador extern dels actes propis físics o mentals, que pot acompanyar-se de sensació d’estranyament respecte del món real (desrealització). També pot aparèixer en el pànic, però ho fa conjuntament amb altres símptomes. En aquest trastorn, són freqüents l’”anestèsia” sensorial i la manca de resposta afectiva, i no acostumen a produir-se episodis de gran ansietat tan delimitats com passa en el pànic.
El trastorn d’ansietat per separació: S’inicia durant la infància i tant l’ansietat com l’evitació se centren en problemes relacionats amb la separació de figures amb les quals s’han establert lligams afectius.
L’evitació en el trastorn delirant: Hi ha evitació a causa de les idees delirants.

Referències

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (1999). DSM-IV. Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.

Roca, E. i Roca, B. (1999). Cómo tratar con éxito el pánico (con o sin agorafobia). Valencia: ACDE.

Talbott, J. A., Hales, R. E. i Yudofsky, S. C. (1989): Tratado de Psiquiatría. Barcelona: Áncora.

Introducció

Causes de l’ansietat: origen i manteniment

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 4 de gener de 2022

Introducció

L’home, com a ésser humà, es desenvolupa en constant interacció amb el medi. El medi es una font d’oportunitats per a la satisfacció de les seves necessitats i interessos, però també de riscos i amenaces. En essència, la relació de l’individu amb el medi consisteix en procurar-se i conservar les primeres, i en combatre, evitar, minimitzar o contrarestar les segones.

L’evolució ha anat dotant a l’espècie de complexos mecanismes destinats a preservar-se i millorar l’adaptació a diferents entorns i circumstàncies. Entre ells, han arribat a tenir especial rellevància i desenvolupament els sistemes d’alerta i defensa. El sistema que anomenem ansietat, compleix aquestes funcions. L’ansietat és un sistema d’alarma de l’organisme davant de situacions considerades una amenaça, és a dir, situacions que ens afecten i en les que tenim quelcom a guanyar o a perdre. El concepte d’ansietat està així estretament lligat a la percepció d’amenaça i a la disposició de respostes davant ella.

La funció de l’ansietat és advertir i activar l’organisme, mobilitzar-lo, davant de situacions d’un risc segur o probable, quimèric o real, de forma que pugui sortir victoriós d’elles. Depenent de la natura de les amenaces, o adversitats, l’ansietat ens prepararà:

per lluitar, afrontar o atacar el possible perill o problema;
per fugir del possible perill o amenaça;
per evitar situacions aversives o temudes;
per activar conductes de submissió que neutralitzin conductes hostils d’altres –en situacions de tipus social-;
per buscar recolzament, elements de seguretat i protecció;
per donar-nos eines o coneixements que ens permetin sortejar els riscos i/o aconseguir els nostres objectius.

L’ansietat integra tres tipus de components

Cognitius: anticipacions amenaçants, evaluacions del risc, pensaments automàtics negatius, imatges inoportunes, etc.
Fisiològics: activació de diversos centres nerviosos, particularment del sistema nerviós autònom, que implica canvis vasculars, respiratoris, etc.
Motors i de conducta: inhibició o sobreactivació motora, comportament defensiu, buscar seguretat, submissió, evitació, agressivitat, etc.

Cadascun d’aquests components pot actuar amb certa independència. L’ansietat es pot desencadenar, tant per estímuls externs o situacionals, com per estímuls interns del subjecte, com pensaments, sensacions, imatges. El tipus d’estímul capaç d’evocar la resposta d’ansietat vindrà determinat en gran mesura per les característiques de la persona, i les seves circumstàncies. Es tracta d’un mecanisme que facilita la nostre relació amb el medi, i està destinat a preservar els interessos de l’individu i de l’espècie.

Moltes de les coses que ens van be son gràcies, en part, al correcte funcionament d’aquest sistema: evitar activitats o llocs perillosos, que no arribem tard a la feina, fer front a diferents conflictes, preparar-nos per un exàmen o una reunió, trobar recolzament per resoldre un problema, minimitzar alguns contratemps o trobar formes d’assumir-los i reformular-los. De fet, per desenvolupar-nos convenientment, en funció de les exigències i opcions del medi, per un cantó, i de les nostres possibilitats i interessos, per un altre, és necessari un cert estat d’alerta, una activació psicològica i fisiològica mínimes. D’una altre manera seriem massa lents, poc atents, amb poca capacitat d’anticipació i resposta, el que ens podria comportar més d’un perjudici o renúncia.

Quan l’ansietat és proporcionada i es manifesta dintre d’uns límits, no s’aprecien manifestacions simptomàtiques -els canvis psicofisiològics no arriben a superar els límits sensorials dels receptors del dolor, la pressió, la temperatura-, o be son menors, excepte en algun moment puntual i limitat que poden ser elevats. Aquests canvis en els processos fisiològics no només son normals, si no que son funcionals: preparen l’organisme per emetre les accions pertinents en relació a la realitat que s’afronta o es pogués afrontar. Son molts els investigadors que han estudiat la relació entre el nivell d’activació psicofisiològica de l’organisme i la capacitat de l’individu per desenvolupar-se d’una manera eficient. En general es considera que el millor rendiment s’aconsegueix amb nivells mitjans d’activació.

Origen i manteniment de l’ansietat: factors implicats

En l’aparició i el manteniment de l’ansietat com a trastorn influeixen tres grans grups de factors: els factors predisponents, els factors activadors i els factors de manteniment.

Factors predisponents: Amb aquest termini ens referim a les variables biològiques i constitucionals, hereditàries o no, que fan més probable que un individu desenvolupi alteracions d’ansietat si es veu exposat a situacions capaces d’activar-la. Dins d’aquest grup de factors podríem considerar també alguns referits a la personalitat, depenent de la història de l’individu, condicionada per la biologia i l’aprenentatge. Aquests factors predisponents no son l’ansietat ni una condemna a patir-la. Son factors de vulnerabilitat. Dit d’una altre manera, hi ha persones que tenen un sistema d’alarma més sensible, per un cantó, i per l’altre més complex de desactivar un cop activat. Podríem dir que son persones que es troben regularment en una mena de pre-alerta que condiciona la seva disposició cap al medi – extern o intern -, la advertència i el registre de determinats successos, i la configuració d’un tipus de respostes –defensives- com a més probables.

Alguns d’aquests factors predisponents es desconeixen, tot i que es presumeix la seva existència. Altres son coneguts, però, en un gran nombre d’ells, sobre tot en els d’origen genètic, no s’han desenvolupat encara teràpies específiques. Si existeixen tractaments per la correcció d’alguns dels efectes causats per aquests factors i expressats, en els sistemes de neurotransmissió, el que permetria la reducció de la seva influència, en alguns casos important, la conseqüent millora, i la reducció de la vulnerabilitat.

Factors activadors: Amb aquesta expressió ens referim a aquells fets, situacions o circumstàncies que son capaces d’activar el sistema d’alerta, la preparació per respondre davant elles i la resposta pròpiament dita. Hem assenyalat anteriorment que l’ansietat està fonamentalment vinculada a la percepció d’amenaça, per tant, en essència, els factors activadors de l’ansietat son aquells que estan relacionats amb l’amenaça i la seva natura. Hem indicat, també, que la percepció de risc, es a dir, del que considerem amenaçant, depèn fonamentalment d’un procés d’avaluació, conscient o automàtic, determinat per la valoració de què passa i com ens afecta, per un cantó, i què podem fer davant això, per altre.

Bàsicament, en termes generals, l’ansietat procedeix de dos tipus de problemes. En primer lloc, de la possible dificultat de plans, desitjos o necessitats, encara en desenvolupament, que considerem important o necessària – per exemple, la superació d’un examen per accedir a un lloc de feina-. En segon lloc, del possible deteriorament d’objectius que ja hem aconseguit, mèrits amb els que ja contem o formen part del nostre estatus. Així , percebríem com amenaçant la pèrdua de la salut o la feina. També es troben en aquest grup els factors altres que per diverses vies indueixen una sobre-estimulació/sobre-activació de l’organisme: podem anomenar especialment l’estrès i el consum de substàncies, particularment les estimulants.

Factors de manteniment: Aquest grup de factors afecten fonamentalment a aquells casos en que els problemes originaris d’ansietat no es resolen satisfactòriament, o be quan l’ansietat arriba a límits de trastorn. Un cop que l’ansietat es manifesta com a problema té certes probabilitats de incrementar-se. En el moment que l’ansietat apareix, degut a factors activadors, ajudats en major o menor mesura pels factors predisponents, si és excessiva i sostinguda, propicia l’aparició de problemes de salut. Aquests problemes, que prèviament no existien, son deguts a l’ansietat, i alhora, la multipliquen. La salut és un be valorat en si mateix. Si apareix un problema, per qualsevol motiu inclosa la pròpia ansietat, genera un increment de l’estat d’alerta i indefensió. S’ha de considerar a més, que la salut és una condició necessària per la realització d’altres plans que poden empitjorar pel nou estat de l’organisme, el que provocaria l’aparició de nous problemes, diferents dels que originalment van motivant l’ansietat, però que contribueixen a la seva retroalimentació.

Les accions vinculades a l’ansietat com a mecanisme d’alarma – fixem-nos en aquesta veu: ¡¡ A l’arma!!, pel seu valor d’adaptació i de supervivència, son jeràrquicament prioritaries sobre altres accions, de forma que es retirne d’aquestes últimes recursos atencionals, cognitius i conductuals per poder respondre satisfactòriament a l’emergència. Té la seva lògica que, si per exemple, es declara un incendi, la gestió d’altres programes d’acció en curs llegir, fer un informe, participar a una reunió, menjar- passi a un segon termini. Si l’ansietat és puntual, la paralització provisional d’aquets programes, o del seu seguiment sota mínims, no representa grans inconvenients, però si l’estat d’alarma s’allarga en el temps afecta de manera important el seu desenvolupament, i provocarà conseqüències per l’individu que es convertiran en noves fonts d’ansietat.

Finalment, dins dels factors de manteniment, hem de anomenar les estratègies contraproduents d’afrontament: solucions intentades, fallides, que destinades a regular l’ansietat, els seus motius o els seus efectes, no només no ho aconsegueixen, si no que contribueixen al seu creixement i perpetuació. Aquests procediments son variats i afecten tant al control dels símptomes com dels pensaments, del medi i de la conducta. Per posar un exemple, podríem ó citar la hiperventilació. Algunes persones, davant la sensació d’ofec i falta d’aire, responen amb una respiració ràpida, superficial, i intensa, que com a conseqüència provoca una caiguda brusca dels nivells de diòxid de carboni, el que provoca un increment de la sensació d’ofec, la calor, i el ritme cardíac, el mareig, el formigueig, etc, símptomes que incrementen més la por.

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12 – 607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92 – 607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

__________

Font: Baeza Villarroel, J. C. Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat. Madrid i Barcelona

Més informació

Llibres

Entrevista al Dr. Baeza Villarroel, en Onda Radio, sobre La ansiedad y sus trastornos:

Video: La ansiedad y sus trastornos

Documentos relacionados

Programes a la carta

Ansiedad: administración de preocupaciones

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 20 de novembre de 2015

Programa emitido originalmente el 6 de mayo de 2013. Las preocupaciones nos motivan, preparan y predisponen para resolver asuntos que nos afectan. En muchos casos, sin embargo, generan una ansiedad excesiva e interfieren en el desarrollo de otros intereses. Presentado por Paulí Castelló con la participación del Dr. J. Carlos Baeza.

Preguntes més freqüents

Quantes persones pateixen trastorns d’ansietat?

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 19 de novembre de 2015

	Prevalença anual	Prevalença global
Ansietat Generalitzada	3/%	5%
Fòbies Específiques	9%	10 – 11,3%
Fòbia Social	–	3 – 13%
Estrès Posttraumàtic	–	1 – 14%
Trast. Obsessiu-Compulsiu	1,5%	2,1%
Trastor de Pànic	1-2%	1,5 – 3,5%

Els trastorns d’ansietat són un dels trastorns psicològics més comuns en la població general. Els trastorns que s’inclouen sota aquesta categoria diagnòstica tenen prevalences molt diferents. Mostrem aquí les prevalences descrites en el Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales (DSM_IV), que estableix els criteris diagnòstics per a cada trastorn.

La prevalença anual fa referència al percentatge de persones que presenten un diagnòstic d’ansietat durant els últims 12 mesos. La prevalença per a tota la vida (o prevalença global) fa referència al percentatge de persones que han estat diagnosticades d’aquest trastorn, independentment de si el presenten en el moment actual o no.

Ansietat generalitzada: la prevalença anual és del 3% i la global del 5%.

Fòbies específiques: la prevalença anual és d’aproximadament del 9%. La prevalença global se situa entre el 10% i l’11,3%.

Fòbia social: la prevalença global oscil·la entre el 3% i el 13%. Les estimacions de prevalença varien àmpliament en funció dels criteris considerats per considerar la presència i l’absència del trastorn.

Trastorn d’estrès posttraumàtic: presenta una prevalença global que oscil·la entre l’1% i el 14%. La variabilitat en aquestes prevalences s’explica pels mètodes d’avaluació utilitzats i per les diferències en les poblacions estudiades (per exemple, poblacions de risc, com ara els veterans de guerra, les víctimes de desastres naturals o de terrorisme, etc.).

Trastorn obsessiu-compulsiu: la prevalença anual fluctua entre l’1,5% i el 2,1%. La prevalença global és aproximadament del 2,5%.

Trastorn de pànic: en estudis de població general, la prevalença anual oscil·la entre l’1% i el 2%. La prevalença global se situa entre l’1,5% i el 3,5%.

Cercar ajuda

Com es desenvolupen les consultes psicològiques?

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Un cop la persona es decideix a buscar ajuda, i escull l’equip o especialista adequat, el primer pas per a rebre assistència consisteix en sol·licitar una primera visita. En alguns casos, si no es tenen referències sobre el professional i els seus mètodes de treball, o bé es tenen dubtes sobre la indicació d’un tractament o d’altres qüestions d’interès, és convenient sol·licitar prèviament informació per telèfon, o inclús personalment, per tal de poder prendre la decisió d’iniciar, o no, el procés de consultes i tractament.

La primera entrevista, després d’establir-se el contacte personal entre el pacient i l’especialista, té normalment dues parts: una primera, on s’inicia el procés d’exploració amb l’objectiu d’obtenir una impressió diagnòstica inicial i reconèixer mínimament al pacient i la seva circumstància; i una segona, on l’especialista fa una primera valoració del cas: hipòtesis diagnòstica, diagnòstic diferencial, exploracions complementàries, confecció de l’expedient clínic, indicacions terapèutiques, objectius, temps, etc.

És possible que el procés d’exploració s’allargui, segons el cas, dues o tres entrevistes més, a partir de les quals l’especialista efectua, en ferm, la valoració diagnòstica i la proposta de tractament, que determinen l’elecció dels procediments a seguir, periodicitat de les visites, duració del tractament, resultats esperats, etc.

Posteriorment s’aplica i desenvolupa el tractament establert, obert a revisió en funció de l’evolució, noves dades, incidències, etc. Els tractaments no finalitzen quan s’aconsegueix la millora, sinó quan la millora s’estabilitza. Finalitzat el tractament és recomanable realitzar dues o tres visites de seguiment convenientment distanciades en el temps.

La intervenció terapèutica combina, normalment, tractament específics, en funció del diagnòstic principal, amb d’altres de caràcter més general en funció de les característiques personals i circumstàncies del pacient.

Generalment, les primeres intervencions van encaminades a reduir els símptomes d’ansietat i les incapacitacions que produeixen. Més endavant, s’estudien i tracten els factors que originen i/o mantenen l’ansietat i d’altres alteracions o dificultats que poden acompanyar-la.

Habitualment, els tractaments inclouen aspectes relacionats amb la recuperació de la salut, si s’ha perdut, aspectes relacionats amb la prevenció, i aspectes relacionats amb el desenvolupament personal del pacient que d’una manera o altra tenen a veure amb el que li passa.

Normalment, a l’inici del tractament, s’acudeix a consulta una vegada per setmana. Quan el tractament està mínimament encaminat, s’espaien les visites, efectuant-se habitualment cada 15 dies. Si el tractament és exclusivament farmacològic, el ritme de les visites és diferent: inicialment cada tres o quatre setmanes, posteriorment cada dos o tres mesos.

La durada total dels tractaments és variable. Oscil·len entre sis mesos i un any, si bé en alguns casos poden ser més llargs. Es considera que passats dos o tres mesos ja han d’aparèixer alguns dels primers resultats, indicadors de la utilitat dels recursos que s’estan aplicant, i de la capacitat i disposició del pacient per a beneficiar-se d’ells.

Font: Clínica de l’Ansietat. Barcelona i Madrid. Psicòlegs. Teràpia cognitiu-conductual.

Interaccions contraproduents

Ansietat: pretensió de control conscient sobre repertoris automàtics o automatitzats

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

«Si ordeno, deia (el rei) correntment, a un general que es transformi en un au marina i el general no obeeix, no serà culpa del general. Serà culpa meva.» (Antoine de Saint-Exupéry, El Petit príncep).

És probable que l’ansietat alteri l’execució de conducta, fins i tot alguns que normalment surten sols, sense que la consciència intervingui en la producció, ja sigui perquè es tracta de respostes automàtiques, o bé automatitzades després d’un procés d’aprenentatge i entrenament.

L’ansietat pot comprometre o dificultar l’escriptura, sigui manual o dactilogràfica, l’articulació i fluïdesa de la parta, l’atenció i la concentració, la resposta sexual, la conciliació de la son i, pràcticament, qualsevol acció.

Llavors, el subjecte perd part de l’eficàcia habitual i augmenta la desconfiança en els seus recursos i possibilitats. Alertats per l’increment d’errors, alguns pacients decideixen, llavors, sotmetre a control directe i voluntari, accions o seqüència d’accions que normalment es produïen automàticament, sense esforç conscient de realització, en el marc de programes d’acció més generals.

Així, és possible que la persona afectada tracti de regular voluntàriament la resposta de l’erecció; de regular el moviment dels dits quan escriu a màquina, en què ordena cada moviment al dictat d’un pla teòric d’actuació (com quan aprenia a escriure) i comprova la impressió correcta de cada caràcter o paraula; de forçar la pròpia concentració, de manera que, en realitat, s’està concentrant sobre el propi fenomen de concentració, en detriment del que teòricament es vol atendre; de forçar la son, activitat que en la pràctica impedeix conciliar-lo, o d’operar sobre l’idioma habitual prefigurat mentalment cada fonema, paraula o frase i la consegüent disposició de l’aparell fonador (de manera molt semblant a com es fa quan s’inicia l’aprenentatge d’un idioma estranger).

Aquests procediments converteixen la tasca en irresoluble, és a dir, abocada al fracàs, amb la consegüent obstaculització del pla general en què es troba articulada. És igual com s’apliqui la solució, s’incorre en una circularitat que s’autoalimenta indefinidament.

Es posen disposar voluntàriament, això sí, algunes condicions que possibiliten l’ocurrència d’esdeveniments com els mencionats anteriorment, però no provocar-los directament. Així, per exemple, per facilitar la conciliació de la son es pot procurar l’aïllament d’estímuls auditius o lluminosos, regular la temperatura de l’habitació, adoptar una posició còmode de repòs, etc. però no imposar la son.

El problema del control conscient sobre repertoris automatitzats és un cas particular d’un altre de més general, que consisteix a voler tenir present en cada moment i en cada pas de la seqüència de l’acció el per què del que es fa, com s’està fent i com està resultant, preguntes que, encara que fonamenten l’acció, han de ser provisionalment relegades a l’oblit perquè es puguin executar correctament. Aquí, els efectes contraproduents no es produeixen necessàriament per ser, aïlladament, actes contraproduents, sinó per les múltiples incompatibilitats que generen tant des del punt de vista de la lògica de desenvolupament de l’acció com dels plans sobre els quals s’opera.

Els errors, els dubtes sobre la pèrdua de la normalitat i la raó, la sensació d’estranyesa, condueixen al pacient a establir aquest híper control que el porta a comportar-se constantment com un instructor, guardià o jutge de si mateix en la vida i actes quotidians, simultàniament a la producció.

Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994). ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat. Madrid i Barcelona

Altres errors

Perfeccionisme i ansietat

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

«L’esforç per prendre la decisió ha de fer-lo cadascú en solitari: ningú no pot ser lliure per tu» (F. Savater, Ètica per al meu fill).

El perfeccionisme: la insatisfacció que mai s’acaba

Els plans d’acció de la persona tenen un objectiu que es va realitzant pas a pas. L’inici d’una acció ve després de la conclusió d’una altra acció. Els passos per aconseguir l’objectiu es poden entendre cada un com a objectius provisionals, que necessiten estar limitats per un principi i un final per ordenar-se.

L’èxit forma part del tancament o conclusió d’una acció. Un èxit comporta saber que el desig que teníem s’ha realitzat. El fracàs condueix a reintentar-ne l’execució (revisant-ne o no les regles de realització), o bé a abandonar el projecte.

Algunes persones, per raons de processos d’aprenentatge basats en la sobreexigència; altres, per atribuir-se poca eficàcia o valor, i terceres persones per tenir una necessitat elevada necessitat d’acceptació o aprovació social, tendeixen a combatre la sensació d’inseguretat i reforcen els requisits per donar una acció o una seqüència d’acció per bona i/o acabada.

Donar la conformitat a una acció o seqüència d’acció, de manera que no quedi solta i irresolta, i sí finalitzada, és una cosa que s’efectua per mitjà de processos d’avaluació. Aquests processos requereixen criteris de suficiència, satisfacció i saciabilitat que donin els resultats per bons o per dolents. Aquests criteris constituirien la basa del que Miller, Galanter i Priban (1960) anomenen Ordre de parada. Per mitjà d’aquesta operació, l’acció pot quedar tancada, posposada o abandonada si no s’aconsegueixen professos o resultats satisfactoris, o bé si entren en conflicte amb altres interessos.

El perfeccionisme porta a les persones a establir plans minuciosament. No es decideixen a executar-los fins que han traçat, amb tot tipus de detall, les tàctiques més petites. Normalment, la minuciositat ve acompanyada de la falta de flexibilitat. Un pla és flexible, assenyalen Miller, Galanter i Priban (1960) si podem canviar fàcilment l’ordre d’execució de les parts sense afectar-ne la viabilitat. El planificador rígid, que planificaria el seu temps com una seqüència de relacions causa-efecte, és incapaç de reordenar les seves llistes de coses a fer per adaptar-se a les circumstàncies canviants i seria incapaç de reaccionar en el moment crucial i, generalment, exigiria demanar-se un temps abans de poder incorporar qualsevol subpla. El perfeccionisme porta, a la vegada, a executar les tasques amb una cura extremada i amb comprovacions reiterades que certifiquen la correcció del procediment.

Finalment, s’hauria de sotmetre el resultat o producte de l’acció a un anàlisi de qualitat escrupolós. D’aquesta manera, s’asseguraria el reconeixement i l’acceptació unànimes del producte –ha de ser bo en tot i per a tots– i del seu productor (el perfeccionisme en qüestió).

Així, es pot repetir diverses vegades l’ordenament alfabètic d’un fitxer, abans d’arxivar-lo; tornar a casa per comprovar que, efectivament, s’ha tancat la porta o el gas; repassar mentalment el contingut verbal d’una conversa passada, calcular les possibilitat de malentesos que hagi pogut generar la intervenció i tornar a la conversa fora de lloc i de temps, per donar explicacions que ningú no ha demanat, etc.

La inseguretat personal s’assenta sobre la valoració de l’error, falta, insuficiència i incapacitat. El perfeccionisme com a resposta d’afrontament consisteix a extremar els criteris o requisits de satisfacció o triomf per assegurar l’èxit. Si no s’aconsegueixen aquests criteris d’infal·libilitat no es dóna conformitat a l’acció, i s’ha d’intensificar l’interès que es posa per aconseguir-ho. Una cosa així es fa, encara que per altres motius en les anomenades vagues d’interès, que consisteixen a treballar escrupolosament (per exemple, els encarregats de la neteja d’un avió abrillanten insaciablement qualsevol element metàl·lic de l’aparell), una manera de fer que té com a conseqüència el retard o interrupció de programes o previsions.

En uns altres termes, els mitjans –dels quals hem parlat en termes de finalitats provisionals–, es converteixen en una finalitat per si mateix. A la incertesa es respon amb perfeccionisme i, aquest, tot elevant els criteris de suficiència, genera més inseguretat, intensifica els dubtes, indecisions i desànim. El perfeccionisme dóna les accions que en realitat estan normalitzades o tancades per frustrades o insatisfactòries.

El perfeccionisme pot portar a redecidir constantment el sentit que es dóna a una acció nostra o d’altres, com a determinant de decisions posteriors. Un exemple: una persona, X, necessita saber si allò que sent per la seva parella l’autoritza a seguir amb ella i comprometre’s més en la relació o, per contra, hauria de deixar-ho estar. Si l’últim incident que considera és que el cap de setmana anterior no la va veure i la va trobar a faltar, conclou que, en el fons, per sobre dels inconvenients, l’estima profundament. Però si avui s’ha avorrit mentre passejava amb ella i, a més, ha sentit de temptació de mirar les cames d’una altra noia amb qui s’ha creuat, això l’obliga a reobrir l’expedient de la relació i replantejar-ne la naturalesa tenint en compte les dades, que poguessin donar la clau del que és aparent o profund en els seus sentiments. Llavors, pot concloure que no l’estima. Però demà, quan la vegi, podria sentir alegria i un fort desig d’abraçar-la.

Aquest últim fet en la cadena de desenvolupament el portaria a obrir de nou l’expedient i recodificar tots els fets en funció d’aquesta última clau.; fins aquí, l’exemple. Veiem, doncs, com la intolerància a la inseguretat i al dubte porta a redecidir constantment els plans generals, sobre la base de seqüències puntuals, a les quals es concedeix el valor crític, que instal·la el subjecte en l’avaluació constant del procés general i el sostreu de la participació en els fets, que simplement adquireixen el caràcter de la prova en relació amb allò avaluat en cada moment.

El perfeccionisme pot afectar a l’anticipació de l’acció, a la seva execució i, molt particularment, al seu tancament o terminació.

Malgrat això, el perfeccionisme no sempre és un problema. Si és moderat pot afavorir la superació i el desenvolupament personal. L’habilitat per acceptar defectes menors és un punt crític que marca la diferència entre el perfeccionisme que es pot considerar normal o adaptatiu i el que no ho és. El perfeccionista moderat es fixa nivells alts de desenvolupament, però se sent lliure per ser menys precís o rigorós, arribats al punt, si la situació ho requereix o ho aconsella; tolera el dubte de manera raonable sense esperar que la seva actuació no doni lloc a algun dubte en algun aspecte o per a algú. Les persones per a les quals el perfeccionisme és un problema es regeixen per estàndards alts d’actuació dels quals no es poden desviar.

Les situacions de canvi i adaptació, la presa de decisions importants, l’estrès, l’aparició de problemes de l’estat d’ànim i l’ansietat poden afavorir l’evolució del perfeccionisme cap a extrems negatius, particularment en persones més controladores, amb una fora necessitat d’aprovació, amb por intensa a l’avaluació social negativa i amb una autopercepció de baixa eficàcia.

Aquestes són algunes de les maneres de regular el perfeccionisme:

Canviar hàbits de comparació

En alguns casos, el perfeccionisme s’assenta sobre sentiments d’inseguretat, baixa autoestima i inferioritat. En molts d’aquest casos, és comú que la persona tendeixi a comparar la seva actuació amb la d’altres persones en busca d’una referència o mesura.

La comparació ha sigut utilitzada en la nostra cultura, afortunadament cada vegada menys, per pares, educadors o caps per estimular la millora i el perfeccionament de fills, educats o treballadors.

Quines conductes s’acostumen a agafar com a objecte de la comparació?

Alguna de les que prèviament es dóna per dolenta o insuficient. Acostuma a pensar que les que són bones, «ja estan bé». Si es tracta de millorar alguna cosa, serà el que estigui malament. A més, es pensa que assenyalar el que està bé pot fer que la persona es confiï excessivament, es converteixi en un cregut, es relaxi o s’adormi sobre els llorers. Per contra, es creu que el que s’hauria de propiciar és l’esforç, la insatisfacció i el sacrifici.

Amb qui se sol establir la comparació?

Amb algú que en la conducta objecte de comparació destaqui i tingui un desenvolupament excel·lent i reconegut.

Quin és el resultat de la comparació?

Pràcticament el 100% de les vagades que es fa referència a la nostra conducta, és per assenyalar algun «però» o insuficiència. No podria ser d’altra manera si el que està bé «ja està bé» i no és objecte de comentari. El 100% de les vegades sortim malparats de la comparació. Sempre els altres són millors. No podria ser d’altra manera si es compara alguna cosa prèviament donada com a dolenta amb una de considerada com a bona.

Això no obstant, el problema no és que els altres ens hagin comparat o no, fins i tot amb bona intenció. El problema és que nosaltres haguem interioritzat i automatitzat aquests procediments d’avaluació, de perfeccionament i de mobilització, i els construïm sobre els mateixos biaixos:

mostra esbiaixada de conductes: només ens fixem en allò de nosaltres mateixos que no ens agrada
mostra esbiaixada de persones amb les quals ens comparem: escollim a persones la conducta de les quals s’ha donat per bona prèviament

És obvi que es tracta d’un procediment poc objectiu, trucat i confirmatori de la idea amb la qual partíem: som inútils i inferiors. És curiós com, a vegades, estem disposats a fer-nos trampes fins i tot per perdre. Escollir una conducta prèviament donada com a insuficient ens col·loca, per endavant, amb poques possibilitats de sortir airosos, però si, a més, juguem amb les cartes marcades i escollim per comparar-nos amb una persona la conducta de la qual s’ha establert prèviament com a bona, el resultat està cantat: som inútils i inferiors. S’ha subratllat «som» perquè aquí arriba la traca final d’aquest rosari d’autotrampes: la conclusió a la qual arribem no és «en aquesta conducta, en aquesta ocasió i circumstàncies –i potser en alguna altra– he aconseguit un desenvolupament menys efectiu o eficaç que l’aconseguit per aquella altra persona»; sinó que és «són inútil i inferior, de segona categoria o divisió». Hem convertit així una actuació millorable, en una prova d’un obstacle, d’una tara o una limitació consubstancial al nostre ser, a la nostra persona. És una cosa així com… si de dir una idiotesa se’n deriva un idiota, de no donar la solució més intel·ligent a un problema determinat se’n deriva el que sóc jo.

Progressió: Avaluar-se en relació al punt de partida

Anteriorment, s’ha dit que el desenvolupament s’efectua pas a pas, des d’un punt de partida, pres com a referència inicial, fins a un punt final.

Alguns projectes o propòsits tenen un objectiu final amb criteris d’assoliment precisos, objectivables, per exemple, aconseguir un objectiu de vendes, fer-se amb determinats béns o bé obtenir el carnet de conduir. Això no obstant, altres projectes són més genèrics –encara que per trams es poden delimitar objectivament–, amb criteris d’assoliment o satisfacció més difusos, i amb objectius que són més aviat ideals o desideràtums, com ara, per exemple, dominar completament un idioma o optimitzar les nostres relacions socials i afectives. Aquests tipus d’objectius, formulats d’aquesta manera, marquen la direcció en la qual volem avançar, serveixen de guia i donen sentit als nostres fets, però en termes absoluts no són assolibles i no formen part d’allò que s’ha d’aconseguir. Com a símil, l’estrella polar, hi és per orientar-nos i ajudar-nos a aconseguir diverses latituds del nord, però no per tocar-la amb els dits.

Algunes persones, guiades pel seu perfeccionisme, prenen els ideals o desideràtums com si fossin els objectius finals, i es jutgen des d’aquesta posició. Els desideràtums no són objectius pròpiament dits.

Un error comú en l’avaluació de projectes és fer-ho prenent com a referència l’objectiu final, de manera que es mesura la distància entre l’objectiu i el punt de desenvolupament actual. Per contra, és aconsellable mesurar la distància entre el punt actual de desenvolupament i el punt de partida o un punt anterior a l’actual. Encara que en termes matemàtics ambdues mesures són inversament proporcionals –qualsevol de les dues ens dona la longitud de l’altra i la posició relativa del moment actual–, posa l’accent en el que falta. Sempre falta, estiguem on estiguem. A més, si com és freqüent en el perfeccionista, ens jutgem en cada moment en termes dels objectius finals, passant sobre la nostra actuació actual, la plantilla de correcció construïda en termes finals, la consciencia de falta i insuficiència s’incrementa. Això ens pot portar a planificar malament: si ens jutgem pels objectius finals, posarem l’exigència d’assolir-los en la situació actual o immediata, i es trencarà la progressivitat, la tasca es farà irresoluble i s’entrarà en la coneguda dinàmics del tot o res.

Si, per contra, ens avaluem des de darrere fins a davant –és a dir, del moment inicial, o anterior a l’actual, a l’actual– s’aconsegueix una percepció més clara de l’avenç, de capacitat de guanyar terreny, es genera autoconfiança i l’avaluació es fa en termes positius (tenir més d’allò agradable o desitjat i menys d’allò no desitjat). És més fàcil mantenir la progressió, la referència és la nostra pròpia marca actual i l’objectiu immediatament posterior una cosa que es considera més factible, ja que estem més a prop. La nostra tasca no és competir contra els nostres propis objectius, o amb les posicions avançades que, en la mateixa línia, altres ja hagin aconseguit. Per tant, per marcar els estàndards de la nostra propera i immediata intervenció simplement ens posarem l’objectiu de superar la nostra pròpia marca, en la direcció assenyalada.

Per al perfeccionista, els riscos de relliscades no acaben aquí. Encara que se suposi que ha actuat salvant els problemes citats anteriorment, es podria donar la particularitat que, un cop establerts i aconseguits uns objectius, després ens jutgéssim per uns d’altres. Un exemple, imaginem que s’ha de caminar cap a la porta i obrir-la, ja que l’objectiu és travessar-la. Es fa amb eficàcia, però a l’hora de valorar l’acció, es diu «s’ha obert la porta, però amb poc estil o elegància». Per al perfeccionista no hi ha elements accessoris d’actuació, malgrat que no siguin centrals a efectes de l’objectiu o funció que acomplien. És possible que, malgrat l’èxit aparent d’una acció, el veredicte final sigui negatiu, es desplaci i s’estableixi sobre altres aspectes absolutament accidentals.

Decidir no és tenir-ho clar, és aposar: desenvolupament de la tolerància al dubte

Alguns dubtes són irreductibles. Les diferents opcions o alternatives poden tenir avantatges, inconvenients i aspectes incerts o desconeguts. Prendre una decisió enfront de dues o més opcions, no implica aïllar totes les incògnites i inconvenients. Decidir és passar de l’anàlisi a l’acció, renunciar a una cosa per fer-ne una altra de factible: saber a favor de què hem de treballar, malgrat que el resultat sigui incert. Decidir és apostar per una opció, dur-la a terme, executar-la sense tornar de nou a la fase de deliberació, tot i que reaparegui algun dubte o es manifesti algun inconvenient.

Un minut després de prendre una decisió, es tenen els mateixos dubtes que un minut abans de fer-ho. La gran diferència és que ara s’està compromès –aquí hi ha el fet, en responsabilitzar-se– en un programa d’acció: desactivar una opció, i activar i materialitzar-ne una altra.

Examinar evidències: introduir deliberadament erros petits i veure quins efectes tenen

Sovint es pensa que un error tindrà conseqüències severes per a la nostra imatge personal, professional o social. En moltes casos, el càlcul d’aquestes conseqüències està basat més en les nostres pors que en evidències objectives. A vegades és convenient sotmetre a prova la nostra creença o suposició i introduir en el nostre comportament alguns errors o cert desordre de manera deliberada, controlada, progressiva i sense córrer grans riscos: equivocar el nom d’una capital o autor, quedar-nos en blanc uns segons, malentendre una frase, etc.

Experiments d’aquesta mena permeten comprovar que les conseqüències són menors, assumibles i, en la majoria dels casos, reconduïbles.

Regular els factors de risc: estrès, ansietat, estat d’ànim

Les alteracions emocionals, particularment les relacionades amb l’ansietat, l’estrès i el desànim són fonts d’inestabilitat, propicien inseguretat i generen més necessitat de control i prevenció. Aquests factors poden passar d’un perfeccionisme sa, que fins i tot pot gaudir-se, a un de paralitzant i ansiogen.

Font: J.Carlos Baeza Villarroel. Clínica de l’Ansietat. Barcelona, 2008.

Clínica de
l'Ansietat

Vídeo canal

Suscríbete a la Newsletter de Clínica de la Ansiedad