Autor: Administrador

Hipocondria: ansietat per la malaltia

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

La cura del nostre cos i les preocupacions raonables per la salut són conductes adequades, serveixen per prevenir diferents malalties. I, sens dubte, quan es pateix realment una malaltia, són encara més adequades, sempre que siguin proporcionals a la malaltia.

El que passa en la hipocondria és una preocupació desorbitada a patir malalties que no es tenen, o si es tenen, no justifiquen aquesta preocupació. Les cavil·lacions es basen en petites sensacions físiques vagues i imprecises. Aquesta preocupació immensa genera molta angoixa i sol comportar que la persona descuri diferents activitats que abans feia amb normalitat: decuit de la feina, de la vida social, de la parella i d’activitats d’oci.

Els components essencials de la hipocondria es poden dividir en tres blocs:

Cognitius:

Preocupació pel propi cos i per patir diferents malalties
Cavil·lacions sobre símptomes i conseqüències
Autoobservació excessiva de les funció del cos i tendència a veure-les com un senyal de la malaltia
Més atenció a les possibles conseqüències negatives, i desatenció dels aspectes més saludables d’un mateix i de la vida

Emocional-fisiològics:

Ansietat
Por sense correspondència amb el perill real
Canvis de l’estat d’ànim

Conductuals:

Parlar a coneguts i estranys dels diversos mals i símptomes
Cerca d’informació en diferents fonts (enciclopèdies, altres malalties, familiars, etc.)
Autoobservacions repetides i manipulació de diferents parts del cos per diverses comprovacions
Augment de les visites a metges i especialistes; deteriorament de les relacions, en algun cas, evitament total de consultes i probes mèdiques
Disminució d’altres activitats La persona hipocondríaca està molt posada en el rol de malalt, és a dir, centra la major part de la seva vida en la vivència d’estar malalt.

Encara que la hipocondria com a trastorn es independent de l’ansietat i la depressió, moltes vegades apareixen hi apareixen juntes. Aquesta coexistència s’explica per diversos motius. El to d’ànim negatiu fa que ens centrem més en nosaltres mateixos, porta a interpretar sensacions neutres com a senyals de perill potencial de la malaltia i torna catastrofistes les preocupacions per patir una malaltia i el que significaria patir-la. No s’ha d’oblidar que les pròpies emocions negatives poden generar símptomes físics —l’ansietat, per exemple, genera palpitacions, suors, tremolors o marejos— que poden ser vistos com a malaltia física si se’n desconeix l’origen o, fins i tot, poden afavorir l’aparició d’altres problemes de salut (úlceres, psoriasis, cefalees tensionals, hipertensió arterial, asma bronquial, etc.).

Entre els factors que faciliten l’inici dels quadres d’hipocondria, hi ha els següents:

Experiències prèvies amb efectes sensibilitzadores: coneixements d’errors mèdics, familiars malalts, pares hipocondríacs.
Factors d’aprenentatge en relació al propi cos: fonamentalment costums socials en l’expressió emocional de la malaltia i les reaccions, capacitat amplificada per percebre les reaccions internes reaccions i errors de manera d’afrontar situacions estressants.
Formació de creences errònies sobre els símptomes, la salut i la malaltia. A més d’una atenció selectiva a aspectes negatius i la tendència a confirmar aquestes creences errònies.
La presència d’un incident crític extern: la mort d’un familiar, la informació sobre una malaltia de la qual es creu tenir els símptomes o l’estat d’ànim negatiu, pot activar les creences i els comportaments anteriorment mencionats, fet que desencadena els components característics de la hipocondria.

Un vegada iniciada la hipocondria, hi ha altres factors que contribueixen a mantenir-la:

Visites continuades als metges i als especialistes, sense que hi hagi una causa física al problema i sense cap explicació satisfactòria. Malgrat això, hi ha un grup de pacients hipocondríacs que eviten sistemàticament qualsevol consulta o exploració mèdica per por que es confirmi la malaltia temuda.
Insistent cerca d’informació sobre malalties en diferents fonts. – Cavil·lacions sobre els símptomes, la salut, la malaltia i les conseqüències.
Aparició de malalties reals que confirmen les creences.
Centrar la major part de la vida a les vivències d’estar malalt.
L’abandonament d’interessos i la falta d’activitat permeten atendre més les pròpies sensacions.
Atenció continuada a la persona i les seves queixes per part dels coneguts.

En medicina, aquesta malaltia té una mala acceptació i enteniment. La relació metge-pacient es va deteriorant. El pacient no està satisfet amb les explicacions mèdiques, les quals diuen que no té cap problema físic o que és un malalt imaginari. Des del punt de vista psicològic, una vegada s’ha comprovat que es té un estat de salut bo, el tractament se centra en les preocupacions per la salut, les emocions i les conductes associades. Els medicaments no solen ser efectius, excepte en la mesura que redueixen l’ansietat o el desànim.

________
Font: Clínica de l’ Ansietat. Psicólegs i psiquiatres a Barcelona i Madrid.

Més informació

Avia, M.D. (1993). Hipocondría. Barcelona. Ediciones Martínez Roca S.A.

Bauris, M. (1990). Hipocondría. Barcelona. Gedisa Editorial.

First,M; Frances, A.; Pincus H.A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona. Ed. Masson.

First,M; Frances, A.; Pincus H.A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona. Ed. Masson.

Hipocondríacos

Vídeo: Hipocondría: Ansietat per la malaltia.

Documents relacionats

Enfermedades psicosomáticas

Estrès Posttraumàtic

Estrès posttraumàtic: diagnòstic diferencial

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

El diagnòstic diferencial serveix per fer una valoració correcta d’una malaltia pel que fa a d’altres de semblants, amb les quals es pogués confondre o solapar-se. És una valoració clínica que correspon exclusivament als especialistes, en cap cas, als pacients. En molts casos, requereix proves i exploracions complementàries que s’han de sol·licitar als serveis mèdics pertinents en cada cas.

El diagnòstic diferencial del trastorn per estrès posttraumàtic s’ha de fer respecte a

Trastorn adaptatiu: s’utilitza aquest diagnòstic quan hi ha els mateixos símptomes que en el trastorn per estrès posttraumàtic però no són a causa d’un esdeveniment molt greu. I també, quan es dóna per un esdeveniment greu, però no hi ha el quadre típic de TEP.
Símptomes d’evitació, retraïment afectiu i augment de l’activació previs a l’esdeveniment traumàtic: es deuen a altres trastorns ja presents abans del succés estressant.
Aparició d’altres trastorns mentals per l’exposició a l’esdeveniment traumàtic: llavors es reunirien els criteris per a trastorns com el trastorn psicòtic breu, el trastorn de conversió, el trastorn depressiu major, o d’altres. No obstant això, si també es compleixen els criteris per al TEP, es farien ambdós diagnòstics.
Trastorn per estrès agut: el quadre de símptomes apareix i desapareix durant les 4 setmanes posteriors a l’esdeveniment traumàtic. Si persisteix més d’un mes i hi ha els símptomes característics del TEP, el diagnòstic serà el de TEP.
Trastorn obsessivocompulsiu: també hi ha pensaments intrusos i recurrents, però són reconeguts com a inapropiats i no es relacionen amb cap esdeveniment traumàtic.
Il·lusions, al·lucinacions i altres alteracions perceptives en altres trastorns mentals: aquests trastorns mentals serien l’esquizofrènia i altres trastorns psicòtics, el trastorn de l’estat d’ànim amb símptomes psicòtics, el delírium, trastorns relacionats amb substàncies i trastorns psicòtics per malaltia mèdica.
Simulació: es fingeixen els símptomes per obtenir beneficis materials, laborals, legals o de qualsevol altre tipus.

Més informació

First,M; Frances, A.; Pincus H.A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona. Ed. Masson

First,M; Frances, A.; Pincus H.A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona. Ed. Masson

Talbott,J.A.;Hales,R.E. y Yudofsky,S.C.(1989): Tratado de Psiquiatría. Barcelona: Áncora

Obsessions

El trastorn obsessivocompulsiu: Diagnòstic diferencial

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

El diagnòstic diferencial serveix per fer una correcta valoració d’una malaltia respecte a d’altres de semblants, amb les quals pot confondre’s o solapar-se. És una valoració clínica que correspon exclusivament als especialistes i en cap cas als pacients. En moltes ocasions, requereix proves i exploracions complementàries, que s’han de sol·licitar als serveis mèdics pertinents en cada cas.

El trastorn obsessivocompulsiu (TOC) ha de diferenciar-se d’altres trastorns que s’hi assemblen pel que fa a la forma:

El trastorn d’ansietat per malaltia mèdica: Si existeixen obsessions o compulsions, aquestes s’expliquen pels efectes fisiològics directes d’una malaltia mèdica.
El trastorn d’ansietat induït per substància: Les obsessions i les compulsions s’expliquen pels efectes fisiològics directes d’una substància –drogues o medicaments–.
El trastorn dismòrfic corporal: El contingut de les obsessions i dels rituals és, únicament, la preocupació per la pròpia aparença.
Les fòbies específiques o la fòbia social: La inquietud és a causa d’un objecte o d’una situació temuts i no a causa del contingut de les idees obsessives.
La tricotil·lomania: Les idees o els rituals recurrents es relacionen amb arrancar-se els cabells.
L’episodi depressiu major: Constants cavil·lacions sobre fets desagradables, congruents amb l’estat d’ànim negatiu. No són idees egodistòniques, és a dir, la persona no les veu com quelcom aliè –a diferència del que succeeix en el trastorn obsessivocompulsiu–.
El trastorn d’ansietat generalitzada: Hi ha preocupacions excessives, que es diferencien de les obsessions perquè les preocupacions es viuen com una inquietud excessiva relacionada amb fets de la vida real –per exemple, amb perdre la feina–; a més, es perceben com a autogenerades (egosintòniques).
La hipocondria: Idees recurrents a causa de la por de patir o d’estar patint una malaltia, a partir de la mala interpretació dels símptomes físics. No acostuma a haver-hi rituals com rentats o repeticions excessives.
La fòbia específica a les malalties: Tampoc no hi ha rituals i la preocupació, més que per patir ja les malalties, és per la possibilitat de contreure-les.
El trastorn delirant o el trastorn psicòtic no especificat: Les obsessions o les compulsions es desmarquen de la realitat –per exemple, creure’s responsable de la mort d’algú altre perquè una vegada es va desitjar aquesta mort–. A més, acostuma a haver-hi altres símptomes psicòtics.
L’esquizofrènia: Idees delirants recurrents i comportaments estereotipats estranys, no congruents amb la realitat i egosintònics –sintonitzen amb la persona–. En ocasions, es presenten tots dos diagnòstics.
El trastorn de tics o el trastorn de moviments estereotipats: Tant els tics –per exemple, escurar-se el coll o parpellejar repetidament– com els moviments estereotipats –per exemple, balancejar-se o mossegar-se– són menys complexos que les compulsions i no tenen per objectiu eliminar una obsessió. És possible que hi hagi símptomes del trastorn obsessivocompulsiu i del trastorn de tics a la vegada; aleshores caldrà diagnosticar-los tots dos.
Els comportaments dirigits associats amb altres trastorns mentals: El joc patològic, les parafílies, els trastorns de la conducta alimentària i la dependència o l’abús de l’alcohol. Hi ha pensaments recurrents i comportaments excessius, relacionats respectivament amb el fet de jugar, amb l’activitat sexual, amb el menjar o amb l’alcohol, que no poden considerar-se obsessions perquè la persona n’obté plaer. Si vol abandonar-los és pels perjudicis que li comporten.
El trastorn obsessivocompulsiu de la personalitat: No hi ha ni obsessions ni compulsions. Es caracteritza per una preocupació permanent per l’ordre, pel control i pel perfeccionisme. Si es compleixen els criteris, es poden fer ambdós diagnòstics.
Les supersticions no patològiques i els comportaments repetitius: No ocupen gaire temps ni afecten excessivament les activitats quotidianes de la persona. A més, no provoquen un malestar significatiu.

Referències

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona: Masson.

Talbott, J. A., Hales, R. E. i Yudofsky, S. C. (1989): Tratado de Psiquiatría. Barcelona: Áncora.

Vídeo il-lustratiu: Trastorno obsesivo-compulsivo, qué es y cómo se trata

Ansietat generalitzada

El trastorn d’ansietat generalitzada: Diagnòstic diferencial

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

El trastorn d’ansietat generalitzada (TAG) ha de diferenciar-se de:

El trastorn d’ansietat per malaltia mèdica: Els símptomes s’expliquen pels efectes fisiològics directes d’una malaltia mèdica (per exemple, l’hipertiroïdisme).
El trastorn d’ansietat induït per substància: Hi ha una substància –una droga, un medicament o un tòxic– que provoca els símptomes d’ansietat (per exemple, patir molta ansietat després d’una ingesta excessiva de cafeïna).
L’ansietat en altres trastorns mentals: La inquietud excessiva es relaciona amb la possibilitat de patir un atac de pànic –trastorn de pànic–, amb el fet de passar-ho malament en públic –fòbia social–, amb el fet d’engreixar-se –anorèxia nerviosa–, amb la por de patir una malaltia greu –hipocondria–, amb el fet de presentar múltiples símptomes físics –trastorn de somatització–, o amb la preocupació, en la infància, pel benestar dels éssers estimats o pel fet d’estar allunyat d’ells o de la llar –trastorn d’ansietat per separació–.
Les idees obsessives en el trastorn obsessivocompulsiu: No són simplement preocupacions per problemes quotidians, sinó, més aviat, pensaments intrusos i inoportuns que acostumen a anar acompanyats de rituals compulsius per reduir l’ansietat que generen.
El trastorn per estrès posttraumàtic: Si l’ansietat generalitzada només apareix durant el transcurs d’un trastorn per estrès posttraumàtic, únicament es diagnostica aquest últim.
El trastorn adaptatiu amb ansietat: Només s’estableix aquest diagnòstic quan no es compleixen els criteris per al diagnòstic de la resta de trastorns d’ansietat. A més, és causat per un estressor i no es prolonga més enllà de sis mesos des de l’aparició de l’estressor.
L’ansietat en els trastorns de l’estat d’ànim i en els trastorns psicòtics: L’ansietat apareix només durant el transcurs d’aquests. A més, existeixen altres símptomes específics d’un d’aquests dos grups.
L’ansietat no patològica: Les preocupacions són més controlables (per exemple, es poden posposar) i interfereixen menys en l’activitat diària de la persona. A més, són menys intenses, menys pertorbadores i menys duradores, i es relacionen més amb factors desencadenants. No acostumen a acompanyar-se de símptomes físics, com la tensió muscular, de irritabilitat o de impaciència, tot i que, en nens, és més freqüent que apareguin aquest tipus de símptomes.

Més Informació

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona: Masson.

Talbott, J. A., Hales, R. E. i Yudofsky, S. C. (1989): Tratado de Psiquiatría. Barcelona: Áncora.

Fòbia Social

La fòbia social: Diagnòstic diferencial

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

La fòbia social ha de diferenciar-se de:

El trastorn d’angoixa amb agorafòbia: Hi ha crisis d’ansietat repetides i inesperades que porten a tenir por de múltiples situacions i a evitar-les, i no són només situacions socials –com passaria en la fòbia social–. No obstant això, de vegades, pot haver-hi tots dos diagnòstics.
L’agorafòbia sense història de trastorn de pànic: En aquest trastorn es té por d’una sèrie de situacions en què un pot ser observat pels altres o no ser-ho –per exemple, viatjar sol per túnels–. A més, anar acompanyat acostuma a tranquil·litzar la persona. Aquest efecte no es produeix en la fòbia social, en la qual fins i tot es pot patir menys ansietat si un va sol.
El trastorn d’ansietat per separació: És l’evitació i la por, en la infància, de separar-se de les persones amb qui s’han establert vincles. Es troben còmodes en situacions socials si són dins la llar. En canvi, en la fòbia social es temen totes les situacions socials.
El trastorn d’ansietat generalitzada i la fòbia específica: Les preocupacions i les pors no es limiten a les situacions socials.
Els trastorns generalitzats del desenvolupament i el trastorn esquizoide de la personalitat: També s’eviten les situacions socials, però és a causa del desinterès per les persones. Per diagnosticar fòbia social es requereix haver establert, com a mínim, una relació –per exemple, d’amistat– apropiada a l’edat de la persona, fora de la família immediata.
El trastorn evitatiu de la personalitat: Tot i que és un trastorn de la personalitat, pot considerar-se una variant més greu de la fòbia social generalitzada –a múltiples situacions socials–. De vegades hi haurà tots dos diagnòstics.
L’ansietat social i l’evitació en altres trastorns mentals: Com el trastorn depressiu major, el trastorn distímic, l’esquizofrènia, el trastorn dismòrfic corporal i d’altres. Si aquests símptomes només apareixen en el transcurs d’un d’aquests trastorns, el diagnòstic serà el trastorn mental corresponent i no la fòbia social.
L’ansietat social i l’evitació a causa d’una malaltia mèdica o d’una de mental que provoquen símptomes comprometedors: Per exemple, quequeig, tremolors en la malaltia de Parkinson, obesitat, etc.
L’ansietat social i l’evitació causades pels efectes fisiològics directes d’una substància: Ja sigui una droga legal o una de il·legal.
L’ansietat normal causada per haver d’actuar en públic, pel pànic als escenaris o per la timidesa: No provoca un malestar significatiu ni causa un gran deteriorament de les activitats de la persona. Per exemple, en nens pot aparèixer ansietat a causa d’esdeveniments socials amb adults, però no hi haurà fòbia social si aquesta ansietat desapareix quan es relacionen amb nens de la seva edat.

Referències

First, M., Frances, A. i Pincus, H. A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.

First, M., Frances, A. i Pincus, H. A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona: Masson.

Radio3W.com: “Fobias con Rosa León” en Dos mujeres y un diván. Psicòloga especialista en Psicologia Clínica de l’equip de la Clínica de l’Ansietat. http://dosmujeresyundivan.radio3w.com/?powerpress_pinw=262-podcast

Fóbies específiques

La fòbia específica: Diagnòstic diferencial

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Les fòbies específiques han de diferenciar-se de:

El trastorn d’angoixa amb agorafòbia: Hi ha crisis d’angoixa d’aparició inesperada que condueixen a l’evitació de múltiples situacions –no sempre clarament especificades– que es consideren causants d’aquestes crisis, a més d’una ansietat més permanent –aprensió contínua–. En la fòbia específica s’eviten menys situacions, és més evident quines s’eviten, les crisis d’angoixa –si ocorren– es limiten a aquests estímuls o a aquestes situacions i hi ha una ansietat menys permanent. No obstant això, de vegades, poden aparèixer els dos trastorns en el mateix individu.
La fòbia social: En aquest trastorn, es temen i s’eviten aquelles situacions en què s’està sotmès a l’avaluació social.
L’evitació en el trastorn per estrès posttraumàtic: Apareix després d’un esdeveniment estressant i amb relació a estímuls que fan recordar-lo. A més, apareixen símptomes característics, com la reviviscència de l’esdeveniment (flashbacks), l’empobriment afectiu o l’estat de hiperactivitat continu.
L’evitació en el trastorn obsessivocompulsiu: Està associada al contingut dels pensaments obsessius –per exemple, la contaminació o la brutícia–.
L’evitació en el trastorns d’ansietat per separació: Apareix en els nens com una gran por de separar-se de les persones a les quals se senten lligats. Acostuma a incloure por de les persones o dels esdeveniments que posen en perill les seves unitats familiars –viatges, lladres, accidents–.
Hipocondria: Es pot confondre amb la fòbia específica a situacions en què es pot contreure una malaltia, però en la hipocondria hi ha la convicció de patir una malaltia, amb la preocupació que se’n deriva, mentre que en la fòbia específica només es tem la possibilitat de tenir-la.
Anorèxia i bulímia nervioses: L’evitació es limita al menjar i als estímuls que s’hi relacionen, i està motivada per la por d’engreixar-se més que per la por dels aliments.
Trastorns psicòtics: En aquests trastorns, es poden evitar certes situacions o determinats objectes a causa del contingut dels deliris mateixos –per exemple, evitar el menjar perquè el subjecte creu fermament que el volen enverinar– i sense reconèixer que aquests són excessius i irreals.
Evitació no patològica de situacions o d’objectes determinats: Són evitacions normals, sobretot durant la infància, i no provoquen un malestar significatiu ni interfereixen en la vida social, acadèmica o laboral de la persona –per exemple, una por lleu de la foscor en la infància o la por de les serps en un subjecte que viu en una gran ciutat on no n’hi ha–.

Més informació

First,M; Frances, A.; Pincus H.A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona. Ed. Masson.

First,M; Frances, A.; Pincus H.A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona. Ed. Masson.

Radio3W.com: “Fobias con Rosa León” en Dos mujeres y un diván. Psicóloga Especialista en Psicología Clínica, del equipo de Clínica de la Ansiedad. http://dosmujeresyundivan.radio3w.com/?

Crisis de pànic i agorafòbia

El trastorn de pànic o crisi d’angoixa: Diagnòstic diferencial

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Cal diferenciar el trastorn de pànic de:

Els trastorns d’ansietat causats per una malaltia orgànica: Tenen característiques pròpies del trastorn de pànic, però també símptomes atípics que els diferencien d’aquest.

Les crisis hipoglucèmiques: Causades per un baix nivell de sucre a la sang que provoca palpitacions, tremolor o suor. Això els acostuma a passar a les persones diabètiques. Les crisis apareixen acompanyades d’una gran sensació de gana i es corregeixen menjant.
L’hipertiroïdisme: És un augment de l’hormona tiroxina a la sang que genera símptomes semblants als dels atacs de pànic. No obstant això, en l’hipertiroïdisme, les mans estan calentes i rosades, hi ha pèrdua de pes tot i mantenir la gana normal, no se suporta la calor i la taquicàrdia apareix fins i tot en repòs.
L’hiperparatiroïdisme: És la falta de secreció de l’hormona paratiroïdal.
La síndrome de Cushing: És una elevació dels nivells de cortisol a la sang. Tot i que pot ocasionar símptomes semblants als del pànic, el més habitual és que provoqui símptomes de depressió.
El feocromocitoma: En aquesta malaltia, es produeixen augments dels nivells de catecolamines, com succeeix en els atacs de pànic. La diferència és que la persona se sent “com si estigués ansiosa”, però no experimenta un gran terror ni ansietat anticipatòria.
L’epilèpsia: Les crisis comicials parcials complexes duren uns segons i presenten símptomes com la por, l’agressivitat i la sensació de desrealització i de despersonalització. De vegades, apareixen al·lucinacions, vòmits, diarrea o micció, una alteració de l’estat de consciència i amnèsia després de l’episodi, fets que permeten diferenciar-les del pànic.
Els trastorns audiovestibulars: En aquesta malaltia, es pateix vertigen i no les sensacions de mareig i de inestabilitat característiques del pànic.
Prolapse de la vàlvula mitral: En aquesta afecció, es produeix dolor precordial, palpitacions, arítmies, no se suporta l’exercici i apareixen dispnea, mal de cap, fatiga i ansietat. A diferència del que passa amb el pànic, en la auscultació es detecta un buf sistòlic.
Taquicàrdia supraventricular paroxisme: És una acceleració del ritme cardíac que fa que aquest arribi fins a les 140-220 pulsacions per minut. En el pànic, el ritme cardíac no arriba a ser tan elevat.
Intestí irritable: Aquí apareixen nàusees i molèsties intestinals, però sense relació directa amb l’ansietat aguda (en canvi, en el pànic sí que n’hi ha).
Altres malalties orgàniques: Com l’anèmia, la hipertensió, l’asma, les malalties cerebrovasculars, les infeccions, la migranya, la isquèmia, els tumors, la síndrome premenstrual, la manca de vitamina B₁₂, les alteracions electrolítiques, etc.

El fet que hi hagi qualsevol d’aquestes malalties no significa que no es pugui patir un trastorn de pànic, ja que poden coexistir i relacionar-se de maneres diferents.

Els trastorn d’ansietat per abús o per abstinència de substàncies

Abús: De cocaïna, d’amfetamines, de cafeïna (algunes persones utilitzen aquesta substància de manera errònia per contrarestar els efectes dels ansiolítics), de cànnabis, d’anticolinèrgics, d’al·lucinògens, d’hormones esteroides i de simpaticomimètics (com broncodilatadors o vasoconstrictors).
Síndrome d’abstinència: Per l’abandonament o per la reducció d’alcohol o d’ansiolítics.

Les crisis d’angoixa en altres trastorns d’ansietat: En la fòbia social, en el trastorn obsessivocompulsiu, en els fòbies específiques, en el trastorn per estrès agut o en el trastorn per estrès posttraumàtic, la por es desencadena a conseqüència d’un estímul extern (tot i que aquest no sempre és fàcil d’identificar), es té por d’unes quantes situacions específiques i apareix menys ansietat anticipatòria. En el trastorn d’ansietat generalitzada, els símptomes són menys intensos i més duradors, i les preocupacions no són referides a aquest símptomes.
La depressió: És un quadre molt diferent de l’ansietat, però que pot aparèixer conjuntament amb ella. Els seus símptomes són l’apatia, la falta de motivació, una gran tristesa, la ideació suïcida, la pèrdua de la libido o de la gana, etc.
La hipocondria: Tant en el pànic com en la hipocondria s’interpreten erròniament els senyals corporals. Però en la hipocondria, això no passa només amb els senyals propis de l’ansietat (les palpitacions, la sudoració, els marejos, etc.), sinó també amb senyals d’altres tipus (per exemple, una petita piga s’interpreta com un tumor maligne). A més, en la hipocondria es creu que l’amenaça succeirà al cap d’un temps, mentre que en el pànic la persona creu que es morirà o perdrà el control immediatament. Poden aparèixer també els dos diagnòstics a la vegada.
El trastorn de despersonalització: És l’experiència persistent i recurrent de sentir-se un observador extern dels actes propis físics o mentals, que pot acompanyar-se de sensació d’estranyament respecte del món real (desrealització). També pot aparèixer en el pànic, però ho fa conjuntament amb altres símptomes. En aquest trastorn, són freqüents l’”anestèsia” sensorial i la manca de resposta afectiva, i no acostumen a produir-se episodis de gran ansietat tan delimitats com passa en el pànic.
El trastorn d’ansietat per separació: S’inicia durant la infància i tant l’ansietat com l’evitació se centren en problemes relacionats amb la separació de figures amb les quals s’han establert lligams afectius.
L’evitació en el trastorn delirant: Hi ha evitació a causa de les idees delirants.

Referències

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (1999). DSM-IV. Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.

Roca, E. i Roca, B. (1999). Cómo tratar con éxito el pánico (con o sin agorafobia). Valencia: ACDE.

Talbott, J. A., Hales, R. E. i Yudofsky, S. C. (1989): Tratado de Psiquiatría. Barcelona: Áncora.

Introducció

Causes de l’ansietat: origen i manteniment

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 4 de gener de 2022

Introducció

L’home, com a ésser humà, es desenvolupa en constant interacció amb el medi. El medi es una font d’oportunitats per a la satisfacció de les seves necessitats i interessos, però també de riscos i amenaces. En essència, la relació de l’individu amb el medi consisteix en procurar-se i conservar les primeres, i en combatre, evitar, minimitzar o contrarestar les segones.

L’evolució ha anat dotant a l’espècie de complexos mecanismes destinats a preservar-se i millorar l’adaptació a diferents entorns i circumstàncies. Entre ells, han arribat a tenir especial rellevància i desenvolupament els sistemes d’alerta i defensa. El sistema que anomenem ansietat, compleix aquestes funcions. L’ansietat és un sistema d’alarma de l’organisme davant de situacions considerades una amenaça, és a dir, situacions que ens afecten i en les que tenim quelcom a guanyar o a perdre. El concepte d’ansietat està així estretament lligat a la percepció d’amenaça i a la disposició de respostes davant ella.

La funció de l’ansietat és advertir i activar l’organisme, mobilitzar-lo, davant de situacions d’un risc segur o probable, quimèric o real, de forma que pugui sortir victoriós d’elles. Depenent de la natura de les amenaces, o adversitats, l’ansietat ens prepararà:

per lluitar, afrontar o atacar el possible perill o problema;
per fugir del possible perill o amenaça;
per evitar situacions aversives o temudes;
per activar conductes de submissió que neutralitzin conductes hostils d’altres –en situacions de tipus social-;
per buscar recolzament, elements de seguretat i protecció;
per donar-nos eines o coneixements que ens permetin sortejar els riscos i/o aconseguir els nostres objectius.

L’ansietat integra tres tipus de components

Cognitius: anticipacions amenaçants, evaluacions del risc, pensaments automàtics negatius, imatges inoportunes, etc.
Fisiològics: activació de diversos centres nerviosos, particularment del sistema nerviós autònom, que implica canvis vasculars, respiratoris, etc.
Motors i de conducta: inhibició o sobreactivació motora, comportament defensiu, buscar seguretat, submissió, evitació, agressivitat, etc.

Cadascun d’aquests components pot actuar amb certa independència. L’ansietat es pot desencadenar, tant per estímuls externs o situacionals, com per estímuls interns del subjecte, com pensaments, sensacions, imatges. El tipus d’estímul capaç d’evocar la resposta d’ansietat vindrà determinat en gran mesura per les característiques de la persona, i les seves circumstàncies. Es tracta d’un mecanisme que facilita la nostre relació amb el medi, i està destinat a preservar els interessos de l’individu i de l’espècie.

Moltes de les coses que ens van be son gràcies, en part, al correcte funcionament d’aquest sistema: evitar activitats o llocs perillosos, que no arribem tard a la feina, fer front a diferents conflictes, preparar-nos per un exàmen o una reunió, trobar recolzament per resoldre un problema, minimitzar alguns contratemps o trobar formes d’assumir-los i reformular-los. De fet, per desenvolupar-nos convenientment, en funció de les exigències i opcions del medi, per un cantó, i de les nostres possibilitats i interessos, per un altre, és necessari un cert estat d’alerta, una activació psicològica i fisiològica mínimes. D’una altre manera seriem massa lents, poc atents, amb poca capacitat d’anticipació i resposta, el que ens podria comportar més d’un perjudici o renúncia.

Quan l’ansietat és proporcionada i es manifesta dintre d’uns límits, no s’aprecien manifestacions simptomàtiques -els canvis psicofisiològics no arriben a superar els límits sensorials dels receptors del dolor, la pressió, la temperatura-, o be son menors, excepte en algun moment puntual i limitat que poden ser elevats. Aquests canvis en els processos fisiològics no només son normals, si no que son funcionals: preparen l’organisme per emetre les accions pertinents en relació a la realitat que s’afronta o es pogués afrontar. Son molts els investigadors que han estudiat la relació entre el nivell d’activació psicofisiològica de l’organisme i la capacitat de l’individu per desenvolupar-se d’una manera eficient. En general es considera que el millor rendiment s’aconsegueix amb nivells mitjans d’activació.

Origen i manteniment de l’ansietat: factors implicats

En l’aparició i el manteniment de l’ansietat com a trastorn influeixen tres grans grups de factors: els factors predisponents, els factors activadors i els factors de manteniment.

Factors predisponents: Amb aquest termini ens referim a les variables biològiques i constitucionals, hereditàries o no, que fan més probable que un individu desenvolupi alteracions d’ansietat si es veu exposat a situacions capaces d’activar-la. Dins d’aquest grup de factors podríem considerar també alguns referits a la personalitat, depenent de la història de l’individu, condicionada per la biologia i l’aprenentatge. Aquests factors predisponents no son l’ansietat ni una condemna a patir-la. Son factors de vulnerabilitat. Dit d’una altre manera, hi ha persones que tenen un sistema d’alarma més sensible, per un cantó, i per l’altre més complex de desactivar un cop activat. Podríem dir que son persones que es troben regularment en una mena de pre-alerta que condiciona la seva disposició cap al medi – extern o intern -, la advertència i el registre de determinats successos, i la configuració d’un tipus de respostes –defensives- com a més probables.

Alguns d’aquests factors predisponents es desconeixen, tot i que es presumeix la seva existència. Altres son coneguts, però, en un gran nombre d’ells, sobre tot en els d’origen genètic, no s’han desenvolupat encara teràpies específiques. Si existeixen tractaments per la correcció d’alguns dels efectes causats per aquests factors i expressats, en els sistemes de neurotransmissió, el que permetria la reducció de la seva influència, en alguns casos important, la conseqüent millora, i la reducció de la vulnerabilitat.

Factors activadors: Amb aquesta expressió ens referim a aquells fets, situacions o circumstàncies que son capaces d’activar el sistema d’alerta, la preparació per respondre davant elles i la resposta pròpiament dita. Hem assenyalat anteriorment que l’ansietat està fonamentalment vinculada a la percepció d’amenaça, per tant, en essència, els factors activadors de l’ansietat son aquells que estan relacionats amb l’amenaça i la seva natura. Hem indicat, també, que la percepció de risc, es a dir, del que considerem amenaçant, depèn fonamentalment d’un procés d’avaluació, conscient o automàtic, determinat per la valoració de què passa i com ens afecta, per un cantó, i què podem fer davant això, per altre.

Bàsicament, en termes generals, l’ansietat procedeix de dos tipus de problemes. En primer lloc, de la possible dificultat de plans, desitjos o necessitats, encara en desenvolupament, que considerem important o necessària – per exemple, la superació d’un examen per accedir a un lloc de feina-. En segon lloc, del possible deteriorament d’objectius que ja hem aconseguit, mèrits amb els que ja contem o formen part del nostre estatus. Així , percebríem com amenaçant la pèrdua de la salut o la feina. També es troben en aquest grup els factors altres que per diverses vies indueixen una sobre-estimulació/sobre-activació de l’organisme: podem anomenar especialment l’estrès i el consum de substàncies, particularment les estimulants.

Factors de manteniment: Aquest grup de factors afecten fonamentalment a aquells casos en que els problemes originaris d’ansietat no es resolen satisfactòriament, o be quan l’ansietat arriba a límits de trastorn. Un cop que l’ansietat es manifesta com a problema té certes probabilitats de incrementar-se. En el moment que l’ansietat apareix, degut a factors activadors, ajudats en major o menor mesura pels factors predisponents, si és excessiva i sostinguda, propicia l’aparició de problemes de salut. Aquests problemes, que prèviament no existien, son deguts a l’ansietat, i alhora, la multipliquen. La salut és un be valorat en si mateix. Si apareix un problema, per qualsevol motiu inclosa la pròpia ansietat, genera un increment de l’estat d’alerta i indefensió. S’ha de considerar a més, que la salut és una condició necessària per la realització d’altres plans que poden empitjorar pel nou estat de l’organisme, el que provocaria l’aparició de nous problemes, diferents dels que originalment van motivant l’ansietat, però que contribueixen a la seva retroalimentació.

Les accions vinculades a l’ansietat com a mecanisme d’alarma – fixem-nos en aquesta veu: ¡¡ A l’arma!!, pel seu valor d’adaptació i de supervivència, son jeràrquicament prioritaries sobre altres accions, de forma que es retirne d’aquestes últimes recursos atencionals, cognitius i conductuals per poder respondre satisfactòriament a l’emergència. Té la seva lògica que, si per exemple, es declara un incendi, la gestió d’altres programes d’acció en curs llegir, fer un informe, participar a una reunió, menjar- passi a un segon termini. Si l’ansietat és puntual, la paralització provisional d’aquets programes, o del seu seguiment sota mínims, no representa grans inconvenients, però si l’estat d’alarma s’allarga en el temps afecta de manera important el seu desenvolupament, i provocarà conseqüències per l’individu que es convertiran en noves fonts d’ansietat.

Finalment, dins dels factors de manteniment, hem de anomenar les estratègies contraproduents d’afrontament: solucions intentades, fallides, que destinades a regular l’ansietat, els seus motius o els seus efectes, no només no ho aconsegueixen, si no que contribueixen al seu creixement i perpetuació. Aquests procediments son variats i afecten tant al control dels símptomes com dels pensaments, del medi i de la conducta. Per posar un exemple, podríem ó citar la hiperventilació. Algunes persones, davant la sensació d’ofec i falta d’aire, responen amb una respiració ràpida, superficial, i intensa, que com a conseqüència provoca una caiguda brusca dels nivells de diòxid de carboni, el que provoca un increment de la sensació d’ofec, la calor, i el ritme cardíac, el mareig, el formigueig, etc, símptomes que incrementen més la por.

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12 – 607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92 – 607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

__________

Font: Baeza Villarroel, J. C. Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat. Madrid i Barcelona

Més informació

Llibres

Entrevista al Dr. Baeza Villarroel, en Onda Radio, sobre La ansiedad y sus trastornos:

Video: La ansiedad y sus trastornos

Documentos relacionados

Programes a la carta

Ansiedad: administración de preocupaciones

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 20 de novembre de 2015

Programa emitido originalmente el 6 de mayo de 2013. Las preocupaciones nos motivan, preparan y predisponen para resolver asuntos que nos afectan. En muchos casos, sin embargo, generan una ansiedad excesiva e interfieren en el desarrollo de otros intereses. Presentado por Paulí Castelló con la participación del Dr. J. Carlos Baeza.

Preguntes més freqüents

Quantes persones pateixen trastorns d’ansietat?

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 19 de novembre de 2015

	Prevalença anual	Prevalença global
Ansietat Generalitzada	3/%	5%
Fòbies Específiques	9%	10 – 11,3%
Fòbia Social	–	3 – 13%
Estrès Posttraumàtic	–	1 – 14%
Trast. Obsessiu-Compulsiu	1,5%	2,1%
Trastor de Pànic	1-2%	1,5 – 3,5%

Els trastorns d’ansietat són un dels trastorns psicològics més comuns en la població general. Els trastorns que s’inclouen sota aquesta categoria diagnòstica tenen prevalences molt diferents. Mostrem aquí les prevalences descrites en el Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales (DSM_IV), que estableix els criteris diagnòstics per a cada trastorn.

La prevalença anual fa referència al percentatge de persones que presenten un diagnòstic d’ansietat durant els últims 12 mesos. La prevalença per a tota la vida (o prevalença global) fa referència al percentatge de persones que han estat diagnosticades d’aquest trastorn, independentment de si el presenten en el moment actual o no.

Ansietat generalitzada: la prevalença anual és del 3% i la global del 5%.

Fòbies específiques: la prevalença anual és d’aproximadament del 9%. La prevalença global se situa entre el 10% i l’11,3%.

Fòbia social: la prevalença global oscil·la entre el 3% i el 13%. Les estimacions de prevalença varien àmpliament en funció dels criteris considerats per considerar la presència i l’absència del trastorn.

Trastorn d’estrès posttraumàtic: presenta una prevalença global que oscil·la entre l’1% i el 14%. La variabilitat en aquestes prevalences s’explica pels mètodes d’avaluació utilitzats i per les diferències en les poblacions estudiades (per exemple, poblacions de risc, com ara els veterans de guerra, les víctimes de desastres naturals o de terrorisme, etc.).

Trastorn obsessiu-compulsiu: la prevalença anual fluctua entre l’1,5% i el 2,1%. La prevalença global és aproximadament del 2,5%.

Trastorn de pànic: en estudis de població general, la prevalença anual oscil·la entre l’1% i el 2%. La prevalença global se situa entre l’1,5% i el 3,5%.

Clínica de
l'Ansietat

Vídeo canal

Suscríbete a la Newsletter de Clínica de la Ansiedad