Mes: setembre de 2015

Exploració i valoració psicològiques

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

El procés d’exploració i valoració psicològica té com a objectiu conèixer al pacient i la seva problemàtica, fer una valoració diagnòstica, i indicar una intervenció terapèutica si es requereix. Normalment dura entre una i tres entrevistes, segons el cas, i pot requerir, o no, exploracions complementàries.

Després de les presentacions inicials, el pacient explica a la seva manera el motiu de consulta, oferint explicacions sobre què el preocupa, què li passa, com, quan, inici, desenvolupament, situació actual, expectatives, en conjunt, tota aquella informació que permeti traslladar a l’especialista una visió comprensiva del problema.

En aquesta primera fase l’especialista sol escollir el mètode d’entrevista oberta, és a dir, anima i ajuda al pacient a que expressi lliurement, amb les seves paraules, a la seva manera, que és el que li passa. No només existeix informació en el que es diu, sinó en la manera i el com s’articula l’explicació.

Posteriorment, l’especialista escull un tipus d’entrevista semiestructurada, amb preguntes específiques sobre diferents aspectes, amb l’objectiu de conèixer en profunditat el motiu de consulta i elaborar la història clínica del pacient: manifestacions simptomatològiques, esdeveniments vitals recents, coneixement bàsic de la situació afectiva familiar, laboral, social i lúdica, antecedents mèdics i psicològics, antecedents familiars, consum de tòxics, etc.

És probable que se li sol·liciti al pacient la realització de proves específiques complementàries o que les aporti si les té: proves clíniques (anàlisis de sang o electrocardiograma, per exemple), proves de diagnòstic per imatge (radiografies, per exemple), o proves psicomètriques (qüestionaris generals, de personalitat per exemple, o específics, per exemple d’ansietat)

Aquestes exploracions són proves objectives que contribueixen a conèixer millor el cas, per una banda, i a efectuar el diagnòstic diferencial per altra: alguns signes d’afeccions psicològiques poden coincidir amb les manifestacions simptomatològiques d’altres afeccions mèdiques o psicològiques. És important, comptar amb un bon diagnòstic diferencial, que eviti confusions o solapaments entre alteracions que puguin presentar símptomes semblants. El diagnòstic diferencial s’efectua, doncs, basat en les dades de l’entrevista i, si es requereix, sobre les dades de les proves complementàries. Algunes d’aquestes proves, per exemple els test, qüestionaris i escales d’avaluació conductual, poden efectuar-les el propi especialista, d’altres han de sol·licitar-se als serveis pertinents, explicant sempre al pacient els motius i amb el seu consentiment.

Finalment, l’especialista està en condicions de realitzar una valoració rigorosa del cas, i més concretament un diagnòstic, i explicar-lo de manera comprensible al pacient. Sobre la base del diagnòstic, el coneixement del pacient, i la demanda d’aquest, l’especialista proposa el tractament a seguir, explicant en termes generals les seves característiques, implicacions, perspectives, periodicitat de les visites, temps total estimat, etc.

A partir d’aquí el pacient reafirma, si és el cas, la seva voluntat de seguir endavant amb el procés i de començar el tractament esmentat, si bé de les intervencions anteriors ja s’ha pogut desprendre algun efecte terapèutic o de canvi.

Tanmateix, no tots els casos consultats requereixen un tractament pròpiament dit. En alguns casos és suficient amb la pròpia valoració psicològica o una mínima orientació.

Font: Clínica de l’Ansietat. Madrid i Barcelona. Psicòlegs. Teràpia cognitiu-conductual.

Interaccions contraproduents

Rol d’actor versus rol d’espectador

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Amb aquest títol, fem referència a una interacció contraproduent entre actes d’afrontament de l’ansietat, que pertany al grup de les incompatibilitats, que es produeix com a conseqüència de la interferència entre l’execució d’una tasca i l’avaluació simultània i sistemàtica de la manera de fer.

Això passa, per exemple, quan en el transcurs d’una trobada sexual, preocupats per la nostra resposta i temorosos que es produeixi algun error, estem pendents de si l’erecció és bona o dolenta, si la companya sexual se n’haurà adonat, etc., o en el desenvolupament d’una conferència sobre un tema concret, estem pendents d’avaluar la seguretat i la serenitat de la persona que està parlant o la fluïdesa verbal, etc.

Fem referència a una pràctica molt comú en els trastorns d’ansietat, que consisteixen a porta a terme una actuació –rol d’actor– a la vegada que, simultàniament, s’exerceix de crític o analista –rol d’espectador– des de diferents primes.

Es tracta de veure’s des de fora, amb els ulls dels altres, com si fos a través d’un mirall o un monitor de televisió. La finalitat és apreciar o monitoritzar l’efecte que produïm –amb atenció preferent als més temuts– i intentar corregir-los sobre la marxa.

És, bàsicament, una operació de control d’imatge, vinculada al control de l’avaluació. Una conducta que rarament passa si s’està sol, i quasi gens amb amics o familiars incondicionals, però que tendeix a augmentar a mesura que augmenta el número de persones que observen, la distància afectiva respecte d’elles, l’autoritat que tenen o la valoració que els fem.

Els efectes contraproduents es produeixen com a conseqüència de la interferència, inhibició recíproca i, a vegades, bloqueig entre diferents camps atencionals i operacionals, de manera que algunes tasques o parts substancials es tornen irresolubles sota aquestes condicions. S’incrementa, així, el sentiment d’impotència i dificultat, disminueix l’autoeficiència i es reactiva l’ansietat.

La interacció simultània rol d’actor i rol d’espectador ens col·loca constantment en la situació de passar examen i, als altres, en el paper del suposat tribunal, amb actitud fiscalitzadora. Aquesta circumstància augmenta l’ansietat i és capaç de convertir actes fins i tots plaents per si sols, en incomodes o aversius.

______
Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat. Madrid i Barcelona

Altres errors

La negació

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

La negació consisteix a invalidar una part d’informació desagradable o no desitjada i a viure la pròpia vida com si aquella part no existís. És un mecanisme de defensa que els psicoanalistes relacionen, fonamentalment, amb la depressió, però és apreciable en altres patologies, entre elles l’ansietat, i en la vida quotidiana. La negativa persistent a veure’s influït per les evidències de la realitat també és un indicatiu que el mecanisme de la negació està funcionant. La negació en el context de la malaltia no es considera efectiva, ja que l’individu deixa de desenvolupar un afrontament apropiat (per exemple, buscar atenció necessària).

Janis (1958) en un dels treballs sobre els «processos de preocupació» centre la seva investigació en el fet que les persones que utilitzen la negació (també l’evitació) com a forma d’afrontament, experimenten més alleujament emocional en la primera situació amenaçadora, però paguen per això, i manifesten una vulnerabilitat continuada en les situacions següents. D’altra banda, la gent que fa front a l’amenaça de manera vigilant, resulta més afectada al principi, però en les vegades posteriors, experimenta menys trastorn, ja que està més preparada per dominar les demandes de la situació. En els estudis de Janis, els pacients que mostraven poc o cap aprensió abans d’una intervenció quirúrgica, van presentar més trastorns postoperatoris que els pacients que havien mostrat un grau normal de vigilància i ansietat abans de ser intervinguts.

Wolf i col·laboradors (1964) van provar que els pares de nens leucèmics que es defensaven de la dolorosa realitat per mitjà de mecanismes psicològics de negació excretaven menys 17-OCHS que els pares que assumien els fets tal com eren.

Breznitz (1983), que ha realitzat un estudi extens sobre la negació i els processos d’afrontament que la integren, assenyala que l’ús de qualsevol forma de negació implica la falta d’esperança per poder canviar la situació objectiva. En aquest sentit, la teoria de la indefensió apresa (Seligman 1975) ha servit per posar en evidència els efectes múltiples del fracàs adaptatiu.

Watzlawick, Weakland i Fisch (1974), que han estudiat la negació sobretot en l’àmbit de la teràpia familiar, hi fan referència en els termes següents: «una manera d’abordar de manera errònia un problema resideix a comportar-se com si aquest problema no existís, és a dir, aplicar com a solució la negació del problema.» D’aquí se’n deriven dues conseqüències:

el reconeixement del problema és considerat com a manifestació de bogeria o maldat
el problema que exigeix canvi es complica de manera creixent pels problemes creats per la manera errònia d’abordar-lo (p. 68)

Marks (1987), per la seva banda, assenyala que la negació pot ser un obstacle perquè l’exposició funcioni: hi ha multituds de portes (la negació entre elles) que impedeixen que les experiències desagradables es facin conscients. Aquestes portes ens protegeixen d’una possible sobrecàrrega i ens permeten seguir funcionant tot mantenint l’activació en uns nivells que energitzen més que no pas paralitzen. Perquè l’exposició funcioni, la majoria d’aquestes portes s’han d’obrir, de manera que l’experiència de por sobrepassi totes les nostres defenses i, així, faci possible la consciència de l’emoció, el seu processament i, a partir de cert punt, la seva habituació. Els resultats experimentals comencen a donar suport a la idea que la implicació en l’exposició és millor que la dissociació durant l’exposició.

En resum, la negació, com tantes altres estratègies d’afrontament, no es pot qualificar com a inherentment bona o dolenta. S’ha de tenir en compte el context i, sobretot, desenvolupar principis que especifiquin les condicions sota les quals els processos de negació poden tenir conseqüències favorables o desfavorables. Lazarus i Folkman (1984) ofereixen les consideracions següents:

quan no hi ha res constructiu que es pugui fer per vèncer el mal o l’amenaça; és a dir, quan no hi ha una acció directa important, els processos de negació contenen el potencial necessari per alleujar el grau de trastorn produït per la situació, sense alterar el funcionament de l’individu o produir danys addicionals.
la negació pot ser adaptativa pel que fa a determinats aspectes de la situació, però no totalment. Els pacients que pateixen diabetis poden negar la gravetat de la situació sempre que continuïn atents a la dieta, al nivell d‘activitat i a la dosis d’insulina.
Miller (1980) assenyala que en situacions subjectes a canvi –és a dir, que passin d’incontrolables a controlables–, l’estratègia òptima pot ser aquella que redueixi l’activació sense impedir per complet el processament de la informació externa que fa referència a l’amenaça. Malgrat això, en les situacions crònicament incontrolables, l’estratègia escollida pot ser aquella que redueixi de manera efectiva tant el nivell d’arousal com el processament concomitant de la informació captada de l’entorn.
La cronologia de la negació com a procés d’afrontament pot ser una qüestió d’importància. La negació pot resultar menys perjudicial i més efectiva en les primeres fases d’una crisi, per exemple, en una malaltia súbdita, en una incapacitació o en la pèrdua d’un ser estimat; és a dir, quan la situació ja no es pot afrontar totalment, sinó en les fases posteriors.

Més informació

BREZNITZ, S. (Ed.) (1983). The denial of stress. Nueva York: International Universities Press.

JANIS, I. L. (1958). Psychological Stress: Psychoanalytic and behavioral studies of surgical patients. Nueva York. Wiley.

LAZARUS, R. S., y FOLKMAN, S. (1984). Stress, Appraisal and Coping. Nueva York: Springer Publishing Company, Inc. Ed. Española (1986): Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 1. Los mecanismos de la ansiedad. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 2. Clínica y tratamientos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MILLER, S. M. (1980). When is a little information a dangerous thing? Coping with stressful events by monitoring vs. Blunting. En S. Levine y H. Ursin /Eds.). Coping and health. Nueva York: Plenum.

SELIGMAN, M. E. P. (1975). Helplessness. San Francisco: W. H. Freeman. Traducción (1981): Indefensión. En la depresión, el desarrollo y la muerte. Madrid: Debate.

WATZLAWICK, P., WEAKLAND, J. H., y FISCH, R. (1974). Change, Principles of Problem Formation and Problem Resolution. Nueva York: W. W. Norton, Inc. Ed. Española (1976): Cambio. Formación y solución de los problemas humanos. Barcelona: Herder, S. A.

__________
Font: Baeza Villarroel, J.C. Clínica de l’Ansietat.

Errors en l’anticipació

Extralimitació en el càlcul de riscos

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

«Tres coses estimo: la nit, el patiment i la memòria» (Felipe Benítez Reyes, El equipaje abierto).

El mecanisme de la prevenció consisteix en el càlcul previ de riscos amb la finalitat d’avançar-se a l’ocurrència, evitant-los, impedint l’efecte sorpresa i la consegüent falta de reacció, sortejant-los d’alguna manera o disposant de manera prèvia d’algun dispositiu defensiu. Tot això en funció del valor dels plans o estat que volem preservar de com es poguessin veure afectats i afectar-nos, de les expectatives de resultats i de les expectatives d’autoeficàcia, en una situació i moment donats.

S’acostuma a entendre’s que la màxima prevenció consisteix a posar-se en el pitjor dels casos i aquesta formulació és, en certa manera, una màxima per a l’exercici de la prevenció, en particular de l’abusiva. Implica la contemplació de les últimes conseqüències i de les més greus. No té un altre límit que la versemblança del supòsit imaginar, i la versemblança ve conferida pel fet que l’ocurrència del supòsit sigui hipotèticament probable, encara que sigui en una proporció d’un sobre un milió:

qui em garanteix que no tindré un infant encara que l’electrocardiograma hagi sortit bé?
qui m’assegura que l’avió no pot caure?

Segurament la casuística ofereix algun exemple sobre el qual el pacient basa la raó inapel·lable i justifica la seva actitud aprensiva.

Existeix la creença social i generalitzada que la falta de prevenció és perillosa i comporta greus problemes. Es considera que tota prevenció és poca i que, si el defecte és nociu, l’excés, si es dones, és innocu. S’entén que és preferible, davant d’algun indici, posar-se en el pitjor dels casos, encara que després no passi, que no pas no donar-li importància i que després resulti alguna cosa greu i irreparable.

La popularització en el nostre entorn cultural de filosofia aristotèlica basada en la independència i, fins i tot, contraposició entre allò racional i allò emocional, reiterada després per Descartes (res cogitans versus res extensa) i els postulats sobre la divisió ment-cos, han contribuït a que vulgarment s’ignori l’estreta relació entre el que passa pel cap i el que passa pel cos, com si la evanescència de les idees no tingués res a veure amb la materialitat de l’organisme, i com si poguessin utilitzar-se de manera incontingent, pel que fa a les conseqüències físiques.

No es tracta de profunditzar aquí en l’ús, funcions i límits de la prevenció que l’entorn cultural més proper aporta al desenvolupament cognitiu i representacional de l’individu, ni el la importància que les actituds o comentaris de pares porucs i sobreprotectors tenen sobre l’aprenentatge dels estils de pensament i anticipació del nen, i quina funció juga tot això en la configuració de l’emotivitat, la personalitat la ideació o l’acció.

El paper d’aquests factors en la extralimitació en el càlcul de riscos com a manera d’afrontament cognitiu de l’ansietat no sembla determinant. Sí, en canvi, l’autoeficàcia i la intensitat dels símptomes.

Des de la perspectiva cognitivosocial (Bandura, 1986), el que fa que els esdeveniments potencialment aversius resultin temibles és, sobretot, la ineficàcia percebuda per afrontar-los. En la mesura que l’individu pensi que pot prevenir, acabar disminuir la gravetat dels esdeveniments aversius, deixarà de tenir raons per témer-los. Per a aquelles persones que tenen dubtes sobre la seva autoeficàcia d’afrontament, la preocupació per l’ansietat i la seva anticipació excedeix les dificultats objectives, causa gran malestar i dediquen molt de temps a accions de tipus defensiu )bàsicament l’eviatció), cosa que implica estar mentalment advertit amb antelació (Bandura, 1978 b). Exageren la magnitud de les deficiències i les dificultats potencials del medi (Beck, 1976; Meichuenbau, 1977, i Sarason 1975 a). Aquests dubtes autoreferits creen estrès i quan es distreu l’atenció del que hauria de ser el comportament adequat, dificulta la utilització dels recursos.

L’home no és simple predictor de la seva conducta, n’és també el productor. El pacient no només pacient, respecte de la seva malaltia, sinó que també és agent.

Si es considera que les situacions amenaçadores no poden afrontar-se de manera eficaç, i tampoc no es poden o no s’han d’evitar, és probable que la persona opti pel control intern davant de l’aparició de símptomes d’ansietat.

Shelton i Mallinckrodt (1991), en un treball en què relacionaven les variables nivell d’ansietat, lloc de control intern o extern i l’autoeficàcia com a predictors del tipus de tractament preferit per part dels subjectes objecte d’estudi, van trobar que els subjectes que van escollir tractaments focalitzats sobre la tasca van puntuar significativament més baix en el test d’ansietat i més alt en el d’autoeficàcia, en comparació amb els que van escollir un tractament basat sobre el control intern de l’ansietat, que puntuaven alt en ansietat i baix en autoeficàcia.

Si la intensitat dels símptomes d’ansietat és molt alta, es pren com a indicador de risc greu per a la salut física i mental. És natural que els subjectes dirigeixin la seva estratègia cap al control intern, ja que el valor salut és, per a la majoria de persones, jeràrquicament superior a altres. En aquests casos, és probable que el pacient no es conformi amb evitar les situacions en què l’ansietat es manifesta de manera més crua, sinó que si es considera que alguna cosa interna falla, s’ocupi d’estudiar-se, de conjecturar-se, d’autoescoltar-se, de plantejar-se supòsits per reduir la incertesa o, d’alguna manera, crear-la com a mecanisme defensiu.

Existeix la idea que la incertesa, o el dubte, tendeix a ser evitada i reduïda, i és cert en molts casos, però en d’altres, com a estratègia defensiva, es propicia (en el sentit de no fiar-se’n, de recelar) com a mode de prevenció.

Per exemple, només cal pensar en la tendència, reiteradament observada en la pràctica clínica, que tenen els hipocondríacs a consultar lectures per saciar els dubtes i per tranquil·litzar-se i com, sistemàticament, acaben més incerts i insegurs. En aquest cas, que es redueixi la probabilitat objectiva de dany no redunda en que disminueixi la subjectiva, que normalment s’incrementa, entre altres factors perquè des d’una actitud de sospita i en la línia de posar-se en el pitjor, es generen nous indicis que adquireixen un valor inquietant, i es genera una actitud aprensiva no com a simple efecte col·lateral, sinó precisament com a base de l’acció preventiva. La incertesa guarda relació amb com la probabilitat que passi un esdeveniment influeix en la seva avaluació. Epstein i Roupenion (1970) mostren experimentalment les diferències entre la probabilitat objectiva i la subjectiva; per exemple, en un dels experiments, una probabilitat del 5% es transforma subjectivament en una del 50%, i una del %0% es transforma en una subjectiva del 95%. Hi ha discussió entre diferents autors (Gaines, Smith i Skodmik, 1977; Monat, Averil i Lazarus, 1972; Epstein i Roupenian, 1970) i contradiccions experimentals sobre si l’activació (arousal) és igual, major o menor davant de diferents probabilitats d’ocurrència.

L’ansietat intensa és capaç d’interferir, per si mateixa, en el funcionament cognitiu i dificultar, encara més, l’afrontament. Quan no es pot decidir sobre una pauta d’acció, pot produir-se por, preocupació excessiva, pensament obsessiu i més ansietat. Generar incertesa inhibeix i paralitza (Breznitz, 1971),

La sensibilitat cap a l’ansietat sembla guardar més relació amb experiències prèvies d’ansietat i estrès que amb l’ansietat com a tret de personalitat (Shostar i Peterson, 1990).

Lazarus-Mainca, Friebel i Unshelm (1982) van examinar diferents maneres d’afrontament, en funció de l’ansietat individual. En un experiment es va demanar als subjectes que imaginessin històries específiques que diferissin en la quantitat de contingut amenaçador. En un altre experiment, els subjectes van fer pantomima en direcció a generar o reduir ansietat, en funció de les instruccions. Els subjectes amb més ansietat van tendir a associar més sentiments negatius amb situacions amenaçadores que recordaven. Quan imaginaven situacions amenaçadores, activaven menys concepcions reductores de l’ansietat i eren menys capaços de controlar les concepcions generadores d’ansietat que els subjectes amb una taxa més baixa d’ansietat.

La tolerància davant d’estímuls nocius o aversius sembla dependre, també, de l’atribució de l’eficàcia personal davant de la situació (Simon, 1988; Vallis i Bueher, 1986; Ruiz i Avia, 1987), i és major –i sent més dolor– quan l’habilitat percebuda és major.

Villamarin (1990), en una revisió de la majoria d’investigacions generades per la Teoria de l’autoeficàcia de bandura, en relació amb els trastorns d’ansietat i depressió, posa de manifest que, efectivament, com més autoeficàcia, més conducta d’afrontament i menor sensació subjectiva de la por. La relació entre autoeficàcia i activació automàtica apareix poc clara: en alguns estudis s’ha trobar una relació directa (més autoeficàcia menys reactivitat fisiològica), mentre que en altres no s’ha trobat cap tipus de relació.

Feltz (1982) havia trobat que la resposta fisiològica d’ansietat no era una font significativa d’informació d’autoeficàcia. Suggereix que una possible explicació entre aquesta troballa, contraria a allò previst per la teoria de l’autoeficàcia, seria que algunes persones no perceben amb precisió la seva activació fisiològica, i considera que la percepció subjectiva que els individus tenen de la seva activació fisiològica flueix més en l’autoeficàcia que el grau d’activació real. Aquest supòsit es va posar a proba (Feltz i Mugno, 1983) i es va trobar que «l’activació fisiològica percebuda» davant de la tasca (salts d’esquena a la piscina des del trampolí) va ser un predictor significatiu d’autoeficàcia: com més activació fisiològica percebuda, menys autoeficàcia. Dit d’una altra manera, com menys autoeficàcia, més activació psicològica percebuda. Si la falta d’autoeficàcia davant d’una situació afavoreix que l’individu dirigeixi l’afrontament al control emocional, és probable que la percebi com a més alta, ja que hi centra l’atenció, que la percebuda per algú, que amb millor autoeficàcia, centra l’afrontament sobre el problema, hi fixa l’atenció.

Més informació

BANDURA, A. (1978). Reflections on self-efficacy. En S. Rachman (ed.), Advances in behaviour research and therapy. (Vol. 1, pp. 237-269). Oxford: Pergamon.

BANDURA, A. (1986). Social Foundations of Thought and Action. New Jersey: Prentice-Hall, Inc. Ed. Española (1987): Pensamiento y acción. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

BECK, A. T. (1976). Cognitive therapy and the emotional disorders. Nueva York: International Universities Press.

BREZNITZ, S. (1971). A study of worrying. British Journal of Social and Clinical Psychology. 10, 271-279.

EPSTEIN, S., y ROUPENIAN, A. (1970). Heart rate and skin conductance during experimentally induced anxiety: The effect of uncertainty about receiving a noxious stimulus. Journal of Personality and Social Psychology, 16, 20-28.

FELTZ, D. L. (1982). Path analysis of the causal elements in Bandura’s theory of self-efficacy and anxiety based model of avoidance behavior. Journal of Personality and Social Psychology, 4, 764-781

FELTZ, D. L., y MUGNO, D. A. (1983). A replication of the path analysis of the causal elements in Bandura’s theory of self-efficacy and the influence of autonomic perception. Journal of Sport Psychology, 5, 263-277.

GAINES, L. L., SMITH, B. D., y SKOLNICK, B. E. (1977). Psychological differentiation, event uncertainty, and heart rate. Journal of Human Stress, 34, 11-25.

LAZARUS MAINKA, G., FRIEBEL, U., UNSHELM, S. (1982). Anxiety and the image of threatening situations. Psychologische Beitrage. Vol. 24 (3) 356-369.

MEICHENBAUM, D. H. (1977). Cognitive-behavior modification: An integrative approach. Nueva York: Plenum.

MONAT, A., AVERILL, J. R., y LAZARUS, R. S. (1972). Anticipatory stress and coping reactions under various conditions of uncertainty. Journal of Personality and Social Psychology. 24, 237-253.

RUIZ, M. A., y AVIA, M. D. (1987). Diferencias individuales en autocontrol dentro del paradigma de tolerancia a la estimulación aversiva. Estudios de psicología, 27/28, 75-85.

SARASON, I. G. (1975 a). Anxiety and self-preoccupation. En I. G. Sarason y D. C. Spielberger (Eds.), Stress and anxiety (Vol. 2, pp. 27-44). Washington, DC: Hemisphere.

SHELTON, Diane M., MALLINCKRODT, B. (1991). Test anxiety, locus of control, and self-efficacy as predictors of treatment preference. College-Student-Journal. Vol. 25 (1) 544-551.

SHOSTAK, Barbara A., PETERSON, Rolf A. (1990). Effects of anty sensitivity on emotional response to a stress task. Behaviour Research and Therapy. Vol. 28 (6) 513-521.

SIMON, M. A. (1988). Autoeficacia y tolerancia a la estimulación aversiva: Efectos diferenciales del Feedback atribucional. Análisis de Conducta. Vol. 14, Nº 41, 401-416.

VALLIS, T. M., y BUCHER, B. (1986). Self-efficacy as a predictor of behavior change: Interaction with type of training for pain tolerance. Cognitive Therapy and Research, 10, 79-94.

VILLAMARIN, F. (1990). Papel de la auto-eficacia en los trastornos de ansiedad y depresión. Análisis y Modificación de Conducta, Vol. 16, Nº 47, 55-77.

__________
Fuente: Baeza Villarroel, J.C.(1994). ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’ Ansietat.

Psico-lògiques de la por

Biaix falsacional: inversió de la càrrega de la prova

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Als processos d’atendre i de significar-interpretar en segueix un altre: comprovar la hipòtesis o la formulació a falsejar.

Cal una breu disquisició que resultarà aclaridora per al procés que es pretén explicar. En un estat de dret, amb totes les garanties, regeix l’anomenada presumpció d’innocència, cosa que significa que una persona, malgrat els possibles incidís en contra, és considerada com a innocent mentre no es demostri el contrari. És a dir, la càrrega de la prova recau sobre la demostració de culpabilitat. La hipòtesis a falsejar és la innocència, que es prendrà com a certa mentre no s’aportin proves contrastades i suficient del contrari.

Doncs bé, encara que la majoria de nosaltres no som jutges o investigadors professionals, contínuament manegem conjuntures, generem hipòtesis, intentem contrastar-les –les sotmetem a proves– i obrem en conseqüència en una determinada direcció.

En circumstàncies regulars, pel que fa a la nostra salut, el treball, la parella, impera la presumpció de normalitat malgrat l’existència d’alguns problemes en cada una d’aquestes àrees, més o menys excepcionals, que potser criden la nostra atenció o ens generen algun dubte o desconfiança.

En situacions normalitzades, que no impliquen riscos especials, en què la probabilitat subjectiva d’ocurrència de perill és escassa o les circumstàncies menors, allò excepcional, imprevist o incert no alteren la presumpció de normalitat. Així, per exemple, si anem pel carrer i se’ns apropa algú les intencions del qual no coneixem, en principi considerem, malgrat això, que no passa res amenaçador mentre no es demostri el contrari i, això, encara que ens hagi generat certa inquietud o alerta; qui s’apropa no és un delinqüent –un lladre o un terrorista– mentre no es manifesti explícitament en aquest sentit. Un altre exemple, si la nostra parella es arriba una mica més tard de l’hora habitual en què arriba a casa –fet que no deixa de cridar-nos l’atenció i de generar-nos certa preocupació– considerem, malgrat l’estranyesa que aquesta circumstància ens pot produir, que el motiu serà intranscendent o poc preocupant, mentre no es demostri el contrari. Un últim exemple, si un dia ens fa mal el cap i ens produeix un malestar intens i condiciona els nostres plans, entenem, que malgrat desconèixer el motiu, la nostra salut no es troba compromesa, mentre no es demostri el contrari.

En situacions considerades d’excepció, quan l’ansietat i la inseguretat davant d’un suposat perill són molt intenses i no es poden assumir, es produeix, normalment d’una manera automàtica, un canvi en els processos i mètodes d’anàlisi: la inversió de la càrrega de prova, procés que sota determinades condicions pot tenir un clar valor adaptatiu davant de perills greus, traumàtics o de conseqüències irreversibles.

En una situació de guerra, conflicte social greu, violència i actes de terror és probable que els individus que s’apropin a persones o llocs especialment exposats o sensibles, siguin considerats, d’entrada, com a malfactors, encara que no ho semblin i encara que es desitgi profundament que no ho siguin. Perquè siguin considerats inofensius han de superar una sèrie de perquisicions, revisions mèdiques, interrogatoris, proves, contraproves encaminades a demostrar que no són el que es presumeix. Així procedeix també la persona gelosa davant d’un retard de la parella, o l’hipocondríac davant d’una molèstia física. És a dir, es pren allò temut per cert, mentre no es demostri el contrari.

En tots els casos, la persona que se sent amenaçada, només se sentirà tranquil·la quan s’hagi demostrat la innocència o la innocuïtat del transeünt, el retard de la parella o de la naturalesa dels símptomes Innocència caduca i efímera, que queda només corroborada per aquesta determinada circumstància. Si en els propers dies es repeteix una cosa semblant, les perquisicions, proves i exàmens d’avui no són probatoris de res: que la nostra parella no es retardés ahir per flirtejar amb l’amant, no vol dir que avui no s’hagi vestit per a l’altra persona. Que el mal de la setmana passada no fos a causa del càncer no vol dir que ho sigui el d’avui, fins i tot podria ser que, llavors, el metge s’hagués equivocat, l’escàner no hagués funcionat correctament en aquell moment o que l’analista traspaperés els expedients. Per què aquestes coses passes, no?

Fuente: J. Carlos Baeza Villarroel. Clínica de la Ansiedad, 2008. Psicòlegs a Madrid i a Barcelona especialitzats en el tractament de l’ansietat.

Vídeo Il-lustratiu: biaixos cognitius falsacional i finalístic en trastorns de l’ansietat. Jose Carlos Baeza Villaroel. II Jornades sobre emocions i benestar organitzades per la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Ansietat i l’Estrès (SEAS) i la Fundació Mutua Madrilenya (FMM). Madrid, 1, 2 i 3 d’octubre de 2009. Podeu descarregar el vídeo gravat i difós per FMM

Ansietat i altres

Hipocondria: ansietat per la malaltia

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

La cura del nostre cos i les preocupacions raonables per la salut són conductes adequades, serveixen per prevenir diferents malalties. I, sens dubte, quan es pateix realment una malaltia, són encara més adequades, sempre que siguin proporcionals a la malaltia.

El que passa en la hipocondria és una preocupació desorbitada a patir malalties que no es tenen, o si es tenen, no justifiquen aquesta preocupació. Les cavil·lacions es basen en petites sensacions físiques vagues i imprecises. Aquesta preocupació immensa genera molta angoixa i sol comportar que la persona descuri diferents activitats que abans feia amb normalitat: decuit de la feina, de la vida social, de la parella i d’activitats d’oci.

Els components essencials de la hipocondria es poden dividir en tres blocs:

Cognitius:

Preocupació pel propi cos i per patir diferents malalties
Cavil·lacions sobre símptomes i conseqüències
Autoobservació excessiva de les funció del cos i tendència a veure-les com un senyal de la malaltia
Més atenció a les possibles conseqüències negatives, i desatenció dels aspectes més saludables d’un mateix i de la vida

Emocional-fisiològics:

Ansietat
Por sense correspondència amb el perill real
Canvis de l’estat d’ànim

Conductuals:

Parlar a coneguts i estranys dels diversos mals i símptomes
Cerca d’informació en diferents fonts (enciclopèdies, altres malalties, familiars, etc.)
Autoobservacions repetides i manipulació de diferents parts del cos per diverses comprovacions
Augment de les visites a metges i especialistes; deteriorament de les relacions, en algun cas, evitament total de consultes i probes mèdiques
Disminució d’altres activitats La persona hipocondríaca està molt posada en el rol de malalt, és a dir, centra la major part de la seva vida en la vivència d’estar malalt.

Encara que la hipocondria com a trastorn es independent de l’ansietat i la depressió, moltes vegades apareixen hi apareixen juntes. Aquesta coexistència s’explica per diversos motius. El to d’ànim negatiu fa que ens centrem més en nosaltres mateixos, porta a interpretar sensacions neutres com a senyals de perill potencial de la malaltia i torna catastrofistes les preocupacions per patir una malaltia i el que significaria patir-la. No s’ha d’oblidar que les pròpies emocions negatives poden generar símptomes físics —l’ansietat, per exemple, genera palpitacions, suors, tremolors o marejos— que poden ser vistos com a malaltia física si se’n desconeix l’origen o, fins i tot, poden afavorir l’aparició d’altres problemes de salut (úlceres, psoriasis, cefalees tensionals, hipertensió arterial, asma bronquial, etc.).

Entre els factors que faciliten l’inici dels quadres d’hipocondria, hi ha els següents:

Experiències prèvies amb efectes sensibilitzadores: coneixements d’errors mèdics, familiars malalts, pares hipocondríacs.
Factors d’aprenentatge en relació al propi cos: fonamentalment costums socials en l’expressió emocional de la malaltia i les reaccions, capacitat amplificada per percebre les reaccions internes reaccions i errors de manera d’afrontar situacions estressants.
Formació de creences errònies sobre els símptomes, la salut i la malaltia. A més d’una atenció selectiva a aspectes negatius i la tendència a confirmar aquestes creences errònies.
La presència d’un incident crític extern: la mort d’un familiar, la informació sobre una malaltia de la qual es creu tenir els símptomes o l’estat d’ànim negatiu, pot activar les creences i els comportaments anteriorment mencionats, fet que desencadena els components característics de la hipocondria.

Un vegada iniciada la hipocondria, hi ha altres factors que contribueixen a mantenir-la:

Visites continuades als metges i als especialistes, sense que hi hagi una causa física al problema i sense cap explicació satisfactòria. Malgrat això, hi ha un grup de pacients hipocondríacs que eviten sistemàticament qualsevol consulta o exploració mèdica per por que es confirmi la malaltia temuda.
Insistent cerca d’informació sobre malalties en diferents fonts. – Cavil·lacions sobre els símptomes, la salut, la malaltia i les conseqüències.
Aparició de malalties reals que confirmen les creences.
Centrar la major part de la vida a les vivències d’estar malalt.
L’abandonament d’interessos i la falta d’activitat permeten atendre més les pròpies sensacions.
Atenció continuada a la persona i les seves queixes per part dels coneguts.

En medicina, aquesta malaltia té una mala acceptació i enteniment. La relació metge-pacient es va deteriorant. El pacient no està satisfet amb les explicacions mèdiques, les quals diuen que no té cap problema físic o que és un malalt imaginari. Des del punt de vista psicològic, una vegada s’ha comprovat que es té un estat de salut bo, el tractament se centra en les preocupacions per la salut, les emocions i les conductes associades. Els medicaments no solen ser efectius, excepte en la mesura que redueixen l’ansietat o el desànim.

________
Font: Clínica de l’ Ansietat. Psicólegs i psiquiatres a Barcelona i Madrid.

Més informació

Avia, M.D. (1993). Hipocondría. Barcelona. Ediciones Martínez Roca S.A.

Bauris, M. (1990). Hipocondría. Barcelona. Gedisa Editorial.

First,M; Frances, A.; Pincus H.A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona. Ed. Masson.

First,M; Frances, A.; Pincus H.A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona. Ed. Masson.

Hipocondríacos

Vídeo: Hipocondría: Ansietat per la malaltia.

Documents relacionats

Enfermedades psicosomáticas

Estrès Posttraumàtic

Estrès posttraumàtic: diagnòstic diferencial

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

El diagnòstic diferencial serveix per fer una valoració correcta d’una malaltia pel que fa a d’altres de semblants, amb les quals es pogués confondre o solapar-se. És una valoració clínica que correspon exclusivament als especialistes, en cap cas, als pacients. En molts casos, requereix proves i exploracions complementàries que s’han de sol·licitar als serveis mèdics pertinents en cada cas.

El diagnòstic diferencial del trastorn per estrès posttraumàtic s’ha de fer respecte a

Trastorn adaptatiu: s’utilitza aquest diagnòstic quan hi ha els mateixos símptomes que en el trastorn per estrès posttraumàtic però no són a causa d’un esdeveniment molt greu. I també, quan es dóna per un esdeveniment greu, però no hi ha el quadre típic de TEP.
Símptomes d’evitació, retraïment afectiu i augment de l’activació previs a l’esdeveniment traumàtic: es deuen a altres trastorns ja presents abans del succés estressant.
Aparició d’altres trastorns mentals per l’exposició a l’esdeveniment traumàtic: llavors es reunirien els criteris per a trastorns com el trastorn psicòtic breu, el trastorn de conversió, el trastorn depressiu major, o d’altres. No obstant això, si també es compleixen els criteris per al TEP, es farien ambdós diagnòstics.
Trastorn per estrès agut: el quadre de símptomes apareix i desapareix durant les 4 setmanes posteriors a l’esdeveniment traumàtic. Si persisteix més d’un mes i hi ha els símptomes característics del TEP, el diagnòstic serà el de TEP.
Trastorn obsessivocompulsiu: també hi ha pensaments intrusos i recurrents, però són reconeguts com a inapropiats i no es relacionen amb cap esdeveniment traumàtic.
Il·lusions, al·lucinacions i altres alteracions perceptives en altres trastorns mentals: aquests trastorns mentals serien l’esquizofrènia i altres trastorns psicòtics, el trastorn de l’estat d’ànim amb símptomes psicòtics, el delírium, trastorns relacionats amb substàncies i trastorns psicòtics per malaltia mèdica.
Simulació: es fingeixen els símptomes per obtenir beneficis materials, laborals, legals o de qualsevol altre tipus.

Més informació

First,M; Frances, A.; Pincus H.A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona. Ed. Masson

First,M; Frances, A.; Pincus H.A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona. Ed. Masson

Talbott,J.A.;Hales,R.E. y Yudofsky,S.C.(1989): Tratado de Psiquiatría. Barcelona: Áncora

Obsessions

El trastorn obsessivocompulsiu: Diagnòstic diferencial

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

El diagnòstic diferencial serveix per fer una correcta valoració d’una malaltia respecte a d’altres de semblants, amb les quals pot confondre’s o solapar-se. És una valoració clínica que correspon exclusivament als especialistes i en cap cas als pacients. En moltes ocasions, requereix proves i exploracions complementàries, que s’han de sol·licitar als serveis mèdics pertinents en cada cas.

El trastorn obsessivocompulsiu (TOC) ha de diferenciar-se d’altres trastorns que s’hi assemblen pel que fa a la forma:

El trastorn d’ansietat per malaltia mèdica: Si existeixen obsessions o compulsions, aquestes s’expliquen pels efectes fisiològics directes d’una malaltia mèdica.
El trastorn d’ansietat induït per substància: Les obsessions i les compulsions s’expliquen pels efectes fisiològics directes d’una substància –drogues o medicaments–.
El trastorn dismòrfic corporal: El contingut de les obsessions i dels rituals és, únicament, la preocupació per la pròpia aparença.
Les fòbies específiques o la fòbia social: La inquietud és a causa d’un objecte o d’una situació temuts i no a causa del contingut de les idees obsessives.
La tricotil·lomania: Les idees o els rituals recurrents es relacionen amb arrancar-se els cabells.
L’episodi depressiu major: Constants cavil·lacions sobre fets desagradables, congruents amb l’estat d’ànim negatiu. No són idees egodistòniques, és a dir, la persona no les veu com quelcom aliè –a diferència del que succeeix en el trastorn obsessivocompulsiu–.
El trastorn d’ansietat generalitzada: Hi ha preocupacions excessives, que es diferencien de les obsessions perquè les preocupacions es viuen com una inquietud excessiva relacionada amb fets de la vida real –per exemple, amb perdre la feina–; a més, es perceben com a autogenerades (egosintòniques).
La hipocondria: Idees recurrents a causa de la por de patir o d’estar patint una malaltia, a partir de la mala interpretació dels símptomes físics. No acostuma a haver-hi rituals com rentats o repeticions excessives.
La fòbia específica a les malalties: Tampoc no hi ha rituals i la preocupació, més que per patir ja les malalties, és per la possibilitat de contreure-les.
El trastorn delirant o el trastorn psicòtic no especificat: Les obsessions o les compulsions es desmarquen de la realitat –per exemple, creure’s responsable de la mort d’algú altre perquè una vegada es va desitjar aquesta mort–. A més, acostuma a haver-hi altres símptomes psicòtics.
L’esquizofrènia: Idees delirants recurrents i comportaments estereotipats estranys, no congruents amb la realitat i egosintònics –sintonitzen amb la persona–. En ocasions, es presenten tots dos diagnòstics.
El trastorn de tics o el trastorn de moviments estereotipats: Tant els tics –per exemple, escurar-se el coll o parpellejar repetidament– com els moviments estereotipats –per exemple, balancejar-se o mossegar-se– són menys complexos que les compulsions i no tenen per objectiu eliminar una obsessió. És possible que hi hagi símptomes del trastorn obsessivocompulsiu i del trastorn de tics a la vegada; aleshores caldrà diagnosticar-los tots dos.
Els comportaments dirigits associats amb altres trastorns mentals: El joc patològic, les parafílies, els trastorns de la conducta alimentària i la dependència o l’abús de l’alcohol. Hi ha pensaments recurrents i comportaments excessius, relacionats respectivament amb el fet de jugar, amb l’activitat sexual, amb el menjar o amb l’alcohol, que no poden considerar-se obsessions perquè la persona n’obté plaer. Si vol abandonar-los és pels perjudicis que li comporten.
El trastorn obsessivocompulsiu de la personalitat: No hi ha ni obsessions ni compulsions. Es caracteritza per una preocupació permanent per l’ordre, pel control i pel perfeccionisme. Si es compleixen els criteris, es poden fer ambdós diagnòstics.
Les supersticions no patològiques i els comportaments repetitius: No ocupen gaire temps ni afecten excessivament les activitats quotidianes de la persona. A més, no provoquen un malestar significatiu.

Referències

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona: Masson.

Talbott, J. A., Hales, R. E. i Yudofsky, S. C. (1989): Tratado de Psiquiatría. Barcelona: Áncora.

Vídeo il-lustratiu: Trastorno obsesivo-compulsivo, qué es y cómo se trata

Ansietat generalitzada

El trastorn d’ansietat generalitzada: Diagnòstic diferencial

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

El trastorn d’ansietat generalitzada (TAG) ha de diferenciar-se de:

El trastorn d’ansietat per malaltia mèdica: Els símptomes s’expliquen pels efectes fisiològics directes d’una malaltia mèdica (per exemple, l’hipertiroïdisme).
El trastorn d’ansietat induït per substància: Hi ha una substància –una droga, un medicament o un tòxic– que provoca els símptomes d’ansietat (per exemple, patir molta ansietat després d’una ingesta excessiva de cafeïna).
L’ansietat en altres trastorns mentals: La inquietud excessiva es relaciona amb la possibilitat de patir un atac de pànic –trastorn de pànic–, amb el fet de passar-ho malament en públic –fòbia social–, amb el fet d’engreixar-se –anorèxia nerviosa–, amb la por de patir una malaltia greu –hipocondria–, amb el fet de presentar múltiples símptomes físics –trastorn de somatització–, o amb la preocupació, en la infància, pel benestar dels éssers estimats o pel fet d’estar allunyat d’ells o de la llar –trastorn d’ansietat per separació–.
Les idees obsessives en el trastorn obsessivocompulsiu: No són simplement preocupacions per problemes quotidians, sinó, més aviat, pensaments intrusos i inoportuns que acostumen a anar acompanyats de rituals compulsius per reduir l’ansietat que generen.
El trastorn per estrès posttraumàtic: Si l’ansietat generalitzada només apareix durant el transcurs d’un trastorn per estrès posttraumàtic, únicament es diagnostica aquest últim.
El trastorn adaptatiu amb ansietat: Només s’estableix aquest diagnòstic quan no es compleixen els criteris per al diagnòstic de la resta de trastorns d’ansietat. A més, és causat per un estressor i no es prolonga més enllà de sis mesos des de l’aparició de l’estressor.
L’ansietat en els trastorns de l’estat d’ànim i en els trastorns psicòtics: L’ansietat apareix només durant el transcurs d’aquests. A més, existeixen altres símptomes específics d’un d’aquests dos grups.
L’ansietat no patològica: Les preocupacions són més controlables (per exemple, es poden posposar) i interfereixen menys en l’activitat diària de la persona. A més, són menys intenses, menys pertorbadores i menys duradores, i es relacionen més amb factors desencadenants. No acostumen a acompanyar-se de símptomes físics, com la tensió muscular, de irritabilitat o de impaciència, tot i que, en nens, és més freqüent que apareguin aquest tipus de símptomes.

Més Informació

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona: Masson.

Talbott, J. A., Hales, R. E. i Yudofsky, S. C. (1989): Tratado de Psiquiatría. Barcelona: Áncora.

Fòbia Social

La fòbia social: Diagnòstic diferencial

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

La fòbia social ha de diferenciar-se de:

El trastorn d’angoixa amb agorafòbia: Hi ha crisis d’ansietat repetides i inesperades que porten a tenir por de múltiples situacions i a evitar-les, i no són només situacions socials –com passaria en la fòbia social–. No obstant això, de vegades, pot haver-hi tots dos diagnòstics.
L’agorafòbia sense història de trastorn de pànic: En aquest trastorn es té por d’una sèrie de situacions en què un pot ser observat pels altres o no ser-ho –per exemple, viatjar sol per túnels–. A més, anar acompanyat acostuma a tranquil·litzar la persona. Aquest efecte no es produeix en la fòbia social, en la qual fins i tot es pot patir menys ansietat si un va sol.
El trastorn d’ansietat per separació: És l’evitació i la por, en la infància, de separar-se de les persones amb qui s’han establert vincles. Es troben còmodes en situacions socials si són dins la llar. En canvi, en la fòbia social es temen totes les situacions socials.
El trastorn d’ansietat generalitzada i la fòbia específica: Les preocupacions i les pors no es limiten a les situacions socials.
Els trastorns generalitzats del desenvolupament i el trastorn esquizoide de la personalitat: També s’eviten les situacions socials, però és a causa del desinterès per les persones. Per diagnosticar fòbia social es requereix haver establert, com a mínim, una relació –per exemple, d’amistat– apropiada a l’edat de la persona, fora de la família immediata.
El trastorn evitatiu de la personalitat: Tot i que és un trastorn de la personalitat, pot considerar-se una variant més greu de la fòbia social generalitzada –a múltiples situacions socials–. De vegades hi haurà tots dos diagnòstics.
L’ansietat social i l’evitació en altres trastorns mentals: Com el trastorn depressiu major, el trastorn distímic, l’esquizofrènia, el trastorn dismòrfic corporal i d’altres. Si aquests símptomes només apareixen en el transcurs d’un d’aquests trastorns, el diagnòstic serà el trastorn mental corresponent i no la fòbia social.
L’ansietat social i l’evitació a causa d’una malaltia mèdica o d’una de mental que provoquen símptomes comprometedors: Per exemple, quequeig, tremolors en la malaltia de Parkinson, obesitat, etc.
L’ansietat social i l’evitació causades pels efectes fisiològics directes d’una substància: Ja sigui una droga legal o una de il·legal.
L’ansietat normal causada per haver d’actuar en públic, pel pànic als escenaris o per la timidesa: No provoca un malestar significatiu ni causa un gran deteriorament de les activitats de la persona. Per exemple, en nens pot aparèixer ansietat a causa d’esdeveniments socials amb adults, però no hi haurà fòbia social si aquesta ansietat desapareix quan es relacionen amb nens de la seva edat.

Referències

First, M., Frances, A. i Pincus, H. A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.

First, M., Frances, A. i Pincus, H. A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona: Masson.

Radio3W.com: “Fobias con Rosa León” en Dos mujeres y un diván. Psicòloga especialista en Psicologia Clínica de l’equip de la Clínica de l’Ansietat. http://dosmujeresyundivan.radio3w.com/?powerpress_pinw=262-podcast

Clínica de
l'Ansietat

Vídeo canal

Suscríbete a la Newsletter de Clínica de la Ansiedad