Categories
Interaccions contraproduents

Ansietat: solucions bumerang

Volem fer referència a diverses activitats que són momentàniament reductores de l’ansietat, per diverses raons, però que a mig termini contribueixen a incrementar l’ansietat, o a dificultar l’establiment de procediments alternatius més adequats.

Es tracta de comportaments d’altra banda normals, necessaris i positius, però que emesos abusivament i com a manera bàsica de controlar l’ansietat, es desvirtuen, es tornen contraproduents i es produeixen de manera compulsiva: hiperactivitat (o híper ocupació), adormiment, ingesta o sexe compulsiu, abús de videojocs, màquines escurabutxaques, ordinadors, internet, consultes a vidents, etc.

Hiperactivitat o híper ocupació

Algunes persones amb ansietat tendeixen a generar un ritme frenètic d’activitat en pràcticament tots els àmbits en els quals s’ocupen (treball, relacions socials, oci). Tenen l’agenda plena de compromisos, gestions, tasques, sempre urgents, i immersos en medis i contextos demandants. En el temps lliure –que en realitat es tracta de no tenir– s’omplen d’activitats i obligacions, a ser possible interactives, poc mecàniques i que requereixin moviments.

En el fons, encara que no en són plenament conscients, es tracta de no para quiet, de no tenir el cap desocupat, de disposar acció contra pensament, de manera que no tinguin oportunitat de venir a la ment preocupacions, temors, qüestions personals no resoltes que, si apareguessin, generarien angoixa en diferents manifestacions.

En certa manera, es tracta de buscar urgències, per no plantejar-se i afrontar allò important o inquietant. Són persones que quan paren se senten pitjor, per la raó que acabem d’explicar, i perquè les condicions d’estrès a que sotmeten l’organisme afavoreixen, al desactivar-se i sortir de la situació de sobreesforç, l’aparició de diversos reajustaments fisiològics que causen molèsties: mals de cap, atordiment, fatiga, molèsties digestives, etc. Alguns especialistes en ansietat i estrès parlen del malalt de cap de setmana. Algunes persones, davant d’aquest problema, tendeixen a resoldre-ho mitjançant la fugida cap endavant, i augmenten l’activitat i generen progressivament més condicions d’estrès que, tard o d’hora, portaran a una situació explosiva, crítica i insostenible.

Adormiment

Una altra manera d’intentar desconnectar i treure’s de sobre els pensaments negatius, anticipatoris amenaçadors, idees intrusives i desassossegants és canviar l’estat de consciència. A vegades es recorre al consum de substàncies per aconseguir-ho. Però no tractarem aquí aquesta qüestió, que ja es tracta en altres documents d’aquest web. En aquest cas, fem referència al pas de la consciència vigil a son, fora dels horaris establerts per dormir. Algunes persones del grup citat anteriorment quan es parlava de sobre-activitat, recorren, també, a aquest procediment: o estan híper ocupats o dormen. D’altres, tot i això, procuren reduir al màxim les activitats i compromisos de tot tipus, i tendeixen a endormiscar-se al sofà o al llit. Aquest procediment és induït, normalment, per la pròpia persona de manera voluntària, que disposa les condicions adequades perquè passi, malgrat que en alguns casos és un mecanisme automàtic de defensa. Sobre això, és característic el cas d’alguns estudiants a qui, com més a prop estan dels exàmens, més els envaeix una sensació  intensa de son, malgrat haver dormit el temps suficient i ser persones estudioses, voluntarioses i interessades en la matèria.

Les persones que recorren amb freqüència i regularitat a aquest procediment, acaben per fer una vida quasi convalescent que paralitza, si fos possible, el desenvolupament de la seva vida social, familiar, etc., fet que a llarg termini genera o aguditza conflictes i insatisfaccions, a la vegada que, intensifica el sentiment i el rol del malalt.

Videojocs, màquines escurabutxaques, ordinadors, internet

Dins de les activitats que generen efectes evasius, tenen una importància rellevant i són relativament comuns, l’ús abusiu o compulsiu de jocs electrònics, internet o maquines escurabutxaques. Es tracta d’activitats absorbents, interactives, de resposta immediata i ràpida, envoltants, amb molts elements de reclam sonors i visuals, capaços d’allunyar-nos de la nostra pròpia realitat, i ens aïllen de l’entorn i dels nostres propis pensaments.

Consultes a vidents, tarots i altres

La incertesa és una de les coses que pot generar més ansietat o algunes persones. La incertesa sobre el possible compliment o no dels desitjos o de les pots, la impaciència, els dubtes, les desconfiances, la indecisió, a vegades es viuen com a obsessionats i insofribles. Algunes persones, aclaparades per aquesta angoixa, tracten de reduir-la buscant respostes, endevinacions i coneixements amb consultes a vidents, tarotistes i altres professionals exotèric. La resposta obtinguda pot alleujar momentàniament l’angoixa i detenir l’allau de pensaments que acompanyen. Malgrat això, aquest efecte es curt i, a més, es pot generar una necessitat de recorre a aquest procediment de manera cada vegada més freqüent i impulsiva. Més enllà dels possibles costos econòmics, es produeix una falta de confiança cada vegada més gran en la pròpia capacitat de discerniment i decisió, pèrdua d’autonomia i més dependència de terceres persones.

Ingesta compulsiva

La ingesta de menjar, pels seus efectes vagotònics, pot produir un alleujament momentani dels símptomes d’ansietat, angoixa i insatisfacció. Algunes persones, per pal·liar un estat emocional desagradable (estrès, avorriment, ansietat, depressió, ira i solitud) recorren al menjar. Acostumen a ser episodis d’ingesta excessiva d’aliments, que es viu com a descontrolada. No hi sol haver conductes purgatives (vòmits o ús de laxants). Abans i després d’aquestes afartades, hi ha un estat afectiu negatiu, en què predomina l’ansietat elevada o l’estrès. En aquests extrems, la ingesta ja no respon a factors nutricionals i de plaer gastronòmic-social. L’afartament servei per relaxar l’estat de tensió. Però si s’utilitza habitualment aquesta estratègia, l’autoestima es veu afectada, apareixen sentiments de culpa punyents i el mateix estat que es vol evitar tendeix a empitjorar.

Altres

El sexe compulsiu, les compres compulsives, l’exercici físic excessiu podrien ser altres de les conductes que, inicialment destinades a combatre els pensaments inoportuns i l’ansietat, acaben per repetir-se sense control i fora de la seva motivació bàsica i originària: el sexe ja no respon a necessitats de satisfacció sexual, es compren objectes o roba que no s’utilitzaran, etc.

__________
Font: J. Carlos Baeza Villarroel. Clínica de l’Ansietat, 2008.

Categories
Errors en l’anticipació

Extralimitació en el càlcul de conseqüències de segon ordre i en l’atribució de la significació social del símptoma

Els mecanismes anticipatoris en els trastorns per ansietat no són únicament relatius a l’eventualitat de fets o experiències indesitjables, circumscrites a les manifestacions de l’ansietat amb a problema de salut o a les situacions concomitant que la susciten (factors, ambdós, que anomenaríem de primer ordre o primera instància), sinó que s’estenen, també, a la previsió de possibles conseqüències indesitjables en altres programes d’acció diferents dels originàriament i directament afectats, i/o en la redefinició de la pròpia identitat o la socialment atorgada (factors que anomenaríem de segon ordre o segona instància).

Agafem un cas real per diferenciar cada un dels ordres o nivells mencionats:

El Sr. A. M. H., comercial, es veu en l’obligació professional de participar regularment, amb altres comercials i directius de l’empresa, en reunions d’avaluació en què, com els altres, ha de presentar i discutir estratègies i resultats.

1) malgrat que porta anys a l’empresa, experimenta una gran ansietat quan parla en públic –des del dia que es va quedar bloquejat davant la pregunta d’un cap molt reputat i respectat–, davant la possibilitat que la seva aportació no sigui considerada suficientment bona, cosa que, calcula podria comprometre el seu futur professional. Les manifestacions somàtiques són de tal intensitat que tem partir algun col·lapse o accident físic intern, fins i tot perdre el control i fer o dir alguna cosa inconvenient.

2) Tracta de controlar-se, sense molt d’èxit, cosa que infereix que manca de capacitat d’autocontrol físic i mental, carència que delata davant d’ell mateix i dels altres, la seva «falta d’intel·ligència i personalitat», i que porta a considerar-se, i creure’s considerat, com a una persona «insegura i, en certa manera, inferior». Aquestes característiques, el desafavoreixen notablement a l’hora de relacionar-se amb els altres, fora ja de les reunions de feina, fins i tot de l’àmbit laboral, sobretot perquè calcula que se’l considerarà «poca cosa», i no se l’apreciarà com a persona, com a mínim no fins al punt de voler tenir-lo entre els amics o les persones de confiança.

M. H., aficionat a l’esport, té la il·lusió i la possibilitat de dirigir un equip de futbol de categoria regional, però desisteix per por que, en no suportar la tensió, el nerviosisme el traeixi entre els alumnes i perdi l’autoritat o, fins i tot, la imatge d’home capaç i responsable que té enfront dels directius.

El text s’ha dividit en dos blocs que, bàsicament, representen cada un dels dos processos anticipatori als quals s’ha fet referència:

En el paràgraf 1), factors de primer ordre, les anticipacions fan referència al càlcul de riscos, tant físics com laborals, en l’àmbit en què originalment apareix i es desenvolupa el problema: les reunions de feina.

En el paràgraf 2), factors de segon ordre, es contemples les conseqüències de les conseqüències, cosa que implica en altres àmbits, l’existència del problema o el seu afrontament insatisfactori. A la vagada, aquests factors de segon ordre es poden subdividir en dos subgrups:

  1. els que fan referència a la significació personal i social dels símptomes de l’ansietat i conductes associades al problema
  2. les repercussions en altres plans d’acció de l’individu, diferents i parcialment independents d’allò compromès inicialment. Aquí, no es fa referència a la generalització tal com s’entén en les teories conductistes sobre aprenentatge.

L’aparició de factors de segon ordre requereix de l’existència prèvia, i irresolta, dels del primer ordre, mentre que aquests no necessiten de l’existència dels del segon per produir-se, encara que a vegades se’n poden veure afectats i magnificats.

Els símptomes i la conducta són susceptibles d’atribució de significació pel propi subjecte i pel medi social. Fins i tot, el subjecte pot atribuir al medi social una determinada categorització del que li passa. I pot tenir interès a calcular-la per saber com podria afectar-li i considerar aquesta dada com a decisori respecte de la conducta.

En conclusió, aquests símptomes poden parlar o fer parlar bé o malament de nosaltres mateixos, i a la vegada donen lloc al càlcul de conseqüències reals o quimèriques. És el problema de la transcendència, del que es comunica o s’estén a altres coses traspassant els propis límits. El resultat últim i profund de les coses. L’últim sentit, el sentit fonamental, radical.

Aquest procés pot portar a un pacient ansiós a preguntar-se –posar en dubte– la seva capacitat de control, la seva racionalitat, autoeficàcia, la seva normalitat; pot portar-lo a redefinir la seva pròpia identitat, naturalesa i estatus, o a entendre que els altres així ho faran.

Cap d’aquests passos està exempt d’un fort component desestabilitzador i amenaçador, i, per tant, qualsevol intensifica l’ansietat i les seves manifestacions. Ho fa més amenaçadora en si mateixa. Fa més amenaçadora la situació que originàriament produïa l’ansietat, ja que hi afegeix la situació creada per la transcendència, i es multiplica, així, el número de coses que estan en joc. Finalment, l’ansietat surt del seu enquadrament originari i s’estén per onsevulga perquè, per exemple, on es pot ficar un perquè el dubte sobre la normalitat no l’atrapi? I si és substantiva i essencial, on no es manifestarà i ens posarà en evidència, no només en qüestió? Llavors, els actes tenen com a mínim un doble objectiu, l’exprés i manifest, aprehensible a qualsevol observador ensinistrat (per exemple, participar en l’activitat en curs en una reunió d’amics) i un altre d’encobert (que no «se’n vegi el llautó», és a dir, l’ansietat, per si de cas la inseguretat i l’anormalitat… i llavors la valoració personal, i llavors…). Estrictament no hauríem de parlar d’una acció amb dos objectius, sinó de dues accions paral·leles que exigeixen diferents camps d’atenció, avaluació, etc. No sempre compatibles en un mateix terreny i regles de joc.

Així doncs, els factors de segon ordre consisteixen a donar dignificació atribuïda o atribuïble a l’ansietat i a les implicacions que aquesta significació té o pogués tenir sobre els plans d’acció i el propi estatus personal i social.

En el càlcul de conseqüències de segon ordre, també hi cap l’abús de la prevenció sobretot en el que fa referència a l’anticipació de la repercussió diferida en altres plans. L’extralimitació relativa al càlcul de la significació social del símptoma  com repercuteix no és infreqüent o anecdòtic en els trastorns per ansietat –ni en d’altres aprehensible– tot el contrari: en molts pacients, és fonamental en el sosteniment i perpetuació de l’ansietat i el seu afrontament, tant la vessant cognitiva com la conductual, ja sigui en combinació amb els desencadenants inicials o en sense.

Les raons i mecanismes pels qual aquest tipus d’afrontament  pot ser contraproduent són bàsicament els mateixos que els assenyalats i justificats en el capítol anterior. Es concreten en:

  1. sobre activació fisiològica per anticipació d’amenaça, risc o perjudici
  2. disminució d’autoeficàcia
  3. solapament de camps atencionals i associatius
  4. generació d’indicis i expectatives que s’autocompleixen
  5. generació de tasques incompatibles o irresolubles
  6. producció d’incertesa, com a recurs defensiu paralitzador
  7. generalització de l’amenaça

_______

Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5.  Clínica de l’Ansietat.

Categories
Crisis de pànic i agorafòbia

L’agorafòbia: Diagnòstic diferencial

El diagnòstic diferencial serveix per fer una correcta valoració d’una malaltia respecte a d’altres de semblants, amb les quals pot confondre’s o solapar-se. És una valoració clínica que correspon exclusivament als especialistes i en cap cas als pacients. En moltes ocasions, requereix proves i exploracions complementàries, que s’han de sol·licitar als serveis mèdics pertinents en cada cas.

L’agorafòbia és un trastorn amb entitat pròpia, que cal distingir de:

  • El trastorn d’angoixa amb agorafòbia: En aquest trastorn, apareixen crisis d’angoixa inesperades i repetides que precedeixen l’agorafòbia. En l’agorafòbia sense història de trastorn d’angoixa es té por d’alguns símptomes que es poden produir en els atacs de pànic, però no de les crisis d’angoixa completes –ja que no s’han patit mai–.
  • La fòbia social: També hi ha evitació, però de les actuacions públiques –per exemple, fer una conferència o impartir una classe– per por de l’opinió dels altres.
  • La fòbia específica: Aquí es temen i s’eviten situacions i objectes més específics que en la agorafòbia –per exemple, les aranyes, les altures, els ascensors, els gossos–. L’evitació, com a mínim al començament, no es relaciona amb preocupacions per escapar en cas que apareguin símptomes semblants als de l’angoixa. A més, tant la por com l’evitació no es redueixen amb la companyia de persones conegudes.
  • El trastorn d’ansietat per separació: S’inicia en la infància. El nen evita separar-se de la seva llar o de les persones significatives del seu entorn.
  • El trastorn obsessivocompulsiu: Pot haver-hi, com en l’agorafòbia, una reducció de la mobilitat, però provocada per la prevenció de l’aparició d’un pensament obsessiu –per exemple, no sortir de casa per por de contaminar-se– o d’un ritual –per exemple, rentar-se tot el cos cada vegada que la persona creu que s’ha “contaminat”–.
  • El trastorn per estrès posttraumàtic: En aquest trastorn, s’eviten situacions que han provocat un elevat estrès –per exemple, carrerons foscos i solitaris després d’una violació o sortir de casa després d’haver estat agredit cruelment–.
  • El trastorn depressiu major: També hi pot haver una restricció de les sortides de la llar, però més aviat com a conseqüència de la manca de ganes, de la incapacitat d’experimentar plaer o, fins i tot, de la preocupació per plorar en públic.
  • El trastorn delirant: La reclusió està motivada per preocupacions delirants –per exemple, la persona té por perquè creu que la persegueixen–.
  • L’evitació per preocupacions realistes davant una malaltia mèdica: Com els casos de l’evitació per les diarrees sobtades i imprevisibles en la malaltia de Crohn o pels desmais en les isquèmies transitòries.

Més informació

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona: Masson.

Radio3W.com: Fobias con Rosa León. Psicòloga especialista en Psicologia Clínica de l’equip de  Clínica de l’Ansietat. http://dosmujeresyundivan.radio3w.com/?powerpress_pinw=262-podcast

Categories
Prevenció de l’Ansietat

Ansietat i respiració

La respiració és un procés molt important en la regulació fisiològics i metabòlica de l’organisme. En els problemes d’ansietat també té una incidència crucial. Hi ha algunes formes de respiració que poden agreujar-la. És el cas de la hiperventilació, un tipus de respiració ràpida, agitada, sospirosa, que dóna lloc a un excés d’oxigenació i provoca la reducció dràstica dels nivells de diòxid de carboni, situació en front de la qual l’organisme reacciona augmenta les sensacions d’ofec, opressió al pit, calor, mareig, formigueig, visió borrosa, irrealitat, etc. Però no és d’aquest tipus de respiració contraproduent del que es parlarà, sinó d’una modalitat que ajuda a regular l’ansietat: la respiració abdominal.

Les tècniques de relaxació, entre elles i molt particularment la respiració abdominal, s’utilitzen per reduir o prevenir la sobreactivació fisiològica produïda per l’ansietat i l’estrès, encara que per si soles són insuficients per a un control efectiu d’aquests problemes. Han d’estar acompanyades d’una sèrie de mesures sobre les fonts d’ansietat, estratègies d’afrontament, administració de temps, recursos, suports, preocupacions, etc. És important utilitzar-les regularment i sistemàtica, no només quan els estats de tensió ja són molt elevats. Això últim podria dificultar-ne l’aplicació i limitar-ne l’eficàcia.

Bàsicament, existeixen tres tipus de respiració:

  1. La respiració toràcica: l’aire entra i surt dels pulmons per efecte de l’obertura i el tancament de la caixa toràcica, com si fos un manxa. Quan respirem s’eleva el pit. L’aire ocupa la part alta i mitja dels pulmons.
  2. La respiració abdominal o diafragmàtica: l’aire entra i surt dels pulmons per efecte del moviment ascendent i descendent del diafragma, com si fos un èmbol d’una xeringa. El diafragma és un múscul en forma d’arc situat on s’acaben les costelles. Quan respirem s’eleva la zona abdominal. L’aire ocupa la part baixa, mitja i alta dels pulmons.
  3. Respiracions mixtes: respiracions combinades de moviments toràcics i diafragmàtics, amb un possible predomini de l’un o de l’altre. Quan respirem d’aquesta manera s’eleven el tòrax i l’abdomen.

La respiració toràcica afavoreix en l’organisme efectes metabòlics que propicien l’activació fisiològica. És una respiració que es dóna preferentment durant el dia, —període en què l’organisme està mobilitzat o llest per actuar en funció de les demandes o exigències del mitjà i de les pròpies necessitats o interessos— i, molt particularment, en situacions d’activitat física, ansietat i estrès.

La respiració abdominal afavoreix els processos fisiològics que propicien la desactivació, la recuperació i la reparació de l’equilibri homeostàtic de l’organisme, alterat per l’activitat diària. És una respiració que es dóna preferentment a la nit, i a vegades en situacions de repòs durant en dia, més com més entrenat s’està. Així doncs, ambdues respiracions són conegudes i utilitzades per l’organisme de manera automàtica en funció dels processos fisiològics que necessita afavorir en diferents moments. De fet, quan es parla d’aprendre a respirar abdominalment, es fa referència a aprendre a mobilitzar voluntàriament el diafragma per, així, respirar abdominalment en determinats moments o situacions.

Respiració abdominal. Un procediment.

Algunes recomanacions generals per aplicar durant l’entrenament:

  • Busqueu un moment i lloc en què no us interrompran.
  • La primera condició perquè el diafragma es mogui és que físicament pugui fer-ho és a dir, que tingui recorregut per poder desplaçar-se: afluixeu-vos les peces de roba o cinturons que us estrenyin a l’alçada de la cintura.
  • Els primers dies, practiqueu la respiració abdominal estirats, amb els genolls elevats i la planta dels peus sobre el terra, el sofà o el llit. Posteriorment, apreneu a fer-ho asseguts i, més tard, també de peu. SI practiqueu la tècnica asseguts, recolzeu bé la zona lumbar al respatller, eviteu les postures tancades i no us inclineu cap a davant, ja que podria obstaculitzar el desplaçament del diafragma.
  • Durant els primers dies d’aprenentatge, col·loqueu una mà sobre el pit i l’altre sobre l’abdomen. Quan respireu, la mà que s’ha d’elevar és la de l’abdomen, no pas la que està sobre el pit, tot i que al final de la inspiració es podria elevar lleugerament.
  • Apreneu a distingir una respiració de l’altra. Traieu bé l’aire i després intenteu agafar-lo amb la panxa sense que el pit s’elevi gaire. No us preocupeu si els primers dies us confoneu, no us surt bé, respireu pitjor que si no féssiu res o, fins i tot, us canseu una mica. És normal en la primera fase de l’aprenentatge.
  • Per començar a aprendre, practiqueu en situacions o moments de tranquil·litat. En termes generals, es recomana agafar l’aire pel nas i expulsar-lo per la boca, encara que també podria fer-se d’altra manera, si resulta més còmode, com per exemple, agafar i treure l’aire pel nas.
  • Si teniu dificultats per seguir el ritme, inspireu durant 3 segons, fent una pausa petita i expireu durant 5 més. Així, portareu una velocitat de 8 respiracions per minuts, o menys, que és el ritme adequat. Els primers dies, no obstant això, us sortirà un ritme més elevat i irregular; és normal. És preferible que els primers dies us centreu a aprendre el procediment de mobilització del diafragma, posteriorment, ja anireu millorant el ritme.
  • Practiqueu la respiració diafragmàtica entre tres i cinc vegades al dia, entre 3 i 5 minuts cada vegada. Això ho heu de fer així tant per aprendre el procediment com per utilitzar-lo després. Practiqueu la respiració abdominal regularment i repartiu els exercicis al llarg del dia. No la practiqueu sols, ni fonamentalment, quan estigueu tensos.

Consideracions finals

La respiració abdominal és una tècnica de desactivació molt efectiva, i és un procediment que està en la base de moltes altres tècniques de relaxació. D’entre totes, la respiració abdominal és, a més, la més discreta: es pot practicar, asseguts o de peu, en presència o proximitat d’altres persones, de forma totalment desapercebuda. A més, és una tècnica molt versàtil: per practicar-la no requereix cap tipus d’aparell, ni roba especial, ni períodes llargs de temps disponibles per fer-ho. És fàcil trobar cinc minuts: folgança entre activitats, temps d’espera, desplaçaments en transport públic, abans d’anar a dormir, etc.

________

Font: Clínica de l’Ansietat. Psicólegs. Madrid i Barcelona

Vídeo il-lustratiu: Ansiedad y respiración. Hiperventilació (minuts 1 a 13) y respiració abdominal (minut 13 y següents)

Categories
Prevenció de l’Ansietat

Son i ansietat: recomanacions per dormir bé

Si us costa agafar el son, us desperteu abans de l’hora desitjada o teniu un son inquiet i poc satisfactori, potser us pot ajudar alguna d’aquestes recomanacions.

Per dormir bé és important seguir bons hàbits:

L’horari

Fixeu un horari estable per anar a dormir i per despertar-se. Si per alguna raó excepcional (per exemple, el cap de setmana) aneu a dormir més tard del previst, no us desperteu excessivament tard l’endemà. D’aquesta manera, encara que tindreu son, no alterareu el cicle de son/vigília al qual l’organisme està acostumat i podreu funcionar amb normalitat durant la resta de al setmana.

El dormitori

Procureu que el dormitori sigui còmode, mantingueu-lo ben ventilat i a una temperatura agradable (aproximadament a uns 22º C), aïllat de sorolls i de llum. Utilitzeu un matalàs còmode, i si utilitzeu coixí, que no sigui molt alt.

Exercici

Mantingueu-vos actius. Feu exercici moderat amb regularitat, ja que afavoreix al descans i ajuda a alliberar tensions. Però no ho feu com a mínim tres hores abans d’anar a dormir, ja que a curt termini té un efecte activador. L’única excepció és l’activitat sexual, que no perjudica el son.

Activitats al llit

No utilitzeu el llit per veure la televisió, per escoltar la ràdio o per fer feina de l’oficina. Tampoc no llegiu res que us obligui a estar molt concentrats. El llit ha de ser primordialment per dormir.

Postura i roba

Adopteu una postura física correcte i dormiu amb roba còmode que ni us molesti ni us estrenyi.

També hi ha algunes coses que cal evitar:

La migdiada

No dormiu durant el dia. Pot anar bé reposar, o dormisquejar, 15 o 20 minuts després de dinar, però no més.

El sopar copiós

Eviteu els sopars copiosos i no sopeu gaire tard. No prengueu líquids en excés, sobretot tres hores abans d’anar a dormir. No abuseu del pernil, formatge, bacó o tomàquet, ja que contenen tiamina, una substància que augmenta l’alliberament d’un estimulant cerebral. Per contra, el iogurt, la llet o el plàtan són aliments rics en triptòfan i que poden ajudar-vos a agafar el son.

Estimulants

No prengueu cafè ni te a la tarda i, com a mínim, 4 hores abans d’anar a dormir. Tampoc no prengueu massa xocolate. Preferiblement, no fumeu ni beveu res d’alcohol. Beure molt d’alcohol produeix somnolència, però pot provocar desvetllaments nocturns i abatiment l’endemà al matí.

Les pantalles

Eviti l’us de pantalles, telèfons, tauletes, ordinadors o altres dispositius, en l’hora previa a ficar-se al llit, molt especialment els continguts interactius.

Menjar a mitjanit

No mengeu res si us desperteu a mitjanit.

Obligueu-vos a dormir

No forceu el son, sobrevé espontàniament si es donen les condicions adequades. Si al cap de l’estona (quinze o vint minuts aproximadament) d’anar-se’n a dormir no ho aconseguir, no perdeu la paciència donant tombs: aixequeu-vos del llit, feu alguna activitat relaxant (llegir, escoltar música) fins que li vingui el son.

Pastilles per dormir

No recorreu a pastilles per dormir. Malgrat que poden ser efectives en un primer moment, després de tres o quatre setmanes començaran a deixar de ser-ho a causa de l’adaptació progressiva del cos i, a més a més, poden crear dependència. D’altra banda, les pastilles allarguen el temps de son, però potser no n’afavoreixen la qualitat. Només estan indicades com a últim recurs en casos definits d’insomni crònic, sempre sota la supervisió d’un metge especialista.

Procureu fer agradable el moment d’anar a dormir:

Abans d’anar a dormir

Establiu una rutina plaent abans d’anar a dormir. Un bany tebi us ajudarà a relaxar-vos, o llegir i escoltar música relaxant. És recomanable prendre un got de llet calenta (amb mel) o bé una infusió de camamilla o de valeriana.

Tranquil·litat

A l’hora de dormir, la tranquil·litat és fonamental. Acabeu qualsevol discussió, eviteu reviure els conflictes i no treballeu en el llit. Si teniu problemes, parleu-ne durant el dia, però «oblideu-vos-en» a la nit (no hi penseu, desitgeu un respir i aplaceu-ne la solució per a un altre moment). No faci esforços intel·lectuals abans d’anar a dormir.

En general, no oblideu que

És més important la qualitat que la quantitat

No us preocupeu si no aconseguiu dormir vuit hores, ja que no tothom necessita dormir el mateix. Sis hores de son poden ser suficients si és reparador (és a dir, si no és un son interromput o alterat per alguna molèstia que pertorbi el descans).

Medicaments

Si esteu prenent algun medicament, pregunteu al vostre metge si conté ingredients que interfereixen al son, o bé si el problema de salut que patiu dificulta el son.

Consultar

Si malgrat aquests suggeriments, no aconseguiu dormir i el vostre funcionament diürn se’n ressent, consulteu amb l’especialista.

__________
Font: Il-lustració, Raúl Ariño. Clínica de l’Ansietat. Tractament de l’ansietat a Barcelona, a Madrid i online.

 

Vídeo Il.lustratiu: Insomio y somnolencia (UNED-TVE2)

Categories
Tractament de l’Ansietat

Ansietat i medicació: tractament famacològics

L´ansietat com a mecanisme  adaptatiu de defensa dóna  lloc a l´organisme a canvis psicològics, fisiològics i conductuals. Es genera i manifesta a nivell del sistema nerviós, que està compost fundamentalment per unes cèl.lules denominades neurones. Les neurones constitueixen les unitats elementals per a la transmissió d’informació del sistema nerviós. La informació dins d´una mateixa cèl.lula viatja d´un extrem a un altre mitjançant impulsos elèctrics. Però aquest impuls elèctric no pot passar directament d´una neurona a l´altra, donat que entre elles hi ha un espai –l´anomenat espai sinàptic- i no es toquen entre si. La comunicació d´una neurona amb l´altra es produeix mitjançant els neurotransmissors, que són substàncies químiques liberades pels terminals neuronals. Aquests neurotransmissors, que per entendre´ns són com claus químiques, són liberats a l´espai sinàptic – que separa una neurona de la contigüa- per on viatgen fins a aconseguir els receptors –diguem que són com panys químics- de la neurona següent.

La majoria dels tractaments psicofarmacològics emprats a l´actualitat per la psiquiatria actúen químicament sobre els sistemes de neurotransmissió tractant de regular, convenientment, l´activitat de determinades àrees del sistema nerviós implicades en el trastorn que es desitja tractar.

Al tractament de l´ansietat, s´empren habitualment dos tipus de fàrmacs: els ansiolítics, i els antidepressius.

Els ansiolítics més utilitzats pertenyen al grup de les benzodiacepinas d´alta potència -Alprazolam, Loracepam, Diacepam, Cloracepam, etc-. Produeixen un efecte tranquil.litzant. Actúen reduint els símptomes d´ansietat en qüestió de minuts i disminuint tant la intensitat com la freqüència dels episodis d´ansietat.

Els principals efectes adversos de les benzodiacepinas consisteixen en somnolència, alteracions de la memòria, alteracions de l´atenció i de la concentració. El deteriorament d´aquestes funcions cognitives sol ser transitori – s´experimenta mentres s´està prenent la medicació- i només es produeix amb dosis elevades i prolongades en el temps. Un altre inconvenient és que el seu consum prolongat pot generar efectes de dependència – adicció- i tolerància – pèrdua progressiva d´efectivitat-.

 Els antidepressius més comuns emprats avui dia al tractament dels trastorns d´ansietat són els ISRS -Inhibidors Selectius de la Recaptació de la Serotonin-). Constitueixen el tractament d´elecció primària. Diversos estudis apunten a la implicació de la serotonina com a principal neurotransmissor involucrat als trastorns d´ansietat, encara que n´hi ha d´altres. El grup dels ISRS està constituït per la Fluoxetina, Paroxetina, Fluvoxamina, Sertralina, Citalopram i Escitalopram. Poseeixen una elevada especificitat contra l´ansietat i escassos efectes colaterals. Amb prou feines presenten interaccions amb altres medicaments i no creen dependència.

Com a inconvenients dels ISRS citarem els efectes secundaris dels primers dies – nàusees, cefalees, increment transitori de l´ansietat, etc.- Per això és convenient iniciar el tractament amb dosis baixes, i associar tranquil.litzants a les primeres setmanes. En alguns pacients, depenent també del fàrmac escollit, poden ocasionar algun guany de pes, o certa pèrdua de la gana o resposta sexual.

Normalment, el metge informarà al pacient sobre el caràcter lleu i transitori d´aquests possibles símptomes adversos. Un altre inconvenient és que l´efecte terapèutic no s´inicia fins a les 2-4 setmanes d´iniciar les preses de l’antidepressiu.

__________
Font: Carlos De Lope. Psiquiatre. Clínica de l’Ansietat. Tractament de l’ansietat a Barcelona i Madrid.

Categories
Errors en l’anticipació

Anticipació i ansietat: Cas pràctic il·lustratiu (text en castellà)

 

El caso que se presenta a continuación es prototípico de un Trastorno de Crisis de Ansiedad (pánico) con Agorafobia. Por razones de confidencialidad, todos los datos que directa o indirectamente pudieran afectar a la identidad del paciente, que ha dado su consentimiento, han sido eliminados o alterados.

Presentación del caso

Paciente de 31 años, varón, casado. Ingeniero de profesión. Hace tres años nació su hijo, varón. Poco después quebró la empresa donde trabajaba. Se le produjo una úlcera de estómago. Se decidió a preparar oposiciones, estudiaba 14 horas diarias, durante dos años. Los tres meses inmediatos al examen los pasó fuera de casa, en la ciudad donde opositaba.

Finalizada la oposición, cuando se disponía a tomar transporte público para volver a su residencia, experimentó, de pronto, dolor en el pecho, ahogo, palpitaciones… Pensó en el infarto. Tomó un taxi y se dirigió al servicio de urgencia de un hospital, donde, tras explorarlo, le diagnosticaron un trastorno por estrés. El paciente se tranquilizó y se fue para casa. Hace de esto 10 meses.

Ya aquí, en mi pueblo y en mi casa, dice, 4 o 5 días después, empecé a pensarlo y ya empecé a estar mal. Cada vez lo pensaba más. Me entraron muchos miedos. Me dolía el pecho, el corazón, los brazos, pero ahora de manera más continuada. Me cuesta dormir 2 horas y me desvelo con mucha facilidad. Duermo 3-4 horas diarias. Tengo sensación de nauseas; rigidez muscular, y sobre todo mareo y aturdimiento. No me concentro y a duras penas puedo seguir el trabajo. Quería hacer un máster, pero he tenido que dejar los estudios. Me ha entrado un miedo horroroso a la muerte, a perder el dominio del cuerpo y de la mente”.

Desde hace nueve meses toma Alprazolam tres veces al día (0,75 mg – 0,50 mg – 0,50 mg), bajo prescripción y control regular de un neuropsiquiatra.

En el transcurso de este periodo de tiempo se ha hecho tres chequeos generales y consultado puntualmente con diversos especialistas, sin que se le aprecie anomalía alguna.

Ha dejado de fumar.

Ha desarrollado diversas fobias: transportes públicos, espacios cerrados y abiertos, conducción del propio coche,…  Situaciones que evita hasta donde le es posible. Con la finalidad de preservarse, dentro de lo que cabe, ha tomado diversas precauciones: Se toma el pulso en la muñeca o en el cuello varias veces al día para controlar la tasa cardiaca y anticiparse así a cualquier eventualidad que pudiera darse.

Lee el suplemento de salud del periódico y consulta en una enciclopedia médica que ha comprado para tratar de entender lo que le pasa y ponerse sobreaviso si algo coincidiera “con lo suyo”, de ahí que pase parte del día “escuchándose” y evaluando las molestias que se nota y su evolución. Estas observaciones le sirven también para decidir si hará o no alguna cosa prevista: si al disponerse a hacerlas nota la aparición o intensificación de alguna molestia, lo toma como avance de cómo se va a encontrar y en consecuencia decide y previene, siempre poniéndose en el peor de los casos. Si, por ejemplo, ha de desplazarse con el coche, y finalmente se decide a hacerlo, lo hace por circuitos próximos a hospitales o clínicas, teniendo presente en cada momento las direcciones a tomar, por si se produjera algún infarto o accidente interno. En este mismo sentido prefiere circular por la derecha, pegado a la acera, por si tuviera que parar. Evita autopistas, por no tener la posibilidad de salida inmediata y, las retenciones, que pudieran bloquearle.

Tiene muchas veces la sensación de que algo está a punto de pasar, y una cierta sensación de extrañeza respecto de sí y lo que le rodea. Por si acaso el “accidente” fuera mental y perdiera el control, trata de imaginar cuáles serían las peores consecuencias para cada momento; así no se atreve a tender la ropa por si le diera por tirarse al vacío, y si está solo evita peinar o acercarse a su hijo por si, en el supuesto ataque de locura o pérdida de control, lo coge por el cuello y lo ahoga. Ahora resulta que muchas veces le viene esa imagen-idea a la cabeza y ya duda de si no será que en el fondo quiere hacerlo, experimentando gran desasosiego; por otro lado no se atreve a decir nada de esto a su mujer por si se asusta.

Como duerme muy mal, hace tres meses que va al gimnasio diariamente, por espacio de dos horas y media, donde se ejercita hasta la extenuación con la intención de llegar muy fatigado y caer rendido.

Trata de combatir la sensación de ahogo “marcando” la inspiración y la expiración con un determinado ritmo, más bien rápido.

En casa, sobre todo los fines de semana, trata de estar tumbado en el sofá y adormilarse porque ha observado que si lo consigue, aunque no duerma, no piensa y está más relajado. Los ruidos le molestan muchísimo.

Prácticamente ha renunciado a salidas con la familia y amigos. Por lo mal que lo pasa y porque “se pone en evidencia”, dado que se encuentra raro y no consigue meterse en la conversación. Se nota muy nervioso e inseguro, entiende que sus amigos verán que “no es el que era”; incluso en el trabajo le ha parecido que hablan de él, tal vez, piensa, porque le ven más “raro y serio”. Incluso ha advertido que el jefe le da trabajos más sencillos “porque me ha perdido la confianza”. Todo ello, a pesar de que él trata de actuar como si no pasase nada y con el mismo nivel de exigencia social y profesional de “cuando estaba normal”, sin embargo algunas cosas no puede disimularlas demasiado y se ve delatado. Duda, y repiensa las cosas mil veces antes de tomar la decisión, que siempre se produce a última hora, “in extremis”.

Ha pensado en pedir la excedencia para no tener que soportar la tensión y preservar su imagen, pero económicamente no puede permitírselo. A lo sumo ha fallado algún día o tomado una baja de tres o cuatro.

En conjunto, se siente poco autónomo, dependiente, inseguro, desbordado, a merced de las circunstancias.

Análisis del caso

El afrontamiento en los trastornos por ansiedad suele estar centrado en el control, ya sea de variables de situación, de programa, físicos o de los propios mecanismos de control. En cierto modo los términos afrontamiento y control son sinónimos.

El Afrontamiento Contraproducente (AC) en los trastornos por ansiedad no es otra cosa que estrategias fallidas de control, que tienen el efecto perverso de introducir más desorganización en el sistema de relaciones sobre el que se pretende incidir. Son componendas, intentos de arreglo que se convierten en fuente de desarreglos.

Al hablar, en otros artículos de esta misma sección, de control anticipatorio, como modo de AC, nos hemos referido al abuso de la prevención y a la extralimitación en el cálculo de consecuencias de segundo orden o en la atribución de significación del síntoma. Veamos cómo están representados en el caso expuesto.

El paciente centra la prevención básicamente en la previsión de riesgos relativos a la pérdida de salud física o mental, puesta en cuestión por la aparición de diferentes síntomas. Esto no es infrecuente en pacientes que han experimentado por primera vez la ansiedad en forma de crisis de ansiedad.

Habiendo sentido la salud severamente amenazada -en las crisis de ansiedad puede tenerse la sensación de muerte inminente- la suposición de que pueda suceder algo grave adquiere una verosimilitud que normalmente no tiene. Toda prevención entonces parece poca.

Los especialistas médicos no encuentran nada alarmante, pero el paciente sigue encontrándose mal. Se le genera una disonancia cognoscitiva: O tiene algo que no le ven o detectan, y por eso se encuentra mal, o no tiene nada y, entonces, no tendría que encontrarse mal. Ante la duda, mejor no confiarse: de no confiarse, recelar y que no pase nada, no se deriva nada. Ante la duda el camino de la prevención está claro. Es más, si se siente la necesidad de prevenirse ¡lo primero dudar, sospechar!

En el caso que nos ocupa la estrategia defensiva y de preservación se basa en tener una posibilidad de reacción, adelantarse a la posible crisis, y evitar la fatalidad solicitando ayuda o atención.

Esta estrategia pasa por diversas OPERACIONES:

  1. Detectar, por indicios, la posible causa de la enfermedad para poder acudir al especialista antes de que sea demasiado tarde. ¿Procedimientos?: atender a los comentarios que sobre enfermedades pueden surgir en el entorno más propioconsultar en documentos médicos aspectos relativos a diversas enfermedades, sobre todo las más graves y carentes de tratamientos efectivos, para ver si la coincidencia de algún síntoma con los que se padecen, nos pone sobre la pista correcta.
  2. Evaluar con frecuencia y regularidad la evolución de los síntomas y manifestaciones corporales, prestando especial atención a los cambios, porque pudieran alertar sobre el inicio y desencadenamiento de la crisis y reaccionar a tiempo. El auto-estudio o auto-observación permitiría también confirmar o no hipótesis surgidas de la operación nº 1, por un lado, y establecer un pronóstico de cómo se va a sentir uno en una situación, a partir de lo que pasa solo imaginándola. Estas operaciones pretenden simultanearse con otras acciones y programas en curso.
  3. Considerar para cada actividad, lugar y situación las condiciones de evacuación, salida y asistencia por si la crisis apareciese, de forma que no se produzcan bloqueos o impedimentos. (Por ejemplo, evitar ascensores con puertas automáticas que pudieran bloquearse, evitar alejarse por el campo, elegir rutas con hospital próximo, evitar retenciones, circular por carriles de salida fácil, ir acompañado si la persona es de confianza, etc.) Por ello es necesario representarse cada situación concreta en cada momento.

Estas operaciones, que no son ni exclusivas, ni excluyentes, son articulables entre sí, y en ocasiones una funciona como condición de aplicación de la otra. En ellas están claramente representados los mecanismos integrantes del abuso de la prevención: exceso en el cálculo de riesgos, abuso de la sospecha y generación de indicios, atención auto-enfocada.

Los temores sobre la pérdida o deterioro de la salud mental, están soportados sobre la interferencia de algunas facultades como la atención y la concentración, la sensación de extrañeza, el sentimiento de estar a merced de las circunstancias, las dificultades para regular el cuerpo, las ideas y la conducta que intensifican la sensación de falta de dominio y de control, y el sentimiento de absurdo ante alguno de los nuevos procederes o ideas que pueden contener elementos reconocidos como irracionales.

Estas manifestaciones no son simplemente consideradas efectos de la ansiedad, sino, que desde el estado de alerta y “prevengan” que la ansiedad crea, adquieren un valor informativo como indicativo de posibles riesgos en curso o consumándose.

También en este caso la anticipación puede responder a los mecanismos propios del abuso de la prevención y dar lugar a OPERACIONES similares a las descritas para la salud física:

  1. Evaluar con frecuencia y regularidad la racionalidad de lo que se hace o piensa para ver si es o no “normal”; estar atentos a fallos de memoria, atención o asociación de ideas para advertir el posible deterioro; hipersensibilidad a comentarios donde se habla de “locuras” o conductas incomprensibles (suicidio, demencias, enfermos mentales, delincuencia por trastornos psicológicos, etc.) que puedan servir de base para la generación de incertidumbre, o identificación del propio trastorno. Algunos pacientes se someten a sí mismos a “ejercicios” para comprobar su correcto funcionamiento mental.
  2. Considerar para cada actividad, lugar y situación las consecuencias más graves e irreparables, que pudieran producirse si en ese preciso instante se “perdiera la cabeza” o el auto-control (ahogar al hijo al peinarlo, tirarse por el balcón al tender la ropa) y así poder evitarlos de antemano sin exponerse al riesgo.

La lógica (o psico-lógica) de la prevención no tiene por que ser necesariamente consciente. Podemos anticipar, y de hecho así lo hacemos, sin tener una conciencia reflexiva de que lo estamos haciendo y con qué reglas. Hemos adquirido los modos de anticipación por aprendizaje incidental (Bruner, 1966), es decir ni formalizado ni consciente, y podemos hacer uso de ella del mismo modo. En todo caso, la conciencia de lo anticipado es básica para la acción preventiva y su desarrollo.

Retomando el caso clínico, nos encontramos, que como consecuencia de la OPERACION 1, se producen, al menos, los siguientes efectos colaterales

  • So pretexto de reducir la incertidumbre, se genera y alimenta.
  • Se produce una hiperexposición imaginaria, acompañada de
    interpretación catastrófica.
  • Auto-referencialidad.
  • Alertización por abuso de la sospecha y generación de indi-
    cios (producción-amenaza).
  • Pre-determinación de campos atencionales y asociativos
    (evocación).
  • Elicitación operación 2.

Resultados

Como consecuencia de la OPERACION 2 se producen los siguientes procesos colaterales:

  • Atención-autoenfocada.
  • Generación de indicios y expectativas que se autocumplen.
  • Interferencia entre campos atencionales.
  • Elicitación operación 3 y 1.

Resultados

Como consecuencia de la OPERACION 3 se producen los siguientes procesos colaterales:

  • Hiperexposición Imaginaria.
  • Evitación
  • Atención auto-enfocada.
  • Elicitación de los procesos 1 y 2.

Resultados

  • Sobreactivación biológica.
  • Degradación o abandono de planes.
  • Fobias.
  • Evitación

Como consecuencia de la OPERACION 4, se producen los siguientes procesos colaterales:

  • Atención autoenfocada
  • Generación de campos asociativos capaces de evocar, a la inversa el problema o los temores.
  • Generación de incertidumbre.
  • Generación de procesos de inhibición recíproca.
  • Generación de expectativas negativas que se autocumplen.

Resultados

  • Sobre-activación biológica.
  • Inhibición.
  • Desorden mental.
  • Confusión.
  • Ideas obsesionantes.

Como consecuencia de la OPERACION 5, se producen los siguientes procesos colaterales:

  • Hiper-exposición imaginaria.
  • Generación de incertidumbre.

Resultados

  • Sobreactivación biológica.
  • Degradación o abandono de planes.
  • Evitación

Por lo que se refiere al capítulo de la extralimitación en el cálculo de consecuencias de 2º orden o en la atribución de significación, social o personal del síntoma, el paciente en cuestión centra sus temores en la pérdida de competencia profesional, la pérdida de control, y la degradación de las relaciones amistosas consecuencia de la presunta pérdida de imagen y normalidad.

Si los trastornos que interfieren el rendimiento intelectual, la conducta social, familiar o profesional, son de corta duración no suelen crear dudas sobre la propia identidad o las consecuencias a largo plazo.

Por ejemplo, si tenemos una gripe, no ponemos en cuestión nuestra laboriosidad por desatender durante una semana algunas tareas; ni confundimos las pocas ganas de salir con gente con la pérdida de la sociabilidad y el buen humor; ni las dificultades de atención o concentración se relacionan con un proceso de deterioro mental; la desgana para hacer cosas que normalmente nos gustan no se equipara a la pérdida de sentido y motivación de las cosas o la vida. No nos sentimos otro distinto del que éramos. Tampoco nos parece verosímil que en el trabajo nos retiren la confianza.

La gripe es una enfermedad socialmente bien entendida y aceptada, y dura poco. No así la ansiedad que suele ser poco entendida, mal aceptada y puede durar más tiempo. Después de varios meses padeciéndola los pacientes pueden tener problemas para distinguir lo que son de lo que padecen. No saben si les está cambiando la personalidad y la forma de ser; se sienten distintos, actúan distinto y eso a lo largo del tiempo. Les aparecen dudas sobre si volverán a ser los mismos, si recuperaran la normalidad. La eventualidad de que no fuera así amenaza el estatus, la consideración personal, familiar, amistosa o laboral, intensificándose notablemente la ansiedad.

Para remate, tomando como base algunos prejuicios sociales extensivos a diversas alteraciones psicológicas, pueden entender que si se ha sido víctima de la ansiedad eso indica alguna debilidad, dependencia, “handicap”, inferioridad o minusvalía, concepciones que lesionan la auto-estima y la auto-eficacia obligando también a una cierta redefinición de la propia identidad.

En este contexto puede aparecer una cierta auto-referencialidad, (fruto del abuso de la sospecha como proceso defensivo y alertante) que lleva a entender algunos hechos sociales como expresión del perjuicio temido y anticipado; proceso que, a su vez, lleva a tomar medidas que pueden conducir a fenómenos de expectativas auto-cumplidas o auto-generadas, que cargarían de razón por retro-alimentación las sospechas y conjeturas de partida.

No son infrecuentes en estos casos y circunstancias las OPERACIONES:

  1. Evaluaciones auto-referidas sobre la personalidad, inseguridad, y las comparaciones con otros.
  2. La evitación de encuentros sociales para “no ponerse en evidencia”.
  3. Las contra-reacciones (por ejemplo mostrarse muy seguro y capaz para corregir o anticiparse a las dudas que en este sentido pudieran darse).
  4. El auto-sometimiento a un control previo, consciente y minucioso, de lo que se va a decir o hacer antes de autorizarse a emitir la conducta.
  5. Pretensión de control de delatores públicos de la ansiedad tales como el sonrojo, sudor, etc.

Como consecuencia de estas OPERACIONES, se producen al menos los siguientes procesos colaterales:

  • Hiperexposición imaginaria. Interpretación catastrófica.
  • Auto-referencialidad.
  • Generación de expectativas que se auto-cumplen.
  • Duplicidad de tareas en el tiempo.

Resultados

  • Inhibición. Desmotivación.
  • Confusión.
  • Despersonalización.
  • Sobre-activación biológica.
  • Abandono de planes de acción significativos.
  • Evitación
  • Dificultades de concentración

El Afrontamiento Contraproducente (AC) no viene básicamente definido por sus resultados (lo que podría llevarnos a una definición tautológica al tomar el resultado como elemento crítico definitorio de AC, es decir, a entender el afrontamiento en términos de resultado), viene también definido por los procesos que lo integran -llamados colaterales en el esquema, aunque a veces son simplemente centrales- y por una perversión del modo de control al que responden las operaciones.

En consecuencia, como es lógico, la desarticulación o neutralización del AC, se centra sobre modos, operaciones, y procesos. No obstante, dado el componente sistémico del conjunto de relaciones y elementos a los que venimos refiriéndonos, también puede incidirse sobre los resultados, de manera que repercuta en una alteración de modos, operaciones y procesos (por ejemplo, el alivio sintomatológico, en tanto en cuanto disminuye la conciencia de enfermedad, favorece y posibilita la reducción de la prevención abusiva).

A primera vista, desde una posición ingenua, podría parecer que una vez identificados los AEC, bastaría con desaconsejarlos para que dejasen de emitirse. Igual ingenuidad supone considerar que la prescripción de “lo que hay que hacer” -afrontamiento correcto- substituye y desplaza automáticamente a “lo que no hay que hacer” -afrontamiento incorrecto-, y por tanto ni siquiera habría que ocuparse de si existe y en qué consiste, puesto que quedaría anulado en cualquier caso. No necesariamente es así, puede ser incluso a la inversa.

__________
Fuente: Baeza Villarroel, J.C.  Clínica de la Ansiedad.

Categories
Fòbies d’impulsió Obsessions

Por a perdre el control o a tornar-se boig

La por a perdre el control sobre el propi pensament, conducta o impulsos és freqüent en els trastorns d’ansietat. D’alguna manera, aquest sentiment, o pre-sentiment, és consubstancial a l’experiència d’ansietat elevada. Si l’ansietat té relació, com hem assenyalat en altres documents del web, amb la percepció del subjecte quan es veu desbordat, respecte a la seva capacitat i recursos, per les demanes i exigències del mitjà (extern o intern), és natural que aquesta experiència s’equipari a la pèrdua de control sobre un mateix o sobre el mitjà: quan tenim una dificultat però és assumible, considerem que tenim els recursos, els suports i les capacitats per afrontar-ho i diem, col·loquialment, que «tenim un problema, que no està resolt però que està controlat». Si, per contra, ens trobem excedits o desbordats diem «tenim un problema, que no està resolt, ni sota control», és a dir, ens sentim a mercè de les circumstàncies.

És probable que l’ansietat alteri l’execució de repertoris de conducta, fins i tot alguns que normalment «surten sols», sense que la consciència actuï, ja sigui perquè es tracta de respostes autònomes o bé automatitzades després d’un procés d’aprenentatge i entrenament: l’articulació, la fluïdesa de la parla, l’atenció i la concentració, la resposta sexual, la conciliació de la son, etc. La percepció d’aquests errors, crea dubtes sobre l’adequada regulació i produeix desconfiança sobre el funcionament normal i correcte de les funcions i facultats en la persona que els experimenta.

En alguns casos, l’ansietat genera, com a part dels símptomes i manifestacions, una sensació d’estranyesa i irrealitat, com si estiguéssim veient la realitat a través d’un vidre o «com en una pel·lícula», com si ens sentíssim aliens a nosaltres mateixos (despersonalització) o a l’entorn (desrealització).

De la mateixa manera que la sobre-preocupació per la salut física porta a la vigilància i a l’observació de diferents funcions i manifestacions fisiològiques, la por a perdre el control porta a l’autoobservació i el seguiment del nostre pensament, i a l’execució d’activitats i els seus possibles efectes.

La por a tornar-se boig

A vegades, aquest sentiment de descontrol, desordre o irrealitat s’equipara a la idea de trastocar-se o tornar-se boig. En casos extrems, aquesta por és a la base de les anomenades «fòbies d’impulsió», que es caracteritzen per la percepció d’un alt risc de perdre el cap, trastocar-se en un moment donat i, com a conseqüència, fer alguna cosa greu i irreversible, com ara llançar-se pel balcó, fer mal a nens o a altres persones amb ganivets o d’altres maneres, empènyer algú al tren o a la calçada quan passen els cotxes, etc.

La presumpció de que podria trastocar-se, porta a la persona a estar especialment altera i evitar aquelles circumstàncies (balcons, jugar amb nens petits, etc.) en què, si s’arribés a perdre la raó, les conseqüències fossin més greus i irreversibles. No és que tingui la intenció de fer-ho i s’hagi de vigilar-lo per impedir-ho (com a vegades pensen els propis pacients). Tot el contrari, és l’últim que voldrien que els passés i, per aquesta raó, volen estar advertits i prevenir els riscos perquè ni tan sols en un suposat «moment de bogeria» poguessin fer-ho.

Diguem que, d’alguna manera, s’ha donat al cervell l’ordre que no s’oblidi d’aquest risc –d’altra banda inexistent–, i dispari alarmes quan les conseqüències de la suposada pèrdua de la raó poguessin ser extremes. Per tant, el sistema d’avisos i d’advertències associades al mecanisme de l’ansietat fa que vinguin al pensament, de manera reiterada, imatges i idees, molt particularment quan s’està davant de circumstàncies més crítiques (presència de ganivets, alçades, etc.). L’objectiu és prevenir-se d’un mateix si es donés la suposada bogeria.

Aquests pensaments, que confonen i importunen a l’individu, són efecte de sistemes de prevenció extremats, malgrat això, són agafats pel subjecte com si fossin impulsos interns o pensaments perversos que els portaran a fer allò que no volen. Encara que no tenen res a fer, molts pacients interpreten aquest fenomen com a indicadors d’estar patint, o arribar a patir, trastorns mentals de tipus psicòtic, com ara l’esquizofrènia. És impossible tornar-se boig com a conseqüència d’una crisi de pànic o d’altres trastorns d’ansietat.

_________
Font: J. Carlos Baeza Villarroel (2006). Clínica de l’Ansietat. Especialistes a Madrid i Barcelona. Psicòlegs i psiquiatres.

Video il.lustratiu: El temor a perder el control o a volverse loco

Documents relacionats

Categories
Fòbia Social

Fòbia Social: Alguns llibres d’interés

En aquest document, hi trobareu referències bibliogràfiques, algunes de més tècniques i d’altres d’orientades a la població general que vulgui millorar alguna habilitat social o superar algunes pors de poca rellevància amb la lectura com a suport.

Així doncs, a continuació trobareu unes lectures que suggerim a títol orientatiu, però que no constitueixen un llistat exhaustiu ni es proposen, necessàriament, com a obres millors que d’altres de no referides. Les de caràcter tècnic ofereixen una informació de tipus més professional, però en cap cas no capaciten professionals no especialitzats ni convenientment entrenats per tractar aquest tipus de problemes. Les de caràcter divulgatiu en cap cas no constitueixen un tractament ni el supleixen.

Referències tècniques

Antona, C. (2009). Fobia Social: Evaluación y tratamiento. México: Trillas.

Bados, A. (2001). Fobia social. Madrid: Síntesis.

Botella, C., Baños, R. M. i Perpiñá, C. (2003). Avances en la psicopatología, la evaluación y el tratamiento psicológico del trastorno de ansiedad social. Barcelona: Paidós.

Cervera, S., Roca, M. i Bobes, J. (1998). Fobia social. Barcelona: Masson.

Heimberg, R., Liebowitz, M., Hope, D. i Schneier, F. (2000). Fobia Social: Diagnóstico, evaluación y tratamiento. Barcelona: Martínez Roca.

Mora, M. i Raich, R. M. (2005). Autoestima. Madrid: Síntesis.

Referències divulgatives

Desberg, P. (1996). Estrategias para superar la timidez y el miedo a los demás. Barcelona: Integral.

Castanyer, O. (2015). Asertividad: Expresión de una sana autoestima. 38.ª ed. Bilbao: Desclée de Brouwer.

Categories
Fóbies específiques

Curs per superar la por de volar a Madrid: Calendari i preus

El programa de la Clínica de l’Ansietat per superar la por de volar consta de dos blocs o mòduls:

  • Bloc A: Es realitza individualment durant sis sessions. Està relacionat amb el coneixement i amb el desenvolupament de procediments psicològics per afrontar i superar la por. Aquest mòdul es desenvolupa a les consultes de la Clínica de l’Ansietat a Madrid.
  • Bloc B: Es duu a terme en grups petits, en un sol dia. Està relacionat amb el coneixement de l’entorn aeronàutic i del vol, i amb l’exercitació en aquestes situacions. Per tant, aquest bloc es duu a terme a les instal·lacions de l’empresa aeronàutica col·laboradora, també a Madrid.

En el desenvolupament del programa, hi participen psicòlegs i pilots, amb el suport de diversos mitjans tècnics i instrumentals.

L’inici del mòdul individual (bloc A) és obert permanentment. S’ha de realitzar prèviament a l’inici de la part grupal del programa (bloc B: informació aeronàutica bàsica i exercicis amb el simulador). Les dates que s’indiquen més avall són, doncs, les previstes per al desenvolupament del bloc B del programa per superar la por de volar.

Calendari per al desenvolupament dels pròxims cursos

Dia

Mes

Any

31Març2017
19Maig2017
16Juny2017
14Juliol2017

Preu del curs: 520 euros.

Informació i inscripcions: A www.volarsinm o al telèfon de la Clínica de l’Ansietat, 91 829 93 92.

Amb la col·laboració del Centro de Simuladores de Vuelo de SENASA.

Vídeo il-lustratiu: Pulso al miedo

Programa emitido el 21-4-15 por el Canal 24h, de RTVE, sobre diversas fobias y su tratamiento. Las imágenes de los minutos 10,40 al 15,50 corresponden al programa Conducir Sin Miedo; y las imágenes de los minutos 19,20 al 22,18 al programa Volar Sin Miedo, ambos organizados por Clínica de la Ansiedad para superar dichos miedos

Altres vídeos relacionats

Resum de la privadesa

Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.

Galetes estrictament necessàries

Les galetes estrictament necessàries han d'activar-se sempre perquè puguem desar les preferències per a la configuració de galetes.

Analítiques

Aquest lloc web utilitza Google Analytics per recopilar informació anònima com el nombre de visitants del lloc i les pàgines més visitades.

El mantenir aquesta galeta habilitada ens ajuda a millorar el lloc web.