Exploració i valoració psicològiques

 

El procés d’exploració i valoració psicològica té com a objectiu conèixer al pacient i la seva problemàtica, fer una valoració diagnòstica, i indicar una intervenció terapèutica si es requereix. Normalment dura entre una i tres entrevistes, segons el cas, i pot requerir, o no, exploracions complementàries.

Després de les presentacions inicials, el pacient explica a la seva manera el motiu de consulta, oferint explicacions sobre què el preocupa, què li passa, com, quan, inici, desenvolupament, situació actual, expectatives, en conjunt, tota aquella informació que permeti traslladar a l’especialista una visió comprensiva del problema.

En aquesta primera fase l’especialista sol escollir el mètode d’entrevista oberta, és a dir, anima i ajuda al pacient a que expressi lliurement, amb les seves paraules, a la seva manera, que és el que li passa. No només existeix informació en el que es diu, sinó en la manera i el com s’articula l’explicació.

Posteriorment, l’especialista escull un tipus d’entrevista semiestructurada, amb preguntes específiques sobre diferents aspectes, amb l’objectiu de conèixer en profunditat el motiu de consulta i elaborar la història clínica del pacient: manifestacions simptomatològiques, esdeveniments vitals recents, coneixement bàsic de la situació afectiva familiar, laboral, social i lúdica, antecedents mèdics i psicològics, antecedents familiars, consum de tòxics, etc.

És probable que se li sol·liciti al pacient la realització de proves específiques complementàries o que les aporti si les té: proves clíniques (anàlisis de sang o electrocardiograma, per exemple), proves de diagnòstic per imatge (radiografies, per exemple), o proves psicomètriques (qüestionaris generals, de personalitat per exemple, o específics, per exemple d’ansietat)

Aquestes exploracions són proves objectives que contribueixen a conèixer millor el cas, per una banda, i a efectuar el diagnòstic diferencial per altra: alguns signes d’afeccions psicològiques poden coincidir amb les manifestacions simptomatològiques d’altres afeccions mèdiques o psicològiques. És important, comptar amb un bon diagnòstic diferencial, que eviti confusions o solapaments entre alteracions que puguin presentar símptomes semblants. El diagnòstic diferencial s’efectua, doncs, basat en les dades de l’entrevista i, si es requereix, sobre les dades de les proves complementàries. Algunes d’aquestes proves, per exemple els test, qüestionaris i escales d’avaluació conductual, poden efectuar-les el propi especialista, d’altres han de sol·licitar-se als serveis pertinents, explicant sempre al pacient els motius i amb el seu consentiment.

Finalment, l’especialista està en condicions de realitzar una valoració rigorosa del cas, i més concretament un diagnòstic, i explicar-lo de manera comprensible al pacient. Sobre la base del diagnòstic, el coneixement del pacient, i la demanda d’aquest, l’especialista proposa el tractament a seguir, explicant en termes generals les seves característiques, implicacions, perspectives, periodicitat de les visites, temps total estimat, etc.

A partir d’aquí el pacient reafirma, si és el cas, la seva voluntat de seguir endavant amb el procés  i de començar el tractament esmentat, si bé de les intervencions anteriors ja s’ha pogut desprendre algun efecte terapèutic o de canvi.

Tanmateix, no tots els casos consultats requereixen un tractament pròpiament dit. En alguns casos és suficient amb la pròpia valoració psicològica o una mínima orientació.

 

Font: Clínica de l’Ansietat. Madrid i Barcelona. Psicòlegs. Teràpia cognitiu-conductual.