Mes: setembre de 2015

Símptomes de l’estrès posttraumàtic: criteris diagnòstics segons les classificacions internacionals

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Per tal d’efectuar el diagnòstic de trastorn d’estrès posttraumàtic (TEP), els especialistes es basen en criteris diagnòstics del DSM-V o del CIE-10, dues classificacions de malalties consensuades per especialistes de diferents nacionalitats i de prestigi reconegut.

No obstant això, recordeu que no podeu, ni us heu d’autodiagnosticar. Només un professional de la salut expert està en condicions de fer-ho amb rigor i fiabilitat. Quan una persona està amoïnada per la seva salut o normalitat acostuma a identificar-se amb símptomes o malalties que no té, o a confondre’ls amb altres de possibles.

Criteris del DSM-IV per al diagnòstic del tractament per estrès posttraumàtic (TEP)

Font: American Psychiatric Association

A. La persona ha estat exposada a un esdeveniment traumàtic en el qual han existit 1 i 2.

la persona ha experimentat, presenciat o li han explicar un (o més) esdeveniments caracteritzats per morts o amenaces per a la seva integritat física o per a la dels altres.
la persona ha respost amb una por, una desesperança o un horror intensos. Nota: en els nens, aquestes respostes poden expressar-se en comportaments desestructurats o moguts.

B. L’esdeveniment traumàtic és reexperimentat persistentment mitjançant una (o més) formes següents:

records dels esdeveniments recurrents i intrusos que provoquen malestar i en els quals s’inclouen imatges, pensaments o percepcions. Nota: en els nens petits, això pot expressar-se en jocs repetitius en què apareguin temes o aspectes característics del trauma.
somnis de caràcter recurrent sobre l’esdeveniment, que produeixen malestar. Nota: en els nens hi pot haver somnis terrorífics de contingut irreconeixible.
l’individuo actua o té la sensació que l’esdeveniment traumàtic està passant (s’inclou la sensació d’estar revivint l’experiència, il·lusions, al·lucinacions i episodis dissociatius de flashback, fins i tot els que apareixen en despertar-se o desintoxicar-se. Nota: els nens petits poden reescenificar l’esdeveniment traumàtic específic.
malestar psicològic intens quan s’exposa a estímuls interns o externs que simbolitzen o recorden un aspecte de l’esdeveniment traumàtic.
respostes fisiològiques en exposar-se a estímuls interns o externs que simbolitzen o recorden un aspecte de l’esdeveniment traumàtic.

C. Evitació persistent d’estímuls associats al trauma i retraïment afectiu de la reactivitat general de l’individu (absent enfront del trauma), tal com indiquen tres (o més) del símptomes següents:

esforços per evitar pensaments, sentiments o converses sobre el fet traumàtic
esforços per evitar activitats, llocs o persones que motiven records del trauma
incapacitat per recordar un aspecte important del trauma
forta reducció de l’interès o de la participació en activitats significatives
sensació de desafecció o alienació envers els altres
restricció de la vida afectiva (per exemple, incapacitat per tenir sentiments d’amor)
sensació d’un futur desolador ( per exemple, no esperar obtenir una feina, casar-se, formar una família o, en definitiva, portar una vida normal)

D. Símptomes persistents d’augment de l’activació (arousal en francès) (absent abans del trauma), tal com indiquen dos (o més) dels símptomes següents:

dificultats per conciliar o mantenir la son
irritabilitat o atacs d’ira
dificultats per concentrar-se
hipervigilància
respostes exagerades de sobresalt

Aquestes alteracions (símptomes dels criteris B, C i D) s’allarguen més d’1 mes.

Aquestes alteracions provoquen malestar clínic significatiu o un deteriorament social, laboral o d’altres àrees significatives de l’activitat de l’individu.

Criteris del CIE-10 per al diagnòstic de trastorn d’estrès posttraumàtic

Font: Organització Mundial de la Salut

Trastorn que sorgeix com a resposta tardana o diferida a un esdeveniment estressant o a una situació (breu o duradora) de naturalesa especialment amenaçant o catastròfica, que causaria per si mateix malestar generalitzat en gairebé tothom (per exemple, catàstrofes naturals o produïdes per algú, el ser víctima de tortura, terrorisme, de violència o d’un altre crim).

Certs trets de personalitat (per exemple, compulsius o astènics) o antecedents de malalties neuròtiques, si estan presents, poden ser factors predisponents i fer que descendeixi el llinar per a l’aparició del síndrome o per agreujar-ne el seu curs, però aquests factors no són necessaris ni suficients per explicar-ne l’aparició.

Les característiques típiques del trastorn d’estrès posttraumàtic són: episodis reiterats de tronar a viure el trauma en forma de reviviscència o somnis que tenen lloc sobre un fons persistent d’una sensació d’«entumiment» i retraïment emocional, d’allunyament dels altres, de falta de capacitat de resposta al medi, d’anhedonia i d’evitament d’activitats i situacions evocadores del trauma. S’acostuma a témer, i fins i tot a evitar-se, les situacions que recorden o suggereixen el trauma.

Poques vegades poden presentar-se esclats dramàtics i aguts de por, pànic o agressivitat, desencadenats per estímuls que evoquen un record sobtat, una actualització del trauma o de la reacció original envers del trauma o tots dos alhora.

Generalment, hi ha un estat d’hiperactivitat vegetativa amb hipervigilància, un increment de la reacció de sobresalt i d’insomni. Els símptomes, s’acompanyen d’ansietat i de depressió i les ideacions suïcides no són estranyes. El consum excessiu de substàncies psicofàrmacs o alcohol poden ser-ne un factor agreujant.

El començament segueix al trauma amb un període de latència, la durada del qual varia des d’unes poques setmanes fins a mesos (però, poques vegades supera els sis mesos). El curs és fluctuant, però se’n pot esperar la recuperació en la majoria dels casos. En una petita proporció dels malalts, el trastorn pot tenir, durant molts anys, un curs crònic i una evolució fins a una transformació persistent de personalitat.

Obsessions

Els símptomes del trastorn obsessivocompulsiu (TOC): Els criteris diagnòstics d’acord amb les classificacions internacionals

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Per efectuar el diagnòstic del trastorn obsessivocompulsiu, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-IV o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Recordi, no obstant això, que vostè no pot autodiagnosticar-se, ni ha de fer-ho. Només un professional expert de la salut pot diagnosticar amb rigor i fiabilitat. Quan algú està preocupat per la seva salut o per la seva normalitat, és habitual que s’identifiqui amb símptomes o amb malalties que no pateix, o que es confongui amb d’altres de possibles.

Criteris del DSM-IV per al diagnòstic del trastorn obsessivocompulsiu

Font: American Psychiatric Association.

1. Es compleix per a les obsessions i per a les compulsions:

Les obsessions es defineixen per:

Pensaments, impulsos o imatges recurrents i persistents, que s’experimenten, en algun moment del trastorn, com a intrusos i inapropiats, i causen una ansietat o un malestar significatius.
Els pensaments, impulsos o imatges no es redueixen a simples preocupacions excessives relacionades amb els problemes de la vida real.
La persona intenta ignorar o suprimir aquests pensaments, impulsos o imatges, o bé mira de neutralitzar-los mitjançant altres pensaments o accions.
La persona reconeix que aquests pensaments, impulsos o imatges obsessius són producte de la seva ment (i no són imposats com en la inserció del pensament).

Les compulsions es defineixen per:

Comportaments (per exemple, rentar-se les mans, ordenar objectes o fer comprovacions) o actes mentals (per exemple, resar, comptar o repetir paraules en silenci) de caràcter repetitiu, que l’individu es veu obligat a realitzar en resposta a una obsessió o d’acord amb determinades regles que ha de seguir estrictament.
L’objectiu d’aquests comportaments o operacions mentals és la prevenció o la reducció del malestar, o la prevenció d’algun esdeveniment o d’alguna situació negatius; no obstant això, aquests comportaments o operacions mentals no estan connectats de manera realista amb allò que pretenen neutralitzar o prevenir, o bé resulten clarament excessius.

2. En algun moment del curs del trastorn, la persona ha reconegut que aquestes obsessions o compulsions són excessives o irracionals. (Aquest punt no és aplicable als nens).

3. Les obsessions o les compulsions provoquen un malestar clínic significatiu, representen una pèrdua de temps (suposen més d’una hora al dia) o interfereixen marcadament en la rutina diària de l’individu, en les seves relacions laborals (o acadèmiques) o en la seva vida social.

4. Si hi ha un altre trastorn, el contingut de les obsessions o de les compulsions no s’hi limita (per exemple, les preocupacions pel menjar en un trastorn alimentari, el fet d’arrancar-se els cabells en la tricotil·lomania, la inquietud per la pròpia aparença en el trastorn dismòrfic corporal, la preocupació per les drogues en un trastorn per consum de substàncies, la preocupació per patir una malaltia greu en la hipocondria, la preocupació per les necessitats o les fantasies sexuals en una parafília, o els sentiments repetitius de culpabilitat en el trastorn depressiu major).

5. El trastorn no és causat pels efectes fisiològics directes d’una substància (per exemple, drogues o fàrmacs) o d’una malaltia mèdica.

Especificar si: Amb poca consciència de la malaltia: si, durant la major part del temps de l’episodi actual, l’individu no reconeix que les obsessions o les compulsions són excessives o irracionals.

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic del trastorn obsessivocompulsiu

Font: Organització Mundial de la Salut.

La característica essencial d’aquest trastorn és la presència de pensaments obsessius o d’actes compulsius recurrents. Els pensaments obsessius són idees, imatges o impulsos mentals que irrompen, una vegada i una altra, en la activitat mental de l’individu d’una manera estereotipada. Acostumen a ser desagradables (pel seu contingut violent o obscè, o simplement perquè es perceben com a mancats de sentit) i qui els pateix acostuma a intentar, generalment sense èxit, resistir-s’hi. Són, no obstant això, percebuts com a pensaments propis, malgrat que són involuntaris i sovint repulsius. Els actes o rituals compulsius són formes de conducta estereotipades que es repeteixen una vegada i una altra. No són plaents per si mateixos ni donen lloc a activitats útils per si mateixes. Per al malalt, tenen la funció de prevenir que s’esdevingui algun fet objectivament improbable. Acostumen a ser rituals per conjurar el fet que un mateix pugui sofrir dany d’algú o en pugui causar als altres. Sovint, tot i que no sempre, el malalt reconeix aquest comportament com a mancat de sentit o d’eficàcia i duu a terme reiterats intents per resistir-s’hi. En casos de llarga evolució, la resistència pot haver quedat reduïda a un grau mínim. Quasi sempre hi és present un determinat grau d’ansietat. Hi ha una estreta relació entre els símptomes obsessius, en especial els pensaments obsessius, i la depressió. Els malalts amb trastorn obsessivocompulsiu presenten sovint símptomes depressius i els malalts que pateixen un trastorn depressiu recurrent sovint tenen pensaments obsessius durant els seus episodis de depressió. En totes dues situacions, l’increment o la disminució de la gravetat dels símptomes depressius s’acompanya, generalment, de canvis paral·lels en la gravetat dels símptomes obsessius.

El trastorn obsessivocompulsiu és tan freqüent en els homes com en les dones i la personalitat bàsica acostuma a tenir trets anancàstics destacats. L’inici se situa habitualment en la infància o en el començament de la vida adulta. El curs és variable i en absència de símptomes depressius significatius, tendeix a l’evolució crònica.

Pautes per al diagnòstic

Per a un diagnòstic definitiu, han d’estar presents i ser una font important d’angoixa o d’incapacitat durant la majoria dels dies, com a mínim durant dues setmanes successives, els símptomes obsessius, els actes compulsius o tots dos.

Els símptomes obsessius han de tenir les característiques següents:

Són reconeguts com a pensaments o impulsos propis.
Es presenta una resistència ineficaç com a mínim a un dels pensaments o dels actes, tot i que hi hagi d’altres als quals el malalt ja no es resisteixi.
La idea o la realització de l’acte no han de ser plaents en si mateixes (el simple alleujament de la tensió o de l’ansietat no ha de considerar-se plaent en aquest sentit).
Els pensaments, les imatges o els impulsos han de ser reiterats i molestos.

El trastorn obsessivocompulsiu pot ser de tres tipus:

Amb predomini de pensaments o de rumiament obsessius

Poden prendre la forma d’idees, d’imatges mentals o d’impulsos per actuar. El seu contingut és molt variable, però quasi sempre s’acompanyen de malestar subjectiu. Per exemple, a una dona pot turmentar-la la por de no poder resistir en algun moment l’impuls de matar el fill estimat o la qualitat obscena o blasfema i aliena a sí mateixa d’aquesta imatge mental recurrent. De vegades, les idees són simplement banalitats al voltant d’una interminable i quasi filosòfica consideració d’alternatives imponderables. Aquesta consideració indecisa d’alternatives és un element important en el rumiament obsessiu i sovint s’acompanya d’una incapacitat per prendre decisions que inclou fins i tot les més trivials, però necessàries, de la vida quotidiana. La relació entre rumiament obsessiu i depressió és particularment estreta i es triarà el diagnòstic de trastorn obsessivocompulsiu només quan el rumiament aparegui o persisteixi en absència d’un trastorn depressiu.

Amb predomini d’actes compulsius (rituals obsessius)

La majoria dels actes compulsius es relacionen amb la neteja (en particular, amb el rentat de mans), amb comprovacions repetides per assegurar-se que s’ha evitat una situació potencialment perillosa o amb la pulcritud i l’ordre. Darrere la conducta manifesta, s’hi amaga, en general, la por de ser objecte o motiu d’un perill i el ritual és un intent ineficaç o simbòlic de conjurar aquest perill. Els rituals compulsius poden ocupar moltes hores de cada dia i acostumen a acompanyar-se d’una marcada incapacitat de decisió i d’un alentiment. En conjunt, són tan freqüents en un sexe com en l’altre, però el rentat de mans ritual és més freqüent en les dones i l’alentiment sense repeticions és més comú en els homes.

Els rituals estan menys estretament relacionats amb la depressió que els pensaments obsessius i responen amb més facilitat a les terapèutiques de modificació del comportament.

Amb barreja de pensaments i actes obsessius

La majoria dels malalts amb un trastorn obsessivocompulsiu presenten tant pensaments obsessius com compulsions. Aquesta subcategoria s’ha d’utilitzar quan tots dos grups siguin igual d’intensos, com és freqüent, tot i que és útil especificar-ne només un quan destaqui amb claredat, ja que els pensaments i els actes poden respondre a tractaments diferents.

Vídeo Il-lustratiu: TOC

Ansietat generalitzada

Els símptomes del trastorn d’ansietat generalitzada (TAG): Els criteris diagnòstics d’acord amb les classificacions internacionals

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Per efectuar el diagnòstic del trastorn d’ansietat generalitzada, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Criteris del DSM-V per al diagnòstic del trastorn d’ansietat generalitzada

Font: American Psychiatric Association.

Ansietat i preocupacions excessives (anticipació aprensiva) que es produeixen durant més dies dels que han estat absents durant sis mesos com a mínim, amb relació a diversos esdeveniments o activitats (com en les activitats laborals o escolars).
A l’individu, se li fa difícil de controlar la preocupació.
L’ansietat i la preocupació s’associen a tres (o més) dels sis símptomes següents (i com a mínim alguns símptomes han estat presents durant més dies dels que han estat absents en els darrers sis mesos) (Nota: En els nens, només es requereix un ítem).
Inquietud o sensació d’estar atrapat o de tenir els nervis de punta.
Fàcilment fatigat.
Dificultat per concentrar-se o quedar en blanc.
Tensió muscular.
Problemes de son (dificultat per adormir-se o per continuar dormint, o son inquiet i insatisfactori).
L’ansietat, la preocupació o els símptomes físics causen malestar clínicament significatiu o deteriorament en els àmbits social o laboral, o en altres àrees importants del funcionament.
L’alteració no es pot atribuir als efectes fisiològics d’una substància (per exemple, una droga o un medicament) ni a cap altra afecció mèdica (per exemple, hipertiroïdisme).
L’alteració no s’explica millor per un altre trastorn mental (per exemple, l’ansietat o la preocupació per tenir atacs de pànic en el trastorn de pànic, la valoració negativa en el trastorn d’ansietat social o fòbia social, la contaminació o altres obsessions en el trastorn obsessivocompulsiu, la separació de les figures d’aferrament en el trastorn d’ansietat per separació, el record d’esdeveniments traumàtics en el trastorn per estrès posttraumàtic, l’augment de pes en l’anorèxia nerviosa, els símptomes físics en el trastorn de símptomes somàtics, la percepció de imperfeccions en el trastorn dismòrfic corporal, el fet de tenir una malaltia greu en el trastorn d’ansietat per malaltia o el contingut de les creences delirants en l’esquizofrènia o el trastorn delirant).

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic del trastorn d’ansietat generalitzada

Font: Organització Mundial de la Salut.

La característica essencial d’aquest trastorn és una ansietat generalitzada i persistent, que no es limita a cap circumstància ambiental en particular i ni tan sols hi predomina (és a dir, es tracta d’una “angoixa lliure flotant”). Com en el cas d’altres trastorns d’ansietat, els símptomes predominants són molt variables, però el més freqüent són queixes respecte a sentir-se constantment nerviós, amb tremolor, tensió muscular, sudoració, marejos, palpitacions, vertígens i molèsties epigàstriques. Sovint es posen de manifest pors respecte que un mateix o un familiar es posi malalt o tingui un accident, juntament amb altres preocupacions i pressentiments molt diversos. Aquest trastorn és més freqüent en dones i sovint està relacionat amb l’estrès ambiental crònic. El seu curs és variable, però té tendència a ser fluctuant i crònic.

Pautes per al diagnòstic

L’afectat ha de tenir símptomes d’ansietat la majoria dels dies durant diverses setmanes seguides com a mínim. Entre ells, ha de presentar trets de:

Aprensió (preocupacions per desgràcies futures, sentir-se “al límit”, dificultats de concentració, etc.).
Tensió muscular (agitació i inquietud psicomotriu, cefalees tensionals, tremolor o incapacitat de relaxar-se).
Hiperactivitat vegetativa (marejos, sudoració, taquicàrdia o taquipnea, molèsties epigàstriques, vertigen, sequedat de boca, etc.).

En els nens, acostumen a cridar l’atenció la necessitat constant de seguretat i les queixes somàtiques recurrents.

La presència transitòria (durant pocs dies seguits) d’altres símptomes, en particular de depressió, no descarta un diagnòstic principal de trastorn d’ansietat generalitzada, però no han de complir-se les pautes d’un episodi depressiu, d’un trastorn d’ansietat fòbica, d’un trastorn de pànic o d’un trastorn obsessivocompulsiu.

Fòbia Social

Els símptomes de la fòbia social: Els criteris diagnòstics d’acord amb les classificacions internacionals

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Per efectuar el diagnòstic de la fòbia social, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Criteris del DSM-IV per al diagnòstic del trastorn d’ansietat social (fòbia social).

Font: American Psychiatric Association.

Por o ansietat intensa en una o més situacions socials en què l’individu està exposat al possible examen per part dels altres. Alguns exemples són les interaccions socials (per exemple, tenir una conversa o reunir-se amb persones desconegudes), ser observat (per exemple, menjant o bevent) i actuar davant d’altres persones (per exemple, donar una xerrada). Nota: En els nens, l’ansietat es pot produir en les reunions amb individus de la seva mateixa edat i no només en la interacció amb els adults.
L’individu té por d’actuar de determinada manera o de mostrar símptomes d’ansietat que es valorin negativament (és a dir, que l’humiliïn o l’avergonyeixin, que es tradueixin en rebuig o que ofenguin a altres persones).
Les situacions socials gairebé sempre provoquen por o ansietat. Nota: En els nens, la por o l’ansietat es poden expressar amb plors, amb rebequeries, quedant-se paralitzats, amb conductes d’aferrament, encongint-se o amb el fracàs de parlar en situacions socials.
Les situacions socials s’eviten o es resisteixen amb por o amb una ansietat intensa.
La por o l’ansietat són desproporcionades respecte de l’amenaça real plantejada per la situació social i del context sociocultural.
La por, l’ansietat o l’evitació són persistents i duren típicament sis mesos o més.
La por, l’ansietat o l’evitació causen malestar clínicament significatiu o deteriorament en els àmbits social o laboral, o en altres àrees importants del funcionament.
La por, l’ansietat o l’evitació no poden atribuir-se als efectes fisiològics d’una substància (per exemple, una droga o un medicament) ni a cap altra afecció mèdica.
La por, l’ansietat o l’evitació no s’expliquen millor pels símptomes d’un altre trastorn mental, com el trastorn de pànic, el trastorn dismòrfic corporal o un trastorn de l’espectre autista.
Si existeix una altra afecció mèdica (per exemple, malaltia de Parkinson, obesitat o desfiguració causada per cremades o per lesions), la por, l’ansietat o l’evitació hi estan clarament no relacionades o són excessives.

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic de la fòbia social

Font: Organització Mundial de la Salut.

Les fòbies socials acostumen a començar en l’adolescència i giren al voltant de la por de ser jutjat per altres persones en el si d’un grup comparativament petit (a diferència de les multituds) i acostumen a conduir a evitar situacions socials determinades. Al contrari d’allò que passa amb la majoria de les fòbies, les fòbies socials es presenten amb la mateixa freqüència en homes que en dones.

Algunes de les fòbies socials són restringides (per exemple, a menjar en públic, a parlar en públic o a trobades amb persones de l’altre sexe); d’altres són difuses i comprenen gairebé totes les situacions socials fora del cercle familiar. La por de vomitar en públic pot ser important. El contacte visual directe pot ser particularment molest en determinades cultures.

Les fòbies socials sovint van acompanyades de baixa estima d’un mateix i de por de les crítiques. Pot manifestar-se com preocupació per ruboritzar-se, per tenir tremolor de mans o per tenir nàusees o necessitat imperiosa de micció, i de vegades la persona està convençuda que el problema primari és alguna d’aquestes manifestacions secundàries a la seva ansietat. Els símptomes poden desembocar en crisis de pànic. La conducta d’evitació acostuma a ser intensa i, en casos extrems, pot conduir a un aïllament social gairebé absolut.

Pautes per al diagnòstic

Els símptomes psicològics, comportamentals o vegetatius són manifestacions primàries de l’ansietat i no secundàries a altres símptomes, com, per exemple, idees delirants o obsessives.
Aquesta ansietat es limita a situacions socials concretes i determinades, o hi predomina.
La situació fòbica és evitada quan és possible.

[:]

Fóbies específiques

Els símptomes de les fòbies específiques: Els criteris diagnòstics d’acord amb les classificacions internacionals

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Per efectuar el diagnòstic de les fòbies simples o específiques, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Criteris del DSM-IV per al diagnòstic de les fòbies específiques

Font: American Psychiatric Association.

Por o ansietat intenses a causa d’un objecte o d’una situació específica (per exemple, volar, les altures, els animals, l’administració d’una injecció, veure sang). En els nens, la por o l’ansietat es poden expressar amb plors, amb rebequeries, quedant-se paralitzats o amb conductes d’aferrament.
L’objecte o la situació fòbics s’eviten o es resisteixen activament amb por o amb una ansietat immediata.
L’objecte o la situació fòbics s’eviten o es resisteixen activament amb por o amb una ansietat intensa.
La por o l’ansietat són desproporcionades respecte del perill real que plantegen l’objecte o la situació específics i del context sociocultural.
La por, l’ansietat o l’evitació són persistents i duren típicament sis mesos o més.
La por, l’ansietat o l’evitació causen malestar clínicament significatiu o deteriorament en els àmbits social o laboral, o en altres àrees importants del funcionament.
L’alteració no s’explica millor pels símptomes d’un altre trastorn mental, com la por, l’ansietat i l’evitació en situacions associades a símptomes de tipus pànic o a altres símptomes incapacitants (com en l’agorafòbia), respecte d’objectes o de situacions relacionats amb determinades obsessions (com en el trastorn obsessivocompulsiu), amb els records de successos traumàtics (com en el trastorn per estrès posttraumàtic) o a deixar la llar o amb la separació de les figures d’aferrament (com en el trastorn d’ansietat per separació), o en situacions socials (com en el trastorn d’ansietat social).

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic de les fòbies específiques (aïllades o simples)

Font: Organització Mundial de la Salut.

Fòbies restringides a situacions molt específiques, com la proximitat de determinats animals, les altures, els trons, la foscor, viatjar amb avió, els espais tancats, haver d’utilitzar els lavabos públics, ingerir determinats aliments, anar al dentista, veure sang o ferides, o el contagi de malalties concretes.

Tot i que la situació desencadenant és molt específica i concreta, la seva presència pot produir pànic com en l’agorafòbia i en les fòbies socials.

Les fòbies específiques acostumen a presentar-se per primera vegada en la infància o al començament de la vida adulta i si no es tracten, poden perdurar durant dècades. El grau d’incapacitat que causen depèn que sigui més o menys fàcil per a l’afectat evitar la situació fòbica. La por de la situació fòbica té tendència a ser estable, al contrari del que succeeix en l’agorafòbia.

Pautes per al diagnòstic

Els símptomes, psicològics o vegetatius, són manifestacions primàries de l’ansietat i no secundàries a altres símptomes, com, per exemple, idees delirants o obsessives.
Aquesta ansietat es limita a la presència de situacions o d’objectes fòbics específics.
Aquestes situacions s’eviten en la mesura del possible.

Inclou: Zoofòbies, claustrofòbia, acrofòbia, fòbia als exàmens.

Vídeo Il-lustratiu: Fobia específica a las plumas

Crisis de pànic i agorafòbia

Els símptomes de les crisis d’angoixa o trastorn de pànic: Els criteris diagnòstics d’acord amb les classificacions internacionals

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Per efectuar el diagnòstic del trastorn de pànic, també anomenat crisi d’angoixa, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Criteris del DSM-V per al diagnòstic del trastorn de pànic. Font: American Psychiatric Association.

A. Atacs de pànic imprevistos recurrents. Un atac de pànic és l’aparició sobtada d’una por intensa o d’un malestar intens que arriba a la seva màxima expressió en minuts i durant aquest temps es produeixen quatre (o més) dels següents símptomes:

Palpitacions, copejament del cor o acceleració de la freqüència cardíaca.
Sudoració.
Tremolor o sacsejades.
Sensació d’asfíxia o de dificultat per respirar.
Sensació d’ofec.
Dolors o molèsties al tòrax.
Nàusees o malestar abdominal.
Sensació de mareig, d’inestabilitat, d’atordiment o de desmai.
Calfreds o sensació de calor.
Parestèsies (sensació d’entumiment o de formigueig).
Desrealització (sensació d’irrealitat) o despersonalització (separar-se d’un mateix).
Por de perdre el control o de “tornar-se boig”.
Por de morir.

Notas:

Es poden observar símptomes específics de la cultura (per exemple, acúfens, mal de coll, mal de cap, crits o plor incontrolable). Aquests símptomes no compten com un dels quatre símptomes requerits.
L’aparició sobtada es pot produir des d’un estat de calma o des d’un estat d’ansietat.

B. Com a mínim un dels atacs ha estat seguit d’un mes (o més) d’un dels fets següents o de tots dos:

Una inquietud o unes preocupacions contínues referides a altres atacs de pànic o a les seves conseqüències (per exemple, pèrdua de control, patir un atac de cor, “tornar-se boig”).
Un canvi significatiu de mala adaptació en el comportament relacionat amb els atacs (per exemple, comportaments destinats a evitar els atacs de pànic, com l’evitació de l’exercici o de les situacions no familiars).

C. L’alteració no es pot atribuir als efectes fisiològics d’una substància (per exemple, una droga o un medicament) ni a una altra afecció mèdica (per exemple, hipotiroïdisme o trastorns cardiopulmonars).

D. L’alteració no s’explica millor per un altre trastorn mental (per exemple, els atacs de pànic no es produeixen únicament com a resposta a les situacions socials temudes, com en el trastorn d’ansietat social; ni com a resposta a situacions o a objectes fòbics concrets, com en la fòbia específica; ni com a resposta a determinades obsessions, com en el trastorn obsessivocompulsiu; ni com a resposta als records d’esdeveniments traumàtics, com en el trastorn d’estrès posttraumàtic, ni com a resposta a la separació de les figures d’aferrament, com en el trastorn d’ansietat per separació).

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic del trastorn de pànic. Font: Organització Mundial de la Salut.

La seva característica essencial és la presència de crisis recurrents d’ansietat greu (pànic) no limitades a cap situació ni a cap conjunt de circumstàncies particulars. Són, per tant, imprevisibles. Com en altres trastorns d’ansietat, els símptomes predominants varien segons els casos, però és freqüent l’aparició sobtada de:

palpitacions,
dolor precordial,
sensació d’ofec,
mareig o de vertigen i de sensació d’irrealitat (despersonalització o desrealització).
quasi constantment hi ha una por secundària de morir-se, de perdre el control o d’embogir.

Cada crisi acostuma a durar només uns minuts, però també poden persistir durant més temps. Tant la freqüència com el curs del trastorn, que predomina en les dones, són força variables.

Sovint la por i els símptomes vegetatius de l’atac van creixent tant que qui els pateix acaba sortint, escapant, d’allà on es trobi. Si això passa en una situació concreta, per exemple, en un autobús o enmig d’una multitud, com a conseqüència, el malalt pot, en el futur, mirar d’evitar aquesta situació.

De la mateixa manera, atacs de pànic freqüents i imprevisibles porten a tenir por d’estar sol o d’anar a llocs públics. Un atac de pànic sovint va seguit d’una por persistent a tenir-ne un altre.

Pautes per al diagnòstic

Les crisis de pànic que es presenten en una situació fòbica consolidada es consideren una expressió de la gravetat de la fòbia i aquesta té preferència quant al diagnòstic. Per a un diagnòstic definitiu, s’han de presentar diversos atacs greus d’ansietat vegetativa com a mínim durant el període d’un mes:

En circumstàncies en què no hi ha un perill objectiu.
No han de presentar-se només en situacions conegudes o previsibles.
En el període entre les crisis, l’individu ha d’estar, a més, relativament lliure d’ansietat, tot i que és freqüent una ansietat anticipatòria lleu.

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12 – 607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92 – 607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

Clínica de l’Ansietat. Especialistes en el tractament de l’ansietat.

Per a professionals

Programes de tractament pas a pas per als trastorns d’ansietat

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

-Antony, M.M., Craske, M.G. y Barlow, D.H. (2006). Mastering your fears and phobias: Therapist guide. Londres: Oxford University Press.

-Antony, M.M., Craske, M.G. y Barlow, D.H. (2006). Mastering your fears and phobias: Client workbook. Londres: Oxford University Pres.

-APA (2006). Guía Clínica para el tratamiento de los trastornos por estrés agudo y estrés postraumático. Barcelona: Ars Médica.

-Bourne, E. J. (1998). Overcoming Specific Phobia. Therapist protocol. Oakland: New Harbinger Publications.

-Bourne, E. J. (1998). Overcoming Specific Phobia. Client Manual. Oakland: New Harbinger Publications.

-Craske, M. G., Zinbarg, R. E., Barlow, D.H. (2006). Mastery of Your Anxiety and Worry. Therapist Guide. New York: Oxford University Press.

-Craske, M. G., Barlow, D. H. (2006). Mastery of Your Anxiety and Worry. Workbook. New York: Oxford University Press.

-Foa, E.B., Hembree, E. y Rothbaum, B. (2007). Prolonged exposure therapy for PTSD: Emo-tional processing of traumatic experiences. Therapist guide. Londres: Oxford University Press.

-Foa, E.B., Rothbaum, B. y Hembree, E. (2007). Reclaiming your life from a traumatic experi-ence: A prolonged exposure treatment program. Client workbook. Londres: Oxford Uni-versity Press.

-Hope, D.A., Heimberg, R.G. y Turk, C.L. (2006). Managing social anxiety: A Cognitive-behavioral therapy approach. Therapist guide. Londres: Oxford University Press.

-Hope, D.A., Heimberg, R.G., Juster, H.A. y Turk, C.L. (2000). Managing social anxiety: A Cognitive-behavioral therapy approach. Client workbook. Londres: Oxford University Press.

-Pastor, C. y Sevilla, J. (2007). Tratamiento psicológico del pánico-agorafobia: un manual de autoayuda paso a paso. Publicaciones del centro de terapia de la conducta. Valencia.

-Pastor, c. y Sevilla, J. (2009). Tratamiento psicológico de la fobia social: un manual de autoayuda paso a paso. Publicaciones del centro de terapia de la conducta. Valencia.

-Pastor, c. y Sevilla, J. (2011). Tratamiento psicológico de la hipocondría la Ansiedad generalizada: un manual de autoayuda paso a paso. Publicaciones del Centro de Terapia de la Conducta. Valencia.

Pastor, C., & Sevilla, J. (2011). Tratamiento psicológico de la depresión a: un manual práctico de autoayuda paso a paso (7ªed.). Valencia: Publicaciones del Centro de Terapia de Conducta.

Pastor, C. & Sevilla, J. (2014). Tratamiento psicológico del trastorno obsesivo-compulsivo: Un manual de autoayuda paso a paso (5ª ed.). Valencia: Centro de Terapia de Conducta.

-Smyth, L. (1999). Overcoming Post-Traumatic Stress Disorder. Therapist Protocol. Oakland: New Harbinger Publications

-Smyth, L. (1999). Overcoming Post-Traumatic Stress Disorder. Client Manual. Oakland: New Harbinger Publications.

-Steketee, G. (1999). Overcoming Obsessive-Compulsive Disorder. Therapist Protocol. Oakland: New Harbinger Publications

-Steketee, G.(1999). Overcoming Obsessive-Compulsive Disorder. Client Manual. Oakland: New Harbinger Publications.

-White, J. (1999). Overcoming Generalized Anxiety Disorder. Terapist Protocol. Oakland: New Harbinger Publications.

-White, J. (1999). Overcoming Generalized Anxiety Disorder. Client Manual. Oakland: New Harbinger Publications.

-Zuercher-White, E. (1999). Overcoming Panic Disorder and Agoraphobia. Therapist Protocol. Oakland: New Harbinger Publications.

-Zuercher-White, E. (1999). Overcoming Panic Disorder and Agoraphobia. Client Manual. Oakland: New Harbinger Publications.

__________

Font: Clínica de l’ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat. Barcelona.

Llibres de la Clínica de l’Ansietat

Fobia Social: Evaluación y tratamiento (text en castellà)

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Referencia

Título: FOBIA SOCIAL: EVALUACIÓN Y TRATAMIENTO
Autor: César Antona Casas.
Páginas: 318.
Editorial: Trillas. México, 2009.

Sobre el autor

César Jesús Antona Casas es doctor en Psicología por la Universidad Pontificia de Salamanca. Ha de completado su formación en tres universidades más: la Universidad de Salamanca, y en las Universidades de Maryland y Boston, invitado por prestigiosos profesionales en el estudio de los trastornos de ansiedad en general y de la fobia social en particular.

Ha desempeñado tareas docentes en la Universidad Pontificia de Salamanca y como profesor e investigador en la Universidad Autónoma de Nuevo León (México). Paralelamente a su desempeño docente, ha trabajado como terapeuta y formador de terapeutas en la evaluación y tratamiento de trastornos de ansiedad.

Ha publicado artículos en revistas especializadas tales como Análisis y Modificación de Conducta, Psicología Conductual, Revista Latinoamericana de Psicología y Ansiedad y Estrés, y ha participado como ponente en numerosos congresos nacionales e internacionales.

En la actualidad forma parte del equipo de Clínica de la Ansiedad y es profesor de la UNED.

Contenidos

CAPÍTULO 1. ENMARCANDO LA FOBIA SOCIAL

Introducción
1.Evolución histórica y definición del término “fobia”
2. ¿Qué es la fobia social o el trastorno de ansiedad social? surgimiento y evolución
3.Fobia social y los sistemas nosológicos DSM y CIE
4.Diagnóstico diferencial entre la fobia social y los siguientes trastornos:
4.1. Trastorno de angustia con agorafobia
4.2. Agorafobia sin historia de trastorno de angustia
4.3. Trastorno de ansiedad por separación
4.4. Trastorno de ansiedad generalizada y fobia simple
4.5. Trastorno generalizado del desarrollo y trastorno esquizoide de la personalidad
4.6. Trastorno de personalidad por evitación
4.7. Trastornos con una gran carga de ansiedad (p.ej., trastorno depresivo mayor, trastorno distímico, esquizofrenia o el trastorno dismórfico corporal)
4.8. Trastorno de ansiedad no especificado
4.9. La timidez
4.10. Diagnóstico diferencial de la fobia social respecto a otros trastornos
5. Principales características, síntomas y / o manifestaciones a nivel cognitivo, fisiológico y motor
6. Miedos y situaciones sociales típicamente temidas
7. Subtipos de la fobia social
8. Curso, pronóstico, remisión y prevención de la fobia social
9. Comorbilidad de la fobia social

CAPÍTULO 2. EPIDEMIOLOGÍA DE LA FOBIA SOCIAL

Introducción
1. Estudios anteriores a la aparición de los sistemas DSM y CIE
2. El sistema nosológico DSM
3. Criterios diagnósticos CIE-10
4. Conclusiones generales
5. Características demográficas de la fobia social
6. Prevalencia de la fobia social en personas emparentadas genética y ambientalmente

CAPÍTULO 3. ETIOLOGÍA Y MANTENIMIENTO DE LA FOBIA SOCIAL

Introducción
1. Factores o características predisponentes
2. Factores explicativos del origen y mantenimiento de la fobia social
3. Modelos explicativos de la fobia social

CAPÍTULO 4. EVALUACIÓN DE LA FOBIA SOCIAL

Introducción
1. Entrevistas
2. Cuestionarios
3. Autorregistros
4. Tareas conductuales y Tests de observación 205
5. Medidas psicofisiológicas 210
6. Índices compuestos que evalúan el cambio terapéutico en la fobia social
7. Evaluación cognitiva de la fobia social

CAPÍTULO 5. TRATAMIENTO DE LA FOBIA SOCIAL

Introducción
1. Técnicas de exposición
2. Técnicas cognitivas
4. Diálogo interno y autoinstrucciones.
5. Principales estudios que emplearon técnicas cognitivas
6. Combinación y efectos de las técnicas cognitivas sobre la exposición
7. Entrenamiento en habilidades sociales
8. Técnicas de control de la activación: Relajación y Respiración

Referencias bibliográficas

Destinatarios del libro

En este libro se define y caracteriza la fobia social desde su reconocimiento e inclusión en los principales sistemas nosológicos, se revisan exhaustivamente los instrumentos de evaluación y los principales tratamientos empleados entre los que destacan la exposición, reestructuración cognitiva, habilidades sociales y las técnicas de desactivación.

Constituye una obra muy relevante para estudiantes de psicología, terapeutas e investigadores. Puede ser útil para todos aquellos que desean comprender y afrontar mejor sus temores sociales, particularmente las personas con ansiedad social o sus familiares, si bien es un libro técnico y no de autoayuda.

Más información y pedidos

Mercadotecnia_trillas

Prevenció de l’Ansietat

Educar els nens per prevenir l’ansietat

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

En los trastornos de ansiedad interactúan factores biológicos o constitucionales, factores personales y factores ambientales. Entre los factores ambientales destacan los acontecimientos vitales o situaciones traumáticas, el estilo educativo de los padres, y, en general, los procesos de socialización del niño-adolescente-adulto en los diferentes ámbitos de su vida: familia, escuela, amigos, trabajo, etc. Entre los factores personales implicados en la génesis y el mantenimiento de los trastornos de ansiedad destacan la valoración personal y subjetiva que cada persona hace de uno mismo (autoestima) los rasgos de personalidad y los recursos de que dispone el individuo para afrontar los problemas (estrategias de afrotamiento).

Las personas más próximas al niño tienen un papel muy importante en la prevención de los trastornos de ansiedad. Los padres y los educadores pueden reducir el impacto de las situaciones o acontecimientos vitales estresantes que viva el niño, pueden educarlo para potenciar sus recursos personales y pueden promover nuevas experiencias y fomentar hábitos de vida saludables. ¿Cómo?

En este documento se expondrán brevemente alguna de las pautas o líneas de actuación que los cuidadores del niño deberían seguir para prevenir en la medida de lo posible que éste desarrolle un problema de ansiedad.

Disminuir el impacto de los acontecimientos estresantes…

Los niños pueden carecer de recursos para afrontar de forma adecuada situaciones o acontecimientos vitales estresantes o traumáticos. La vivencia de una separación, de la muerte de un familiar o amigo, de un desastre natural (incendio, inundación), de un robo, de un accidente, etc. pueden superar la capacidad del niño para reaccionar de forma adaptativa. En estos casos, las personas próximas al niño deberían:

Hablar con el niño de todo lo que le preocupa, de cómo se siente . Permitir que se desahogue y exponga todas sus preocupaciones, dudas y sentimientos. No forzar al niño a hablar de sus sentimientos, estar disponibles cuando él lo necesite.
Actuar como modelos de conducta y afrontamiento : los niños aprenden a actuar y a afrontar los problemas imitando y adoptando como propios los modos de actuación de personas cercanas a ellos.
Demostrar los sentimientos, no ocultarlos.
Afrontar los problemas, no evitarlos: si el niño tiene miedo a alguna situación es importante que le anime a enfrentarse a ella. ¿Cómo?

Hacer de modelo para el niño: darle ejemplo afrontando la situación primero, sin forzar al niño a que lo haga: de este modo comprobará que estar cerca de ese objeto temido (perro, ascensor, etc.) o en esa situación no es peligroso ni tiene consecuencias negativas.
Ayudar a exponerse a la situación de forma gradual: primero acompañado, luego solo, comenzar por la situación más fácil, poco a poco aumentar la dificultad…
Felicitarlo por los avances.

En otros casos, acontecimientos cotidianos como el nacimiento de un hermano, la entrada al colegio, los problemas con otros compañeros, etc. pueden ser una fuente de preocupaciones para el niño. Los padres y cuidadores deberían:

Comprender lo importante que para el niño es esa situación. No hay que restar importancia a acontecimientos que para un adulto pueden resultar intrascendentes: una pelea con otro compañero, un cambio de profesor, la dificultad en alguna materia escolar, etc. pueden ser lo suficientemente significativas para que el niño se muestre preocupado.
Hablar con el niño de todo aquello que teme. ¿Qué es lo que le inquieta? ¿Qué es lo peor que puede pasar?.
Adoptar una actitud propicia a la resolución del conflicto o problemas: ¿qué puede hacer el niño para solucionar ese problema? ¿cómo puede hacerlo? ¿está en su mano el solucionarlo?. Es importante que los cuidadores no adopten un papel demasiado directivo: el niño debe aprender a solucionar sus propios problemas. Solucionárselos no enseña al niño a ser autónomo, sino a depender de los padres o cuidadores y recurrir a ellos cada vez que tenga un pequeño contratiempo.
Interesarse por la evolución del problema.
Animar al niño, reforzarlo por los avances.

Educarlo para potenciar sus recursos personales

La respuesta ante una situación que genera ansiedad depende en parte de los recursos de que dispone el individuo para afrontar ese problema y de si percibe que es capaz de resolverlo. Dicho de otro modo, no basta con tener las armas para enfrentarse a un problema, hay que creer que se puede luchar contra él y superarlo. Este sentimiento de autoeficacia tiene mucho que ver con la autoestima. En la formación de la autoestima cobra especial importancia la familia y la escuela. ¿Qué se puede hacer para fomentar una buena autoestima en el niño?

Amor incondicional: la aceptación sin condiciones de los padres es, sin duda, la mejor estrategia para fomentar en el niño una buena autoestima. El niño debe estar seguro del amor de sus padres hacia él por sí mismo, no por lo que hace. Muchos trabajos han señalado que los niños que tienen una baja autoestima se sienten poco aceptados o rechazados por sus padres. Aceptar a un hijo implica, por ejemplo:

Demostrarle afecto, que se siente orgulloso de él, que disfruta de su compañía.
Demostrar que entiende lo que le preocupa, interesarse por sus problemas.
Aceptar sus limitaciones, no pretender que sea perfecto.
Demostrarle afecto incluso cuando se porta mal.

Brindarle apoyo: los padres deben demostrar a su hijo que ellos estarán allí cuando él necesite ayuda; los profesores deben expresar al niño que ellos pueden ayudarle cuando tenga dificultades en sus tareas escolares.
Ayudar al niño a encontrar aptitudes, intereses y actividades. Reforzar y potenciar sus capacidades: animar al niño a mejorar sus habilidades en las tareas que realiza de forma deficitaria y, sobre todo, potenciar aquellas que más le gustan y que mejor o más fácilmente hace.
Corregirle cuando hace algo mal. Es importante que se critique su actuación, pero no su forma de ser. Es más adecuado decir ‘no has hecho bien la cama’ que ‘eres un gandul, torpe…’, mejor señalar ‘si hubieras estudiado más habrías aprobado este examen’ que ‘eres vago y tonto’…
Elogiarle por sus avances, por las cosas que hace bien. No exigir perfección ni rapidez. Valorar como válidos los resultados que vaya consiguiendo aunque no sean perfectos. A medida que haga las cosas le saldrán mejor y más deprisa.
No ser excesivamente sobreprotector. Se ha visto que los niños que están muy sobreprotegidos por sus padres tienen frecuentemente una baja autoestima. La sensación de podernos valer por nosotros mismos se construye día a día y depende de las actividades que realizamos y los problemas que afrontamos. Hay que dejar que el niño se enfrente por sí solo a sus problemas y que aprenda estrategias para superarlos. Los padres no estarán siempre ahí para resolver todos los problemas de su hijo.

En este sentido, es importante fomentar en el niño:

Una actitud activa dirigida a la resolución de problemas:
1. Valorar un problema como un desafío en vez de como una amenaza.
2. Creer que los problemas son resolubles
3. Creer en la propia capacidad para resolver bien los problemas.
4. No esperar que los problemas se resuelvan por sí solos, no posponer la resolución del problema, no evitarlo.
5. Búsqueda activa de soluciones.

Está claro que no basta con animar al niño a actuar de esta forma, sino que los padres y otros cuidadores deben comportarse del mismo modo, actuar de modelos de conducta a seguir para el niño.

Fomentar su autonomía. Es importante que el niño desde pequeño adquiera responsabilidades en casa y en la escuela: ayudar en pequeñas tareas de casa (poner la mesa, fregar los platos, hacer su cama, etc.), recoger su pupitre, ayudar a mantener en orden el aula…Estas tareas serán tanto más complejas conforme aumente la edad. Sin embargo, la autonomía va más allá de que el niño sepa valerse por sí mismo en las tareas cotidianas. Los padres no deben ser directivos y sí, en cambio, promover que el niño sea capaz de tomar sus propias decisiones, aún a riesgo de equivocarse, y de tener diferentes experiencias, aún a riesgo de ser negativas. Esto implica que es mejor aconsejar que ordenar, sugerir que imponer.
No ser excesivamente exigente. Algunos padres fijan metas muy elevadas y esperan que sus hijos obtengan resultados excelentes. Otros padres no expresan de forma explícita este interés pero sí refuerzan al niño de forma diferencial en función de los resultados. Un exceso en las demandas externas que realiza la familia puede conducir a estados de elevada ansiedad en el niño. Éste puede estar preocupado por defraudar a sus padres si sus notas no son tan buenas como ellos esperan. En otros casos, son los propios niños los que se fijan metas muy elevadas. La mayoría de las veces se trata de niños y adolescentes inseguros y muy perfeccionistas, que basan su autoestima en conseguir ser el/la mejor en todo. En estos casos habría que:

Disminuir el nivel de exigencia de los padres. Éste debe ser realista e ir acorde con la capacidad del niño.
Crear una atmósfera de aceptación: el niño debe saber que sus padres no van a dejar de quererlo si lleva a casa malas notas.
Fomentar una vida equilibrada: el rendimiento en la escuela no lo es todo, también son importantes las diversiones.
Evitar hábitos perfeccionistas: estudiar hasta altas horas de la noche o repetir muchas veces un trabajo hasta que esté perfecto no es saludable. Es conveniente establecer un horario y unos objetivos de estudio realistas.
Programar actividades deportivas y culturales que le gusten al niño.

Fomentar hábitos saludables, promover nuevas experiencias…

Es muy aconsejable que los niños tengan experiencias muy variadas. Esto les permitirá conocer a gente diferente y hacer amigos, conocerse mejor a sí mismos y saber cuáles son sus aptitudes e intereses más destacados, encontrarse con diferentes problemas y desarrollar habilidades y estrategias para resolverlos, etc. En definitiva, fomentar nuevas experiencias en el niño puede fortalecer su autoestima y sus recursos de afrontamiento y establecer una red de relaciones sociales.

El apoyo social es, sin duda, uno de los recursos más importantes para prevenir los problemas psicológicos, entre ellos los trastornos de ansiedad. Es importante fomentar las relaciones sociales del niño: dejar que realice salidas con otros niños, excursiones, dormir en casa de amigos, fijar una hora de regreso a casa que sea prudente pero no demasiado restrictiva…Cuantas más experiencias diferentes tenga el niño más estrategias desarrollará para afrontar problemas. Cuantos más amigos tenga mejor y más apoyado se sentirá para poder superar diferentes problemas.

Uno de los miedos que tienen los padres, especialmente cuando sus hijos son adolescentes, es que los amigos que lo rodean puedan influir negativamente en él. A los padres les preocupa que el chico pueda consumir alcohol, tabaco u otras drogas, se meta en peleas, etc. Es conocida la relación que existe entre las drogas y los problemas de ansiedad. Un consumo elevado de café, tabaco, alcohol u otras drogas puede tener consecuencias negativas para la salud mental y física del chico e interferir en sus actividades escolares o laborales y en sus relaciones familiares y sociales. Es importante que los padres:

Estén informados sobre las drogas.
Hablen con el chico/a de las drogas, de sus propiedades y efectos. Es mejor no mostrarse represor, transmitirle la idea de que puede hablar con sus padres abiertamente de lo que le preocupa.
No actuar como un policía: los padres no están las 24h con el hijo ni pueden evitar que el chico pruebe las drogas. Deben confiar en él e insistir en el diálogo.
Fomentar hábitos saludables: comer de forma sana y equilibrada, realizar ejercicio físico de forma habitual. El ejercicio físico ayuda a mejorar el estado de ánimo y a relajarse. Se trata de un ‘antídoto’ natural contra el estrés.

Si bien realizar diferentes actividades para potenciar las aptitudes del niño es aconsejable y saludable, y promover diferentes experiencias permite desarrollar estrategias para afrontar problemas y construir una buena red de apoyo social, no hay que excederse ni en la cantidad de actividades a realizar ni en lo que se espera de ellas. Los niños con un exceso de actividades extraescolares muestran cansancio, estrés y se sienten presionados. Tienen la necesidad de cumplir con todo y con todos y se dan cuenta de que no pueden. Esto puede repercutir de forma negativa en su salud mental. Es recomendable:

No llenar la semana de actividades. Planificar un horario con el niño y destinar un tiempo suficiente a las tareas escolares, extraescolares y a su descanso. El horario debe ser realista
Planificar actividades gratificantes para el niño. Por ejemplo, si al niño le cuestan las matemáticas se pueden destinar algunas horas a la semana a repasar esta materia, pero también a realizar otras actividades que al niño le resulten más agradables: fútbol, música…
Las actividades deben gustar al niño, no sólo a los padres. Algunos padres quieren que el niño estudie o practique una actividad que ellos no pudieron realizar en su infancia. Hay que escuchar lo que quiere el niño.
No hay que ser excesivamente exigentes con el niño. Hay que animarlo a que lo haga lo mejor que pueda, y reforzarlo por los pequeños avances, pero no exigir resultados.

Una última nota...

Como se ha comentado a lo largo del texto, en la educación del niño y del adolescente participan tanto los padres como los profesores y otras personas próximas al niño. Es importante que:

Haya comunicación entre todas las personas que se encargan de la educación del niño y se informen mutuamente de los problemas que tenga.
Se haga un frente común para solucionar estos problemas ; esto implica que debe haber unidad de criterios y que todos deben trabajar en la misma dirección.

_________
Fuente: Noemí Gullamón. Clínica de la Ansiedad. Psicólogos especialistas en el tratamiento de la ansiedad.

Tractament de l’Ansietat

Tractament específic de les fòbies simples

Autor de l'entrada Per admin
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Introducció

La intervenció terapèutica conjuga, normalment, tractaments específics, en funció del diagnòstic principal, amb d’altres de caràcter més general o més contextual, d’acord amb les característiques personals i amb les circumstàncies de l’usuari.

Normalment, les primeres intervencions es destinen a reduir els símptomes de l’ansietat i la incapacitació que produeixen. Després s’analitzen i es tracten els factors que originen o que mantenen l’ansietat i les altres alteracions que puguin acompanyar-la.

Normalment, a l’inici del tractament, es va a la consulta un cop per setmana. Quan el tractament està mínimament encarrilat, s’espaien les visites, que passen a ser, habitualment, una cada 15 dies.

Tractaments específics de les fòbies simples

Les teràpies que han demostrat més eficàcia en el tractament específic de les fòbies simples són les basades en les tècniques de modificació de la conducta. A continuació s’exposa una llista de les tècniques que es consideren més efectives:

La informació a l’usuari sobre la naturalesa de l’ansietat en general i de les fòbies en particular: L’explicació dels mecanismes bàsics, dels processos de condicionament, dels símptomes i del seu abast, i de les relacions entre el pensament, l’emoció i l’acció.
La identificació i la neutralització dels procediments contraproduents utilitzats per l’usuari per regular el seu problema, però que, en realitat, contribueixen a mantenir-lo, en comptes de posar-hi solució. Per a més informació sobre aquests procediments consulteu l’apartat “Anar a pitjor” del menú de l’esquerra.
La respiració diafragmàtica lenta i la relaxació muscular progressiva.
L’exposició controlada i progressiva a les situacions temudes.
La dessensibilització sistemàtica: Combinació de les tècniques de relaxació i de l’afrontament gradual dels estímuls fòbics.
La prevenció de resposta o inundació: Consisteix bàsicament a impedir les respostes d’evitació.
El modelatge operant: Inicialment, l’usuari observa un model, una altra persona, que s’enfronta a les situacions que ell tem sense patir conseqüències desagradables. Després, l’usuari, progressivament i amb l’ajut del terapeuta, prova d’emetre respostes adaptatives a la situació, malgrat que persisteixi algun grau d’ansietat.
La medicació: Per al tractament de les fòbies simples no s’aconsella l’ús de psicofàrmacs, excepte en alguns casos al començament del tractament o si hi ha problemes depressius.
Els materials d’autoajuda, com a complement de la teràpia o com a suport de les “tasques per a casa”.

Aquests són alguns dels recursos terapèutics més coneguts i que més s’han provat en el tractament de les fòbies simples. Cal tenir en compte, no obstant això, que aquests trastorns poden estar associats a altres problemes, que requeriran també ser abordats en el context d’un tractament integrat i convenientment articulat. El tractament, en rigor, no ho és de la fòbia, sinó de la persona que la pateix, en relació, naturalment, amb la demanda que aquesta persona efectua.

Els tractaments s’acostumen a desenvolupar individualment, tot i que en algunes ocasions, en funció del cas i del moment, estan indicats el tractament grupal o la participació d’algun acompanyant. Els tractaments acostumen a durar al voltant de 3-6 mesos.

__________
Font: Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat. Madrid i Barcelona.

Més informaciò

Agras, S. (1989). Pánico. Cómo superar los miedos, las fobias y la ansiedad. Barcelona: Labor

Marks,I.M.(1991a).Miedos, fobias y rituales: (2)Clínica y tratamientos. Barcelona: Martínez Roca

Echeburúa, E. y de Corral, P. (1995). Técnicas de exposición: Variantes y aplicaciones. En F.J. Labrador, J.A. Cruzado y M. Muñoz (Eds.), Manual de técnicas de modificación y terapia de conducta (pp. 422-456). Madrid: Pirámide.

Radio3W.com: “Fobias con Rosa León” en Dos mujeres y un diván. Psicóloga Especialista en Psicología Clínica, del equipo de Clínica de la Ansiedad. http://dosmujeresyundivan.radio3w.com/?powerpress_pinw=262-podcast

Video: RTVE-1. Comando Actualidad. Programa emitido el 22-10-2014. “Mala vida” (Problemas de salud mental incapacitantes). A partir del minuto 55:55 reportaje realizado en la Clínica de la Ansiedad, sobre tecnologías aplicadas para la superación de diversas fobias.

Mala vida

Altres vídeos relacionats

Clínica de
l'Ansietat

Vídeo canal

Suscríbete a la Newsletter de Clínica de la Ansiedad