Categoria: Problemes

El TOC: Els components, l’inici, el curs i la freqüència

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

L’American Psychiatric Association defineix el trastorn obsessivocompulsiu com la presència d’obsessions o de compulsions repetides prou greus per patir un intens malestar, una gran pèrdua de temps o una interferència significativa en la rutina habitual de l’individu, en el seu funcionament professional, en les seves activitats socials habituals o en les seves relacions amb els altres.

Les obsessions

Es defineixen com aquelles idees, pensaments, impulsos o imatges persistents que l’individu considera com intrusos o inapropiats i que provoquen una ansietat o un malestar significatius.

Les obsessions poden aparèixer de manera sobtada (autògenes) o poden desencadenar-se a partir d’estímuls externs identificables (reactives). Les obsessions són versions exagerades d’intrusions mentals normals que pot patir qualsevol persona, però els individus amb TOC creuen que són els únics que tenen aquests pensaments o que estan bojos.

No s’han de confondre les obsessions amb les preocupacions quotidianes. Algunes de les obsessions més freqüents són de neteja o de contaminació, d’ordre o de simetria, d’acumulació, per dubtes repetits, amb impulsos de caràcter agressiu, de contingut religiós, per imatges sexuals o per rumiament metafísic.

Les compulsions

Es defineixen com aquells comportaments o aquells actes mentals de caràcter recurrent la finalitat dels quals és prevenir o alleujar l’ansietat o el malestar. Alguns exemples són comptar, resar, repetir paraules, ordenar o acumular, o els comportaments supersticiosos o de rentat.

En la majoria dels casos, la persona sent l’impuls de realitzar la compulsió per reduir el malestar d’una obsessió o bé per prevenir algun esdeveniment negatiu. No s’han de confondre determinades conductes normalitzades culturalment amb les compulsions, com ara resar diverses vegades al dia, evitar vestir determinats colors, etc. Les compulsions no troben suport en la cultura, són molt difícils de controlar i són prou importants per interferir negativament en la vida de l’individu.

Les compulsions com les de rentat o les de neteja, les de comprovació o les d’ordre poden conduir a la lentitud compulsiva. Això succeeix quan dur a terme determinades activitats quotidianes (llevar-se, rentar-se, vestir-se, etc.) ocupa moltes hores, ja que s’han de fer d’una manera molt concreta i seguint un ordre determinat. Si es comet algun error en el procés, el més freqüent és repetir-lo sencer de zero.

Altres components

Com s’ha comentat anteriorment, les obsessions i les compulsions són els dos components més significatius del trastorn obsessivocompulsiu.

Tot i això, hi ha altres components que tenen menys protagonisme:

L’ansietat anticipatòria: L’ansietat que es produeix quan l’individu preveu situacions o llocs en els quals és més fàcil que es produeixin les obsessions.
L’ansietat: Quan apareixen les obsessions, l’ansietat augmenta considerablement, moment en què es presenten les reaccions fisiològiques típiques, els pensaments catastrofistes i les emocions negatives.
Les conductes d’evitació: Quan l’individu sap quines són les situacions de risc que afavoreixen l’aparició de les obsessions o dels rituals, és freqüent que miri d’evitar-les. Alguns exemples serien deixar d’utilitzar els lavabos públics per por de la contaminació o deixar de donar la mà.
Les conductes defensives: Quan determinades situacions no es poden evitar, la persona prova d’afrontar-les amb conductes que, a la llarga, mantenen el problema.
La interferència o deteriorament produït pel trastorn: La vida laboral o personal de l’individu es veu afectada per aquest tipus de trastorn.

L’edat d’inici i el curs del trastorn

L’inici acostuma a ser gradual, tot i que també hi ha casos d’inici agut. El més freqüent és que aparegui en la infància. En l’adolescència, els símptomes se solen fer més clars i manifestos, i entre els 20 i els 30 anys els trastorns obsessivocompulsius acostumen a ser ja molt definits i estructurats. Aquests trastorns rarament comencen a partir dels 40 anys.

Pel que fa al curs dels símptomes, el més usual és que siguin fluctuants i amb episodis de remissions incompletes. D’acord amb el manual diagnòstic DSM-IV-TR, la majoria dels individus presenten un curs crònic, amb alts i baixos, i amb exacerbacions dels símptomes que podrien estar relacionades amb esdeveniments estressants.

La taxa de remissió espontània és molt baixa, però gràcies a tècniques com l’exposició més la prevenció de resposta, a la disposició de fàrmacs efectius i a la teràpia cognitiva, els resultats terapèutics són molt positius en la majoria dels casos.

La freqüència del trastorn

Fins fa poc temps, el TOC es considerava un trastorn poc freqüent, però estudis epidemiològics demostren que és el quart trastorn mental més habitual.

Algunes investigacions indiquen que la prevalença del TOC és similar en moltes cultures del món, que hi pot haver una predisposició genètica i que s’hi dóna una amplia influència de l’aprenentatge: el fet d’haver estat educat en ambients rígids pot afavorir els comportaments com l’ordre i la neteja excessius, els valors morals estrictes, l’excés de responsabilitat, etc.

Les diferències entre sexes i els problemes associats

Els homes i les dones es veuen afectats quasi de la mateixa manera. Tot i això, alguns estudis realitzats podrien indicar una edat d’inici més primerenca en els homes que en les dones.

En referència als problemes associats, sovint el TOC apareix juntament amb altres trastorns d’ansietat, d’alimentació o de la personalitat, tricotil·lomania, tics nerviosos, depressió o síndrome de la Tourette.

Fonamentalment hi ha una forta associació amb la depressió i entre el 25% i el 60% de les persones que pateixen TOC desenvolupen fòbies específiques, atacs de pànic o fòbia social.

__________

Font: Estela Massagué (2008). Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs y psiquiatres. Especialistes en el tractament de l’ansietat i els seus trastorns. Madrid i Barcelona.

Més informació:

Freeston, M. H. y Ladouceur, R. (1997). “Análisis y tratamiento de las obsesiones”. A V. E. Caballo (dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos. Madrid: Siglo XXI, vol. 1, pp. 137-169.

Mancini, F. “Un modelo cognitivo del trastorno obsesivo compulsivo”. Revista de Psicoterapia, XI(42/43), 5-30, 2000.

Silva, P. y Rachman, S. (1995): Trastorno Obsesivo-Compulsivo: Los hechos. Bilbao: Descleé de Brouwer.

Vallejo, J. y Berrios, G. E. (1995). Estados obsesivos. Barcelona: Masson.

Punto Radio: Luces en la Oscuridad. Entrevista a José Carlos Baeza Villarroel, doctor en Psicologia, especialista en Psicologia Clínica i coordinador de la Clínica de l’Ansietat.

Vídeo il-lustratiu: Trastorno obsesivo-compulsivo, qué es y cómo se trata

Fòbia Social

La fòbia social: Quan s’inicia, com es manifesta i quanta gent la pateix.

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

La fòbia social es caracteritza per una por intensa, persistent i excessiva en situacions socials, davant l’eventualitat de no comportar-se adequadament o de trobar-se en situacions compromeses, humiliants o que puguin avergonyir el subjecte, com a conseqüència de la pròpia actuació o de la possible aparició de símptomes o reaccions incontrolades: posar-se vermell, tremolar, tenir nàusees o vòmits, que li faci soroll la panxa, sentir una necessitat imperiosa d’orinar o de defecar, etc. Moltes vegades, la persona està convençuda que el seu problema principal el causa algun d’aquests símptomes d’ansietat que s’acaben d’esmentar. El comportament més freqüent davant d’aquestes pors és l’evitació de les situacions socials amb què s’associen.

Aquesta por és reconeguda per la persona que la té com a excessiva i com a irracional, i habitualment ve precedida d’ansietat anticipatòria hores o fins i tot dies abans de l’ocurrència de l’esdeveniment social temut.

Per establir el diagnòstic de fòbia social, els símptomes han de persistir com a mínim sis mesos en les persones majors de 18 anys, i no han de ser causats per efectes fisiològics directes d’una substància ni per la condició mèdica general, i no han de poder explicar-se millor per un altre trastorn psicològic.

Hi ha una gran variabilitat individual pel que fa a les situacions temudes. La fòbia social és generalitzada si les pors inclouen la majoria de les situacions socials o específica si es manifesta en unes circumstàncies molt concretes i molt delimitades, i no en tota la resta.

Les manifestacions de la fòbia social

Normalment, les manifestacions simptomatològiques de l’ansietat social s’agrupen en tres nivells o sistemes de resposta: els sistemes somàtic i autònom, el cognitiu i el conductual.

Els sistemes somàtic i autònom

Les reaccions corporals més comunes són:

Tremolor de la veu i de les mans.
Sudoració, rubor o calfreds.
Malestar gastrointestinal (per exemple, sensació de buit a l’estómac, diarrea o nàusees).
Urgència urinària.
Taquicàrdia o palpitacions.
Dificultat per empassar o boca seca.
Tensió muscular.
Sensació d’ofec o de falta d’aire.
Sensació d’opressió al cap.

Els fòbics socials que presenten atacs de pànic tenen més por de les situacions socials i les eviten més, pateixen més ansietat somàtica i més malestar provocat per la fòbia, i són més susceptibles a l’ansietat i a la desesperança.

El sistema cognitiu o de pensament

Les manifestacions més característiques dins d’aquest sistema de resposta són:

Dificultats per pensar (confusió, dificultat per al record, pitjor concentració, etc.).
Tendència a centrar l’atenció en un mateix, especialment en els símptomes mateixos, en les emocions negatives, en els errors, etc.
Pors bàsiques, que són la por de ser observat, de patir molta ansietat i de tenir un atac de pànic.
Por de no saber comportar-se d’una manera adequada o competent.
Por de manifestar símptomes d’ansietat que puguin ser vistos pels altres o que puguin interferir amb l’actuació.
Por de la crítica, de l’avaluació negativa i del rebuig.
Por de no poder aconseguir les elevades metes autoimposades.

Totes aquestes pors es manifesten en pensaments negatius freqüents (per exemple, “Faré el ridícul” o “Em posaré vermell”), en valoracions no realistes d’allò que els altres esperen d’un mateix, en una sobreestimació del grau en què s’és observat pels altres, en una subestimació de les pròpies capacitats, en una exageració de la probabilitat de cometre errors, etc.

Tot això acostuma a anar acompanyat de supòsits relacionats amb normes autoimposades excessivament elevades, de creences sobre l’avaluació dels altres i de creences incondicionals sobre un mateix (per exemple, “Un ha de complaure sempre els altres” o “Si no li agrado a algú, és que alguna cosa dolenta tinc”).

El sistema conductual o de comportament

L’estratègia d’afrontament més freqüent davant de la por intensa és l’evitació de les situacions temudes, especialment la participació en elles (ser el centre d’atenció o de la crítica, manifestar els símptomes, etc.).

Algunes conductes defensives per reduir l’ansietat i prevenir-ne les conseqüències són consumir alcohol, evitar parlar o fer-ho de manera breu i no sobre un mateix, evitar els silencis parlant molt i acceleradament, meditar i assajar de manera acurada allò que es dirà, etc.

Sovint es recorre també a conductes específiques per dissimular el rubor (deixar-se barba, utilitzar maquillatge) o reduir la por de tremolar (posar-se les mans dins les butxaques, no agafar objectes en presència d’altres persones), la por de suar (evitar ingerir aliments calents, portar roba lleugera), la por de desmaiar-se (caminar a prop d’una paret o recolzar-s’hi si es noten marejats), la por que l’estómac els faci sorolls (distanciar-se dels altres, buscar llocs o activitats sorolloses que poguessin emmascarar-los), etc. Davant la impossibilitat d’evitar la situació, poden aparèixer ganyotes, gestos d’inquietud, quequeig, silencis llargs, etc.

Edat d’inici i curs del trastorn

L’edat mitjana d’inici de la fòbia social se situa al voltant dels 15 anys, en plena adolescència, un període crític a causa dels sistemes de relacions socials que s’inicien en aquesta etapa i que impliquen avaluacions dels altres davant les quals es pot respondre amb ansietat. Freqüentment, els adolescents temen una avaluació negativa i aquells més vulnerables a l’estrès poden manifestar ansietat i evitar les situacions socials. És poc freqüent que l’inici de la fòbia social es produeixi després dels 25 anys.

El trastorn acostuma a aparèixer d’una manera lenta davant de diverses situacions estressants o humiliants, tot i que pot presentar-se abruptament a causa d’una única experiència.

Acostuma a presentar un curs crònic i invariant, encara que és possible la seva remissió en la vida adulta.

La fòbia social representa entre el 20% i el 35% dels trastorns fòbics que es veuen en la clínica. La majoria dels pacients no busquen ajuda i aquells que sí que ho fan triguen diversos anys a decidir-se.

Freqüència i problemes associats

Prenent xifres aproximades (varien en funció dels estudis), es pot considerar que la prevalença anual de la fòbia social en la població general es del 2-3%. El percentatge de persones que es consideren a si mateixes tímides es del 40-50%. El percentatge de persones que informen d’una gran por de parlar en públic és del 34%.

En la població general, el trastorn és més freqüent en dones que en homes. No obstant això, el percentatge d’homes i de dones que sol·liciten consulta és similar (probablement perquè els rols socials imposen als homes valors contraris a la timidesa, cosa que els motiva a solucionar el trastorn més que a les dones).

A efectes diagnòstics i terapèutics, cal distingir la fòbia social d’altres trastorns, però s’ha de tenir en compte que un pacient pot presentar diversos trastorns en el mateix moment (comorbiditat concurrent) o al llarg de la seva vida (comorbiditat longitudinal). Un 70-80% dels fòbics socials han presentat en l’últim any altres trastorns, entre els quals destaquen els de personalitat, els d’ansietat, els afectius i la dependència de l’alcohol, de la nicotina i d’altres drogues. Generalment, la fòbia social precedeix l’aparició d’altres trastorns que s’hi associen, de manera que esdevé un factor de risc perquè aquests apareguin.

__________
Font: Olga Herrero. Clínica de l’Ansietat. Psicólegs especilistes en el tractament de l’ansietat.

Més informació

Bados, A. (2001). Fobia social. Edotorial Síntesis.

Botella, C.; Baños, R.M.; Perpiñá, C. (2003). Fobia Social. Paidós.

Cervera,S.; Roca, M.; Bobes, J. (1998). Fobia social. Masson

Video il-lustratiu: Fobia social

Fóbies específiques

El tractament psicològic de les fòbies específiques o simples

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

L’inici de qualsevol tractament requereix

Una valoració diagnòstica precisa.
Un coneixement exhaustiu dels factors implicats en l’origen i en el desenvolupament del problema: antecedents, factors desencadenants, factors predisposants, factors de manteniment, solucions que ja s’han provat, etc.
Un coneixement suficient de l’usuari dels serveis psicològics i de les seves circumstàncies: el grau de deteriorament de la salut i del benestar, la incapacitació i les interferències en els plans d’acció o en els estatus significatius per a la persona, l’atribució de la capacitat i de l’eficàcia, les característiques detectades de la personalitat i del sistema de valors, l’estat emocional general, etc.
La formulació d’un esquema explicatiu que identifiqui les variables més rellevants del cas, les relacions crítiques entre elles i el procés que han seguit al llarg del temps.
L’establiment d’una relació adequada entre l’usuari i l’especialista, que els permeti treballar junts de manera eficient: reconeixement mutu, comunicació eficaç, confidencialitat, compliment de les prescripcions, etc.
Finalment, en funció de tot el que s’ha comentat, l’establiment d’uns objectius avaluables i d’uns mitjans convenientment ordenats i seqüenciats. Aquests últims, els mitjans i el seu desplegament, que depenen de la demanda formulada per l’usuari, constitueixen el tractament pròpiament dit.

La intervenció terapèutica conjuga, normalment, tractaments específics, en funció del diagnòstic principal, amb d’altres de caràcter més general o més contextual, d’acord amb les característiques personals i amb les circumstàncies de l’usuari. Normalment, les primeres intervencions es destinen a reduir els símptomes de l’ansietat i la incapacitació que produeixen. Després s’analitzen i es tracten els factors que originen o que mantenen l’ansietat i les altres alteracions que puguin acompanyar-la.

Habitualment, els tractaments inclouen aspectes relacionats amb la recuperació de la salut, si s’ha perdut, d’altres relacionats amb la prevenció i d’altres relacionats amb el desenvolupament personal de l’usuari que, d’alguna manera, tenen a veure amb allò que li passa.

Normalment, a l’inici del tractament, es va a la consulta un cop per setmana. Quan el tractament està mínimament encarrilat, s’espaien les visites, que passen a ser, habitualment, una cada 15 dies.

Tractaments específics de les fòbies simples

Les teràpies que han demostrat més eficàcia en el tractament específic de les fòbies simples són les basades en les tècniques de modificació de la conducta. A continuació s’exposa una llista de les tècniques que es consideren més efectives:

La informació a l’usuari sobre la naturalesa de l’ansietat en general i de les fòbies en particular: L’explicació dels mecanismes bàsics, dels processos de condicionament, dels símptomes i del seu abast, i de les relacions entre el pensament, l’emoció i l’acció.
La identificació i la neutralització dels procediments contraproduents utilitzats per l’usuari per regular el seu problema, però que, en realitat, contribueixen a mantenir-lo, en comptes de posar-hi solució. Per a més informació sobre aquests procediments consulteu l’apartat “Anar a pitjor” del menú de l’esquerra.
La respiració diafragmàtica lenta i la relaxació muscular progressiva.
L’exposició controlada i progressiva a les situacions temudes.
La dessensibilització sistemàtica: Combinació de les tècniques de relaxació i de l’afrontament gradual dels estímuls fòbics.
La prevenció de resposta o inundació: Consisteix bàsicament a impedir les respostes d’evitació.
El modelatge operant: Inicialment, l’usuari observa un model, una altra persona, que s’enfronta a les situacions que ell tem sense patir conseqüències desagradables. Després, l’usuari, progressivament i amb l’ajut del terapeuta, prova d’emetre respostes adaptatives a la situació, malgrat que persisteixi algun grau d’ansietat.
La medicació: Per al tractament de les fòbies simples no s’aconsella l’ús de psicofàrmacs, excepte en alguns casos al començament del tractament o si hi ha problemes depressius.
Els materials d’autoajuda, com a complement de la teràpia o com a suport de les “tasques per a casa”.

Aquests són alguns dels recursos terapèutics més coneguts i que més s’han provat en el tractament de les fòbies simples. Cal tenir en compte, no obstant això, que aquests trastorns poden estar associats a altres problemes, que requeriran també ser abordats en el context d’un tractament integrat i convenientment articulat. El tractament, en rigor, no ho és de la fòbia, sinó de la persona que la pateix, en relació, naturalment, amb la demanda que aquesta persona efectua.

Els tractaments s’acostumen a desenvolupar individualment, tot i que en algunes ocasions, en funció del cas i del moment, estan indicats el tractament grupal o la participació d’algun acompanyant. Els tractaments acostumen a durar al voltant de 3-6 mesos.

__________
Font: Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat. Madrid i Barcelona.

Més informaciò

Agras, S. (1989). Pánico. Cómo superar los miedos, las fobias y la ansiedad. Barcelona: Labor

Marks,I.M.(1991a).Miedos, fobias y rituales: (2)Clínica y tratamientos. Barcelona: Martínez Roca

Echeburúa, E. y de Corral, P. (1995). Técnicas de exposición: Variantes y aplicaciones. En F.J. Labrador, J.A. Cruzado y M. Muñoz (Eds.), Manual de técnicas de modificación y terapia de conducta (pp. 422-456). Madrid: Pirámide.

Radio3W.com: “Fobias con Rosa León” en Dos mujeres y un diván. Psicóloga Especialista en Psicología Clínica, del equipo de Clínica de la Ansiedad. http://dosmujeresyundivan.radio3w.com/?powerpress_pinw=262-podcast

Vídeo il-lustratiu: Tratamiento de la ansiedad

Altres vídeos relacionats

Video: RTVE-1. Comando Actualidad. Programa emitido el 22-10-2014. “Mala vida” (Problemas de salud mental incapacitantes). A partir del minuto 55:55 reportaje realizado en la Clínica de la Ansiedad, sobre tecnologías aplicadas para la superación de diversas fobias.

Crisis de pànic i agorafòbia

Agorafòbia: Una presentació del problema

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

“… Finalitzada l’oposició, quan em disposava a agafar el metro per tornar a casa, vaig experimentar, de sobte, dolor al pit, ofec, palpitacions… Vaig pensar que era un infart. Vaig agafar un taxi i vaig anar a urgències de l’hospital, on, després d’explorar-me, em varen diagnosticar un trastorn per estrès. Em vaig tranquil•litzar i vaig marxar cap a casa… Al cap de quatre o cinc dies, només pensant en aquest episodi ja vaig començar a estar malament, amb els mateixos símptomes. Cada vegada ho pensava més. A partir de llavors he començat a tenir molta por a la mort, a perdre el domini del meu propi cos i de la meva ment. Evito agafar transports públics, espais tancats i oberts, els grans magatzems…. Em trobo més tranquil si vaig acompanyat. Conduir el meu cotxe també em fa por, per si em marejo o em passa quelcom. Si no tinc més remei, l’agafo però anant per llocs propers a hospitals o clíniques, tenint present en tot moment per on anar, per si tingués un infart o alguna cosa interna. Evito anar per autopista, perquè no podria sortir immediatament i, les retencions, que poguessin bloquejar-me. Ho passo fatal…”.

L’Associació Americana de Psiquiatria defineix l’agorafòbia com la por a estar a llocs o situacions en les quals pots ésser difícil o vergonyós fugir o en els quals pot no disposar-se d’ajuda en cas de patir un atac de pànic o símptomes similars als del pànic (mareig, caiguda, sensació d’estranyesa, pèrdua del control d’esfínters, vòmit, ofec, molèsties cardíaques, etc). Com a conseqüència d’aquesta por la persona evita situacions temudes, les aguanta amb gran ansietat o necessita estar acompanyat.

Un cop instaurats, els problemes agorafòbics solen experimentar fluctuacions, amb remissions parcials i recaigudes de duració variable. Normalment es necessita d’un tractament adequat per aconseguir una recuperació estable.Es calcula que, com a màxim, un 20% dels casos no tractats, es recuperarà espontàniament, quasi sempre al llarg del primer any.

Al voltant d’un 5% de la població pateix algun problema fòbic al llarg de la seva vida. En molts casos l’agorafòbia, molt relacionada amb les crisis de pànic, va acompanyada d’altres problemes: ansietat generalitzada, depressió, hipocondria, abús d’alcohol o psicofàrmacs, etc.

Més informació

Bados, A. (1995a). Agorafobia – I: Naturaleza, etiología y evaluación. Barcelona: Paidós

Echeburúa, E. y de Corral, P. (1992). La agorafobia. Nuevas perspectivas de evaluación y tratamiento. Valencia: Promolibro

Marks,I.M.(1991a).Miedos, fobias y rituales: (1)Los mecanismos de la ansiedad.Barcelona: Martínez Roca

Video Il-lustratiu: La casa de los agorafóbicos

Introducció

L’ansietat: Un model explicatiu

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 4 de gener de 2022

“La relació amb la realitat és conflictiva perquè som activament dins d’ella o, millor, som part d’ella, i en ella l’ésser humà desitja respecte dels objectes i, per tant, ha de modificar-la, a la qual cosa la realitat es resisteix. L’ésser humà vol el que no té i allò que té, té por de perdre-ho.”

Carlos Castilla del Pino, a Teoría de los sentimientos

Introducció

La conducta de la persona és motivada: implica activació (intensitat) i direcció (aproximació-evitació). Les emocions, l’ansietat entre elles, reflecteixen la relació entre els motius (necessitats) i l’èxit, o probabilitat d’èxit, en el moment de realitzar la conducta apropiada per obtenir l’objecte o la meta que satisfaci aquesta necessitat (Palmero, 1996).

Segons la relació necessitats-mitjans-conducta-èxit, s’origina una emoció o una altra –ansietat, depressió, etc.-. Posem-ne un exemple. Imaginem que som en el període de prova d’una feina que constitueix una oportunitat important per desenvolupar la nostra carrera professional. Aquesta feina, a més, ens permetrà obtenir uns ingressos amb els quals podrem dur a terme el pagament d’algunes necessitats peremptòries –alimentació, habitatge, cotxe- i ens atorgarà prestigi social en el nostre medi. La nostra meta és demostrar que som la persona adequada per al càrrec i aconseguir-lo de manera definitiva. Les nostres accions (activació i conducta) estaran orientades (direcció) a aconseguir aquest objectiu utilitzant els mitjans i els recursos més convenients. Si els nostres plans es veuen amenaçats –hem comès algun error, ens manca alguna habilitat, el cap ha qüestionat alguna de les nostres decisions, per exemple- és molt probable que la nostra resposta emocional sigui de por, d’inseguretat o d’ansietat davant del risc de no aconseguir l’èxit pel que fa als nostres propòsits.

Si finalment el que succeís fos que efectivament fracasséssim, és molt probable que la nostra reacció emocional fos de tipus depressiu, de manera que sentiríem tristesa, desànim, culpa i desgana davant de nous intents. Panksepp (1991) considera les emocions com a determinats tipus de processos sincronitzadors o coordinadors que es produeixen al cervell i que activen tendències particulars d’acció. Així, l’ansietat probablement tendirà a propiciar accions defensives –atac, fugida, preparació de mitjans i suports, combativitat-, mentre que la depressió segurament facilitarà la desactivació de plans, la autocrítica i el qüestionament de les nostres capacitats, la desconfiança en els nostres recursos, el desinterès, el retraïment, etc.

L’ansietat és una emoció caracteritzada pels sentiments de por, de temor, d’aprensió, de inseguretat, com a conseqüència del fet que l’individu sent amenaçats els seus interessos, disposa de mitjans insuficients, té dificultats per realitzar les conductes adequades, desconfia de les seves capacitats, se sent insatisfet amb l’èxit obtingut o té problemes per mantenir aquests assoliments.

Quan hi ha una proporcionalitat entre els mitjans-recursos amb què una persona compta (o aquesta sap reconèixer) i les exigències-condicionants del medi als quals ha d’enfrontar-se, l’individu té la percepció de control dels problemes i de les dificultats, i, per extensió, de la seva conducta i dels seus plans. Quan no és així, la persona se sent desbordada, a mercè de les circumstàncies. La percepció de falta de control, sia del medi intern o de l’extern, activa una disposició de l’organisme cap a un tipus específic d’accions i actituds relacionades amb la defensa, amb la recerca de seguretat, amb la prevenció o amb l’atac, a través de conductes específiques d’afrontament de la situació.

Si les conductes d’afrontament són efectives, es restableix de nou el control –l’antic o un de nou- i es torna a la normalitat; si no, és probable que es multipliquin les dificultats i s’incrementi progressivament l’ansietat. Els propòsits que donen sentit i direccionalitat a les accions, i els processos d’avaluació que, en el cas de l’ansietat, cataloguen una situació com a amenaçant quant a aquests propòsits o metes, no sempre són conscients o no ho són en la seva totalitat. Alguns processos són automàtics (movem la mà de manera reflexa si s’apropa una vespa o si ho fa simplement un objecte estrany que encara no hem identificat) o s’han automatitzat (conduïm sense parar atenció constantment a la destinació ni als procediments que cal seguir per dur a terme les operacions i les maniobres que realitzem).

Si recordem una altra vegada la definició d’ansietat –alerta de l’organisme davant de situacions que es consideren amenaçants- se’ns planteja la qüestió de com l’organisme qualifica una situació com a amenaçant; és a dir, com processa la informació a partir de la qual s’ha de generar o no l’estat d’alerta i les respostes que corresponguin al cas. En el processament de la informació vinculat a la percepció de riscos, hi participen, coordinadament, algunes àrees cerebrals responsables de les respostes emocionals bàsiques –tàlem, amígdala- i l’escorça cerebral.

Aquest processament es produeix en tres etapes (Beck y Clark, 1997):

1.ª etapa: Avaluació inicial de l’amenaça. S’esdevé un reconeixement automàtic i instantani dels estímuls i aquests es classifiquen com a amenaçants o no. Aquest procés consumeix pocs recursos atencionals i permet el processament paral·lel d’altres plans o informacions.
2.ª etapa: Activació primitiva davant l’amenaça. Després de l’evidència inicial de perill, s’activen les respostes cognitives, emocionals, fisiològiques i conductuals característiques de l’ansietat. Aquesta segona etapa, que inclou les respostes de fugida o de posar-se fora de perill, també és automàtica, rígida, no racional i totalment o parcialment inconscient. La persona només és conscient dels resultats d’aquesta avaluació primitiva de l’amenaça; és a dir, dels efectes fisiològics, emocionals i conductuals que se’n deriven, i dels pensaments automàtics que l’acompanyen. El processament de la informació característic d’aquesta etapa consumeix molts recursos atencionals. Es produeix, a més, intolerància a la incertesa i una sobrevaloració del dany i de la probabilitat que aquest es produeixi.
3.ª etapa: Pensament reflexiu. La persona pot raonar els seus pensaments i els seus propòsits, i avaluar l’exactitud de la seva valoració inicial d’amenaça i la disponibilitat i la eficàcia dels seus recursos per afrontar-la. És un processament de la informació més complex, lent, racional i conscient.

El model de processament de la informació que acabem d’explicar encaixa amb formulacions neurobiològiques como la de LeDoux (1999). Segons LeDoux, els senyals o estímuls fòbics es processen inicialment al tàlem, des d’on es transmet una informació primària a l’amígdala i, des d’aquesta, al sistema nerviós autònom i a altres centres nerviosos. Aquesta transmissió, rapidíssima, permet un canvi en la focalització de l’atenció i una resposta accelerada d’escapada o de recerca de seguretat –aquest procés correspondria a les etapes 1.ª i 2.ª citades amb anterioritat-. Simultàniament, l’escorça cerebral rep del tàlem una informació més completa i més conscient del problema, cosa que li permet fer-se’n una representació més precisa –etapa 3.ª-. Aquesta informació es trasllada també a l’amígdala, des d’on s’envia de nou al sistema nerviós autònom i a altres centres.

El fet que la informació viatgi per una via més ràpida, més curta i més directa del tàlem a l’amígdala, abans que aquesta última rebi la informació processada per l’escorça cerebral, és probable que permeti que les respostes emocionals s’iniciïn a l’amígdala abans que la persona sigui conscient de l’estímul, intern o extern, que la fa reaccionar. Des de l’escorça cerebral també podrien sortir informacions cap al sistema neuroendocrí, el qual, a través de les hormones, participa, a mig termini sobretot, en les respostes de l’organisme davant l’ansietat i l’estrès.

Però la informació no només viatja de dalt a baix, sinó que també ho fa de baix a dalt. Això implica que l’activació emocional que es reflecteix a les vísceres –cor, pulmó, estómac- i als músculs pot influir i condicionar l’activitat dels processos cognitius superiors. De la mateixa manera que els pensaments amenaçants poden activar respostes autònomes que preparen l’organisme per a la defensa, la sobreestimulació/sobreactivació perifèrica pot activar el pensament, que mira de buscar o suposar possibles perills. És a dir, pensaments amenaçants fan que l’organisme s’activi per defensar-se, però l’activació defensiva pròpia de les etapes 1.ª i 2.ª citades amb anterioritat pot fer que el cervell conscient tracti d’indagar d’on ve el perill que està pressentint. Això podria explicar, també, com és que els símptomes d’ansietat poden convertir-se en font d’ansietat i preocupació.

Referent a les estratègies contraproduents d’afrontament de l’ansietat, la majoria dels procediments que cal seguir estan relacionats amb els processos característics de la etapa o del nivell de processament tres, ja que els nivells un i dos són menys accessibles pel que fa al control directe i voluntari per part de la persona. El nivell tres de processament està estretament lligat als processos cognitius i operatius de l’individu, molts dels quals són conscients i intencionals, com a mínim en part.

Un esquema d’interrelació de les variables operatives per a l’estudi de l’ansietat

Esquema que representa la interrelació de les variables operatives per a l’estudi de l’ansietat, les definicions de les quals podrien ser les següents:

Amenaça. Fa referència a aquells danys, a aquelles pèrdues o a aquells obstacles que poden alterar negativament els plans, els interessos, els assoliments o l’estat de l’individu.
Anticipació. Fa al·lusió a un procés cognitiu d’avaluació d’un succés que encara no ha tingut lloc, en relació amb el qual l’individu calcula possibles riscos, com es produiran o no i com es podrien prevenir o afrontar.
Reacció psicobiològica. Sobreactivació i sobreestimulació internes de l’organisme davant una situació considerada amenaçant.
Afrontament. Esforços cognitius i conductuals que es duen a terme per fer cara a les demandes específiques, internes o externes, que són avaluades com a amenaçants o bé com a excedents o desbordants dels recursos del subjecte.
Resultats. Són les conseqüències, adaptatives o no, de l’afrontament de la situació amenaçant i tenen repercussió en els estats-processos afectius, efectius i fisiològics de l’organisme.

L’ansietat no és assimilable, exclusivament, a una variable ni a una relació particular entre aquestes, sinó al conjunt de totes elles com a sistema.

L’afrontament efectiu dels riscos o dels obstacles que poden amenaçar els assoliments pretesos o el manteniment d’aquells que ja es tenen o s’han aconseguit -statu quo- i que es volen conservar, redueix l’ansietat o la desactiva. L’afrontament no efectiu intensifica l’ansietat. A mesura que un projecte o un assoliment es degraden i l’activació fisiològica i la psicològica arriben a límits propis d’un trastorn, l’ansietat compromet, obstaculitza o degrada –en una paraula, amenaça- la continuïtat d’altres plans inicialment no problematitzats, de manera que comença així un procés de generalització, o reaccions en cadena, que retroalimenta l’ansietat negativament, ja que l’individu veu els seus recursos progressivament més desbordats i el seu benestar reduït o convertit en malestar.

__________

Font: Baeza Villarroel, J.C. (2008). “Higiene y prevención de la ansiedad“. Madrid: Díaz de Santos. Clínica de l’Ansietat, especialistes en Barcelona i Madrid.

Vídeo: Fisiología del estrés. Programa Redes.TV2

Altres vídeos relacionats

Ansietat i altres

Ansietat: La por a perdre el control o tornar-se boig

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 5 de gener de 2017

La por a perdre el control sobre el propi pensament, conducta o impulsos és freqüent en els trastorns d’ansietat. D’alguna manera, aquest sentiment, o pre-sentiment, és consubstancial a l’experiència d’ansietat elevada. Si l’ansietat té relació, com hem assenyalat en altres documents del web, amb la percepció del subjecte quan es veu desbordat, respecte a la seva capacitat i recursos, per les demanes i exigències del mitjà (extern o intern), és natural que aquesta experiència s’equipari a la pèrdua de control sobre un mateix o sobre el mitjà: quan tenim una dificultat però és assumible, considerem que tenim els recursos, els suports i les capacitats per afrontar-ho i diem, col·loquialment, que «tenim un problema, que no està resolt però que està controlat». Si, per contra, ens trobem excedits o desbordats diem «tenim un problema, que no està resolt, ni sota control», és a dir, ens sentim a mercè de les circumstàncies.

És probable que l’ansietat alteri l’execució de repertoris de conducta, fins i tot alguns que normalment «surten sols», sense que la consciència actuï, ja sigui perquè es tracta de respostes autònomes o bé automatitzades després d’un procés d’aprenentatge i entrenament: l’articulació, la fluïdesa de la parla, l’atenció i la concentració, la resposta sexual, la conciliació de la son, etc. La percepció d’aquests errors, crea dubtes sobre l’adequada regulació i produeix desconfiança sobre el funcionament normal i correcte de les funcions i facultats en la persona que els experimenta.

En alguns casos, l’ansietat genera, com a part dels símptomes i manifestacions, una sensació d’estranyesa i irrealitat, com si estiguéssim veient la realitat a través d’un vidre o «com en una pel·lícula», com si ens sentíssim aliens a nosaltres mateixos (despersonalització) o a l’entorn (desrealització).

De la mateixa manera que la sobre-preocupació per la salut física porta a la vigilància i a l’observació de diferents funcions i manifestacions fisiològiques, la por a perdre el control porta a l’autoobservació i el seguiment del nostre pensament, i a l’execució d’activitats i els seus possibles efectes.

La por a tornar-se boig

A vegades, aquest sentiment de descontrol, desordre o irrealitat s’equipara a la idea de trastocar-se o tornar-se boig. En casos extrems, aquesta por és a la base de les anomenades «fòbies d’impulsió», que es caracteritzen per la percepció d’un alt risc de perdre el cap, trastocar-se en un moment donat i, com a conseqüència, fer alguna cosa greu i irreversible, com ara llançar-se pel balcó, fer mal a nens o a altres persones amb ganivets o d’altres maneres, empènyer algú al tren o a la calçada quan passen els cotxes, etc.

La presumpció de que podria trastocar-se, porta a la persona a estar especialment altera i evitar aquelles circumstàncies (balcons, jugar amb nens petits, etc.) en què, si s’arribés a perdre la raó, les conseqüències fossin més greus i irreversibles. No és que tingui la intenció de fer-ho i s’hagi de vigilar-lo per impedir-ho (com a vegades pensen els propis pacients). Tot el contrari, és l’últim que voldrien que els passés i, per aquesta raó, volen estar advertits i prevenir els riscos perquè ni tan sols en un suposat «moment de bogeria» poguessin fer-ho.

Diguem que, d’alguna manera, s’ha donat al cervell l’ordre que no s’oblidi d’aquest risc –d’altra banda inexistent–, i dispari alarmes quan les conseqüències de la suposada pèrdua de la raó poguessin ser extremes. Per tant, el sistema d’avisos i d’advertències associades al mecanisme de l’ansietat fa que vinguin al pensament, de manera reiterada, imatges i idees, molt particularment quan s’està davant de circumstàncies més crítiques (presència de ganivets, alçades, etc.). L’objectiu és prevenir-se d’un mateix si es donés la suposada bogeria.

Aquests pensaments, que confonen i importunen a l’individu, són efecte de sistemes de prevenció extremats, malgrat això, són agafats pel subjecte com si fossin impulsos interns o pensaments perversos que els portaran a fer allò que no volen. Encara que no tenen res a fer, molts pacients interpreten aquest fenomen com a indicadors d’estar patint, o arribar a patir, trastorns mentals de tipus psicòtic, com ara l’esquizofrènia. És impossible tornar-se boig com a conseqüència d’una crisi de pànic o d’altres trastorns d’ansietat.

_________
Font: J. Carlos Baeza Villarroel (2006). Clínica de l’Ansietat. Especialistes a Madrid i Barcelona. Psicòlegs i psiquiatres.

Video il.lustratiu: El temor a perder el control o a volverse loco

Documents relacionats

Obsessions

El TOC: L’origen i el manteniment

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Del trastorn obsessivocompulsiu, és difícil determinar-ne l’etiologia, ja que no sembla que hi hagi una causa única que n’expliqui l’origen. Múltiples factors facilitadors poden contribuir al seu desenvolupament i és freqüent que estigui precipitat per esdeveniments estressants o per un estat d’ànim depressiu. Formen part dels factors facilitadors del TOC:

La contribució hereditària

Sembla que les persones afectades pel TOC presenten una vulnerabilitat genètica que, a més, és influïda per les situacions d’estrès i els factors ambientals.

Allò que s’hereta, segons sembla, és la naturalesa del TOC; no els símptomes específics. Així, una persona pot tenir compulsions de rentat, mentre que el seu pare les pot tenir de comprovació. Això indica que els símptomes no són deguts al modelatge, tot i que aquest pot facilitar l’aprenentatge de rituals i d’una resposta de por davant estímuls determinats.

Les variables biològiques

La teoria neuroquímica suggereix una participació preferent del sistema serotoninèrgic (ja que els fàrmacs inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina han demostrat la seva eficàcia) i dopaminèrgic en l’etiologia de subgrups específics de pacients amb TOC, especialment d’aquells amb un codiagnostic de tics.

No obstant això, la teoria neuroanatòmica sosté que hi ha diferències anatòmiques cerebrals en els individus amb TOC. Aquestes diferències poden observar-se en el nucli caudal, en el còrtex orbitofrontal, en el còrtex singular o en els ganglis basals.

El fet que algunes persones que han patit un traumatisme cranioencefàlic presentin símptomes de TOC dóna suport a aquesta hipòtesi.

Hi ha evidència que els tractaments farmacològics o psicològics conductuals poden produir una millora clínica en els individus amb trastorn obsessivocompulsiu.

Les experiències primerenques

Sembla ser que en l’origen del TOC hi pot haver la influència de determinades experiències primerenques:

Estils educatius que emfasitzen en excés la responsabilitat i el perfeccionisme.
Haver tingut com a models durant la infància persones amb característiques obsessivocompulsives.
Formació religiosa estricta en què es considera que pensar una cosa és equivalent a dur-la a terme o és tan dolent com fer-la.
Formació moral estricta que facilita la rigidesa entre allò que està ben fet i allò que està mal fet.
Presència de determinades creences o maneres de pensar. Les experiències primerenques faciliten l’existència de determinades creences o maneres de pensar. Algunes de les categories de creences habituals en el TOC són:
Responsabilitat exagerada: “Si penso alguna cosa i després aquesta cosa succeeix, serà culpa meva; he d’evitar-ho”.
Control absolut sobre els pensaments propis: “No puc pensar segons quines coses; si les penso, vol dir que no estic bé”.
Sobreestimació de la importància dels pensaments: “Pensar una cosa així és tan dolent com fer-la”.
Sobreestimació de la probabilitat i de la gravetat de les conseqüències: “Si he pensat això, el més probable és que succeeixi”.
Baixa tolerància a la incertesa: “Faré tot el que pugui per evitar que passi qualsevol cosa dolenta si és a les meves mans”.
Perfeccionisme: “Si cometo un error, tindrà greus conseqüències”.

Aquesta última és especialment característica de les persones amb TOC. Aquests individus perceben com a essencial la prevenció de resultats negatius, cosa que es fonamenta en la creença que la persona té el poder de la producció o la prevenció de les conseqüències negatives.

Les característiques personals

Determinats estudis mostren que és probable que existeixin 10 factors de la personalitat que són freqüents en la infància de les persones amb TOC: ansietat per separació, resistència al canvi, aversió al risc, submissió, susceptibilitat, perfeccionisme, hipermoralitat, ambivalència i excessiva devoció al treball.

Els esdeveniments estressants

Hem vist que les persones amb TOC poden presentar determinades característiques personals; no obstant això, el trastorn en si pot no aparèixer fins que no ocorri un esdeveniment estressant o aparegui un estat d’ànim deprimit.

Alguns dels esdeveniments estressants més freqüents són els petits problemes quotidians com ara ser criticat, estar malalt, descansar de manera insuficient, dormir poc, les situacions de rebuig, els problemes en la presa de decisions, els sorolls, perdre coses, les obligacions socials, els conflictes, etc.

Factors activadors

La contribució hereditària, les variables biològiques, les experiències primerenques o determinades creences són factors que faciliten una predisposició per al sorgiment del TOC. Tot i això, la seva aparició es pot veure precipitada per esdeveniments estressants o un estat d’ànim deprimit.

Les obsessions poden disparar-se per una sèrie de factors:

Situacions externes, com veure un ganivet, donar la mà a algú, etc., segons el tipus d’obsessió.
Dubtar en el moment de recordar alguna cosa que s’ha fet, com no estar segur d’haver tancat el cotxe.
Sensacions corporals que desencadenen pensaments negatius, com patir un mareig que faci aparèixer el pensament de si es pateix la sida.
Altres factors, com un estat d’ànim baix, els esdeveniments estressants, la lluita per no patir obsessions i l’autoobservació per detectar si s’està tenint algun pensament obsessiu.

Factors de manteniment

És molt important el significat que la persona dóna a les obsessions un cop s’han disparat. Si se sobrevalora la importància de tenir un pensament negatiu (“puc arribar jo a fer una cosa així?, si ho he pensat, potser sí”; “si he pensat això, segurament passarà alguna cosa dolenta”), és probable que l’atenció se centri en allò negatiu i en l’amenaça, i s’intenti fer-li front lluitant contra aquests pensaments.

Aquesta valoració negativa dels pensaments o amenaces produeix un malestar o una ansietat que la persona tracta de reduir mitjançant les compulsions o els rituals (neteja, comprovació, repeticions, acumulacions, etc.), l’evitació o la supressió del pensament.

Les persones que pateixen TOC creuen que si no duen a terme les seves compulsions o rituals, realment s’esdevindran conseqüències catastròfiques (com agafar una malaltia, contaminar-se, etc.), cosa que provoca rumiament o sentiments de culpa. Així doncs, les compulsions tranquil·litzen, fan disminuir l’ansietat i permeten evitar l’autoculpabilització. D’aquesta manera s’instauren les obsessions: la persona, com que sent una tranquil·litat i un control mitjançant la realització de rituals i comprovacions, reforça encara més les obsessions perquè crea un circuit tancat que es retroalimenta i manté el problema.

__________
Font: Estela Massegué. Clínica de l’Ansietat.

Més informació

Freeston, M. H. y Ladouceur, R. (1997). “Análisis y tratamiento de las obsesiones”. A V. E. Caballo (Dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos. Madrid: Siglo XXI, vol. 1, pp. 137-169.

Mancini, F. “Un modelo cognitivo del trastorno obsesivo compulsivo”. Revista de Psicoterapia. 2000, 11(42-43), 5-30.

Silva, P. y Rachman, S .(1995): Trastorno obsesivo-compulsivo: Los hechos. Bilbao: Descleé De Brouwer.

Vallejo, J. y Berrios, G. E. (1995). Estados obsesivos. Barcelona: Masson.

Fòbia Social

La fòbia social: L’origen i el manteniment

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

En l’origen de la fòbia social, hi participen factors predisposants (en bona mesura, biològics), factors d’aprenentatge i, en ocasions, possibles experiències activadores o desencadenants.

Moltes persones amb ansietat social tenen una especial sensibilitat davant la crítica i la desaprovació que ha pogut potenciar-se per factors d’aprenentatge en la infància i accentuar-se en l’adolescència. Aquesta ansietat es manifestarà amb una intensitat i una durada diferents en cada persona en funció de les variables biològiques i psicològiques.

Variables biològiques

Sembla que existeix una preparació biològica evolutiva per tenir por de les expressions facials d’ira, de rebuig i de crítica, i d’aquesta manera es faciliten les jerarquies que donen lloc a l’ordre social. Entre les variables sensibles a factors biològics acostumen a citar-se:

La capacitat innata per reconèixer l’amenaça social i respondre-hi.
L’alta activació fisiològica, que dificulta l’habituació a les situacions amenaçants o a aquelles no familiars, cosa que en propicia l’evitació.
La inhibició conductual en la infància (més por de les persones o de les situacions desconegudes i més timidesa davant d’aquestes, un ritme cardíac més alt en repòs, més dilatació pupil·lar, més tensió muscular i més acceleració cardíaca davant de situacions noves o estressants). Aquesta activació fisiològica alta facilita el condicionament a la por, de manera que esdevé un risc per desenvolupar trastorns d’ansietat en la vida adulta (especialment, la fòbia social generalitzada). No obstant això, l’ambient hi té un paper fonamental, com demostra el fet que només un terç d’aquests nens presentin ansietat social en l’adolescència.

Variables psicològiques

Alguns factors de l’experiència pròpia poden interactuar amb la vulnerabilitat biològica i propiciar l’ansietat social, ja que originen en la persona la sensació de pèrdua de control davant de diverses situacions. Aquests factors experiencials es poden resumir en:

Uns pares sobreprotectors, molt exigents o poc afectuosos, que utilitzaran un estil educatiu basat en la vergonya o en el rebuig dels fills amb inhibició conductual, cosa que podria interferir en la relació entre pares i fills, podria dificultar la independència, la confiança i la competència social dels fills, i podria promoure, en aquests, una gran necessitat d’aprovació, el perfeccionisme i la creença que els altres són sempre crítics i fiscalitzadors.
La falta d’experiències i d’habilitats socials.
L’observació d’experiències socials negatives o d’ansietat social en els pares o en les persones significatives pot facilitar l’aparició de preocupacions i de conductes similars en els fills.
Un canvi en les circumstàncies (laborals, familiars, escolars o de residència) pot implicar la necessitat d’enfrontar-se a les situacions temudes desbordants (per exemple, haver de relacionar-se amb gent nova).
Les experiències negatives en algunes situacions socials (burles, càstig, marginació, etc.) poden elevar la por davant de diferents tipus de situacions socials.
Diverses circumstàncies estressants (laborals, familiars, etc.) o diferents factors accidentals (malaltia, canvis hormonals, etc.) poden provocar que es manifesti l’ansietat o algun dels seus símptomes somàtics en situacions socials.
El desenvolupament desmesurat de la consciència d’un mateix en el final de la infància o en l’inici de l’adolescència pot ocasionar una timidesa i una autoavaluació desproporcionades, de manera que es desenvolupin la por de ser objecte d’avaluació i la tendència a focalitzar l’atenció en un mateix en excés (en els propis pensaments, ens els propis actes, en la pròpia aparença, etc.). Infravalorar-se pot aguditzar la timidesa, pot provocar una gran necessitat d’aprovació i pot fer que un mateix s’atribueixi més responsabilitat sobre els errors que sobre els èxits.

El manteniment de la fòbia social

Els factors implicats en el manteniment del problema varien en funció de cada cas, però, en línies generals, cal fer esment de:

Les anticipacions i l’activació de supòsits: Anticipar-se a la situació social temuda activa una sèrie de supòsits, com ara el que duu a desconfiar de les pròpies capacitats o aquell que porta a creure que la persona serà criticada i rebutjada pels altres.
Les expectatives negatives: Els supòsits anteriors poden provocar expectatives negatives pel que fa a la pròpia execució i la suposició que apareixeran manifestacions de l’ansietat, amb el consegüent efecte d’avaluació negativa, d’humiliació o de rebuig. Aquestes expectatives negatives provoquen ansietat.
Les característiques de la situació: El grau de perill percebut o d’ansietat varien en funció de factors situacionals com la durada, la formalitat de l’esdeveniment, les característiques de la resta de la gent (edat, sexe, càrrec, etc.) i les seves reaccions. A l’hora de parlar en públic, resulten rellevants la presència o l’absència de mobiliari, la possibilitat de rebre preguntes o el fet d’estar dempeus o assegut, entre altres factors.
Comportament: Les expectatives negatives i l’ansietat anticipatòria acostumen a conduir a l’evitació de les situacions o a implicar-s’hi poc, i es manifesten conductes defensives com beure alcohol, dur ulleres fosques, parlar poc o únicament amb les persones conegudes, o rigidesa corporal.
Resultats: Les conductes defensives redueixen l’ansietat a curt termini, de manera que fan que el subjecte tingui la sensació d’haver evitat les conseqüències temudes (la humiliació, el rebuig, etc.). No obstant això, la persona atribueix la seva no ocurrència a aquestes conductes que, al capdavall, la fan menys cordial i amable, atrauen l’atenció cap a la seva ansietat i interfereixen en la seva actuació. A més, evitar les situacions fa més difícil el seu afrontament en properes ocasions, de manera que es redueix la confiança en un mateix i es dificulta la solució del problema. D’aquesta manera, l’atenció se centra bàsicament en un mateix (especialment en els símptomes somàtics i autònoms) i en determinades reaccions dels altres, més que no pas en la tasca que es té entre mans, cosa que dificulta una actuació social adequada.

Els fòbics socials es formen una impressió de com creuen que són percebuts pels altres a partir dels seus símptomes més visibles, de les emocions viscudes, dels propis errors detectats, de les reaccions dels altres o d’experiències prèvies, principalment.

Com més gran és la probabilitat percebuda d’avaluació negativa, més gran és l’ansietat que en resulta. Una possible explicació d’aquest fenomen és que, normalment, la informació que obtenim sobre com ens veuen els altres és ambigua i com que els fòbics socials tenen una gran necessitat d’aprovació, basen el que els altres pensen d’ells en la manera com es veuen a si mateixos. D’altra banda, moltes de les accions per conèixer allò que els altres perceben d’un mateix (el contacte ocular, donar molta informació personal) resulten altament ansiògenes per als fòbics socials, ja que augmenten el risc d’una avaluació negativa. A més, quan reben una avaluació positiva, tenen tendència a rebutjar-la perquè la consideren un engany o fruit d’una benevolència excessiva.

L’estat d’ànim deprimit acostuma a agreujar la fòbia social, ja que intensifica les expectatives negatives i l’experiència de l’ansietat. Després d’una interacció social, l’ansietat es redueix, però, com que no existeixen indicis clars d’aprovació social, els fòbics socials tenen tendència a revisar la seva actuació detalladament, amb especial atenció als seus símptomes i a les seves autopercepcions negatives, de manera que l’actuació els acaba semblant molt més negativa que no va ser realment.

Les conseqüències negatives més freqüents

Pitjor rendiment laboral o acadèmic si exigeixen interacció social o actuacions en públic, i menys probabilitat de graduació universitària i d’exercir determinades feines o llocs de treball.
Menys contactes socials i menys amics, amb menys probabilitats d’establir relacions íntimes i de parella.
Freqüentment, problemes familiars o de parella per la participació en activitats socials.
Menys ingressos i un nivell socioeconòmic més baix.
Abús o dependència de substàncies (alcohol, tabac o ansiolítics).
Baixa autoestima, sentiments d’inferioritat, humor deprimit (tot i que alguns fòbics socials no tenen una mala opinió d’ells mateixos, sinó que creuen que els altres els jutgen negativament).
Pitjor qualitat de vida.

Les conseqüències negatives són més intenses quan la fòbia social és generalitzada i ho són més encara si aquesta coexisteix amb altres trastorns.

__________

Font: Olga Herrero. Clínica de l’Ansietat. Especialistes en el tractament de l’ansietat. A Barcelona i a Madrid.

Més infomació

Bados, A. (2001). Fobia social. Editorial Síntesis.
Botella, C.; Baños, R.M.; Perpiñá, C. (2003). Fobia Social. Paidós.
Servera, S.; Roca, M.; Bobes, J. (1998). Fobia social. Masson.

Video: Documental sobre Fobia Social

Fóbies específiques

La por de volar: Programa de tractament

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

El programa “Volar sense por”, de la Clínica de l’Ansietat, té com a objectiu que les persones que tenen por de volar, que eviten viatjar amb avió o que ho fan amb molt de malestar, puguin superar aquestes pors i aquestes dificultats. És un programa eminentment pràctic que ofereix tècniques, entrenament i exposició controlada per superar la por i les limitacions que ocasiona. En el programa, hi participen psicòlegs i pilots experimentats, amb el suport de diversos mitjans tècnics i instrumentals.

Característiques específiques del programa

Els estudis realitzats fins ara assenyalen que els programes d’intervenció psicològica basats en procediments cognitivoconductuals són la teràpia d’elecció i la més efectiva per superar la por de volar.

La majoria dels cursos per tractar la por de volar es desenvolupen en grup i de manera intensiva durant un cap de setmana.

El nostre programa per superar la por de volar, tot i que es duu a terme en un interval de temps curt, no és tan intensiu. Per què? Perquè d’un dia a l’altre és molt difícil d’aprendre i de dominar els procediments per superar la por, de poder corregir-los, de millorar-los i de treure’n el màxim partit.

La primera part del nostre programa es fa individualment. Per què? Perquè, per bé que moltes de les característiques de la por de volar són compartides per aquells que la pateixen, pot haver-hi algunes diferències. No tots els usuaris tenen les mateixes pors: uns temen trobar-se malament a l’avió i no poder sortir-ne, i d’altres temen que sigui l’avió allò que es desestabilitzi o s’accidenti. No totes les persones necessiten les mateixes tècniques o els mateixos recursos de tractament, ni hi responen de la mateixa manera.

El programa de tractament consta de dos blocs o mòduls. El bloc A del programa es desenvolupa individualment durant 2-5 setmanes. El bloc B es duu a terme en grups petits.

Programa

Bloc A: Es desenvolupa individualment. Consta de 5-6 consultes. Es pot iniciar en qualsevol moment.

Explicació psicològica de la por i de l’ansietat en general i, sobretot, de la por de volar en particular: l’origen, el manteniment i les estratègies d’afrontament.
Aprenentatge de les tècniques per reduir i controlar els símptomes de l’ansietat: la fisiologia de la por i de l’ansietat, el control de la hiperventilació, estratègies de desactivació fisiològica i tècniques de relaxació.
Desenvolupament de programes per a la reducció de la por: exposició progressiva a l’avió i als contextos de viatge amb el suport, entre d’altres, de programes de realitat virtual.
Regulació dels processos de pensament: atenció selectiva i gestió de les preocupacions, de les anticipacions, de les interpretacions catastròfiques i dels pensaments negatius automàtics.

Bloc B: Es duu a terme en grups petits.

Informació aeronàutica bàsica.
Exercicis amb el simulador de vol.

Properes dates, orientatives, de desenvolupament del bloc B

A Barcelona A Madrid

Seguiment

Seguiment dels avançaments i de les incidències en vols posteriors a la realització del programa per superar la por de volar. Els cursos per superar la por de volar són efectius i amb ells se solen obtenir bons resultats. No obstant això, si, tot i la realització correcta del programa, en algun cas es mantingués algun problema significatiu, cada participant disposa d’una consulta individual gratuïta per mirar de resoldre’l.

Passes prèvies a l’activitat

Contactar amb el nostre centre. Informació general.
Avaluació inicial del cas mitjançant una entrevista i determinats qüestionaris.
Establiment del calendari personal per al desenvolupament del programa.

Lloc: El programa “Volar sense por” es realitza a Madrid i a Barcelona.

Informació i inscripcions: Clínica de l’Ansietat, telèfons 93 226 14 12 i 91 829 93 92. Si ho desitja, pot sol·licitar una entrevista informativa prèvia (que no implica cap compromís ni té cap cost) en què rebrà informació personalitzada i precisa sobre les característiques del curs per superar la por de volar.

_________
Font: Clínica de l’Ansietat, 2017. Visiteu la nostra pàgina www.volarsinmiedo.com.

Video il-lustratiu: Fobias específicas. Miedo a volar

Altres vídeos relacionats

Crisis de pànic i agorafòbia

Els símptomes de l’agorafòbia: Els criteris diagnòstics d’acord amb les classificacions internacionals

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Per efectuar el diagnòstic de l’agorafòbia, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Recordi, no obstant això, que vostè no pot autodiagnosticar-se, ni ha de fer-ho. Només un professional expert de la salut pot diagnosticar amb rigor i fiabilitat. Quan algú està preocupat per la seva salut o per la seva normalitat, és habitual que s’identifiqui amb símptomes o amb malalties que no pateix o que es confongui amb d’altres de possibles.

Criteris del DSM-V per al diagnòstic de l’agorafòbia. Font: American Psychiatric Association.

A. Por o ansietat intensa amb relació a dues (o més) de les cinc situacions següents:

Ús del transport públic (per exemple, els cotxes , els autobusos, els trens, els vaixells, els avions).
Estar en espais oberts (per exemple, zones d’estacionament, mercats, ponts).
Estar en llocs tancats (per exemple, botigues, teatres, cinemes).
Fer cua o estar enmig d’una multitud.
Estar fora de casa sol.

B. L’individu tem o evita aquestes situacions ja que la idea d’escapar podria ser difícil o podria no disposar d’ajuda si apareixen símptomes de tipus pànic o altres símptomes incapacitants o comprometedors (per exemple, por de caure en les persones d’edat avançada, por de la incontinència).

C. Les situacions agorafòbiques gairebé sempre provoquen por o ansietat.

D. Les situacions agorafòbiques s’eviten activament, requereixen la presència d’un acompanyant o es resisteixen amb una por o amb una ansietat intenses.

E. La por o l’ansietat són desproporcionades respecte del perill real que plantegen les situacions agorafòbiques i el context sociocultural.

F. La por, l’ansietat o l’evitació són contínues i duren típicament sis mesos o més.

G. La por, l’ansietat o l’evitació causen malestar clínicament significatiu o deteriorament en les àrees social o laboral, o en d’altres d’importants per al funcionament.

H. Si existeix una altra afecció mèdica (per exemple, malaltia inflamatòria intestinal, malaltia de Parkinson), la por, l’ansietat o l’evitació són clarament excessives.

I. La por, l’ansietat o l’evitació no s’expliquen millor pels símptomes d’un altre trastorn mental –per exemple, els símptomes no es limiten a la fòbia específica, a la situació; no impliquen únicament situacions socials (com en el trastorn d’ansietat social) i no estan exclusivament relacionats amb determinades obsessions (com en el trastorn obsessivocompulsiu), amb defectes o imperfeccions que es perceben en l’aspecte físic (com en el trastorn dismòrfic corporal), amb els records de successos traumàtics (com en el trastorn per estrès posttraumàtic) o amb la por de la separació (com en el trastorn d’ansietat per separació)–.

Nota: Es diagnostica agorafòbia independentment de la presència del trastorn de pànic. Si la presentació en un individu compleix els criteris del trastorn de pànic i de l’agorafòbia, s’han d’assignar tots dos diagnòstics.

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic de l’agorafòbia. Font: Organització Mundial de la Salut.

El terme agorafòbia s’utilitza aquí amb un sentit més ampli que l’original i que l’utilitzat encara en alguns països. Inclou no només tenir por dels espais oberts, sinó també altres pors relacionades amb aquesta, com por de les multituds i de la dificultat de poder escapar immediatament a un lloc segur (generalment, la llar).

El terme comprèn un conjunt de fòbies relacionades entre si, que a vegades se solapen, entre les quals hi ha la por de sortir de la llar, d’entrar a les botigues o als magatzems, de les multituds, dels llocs públics i de viatjar sol amb tren, amb autobús o amb avió.

Tot i que la gravetat de l’ansietat i la intensitat de la conducta d’evitació són variables, aquest és el més incapacitant dels trastorns fòbics i alguns individus arriben a quedar-se completament tancats a casa. A molts malalts, els aterreix pensar en la possibilitat de desmaiar-se o de quedar-se sols, sense ajut, en públic. La vivència de la manca d’una sortida immediata és un dels trets clau de moltes de les situacions que indueixen l’agorafòbia. La majoria dels afectats són dones i el trastorn s’origina, en general, al començament de la vida adulta.

Sovint estan presents símptomes depressius i obsessius, i fòbies socials, però no predominen en el quadre clínic. En absència d’un tractament efectiu, l’agorafòbia acostuma a fer-se crònica, tot i que la seva intensitat pot fluctuar.

Pautes per al diagnòstic

Els símptomes, psicològics o vegetatius, són manifestacions primàries d’ansietat i no manifestacions secundàries a d’altres símptomes, com per exemple idees delirants o obsessives.
Aquesta ansietat es limita, com a mínim, a dues de les situacions següents o hi predomina: multituds, llocs públics, viatjar lluny de casa o viatjar sol.
L’evitació de la situació fòbica és, o ha estat, una característica destacada.

S’ha d’especificar la presència o l’absència del trastorn de pànic en la situació que indueix l’agorafòbia: Sense trastorn de pànic. Amb trastorn de pànic.

Clínica de
l'Ansietat

Vídeo canal

Suscríbete a la Newsletter de Clínica de la Ansiedad