Els símptomes de l’agorafòbia: Els criteris diagnòstics d’acord amb les classificacions internacionals

 

Per efectuar el diagnòstic de l’agorafòbia, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Recordi, no obstant això, que vostè no pot autodiagnosticar-se, ni ha de fer-ho. Només un professional expert de la salut pot diagnosticar amb rigor i fiabilitat. Quan algú està preocupat per la seva salut o per la seva normalitat, és habitual que s’identifiqui amb símptomes o amb malalties que no pateix o que es confongui amb d’altres de possibles.

Criteris del DSM-V per al diagnòstic de l’agorafòbia. Font: American Psychiatric Association.

A. Por o ansietat intensa amb relació a dues (o més) de les cinc situacions següents:

  1. Ús del transport públic (per exemple, els cotxes , els autobusos, els trens, els vaixells, els avions).
  2. Estar en espais oberts (per exemple, zones d’estacionament, mercats, ponts).
  3. Estar en llocs tancats (per exemple, botigues, teatres, cinemes).
  4. Fer cua o estar enmig d’una multitud.
  5. Estar fora de casa sol.

B. L’individu tem o evita aquestes situacions ja que la idea d’escapar podria ser difícil o podria no disposar d’ajuda si apareixen símptomes de tipus pànic o altres símptomes incapacitants o comprometedors (per exemple, por de caure en les persones d’edat avançada, por de la incontinència).

C. Les situacions agorafòbiques gairebé sempre provoquen por o ansietat.

D. Les situacions agorafòbiques s’eviten activament, requereixen la presència d’un acompanyant o es resisteixen amb una por o amb una ansietat intenses.

E. La por o l’ansietat són desproporcionades respecte del perill real que plantegen les situacions agorafòbiques i el context sociocultural.

F. La por, l’ansietat o l’evitació són contínues i duren típicament sis mesos o més.

G. La por, l’ansietat o l’evitació causen malestar clínicament significatiu o deteriorament en les àrees social o laboral, o en d’altres d’importants per al funcionament.

H. Si existeix una altra afecció mèdica (per exemple, malaltia inflamatòria intestinal, malaltia de Parkinson), la por, l’ansietat o l’evitació són clarament excessives.

I. La por, l’ansietat o l’evitació no s’expliquen millor pels símptomes d’un altre trastorn mental –per exemple, els símptomes no es limiten a la fòbia específica, a la situació; no impliquen únicament situacions socials (com en el trastorn d’ansietat social) i no estan exclusivament relacionats amb determinades obsessions (com en el trastorn obsessivocompulsiu), amb defectes o imperfeccions que es perceben en l’aspecte físic (com en el trastorn dismòrfic corporal), amb els records de successos traumàtics (com en el trastorn per estrès posttraumàtic) o amb la por de la separació (com en el trastorn d’ansietat per separació)–.

Nota: Es diagnostica agorafòbia independentment de la presència del trastorn de pànic. Si la presentació en un individu compleix els criteris del trastorn de pànic i de l’agorafòbia, s’han d’assignar tots dos diagnòstics.

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic de l’agorafòbia. Font: Organització Mundial de la Salut.

El terme agorafòbia s’utilitza aquí amb un sentit més ampli que l’original i que l’utilitzat encara en alguns països. Inclou no només tenir por dels espais oberts, sinó també altres pors relacionades amb aquesta, com por de les multituds i de la dificultat de poder escapar immediatament a un lloc segur (generalment, la llar).

El terme comprèn un conjunt de fòbies relacionades entre si, que a vegades se solapen, entre les quals hi ha la por de sortir de la llar, d’entrar a les botigues o als magatzems, de les multituds, dels llocs públics i de viatjar sol amb tren, amb autobús o amb avió.

Tot i que la gravetat de l’ansietat i la intensitat de la conducta d’evitació són variables, aquest és el més incapacitant dels trastorns fòbics i alguns individus arriben a quedar-se completament tancats a casa. A molts malalts, els aterreix pensar en la possibilitat de desmaiar-se o de quedar-se sols, sense ajut, en públic. La vivència de la manca d’una sortida immediata és un dels trets clau de moltes de les situacions que indueixen l’agorafòbia. La majoria dels afectats són dones i el trastorn s’origina, en general, al començament de la vida adulta.

Sovint estan presents símptomes depressius i obsessius, i fòbies socials, però no predominen en el quadre clínic. En absència d’un tractament efectiu, l’agorafòbia acostuma a fer-se crònica, tot i que la seva intensitat pot fluctuar.

Pautes per al diagnòstic

  1. Els símptomes, psicològics o vegetatius, són manifestacions primàries d’ansietat i no manifestacions secundàries a d’altres símptomes, com per exemple idees delirants o obsessives.
  2. Aquesta ansietat es limita, com a mínim, a dues de les situacions següents o hi predomina: multituds, llocs públics, viatjar lluny de casa o viatjar sol.
  3. L’evitació de la situació fòbica és, o ha estat, una característica destacada.

S’ha d’especificar la presència o l’absència del trastorn de pànic en la situació que indueix l’agorafòbia: Sense trastorn de pànic. Amb trastorn de pànic.