Pàgina 11 – Clínica de la Ansiedad

La por de volar: Programa de tractament

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

El programa “Volar sense por”, de la Clínica de l’Ansietat, té com a objectiu que les persones que tenen por de volar, que eviten viatjar amb avió o que ho fan amb molt de malestar, puguin superar aquestes pors i aquestes dificultats. És un programa eminentment pràctic que ofereix tècniques, entrenament i exposició controlada per superar la por i les limitacions que ocasiona. En el programa, hi participen psicòlegs i pilots experimentats, amb el suport de diversos mitjans tècnics i instrumentals.

Característiques específiques del programa

Els estudis realitzats fins ara assenyalen que els programes d’intervenció psicològica basats en procediments cognitivoconductuals són la teràpia d’elecció i la més efectiva per superar la por de volar.

La majoria dels cursos per tractar la por de volar es desenvolupen en grup i de manera intensiva durant un cap de setmana.

El nostre programa per superar la por de volar, tot i que es duu a terme en un interval de temps curt, no és tan intensiu. Per què? Perquè d’un dia a l’altre és molt difícil d’aprendre i de dominar els procediments per superar la por, de poder corregir-los, de millorar-los i de treure’n el màxim partit.

La primera part del nostre programa es fa individualment. Per què? Perquè, per bé que moltes de les característiques de la por de volar són compartides per aquells que la pateixen, pot haver-hi algunes diferències. No tots els usuaris tenen les mateixes pors: uns temen trobar-se malament a l’avió i no poder sortir-ne, i d’altres temen que sigui l’avió allò que es desestabilitzi o s’accidenti. No totes les persones necessiten les mateixes tècniques o els mateixos recursos de tractament, ni hi responen de la mateixa manera.

El programa de tractament consta de dos blocs o mòduls. El bloc A del programa es desenvolupa individualment durant 2-5 setmanes. El bloc B es duu a terme en grups petits.

Programa

Bloc A: Es desenvolupa individualment. Consta de 5-6 consultes. Es pot iniciar en qualsevol moment.

Explicació psicològica de la por i de l’ansietat en general i, sobretot, de la por de volar en particular: l’origen, el manteniment i les estratègies d’afrontament.
Aprenentatge de les tècniques per reduir i controlar els símptomes de l’ansietat: la fisiologia de la por i de l’ansietat, el control de la hiperventilació, estratègies de desactivació fisiològica i tècniques de relaxació.
Desenvolupament de programes per a la reducció de la por: exposició progressiva a l’avió i als contextos de viatge amb el suport, entre d’altres, de programes de realitat virtual.
Regulació dels processos de pensament: atenció selectiva i gestió de les preocupacions, de les anticipacions, de les interpretacions catastròfiques i dels pensaments negatius automàtics.

Bloc B: Es duu a terme en grups petits.

Informació aeronàutica bàsica.
Exercicis amb el simulador de vol.

Properes dates, orientatives, de desenvolupament del bloc B

A Barcelona A Madrid

Seguiment

Seguiment dels avançaments i de les incidències en vols posteriors a la realització del programa per superar la por de volar. Els cursos per superar la por de volar són efectius i amb ells se solen obtenir bons resultats. No obstant això, si, tot i la realització correcta del programa, en algun cas es mantingués algun problema significatiu, cada participant disposa d’una consulta individual gratuïta per mirar de resoldre’l.

Passes prèvies a l’activitat

Contactar amb el nostre centre. Informació general.
Avaluació inicial del cas mitjançant una entrevista i determinats qüestionaris.
Establiment del calendari personal per al desenvolupament del programa.

Lloc: El programa “Volar sense por” es realitza a Madrid i a Barcelona.

Informació i inscripcions: Clínica de l’Ansietat, telèfons 93 226 14 12 i 91 829 93 92. Si ho desitja, pot sol·licitar una entrevista informativa prèvia (que no implica cap compromís ni té cap cost) en què rebrà informació personalitzada i precisa sobre les característiques del curs per superar la por de volar.

_________
Font: Clínica de l’Ansietat, 2017. Visiteu la nostra pàgina www.volarsinmiedo.com.

Video il-lustratiu: Fobias específicas. Miedo a volar

Altres vídeos relacionats

Crisis de pànic i agorafòbia

Els símptomes de l’agorafòbia: Els criteris diagnòstics d’acord amb les classificacions internacionals

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Per efectuar el diagnòstic de l’agorafòbia, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Recordi, no obstant això, que vostè no pot autodiagnosticar-se, ni ha de fer-ho. Només un professional expert de la salut pot diagnosticar amb rigor i fiabilitat. Quan algú està preocupat per la seva salut o per la seva normalitat, és habitual que s’identifiqui amb símptomes o amb malalties que no pateix o que es confongui amb d’altres de possibles.

Criteris del DSM-V per al diagnòstic de l’agorafòbia. Font: American Psychiatric Association.

A. Por o ansietat intensa amb relació a dues (o més) de les cinc situacions següents:

Ús del transport públic (per exemple, els cotxes , els autobusos, els trens, els vaixells, els avions).
Estar en espais oberts (per exemple, zones d’estacionament, mercats, ponts).
Estar en llocs tancats (per exemple, botigues, teatres, cinemes).
Fer cua o estar enmig d’una multitud.
Estar fora de casa sol.

B. L’individu tem o evita aquestes situacions ja que la idea d’escapar podria ser difícil o podria no disposar d’ajuda si apareixen símptomes de tipus pànic o altres símptomes incapacitants o comprometedors (per exemple, por de caure en les persones d’edat avançada, por de la incontinència).

C. Les situacions agorafòbiques gairebé sempre provoquen por o ansietat.

D. Les situacions agorafòbiques s’eviten activament, requereixen la presència d’un acompanyant o es resisteixen amb una por o amb una ansietat intenses.

E. La por o l’ansietat són desproporcionades respecte del perill real que plantegen les situacions agorafòbiques i el context sociocultural.

F. La por, l’ansietat o l’evitació són contínues i duren típicament sis mesos o més.

G. La por, l’ansietat o l’evitació causen malestar clínicament significatiu o deteriorament en les àrees social o laboral, o en d’altres d’importants per al funcionament.

H. Si existeix una altra afecció mèdica (per exemple, malaltia inflamatòria intestinal, malaltia de Parkinson), la por, l’ansietat o l’evitació són clarament excessives.

I. La por, l’ansietat o l’evitació no s’expliquen millor pels símptomes d’un altre trastorn mental –per exemple, els símptomes no es limiten a la fòbia específica, a la situació; no impliquen únicament situacions socials (com en el trastorn d’ansietat social) i no estan exclusivament relacionats amb determinades obsessions (com en el trastorn obsessivocompulsiu), amb defectes o imperfeccions que es perceben en l’aspecte físic (com en el trastorn dismòrfic corporal), amb els records de successos traumàtics (com en el trastorn per estrès posttraumàtic) o amb la por de la separació (com en el trastorn d’ansietat per separació)–.

Nota: Es diagnostica agorafòbia independentment de la presència del trastorn de pànic. Si la presentació en un individu compleix els criteris del trastorn de pànic i de l’agorafòbia, s’han d’assignar tots dos diagnòstics.

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic de l’agorafòbia. Font: Organització Mundial de la Salut.

El terme agorafòbia s’utilitza aquí amb un sentit més ampli que l’original i que l’utilitzat encara en alguns països. Inclou no només tenir por dels espais oberts, sinó també altres pors relacionades amb aquesta, com por de les multituds i de la dificultat de poder escapar immediatament a un lloc segur (generalment, la llar).

El terme comprèn un conjunt de fòbies relacionades entre si, que a vegades se solapen, entre les quals hi ha la por de sortir de la llar, d’entrar a les botigues o als magatzems, de les multituds, dels llocs públics i de viatjar sol amb tren, amb autobús o amb avió.

Tot i que la gravetat de l’ansietat i la intensitat de la conducta d’evitació són variables, aquest és el més incapacitant dels trastorns fòbics i alguns individus arriben a quedar-se completament tancats a casa. A molts malalts, els aterreix pensar en la possibilitat de desmaiar-se o de quedar-se sols, sense ajut, en públic. La vivència de la manca d’una sortida immediata és un dels trets clau de moltes de les situacions que indueixen l’agorafòbia. La majoria dels afectats són dones i el trastorn s’origina, en general, al començament de la vida adulta.

Sovint estan presents símptomes depressius i obsessius, i fòbies socials, però no predominen en el quadre clínic. En absència d’un tractament efectiu, l’agorafòbia acostuma a fer-se crònica, tot i que la seva intensitat pot fluctuar.

Pautes per al diagnòstic

Els símptomes, psicològics o vegetatius, són manifestacions primàries d’ansietat i no manifestacions secundàries a d’altres símptomes, com per exemple idees delirants o obsessives.
Aquesta ansietat es limita, com a mínim, a dues de les situacions següents o hi predomina: multituds, llocs públics, viatjar lluny de casa o viatjar sol.
L’evitació de la situació fòbica és, o ha estat, una característica destacada.

S’ha d’especificar la presència o l’absència del trastorn de pànic en la situació que indueix l’agorafòbia: Sense trastorn de pànic. Amb trastorn de pànic.

Introducció

L’ansietat, l’educació i l’aprenentatge

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 4 de gener de 2022

– ¿Per què algú pateix un trastorn d’ansietat? ¿Quines en són les causes? ¿Quins factors estan implicats en l’adquisició i el manteniment dels trastorns d’ansietat?

L’etiologia dels trastorns d’ansietat és complexa i sovint poc coneguda. Com succeeix amb altres trastorns, no hi ha una causa o un factor únics implicats en la seva gènesi i en el seu manteniment. En els trastorns d’ansietat interactuen factors biològics o constitucionals i factors ambientals. Pel que fa al primer grup, hi trobem els factors genètics, els biològics (alteracions de l’anatomia cerebral, dels neurotransmissors, etc.) i els constitucionals, com el temperament. El temperament es podria definir com “el conjunt de pautes reactives emocionals i autoreguladores d’origen, en bona mesura, innat, que es mantenen constants durant el desenvolupament” (Echeburúa, 1993). Dit d’una altra manera, podríem considerar que el temperament és la part innata de la personalitat. Aquests factors predisposen l’individu a patir trastorns d’ansietat i interactuen amb d’altres d’ambientals per originar un trastorn d’ansietat.

Quant als factors ambientals, cal destacar els esdeveniments vitals o les situacions traumàtiques, l’estil educatiu dels pares i, en general, els processos de socialització del nen-adolescent-adult en els diversos àmbits de la vida: la família, l’escola, els amics, la feina, etc.

El paper i el pes de cadascun d’aquests factors dependrà de cada persona i de cada trastorn d’ansietat. Així, per exemple, un jove pot desenvolupar una por intensa dels gossos (o fòbia als animals) després que el mossegui un d’aquests animals (situació traumàtica). La seva aversió cap als gossos podria ser més gran si hagués vist en altres persones, per exemple, dins la seva família, comportaments de rebuig o de por relacionats amb els gossos o si aquest jove fos força ansiós des de petit i ho hagués manifestat en diversos àmbits de la vida (tingués predisposició per a l’ansietat). En altres trastorns, per exemple en el trastorn obsessivocompulsiu (TOC), l’herència o la càrrega genètica del trastorn poden tenir-hi un paper important. És freqüent que una persona que pateix TOC tingui antecedents familiars d’aquest trastorn o d’altres trastorns emocionals. No obstant això, en aquest cas la genètica no té tot el protagonisme: la gravetat d’aquest problema també depèn de la intensitat amb què la família o les persones properes a qui el pateix participin en els seus rituals i l’ajudin d’alguna manera a mantenir-los. En la fòbia als animals, els factors ambientals poden tenir-hi un paper principal; en el TOC és probable que l’inici del problema s’associï a factors genètics i biològics, i que el seu manteniment s’expliqui per factors ambientals.

En aquest article ens centrarem en els factors ambientals que poden estar implicats en l’inici i en el manteniment dels trastorns d’ansietat. Les situacions traumàtiques o els esdeveniments vitals (accidents, lesions, incendis, inundacions, separacions, defuncions, etc.) poden precipitar l’aparició d’un trastorn d’ansietat. Per exemple, moltes fòbies específiques comencen després de la vivència d’un succés traumàtic relacionat amb l’objecte fòbic: por dels ascensors després de quedar-s’hi tancat, por d’anar amb cotxe o de conduir després de patir un accident al volant, etc. En altres casos, pot tenir un paper important la manera com els pares eduquen els fills. Per exemple, la sobreprotecció de les mares pot ser un factor clau en el trastorn d’ansietat per separació. En aquestes situacions, les mares limiten el grau d’autonomia i de socialització del nen perquè els preocupa de manera excessiva que pateixi un accident o que prengui mal. Així, per exemple, prefereixen que els amics del seu fill vagin a jugar a casa seva en comptes que sigui el seu fill qui vagi a casa dels seus companys, no volen que els nens juguin al carrer, no fomenten la relació del seu fill amb altres nens (impedeixen que vagi de colònies) o són molt restrictives pel que fa als horaris d’arribar a casa.

D’altra banda, la manera com les persones importants per al nen (familiars, amics, professors) es comportin i les vivències que tingui al llarg de la vida també poden influir en els trastorns d’ansietat. És probable que un nen tímid amb uns pares també tímids i molt poc contacte social (poca o cap relació amb els veïns, amb els familiars i amb els amics, feines rutinàries i solitàries, etc.) aprengui que aquesta és la manera adequada de comportar-se. Si aquest nen, durant la seva vida, no passa per experiències que li ensenyin que hi ha altres tipus de relacions o no es troba en situacions que l’“obliguin” a adquirir noves habilitats, difícilment superarà la seva timidesa.

¿Per què una situació traumàtica, l’estil educatiu dels pares o la família, l’escola i els amics poden influir en els trastorns d’ansietat?

És a dir, ¿quins són els mecanismes o models etiològics que expliquen aquestes relacions? Es considera que aquests factors ambientals influeixen en l’adquisició i el manteniment dels trastorns d’ansietat a través de l’aprenentatge. Els principals models etiològics o mecanismes d’aprenentatge implicats són el condicionament clàssic, el condicionament operant o instrumental i l’aprenentatge vicari o observacional.

Condicionament clàssic

És un tipus d’aprenentatge associatiu en què un estímul aparentment neutre acaba suscitant la mateixa resposta o una de similar que un altre estímul quan apareixen associats. Imaginem que un gos mossega un jove. La reacció d’aquest jove probablement serà de dolor i de por. Aquesta resposta (dolor i por a conseqüència de la mossegada d’un gos) s’anomena incondicionada o automàtica. Si aquest mateix jove, unes dies més tard, es troba amb un altre gos, és possible que senti malestar i que mostri recel i por de l’animal. Aquest estímul (un gos nou), aparentment neutre, ha desencadenat una resposta que s’anomena condicionada (la por). Aquest jove ha après a reaccionar d’aquesta manera quan es troba davant els estímuls associats a la situació de la mossegada. Una part important de les fòbies específiques poden explicar-se pel condicionament clàssic. No obstant això, en molts casos no existeix un esdeveniment traumàtic que precedeixi l’aparició de la fòbia. Moltes persones, reprenent l’exemple de la fòbia als gossos, tenen por d’aquests animals, però, en canvi, mai no han patit una mossegada ni un atac. No és infreqüent la fòbia a volar. Les persones que pateixen aquesta por eviten agafar avions perquè els preocupa patir un accident i morir-hi o la possibilitat de perdre el control, de patir una atac de cor o de sentir molt malestar físic durant el vol. En alguns casos, l’experiència d’un vol amb moltes turbulències o d’algun altre esdeveniment relacionat amb el avions pot desencadenar aquesta por. En d’altres, no apareix cap esdeveniment associat que expliqui aquesta por de volar.

Alguns autors assenyalen que hi ha altres factors, a banda dels episodis traumàtics, que poden explicar l’adquisició de fòbies. Per exemple, en molts casos, les fòbies comencen després d’un esdeveniment vital dolorós (la defunció d’algú estimat, un divorci, una malaltia, etc.) que no està relacionat amb el tipus de fòbia que pateix la persona.

Altres autors suggereixen que els subjectes amb un grau elevat d’activació general són més propensos a desenvolupar fòbies que els que tenen valors més baixos. És a dir, els individus amb predisposició general per a l’ansietat poden tenir més problemes d’aquest tipus que els que no tenen aquesta ansietat “de base”. Igualment, la manera com interpretem les situacions pot ser un factor mediador important en el desenvolupament de les fòbies.

Els principis del condicionament clàssic s’han aplicat al tractament psicològic d’alguns trastorns d’ansietat. L’objectiu principal d’aquestes tècniques és trencar l’associació existent entre l’estímul condicionat (per exemple, tots els gossos del món) i la resposta condicionada (la por), sense presentar l’estímul incondicionat (el gos que mossega). Vegem amb més detall aquesta estratègia: si algú té por dels gossos perquè un el va mossegar, el tractament psicològic d’elecció serà exposar-lo al contacte amb aquests animals perquè comprovi que no hi ha cap perill i la seva resposta de por i d’evitació desaparegui. Aquest procés es pot dur a terme de diverses maneres: es pot demanar a l’usuari dels serveis psicològics que romangui en una habitació amb un gos durant un període de temps llarg, fins que noti que li ha disminuït l’ansietat. Aquesta tècnica rep el nom d’inundació.

En molts casos, aquest procediment es realitza demanant a l’usuari que, en primer lloc, imagini aquesta situació (inundació imaginada). En una segona fase, s’exposa in vivo la persona a l’objecte fòbic (inundació in vivo). En algunes situacions és poc recomanable o simplement és impossible exposar in vivo el subjecte als estímuls que li susciten la por. Aquest és el cas de les pors a alguns animals (les serps) o a alguns fenòmens naturals (les tempestes, els trons…). En aquestes situacions, l’exposició amb la imaginació és el tractament d’elecció.

La dessensibilització sistemàtica és una tècnica molt utilitzada en el tractament dels trastorns d’ansietat. En aquests casos, allò que es persegueix és que els estímuls que provoquen les reaccions de por quedin condicionats a respostes incompatibles amb aquest temor, com la resposta de relaxació. Aquesta tècnica té dos components: aprendre a relaxar-se i exposar-se de manera gradual a diverses circumstàncies relacionades amb la situació fòbica. L’usuari aprèn, en primer lloc, a relaxar-se. A continuació, ha d’establir una jerarquia de diversos fets temuts i ordenar-los en funció del grau d’ansietat que li generi cadascun d’ells. L’usuari començarà per afrontar la situació que li provoqui menys ansietat. Mentre ho fa, practicarà la tècnica de relaxació. Quan hagi disminuït l’ansietat que sent en aquesta situació, podrà afrontar la següent i així de manera successiva fins que es completi la llista. Per exemple, pel que fa a la por de volar, l’usuari fa una llista de les situacions relacionades que li produeixen ansietat. Aquesta llista podria ser: preparar les maletes, anar amb cotxe fins l’aeroport, facturar l’equipatge, acomiadar-se dels familiars, embarcar-se, el moment en què l’avió està a punt d’enlairar-se, etc. L’usuari s’hauria d’exposar a cadascuna d’aquestes situacions amb la imaginació o in vivo mentre aplica les tècniques de relaxació que ha après.

Condicionament operant o instrumental

Mitjançant aquest tipus d’aprenentatge associatiu es pot explicar com s’adquireix i, sobretot, com es manté una conducta. Els seus principis bàsics són els següents: si la realització d’una conducta va seguida d’una conseqüència positiva (una recompensa o un reforç positiu) o bé de la desaparició o evitació d’una conseqüència negativa (reforç negatiu) augmentarà la probabilitat que la persona repeteixi aquesta conducta. Si, en canvi, un cop realitzada la conducta, la conseqüència és negativa (un càstig) és probable que aquesta no es torni a dur a terme. Finalment, si la realització d’una conducta no té conseqüències, deixarà de fer-se (extinció).

Vegem-ne alguns exemples. Si un nen despara la taula i la mare l’elogia i el felicita per haver-ho fet, és probable que el nen realitzi aquesta tasca altres vegades. De la mateixa manera, si un nen plora perquè vol una joguina i els pares l’hi compren, aquesta conducta (el plor) queda reforçada de manera positiva perquè ha obtingut una recompensa (la joguina). Per això, el nen plorarà, en el futur, cada vegada que vulgui aconseguir alguna cosa. Si, en canvi, cada vegada que un nen pega al seu germà petit, els pares el castiguen sense veure la televisió o sense jugar amb l’ordinador, el nen deixarà de fer-ho, ja que ha après que aquesta conducta (pegar al germà) té conseqüències negatives (no veure la televisió o no jugar amb l’ordinador). Finalment, si els pares no paren atenció a un nen quan es porta malament, el nen deixarà de fer-ho (extinció), perquè veurà que aquest comportament no té cap conseqüència (cridar l’atenció dels pares).

Els principis del condicionament operant estan implicats en l’adquisició i el manteniment d’alguns trastorns d’ansietat. La fòbia als gossos, per exemple, es manté en el temps perquè la persona els evita, no s’hi enfronta. L’evitació de l’estímul fòbic (els gossos) és un reforç negatiu, ja que si l’individu no veu gossos o no és a prop d’aquests animals, no sent ansietat o por (conseqüència negativa).

L’evitació de les situacions que provoquen ansietat és un reforç negatiu molt potent que manté el trastorn. Imaginem-nos una persona que pateix agorafòbia. Aquesta persona té por de perdre el control si surt fora de casa i va a llocs on hi hagi molta gent o d’on escapar pugui ser difícil (o comprometedor).Per això, evita anar al cinema, als grans magatzems, a concerts, al supermercat, amb metro, etc. La negativa a exposar-se a aquestes situacions redueix la possibilitat que la persona senti ansietat. Per a ella, la seva conducta d’evitació és positiva (no pateix ansietat), per això la fa. En el cas del TOC, dur a terme la compulsió (per exemple, rentar-se les mans) redueix o elimina la possibilitat que la persona contregui una malaltia (obsessió). L’execució de la conducta compulsiva redueix l’ansietat associada a la por d’un possible contagi o d’una possible malaltia. Des d’aquest punt de vista, l’obsessió es manté perquè la compulsió actua com un reforçador negatiu. No obstant això, en ambdós casos, la persona no comprova la validesa o no de les seves pors (perdrà el control si surt de casa?, contraurà una malaltia si no es renta les mans?) perquè no s’enfronta a les situacions que li produeixen ansietat.

La reacció d’ansietat pot estar reforçada directament per altres persones. Després d’una resposta de por, la mare pot prendre el nen en braços, acariciar-lo o, simplement, parar-li més atenció. Aquest excés d’atenció és un tipus de recompensa per al nen i pot mantenir l’aparició de la resposta d’ansietat. Un altre exemple: moltes persones amb ansietat generalitzada necessiten constantment que algú proper les reforci, les tranquil·litzi i els confirmi que la seva actuació és l’adequada, que allò que temen no passarà, etc. Aquesta atenció excessiva als seus dubtes i a les seves preocupacions (reforç positiu) els “alimenta” i els manté inalterables. Aquests principis de l’aprenentatge s’han aplicat en el tractament dels trastorns d’ansietat. Un component important en molts d’aquests trastorns és l’evitació de l’objecte o de la situació que provoca l’ansietat, de manera que es manté el problema. Per exemple, en la fòbia als animals, s’evita el contacte amb ells; en la por de volar, no es viatja amb avió; en la agorafòbia, s’evita anar a determinats llocs; en el TOC, s’evita tocar alguns objectes i si això no és possible, es du a terme la compulsió de rentat, etc. Per aquest motiu, el tractament d’aquests trastorns té com a objectiu trencar aquest reforçament negatiu de la por. Per aconseguir-ho, l’usuari ha d’exposar-se a les situacions que li produeixen ansietat en lloc d’evitar-les. Això es pot fer de manera gradual, mitjançant aproximacions successives, o de manera brusca.

Es pot considerar que l’exposició integra elements del condicionament clàssic (habituar-se a l’ansietat davant de l’estímul fòbic) i de l’operant (eliminar les conductes d’evitació). En el cas del TOC, la tècnica psicològica d’elecció s’anomena exposició amb prevenció de resposta. En ella, l’usuari s’ha d’exposar a l’estímul fòbic (per exemple, tocar un bitllet amb les mans), però no pot dur a terme la compulsió (en aquest cas, rentar-se les mans).

Qualsevol tractament d’un trastorn d’ansietat implica reforçar de manera positiva (amb elogis, amb petits premis o fitxes en el cas dels nens, etc.) les conductes d’aproximació a la situació o a l’objecte que generen ansietat. La pràctica reforçada és una tècnica psicològica per al tractament d’alguns trastorns d’ansietat en nens i adolescents. Al nen, se li donen instruccions precises sobre allò que ha de fer. El nen assaja de manera gradual i repetida la conducta d’aproximació a l’objecte fòbic. Cada petit avançament és reforçat pel terapeuta, pels pares o pels professors. Aquesta tècnica s’ha aplicat en el tractament de la fòbia escolar i de la fòbia social. En la fòbia escolar, per exemple, el nen va a l’escola i roman a l’aula durant períodes cada vegada més perllongats. El nen és reforçat constantment per fer-ho. A aquest reforç positiu, cal sumar-hi la nul·la atenció que els pares i els mestres han de parar a les queixes del nen (extinció).

Aprenentatge vicari o observacional

Es tracta d’un aprenentatge complex que implica adquirir nous comportaments o modificar-ne de vells a partir de l’observació de la conducta dels altres. Com comentàvem anteriorment, no totes les persones que pateixen una fòbia han viscut un esdeveniment o succés traumàtic previ. En molts altres casos, és possible que aquests subjectes hagin observat les experiències traumàtiques que van viure altres individus (per exemple, van veure que un gos va mossegar el veí o han estat testimonis televisius d’un accident d’avió) o que simplement actuïn igual que els seus familiars o altres persones properes (i evitin entrar en contacte amb qualsevol gos perquè els seus pares se n’allunyen cada vegada que en veuen un).

Es considera que en aquests casos l’experiència és indirecta i és producte del procés de socialització a què tots estem sotmesos des que naixem. Sens dubte, les persones que ens envolten actuen com a models o com a exemples de conducta per seguir. Reprenent un exemple del començament del text, una persona podria tenir moltes dificultats per relacionar-se amb els altres perquè no ha adquirit les habilitats socials necessàries per fer-ho. Això pot ser conseqüència, com a mínim en part, de l’absència de models per imitar o que aquests models no tenien unes habilitats adequades. Si un nen tímid té uns pares tímids i amb poques habilitats socials, difícilment podrà aprendre-les (si no és que té altres models de socialització: germans, altres familiars, professors, amics). Aquest tipus d’aprenentatge facilita l’adquisició de noves conductes i la reactivació d’altres que es duien a terme amb una freqüència menor. D’altra banda, permet la modificació de conductes inadequades.

La tècnica psicològica que es basa en aquest tipus d’aprenentatge s’anomena modelatge. Aquesta tècnica s’aplica en el tractament de diverses fòbies (per exemple, la fòbia als animals, la fòbia a les injeccions o a la sang, la por del dentista), en la fòbia social (i, en general, en l’entrenament d’habilitats socials), etc. Hi ha diversos procediments de modelatge. En el modelatge simbòlic, el nen o l’adult ansiosos poden veure pel·lícules o fotografies en les quals altres persones interactuen amb els estímuls temuts (per exemple, un vídeo en el qual un nen toca un gos, li fa carícies i hi juga). En el modelatge encobert, l’usuari s’imagina primer una situació ansiògena per després representar mentalment com un model important per a ell (un heroi, un ídol…) resol aquesta situació desenvolupant les conductes temudes. En el modelatge en viu, l’usuari observa com actua un model (freqüentment el terapeuta o un col·laborador) en la situació o amb l’objecte temuts. Finalment, en el modelatge participatiu, és l’usuari mateix qui s’enfronta, ajudat pel model (terapeuta) i mentre rep constantment reforç social, a la situació temuda. El modelatge participatiu és, juntament amb el modelatge simbòlic, la variant tècnica més interessant per a la pràctica clínica i la més utilitzada en aquest àmbit.

L’entrenament en habilitats socials es basa en aquestes tècniques. Normalment, en una primera fase, el terapeuta o col·laborador fa de model i, en una situació fictícia, du a terme la conducta que cal aprendre o modificar (modelatge). En una segona fase, és l’usuari qui ha d’imitar el model (assajos de conducta o role-playing). L’entrenament en habilitats socials comença per les més bàsiques o més senzilles i va avançant de manera gradual fins que s’arriba a l’adquisició d’habilitats més complexes.

Una darrera consideració

Malgrat que a l’article s’han descrit diverses tècniques psicològiques de manera separada amb una finalitat merament didàctica, cal recalcar que, a la pràctica clínica, s’utilitzen totes de manera combinada. Durant la dessensibilització sistemàtica, per exemple, es reforça l’usuari positivament pels seus avançaments. De la mateixa manera, en l’entrenament en habilitats socials es combina el modelatge i l’assaig de conducta durant la sessió clínica amb la pràctica en situacions reals (exposició).

__________
Font: Noemí Guillamón. Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat. Barcelona i Madrid.

Més informació

-Bayés, R. y Pinillos, J.L. (Eds.). (1989). Aprendizaje y condicionamiento. Tratado de psicología general. Vol.2. Madrid: Ed. Alhambra.

-Caballo, V. E. y Simón, M.A. (2001). Manual de Psicología clínica infantil y del adolescente. Trastornos generales. Madrid: Pirámide.

-Echeburúa, E. (1993). Trastornos de ansiedad en la infancia. Colección ‘Ojos Solares’. Madrid: Pirámide.

Més llibres

Vídeo il-lustratiu: Miedos en la infancia y la adolescencia (UNED-TVE2)

Altres vídeos relacionats

Documents relacionats

Cercar ajuda

Tractament de l’ansietat a Barcelona. Psicòlegs i psiquiatres

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 11 d'abril de 2016

Clínica de l’Ansietat és un centre de consultes externes especialitzat en el tractament de l’ansietat i problemes relacionats: hipocondria, depressió, processos d’adaptació i canvi, etc.

Disposa d’especialistes en psicologia i psiquiatria, col·legiats, amb àmplia experiència en el tractament de l’ansietat, que treballen de manera coordinada i integrada si el cas requereix un tractament combinat.

Estem a

C/ València 5-B, Entresòl 2ª. Barcelona 08015

Telèfon: 93 226 14 12 – 607 50 70 97

info@clinicadeansiedad.com

Mapa Barcelona

Programes a la carta

Fobias específicas: miedo a volar

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 20 de novembre de 2015

Tiempos	Contenidos
00:00-13:20	Fobias Específicas: Definición, tipos, tratamiento. Por la psicóloga Verónica Aguilera.
13:21-30:08	El Miedo a Volar (aviofobia) a través de la experiencia de dos personas afectadas.
30:09-43:92	Programa Volar sin Miedo, de Clínica de la Ansiedad, para superar el miedo a volar.

Preguntes més freqüents

A quina edat es desenvolupen els trastorns d’ansietat en la majoria dels casos?

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 19 de novembre de 2015

Els trastorns d’ansietat poden aparèixer en qualsevol moment de la vida. Ara bé, alguns trastorns d’ansietat solen aparèixer més freqüentment en determinades etapes o períodes:

Fòbies específiques: són més freqüents en la infància que en l’adolescència o l’etapa adulta.

Fòbies ambientals: solen aparèixer en la infància, encara que també es poden desenvolupar durant els primers anys de l’etapa adulta. Exemple de fòbies ambientals: por a les tempestes.
Fòbies animals i de sang-injeccions-mal: solen aparèixer en la infància. Exemples: por a les serps o a les aranyes, por a la sang o a les agulles.
Fòbies situacionals: s’ha descrit un augment en la segona infància i un altre en la meitat de la tercera dècada de la vida. Exemples: por a l’avió, a quedar-se tancat/ada.

Trastorns de pànic: s’observa un augment d’incidència en els últims anys de l’adolescència i un altre en l’etapa adulta, cap als 30 anys.

Fòbia social: s’acostuma a iniciar durant l’adolescència

Trastorn obsessiu-compulsiu: encara que pot iniciar-se en la infància, apareix més freqüentment durant l’adolescència o els primers anys de l’etapa adulta.

Trastorn d’estres posttraumàtic: poder passar en qualsevol època de la vida.

Ansietat generalitzada: moltes persones consideren que es preocupen excessivament des de sempre. Més de la meitat de les persones que vénen a tractament per aquest problemes el van iniciar durant la infància o l’adolescència. No obstant això, no és infreqüent que aparegui després dels 20 anys.

Tractament de l’Ansietat

Tractament dels trastorns Obsessiu-Compulsius

Autor de l'entrada Per admin
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Introducció

La intervenció terapèutica conjuga, normalment, tractaments específics, en funció del diagnòstic principal, amb d’altres de caràcter més general o més contextual, d’acord amb les característiques personals i amb les circumstàncies de l’usuari. Normalment, les primeres intervencions es destinen a reduir els símptomes de l’ansietat i la incapacitació que produeixen. Després s’analitzen i es tracten els factors que originen o que mantenen l’ansietat i les altres alteracions que puguin acompanyar-la.

Habitualment, els tractaments inclouen aspectes relacionats amb la recuperació de la salut, si s’ha perdut, d’altres relacionats amb la prevenció i d’altres relacionats amb el desenvolupament personal de l’usuari que, d’alguna manera, tenen a veure amb allò que li passa.

Normalment, a l’inici del tractament, es va a la consulta un cop per setmana. Quan el tractament està mínimament encarrilat, s’espaien les visites, que passen a ser, habitualment, una cada 15 dies.

Tractaments específics del trastorn obsessiu-compulsiu

Els tractaments que han demostrat una major eficàcia en el tractament específic dels trastorns obsessiu-compulsius (TOC) són els tractaments farmacològics i els psicològics basats en procediments cognitiu-conductuals.

A continuació, una relació d’aquelles tècniques considerades més efectives:

Informació al pacient sobre la naturalesa de l’ansietat i l’estat d’ànim en general i del TOC en particular: mecanismes bàsics, problemes associats amb la finalització de les accions, relacions entre pensament, emoció i acció.
Exposició i prevenció de resposta: el pacient s’enfronta deliberada i voluntàriament, al objecte, pensament o situació temuda, ja sigui de forma real o en imaginació, evitant utilitzar rituals “tranquil·litzadors”, per tal de facilitar els processos d’extinció i/o habituació de l’ansietat, pensaments o imatges obsessives, amb la finalitat d’aconseguir l’extinció de l’ansietat associada.
Identificació i neutralització de procediments contraproduents, utilitzats pel pacient per a regular el seu problema, però que en realitat, contribueixen, no a la solució, sinó al manteniment del problema. Per a més informació sobre aquests procediments pot consultar l’apartat De malament a pitjor del menú de l’esquerra.
Tècniques cognitives: reestructuració de creences distorsionades, anàlisis de les conseqüències catastròfiques temudes per el pacient, control de pensaments automàtics, resolució de processos de dubtes paralitzants, anàlisis dels sentiments de culpa.
Tècniques per al control de l’atenció: inhibició reciproca de camps atencionals, parada del pensament, etc.
Medicació: ofereix molts bons resultats terapèutics en la utilització d’alguns antidepressius tricíclics, especialment la clomipramina. També els Inhibidors Selectius de la Recaptació de la Serotonina (ISRS), fluoxetina, fluvoxamina, entre d’altres.
Materials d’autoajuda, com a complement de la teràpia.

Aquests són alguns dels recursos terapèutics més coneguts i provats en el tractament del trastorn obsessiu compulsiu (TOC). S’ha de tenir en compte no obstant, que aquests trastorns poden venir associats a altres problemes, que requereixen també un abordatge, en el context d’un tractament integrat i convenientment articulat. El tractament, en rigor, no és del TOC, sinó de la persona que ho pateix, en relació, naturalment, amb la demanda que efectua. Els tractaments solen desenvolupar-se individualment. La durada dels tractaments oscil·la normalment entre sis mesos y un any, si bé per alguns casos pot arribar a ser més llarga.

__________
Font: Clínica de l’ Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament del Trastorn Obsessiu-Compulsiu. Barcelona i Madrid.

Més informació

Silva, P. y Rachman, S.(1995):Trastorno Obsesivo-Compulsivo. Los hechos. Bilbao: Descleé De Brouwer.

Freeston, M.H y Ladouceur, R. (1997). Análisis y tratamiento de las obsesiones. En V.E. Caballo (Dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos (Vol. 1, pp. 137-169). Madrid: Siglo XXI.

Marks,I.M.(1991a).Miedos, fobias y rituales: (2)Clínica y tratamientos. Barcelona: Martínez Roca

Vallejo, j. y Berrios,G.E.(1995).Estados obsesivos.Barcelona. Masson S.A.

Echeburúa, E. y de Corral, P. (1995). Técnicas de exposición: Variantes y aplicaciones. En F.J. Labrador, J.A. Cruzado y M. Muñoz (Eds.), Manual de técnicas de modificación y terapia de conducta (pp. 422-456). Madrid: Pirámide

Stahl,S.M.(1998).Psicofarmacología esencial. Barcelona: Ariel.

Directrices Internacionales de Tratamiento para el Trastorno Obsesivo-Compulsivo The Expert Consensus Guideline Series: Guías de actuación propuestas por Comités Internacionales de Expertos. Están pensadas para especialistas, pero incluyen un apartado para pacientes y familiares. En inglés

Interaccions contraproduents

Ansietat: solucions bumerang

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Volem fer referència a diverses activitats que són momentàniament reductores de l’ansietat, per diverses raons, però que a mig termini contribueixen a incrementar l’ansietat, o a dificultar l’establiment de procediments alternatius més adequats.

Es tracta de comportaments d’altra banda normals, necessaris i positius, però que emesos abusivament i com a manera bàsica de controlar l’ansietat, es desvirtuen, es tornen contraproduents i es produeixen de manera compulsiva: hiperactivitat (o híper ocupació), adormiment, ingesta o sexe compulsiu, abús de videojocs, màquines escurabutxaques, ordinadors, internet, consultes a vidents, etc.

Hiperactivitat o híper ocupació

Algunes persones amb ansietat tendeixen a generar un ritme frenètic d’activitat en pràcticament tots els àmbits en els quals s’ocupen (treball, relacions socials, oci). Tenen l’agenda plena de compromisos, gestions, tasques, sempre urgents, i immersos en medis i contextos demandants. En el temps lliure –que en realitat es tracta de no tenir– s’omplen d’activitats i obligacions, a ser possible interactives, poc mecàniques i que requereixin moviments.

En el fons, encara que no en són plenament conscients, es tracta de no para quiet, de no tenir el cap desocupat, de disposar acció contra pensament, de manera que no tinguin oportunitat de venir a la ment preocupacions, temors, qüestions personals no resoltes que, si apareguessin, generarien angoixa en diferents manifestacions.

En certa manera, es tracta de buscar urgències, per no plantejar-se i afrontar allò important o inquietant. Són persones que quan paren se senten pitjor, per la raó que acabem d’explicar, i perquè les condicions d’estrès a que sotmeten l’organisme afavoreixen, al desactivar-se i sortir de la situació de sobreesforç, l’aparició de diversos reajustaments fisiològics que causen molèsties: mals de cap, atordiment, fatiga, molèsties digestives, etc. Alguns especialistes en ansietat i estrès parlen del malalt de cap de setmana. Algunes persones, davant d’aquest problema, tendeixen a resoldre-ho mitjançant la fugida cap endavant, i augmenten l’activitat i generen progressivament més condicions d’estrès que, tard o d’hora, portaran a una situació explosiva, crítica i insostenible.

Adormiment

Una altra manera d’intentar desconnectar i treure’s de sobre els pensaments negatius, anticipatoris amenaçadors, idees intrusives i desassossegants és canviar l’estat de consciència. A vegades es recorre al consum de substàncies per aconseguir-ho. Però no tractarem aquí aquesta qüestió, que ja es tracta en altres documents d’aquest web. En aquest cas, fem referència al pas de la consciència vigil a son, fora dels horaris establerts per dormir. Algunes persones del grup citat anteriorment quan es parlava de sobre-activitat, recorren, també, a aquest procediment: o estan híper ocupats o dormen. D’altres, tot i això, procuren reduir al màxim les activitats i compromisos de tot tipus, i tendeixen a endormiscar-se al sofà o al llit. Aquest procediment és induït, normalment, per la pròpia persona de manera voluntària, que disposa les condicions adequades perquè passi, malgrat que en alguns casos és un mecanisme automàtic de defensa. Sobre això, és característic el cas d’alguns estudiants a qui, com més a prop estan dels exàmens, més els envaeix una sensació intensa de son, malgrat haver dormit el temps suficient i ser persones estudioses, voluntarioses i interessades en la matèria.

Les persones que recorren amb freqüència i regularitat a aquest procediment, acaben per fer una vida quasi convalescent que paralitza, si fos possible, el desenvolupament de la seva vida social, familiar, etc., fet que a llarg termini genera o aguditza conflictes i insatisfaccions, a la vegada que, intensifica el sentiment i el rol del malalt.

Videojocs, màquines escurabutxaques, ordinadors, internet

Dins de les activitats que generen efectes evasius, tenen una importància rellevant i són relativament comuns, l’ús abusiu o compulsiu de jocs electrònics, internet o maquines escurabutxaques. Es tracta d’activitats absorbents, interactives, de resposta immediata i ràpida, envoltants, amb molts elements de reclam sonors i visuals, capaços d’allunyar-nos de la nostra pròpia realitat, i ens aïllen de l’entorn i dels nostres propis pensaments.

Consultes a vidents, tarots i altres

La incertesa és una de les coses que pot generar més ansietat o algunes persones. La incertesa sobre el possible compliment o no dels desitjos o de les pots, la impaciència, els dubtes, les desconfiances, la indecisió, a vegades es viuen com a obsessionats i insofribles. Algunes persones, aclaparades per aquesta angoixa, tracten de reduir-la buscant respostes, endevinacions i coneixements amb consultes a vidents, tarotistes i altres professionals exotèric. La resposta obtinguda pot alleujar momentàniament l’angoixa i detenir l’allau de pensaments que acompanyen. Malgrat això, aquest efecte es curt i, a més, es pot generar una necessitat de recorre a aquest procediment de manera cada vegada més freqüent i impulsiva. Més enllà dels possibles costos econòmics, es produeix una falta de confiança cada vegada més gran en la pròpia capacitat de discerniment i decisió, pèrdua d’autonomia i més dependència de terceres persones.

Ingesta compulsiva

La ingesta de menjar, pels seus efectes vagotònics, pot produir un alleujament momentani dels símptomes d’ansietat, angoixa i insatisfacció. Algunes persones, per pal·liar un estat emocional desagradable (estrès, avorriment, ansietat, depressió, ira i solitud) recorren al menjar. Acostumen a ser episodis d’ingesta excessiva d’aliments, que es viu com a descontrolada. No hi sol haver conductes purgatives (vòmits o ús de laxants). Abans i després d’aquestes afartades, hi ha un estat afectiu negatiu, en què predomina l’ansietat elevada o l’estrès. En aquests extrems, la ingesta ja no respon a factors nutricionals i de plaer gastronòmic-social. L’afartament servei per relaxar l’estat de tensió. Però si s’utilitza habitualment aquesta estratègia, l’autoestima es veu afectada, apareixen sentiments de culpa punyents i el mateix estat que es vol evitar tendeix a empitjorar.

Altres

El sexe compulsiu, les compres compulsives, l’exercici físic excessiu podrien ser altres de les conductes que, inicialment destinades a combatre els pensaments inoportuns i l’ansietat, acaben per repetir-se sense control i fora de la seva motivació bàsica i originària: el sexe ja no respon a necessitats de satisfacció sexual, es compren objectes o roba que no s’utilitzaran, etc.

__________
Font: J. Carlos Baeza Villarroel. Clínica de l’Ansietat, 2008.

Errors en l’anticipació

Extralimitació en el càlcul de conseqüències de segon ordre i en l’atribució de la significació social del símptoma

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Els mecanismes anticipatoris en els trastorns per ansietat no són únicament relatius a l’eventualitat de fets o experiències indesitjables, circumscrites a les manifestacions de l’ansietat amb a problema de salut o a les situacions concomitant que la susciten (factors, ambdós, que anomenaríem de primer ordre o primera instància), sinó que s’estenen, també, a la previsió de possibles conseqüències indesitjables en altres programes d’acció diferents dels originàriament i directament afectats, i/o en la redefinició de la pròpia identitat o la socialment atorgada (factors que anomenaríem de segon ordre o segona instància).

Agafem un cas real per diferenciar cada un dels ordres o nivells mencionats:

El Sr. A. M. H., comercial, es veu en l’obligació professional de participar regularment, amb altres comercials i directius de l’empresa, en reunions d’avaluació en què, com els altres, ha de presentar i discutir estratègies i resultats.

1) malgrat que porta anys a l’empresa, experimenta una gran ansietat quan parla en públic –des del dia que es va quedar bloquejat davant la pregunta d’un cap molt reputat i respectat–, davant la possibilitat que la seva aportació no sigui considerada suficientment bona, cosa que, calcula podria comprometre el seu futur professional. Les manifestacions somàtiques són de tal intensitat que tem partir algun col·lapse o accident físic intern, fins i tot perdre el control i fer o dir alguna cosa inconvenient.

2) Tracta de controlar-se, sense molt d’èxit, cosa que infereix que manca de capacitat d’autocontrol físic i mental, carència que delata davant d’ell mateix i dels altres, la seva «falta d’intel·ligència i personalitat», i que porta a considerar-se, i creure’s considerat, com a una persona «insegura i, en certa manera, inferior». Aquestes característiques, el desafavoreixen notablement a l’hora de relacionar-se amb els altres, fora ja de les reunions de feina, fins i tot de l’àmbit laboral, sobretot perquè calcula que se’l considerarà «poca cosa», i no se l’apreciarà com a persona, com a mínim no fins al punt de voler tenir-lo entre els amics o les persones de confiança.

M. H., aficionat a l’esport, té la il·lusió i la possibilitat de dirigir un equip de futbol de categoria regional, però desisteix per por que, en no suportar la tensió, el nerviosisme el traeixi entre els alumnes i perdi l’autoritat o, fins i tot, la imatge d’home capaç i responsable que té enfront dels directius.

El text s’ha dividit en dos blocs que, bàsicament, representen cada un dels dos processos anticipatori als quals s’ha fet referència:

En el paràgraf 1), factors de primer ordre, les anticipacions fan referència al càlcul de riscos, tant físics com laborals, en l’àmbit en què originalment apareix i es desenvolupa el problema: les reunions de feina.

En el paràgraf 2), factors de segon ordre, es contemples les conseqüències de les conseqüències, cosa que implica en altres àmbits, l’existència del problema o el seu afrontament insatisfactori. A la vagada, aquests factors de segon ordre es poden subdividir en dos subgrups:

els que fan referència a la significació personal i social dels símptomes de l’ansietat i conductes associades al problema
les repercussions en altres plans d’acció de l’individu, diferents i parcialment independents d’allò compromès inicialment. Aquí, no es fa referència a la generalització tal com s’entén en les teories conductistes sobre aprenentatge.

L’aparició de factors de segon ordre requereix de l’existència prèvia, i irresolta, dels del primer ordre, mentre que aquests no necessiten de l’existència dels del segon per produir-se, encara que a vegades se’n poden veure afectats i magnificats.

Els símptomes i la conducta són susceptibles d’atribució de significació pel propi subjecte i pel medi social. Fins i tot, el subjecte pot atribuir al medi social una determinada categorització del que li passa. I pot tenir interès a calcular-la per saber com podria afectar-li i considerar aquesta dada com a decisori respecte de la conducta.

En conclusió, aquests símptomes poden parlar o fer parlar bé o malament de nosaltres mateixos, i a la vegada donen lloc al càlcul de conseqüències reals o quimèriques. És el problema de la transcendència, del que es comunica o s’estén a altres coses traspassant els propis límits. El resultat últim i profund de les coses. L’últim sentit, el sentit fonamental, radical.

Aquest procés pot portar a un pacient ansiós a preguntar-se –posar en dubte– la seva capacitat de control, la seva racionalitat, autoeficàcia, la seva normalitat; pot portar-lo a redefinir la seva pròpia identitat, naturalesa i estatus, o a entendre que els altres així ho faran.

Cap d’aquests passos està exempt d’un fort component desestabilitzador i amenaçador, i, per tant, qualsevol intensifica l’ansietat i les seves manifestacions. Ho fa més amenaçadora en si mateixa. Fa més amenaçadora la situació que originàriament produïa l’ansietat, ja que hi afegeix la situació creada per la transcendència, i es multiplica, així, el número de coses que estan en joc. Finalment, l’ansietat surt del seu enquadrament originari i s’estén per onsevulga perquè, per exemple, on es pot ficar un perquè el dubte sobre la normalitat no l’atrapi? I si és substantiva i essencial, on no es manifestarà i ens posarà en evidència, no només en qüestió? Llavors, els actes tenen com a mínim un doble objectiu, l’exprés i manifest, aprehensible a qualsevol observador ensinistrat (per exemple, participar en l’activitat en curs en una reunió d’amics) i un altre d’encobert (que no «se’n vegi el llautó», és a dir, l’ansietat, per si de cas la inseguretat i l’anormalitat… i llavors la valoració personal, i llavors…). Estrictament no hauríem de parlar d’una acció amb dos objectius, sinó de dues accions paral·leles que exigeixen diferents camps d’atenció, avaluació, etc. No sempre compatibles en un mateix terreny i regles de joc.

Així doncs, els factors de segon ordre consisteixen a donar dignificació atribuïda o atribuïble a l’ansietat i a les implicacions que aquesta significació té o pogués tenir sobre els plans d’acció i el propi estatus personal i social.

En el càlcul de conseqüències de segon ordre, també hi cap l’abús de la prevenció sobretot en el que fa referència a l’anticipació de la repercussió diferida en altres plans. L’extralimitació relativa al càlcul de la significació social del símptoma com repercuteix no és infreqüent o anecdòtic en els trastorns per ansietat –ni en d’altres aprehensible– tot el contrari: en molts pacients, és fonamental en el sosteniment i perpetuació de l’ansietat i el seu afrontament, tant la vessant cognitiva com la conductual, ja sigui en combinació amb els desencadenants inicials o en sense.

Les raons i mecanismes pels qual aquest tipus d’afrontament pot ser contraproduent són bàsicament els mateixos que els assenyalats i justificats en el capítol anterior. Es concreten en:

sobre activació fisiològica per anticipació d’amenaça, risc o perjudici
disminució d’autoeficàcia
solapament de camps atencionals i associatius
generació d’indicis i expectatives que s’autocompleixen
generació de tasques incompatibles o irresolubles
producció d’incertesa, com a recurs defensiu paralitzador
generalització de l’amenaça

_______

Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat.

Ansietat i altres

Ansietat i drogues(text en castellà)

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Numerosos trabajos ponen de manifiesto la importante relación existente entre el uso y el abuso de algunas sustancias y la presencia de problemas de salud mental. Sin embargo, es difícil establecer cuál es el papel específico que juega cada sustancia en el inicio, mantenimiento o empeoramiento del trastorno mental. Esto se debe a varios motivos: en primer lugar, la mayoría de las sustancias suelen consumirse en asociación a otras (por ejemplo, el alcohol y el tabaco, se habla entonces de policonsumo). En segundo lugar, se considera que el comienzo del trastorno mental podría preceder al uso de la sustancia, o simplemente coincidir en el tiempo, en muchas ocasiones. Finalmente, las diferentes patologías, y en especial los problemas de ansiedad y estado de ánimo, suelen ir asociados a otros trastornos (comorbilidad), por lo que es complicado establecer la relación directa entre la sustancia y cada problema en particular.

En este texto se hablará de sustancias como el alcohol y el tabaco, conocidas como drogas legales, y de otras ilegales, como el cannabis, la cocaína, las anfetaminas, las drogas de síntesis, los alucinógenos, los inhalantes y los opiáceos. Se señalará finalmente la relación entre ansiedad y el uso tan extendido en nuestra sociedad de barbitúricos, tranquilizantes e hipnóticos.

Si bien se tratará de forma específica la relación entre cada grupo de sustancias y la psicopatología, en general se puede considerar que esta asociación se puede establecer a dos niveles: el consumo de la sustancia como factor de riesgo de desarrollar un problema psicológico (causa) y como consecuencia de padecerlo (efecto). El consumo regular y prolongado de una sustancia puede conducir a la aparición de diversas patologías. Es el caso de los cuadros psicóticos inducidos por el consumo de cannabis o cocaína, por ejemplo. Por otro lado, el consumo de la mayoría de sustancias que aquí se describen se asocia a contextos lúdico-festivos. Las personas toman esa droga porque quieren divertirse, se sienten más eufóricos, más sociables y desinhibidos. Es posible que algunas personas no sean capaces de disfrutar e interaccionar a nivel social si no consumen alguna sustancia (por ejemplo, el alcohol), o tengan dificultades para afrontar sus problemas cotidianos o exigencias diarias si no es gracias a alguna de ellas (por ejemplo, los tranquilizantes o, en otros casos, la cocaína). En estas situaciones diremos que el consumo de sustancias es un efecto o consecuencia de problemas previos.

Uso, abuso y dependencia de substancias

Se habla de uso de una sustancia cuando su consumo es ocasional y no interfiere en ningún ámbito de la vida de una persona (social, laboral, familiar, etc.). Según la Asociación Psiquiátrica Americana (DSM-IV), se habla de abuso cuando el consumo de una o más sustancias conlleva un deterioro o malestar clínicamente significativos y se observan uno o más de los siguientes síntomas durante un período de 12 meses:

Consumo repetido de la/s sustancia/s, que implica el incumplimiento de obligaciones en el trabajo, la escuela o en casa.
Consumo repetido de la sustancia en situaciones en que es peligroso hacerlo (por ejemplo, conduciendo un vehículo).
Problemas legales relacionados con la sustancia.
Consumo continuado de la sustancia a pesar de los problemas sociales o interpersonales que éste ha causado o exacerbado.

La dependencia se produce como consecuencia de repetidos abusos. Según la APA, el consumo de la/s sustancia/s implica un deterioro o malestar clínicamente significativos y se deben dar uno o más de los siguientes ítems durante un período de 12 meses:

Necesidad de consumir cada vez una cantidad mayor de la sustancia para conseguir los mismos efectos que antes (tolerancia) o bien el efecto de la misma cantidad de sustancia disminuye claramente tras su consumo continuado (habituación).
Abstinencia: la supresión o cese de la toma de la sustancia provoca malestar y una serie de síntomas (específicos en cada droga). En muchos casos, se consume la misma sustancia o una similar para aliviar o evitar dichos síntomas.
La sustancia se toma en mayor cantidad o por un período más largo de lo que inicialmente se pretendía.
Deseo persistente o esfuerzos infructuosos de controlar o dejar de consumir esa sustancia.
Se emplea mucho tiempo en actividades relacionadas con la obtención y/o el consumo de la sustancia o en la recuperación de sus efectos.
Reducción de actividades sociales, laborales o recreativas a pesar de tener conciencia de problemas físicos o psicológicos causados o exacerbados por el consumo de la sustancia.

Tabaco

Cerca del 30% de la población española de 16 o más años es fumadora. En general, fuman más los hombres que las mujeres, si bien entre los más jóvenes esta relación se invierte. Aunque la tendencia general sugiere que el consumo de tabaco está disminuyendo de forma lenta en la población general, se observa un preocupante aumento del número de fumadores en el colectivo de menor edad.

La nicotina es la principal sustancia psicoactiva del tabaco. Esta sustancia tiene un efecto muy importante sobre el sistema nervioso central (SNC) y periférico. Se absorbe rápidamente y llega en pocos segundos al cerebro atravesando la barrera hematoencefálica con facilidad.

Su poder adictivo es muy importante, especialmente debido a estos factores: produce múltiples efectos placenteros (mejora la concentración, el estado de ánimo, disminuye la agresividad, el peso); el efecto de una inhalación de esta sustancia es muy rápido (la nicotina tarda menos de 10 segundos en llegar al cerebro); la ingestión de nicotina se produce muchas veces al día (depende del número de cigarrillos que se consuma) y se asocia a muchas situaciones.

Aunque el tabaco es una droga estimulante, la mayoría de los fumadores fuman para relajarse. De hecho, fumar un cigarrillo calma la ansiedad provocada por su falta en las situaciones asociadas al consumo.

Se considera que el tabaco es una herramienta psicológica que se suele utilizar para reducir el estrés o manejar mejor un estado de ánimo negativo, para afrontar una situación problemática, para controlar el peso, etc. Por otro lado, se trata de una sustancia comúnmente aceptada por la sociedad, potenciada desde los medios de comunicación y con una percepción de riesgo o peligrosidad por parte de la población prácticamente nula.

Se puede hablar de dependencia y de abstinencia de nicotina. Estos síntomas aparecen al cabo de unas pocas horas (2-12 horas) y pueden extenderse un promedio de cuatro semanas o más tiempo. La interrupción o reducción de la cantidad de nicotina puede provocar disforia o estado de ánimo deprimido, insomnio, irritabilidad, frustración o ira, ansiedad, dificultad de concentración, nerviosismo o aumento del apetito y/o el peso, entre otros.

Las consecuencias del consumo continuado de tabaco en la salud lo convierten en uno de los principales problemas de salud pública. Fumar constituye un poderoso factor de riesgo de padecer cáncer (de pulmón, boca, faringe, esófago, etc.), enfermedades cardiovasculares (cardiopatías, enfermedades cerebrovasculares) y respiratorias (bronquitis crónica), así como úlceras, daños en el feto, etc.

El consumo de tabaco se ha visto asociado a diferentes problemas psicológicos: trastornos del estado de ánimo, esquizofrenia, alcoholismo, trastornos de ansiedad y trastorno de déficit de atención con hiperactividad.

De las anteriores relaciones, una de las más estudiadas es la asociación entre tabaco y depresión. El estado de ánimo deprimido es uno de los síntomas más frecuentes del síndrome de abstinencia asociado a esta sustancia. Diversos estudios señalan que algunos fumadores pueden desarrollar una depresión durante la abstinencia de la sustancia si tienen una historia previa de este trastorno. Se considera que la nicotina tiene una función antidepresiva. A nivel biológico, se ha propuesto que la nicotina aliviaría alguno de los síntomas de la depresión porque actúa sobre los sistemas de recompensa del cerebro (sistema dopaminérgico).

Otros estudios han asociado el consumo de tabaco con mayores niveles de estrés y ansiedad. Se considera que muchas de estas personas no afrontan de forma efectiva sus problemas cotidianos, recurriendo al consumo de tabaco para aliviar la ansiedad que éstos producen. De hecho, una de las situaciones relacionadas con la recaída del consumo de tabaco es el afrontamiento de situaciones conflictivas. Otros estudios han asociado el tabaco con una mayor incidencia de ataques de pánico.

Alcohol

El alcohol es sin duda la droga más consumida por la población, en todos los grupos de edad y en ambos sexos. Su uso aparece asociado a contextos lúdicos y festivos y forma parte de los hábitos alimentarios diarios de muchas personas. Según el Observatorio Español sobre Drogas, el 87% de los ciudadanos de 15 a 65 años ha consumido alcohol en alguna ocasión, mientras que el 4.7% lo hace de forma semanal y un 13% diariamente. Los estudios epidemiológicos revisados indican que el consumo de alcohol se ha estabilizado en la población española. Esto ha sido posible gracias a: un aumento del número de abstemios, la estabilización en la edad de inicio del consumo de alcohol y la reducción del porcentaje de bebedores ‘abusivos’ (bebedores de elevadas cantidades y consumo regular). En el colectivo de jóvenes también se observa un descenso de los bebedores habituales y un incremento de los escolares abstemios.
Sin embargo, el consumo de alcohol, especialmente entre los jóvenes, sigue siendo un tema de candente actualidad y de preocupación a nivel de salud pública, dado que su consumo se ha convertido en un componente esencial de las noches de fin de semana, constituye una de las principales causas de los accidentes de tráfico, y tiene consecuencias muy graves a nivel físico, psicológico y social si se utiliza de forma abusiva.

Pese a ello, existe una importante tolerancia social respecto al uso de esta sustancia. Se trata de una droga percibida como poco peligrosa y es frecuente la banalización de su consumo.

El alcohol es un depresor del sistema nervioso central, actúa bloqueando la parte del sistema nervioso responsable de controlar las inhibiciones. La sensación inicial tras su consumo es de euforia, alegría y desinhibición, calma la ansiedad y el dolor. Sin embargo, le sigue un estado de somnolencia con visión borrosa, incoordinación muscular, lentitud de reflejos, vértigo y visión doble, pérdida de equilibrio y lenguaje farfullante.

Efectos del consumo de alcohol

Efectos agudos

Físicos: El consumo excesivo de alcohol produce acidez de estómago, vómitos, diarrea, descenso de la temperatura corporal, sed, dolor de cabeza, deshidratación… Si las dosis ingeridas han sido muy elevadas hablamos de una intoxicación etílica aguda (borrachera), que puede implicar depresión respiratoria, coma (coma etílico) y ocasionalmente la muerte.
Psicológicos y conductuales: bajo los efectos del alcohol, muchas personas desarrollan una falsa sensación de seguridad en sí mismo. Esta sensación de seguridad, unida a una percepción irreal del riesgo y alteraciones en la coordinación, la visión y el tiempo de reacción se han visto asociadas a la realización de conductas temerarias o de riesgo. El consumo excesivo de alcohol, como se ha indicado anteriormente, se ha relacionado con accidentes de tráfico. También se vincula un consumo elevado de esta sustancia con la realización de conductas sexuales de riesgo, aumento de la agresividad física y, por tanto, de los conflictos interpersonales.

Efectos crónicos

Físico: El consumo regular de dosis elevadas de alcohol tiene efectos perjudiciales en múltiples sistemas del organismo. Uno de los órganos más afectado es el hígado, encargado de la metabolización del etanol, principal componente activo del alcohol. Se han descrito alteraciones neurológicas (epilepsia, atrofia cerebral, síndrome de Wernicke-Korsakoff, entre otros), gastrointestinales (cáncer de boca-faringe, de esófago, de estómago, de colon y de hígado, cirrosis, pancreatitis, hepatitis, etc.), cardiovasculares (arritmias, hipertensión, miocarditis), respiratorias (apneas, enfermedad pulmonar obstructiva crónica, neumonía, tuberculosis, etc.), endocrinas y metabólicas (diabetes, por ejemplo), así como complicaciones en el sistema reproductivo, musculo esquelético, en la sangre y durante el embarazo y el parto.
Psicológicos: Se ha descrito tolerancia y dependencia del alcohol. El cese brusco de su consumo prolongado provoca un síndrome de abstinencia que puede cursar con inquietud, nerviosismo y gran ansiedad, calambres musculares, temblores, náuseas, vómitos, irritabilidad, insomnio e incluso crisis epilépticas. El síndrome de abstinencia puede acompañarse del denominado “delirium tremens”, que se caracteriza por un estado confusional y aparición de delirios y alucinaciones.
Sociales: el abuso o dependencia del alcohol puede comportar problemas a nivel familiar (pérdida de responsabilidad, malos tratos), en las relaciones interpersonales (agresividad, beligerancia) y a nivel laboral (absentismo, inestabilidad). El consumo de alcohol juega un importante papel en la violencia familiar, en los accidentes de tráfico y en los delitos contra la propiedad, alteraciones del orden, etc.

Consumo de alcohol y salud mental

El alcoholismo se asocia a otras patologías, como trastornos afectivos (depresión, manía), trastornos de ansiedad, trastornos de la personalidad (especialmente personalidad antisocial) y esquizofrenia, y al abuso o dependencia de otras sustancias (principalmente cocaína, opiáceos y benzodiacepinas). La asociación o comorbilidad con otros problemas psicológicos empeora el pronóstico del alcoholismo: puede presentar más recaídas, más complicaciones psicosociales y un mayor riesgo de suicidio.

Consumo de alcohol y problemas psicológicos

En general, se considera que la intoxicación o la abstinencia de alcohol podría conducir a la presencia de determinados síntomas o trastornos psiquiátricos. Estos trastornos reciben el nombre de trastornos inducidos por el alcohol según el Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales (DSM-IV, APA, 1995) y podrían ser los siguientes:

Delirium: durante la abstinencia aparece un síndrome confusional, alteraciones perceptivas (alucinaciones o ilusiones), interpretaciones delirantes, agitación psicomotriz y alteraciones emocionales.
Demencia persistente: cursa con deterioro de la memoria, alteraciones cognitivas (afasia, apraxia o agnosia), alteración de la ejecución y deterioro significativo de la actividad laboral y social.
Trastorno amnésico: puede ser transitorio, por intoxicación aguda, o también persistente. En ese caso se conoce como síndrome de Korsakoff.
Trastorno psicótico: se pueden dar alucinaciones, trastorno delirante (con delirios de tipo persecutorio o celotípico)
Trastorno del estado de ánimo: Se considera que los estados depresivos inducidos tras el consumo prolongado de alcohol pueden ser graves pero transitorios.
Trastornos de ansiedad: el consumo prolongado de alcohol podría inducir estos trastornos en personas con cierta vulnerabilidad, ante la presencia de acontecimientos estresantes o por episodios repetidos de abstinencia.

Problemas psicológicos que llevan al consumo de alcohol

Se considera que muchos de los problemas psicológicos que se asocian al alcoholismo son previos al inicio del consumo de alcohol. Los trastornos de ansiedad, de personalidad y la esquizofrenia podrían aparecer antes que los problemas de alcohol. Sin embargo, en muchos casos la depresión podría ser una consecuencia de los problemas de alcoholismo, ya que su inicio suele ser posterior al comienzo del problema y su sintomatología tiende a mejorar tras pocas semanas de abstinencia.

Al margen de la direccionalidad de la relación entre psicopatología y consumo de alcohol, se ha señalado que entre un 23 y un 70% de los pacientes con problemas de alcoholismo presentan también problemas de ansiedad. Por otro lado, del 20 al 45% de los pacientes con trastornos de ansiedad presentan elevados consumos de alcohol. Entre los trastornos de ansiedad que aparecen asociados con mayor frecuencia al alcoholismo se encuentran la agorafobia (con o sin trastorno de pánico), la ansiedad generalizada, la fobia social y las fobias específicas.

Los pacientes con problemas psiquiátricos podrían beber para reducir los síntomas de ansiedad o ‘evadirse’ de sus problemas y para mitigar un estado de ánimo deprimido. En el caso de las personas con fobia social, por ejemplo, el consumo de alcohol y la desinhibición consecuente puede facilitar su comportamiento en situaciones sociales. En el caso de personas con agorafobia o ataques de pánico, el consumo de alcohol puede calmar la ansiedad que experimentan en esas situaciones. Sin embargo, el uso continuado del alcohol puede agravar estados de ánimo negativos y aumentar precisamente esos síntomas de ansiedad que los pacientes pretendían mitigar con su consumo. Las personas que padecen depresión o tienen un bajo estado de ánimo, podrían beber para animarse y reducir la tristeza. Sin embargo, los efectos depresores de la droga actúan de tal forma que tras un período relativamente breve de euforia y alegría sobreviene la sintomatología depresiva de forma acentuada.

El café

El café es muy probablemente la bebida más consumida en los países desarrollados. Su consumo no aparece únicamente asociado a un contexto lúdico: forma parte de los hábitos alimentarios de la gran mayoría de las personas y constituye una buena inyección de energía por la mañana. De hecho, su principal componente, la cafeína, tiene propiedades estimulantes.

La cafeína se encuentra en el café, en el té, en la Coca-Cola, en muchas bebidas gaseosas y en productos derivados del chocolate. También es un ingrediente común en medicamentos que se recetan para contrarrestar la fatiga, tratar la migraña y otros tipos de cefalea. Por su capacidad para estimular la respiración también se recomienda su uso en el tratamiento de la apnea en los recién nacidos. Se trata de una sustancia que atraviesa la barrera hematoencefálica con mucha facilidad. Su efecto dura entre 2 y 6 horas. A dosis bajas o moderadas (por ejemplo entre la mitad de una taza y tres tazas de café instantáneo) proporciona energía, estado de alerta, motivación y concentración. Sin embargo, a dosis elevadas puede provocar inquietud, nerviosismo, excitación, insomnio, diarrea, taquicardia y sudoración, entre otros.

¿Por qué hablamos del café en un texto sobre ansiedad y consumo de sustancias?

En primer lugar, porque la cafeína, su principal componente, es una sustancia con propiedades estimulantes que se considera adictiva. Algunas personas que consumen grandes cantidades de café pueden desarrollar dependencia y presentan tolerancia y quizás abstinencia. No está claro qué cantidad de cafeína es necesaria para hablar de dependencia e incluso para determinar el grado en que su consumo puede provocar efectos perjudiciales. Algunos trabajos consideran que el consumo de café es elevado si es igual o superior a 4 tazas (300-400 mg de cafeína) diarias. En segundo lugar, el consumo elevado de cafeína se ha asociado a problemas de ansiedad y depresión. Por un lado, se considera que el uso prolongado y de cantidades elevadas de esta sustancia puede provocar alteraciones en el estado de ánimo, además de complicaciones físicas a diferentes niveles. Por otro, el consumo de café y de otras bebidas estimulantes está contraindicado en personas que padecen ansiedad, ya que podrían potenciar la aparición de los síntomas.

Efectos perjudiciales del café

Los datos acerca de los efectos perjudiciales o beneficiosos de la cafeína no son concluyentes e incluso en muchos casos resultan contradictorios. Aquí detallamos los más significativos.

El uso prolongado de más de 650 mg diarios de cafeína, equivalentes a ocho o nueve tazas de café al día, puede ocasionar úlceras gástricas, incremento en el nivel del colesterol y alteraciones del sueño. Este tipo de consumo también parece estar relacionado con disfunciones cardíacas (hipertensión arterial y arritmias) y con la aparición de ciertos tipos de cáncer asociados a los alquitranes del café. En consumidores crónicos se han descrito migrañas. También se ha asociado a una mayor prevalencia de artritis reumatoide, si bien los trabajos aparecidos hasta la fecha no son concluyentes.

Algunos estudios han demostrado que un alto nivel de consumo de cafeína por parte de mujeres embarazadas podría estar asociado a una incidencia por encima de lo normal de nacimientos prematuros, bajo peso al nacer y abortos espontáneos. Basado en datos disponibles, el FDA (Food and Drug Administration) recomienda a las mujeres embarazadas que eviten la cafeína durante el embarazo.

Por otro lado, algunos científicos relacionan el exceso de cafeína con la ansiedad, la hipersensibilidad al dolor y la hipoxia (una disminución de la protección frente a posibles decrecimientos de oxígeno de las células del sistema nervioso). Los autores consideran que este efecto podría producirse con consumos de seis o más tazas de café diarias.

Café y salud mental

Algunos trabajos sugieren que tras el cese brusco de consumo de café o de otras bebidas que contienen cafeína una persona puede experimentar un síndrome de abstinencia que puede durar incluso varios días. Los síntomas varían en severidad según la persona, pero generalmente incluyen dolor de cabeza, fatiga, somnolencia, apatía, irritabilidad y nerviosismo. Como se ha comentado, el consumo prolongado de esta sustancia puede provocar tolerancia y dependencia. A largo plazo se ha descrito que el consumo prolongado de dosis elevadas de cafeína puede generar ansiedad y/o depresión.

Por otro lado, se considera que esta sustancia podría agravar trastornos psicológicos presentes. Hay estudios que demuestran que la cafeína aumenta la ansiedad en algunos pacientes que padecen trastorno de pánico. Por otro lado, se considera que puede intensificar los síntomas del síndrome premenstrual, de otros trastornos de ansiedad o del humor e incluso de cuadros psicóticos ya presentes.

Cannabis

El cannabis, conocido también como marihuana (haciendo referencia a las hojas de la planta) o hachís (si se consume su resina) es, después del tabaco y el alcohol, la droga cuyo uso está más extendido en España y en la mayoría de los países occidentales. Así, según los últimos datos disponibles en el Observatorio Español sobre Drogas, casi uno de cada cinco españoles lo ha probado alguna vez. Las tasas de consumo experimental y regular de esta sustancia han ido incrementándose en los últimos años. Su consumo es especialmente elevado entre los más jóvenes, que se inician en él cada vez a edades más tempranas: el promedio se encuentra entre los 14 y 15 años. En un reciente estudio realizado con estudiantes de 14-18 años de Madrid se observó que el 30% habían consumido cannabis en los últimos 30 días.

Cada vez son más numerosos los estudios que consideran que el cannabis es una droga de “acceso” o “puerta de entrada” al consumo de otras drogas ‘más fuertes’, como las anfetaminas, los alucinógenos o la cocaína. Por otro lado, los estudios que examinan la percepción de riesgo o de peligrosidad asociada a esta droga señalan que la mayoría de las personas consideran al cannabis poco peligrosa, y por tanto, con bajos riesgos.

Efectos del cannabis sobre el organismo

La vía de administración más usual y extendida del cannabis es la fumada. Las sustancias psicoactivas del cannabis, los cannabinoides, son absorbidas por los bronquios, pasan a la sangre y atraviesan la barrera hematoencefálica (BHE) muy fácilmente debido a su gran liposolubilidad. Los cannabinoides actúan sobre diversos receptores del SNC. Sus efectos suelen durar de 1 a 4 horas después de su consumo.

Se puede considerar que el efecto de esta sustancia en las personas es principalmente depresor, si bien los efectos agudos más conocidos de esta droga son un estado de euforia y bienestar, aumento de la sociabilidad y desinhibición, aumento de la percepción sensorial, analgesia y relajación. Tras el consumo de un ‘porro’, una persona se siente más animada, relajada y desinhibida. Debido a estos efectos, su consumo se suele asociar a situaciones sociales. Por otro lado, sus propiedades relajantes lo relacionan con estados de ansiedad y de depresión.

Efectos agudos

Efectos conductuales y psicológicos: Además de las sensaciones de bienestar y relajación, se produce una alteración de la percepción sensorial, enlentecimiento de los procesos de pensamiento y dificultades de concentración y de memoria. Se origina confusión, las personas suelen tener lagunas y utilizar un lenguaje monótono. La percepción alterada de la velocidad, la distancia y el tamaño de los objetos, unida al enlentecimiento psicomotor que produce la droga, se ha relacionado con dificultades para el manejo de máquinas complejas, por lo que su consumo se asocia a un mayor riesgo de accidentes (de tráfico, laborales).
Efectos físicos: A parte de los efectos que produce sobre el SNC, el cannabis tiene efectos perjudiciales sobre el sistema respiratorio (broncodilatación), el sistema cardiovascular (taquicardia y a dosis elevadas bradicardia, sensaciones de vértigo y desmayos, debido a la disminución de la presión sanguínea), el aparato digestivo (puede producir diarrea), produce hipotermia, sequedad de boca, sed y aumenta el apetito.

Efectos crónicos

Físicos: problemas en el sistema respiratorio (bronquitis o asma, aumenta el riesgo de padecer cáncer de pulmón), sistema reproductor (disminución de la libido acompañada de alteraciones en la producción de testosterona, estrógenos y de esperma), efectos sobre el sistema cardiovascular similares a los que produce el tabaco, alteraciones en el sistema endocrino, menor actividad del sistema inmunitario y efectos perjudiciales en el desarrollo del feto.
Psicológicos: alteraciones en los procesos de atención, memoria y aprendizaje. Puede producir dependencia y su interrupción un síndrome de abstinencia. El consumo prolongado a dosis elevadas puede conducir a un estado de pasividad e indiferencia conocido por síndrome emotivacional. También se asocia a otros síntomas de deterioro social y laboral por la alteración de la atención, la escasa capacidad de juicio, y la disminución de la capacidad de comunicación y de afecto en situaciones interpersonales.

Consumo de cannabis y problemas psicológicos

El uso prolongado de esta sustancia y, en ocasiones, el uso puntual por parte de sujetos con cierta predisposición, puede producir episodios breves de ansiedad, pánico, tristeza o depresión. En otras ocasiones las personas presentan alucinaciones (especialmente visuales) o delirios. Estos síntomas aparecen por períodos breves de tiempo y suelen desaparecer al cabo de pocas horas o pocos días.

El consumo prolongado del cannabis puede producir un síndrome de dependencia, similar al producido por otras drogas, y su interrupción conducir a un síndrome de abstinencia caracterizado por ansiedad, depresión, irritabilidad, alteraciones del sueño y disminución del apetito.

Cannabis y psicosis: el consumo de cannabis puede causar episodios psicóticos agudos sin alteración del nivel de conciencia del sujeto. Estos episodios suelen ser de corta duración, si bien pueden persistir incluso si se interrumpe el consumo de la sustancia. Muchos estudios se plantean la relación entre el consumo elevado y prolongado de cannabis y la aparición de psicosis o trastornos del humor (manía, depresión). Los datos acerca de si el cannabis actúa como inductor de estos trastornos o bien sólo como ‘mero acompañante’ de los mismos no son concluyentes. Por otro lado, se considera que el consumo prolongado de cannabis precipita el inicio de la esquizofrenia en pacientes con predisposición genética y que empeora su curso. Está asociado con un menor efecto del tratamiento y un mayor porcentaje de recaídas (nueva aparición de episodios psicóticos).

Síndrome amotivaciona: El uso crónico de cannabis se ha asociado con un estado caracterizado por apatía y pérdida de motivación, que se acompaña de déficits en el funcionamiento escolar o laboral y cambios en la conducta.

Problemas psicológicos que llevan al consumo de cannabis

Como se ha comentado anteriormente, el efecto inmediato del cannabis es euforizante y relajante. El consumo de esta sustancia se ha asociado a problemas de ansiedad principalmente por sus propiedades depresoras. La desinhibición asociada a esta sustancia permite al sujeto desprenderse de sus miedos y complejos mientras dura su efecto. El enlentecimiento psicomotor y atencional permiten ‘bajar la guardia’ a personas que constantemente se encuentran sobreactivadas e hipervigilantes a cuanto acontece a su alrededor. Sin embargo, la aparición de episodios breves de pánico o ansiedad, o la taquicardia que suele acompañar al consumo pueden hacer desaparecer estos efectos ‘deseables’.

Por otro lado, las personas que presentan un bajo estado de ánimo pueden verse ‘atraídas’ por esta sustancia elicitadora de bienestar, euforia, una sonrisa fácil y un aumento de la sociabilidad. Sin embargo, el consumo continuado de esta droga en personas con depresión puede incrementar las dificultades atencionales, enlentecimiento psicomotor y deterioro laboral y social característicos de este trastorno.

Cocaína

La cocaína es un estimulante del sistema nervioso central que provoca sensación de euforia, bienestar, aumenta la comunicación verbal, la sociabilidad y disminuye la sensación de fatiga o sueño. Se consume principalmente asociada a contextos de ocio y el objetivo principal de quien la toma es la búsqueda de placer y diversión y aumentar la energía. Algunas personas señalan que la cocaína les ayuda a desinhibirse en situaciones sociales, a ser más sociable. Otros relatan que cuando han tomado esta sustancia se sienten más seguros de sí mismos, con una mayor autoestima. Muchos de los consumidores de esta droga la toman como ayuda para escapar de sus problemas. Como dijo Freud, la cocaína es un ‘quitapesares’ capaz de alterar el estado de ánimo.

El consumo de cocaína sigue siendo mucho menor al de otras sustancias como el tabaco, el alcohol o el cannabis. Sin embargo, los datos aportados en los últimos años por el Observatorio Europeo de las Drogas y las Toxicomanías sugieren un incremento en la prevalencia del consumo de cocaína tanto experimental como regular. En España, el porcentaje de población general que ha probado esta droga al menos una vez en su vida se sitúa en torno al 3%, aumentando esta tasa al 5% en el colectivo de jóvenes. Si bien la edad de inicio del uso de cocaína ha permanecido relativamente estable, el mayor incremento en su consumo se ha producido en el colectivo de jóvenes de 14 a 16 años.

La cocaína se asocia al consumo de otras sustancias como el alcohol, el tabaco, el cannabis y otros estimulantes. La vía de administración más frecuente es esnifada, aunque algunos también la consumen fumada combinada con tabaco o marihuana, o mezclada con heroína. Un número elevado de consumidores de heroína también utilizan la cocaína por vía intravenosa o pulmonar (crack).

Efectos de la cocaína sobre el organismo

Efectos agudos

Efectos conductuales y psicológicos: la administración de cocaína provoca euforia inicial, aumento de la comunicación verbal, inquietud psicomotora, autoconfianza. También puede provocar irritabilidad, impulsividad y agresividad. Por otro lado, se pueden presentar alteraciones sensoperceptivas como alucinaciones visuales o táctiles.
Efectos físicos: el consumo agudo de esta droga puede producir taquicardia, alteraciones de la tensión arterial, sudoración, escalofríos, náuseas o vómitos, disminuye la fatiga, el sueño y el apetito. Tiene también efectos anestésicos a nivel local. Suele ser habitual la midriasis (mirada ‘cristalina’) y la sequedad de boca.

Efectos crónicos:

Físicos: Además de tener una elevada capacidad adictiva, se trata de una sustancia muy tóxica. Entre las complicaciones orgánicas asociadas a la cocaína destacan las alteraciones cardiovasculares en forma de arritmias, hipertensión, infartos agudos de miocardio o hemorragias cerebrales, las alteraciones neurológicas como las convulsiones, las complicaciones respiratorias y gastrointestinales, y las cefaleas. Pueden aparecer lesiones locales de la mucosa nasal.
Psicológicos s: El consumo crónico de cocaína puede producir depresión, crisis de angustia, irritabilidad y agotamiento general, déficits de atención y memoria, compulsividad, alteraciones del deseo sexual e intentos de suicidio. Son muy frecuentes la inhibición y el retraimiento social y la rumiación del pensamiento. Se ha asociado a trastornos psicóticos, como paranoia y esquizofrenia, y al trastorno bipolar. El consumo prolongado de esta sustancia puede derivar en un problema de dependencia, y su interrupción provocar un síndrome de abstinencia.

Consumo de cocaína y problemas psicológicos

El consumo prolongado de cocaína puede conducir a desarrollar tolerancia a la droga y dependencia. Los sujetos con dependencia suelen gastar mucho dinero en un espacio breve de tiempo e implicarse en robos o solicitar anticipos para comprar la droga. Frecuentemente aparecen alteraciones en el funcionamiento a nivel familiar, social o laboral. El síndrome de abstinencia se caracteriza por un estado de ánimo deprimido, apatía, fatiga, pesadillas, insomnio o hipersomnia, aumento del apetito e intranquilidad, acompañados de un deseo irresistible de consumir nuevamente la droga.

El consumo de cocaína se ha asociado a depresión. Aunque puede ser complicado diferenciar si el trastorno afectivo es previo o una consecuencia del uso de la droga, la mayoría de estudios apuntan a que la depresión aparece después de iniciar el consumo de cocaína. Otros trabajos señalan que el consumo de esta droga exacerbaría el estado de ánimo deprimido previo, aumentando la intensidad de los síntomas.

El uso reiterado de esta droga también puede provocar ansiedad. El sujeto puede experimentar intranquilidad (especialmente tras la interrupción del consumo) y crisis de angustia.

Los síntomas psicóticos son muy frecuentes tras el consumo, agudo o crónico, de cocaína. Se han descrito ideas delirantes y alucinaciones auditivas, visuales o táctiles. Por otro lado, entre el 22 y el 31% de los esquizofrénicos consumen cocaína, siendo complicado en la mayoría de los casos discernir si el consumo ha inducido el trastorno o éste es previo.

Problemas psicológicos que llevan al consumo de cocaína

Como se comentaba al principio de esta sección, el uso de cocaína aumenta la comunicación y disminuye la inhibición en situaciones sociales. Es muy probable que personas con ciertas dificultades para establecer relaciones sociales o moverse con comodidad en ambientes de ocio y diversión hagan uso de esta droga para superar sus limitaciones.

Numerosos trabajos han intentado asociar el consumo de cocaína con la presencia de ciertas características de personalidad. Si bien los estudios no son concluyentes, se ha descrito una importante asociación entre problemas por el consumo de esta sustancia e historia previa de otro trastorno psicológico.

Se considera que muchos consumidores de cocaína tienen problemas de estado de ánimo. En estos casos, se utiliza la sustancia para intentar mejorar su sintomatología depresiva. Del mismo modo, muchos usuarios de esta sustancia que no presentan un trastorno del estado de ánimo pueden recurrir a ella cuando se sienten desanimados tras algún acontecimiento negativo (problemas laborales, personales).

Por otro lado, también se ha descrito un mayor consumo de cocaína en pacientes con trastorno bipolar, especialmente durante la fase maníaca, y en personas con trastornos por déficit de atención con hiperactividad (TDAH).

Drodas recreativas

Si bien el término ‘drogas recreativas’ hace alusión a todas aquellas sustancias que principalmente se consumen con fines recreativos o lúdico-festivos, hemos tratado por separado la relación entre ansiedad y drogas más conocidas y utilizadas, como el alcohol, el tabaco, el cannabis o la cocaína, y los derivados anfetamínicos y alucinógenos. En este apartado nos referiremos a la relación entre ansiedad y consumo de éxtasis, anfetaminas y derivados, y alucinógenos. Hablaremos por tanto de drogas de diseño o de síntesis como el MDMA (éxtasis), MDA o ‘píldora del amor’, MDEA o ‘Eva’, del GHB o éxtasis líquido, la ketamina, y del LSD (alucinógeno) o las anfetaminas.

La prevalencia de consumo de estas sustancias, en comparación a la del alcohol o el cannabis, es relativamente baja. De acuerdo con la Encuesta sobre Drogas a la Población General, cerca del 3% ha probado el éxtasis o las pastillas alguna vez en su vida. Sin embargo, este porcentaje ascendió hasta el 5.7% en el 2000 entre la población escolar (14 a 18 años).

Estas sustancias se consideran facilitadoras de la sociabilidad, por lo que se consumen. Principalmente en contextos de ocio y diversión. Como se ha indicado, su consumo está aumentando entre los más jóvenes, se asocia a salidas nocturnas de fin de semana, se suele dar en discotecas, pubs, bares o fiestas, y se relaciona frecuentemente con el consumo de otras sustancias psicoactivas como el alcohol (91.4%), el tabaco (87.3%), el cannabis (93.1%) y la cocaína (53%). El nivel de riesgo percibido ante el consumo de éxtasis y de alucinógenos es bastante elevado, si bien es menor entre los hombres que entre las mujeres y en los jóvenes en comparación con los adultos.

El consumo de drogas de síntesis provoca cambios en la conducta, como euforia, elevación de la autoestima y desinhibición. Disminuye la sensación de hambre y cansancio, puede mejorar la capacidad de concentración e incrementar la actividad física. Alguna de ellas puede provocar efectos alucinógenos breves (en el caso del MDMA estos efectos son nulos). Asimismo, a alguna de estas sustancias se le ha atribuido un efecto afrodisíaco (por ejemplo el MDA o ‘píldora del amor’), aunque los estudios científicos no han confirmado este hecho.

En los últimos años han aumentado los estudios que relacionan el consumo de estas sustancias con problemas psicológicos, alteraciones físicas, accidentes de tráfico y aumento de conductas de riesgo.

Problemas asociados al uso de drogas recreativas

Problemas agudos

Físicos: el consumo de anfetaminas y éxtasis produce una sobreestimulación del SN simpático. No es infrecuente observar efectos neurológicos o cardiovasculares como sequedad de boca, sudoración, sofocos (son conocidos los golpes de calor) o una mayor sensibilidad al frío, pupilas dilatadas, visión borrosa y percepción distorsionada de los colores, tensión muscular, entumecimiento, aumento de la frecuencia cardiaca y la presión arterial, agitación o palpitaciones, vómitos o pérdida del apetito y de energía, entre otros. También pueden producirse alteraciones a nivel hepático (ictericia, hepatitis). El consumo de estas sustancias puede provocar complicaciones a nivel cardiovascular, como accidentes cerebrovasculares, edemas cerebrales o convulsiones. Los efectos del LSD son principalmente emocionales y perceptivos, por lo que la aparición de complicaciones físicas es muy poco frecuente.
Psicológicos: en algunos casos se ha descrito tras el consumo de anfetaminas y éxtasis presencia de alucinaciones, ansiedad, agresividad, paranoia, verborrea, alteraciones del sueño o de la conciencia y convulsiones. En el caso del LSD pueden aparecer crisis psicóticas o ataques de pánico.
Sociales: Si bien es difícil separar los efectos de estas sustancias del de otras drogas sobre la conducción, dado que con frecuencia se consumen simultáneamente, se ha extendido la idea de que conducir bajo sus efectos aumenta el riesgo de tener un accidente de tráfico. Estas sustancias disminuyen la capacidad de concentración, los reflejos y la visibilidad, aumentan el tiempo de reacción y pueden alterar la percepción y valoración del riesgo. También se ha relacionado el uso de estas sustancias con la realización de conductas sexuales sin protección.

Problemas crónicos: drogas recreativas y salud mental

Además de daños a nivel cerebral, el consumo de estas sustancias se ha visto asociado a problemas cognitivos a corto plazo, como déficits en la memoria, la atención y el aprendizaje.

El consumo continuado de estas sustancias puede generar dependencia y síndrome de abstinencia. En el caso de los derivados anfetamínicos, el síndrome de abstinencia puede cursar con estado de ánimo deprimido, fatiga, pesadillas, alteraciones del sueño, aumento del apetito y alteraciones motoras (enlentecimiento o agitación). No se ha descrito el síndrome de abstinencia tras el consumo de alucinógenos ni de fenciclidina (PCP, ketamina).

Entre los trastornos inducidos por estas sustancias, destacan:

Trastornos perceptivos : tras el uso prolongado de alucinógenos se ha observado la presencia de alucinaciones y alteraciones perceptivas.
Delirium por intoxicación: tras el consumo de alucinógenos, derivados anfetamínicos o fenciclidina. Cursa con alteración de la conciencia y deterioro de funciones cognitivas como la memoria o la percepción, entre otros.
Trastornos psicóticos inducidos por consumo de alucinógenos, anfetamina o fenciclidina, que pueden cursar con alucinaciones y/o delirios.
Trastornos del estado de ánimo o ansiedad.

La revisión de numerosos casos clínicos sugiere que el uso prolongado de MDMA, quizás una de las drogas recreativas más estudiadas, puede asociarse a trastornos psiquiátricos como psicosis, trastornos de pánico, despersonalización, depresión y flashbacks. La presencia de estos problemas persiste tras el cese del consumo de esta sustancia.

Se considera que el consumo regular de MDMA puede alterar el funcionamiento de un neurotransmisor, la serotonina, implicada en la regulación del humor, la ansiedad, la impulsividad y agresividad, la actividad sexual, la ingesta, el sueño y el dolor, entre otros. El déficit de esta sustancia podría explicar, por tanto, la presencia de estos problemas psicológicos en los consumidores de MDMA.

Sin embargo, el policonsumo asociado al uso de estas drogas hace difícil asegurar que el MDMA sea el precursor o la causa principal de estos trastornos psiquiátricos. Se considera que la predisposición genética a padecer alguno de estos problemas, unida a la presencia de trastornos psicológicos previos, puede incrementar la probabilidad de presentar alguno de estos trastornos tras el uso continuado de MDMA. Por otro lado, la mayoría de estas alteraciones psicológicas se han asociado a un consumo elevado de esta sustancia, pero no son concluyentes los estudios que relacionan MDMA y psicopatología a dosis bajas o moderadas.

Opiácios

Nos referimos a una familia de sustancias derivadas del opio, que se extrae de la adormidera. Los opiáceos más conocidos son el opio, la morfina, la heroína y la metadona. Se trata de sustancias con una potente acción depresora y analgésica sobre el sistema nervioso central. La heroína es, sin duda, el opiáceo más consumido como droga de abuso. En España, se ha observado un decremento importante de su consumo, pasando del 1% en 1995 al 0.5% en 1997. Asimismo, la principal vía de administración sigue siendo la endovenosa, si bien está incrementando el número de consumidores que la toman esnifada o fumada debido al peligro de transmisión del SIDA.

Efectos agudos

Durante un intervalo de 2-3 horas, el sujeto percibe una sensación de intenso placer (“flash”) y euforia, seguida de apatía y somnolencia. A nivel físico, los efectos inmediatos de la ingestión de heroína son sequedad de boca, disminución del tamaño de la pupila, enlentecimiento de la respiración, estreñimiento y disminución de la temperatura corporal.

En los usuarios de esta sustancia es muy habitual el policonsumo: la mayoría de ellos también usan cocaína, tabaco, cannabis o ansiolíticos, entre otras sustancias.

Efectos a largo plazo

Físicos: Las consecuencias a nivel físico dependen del tiempo de consumo de la droga, de la vía de administración y dosis, de los hábitos higiénicos utilizados y del estilo de vida. Se ha observado una gran incidencia en los consumidores de esta sustancia de llagas, procesos infecciosos como hepatitis, neumonías, SIDA, alteraciones de la nutrición (adelgazamiento extremo), estreñimiento severo, problemas cardiovasculares, etc.
Psicológicas y sociales: La heroína tiene un elevado poder adictivo, por lo que su consumo puede generar en un período breve de tiempo dependencia y tolerancia. Durante el síndrome de abstinencia de esta droga puede aparecer tristeza, irritabilidad, náuseas o vómitos, dolores musculares, temblores y convulsiones, lagrimeo, dilatación de las pupilas, sudoración, diarrea, bostezos, fiebre e insomnio. Su consumo continuado suele comportar un gran deterioro del funcionamiento de la persona a nivel familiar, social (ruptura de relaciones interpersonales), laboral y económico (desempleo, problemas económicos). En muchos casos, las personas consumidoras de heroína se ven complicadas en el sistema judicial. Debido a todas estas consecuencias, es frecuente que los consumidores de heroína presenten asociados problemas del estado de ánimo. Por otro lado, también se han descrito alteraciones de la memoria y la atención, estados confusionales, delirium y trastornos psicóticos inducidos por el consumo de esta sustancia.

Inhalantes

Hacemos referencia a un numeroso grupo de sustancias químicas como pegamentos, solventes o colas que se administran por vía oral o nasal. Entre ellas se encuentran algunos productos derivados del petróleo como lacas, pinturas, quitamanchas, gasolinas, etc. La prevalencia de consumo de sustancias volátiles es escasa en nuestro país, situándose alrededor del 1% en jóvenes de 14-15 años, y siendo mucho menor en adultos.

Estas sustancias tienen efectos depresores sobre el SNC. Los efectos inmediatos son la exaltación del humor, la euforia y la alegría, la agresividad y la hiperactividad motriz. También pueden aparecer alucinaciones y delirios. Pasados estos efectos iniciales, se experimenta somnolencia, confusión y bradicardia. Si la inhalación continúa se puede alcanzar una intoxicación grave semejante a la embriaguez etílica, con amodorramiento profundo e incluso pérdida de conciencia. A ello se unen síntomas no buscados por el consumidor como náuseas, vómitos, tos, lagrimeo, etc. La mezcla con otras drogas depresoras (tranquilizantes, somníferos, alcohol) incrementa peligrosamente el riesgo de muerte por sobredosis.

A largo plazo, se produce palidez y fatiga permanente, una disminución de la memoria y de la concentración, pérdida del equilibrio, irritabilidad, conducta agresiva, alteraciones hepáticas, renales, pulmonares y cardiacas, neuropatías, etc.

El uso continuado de estas sustancias puede crear dependencia. Muchos inhaladores crónicos presentan un alto grado de ansiedad ante la falta de la sustancia y un fuerte deseo de inhalar, a la vez que tienen que aumentar la dosis para conseguir los mismos efectos que, tiempo atrás, alcanzaban con cantidades inferiores.

Por otro lado, se ha descrito la relación entre el uso regular de inhalantes y trastornos psicóticos agudos, trastornos del estado de ánimo y ataques de pánico. Algunos autores proponen que las personas con un estado de ánimo deprimido podrían consumir estas sustancias para evadirse de sus problemas. La presencia de ataques de pánico tras la intoxicación por estas sustancias podría conducir igualmente a un estado de ánimo depresivo. Así, entre estos tres componentes (trastorno del humor, trastorno de pánico y consumo de inhalantes) se establecería un círculo vicioso en el que la presencia de uno de ellos ‘alimentaría’ la aparición y/o el mantenimiento del otro.

Sedantes, hipnóticos y ansiolíticos

Con este título genérico nos referimos a sustancias químicas que actúan como depresoras del sistema nervioso central. En el mercado hay muchas de ellas y debido a la facilidad con la que se han prescrito desde el ámbito médico, su uso se ha popularizado entre la población. Algunos medicamentos como Trankimazín, Lexatín, Tranxilium, Valium, Orfidal, etc., son fármacos clasificados dentro del grupo de las benzodiacepinas que suelen tomarse para reducir los síntomas de ansiedad y la tensión muscular y tienen efectos relajantes e inductores del sueño.

Las benzodiacepinas, unidas a algunos antidepresivos, constituyen el tratamiento farmacológico de elección para ciertos trastornos de ansiedad, como la agorafobia, el trastorno de ansiedad generalizada o el trastorno de angustia. En dosis normales, estas sustancias mejoran el rendimiento del paciente y provocan somnolencia y relajación. Dosis elevadas provocan náuseas, aturdimiento, confusión, disminución de la coordinación psicomotriz, etc. El efecto de estas sustancias si se utilizan asociadas al alcohol se ve incrementado, hasta el punto que la mezcla de ambos puede conducir a una sobredosis.

El uso de esta medicación se suele recomendar cuando los síntomas de la ansiedad son incontrolables y muy intensos. Sin embargo, tomar estas sustancias no soluciona el problema. Para poder controlar la ansiedad es necesario ‘atacar’ la base del problema, y esto comporta aplicar estrategias para reducirla (por ejemplo cambiar la forma de vida) y reaccionar ante ella de forma diferente.

Estas sustancias tienen la capacidad de desarrollar tolerancia y dependencia. La mayoría de personas que las utilizan durante mucho tiempo señalan que el medicamento ya no es efectivo si lo toman en la misma cantidad. Por este motivo, se recomienda no utilizar esta droga durante un período prolongado y sustituirla poco a poco por estrategias psicológicas como el autocontrol. La retirada brusca de la droga puede resultar peligrosa y provocar un síndrome de abstinencia que se caracteriza por aumento de la ansiedad, insomnio, irritabilidad, náuseas, dolor de cabeza y tensión muscular, temblor y palpitaciones y disforia.

De todas las sustancias aquí reseñadas, las benzodiacepinas son las más utilizadas debido a que presentan menos efectos secundarios que otros psicofármacos. El uso prolongado de barbitúricos, por ejemplo, puede conducir a padecer alteraciones como anemia, hepatitis, depresión, descoordinación motora y entorpecimiento del habla, etc.

En muchos otros casos, el uso de estas sustancias no se inicia con el tratamiento farmacológico de un problema de ansiedad. Algunos jóvenes consumen estos psicofármacos en asociación con otras drogas como el alcohol, la cocaína o las anfetaminas. El patrón inicial de consumo intermitente puede conducir a un consumo más regular que puede provocar un incremento en los problemas interpersonales y/o laborales, irritabilidad o depresión y alteraciones importantes en la memoria. De hecho, en el DSM-IV (APA, 1995) se han descrito los siguientes trastornos inducidos por el uso de estas sustancias: delirium, demencia, trastorno psicótico, trastorno del estado de ánimo y trastorno de ansiedad, entre otros.

__________

Fuente: Noemí Guillamón . Dibujo: Raúl Ariño. Clínica de la Ansiedad. Psicólogos y psiquiatras. Barcelona, Madrid y online.

Para saber más

APA (1995). Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales (DSM-IV). Barcelona: Masson.

Becoña, E. (2004). Guía clínica para ayudar a los fumadores a dejar de fumar. Valencia: Socidrogalcohol.

Becoña, E., Rodríguez, A. y Salazar, I. (Eds.) (1996). Drogodependencias. III Drogas Ilegales Santiago de Compostela: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Santiago de Compostela.

Bobes, J., y Calafat, A. (Eds.). (2000). Monografía Cannabis. Adicciones, 12 (suplemento 2).

Bobes, J., Sáiz, P.A. (Eds.). (2003). Monografía Drogas Recreativas. Adicciones, 15 (suplemento 2).

Escohotado, A. (1995). Aprendiendo de las drogas. Madrid: Alfaguara.

Gual, A. (Ed.) (2002). Monografía Alcohol. Adicciones, 14 (suplemento 1).

Pascual, F., Torres, M. y Calafat, A. (Eds.) (2001). Monografía Cocaína. Adicciones, 13 (suplemento 2).

Plan Nacional Sobre Drogas (2002). Drogas de síntesis: Consecuencias para la salud. Ministerio del Interior.

Snyder, S. H. (1993). Drogas y Cerebro. Barcelona: Prensa Científica.

Sociedad Española de Investigación sobre Cannabinoides (2002). Guía Básica sobre los Cannabinoides. Delegación del Gobierno para el Plan Nacional sobre Drogas. Ministerio del Interior. Madrid: Universidad Complutense de Madrid.

Direcciones Internet (en castellano)

FAD: Fundación de Ayuda contra la Drogadicción.

www.socidrogalcohol.org.

www.drogasycerebro.com.

Video ilustrativo: Prevención drogodependencias. (UNED-RTVE2)

Otros Videos relacionados

Clínica de
l'Ansietat

Vídeo canal

Suscríbete a la Newsletter de Clínica de la Ansiedad