Extralimitació en el càlcul de conseqüències de segon ordre i en l’atribució de la significació social del símptoma

Els mecanismes anticipatoris en els trastorns per ansietat no són únicament relatius a l’eventualitat de fets o experiències indesitjables, circumscrites a les manifestacions de l’ansietat amb a problema de salut o a les situacions concomitant que la susciten (factors, ambdós, que anomenaríem de primer ordre o primera instància), sinó que s’estenen, també, a la previsió de possibles conseqüències indesitjables en altres programes d’acció diferents dels originàriament i directament afectats, i/o en la redefinició de la pròpia identitat o la socialment atorgada (factors que anomenaríem de segon ordre o segona instància).

Agafem un cas real per diferenciar cada un dels ordres o nivells mencionats:

El Sr. A. M. H., comercial, es veu en l’obligació professional de participar regularment, amb altres comercials i directius de l’empresa, en reunions d’avaluació en què, com els altres, ha de presentar i discutir estratègies i resultats.

1) malgrat que porta anys a l’empresa, experimenta una gran ansietat quan parla en públic –des del dia que es va quedar bloquejat davant la pregunta d’un cap molt reputat i respectat–, davant la possibilitat que la seva aportació no sigui considerada suficientment bona, cosa que, calcula podria comprometre el seu futur professional. Les manifestacions somàtiques són de tal intensitat que tem partir algun col·lapse o accident físic intern, fins i tot perdre el control i fer o dir alguna cosa inconvenient.

2) Tracta de controlar-se, sense molt d’èxit, cosa que infereix que manca de capacitat d’autocontrol físic i mental, carència que delata davant d’ell mateix i dels altres, la seva «falta d’intel·ligència i personalitat», i que porta a considerar-se, i creure’s considerat, com a una persona «insegura i, en certa manera, inferior». Aquestes característiques, el desafavoreixen notablement a l’hora de relacionar-se amb els altres, fora ja de les reunions de feina, fins i tot de l’àmbit laboral, sobretot perquè calcula que se’l considerarà «poca cosa», i no se l’apreciarà com a persona, com a mínim no fins al punt de voler tenir-lo entre els amics o les persones de confiança.

M. H., aficionat a l’esport, té la il·lusió i la possibilitat de dirigir un equip de futbol de categoria regional, però desisteix per por que, en no suportar la tensió, el nerviosisme el traeixi entre els alumnes i perdi l’autoritat o, fins i tot, la imatge d’home capaç i responsable que té enfront dels directius.

El text s’ha dividit en dos blocs que, bàsicament, representen cada un dels dos processos anticipatori als quals s’ha fet referència:

En el paràgraf 1), factors de primer ordre, les anticipacions fan referència al càlcul de riscos, tant físics com laborals, en l’àmbit en què originalment apareix i es desenvolupa el problema: les reunions de feina.

En el paràgraf 2), factors de segon ordre, es contemples les conseqüències de les conseqüències, cosa que implica en altres àmbits, l’existència del problema o el seu afrontament insatisfactori. A la vagada, aquests factors de segon ordre es poden subdividir en dos subgrups:

els que fan referència a la significació personal i social dels símptomes de l’ansietat i conductes associades al problema
les repercussions en altres plans d’acció de l’individu, diferents i parcialment independents d’allò compromès inicialment. Aquí, no es fa referència a la generalització tal com s’entén en les teories conductistes sobre aprenentatge.

L’aparició de factors de segon ordre requereix de l’existència prèvia, i irresolta, dels del primer ordre, mentre que aquests no necessiten de l’existència dels del segon per produir-se, encara que a vegades se’n poden veure afectats i magnificats.

Els símptomes i la conducta són susceptibles d’atribució de significació pel propi subjecte i pel medi social. Fins i tot, el subjecte pot atribuir al medi social una determinada categorització del que li passa. I pot tenir interès a calcular-la per saber com podria afectar-li i considerar aquesta dada com a decisori respecte de la conducta.

En conclusió, aquests símptomes poden parlar o fer parlar bé o malament de nosaltres mateixos, i a la vegada donen lloc al càlcul de conseqüències reals o quimèriques. És el problema de la transcendència, del que es comunica o s’estén a altres coses traspassant els propis límits. El resultat últim i profund de les coses. L’últim sentit, el sentit fonamental, radical.

Aquest procés pot portar a un pacient ansiós a preguntar-se –posar en dubte– la seva capacitat de control, la seva racionalitat, autoeficàcia, la seva normalitat; pot portar-lo a redefinir la seva pròpia identitat, naturalesa i estatus, o a entendre que els altres així ho faran.

Cap d’aquests passos està exempt d’un fort component desestabilitzador i amenaçador, i, per tant, qualsevol intensifica l’ansietat i les seves manifestacions. Ho fa més amenaçadora en si mateixa. Fa més amenaçadora la situació que originàriament produïa l’ansietat, ja que hi afegeix la situació creada per la transcendència, i es multiplica, així, el número de coses que estan en joc. Finalment, l’ansietat surt del seu enquadrament originari i s’estén per onsevulga perquè, per exemple, on es pot ficar un perquè el dubte sobre la normalitat no l’atrapi? I si és substantiva i essencial, on no es manifestarà i ens posarà en evidència, no només en qüestió? Llavors, els actes tenen com a mínim un doble objectiu, l’exprés i manifest, aprehensible a qualsevol observador ensinistrat (per exemple, participar en l’activitat en curs en una reunió d’amics) i un altre d’encobert (que no «se’n vegi el llautó», és a dir, l’ansietat, per si de cas la inseguretat i l’anormalitat… i llavors la valoració personal, i llavors…). Estrictament no hauríem de parlar d’una acció amb dos objectius, sinó de dues accions paral·leles que exigeixen diferents camps d’atenció, avaluació, etc. No sempre compatibles en un mateix terreny i regles de joc.

Així doncs, els factors de segon ordre consisteixen a donar dignificació atribuïda o atribuïble a l’ansietat i a les implicacions que aquesta significació té o pogués tenir sobre els plans d’acció i el propi estatus personal i social.

En el càlcul de conseqüències de segon ordre, també hi cap l’abús de la prevenció sobretot en el que fa referència a l’anticipació de la repercussió diferida en altres plans. L’extralimitació relativa al càlcul de la significació social del símptoma com repercuteix no és infreqüent o anecdòtic en els trastorns per ansietat –ni en d’altres aprehensible– tot el contrari: en molts pacients, és fonamental en el sosteniment i perpetuació de l’ansietat i el seu afrontament, tant la vessant cognitiva com la conductual, ja sigui en combinació amb els desencadenants inicials o en sense.

Les raons i mecanismes pels qual aquest tipus d’afrontament pot ser contraproduent són bàsicament els mateixos que els assenyalats i justificats en el capítol anterior. Es concreten en: