L´inici de qualsevol tractament requereix:

• Una valoració diagnòstica precisa.
• Un coneixement exhaustiu dels factors implicats en l´origen i desenvolupament del problema: antecedents, factors desencadenants, factors predisposicionals, factors de manteniment, solucions intentades, etc.
• Un coneixement suficient del pacient i les seves circumstàncies: grau de deteriorament de la salut i el benestar, incapacitació i interferències en plans d´acció significatius per a la persona, recursos personals, atribució de capacitat i eficàcia, trets destacats de la personalitat i del sistema de valors, estat emocional general, etc.
• La formulació d´un esquema explicatiu que identifiqui les variables més rellevants del cas, les relacions crítiques entre elles, i el procés que han anat seguint al llarg del temps.
• L´establiment d´una relació adequada entre el pacient i l´especialista que els permetrà treballar junts de manera eficient: reconeixement mutu, comunicació eficaç, confidencialitat, seguiment de prescripcions, etc.
• Finalment, en funció de tot l´anterior, l´establiment d´uns objectius avaluables i uns mitjans convenientment  ordenats i seqüenciats. Aquests últims, els mitjans i el seu desplegament, en  funció de la demanda formulada pel pacient, són els que constitueixen el tractament pròpiament dit.

Tractaments específics de l’ansietat per separació

En aquest trastorn, s’apliquen tècniques cognitivoconductuals similars a les utilitzades en la resta de problemes d’ansietat. No obstant això, com que es dóna fonamentalment en persones d’edat reduïda, requereixen una sèrie d’adaptacions. En primer lloc, es fonamental considerar l’edat i el nivell de desenvolupament del nen o de la nena, perquè això ens indicarà què és normal i què no ho és. Si finalment resulta que estem davant d’un problema, i existeix la decisió d’iniciar la teràpia, és preferible que es faci en un context el més semblant possible al que el nen està habituat. El més ideal és que les sessions es desenvolupin en el context natural del nen. El terapeuta, necessàriament ha d’adoptar un paper més actiu, ja que el pacient encara no té suficient capacitat de decisió.

A més, i sobretot en les primeres sessions, és aconsellable que els cuidadors habituals hi siguin presents, per donar seguretat i suport al nen. Per contra, segurament el tractament no aconseguiria desenvolupar-se adequadament. També és important que es pares o altres educadors siguin educats per ser coterapeutes, de manera que aprenguin estratègies ensenyades pel terapeuta i les utilitzin fora de la teràpia amb el nen. Finalment, és important treballar amb la motivació per la teràpia del nen, perquè li resulti més gratificant estar seguint un tractament psicològic i/o farmacològic.

Les tècniques més utilitzades i que han mostrat eficàcia en el tractament del trastorn d’ansietat per separació són:

• Entrenament de pares i altres educadors en els principis de les tècniques operants: fonamentalment se’ls ensenya a premiar els petits avançaments del nen o de la nena i a deixar de reforçar conductes que, encara que semblin alleujar l’angoixa del pacient, no fan altra cosa que prolongar-la innecessàriament.
• Exposició gradual en viu a les situacions de separació: es prepara una llista de situacions ordenades de menys a més temudes. Progressivament, el nen es va exposant a cada una. En les primeres sessions és acompanyat per alguna persona propera i, gradualment, el pacient s’anirà afrontant sol a les situacions, fet que augmentarà la seva confiança. A llarg termini, l’objectiu és que sigui el propi pacient el que faci una autoexposició regular i en un context habitual, perquè, finalment, suporti les situacions de separació amb la menor ansietat possible.
• Relaxació: és una resposta incompatible amb l’ansietat (no es pot estar relaxat i ansiós a la vegada) que serveix per afrontar-la. El més habitual és utilitzar la relaxació progressiva de Jacobson, que es basa en exercicis de tensió-distensió que mostres les diferencies entre relaxació i tensió. Per a nens menors de 8 anys, les sessions són més curtes, d’uns 10-15 minuts per mantenir l’atenció i no cansar-los; s’utilitzen instruccions curtes i clares, així com models perquè aprenguin millor el procediment de relaxació i materials que faciliten l’aprenentatge amb ninots o xiulets.
• Altres mètodes de relaxació: el riure, el joc, la música, etc.
• Tècniques de modelatge: s’utilitza un model real, o no, que s’afronta a la situació temuda gradualment i sense patir les conseqüències negatives. El més efectiu és que el model sigui estigui de cos present i el nen participi i repeteixi les conductes del model animat i tingui el seu suport emocional. Aquestes tècniques s’utilitzen reforçant al nen sistemàticament a mesura que s’anima a realitzar les conductes del model, i se li donen indicacions sobre com ha de fer-ho (les anomenades, guies físiques). És important que el model resulti atractiu per al nen, que s’assembli a ell i que sigui un model d’afrontament i no de domini. Com més models tingui, millor. Assistir a la tasca és molt necessari.
• Imatges emotives: el nen o la nena s’ha d’imaginar situacions diàries on participen els seus personatges preferits, cosa que genera emocions grates. Progressivament, se li diu que imagini situacions que li provoquen un mica d’ansietat, per anar passant a d’altres més angoixants. Les emocions positives del principi de la tècnica tenen un efecte d’inhibició sobre l’angoixa posterior.
• Pràctica reforçada o emmotllament: es pacta un objectiu final (anar sol a l’escola, per exemple) i es fragmenta en una sèrie d’objectius intermedis que vagin de la situació actual en què es troba el nen a l’objectiu últim. Després, es va premiant la consecució de cada un dels objectius parcials, per arribar a l’objectiu final. Aquesta tècnica també utilitza la guia física. És important anar deixar de reforçar les conductes d’evitació i anar informant el nen del desenvolupament de la tècnica.
• Tècniques cognitives: es treballen aquells pensaments o imatges que podrien estar implicats en el trastorn. Fonamentalment, en aquest trastorn, s’utilitzen les autoinstruccions positives. Es tracta, fonamentalment, d’invitar el nen que canviï la manera de parlar-se a si mateix, i que passi del «no puc fer-ho»,«alguna cosa dolenta passarà» al «ho intentaré», «pot ser que passi alguna cosa». Malgrat això, aquesta tècnica, requereix certes habilitats intel·lectuals, cosa que la fa inadequada per a nens de poca edat sense aquestes habilitats.

__________
Font: Clínica de l’ Ansietat. Psicòlegs y psiquiatres a Barcelona i Madrid.

Més informació:

Echeburúa, E.(1996). Trastornos de ansiedad en la infancia.Madrid. Ediciones Pirámide.

Bragado, C. (1994). Terapia de conducta en la infancia: trastornos de ansiedad. Madrid. Fundación Universidad-Empresa.

Introducció

L’ansietat és una resposta normal i adaptativa envers les amenaces reals o imaginaris que prepara a l’organisme per reaccionar enfront una situació de perill. Quan s’experimenta l’ansietat enfront un estímul específic (avió, serps, ascensor) es parla de pors o temors. Molts nens tenen por a diferents estímuls: la por a la separació, als estímuls desconeguts (com a les persones estranyes) o la por a estímuls que van poder ser perillosos per a l’espècie en altres períodes de l’evolució (alçades o serps), són freqüents a determinades edats.  Es tracta de pors modulats per l’experiència que són transitoris i acostumen a desaparèixer a mida que el nen creix.

Tot i això, quan aquestes pots persisteixen en el temps, causen malestar en el nen o impedeixen el desenvolupament normal reben el nom de trastorn d’ansietat i poden ser objecte d’atenció psicològica. Es considera habitual i normal que un nen de cinc anys experimenti certa por a separar-se dels pares. Malgrat això, si aquesta por es manté als 14 anys i el nen, per exemple, evita dormir a casa d’un altre familiar o amic, no va de colònies per por a separar-se dels pares, ja no parlem de por, sinó d’un trastorn d’ansietat per separació.

En aquest apartat, s’anomenen les pors i les preocupacions que són normals a determinades edats i es descriuen els trastorns d’ansietat que, amb més freqüència, es donen a la infància i a l’adolescència.

Pors normals en la infància

Fins als 6 mesos d’edat, el nen pot tenir por a perdre la base de la sustentació, el suport o l’equilibri en l’espai, als sorolls forts, intensos i desconeguts. És característic en els dos primers anys de vida, tenir por als estranys, siguin persones o objectes: la por als desconeguts, a ser abandonats, a certs objectes o a llocs no comuns. La por als estranys es modula per l’experiència. És menor si el contacte amb els estranys es realitza en companya de persones amb les quals el nen manté un vincle afectiu (els pares, per exemple); si el contacte amb la persona estranya no es realitza bruscament, sinó de manera gradual, i si no és de curta durada. Com més alta sigui l’exposició del bebè a persones desconegudes, menor serà la por, perquè s’adaptarà a la nova situació més fàcilment.

En els nens de 2-4 anys, pot aparèixer la por als animals, a la foscor i als sorolls fors provocats per trons o tempestes, per exemple. Entre els 4-6 anys, es manté la por als animals, a la foscor i als sorolls forts, però disminueix la por als estrany i apareix la por a les catàstrofes i als sers imaginaris (bruixes, fantasmes, monstres, etc.).

A mida que el nen creix i augment la seva capacitat cognitiva, les pors es tornen una mica més elaborades: por a catàstrofes o desgracies imaginaries, por al ridícul i a la desaprovació social o por al dolor físic. En l’aparició d’aquestes pors, hi té molt a veure el contacte del nen amb l’escola, amb altres nens i amb el professorat L’avaluació de les habilitats escolars i esportives i la comparació amb la dels altres pot preocupar al nen. Fins als 12 anys, la preocupació per temes relacions amb l’escola (mal rendiment escolar), amb la família (possibles conflictes amb els pares), els accidents i les malalties pot ser normal. A aquestes edats, acostuma a ser comú la por a la mort, a la desaparició dels sers estimats, la por als accidents i als incendis.

Amb l’arribada de l’adolescència, el jove es preocupa especialment de les relacions socials, i poden aparèixer pors relacionades amb la valoració personal. És característic d’aquest època la por al refús per part d’iguals, la por al fracàs, la preocupació per l’aspecte físic i per la seva competència escolar i intel·lectual, la por a parlar en públic i la relació amb el sexe oposat.

Les pors exposades fins aquí són molt freqüents i poden afectar fins a un 40-45% dels nens. L’aparició d’aquestes pors i la durada, així com el grau en què interfereixen en les activitats que faci el nen en els diferents àmbits de la vida (família, escola, amics) dependrà de diversos factors. D’una banda, el suport que trobi i de la manera en què ells l’eduquin. Serà beneficiós que els pares siguin vistos pel nen com a suports i fonts de seguretat física i afectiva.

No obstant això, un estil educatiu excessivament sobreprotector podria estar relacionat amb el manteniment d’aquestes pors i el seu agreujament. El paper dels pares haurà d’afavorir l’autonomia del nen i permetre al petit allunyar-se d’ells per experimentar noves situacions i comprovar si les seves pors són adequades o no. D’altra banda, que el nen experimenti diferents situacions (escola, esport, activitats extraescolars, excursions, etc.) i que conegui a diferents persones (altres nens, familiars, altres adults, etc.) facilitarà la transitorietat i la superació d’aquestes pors.

Quan es considera que aquestes pors són un problema psicològic? Quan els nens experimenten aquestes pors amb una ansietat elevada, quan eviten situacions relacionades amb ells i la presència de les pors altera el funcionament normal a l’escola (per exemple, el nen té problemes per concentrar-se o per fer els deures), amb els amics (quan deixa de fer activitats amb ells per culpa d’aquestes pors) o amb la família. En aquests casos, aquestes pors reben el nom de fòbia, i poden ser objecte d’atenció clínica.

Els trastorns d’ansietat en la infància i en l’adolescència

Els trastorns d’ansietat que apareixen més freqüentment durant la infància i/o l’adolescència són l’ansietat de separació, les fòbies específiques, la fòbia escolar, la fòbia social, el trastorn d’ansietat generalitzada i el trastorn obessivocompulsiu,

Es considera que els trastorns d’ansietat ocupen el tercer lloc pel que fa als trastorns que generen més demanda en la xarxa assistencial per part dels nens i adolescents; els més prevalents són els trastorns per conductes pertorbadores (trastorn de dèficit d’atenció amb hiperactivitat, negativisme desafiant, trastorn de conducta) i els trastorns de l’humor (depressió). La prevalença dels trastorns d’ansietat varia en funció del sexe i de l’edat. Generalment, s’acostumen a donar amb major freqüència en nenes que amb nens. Les fòbies infantils i l’ansietat de separació són més freqüents en la infància, mentre que la fòbia social, l’ansietat generalitzada i el trastorn obsessivocompulsiu poden iniciar-se durant l’adolescència. Es tracta de trastorns que acostumen a aparèixer associats a altres quadres d’ansietat, i també és freqüent la comorbiditat amb la depressió.

Ansietat de separació

Fa referència a una ansietat elevada que presenta el nen quan se separa realment o suposadament dels seus éssers estimats, especialment dels seus pares. El nen es preocupa quan els pare surten de casa (per motius de viatge, de treball o simplement si es retarden en els quefers quotidians fora de casa). El nen tem que els hagi passat alguna cosa dolenta, que es posin malalts o que es morin. Es considera que aquesta ansietat és excessiva i és habitual que el nen eviti separar-se’n: no vol quedar-se sol a casa, no vol anar a casa d’altres amics o familiar, és reticent a marxar d’excursió o de colònies, etc. Aquest quadre pot interferir a nivell familiar (els pares es poden sentir confusos o sobrecarregats per la necessitat constant del nen a estar amb ells i a no separar-se’n ni un moment), a nivell escolar (el nen no participa en activitats acadèmiques que són beneficioses per al seu desenvolupament intel·lectual i social, i que en fomenten l’autonomia; fins i tot, pot produir rebuig a anar a l’escola) i a nivell de les relacions amb els amics.

Entre els factors etiològics d’aquest trastorn destaquen: esdeveniments traumàtics per al nen (mort d’algun familiar, separació dels pares, malaltia), la psicopatologia en els pares (ansietat, depressió, trastorn d’angoixa) i un estil educatiu sobreprotector. En molts casos d’ansietat i de preocupació dels pares pel que fa als perills que poden aguaitar els nens n’obstaculitzen el desenvolupament i independència gradual de les figures parentals.

L’inici d’aquest quadre pot donar-se de manera brusca i presentar períodes alternats de remissió i d’empitjorament. Pot persistir al llarg del temps.

Fòbies específiques i fòbia escolar

Les fòbies específiques o simples es defineixen com una pot excessiva i irracional a estímuls que de manera real o imaginaria resulten amenaçadors o perillosos per al nen i/o adolescent. A voltant d’un 3% dels nens compleixen els criteris diagnòstics per poder ser diagnosticats amb una fòbia específica.

Tot i que les fòbies específiques poden aparèixer en l’etapa adulta, la fòbia als animals, les fòbies de tipo ambiental (tempestes, trons, etc.) i la por a la sang-injeccions o al mal (dentistes, metges en general) són típiques de la infància. Encara que moltes fòbies apareixen després d’un episodi traumàtic (per exemple, un nen pot desenvolupar por als gossos després d’una mossegada), algunes tenen un patró familiar molt marcat. Per exemple, és molt comú que els pares de nens amb por a la sang i a les injeccions també presentin aquestes pors.

La fòbia escolar fa referència a la por i al refús del nen a acudir a l’escola per alguna situació o una persona relacionada amb ella: problemes amb algun professor o company, dificultats durant l’hora del pati o al migdia, etc. Es tracta d’un trastorn d’ansietat molt incapacitant, ja que el nen pot deixar d’anar a l’escola durant llargs períodes de temps, amb les alteracions a nivell de rendiment escolar i de relacions socials que se’n deriven. Malgrat que molts nens durant l’etapa escolar manifesten alguna vegada el refús a anar a l’escola, la fòbia escolar es dóna de manera poc freqüent, i potser afecta a l’1-1,5% de la població infantil escolaritzada. Acostuma a aparèixer entre els 3 i 4 anys (inici de l’escolarització), però especialment es dóna a partir dels 11 i 12 anys. S’ha observat una major prevalença d’aquest problema en nens que en nenes.

La fòbia a l’escola s’acompanya de simptomatologia física: són comuns les queixes repetides de dolor abdominal, diarrees, nàusees i vòmits, mal de camp i alteracions de la son i de la gana. El problema es manté quan el nen evita anar a l’escola.

S’han descrit alguns factors que podrien predisposar i/o precipitar aquest problemes: la prevalença de trastorns d’ansietat o de l’estat d’ànim dels pares, esdeveniments vitals negatius en el nen (per exemple, una malaltia prolongada, la separació dels pares, la mort d’algun familiar), mal rendiment escolar, estar acomplexat per algun defecte o problema físic, etc.

No és difícil distingir entre un nen amb fòbia a l’escola i en nen «dropo». En el segon cas, el nen no té por d’anar a l’escola, es nega a anar-hi perquè no vol estudiar i/o prefereix fer altres activitats. En aquests casos, el refús es pot explicar per un mal rendiment escolar, problemes de disciplina a casa i/o en l’escola o conductes predelictives. El nen amb fòbia a l’escola no hi acut però es queda a casa durant les hores d’escola amb el coneixement dels pares. Això no és necessàriament així en el cas del nen «dropo».

No resulta fàcil diferenciar aquest quadre d’altres trastorns d’ansietat. És freqüent confondre la fòbia a l’escola amb l’ansietat de separació. Si el nen experimenta por al separar-se de la mare o del pare per anar a l’escola, però només ho fa en aquesta situació, parlem de fòbia escolar. Si la por o refús a separar-se dels cuidadors es dóna també en altres situacions (anar a una excursió, quedar-se a dormir a casa d’un altre familiar, etc.), parlem d’ansietat de separació.

D’altra banda, convé distingir entre fòbia escolar i fòbia social. Si la negativa a anar a l’escola es relaciona amb la por a l’avaluació per part dels altres o a fer el ridícul, serà més adequat el diagnòstic de fòbia social que no pas fòbia a l’escola.

Fòbia social

El nen o adolescent amb fòbia social experimenta una ansietat elevada enfront un ventall ampli de situacions socials: li costa pregunta l’hora o una adreça a un desconegut per carrer, li costa molt establir una relació d’amistat amb nens/nenes de la seva edat, evita participar a classe, parlar amb els professors, anar a festes, parlar per telèfon, etc. En aquestes situacions, el nen o adolescent amb aquest problema, tem ser avaluat negativament per part dels altres, fer el ridícul i ser refusat. Aquests nens no manifesten problemes de relació en el seu àmbit familiar més immediat, però sí amb persones menys conegudes.

Moltes nens no saben interpretar l’ansietat que experimenten, i l’expressen en forma de plor, tartamudesa, o aferrant-se a familiars i a persones properes.

Aquest trastorn apareix en la població general amb una prevalença que oscil·la entre un 3 i un 13%. Es dóna amb major freqüència en dones que en homes. Acostuma a aparèixer en l’adolescència i es manifesta entorn dels 12-13 anys.

Els nens o adolescents que presenten aquest problemes acostumen a ser insegurs, tímids, amb poca confiança en si mateixos i poc assertius. És precís diferencia entre nens tímids i nens amb fòbia social. Per a que un nen tímid sigui diagnosticat d’aquest trastorn, la interferència en diferents àrees de la seva vida ha de ser important.

Un nen tímid pot tenir un grup d’amics, estar integrat a classe, participar de manera activa en diferents activitats i esports, etc. El nen amb fòbia social evita totes aquestes situacions i, si no pot, les experimenta amb por i malestar. Els nens que pateixen aquest problemes acostumen a tenir dificultats per fer amics, freqüentment se senten aïllats, eviten participar en activitats esportives o es neguen a anar a l’escola. Els nens poden tenir moltes dificultats per adquirir les habilitats socials necessàries per fer front a les demandes ambientals. Els adolescents amb aquest problema, per exemple, poden manifestar moltes dificultats per iniciar relacions amb el sexe oposat i mantenir un grup d’amics estable.

Aquest trastorn, s’ha associat amb freqüència a altres problemes d’ansietat, especialment a l’ansietat generalitzada i a trastorns de l’estat d’ànim (depressió). L’evolució acostuma a ser crònica, encara que molts aconsegueixen disminuir l’ansietat de les seves pors a mida que s’afronten a diferents situacions socials en l’etapa adulta.

Trastorn d’ansietat generalitzada

El tret distintiu d’aquest quadre és la presència de preocupacions excessives per diferents situacions o activitats de la vida quotidiana. Aquestes preocupacions es consideren excessives perquè ocupen molt temps (el nen o adolescent hi rumia constantment) i perquè causen malestar (al nen o adolescent li agradaria no preocupar-se’n tant). A més, és incapaç de controlar aquesta preocupació. Aquestes preocupacions acostumen a anar acompanyades d’alteracions de la son (problemes per dormir, es desperten freqüentment durant la nit o manifesten sentir-se cansats quan es desperten) i de queixes somàtiques amb mals de cap o d’estomac.

Els nens que experimenten aquest quadre acostumen a ser molt insegurs i perfeccionistes. Les preocupacions més freqüents a aquestes edats fan referència a la competència escolar (rendiment a l’escola i a l’esport, preocupació per decebre als pares i als professors) i social (preocupació per a l’aprovació dels altres, por al refús).

El trastorn d’ansietat generalitzada apareix de manera més freqüent en adolescents que en nens, i afecta més a les nenes que als nens. La prevalença al llarg de la vida d’aquest trastorn se situa al voltant del 5% en la població general. Es tracta d’un quadre que acostuma a coexistir amb altres trastorns d’ansietat, especialment amb la fòbia social, l’ansietat de separació i les fòbies específiques, i també amb la depressió.

Acostumen a aparèixer de manera difosa i gradual, encara que la majoria d’adolescents identifiquen l’entrada a aquest període de la vida amb una exacerbació de les preocupacions; són molts els que pensen que «sempre m’he preocupat així per les coses». Es tracta d’un quadre que tendeix a cronificar-se i que es pot estendre a l’etapa adulta.

Trastorn obsessivocompulsiu

Aquest trastorn es composa d’obsessions (pensaments o imatges desagradables que apareixen reiteradament contra la voluntat del subjecte) i de compulsions (conductes que es realitzen amb el propòsit de reduir o eliminar l’ansietat provocada per les obsessions). L’edat d’inici se situa entorn als 9,5 anys per als nens i als 11 per a les nenes. Segons el DSM-IV, no s’observa diferències en la incidència per sexes. En la majoria dels casos, es tracta de nens amb un coeficient intel·lectual elevat i un codi moral rígid, que els porta a sentir-se culpables amb freqüència. Són nens perfeccionistes i molt exigents amb si mateixos i amb els altres.

Les obsessions més freqüents a aquestes edats es relacionen amb la brutícia (por a contaminar-se o a contagiar-se d’alguna malaltia) i la por a algun perill per a un mateix o per als familiars. Les compulsions més habituals són el rentat excessiu de les mans, la repetició d’actes (tocar, resar, contar) i la comprovació (per exemple, de llums, portes, claus de gas, aixetes, etc.). Els nens i adolescents amb aquest problema acostumen a dedicar molt de temps (més d’una hora al dia) a fer aquestes compulsions.

D’altra banda, fer aquests rituals i/o les obsessions interfereixen en les activitats quotidianes: els costa atendre a classe, estudiar, fer els deures, etc. Generalment, s’observa un retard i alentiment en les tasques: tarden molt de temps a acabar els deures, a dutxar-se, vestir-se, etc. Aquests nens acostumen a implicar els familiars a fer aquests rituals. Els familiars hi accedeixen per disminuir l’ansietat i el malestar que acompanyen al nen amb aquest problema.

Malgrat això, són molt freqüents les discussions i els conflictes amb el nen/adolescent quan aquesta implicació és elevada i la família intenta interrompre la repetició dels rituals. Aquest trastorn s’associa amb freqüència a la depressió, a tics i a fòbies, així com a anorèxia nerviosa i acostumen a prolongar-se en l’etapa adulta.

Para saber más 

Caballo, V. E. y Simón, M.A. (2001). Manual de Psicología clínica infantil y del adolescente. Trastornos generales. Madrid: Pirámide. Capítulos 2-4.

Echeburúa, E. (1993). Trastornos de ansiedad en la infancia. Colección ‘Ojos Solares’. Madrid: Pirámide.

Garber, S., Garber, M. y Spizman, R. (2001). Portarse bien. Soluciones prácticas para los problemas comunes de la infancia. Barcelona: Ed. Medici.

Rodríguez Sacristán, J. (1995). Psicopatología del niño y del adolescente. Tomo I. Sevilla: Universidad de Sevilla. Capítulos 21-26.

Rodríguez Sacristán, J. (2000). Psicopatología infantil básica. Teoría y casos clínicos. Madrid: Psicología Pirámide. Capítulo 10.

_________

Font: Noemí Guillamón. Clínica de l’ Ansietat. Psicòlegs y psiquiatres especialistes en el tractament de l’ansietat. Barcelona i Madrid

Video il.lustratiu: Miedos en la infancia y en la adolecencia (UNED)

Les persones més properes als nens tenen un paper un molt important en la prevenció dels trastorns d’ansietat. Els pares i els educador poden reduir l’impacte de les situacions o esdeveniments vitals estressants que el nen visqui, poden educar-lo per potenciar els seus recursos personals i poden promoure noves experiències i fomentar hàbits de vida saludables.

 Disminuir l’impacte dels esdeveniments estressants

Els nens poden estar mancats de recursos per afrontar adequadament situacions o esdeveniments vitals estressants o traumàtics. La vivència d’una separació, d’una mort d’un familiar o amic, d’un desastre natural (incendis, inundacions…), d’un robatori, d’un accident, etc. poden superar la capacitat d’un nen per reaccionar de manera adaptativa. En aquests casos, les persones properes al nen haurien de:

1. Parlar amb el nen de tot allò que el preocupa, de com se sent; de permetre que es desfogui i exposi totes les preocupacions, dubtes i sentiments. No s’ha de forçar el nen a parlar dels seus sentiments, s’ha d’estar disponible quan ell ho necessiti.
2. Actuar com a models de conducta i afrontament: els nens aprenen a actuar i a afrontar els problemes imitant i adoptant com a propis els models d’actuació de persones properes a ells. En aquest sentit, és important que el nen aprengui a demostrar els sentiments i no pas a ocultar-los.
3. Mostrar els sentiments i no pas ocultar-los. Si mostreu els vostres sentiments, el nen aprendrà a fer-ho. No obstant això, no és recomanable desbordar-lo amb preocupacions i problemes aliens.
4. Afrontar els problemes i no pas evitar-los. Si el nen té por d’alguna situació és important que se l’animi a afrontar-s’hi:

• Fer de model per als nens: donar-li exemple i afrontar les situacions primer, sense forçar que ho faci: així comprovarà que estar a prop de l’objecte temut (gos, ascensor, etc.) o en aquella situació no és perillós ni té conseqüències negatives.
• Ajudar a exposar-se a la situació gradualment: primer acompanyar i després sol; començar per una situació més fàcil i mica a mica augmentar-ne la dificultat.
• Felicitar-lo pels avenços i l’actitud de superació.

En altres casos, esdeveniments singulars com el naixement d’un germà, l’entrada a l’escola, els problemes amb altres companys, etc. poden ser una font de preocupacions per a un nen. Els pares i cuidadors haurien de:

1. Comprendre la importància de la situació per al nen. No s’ha de treure importància a l’esdeveniment que, per a un adult, pot resultar intranscendent: una baralla amb un company, un canvi de professor, la dificultat en alguna matèria escolar, etc. poden ser molt significatives perquè el nen es mostri preocupat.
2. Parlar amb el nen de tot allò de què tingui por. Què és el que t’inquieta? Què es el pitjor que pot passar?
3. Adoptar una actitud propícia a la resolució del conflicte o del problema: què pot fer el nen per solucionar el problema? Com pot fer-ho? Està en les seves mans solucionar-ho? És important que els cuidadors no adoptin un paper massa directiu: el nen ha d’aprendre a solucionar els seus propis problemes. Quan els solucionem nosaltres, no ensenyem al nen a ser autònom, sinó a dependre dels pares o cuidadors i recórrer a ells cada vegada que tingui un petit contratemps.
4. Interessar-se per l’evolució del problema
5. Animar al nen, reforçar-los pels avenços.

Potenciar els recursos personals

La resposta davant d’una situació que genera ansietat depèn, en part, dels recursos que disposa l’individu per afrontar-s’hi i de si percep que és capaç de resoldre’l. Altrament dit, no n’hi ha prou amb tenir les armes per afrontar-se a un problema, cal creure que es pot lluitar contra ell i superar-lo. Aquest sentiment d’autoeficàcia té molt a veure amb l’autoestima. En la formació de l’autoestima, la família i l’escola cobra una importància especial. Què es pot fer per fomentar una bona autoestima en el nen? La resposta és l’amor incondicional. L’acceptació sense condicions dels pares és, sens dubte, la millor estratègia per fomentar la bona autoestima en el nen. Acceptar un fill implica, per exemple:

• Demostrar-li afecte, que us sentiu orgullosos d’ell i que gaudiu de la seva companyia.
• Demostrar que enteneu allò que el preocupa, interessar-se pels seus problemes.
• Acceptar les seves limitacions, no pretendre que sigui perfecte.
• Demostrar-li afecte fins i tot quan es porta malament.
• Oferir-li suport: els pares han de demostrar al seu fill que seran allà quan el nen necessiti ajuda; els professors han d’explicar al nen que ells poden ajudar-lo quan tingui dificultats en les tasques escolars.
• Ajudar al nen a trobar les aptituds, interessos i activitats. Reforçar i potenciar les seves capacitats: animar el nen a millorar les seves habilitats en les tasques que realitza de manera deficitària i, sobretot, potenciar les que més li agradin i que fa millor i més fàcilment.
• Corregir-lo quan fa alguna cosa malament. És important que es critiqui la seva actuació, però no la seva manera de ser. És més adequat dir «no has fet bé el llit», més que no pas «ets un gandul, poca-traça, etc.»; millor assenyalar «si hagessis estudiat més hauries aprovat aquest examen» més que no pas «ets gandul i ximple».
• Elogiar-lo pels seus avenços i per les coses que fa bé. No s’ha d’exigir la perfecció ni la rapidesa. Valorar com a vàlids els resultats que vagi aconseguint encara que no siguin perfectes. A mida que faci les coses li sortiran millor i més ràpid.
• No ser excessivament sobreprotector. S’ha vist que els nens que estan molt sobreprotegits pels seus pares normalment tenen una autoestima baixa. La sensació de poder-nos valdre per nosaltres mateixos es construeix dia a dia i depèn de les activitats que fem i dels problemes que afrontem. S’ha de deixar que el nen s’afronti per si sol als problemes i que aprengui estratègies per poder-los superar. Els pares no estaran sempre allà per resoldre tots els problemes als fills.
• Fomentar una actitud activa dirigida a la resolució de problemes: valorar un problema com un desafiament, en comptes de com una amenaça; creure que els problemes es poden resoldre; creure en la pròpia capacitat per resoldre bé els problemes; no esperar que els problemes es resolguin sols, no posposar la resolució del problema, no evitar-los; cal fer una cerca activa de solucions.

És clar que no n’hi ha prou amb animar el nen a actuar d’aquesta manera, sinó que els pares i els cuidadors s’han de comportar de la mateixa manera; han d’actuar com a models de conducta a seguir per al nen.

• Fomentar la seva autonomia. És important que el nen adquireixi, des de petit, responsabilitats a casa i a l’escola: ajudar en petites tasques a casa (parar la taula, fregar els plats, fer-se el llit, etc.), recollir el pupitre, ajudar a mantenir l’ordre a l’aula, etc. Aquestes tasques seran més complexes a mida que es faci gran. No obstant això, l’autonomia va més enllà que el nen se sàpiga valer per si sol en les tasques quotidianes. Els pares no han de ser directius, en canvi, han de promoure que el nen sigui capaç de prendre les pròpies decisions, amb el risc d’equivocar-se, i de tenir diferents experiències, encara que siguin negatives. Això implica que és millor aconsellar que ordenar, suggerir que imposar.
• No ser excessivament exigent. Alguns pares estableixen metes molt elevades i esperen que els seus fills obtinguin resultats excel·lents. Altres pares no expressen explícitament aquest interès, però sí que reforcen el nen de manera diferencial en funció dels resultats. Un excés en les demandes externes pot conduir a estats d’elevada ansietat en el nen, que pot estar preocupat per no defraudar als seus pares si les notes no són tan bones com ells esperen. En altres casos, són els nens qui es fixen les metes molt elevades. La majoria de les vegades, són nens i adolescents insegurs i molt perfeccionistes, que basen la seva autoestima en el fet d’aconseguir ser el millor en tot. En aquests casos s’hauria de: disminuir el nivell d’exigència dels pares, que ha de ser realista i anar d’acord amb la capacitat del nen; crear una atmosfera d’acceptació, el nen ha de saber que els seus pares no el deixaran d’estimar si porta males notes; fomentar una vida equilibrada, el rendiment a l’escola no ho és tot, les diversions també són importants; evitar els hàbits perfeccionistes, estudiar fins a altes hores a la matinada o repetir moltes vegades un treball fins que estigui perfecte no és saludable. És convenient establir un horari i uns objectius d’estudi realistes.

Fomentar hàbits saludables, promoure noves experiències de socialització

És molt aconsellable que els nens tinguin experiències variades. Això els permetrà conèixer gent diferent i fer amics, conèixer-se a si mateix i saber quines són les aptituds i els interessos més destacats; trobar-se amb diferents problemes i desenvolupar habilitats i estratègies per resoldre’s, etc. En definitiva, fomentar noves experiències en el nen pot enfortir la seva autoestima i els seus recursos d’afrontament, i establir una xarxa de relacions socials.

El suport social és, sens dubte, un dels recursos més importants per prevenir els problemes psicològics, entre els quals els trastorns d’ansietat. És important fomentar les relacions socials del nen: deixar que surti amb altres nens, fer excursions, dormir a casa d’amics i establir una hora de tornada a casa, que sigui prudent però que no sigui massa restrictiva. Com més experiències diferents tingui el nen, més estratègies desenvoluparà per fer front als problemes. Com més amics tingui, millor; sentirà més suport per poder superar els diferents problemes.

Una de les pors que tenen els pares, especialment quan els seus fills són adolescents, és que els amics que els rodegen puguin influir en el seu fill. Als pares els preocupa que el noi pugui consumir alcohol, tabac o altres drogues, es posi en baralles, etc. Hi ha relació entre les drogues i els problemes d’ansietat. Un consum elevat de cafè, tabac, alcohol o altres drogues pot tenir conseqüències negatives per a la salut mental i física del noi i pot interferir en les activitats escolars o laborals i en les relacions familiars i social. És important que els pares:

• Estiguin informats sobre les drogues.
• Parlin amb el noi/a de les drogues, de les propietats i els efectes. És millor no mostrar-se repressor, sinó transmetre-li la idea que pot parlar amb els seus pares obertament del que li preocupi.
• No actuar com un policia: els pares no estan les 24 hores amb el fill, ni poden evitar que provi les drogues. Han de confiar en ell i insistir en el diàleg.
• Fomentar els hàbits saludables: menjar de manera sana i equilibrada, i fer exercici físic habitualment. L’exercici físic ajuda a millorar l’estat d’ànim i a relaxar-se. Es tracta d’un antídot natural contra l’estrès.

Si bé és aconsellable i saludable fer activitats diferents per potenciar les aptituds del nen, promoure diferents experiències permet desenvolupar estratègies per afrontar problemes i construir una bona xarxa de suport social. No s’ha d’excedir ni en la quantitat d’activitats a fer ni en el que se n’espera. Els nens amb un excés d’activitats extraescolars mostren cansament, estrès i se senten pressionats. Tenen la necessitat de complir amb tot i tothom, i s’adonen que no poden. Això pot repercutir negativament en la salut mental. És recomanable:

• No omplir la setmana d’activitats: planificar un horari amb el nen i destinar temps suficient a les tasques escolars, extraescolars i a descansar. L’horari ha de ser realista.
• Planificar activitats gratificants per al nen. Per exemple, si al nen li costen les matemàtiques, es poden destinar algunes hores de la setmana a repassar la matèria, però també a fer altres activitats que al nen li siguin més agradables: futbol, música, etc.
• Les activitats han d’agradar al nen, no només als pares. Alguns pares volen que el seu fill estudiï o practiqui una activitat que ells no van poder fer en la seva infància. S’ha d’escoltar què vol el nen.
• No s’ha de ser excessivament exigent amb el nen. Se l’ha d’animar que ho faci tan bé com pugui, i reforçar-lo pels avenços petits, però no exigir resultats.

Una última nota…

Tal com s’ha comentat durant el text, en l’educació del nen i de l’adolescent participen tant els pares com els professors i altres persones properes. És important que:

• Hi hagi comunicació entre totes les persones que s’encarreguen de l’educació del nen i s’informin mútuament dels problemes que tingui.
• S’ha de fer un front comú per solucionar aquests problemes; això implica que hi ha d’haver unitat de criteris i que tots han de treballar en la mateixa direcció.

_________
Font: Noemí Gullamón. Clínica de l’Ansietat, . Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat.

Video Il.lustratiu: Cómo educar las emociones en los niños