Autor: Administrador

Pensament i ansietat: generació d’indicis

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

«L’hipocondríac sent angoixes mortals per qualsevol petita cosa, però quan arriba allò important respira; i per què? Perquè la realitat important no és tan terrible com la possibilitat que ell mateix crea i en la producció de la qual consumeix precisament les forces, mentre que pot concentrar-les totes contra la realitat». (S.Kierkegaard, El concepto de la angustia).

Sospitar és un acte humà, de tipus cognitiu, que consisteix a imaginar una cosa per conjuntures basades en aparences de veritat. Desconfiar, dubtar o recelar són altres acceptacions del terme.

La sospita no sempre té un caràcter anticipatori: podem sospitar de la veracitat dels fets passats tal i com ens els han explicat, sempre que no estiguis provats fefaentment. Com a acte anticipatori, no necessàriament és defensiu, pot ser, simplement, previsor. Per exemple, els dirigents polítics d’un partir poden sospitar que els dirigents d’un altre estarien disposats a alligar-se, encara que aparentment manifesten el contrari.

Com a acte preventiu-defensiu, consisteix a identificar indicis que puguin advertir-nos amb temps, de l’inici del desenvolupament dels fets o situacions calculades prèviament com a indesitjables i, per tant, temudes (objecte de prevenció). Per exemple, per il·lustrar aquesta definició tenim la conducta preventiva de la persona gelosa, pel que fa a l’exercici de la sospita. Parteix de la por que la seva parella pugui entrar en complicitats amoroses i/o eròtiques amb altres persones, el que podria significar un menyspreu personal, una vulneració de les regles de la parells, la possibilitat de perdre-la, el deteriorament de la pròpia autoestima o autoimatge, etc.

L’actitud de sospita permet prestar una atenció selectiva preferent a qualsevol fet que presumptament pogués estar integrada en una cadena d’acció relacionada amb allò temut. Aquests fets tenen el caràcter d’indicis, és a dir, indicadors. Així, la persona gelosa presta atenció especial i atribueix significació a allò temut, als fets com ara que la seva parella mostri simpatia per una altra persona, que parlin o li parli, que miri o que el mirin. L’alerta serà màxima si la «persona rival» és guapa o atractiva. Aquí podem parlar de maximització d’indicis racionals. Si anem més enllà, i encara que no se sospiti de cap persona en concret, excepte de la pròpia parella, és clar que un dia que es posi un vestit més elegant, tardi més en rentar-se les dents (que ho faci més detingudament), o arribi deu minuts tard, ha de posar sobre-avís, sobre la pista del presumpte engany, per prendre les conseqüents mesures dissuasiu, preventives o repressores.

En aquest últim cas, s’està produint un procés de generació d’indicis: és a dir, fets en principi neutres o mancat de significat respecte a un fenomen (la fidelitat, en aquest cas), adquireixen un valor discriminatori, es converteixen en senyal d’alerta, predeterminen el camp atencional i associatiu, i prefiguren les anticipacions, que a la vegada poden fer-se sobre la base de l’abús en el càlcul dels riscos.

Si es porta la situació a l’extrem, es tracta de considerar qualsevol esdeveniment relacionable amb allò temut com a sospitós (i, a l’actor culpable) mentre que no es demostri el contrari, amb el consegüent interrogatori i aportació de proves.

Podem trobar un mecanisme idèntic en la persona hipocondríaca. No es tracta aquí que certs dolors o molèsties, advertits sense una actitud prèvia de sospita o recel, portin a conjecturar que potser estem emmalaltint i, conseqüentment, sota aquesta presumpció anem al metge. El que estem definint com a abús de la sospita és part d’una actitud de desconfiança i recel, a la «caça i sorpresa» del símptoma que evidenciï una possible malaltia greu en curs.

El subjecte s’enfronta, llavors, a una sèrie d’interrogants que acostumen a resultar insaciables perquè no troben en les respostes una garantia absoluta de normalitat com per deixar de preocupar-se. Se sotmetrà a auto-revisions i proves sense que pugui deixar de considerar-se reu de la malaltia. El resultat és que no pot treure’s el tema del cap (encara que per altra banda, ho vulgui), primerament perquè l’ansietat adquireix cada vegada més intensitat i és difícil ignorar-la o conviure amb ella; segonament, perquè l’actitud de recel i sospita requereix una atenció preferent en el camp referencial de la malaltia, i la sobregeneració d’indicis mina altres camps atencionals i, constantment, fa saltar al primer, i copa el camp associatiu. Així passa, per exemple, si en una conversa es creuen una paraula associable amb malalties, o si la panxa ens fa soroll, o si passem per davant d’un hospital, o si hem de decidir què menjar. Qualsevol d’aquestes coses pot provocar la presumpta malaltia.

Potser hem posat dos exemples molt prototípics per il·lustrar el mecanisme cognitiu d’abús de la sospita, però és molt fàcil d’identificar en el conjunt dels trastorns per ansietat davant de pors de molt diversa manera.

Font: Baeza Villarroel, J.C (1994). ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat.

Psico-lògiques de la por

Biaix finalístic: l’objectiu per al que treballar

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Detectar, interpretar, falsejar… per què? Per conduir-se –és impossible no comportar-se– d’una manera o d’una altra, en una direcció o amb un propòsit. Al cap i a la fi, aquest és el problema principal al qual ena afrontem en cada moment i circumstància: decidir què fer i com fer-ho i, més enllà daixò, com articular els què diferent i els com entre si per mitjà de diversos ordenaments que impliquen criteris rectors i prioritats.

En termes molt bàsics, la direcció té dos sentits: aproximació i evitació. Evitació a allò temut i aproximació a allò desitjat.

Tornem, per un moment, a l’exemple del recol·lector que, motivat per la necessitat de nodrir-se acut a un paratge entre la brossa del qual hi pot trobat algun aliment. La conducta d’aquesta persona està dirigida (orientada) a procurar la satisfacció de l’apetència de la manera més fàcil i econòmica possible: en igualtat de condicions agafarà fruits d’accés més fàcil i evitarà els esbarzers. Però si, en aquesta tessitura, adverteix la possible presència d’un lleó en les immediacions, és molt probable que la seva conducta s’orienti, llavors, a la prevenció i evitació del dany, encara que suposi la demora o l’abandonament, més o menys provisional, dels altres plans. És a dir, les conductes d’aproximació cap al que li agrada, desitja o necessita seran desactivades o reduïdes molt significativament a favor de les conductes d’evitació i cerca de seguretat. Dit d’altra manera, davant d’un conflicte d’interessos com el que s’ha mencionat, l’individu en qüestió s’ocuparà –i direm que també es preocuparà– del que vol que no passi, en comptes d’ocupar-se del que vol que passi. Aquesta manera de d’actuar tindrà les seves conseqüències lògiques no només en els biaixos atencionals, interpretatius i falsacionals mencionats, sinó també en la meta o objectiu finalístic: val més no menjar que arriscar-se a ser menjat. L’evitació del dany, com a objectiu, preval sobre la consecució d’allò desitjable.

Posem un altre exemple, més proper als problemes d’ansietat. Escollim el cas d’una persona amb moltes pors socials. Com se sap, l’ansietat social es caracteritza per una por intensa a arribar a sentir-se humiliat en situacions socials, especialment, actuar de tal manera que es col·loqui en una situació vergonyosa davant de les altres persones.

Imaginem-nos a aquesta persona, el Joan, és invitada a assistir demà a la nit a una festa d’uns coneguts seus. Suposem, també, que en un acte de gosadia per part seva, supera els dubtes sobre si assistir-hi o no. L’evitació de la situació temuda és la manera més primària de regular la por. Però el fet que assisteixi a la festa no vol dir que el control dels perills no sigui la seva prioritat: probablement el seu objectiu sigui anar a la festa i sortir-ne indemne, i disposar tot allò necessari perquè no passi el que vol que no passi. Aquest és l’objectiu per al qual es treballa: allò que vol que no passi. Amb aquesta prioritat finalística per a la qual es treballa, quin contingut o assistències li ha de donar el cervell a la consciència quan el Joan s’anticipi a la situació? Òbviament, possibles amenaces, possibles materialitzacions d’allò temut, de manera que estigui prèviament advertit i disposi les accions que ho neutralitzen o ho eviten.

Preferiblement, li vindran al cap possibles desenvolupaments negatius de les coses, ja que aquest és el tipus d’«assistència» que pot donar el cap si se l’ha prefigurat perquè serveixi a la finalitat mencionada anteriorment. La seva ment li anirà portant una sèrie de possibles problemes, per als quals haurà de preveure una solució (si la troba): quins plats hi haurà al menú del sopar? Sopa, no en demanarà, si li tremolessin les mans es notaria molt, però com s’ho farà a l’hora de brindar o d’agafar la tassa de cafè? Millor agafar-la amb tota la mà i baixar una mica el cap per veure. I si apareix l’enrogiment o el bloqueig?

Entrem a la festa. Si en un moment donat el Joan veu apropar-se cap a ell una noia, quins pensaments o associacions ha de donar-li el cap si l’objectiu fonamental per al qual treballa és evitar fer el ridícul o que el nerviosisme el delati? Molt probablement li vindran pensaments del tipus: compte, si parles amb ells et posaràs vermell, et pots quedar en blanc, fer el ridícul, quedar en una situació vergonyosa amb ella i amb els altres. Solució: mirar cap a l’altre costat i girar distretament. La concordança entre objectiu, pensament i acció és impecable: l’ha traït la ment, al Joan? No. Ha de treballar amb exhaustivitat i eficàcia al servei de l’objectiu.

Suposem ara que les pors dels Joan són lleus o moderades, i que el seu objectiu a la festa (allò pel que treballarà, no només allò que idealment li agradaria) és trobar l’oportunitat de divertir-se, conèixer alguna noia si hi hagués l’oportunitat, parlar amb ella, explicar alguna anècdota o acudit, etc. Això no és simplement el que li agradaria que passés –les coses no passen soles–, sinó que és allò que vol que passi, l’oportunitat que vol crear o buscar. Si abans d’anar-hi, pensa en la festa, probablement el cap li portarà imatges de possibles oportunitats o com crear-les, com fer-ho per estar atractiu i, un cop a la festa, si tronem a l’escena anterior –la noia que s’apropa– probablement li vindran pensaments del tipus: aquí hi pot haver una ocasió per sortir a buscar-la i parlar amb ella, encara que em costi una mica –tot s’ha de treballar.

Fuente: J. Carlos Baeza Villarroel. Clínica de l’ Ansietat, 2008.

Estrès Posttraumàtic

Tractaments específics de l’estrès posttraumàtic

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

L´inici de qualsevol tractament requereix:

Una valoració diagnòstica precisa.
Un coneixement exhaustiu dels factors implicats en l´origen i desenvolupament del problema: antecedents, factors desencadenants, factors predisposicionals, factors de manteniment, solucions intentades, etc.
Un coneixement suficient del pacient i les seves circumstàncies: grau de deteriorament de la salut i el benestar, incapacitació i interferències en plans d´acció significatius per a la persona, recursos personals, atribució de capacitat i eficàcia, trets destacats de la personalitat i del sistema de valors, estat emocional general, etc.
La formulació d´un esquema explicatiu que identifiqui les variables més rellevants del cas, les relacions crítiques entre elles, i el procés que han anat seguint al llarg del temps.
L´establiment d´una relació adequada entre el pacient i l´especialista que els permetrà treballar junts de manera eficient: reconeixement mutu, comunicació eficaç, confidencialitat, seguiment de prescripcions, etc.
Finalment, en funció de tot l´anterior, l´establiment d´uns objectius avaluables i uns mitjans convenientment ordenats i seqüenciats. Aquests últims, els mitjans i el seu desplegament, en funció de la demanda formulada pel pacient, són els que constitueixen el tractament pròpiament dit.

Tractaments específics de l’estrès posttraumàtic

Els tractaments que han demostrat més eficàcia en el tractament Tractaments específics de l’estrès posttraumàtic de l’estrès posttraumàtic són els basats en procediments cognitivoconductuals, tot i que és un àmbit en el qual es necessita molta investigació. Malgrat això, s’ha de tenir en compte que el tractament pot presentar diferències ostensibles d’un cas a un altre, no només com és natural, en funció de les característiques de les persones, sinó també en funció dels fets traumàtics desencadenants: no produeix els mateixos efectes una agressió sexual, que una catàstrofe natural o el xoc de dos trens. Aquesta és una relació d’aquelles tècniques considerades més efectives:

Disposició de recursos de contenció, que porten als pacients a sentir-se atesos i compresos, a expressar-se lliurement o a poder depositar, i d’alguna manera descarregar-se, de les pors i les inquietuds.
EMDR: la dessensibilització i reprocessament pel moviment dels ulls. L’aplicació d’aquesta tècnica parteix de la premissa, per al trastorn d’estrès posttraumàtic (PTSD), que l’ansietat és perquè la informació sobre l’esdeveniment traumàtic segueix sense haver estat processada, i manté bloquejats les cognicions, conductes i sentiments sobre l’esdeveniment. L’EMDR facilitaria el reprocessament del record traumàtic, mitjançant la reconstrucció cognitiva de l’esdeveniment, associada a la inducció en el pacient de moviments oculars sacàdics i altres formes d’estimulació bilateral.
Informació al pacient sobre la naturalesa de l’estrès posttraumàtic: mecanismes bàsics, funcionalitat i disfuncionalitat, explicació sobre els símptomes i el seu abast, relacions entre pensament, emoció i acció.
Medicació: normalment en combinació i com a suport del tractament psicològic. Els medicaments que fins ara han demostrat més eficàcia, tant en el període inicial de l’estrès agut, com posteriorment, són els inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina (ISRS) i els antagonistes de receptors 5-HT2 (nefazodona). El tractament farmacològic ha d’estar sempre prescrit i supervisat per un metge.
Identificació i neutralització dels procediments contraproduents, utilitzats pel pacient per regular el seu problema, però que, en realitat, contribueixen no a la solució, sinó al manteniment del problema. Per a més informació sobre aquests procediments podeu consultar l’apartat anar de mal en pitjor del menú de l’esquerra.
Entrenament en relaxació: respiració diafragmàtic lenta i relaxació muscular progressiva.
Exposició controlada i progressiva a situacions temudes, normalment de manera imaginària. L’exposició en un primer moment activa la por present en els records traumàtics, després permet al pacient tenir una experiència correctora en absència de conseqüències aversives.
Tècniques cognitives: reestructuració d’interpretacions catastròfiques, control de pensaments automàtics, maneig de la culpabilitat, sobreestimació de la probabilitat de l’ocurrència d’un fet negatiu. Per afavorir aquests canvis és freqüent utilitzar exercicis estructurats, «experiments conductuals», qüestionaments d’hipòtesis mitjançant el «diàleg socràtic» o contrastos amb l’evidència.
Optimització dels suports socials i afectius. Comunicació de fets i de vivències traumàtiques.
Desenvolupament d’habilitats d’afrontament per a situacions específiques. Posar l’accent en allò que es vol que passi, més que en evitar allò que no es desitja que passi, en una situació donada – grups i/o materials d’autoajuda, como a complement de la teràpia.

Aquests són alguns dels recursos terapèutics més coneguts i provats en el tractament de l’estrès posttraumàtic. No obstant això, s’ha de tenir en compte que aquests trastorns poden venir associats a altres problemes, que necessiten també un abordatge, en el context d’un tractament integrat i convenientment articulat. El tractament, en rigor, no ho és de l’estrès posttraumàtic, sinó de la persona que el pateix, en relació, naturalment, amb la demanda que efectua.

Els tractament acostumen a desenvolupar-se individualment, encara que a vegades, en funció del cas i del moment, la teràpia grupal pot estar indicada. Normalment, la durada dels tractament oscil·la entre els sis mesos i l’any, encara que en alguns casos poden ser més llargs, ja que alguns casos es cronifiquen.

Les manifestacions d’estrès posttraumàtic acostumen a aparèixer varies setmanes després de l’ocurrència dels fets desencadenants. Diversos estudis indiquen que si, en aquest període previ, els afectats reben assistència, es redueix dràsticament la possibilitat de desenvolupar el trastorn.

__________
Font: Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’estrès posttraumàtic. Madrid i Barcelona.

Més informació

Astin,M.C.y Resick, V.E. (1997): Tratamiento cognitivo-conductual del trastorno de estrés postraumático. En V.E. Caballo (Dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos.

Shapiro F. (1995): Eye movement desensitization and reprocessing: Basic Principles, protocols and procedures. New York: Guillford Press.

Bobes, J.; Bousoño, M.; Calcedo,A y Gonzélez,M.P. (2000). Trastorno de estres postraumático. Barcelona: Masson.

Foa, E. Keane,T. y Friedman,M. (2003).Tratamiento del estrés Postraumático. Barcelona: Ariel.

Shapiro F. (1995): Eye movement desensitization and reprocessing: Basic Principles, protocols and procedures. New York: Guillford Press.

Stahl,S.M.(1998). Psicofarmacología esencial. Barcelona: Ariel.

Directrices Internacionales de Tratamiento para el Estrés Postraumatico. The Expert Consensus Guideline Series: Guías de actuación propuestas por Comités Internacionales de Expertos. Están pensadas para especialistas, pero incluyen un apartado para pacientes y familiares. En inglés.

Video il-lustratiu: Psicología de las experiencias traumáticas II. (UNED-RTVE2)

Obsessions

El TOC: Els components, l’inici, el curs i la freqüència

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

L’American Psychiatric Association defineix el trastorn obsessivocompulsiu com la presència d’obsessions o de compulsions repetides prou greus per patir un intens malestar, una gran pèrdua de temps o una interferència significativa en la rutina habitual de l’individu, en el seu funcionament professional, en les seves activitats socials habituals o en les seves relacions amb els altres.

Les obsessions

Es defineixen com aquelles idees, pensaments, impulsos o imatges persistents que l’individu considera com intrusos o inapropiats i que provoquen una ansietat o un malestar significatius.

Les obsessions poden aparèixer de manera sobtada (autògenes) o poden desencadenar-se a partir d’estímuls externs identificables (reactives). Les obsessions són versions exagerades d’intrusions mentals normals que pot patir qualsevol persona, però els individus amb TOC creuen que són els únics que tenen aquests pensaments o que estan bojos.

No s’han de confondre les obsessions amb les preocupacions quotidianes. Algunes de les obsessions més freqüents són de neteja o de contaminació, d’ordre o de simetria, d’acumulació, per dubtes repetits, amb impulsos de caràcter agressiu, de contingut religiós, per imatges sexuals o per rumiament metafísic.

Les compulsions

Es defineixen com aquells comportaments o aquells actes mentals de caràcter recurrent la finalitat dels quals és prevenir o alleujar l’ansietat o el malestar. Alguns exemples són comptar, resar, repetir paraules, ordenar o acumular, o els comportaments supersticiosos o de rentat.

En la majoria dels casos, la persona sent l’impuls de realitzar la compulsió per reduir el malestar d’una obsessió o bé per prevenir algun esdeveniment negatiu. No s’han de confondre determinades conductes normalitzades culturalment amb les compulsions, com ara resar diverses vegades al dia, evitar vestir determinats colors, etc. Les compulsions no troben suport en la cultura, són molt difícils de controlar i són prou importants per interferir negativament en la vida de l’individu.

Les compulsions com les de rentat o les de neteja, les de comprovació o les d’ordre poden conduir a la lentitud compulsiva. Això succeeix quan dur a terme determinades activitats quotidianes (llevar-se, rentar-se, vestir-se, etc.) ocupa moltes hores, ja que s’han de fer d’una manera molt concreta i seguint un ordre determinat. Si es comet algun error en el procés, el més freqüent és repetir-lo sencer de zero.

Altres components

Com s’ha comentat anteriorment, les obsessions i les compulsions són els dos components més significatius del trastorn obsessivocompulsiu.

Tot i això, hi ha altres components que tenen menys protagonisme:

L’ansietat anticipatòria: L’ansietat que es produeix quan l’individu preveu situacions o llocs en els quals és més fàcil que es produeixin les obsessions.
L’ansietat: Quan apareixen les obsessions, l’ansietat augmenta considerablement, moment en què es presenten les reaccions fisiològiques típiques, els pensaments catastrofistes i les emocions negatives.
Les conductes d’evitació: Quan l’individu sap quines són les situacions de risc que afavoreixen l’aparició de les obsessions o dels rituals, és freqüent que miri d’evitar-les. Alguns exemples serien deixar d’utilitzar els lavabos públics per por de la contaminació o deixar de donar la mà.
Les conductes defensives: Quan determinades situacions no es poden evitar, la persona prova d’afrontar-les amb conductes que, a la llarga, mantenen el problema.
La interferència o deteriorament produït pel trastorn: La vida laboral o personal de l’individu es veu afectada per aquest tipus de trastorn.

L’edat d’inici i el curs del trastorn

L’inici acostuma a ser gradual, tot i que també hi ha casos d’inici agut. El més freqüent és que aparegui en la infància. En l’adolescència, els símptomes se solen fer més clars i manifestos, i entre els 20 i els 30 anys els trastorns obsessivocompulsius acostumen a ser ja molt definits i estructurats. Aquests trastorns rarament comencen a partir dels 40 anys.

Pel que fa al curs dels símptomes, el més usual és que siguin fluctuants i amb episodis de remissions incompletes. D’acord amb el manual diagnòstic DSM-IV-TR, la majoria dels individus presenten un curs crònic, amb alts i baixos, i amb exacerbacions dels símptomes que podrien estar relacionades amb esdeveniments estressants.

La taxa de remissió espontània és molt baixa, però gràcies a tècniques com l’exposició més la prevenció de resposta, a la disposició de fàrmacs efectius i a la teràpia cognitiva, els resultats terapèutics són molt positius en la majoria dels casos.

La freqüència del trastorn

Fins fa poc temps, el TOC es considerava un trastorn poc freqüent, però estudis epidemiològics demostren que és el quart trastorn mental més habitual.

Algunes investigacions indiquen que la prevalença del TOC és similar en moltes cultures del món, que hi pot haver una predisposició genètica i que s’hi dóna una amplia influència de l’aprenentatge: el fet d’haver estat educat en ambients rígids pot afavorir els comportaments com l’ordre i la neteja excessius, els valors morals estrictes, l’excés de responsabilitat, etc.

Les diferències entre sexes i els problemes associats

Els homes i les dones es veuen afectats quasi de la mateixa manera. Tot i això, alguns estudis realitzats podrien indicar una edat d’inici més primerenca en els homes que en les dones.

En referència als problemes associats, sovint el TOC apareix juntament amb altres trastorns d’ansietat, d’alimentació o de la personalitat, tricotil·lomania, tics nerviosos, depressió o síndrome de la Tourette.

Fonamentalment hi ha una forta associació amb la depressió i entre el 25% i el 60% de les persones que pateixen TOC desenvolupen fòbies específiques, atacs de pànic o fòbia social.

__________

Font: Estela Massagué (2008). Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs y psiquiatres. Especialistes en el tractament de l’ansietat i els seus trastorns. Madrid i Barcelona.

Més informació:

Freeston, M. H. y Ladouceur, R. (1997). “Análisis y tratamiento de las obsesiones”. A V. E. Caballo (dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos. Madrid: Siglo XXI, vol. 1, pp. 137-169.

Mancini, F. “Un modelo cognitivo del trastorno obsesivo compulsivo”. Revista de Psicoterapia, XI(42/43), 5-30, 2000.

Silva, P. y Rachman, S. (1995): Trastorno Obsesivo-Compulsivo: Los hechos. Bilbao: Descleé de Brouwer.

Vallejo, J. y Berrios, G. E. (1995). Estados obsesivos. Barcelona: Masson.

Punto Radio: Luces en la Oscuridad. Entrevista a José Carlos Baeza Villarroel, doctor en Psicologia, especialista en Psicologia Clínica i coordinador de la Clínica de l’Ansietat.

Vídeo il-lustratiu: Trastorno obsesivo-compulsivo, qué es y cómo se trata

Fòbia Social

La fòbia social: Quan s’inicia, com es manifesta i quanta gent la pateix.

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

La fòbia social es caracteritza per una por intensa, persistent i excessiva en situacions socials, davant l’eventualitat de no comportar-se adequadament o de trobar-se en situacions compromeses, humiliants o que puguin avergonyir el subjecte, com a conseqüència de la pròpia actuació o de la possible aparició de símptomes o reaccions incontrolades: posar-se vermell, tremolar, tenir nàusees o vòmits, que li faci soroll la panxa, sentir una necessitat imperiosa d’orinar o de defecar, etc. Moltes vegades, la persona està convençuda que el seu problema principal el causa algun d’aquests símptomes d’ansietat que s’acaben d’esmentar. El comportament més freqüent davant d’aquestes pors és l’evitació de les situacions socials amb què s’associen.

Aquesta por és reconeguda per la persona que la té com a excessiva i com a irracional, i habitualment ve precedida d’ansietat anticipatòria hores o fins i tot dies abans de l’ocurrència de l’esdeveniment social temut.

Per establir el diagnòstic de fòbia social, els símptomes han de persistir com a mínim sis mesos en les persones majors de 18 anys, i no han de ser causats per efectes fisiològics directes d’una substància ni per la condició mèdica general, i no han de poder explicar-se millor per un altre trastorn psicològic.

Hi ha una gran variabilitat individual pel que fa a les situacions temudes. La fòbia social és generalitzada si les pors inclouen la majoria de les situacions socials o específica si es manifesta en unes circumstàncies molt concretes i molt delimitades, i no en tota la resta.

Les manifestacions de la fòbia social

Normalment, les manifestacions simptomatològiques de l’ansietat social s’agrupen en tres nivells o sistemes de resposta: els sistemes somàtic i autònom, el cognitiu i el conductual.

Els sistemes somàtic i autònom

Les reaccions corporals més comunes són:

Tremolor de la veu i de les mans.
Sudoració, rubor o calfreds.
Malestar gastrointestinal (per exemple, sensació de buit a l’estómac, diarrea o nàusees).
Urgència urinària.
Taquicàrdia o palpitacions.
Dificultat per empassar o boca seca.
Tensió muscular.
Sensació d’ofec o de falta d’aire.
Sensació d’opressió al cap.

Els fòbics socials que presenten atacs de pànic tenen més por de les situacions socials i les eviten més, pateixen més ansietat somàtica i més malestar provocat per la fòbia, i són més susceptibles a l’ansietat i a la desesperança.

El sistema cognitiu o de pensament

Les manifestacions més característiques dins d’aquest sistema de resposta són:

Dificultats per pensar (confusió, dificultat per al record, pitjor concentració, etc.).
Tendència a centrar l’atenció en un mateix, especialment en els símptomes mateixos, en les emocions negatives, en els errors, etc.
Pors bàsiques, que són la por de ser observat, de patir molta ansietat i de tenir un atac de pànic.
Por de no saber comportar-se d’una manera adequada o competent.
Por de manifestar símptomes d’ansietat que puguin ser vistos pels altres o que puguin interferir amb l’actuació.
Por de la crítica, de l’avaluació negativa i del rebuig.
Por de no poder aconseguir les elevades metes autoimposades.

Totes aquestes pors es manifesten en pensaments negatius freqüents (per exemple, “Faré el ridícul” o “Em posaré vermell”), en valoracions no realistes d’allò que els altres esperen d’un mateix, en una sobreestimació del grau en què s’és observat pels altres, en una subestimació de les pròpies capacitats, en una exageració de la probabilitat de cometre errors, etc.

Tot això acostuma a anar acompanyat de supòsits relacionats amb normes autoimposades excessivament elevades, de creences sobre l’avaluació dels altres i de creences incondicionals sobre un mateix (per exemple, “Un ha de complaure sempre els altres” o “Si no li agrado a algú, és que alguna cosa dolenta tinc”).

El sistema conductual o de comportament

L’estratègia d’afrontament més freqüent davant de la por intensa és l’evitació de les situacions temudes, especialment la participació en elles (ser el centre d’atenció o de la crítica, manifestar els símptomes, etc.).

Algunes conductes defensives per reduir l’ansietat i prevenir-ne les conseqüències són consumir alcohol, evitar parlar o fer-ho de manera breu i no sobre un mateix, evitar els silencis parlant molt i acceleradament, meditar i assajar de manera acurada allò que es dirà, etc.

Sovint es recorre també a conductes específiques per dissimular el rubor (deixar-se barba, utilitzar maquillatge) o reduir la por de tremolar (posar-se les mans dins les butxaques, no agafar objectes en presència d’altres persones), la por de suar (evitar ingerir aliments calents, portar roba lleugera), la por de desmaiar-se (caminar a prop d’una paret o recolzar-s’hi si es noten marejats), la por que l’estómac els faci sorolls (distanciar-se dels altres, buscar llocs o activitats sorolloses que poguessin emmascarar-los), etc. Davant la impossibilitat d’evitar la situació, poden aparèixer ganyotes, gestos d’inquietud, quequeig, silencis llargs, etc.

Edat d’inici i curs del trastorn

L’edat mitjana d’inici de la fòbia social se situa al voltant dels 15 anys, en plena adolescència, un període crític a causa dels sistemes de relacions socials que s’inicien en aquesta etapa i que impliquen avaluacions dels altres davant les quals es pot respondre amb ansietat. Freqüentment, els adolescents temen una avaluació negativa i aquells més vulnerables a l’estrès poden manifestar ansietat i evitar les situacions socials. És poc freqüent que l’inici de la fòbia social es produeixi després dels 25 anys.

El trastorn acostuma a aparèixer d’una manera lenta davant de diverses situacions estressants o humiliants, tot i que pot presentar-se abruptament a causa d’una única experiència.

Acostuma a presentar un curs crònic i invariant, encara que és possible la seva remissió en la vida adulta.

La fòbia social representa entre el 20% i el 35% dels trastorns fòbics que es veuen en la clínica. La majoria dels pacients no busquen ajuda i aquells que sí que ho fan triguen diversos anys a decidir-se.

Freqüència i problemes associats

Prenent xifres aproximades (varien en funció dels estudis), es pot considerar que la prevalença anual de la fòbia social en la població general es del 2-3%. El percentatge de persones que es consideren a si mateixes tímides es del 40-50%. El percentatge de persones que informen d’una gran por de parlar en públic és del 34%.

En la població general, el trastorn és més freqüent en dones que en homes. No obstant això, el percentatge d’homes i de dones que sol·liciten consulta és similar (probablement perquè els rols socials imposen als homes valors contraris a la timidesa, cosa que els motiva a solucionar el trastorn més que a les dones).

A efectes diagnòstics i terapèutics, cal distingir la fòbia social d’altres trastorns, però s’ha de tenir en compte que un pacient pot presentar diversos trastorns en el mateix moment (comorbiditat concurrent) o al llarg de la seva vida (comorbiditat longitudinal). Un 70-80% dels fòbics socials han presentat en l’últim any altres trastorns, entre els quals destaquen els de personalitat, els d’ansietat, els afectius i la dependència de l’alcohol, de la nicotina i d’altres drogues. Generalment, la fòbia social precedeix l’aparició d’altres trastorns que s’hi associen, de manera que esdevé un factor de risc perquè aquests apareguin.

__________
Font: Olga Herrero. Clínica de l’Ansietat. Psicólegs especilistes en el tractament de l’ansietat.

Més informació

Bados, A. (2001). Fobia social. Edotorial Síntesis.

Botella, C.; Baños, R.M.; Perpiñá, C. (2003). Fobia Social. Paidós.

Cervera,S.; Roca, M.; Bobes, J. (1998). Fobia social. Masson

Video il-lustratiu: Fobia social

Fóbies específiques

El tractament psicològic de les fòbies específiques o simples

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

L’inici de qualsevol tractament requereix

Una valoració diagnòstica precisa.
Un coneixement exhaustiu dels factors implicats en l’origen i en el desenvolupament del problema: antecedents, factors desencadenants, factors predisposants, factors de manteniment, solucions que ja s’han provat, etc.
Un coneixement suficient de l’usuari dels serveis psicològics i de les seves circumstàncies: el grau de deteriorament de la salut i del benestar, la incapacitació i les interferències en els plans d’acció o en els estatus significatius per a la persona, l’atribució de la capacitat i de l’eficàcia, les característiques detectades de la personalitat i del sistema de valors, l’estat emocional general, etc.
La formulació d’un esquema explicatiu que identifiqui les variables més rellevants del cas, les relacions crítiques entre elles i el procés que han seguit al llarg del temps.
L’establiment d’una relació adequada entre l’usuari i l’especialista, que els permeti treballar junts de manera eficient: reconeixement mutu, comunicació eficaç, confidencialitat, compliment de les prescripcions, etc.
Finalment, en funció de tot el que s’ha comentat, l’establiment d’uns objectius avaluables i d’uns mitjans convenientment ordenats i seqüenciats. Aquests últims, els mitjans i el seu desplegament, que depenen de la demanda formulada per l’usuari, constitueixen el tractament pròpiament dit.

La intervenció terapèutica conjuga, normalment, tractaments específics, en funció del diagnòstic principal, amb d’altres de caràcter més general o més contextual, d’acord amb les característiques personals i amb les circumstàncies de l’usuari. Normalment, les primeres intervencions es destinen a reduir els símptomes de l’ansietat i la incapacitació que produeixen. Després s’analitzen i es tracten els factors que originen o que mantenen l’ansietat i les altres alteracions que puguin acompanyar-la.

Habitualment, els tractaments inclouen aspectes relacionats amb la recuperació de la salut, si s’ha perdut, d’altres relacionats amb la prevenció i d’altres relacionats amb el desenvolupament personal de l’usuari que, d’alguna manera, tenen a veure amb allò que li passa.

Normalment, a l’inici del tractament, es va a la consulta un cop per setmana. Quan el tractament està mínimament encarrilat, s’espaien les visites, que passen a ser, habitualment, una cada 15 dies.

Tractaments específics de les fòbies simples

Les teràpies que han demostrat més eficàcia en el tractament específic de les fòbies simples són les basades en les tècniques de modificació de la conducta. A continuació s’exposa una llista de les tècniques que es consideren més efectives:

La informació a l’usuari sobre la naturalesa de l’ansietat en general i de les fòbies en particular: L’explicació dels mecanismes bàsics, dels processos de condicionament, dels símptomes i del seu abast, i de les relacions entre el pensament, l’emoció i l’acció.
La identificació i la neutralització dels procediments contraproduents utilitzats per l’usuari per regular el seu problema, però que, en realitat, contribueixen a mantenir-lo, en comptes de posar-hi solució. Per a més informació sobre aquests procediments consulteu l’apartat “Anar a pitjor” del menú de l’esquerra.
La respiració diafragmàtica lenta i la relaxació muscular progressiva.
L’exposició controlada i progressiva a les situacions temudes.
La dessensibilització sistemàtica: Combinació de les tècniques de relaxació i de l’afrontament gradual dels estímuls fòbics.
La prevenció de resposta o inundació: Consisteix bàsicament a impedir les respostes d’evitació.
El modelatge operant: Inicialment, l’usuari observa un model, una altra persona, que s’enfronta a les situacions que ell tem sense patir conseqüències desagradables. Després, l’usuari, progressivament i amb l’ajut del terapeuta, prova d’emetre respostes adaptatives a la situació, malgrat que persisteixi algun grau d’ansietat.
La medicació: Per al tractament de les fòbies simples no s’aconsella l’ús de psicofàrmacs, excepte en alguns casos al començament del tractament o si hi ha problemes depressius.
Els materials d’autoajuda, com a complement de la teràpia o com a suport de les “tasques per a casa”.

Aquests són alguns dels recursos terapèutics més coneguts i que més s’han provat en el tractament de les fòbies simples. Cal tenir en compte, no obstant això, que aquests trastorns poden estar associats a altres problemes, que requeriran també ser abordats en el context d’un tractament integrat i convenientment articulat. El tractament, en rigor, no ho és de la fòbia, sinó de la persona que la pateix, en relació, naturalment, amb la demanda que aquesta persona efectua.

Els tractaments s’acostumen a desenvolupar individualment, tot i que en algunes ocasions, en funció del cas i del moment, estan indicats el tractament grupal o la participació d’algun acompanyant. Els tractaments acostumen a durar al voltant de 3-6 mesos.

__________
Font: Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat. Madrid i Barcelona.

Més informaciò

Agras, S. (1989). Pánico. Cómo superar los miedos, las fobias y la ansiedad. Barcelona: Labor

Marks,I.M.(1991a).Miedos, fobias y rituales: (2)Clínica y tratamientos. Barcelona: Martínez Roca

Echeburúa, E. y de Corral, P. (1995). Técnicas de exposición: Variantes y aplicaciones. En F.J. Labrador, J.A. Cruzado y M. Muñoz (Eds.), Manual de técnicas de modificación y terapia de conducta (pp. 422-456). Madrid: Pirámide.

Radio3W.com: “Fobias con Rosa León” en Dos mujeres y un diván. Psicóloga Especialista en Psicología Clínica, del equipo de Clínica de la Ansiedad. http://dosmujeresyundivan.radio3w.com/?powerpress_pinw=262-podcast

Vídeo il-lustratiu: Tratamiento de la ansiedad

Altres vídeos relacionats

Video: RTVE-1. Comando Actualidad. Programa emitido el 22-10-2014. “Mala vida” (Problemas de salud mental incapacitantes). A partir del minuto 55:55 reportaje realizado en la Clínica de la Ansiedad, sobre tecnologías aplicadas para la superación de diversas fobias.

Crisis de pànic i agorafòbia

Agorafòbia: Una presentació del problema

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

“… Finalitzada l’oposició, quan em disposava a agafar el metro per tornar a casa, vaig experimentar, de sobte, dolor al pit, ofec, palpitacions… Vaig pensar que era un infart. Vaig agafar un taxi i vaig anar a urgències de l’hospital, on, després d’explorar-me, em varen diagnosticar un trastorn per estrès. Em vaig tranquil•litzar i vaig marxar cap a casa… Al cap de quatre o cinc dies, només pensant en aquest episodi ja vaig començar a estar malament, amb els mateixos símptomes. Cada vegada ho pensava més. A partir de llavors he començat a tenir molta por a la mort, a perdre el domini del meu propi cos i de la meva ment. Evito agafar transports públics, espais tancats i oberts, els grans magatzems…. Em trobo més tranquil si vaig acompanyat. Conduir el meu cotxe també em fa por, per si em marejo o em passa quelcom. Si no tinc més remei, l’agafo però anant per llocs propers a hospitals o clíniques, tenint present en tot moment per on anar, per si tingués un infart o alguna cosa interna. Evito anar per autopista, perquè no podria sortir immediatament i, les retencions, que poguessin bloquejar-me. Ho passo fatal…”.

L’Associació Americana de Psiquiatria defineix l’agorafòbia com la por a estar a llocs o situacions en les quals pots ésser difícil o vergonyós fugir o en els quals pot no disposar-se d’ajuda en cas de patir un atac de pànic o símptomes similars als del pànic (mareig, caiguda, sensació d’estranyesa, pèrdua del control d’esfínters, vòmit, ofec, molèsties cardíaques, etc). Com a conseqüència d’aquesta por la persona evita situacions temudes, les aguanta amb gran ansietat o necessita estar acompanyat.

Un cop instaurats, els problemes agorafòbics solen experimentar fluctuacions, amb remissions parcials i recaigudes de duració variable. Normalment es necessita d’un tractament adequat per aconseguir una recuperació estable.Es calcula que, com a màxim, un 20% dels casos no tractats, es recuperarà espontàniament, quasi sempre al llarg del primer any.

Al voltant d’un 5% de la població pateix algun problema fòbic al llarg de la seva vida. En molts casos l’agorafòbia, molt relacionada amb les crisis de pànic, va acompanyada d’altres problemes: ansietat generalitzada, depressió, hipocondria, abús d’alcohol o psicofàrmacs, etc.

Més informació

Bados, A. (1995a). Agorafobia – I: Naturaleza, etiología y evaluación. Barcelona: Paidós

Echeburúa, E. y de Corral, P. (1992). La agorafobia. Nuevas perspectivas de evaluación y tratamiento. Valencia: Promolibro

Marks,I.M.(1991a).Miedos, fobias y rituales: (1)Los mecanismos de la ansiedad.Barcelona: Martínez Roca

Video Il-lustratiu: La casa de los agorafóbicos

Introducció

L’ansietat: Un model explicatiu

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 4 de gener de 2022

“La relació amb la realitat és conflictiva perquè som activament dins d’ella o, millor, som part d’ella, i en ella l’ésser humà desitja respecte dels objectes i, per tant, ha de modificar-la, a la qual cosa la realitat es resisteix. L’ésser humà vol el que no té i allò que té, té por de perdre-ho.”

Carlos Castilla del Pino, a Teoría de los sentimientos

Introducció

La conducta de la persona és motivada: implica activació (intensitat) i direcció (aproximació-evitació). Les emocions, l’ansietat entre elles, reflecteixen la relació entre els motius (necessitats) i l’èxit, o probabilitat d’èxit, en el moment de realitzar la conducta apropiada per obtenir l’objecte o la meta que satisfaci aquesta necessitat (Palmero, 1996).

Segons la relació necessitats-mitjans-conducta-èxit, s’origina una emoció o una altra –ansietat, depressió, etc.-. Posem-ne un exemple. Imaginem que som en el període de prova d’una feina que constitueix una oportunitat important per desenvolupar la nostra carrera professional. Aquesta feina, a més, ens permetrà obtenir uns ingressos amb els quals podrem dur a terme el pagament d’algunes necessitats peremptòries –alimentació, habitatge, cotxe- i ens atorgarà prestigi social en el nostre medi. La nostra meta és demostrar que som la persona adequada per al càrrec i aconseguir-lo de manera definitiva. Les nostres accions (activació i conducta) estaran orientades (direcció) a aconseguir aquest objectiu utilitzant els mitjans i els recursos més convenients. Si els nostres plans es veuen amenaçats –hem comès algun error, ens manca alguna habilitat, el cap ha qüestionat alguna de les nostres decisions, per exemple- és molt probable que la nostra resposta emocional sigui de por, d’inseguretat o d’ansietat davant del risc de no aconseguir l’èxit pel que fa als nostres propòsits.

Si finalment el que succeís fos que efectivament fracasséssim, és molt probable que la nostra reacció emocional fos de tipus depressiu, de manera que sentiríem tristesa, desànim, culpa i desgana davant de nous intents. Panksepp (1991) considera les emocions com a determinats tipus de processos sincronitzadors o coordinadors que es produeixen al cervell i que activen tendències particulars d’acció. Així, l’ansietat probablement tendirà a propiciar accions defensives –atac, fugida, preparació de mitjans i suports, combativitat-, mentre que la depressió segurament facilitarà la desactivació de plans, la autocrítica i el qüestionament de les nostres capacitats, la desconfiança en els nostres recursos, el desinterès, el retraïment, etc.

L’ansietat és una emoció caracteritzada pels sentiments de por, de temor, d’aprensió, de inseguretat, com a conseqüència del fet que l’individu sent amenaçats els seus interessos, disposa de mitjans insuficients, té dificultats per realitzar les conductes adequades, desconfia de les seves capacitats, se sent insatisfet amb l’èxit obtingut o té problemes per mantenir aquests assoliments.

Quan hi ha una proporcionalitat entre els mitjans-recursos amb què una persona compta (o aquesta sap reconèixer) i les exigències-condicionants del medi als quals ha d’enfrontar-se, l’individu té la percepció de control dels problemes i de les dificultats, i, per extensió, de la seva conducta i dels seus plans. Quan no és així, la persona se sent desbordada, a mercè de les circumstàncies. La percepció de falta de control, sia del medi intern o de l’extern, activa una disposició de l’organisme cap a un tipus específic d’accions i actituds relacionades amb la defensa, amb la recerca de seguretat, amb la prevenció o amb l’atac, a través de conductes específiques d’afrontament de la situació.

Si les conductes d’afrontament són efectives, es restableix de nou el control –l’antic o un de nou- i es torna a la normalitat; si no, és probable que es multipliquin les dificultats i s’incrementi progressivament l’ansietat. Els propòsits que donen sentit i direccionalitat a les accions, i els processos d’avaluació que, en el cas de l’ansietat, cataloguen una situació com a amenaçant quant a aquests propòsits o metes, no sempre són conscients o no ho són en la seva totalitat. Alguns processos són automàtics (movem la mà de manera reflexa si s’apropa una vespa o si ho fa simplement un objecte estrany que encara no hem identificat) o s’han automatitzat (conduïm sense parar atenció constantment a la destinació ni als procediments que cal seguir per dur a terme les operacions i les maniobres que realitzem).

Si recordem una altra vegada la definició d’ansietat –alerta de l’organisme davant de situacions que es consideren amenaçants- se’ns planteja la qüestió de com l’organisme qualifica una situació com a amenaçant; és a dir, com processa la informació a partir de la qual s’ha de generar o no l’estat d’alerta i les respostes que corresponguin al cas. En el processament de la informació vinculat a la percepció de riscos, hi participen, coordinadament, algunes àrees cerebrals responsables de les respostes emocionals bàsiques –tàlem, amígdala- i l’escorça cerebral.

Aquest processament es produeix en tres etapes (Beck y Clark, 1997):

1.ª etapa: Avaluació inicial de l’amenaça. S’esdevé un reconeixement automàtic i instantani dels estímuls i aquests es classifiquen com a amenaçants o no. Aquest procés consumeix pocs recursos atencionals i permet el processament paral·lel d’altres plans o informacions.
2.ª etapa: Activació primitiva davant l’amenaça. Després de l’evidència inicial de perill, s’activen les respostes cognitives, emocionals, fisiològiques i conductuals característiques de l’ansietat. Aquesta segona etapa, que inclou les respostes de fugida o de posar-se fora de perill, també és automàtica, rígida, no racional i totalment o parcialment inconscient. La persona només és conscient dels resultats d’aquesta avaluació primitiva de l’amenaça; és a dir, dels efectes fisiològics, emocionals i conductuals que se’n deriven, i dels pensaments automàtics que l’acompanyen. El processament de la informació característic d’aquesta etapa consumeix molts recursos atencionals. Es produeix, a més, intolerància a la incertesa i una sobrevaloració del dany i de la probabilitat que aquest es produeixi.
3.ª etapa: Pensament reflexiu. La persona pot raonar els seus pensaments i els seus propòsits, i avaluar l’exactitud de la seva valoració inicial d’amenaça i la disponibilitat i la eficàcia dels seus recursos per afrontar-la. És un processament de la informació més complex, lent, racional i conscient.

El model de processament de la informació que acabem d’explicar encaixa amb formulacions neurobiològiques como la de LeDoux (1999). Segons LeDoux, els senyals o estímuls fòbics es processen inicialment al tàlem, des d’on es transmet una informació primària a l’amígdala i, des d’aquesta, al sistema nerviós autònom i a altres centres nerviosos. Aquesta transmissió, rapidíssima, permet un canvi en la focalització de l’atenció i una resposta accelerada d’escapada o de recerca de seguretat –aquest procés correspondria a les etapes 1.ª i 2.ª citades amb anterioritat-. Simultàniament, l’escorça cerebral rep del tàlem una informació més completa i més conscient del problema, cosa que li permet fer-se’n una representació més precisa –etapa 3.ª-. Aquesta informació es trasllada també a l’amígdala, des d’on s’envia de nou al sistema nerviós autònom i a altres centres.

El fet que la informació viatgi per una via més ràpida, més curta i més directa del tàlem a l’amígdala, abans que aquesta última rebi la informació processada per l’escorça cerebral, és probable que permeti que les respostes emocionals s’iniciïn a l’amígdala abans que la persona sigui conscient de l’estímul, intern o extern, que la fa reaccionar. Des de l’escorça cerebral també podrien sortir informacions cap al sistema neuroendocrí, el qual, a través de les hormones, participa, a mig termini sobretot, en les respostes de l’organisme davant l’ansietat i l’estrès.

Però la informació no només viatja de dalt a baix, sinó que també ho fa de baix a dalt. Això implica que l’activació emocional que es reflecteix a les vísceres –cor, pulmó, estómac- i als músculs pot influir i condicionar l’activitat dels processos cognitius superiors. De la mateixa manera que els pensaments amenaçants poden activar respostes autònomes que preparen l’organisme per a la defensa, la sobreestimulació/sobreactivació perifèrica pot activar el pensament, que mira de buscar o suposar possibles perills. És a dir, pensaments amenaçants fan que l’organisme s’activi per defensar-se, però l’activació defensiva pròpia de les etapes 1.ª i 2.ª citades amb anterioritat pot fer que el cervell conscient tracti d’indagar d’on ve el perill que està pressentint. Això podria explicar, també, com és que els símptomes d’ansietat poden convertir-se en font d’ansietat i preocupació.

Referent a les estratègies contraproduents d’afrontament de l’ansietat, la majoria dels procediments que cal seguir estan relacionats amb els processos característics de la etapa o del nivell de processament tres, ja que els nivells un i dos són menys accessibles pel que fa al control directe i voluntari per part de la persona. El nivell tres de processament està estretament lligat als processos cognitius i operatius de l’individu, molts dels quals són conscients i intencionals, com a mínim en part.

Un esquema d’interrelació de les variables operatives per a l’estudi de l’ansietat

Esquema que representa la interrelació de les variables operatives per a l’estudi de l’ansietat, les definicions de les quals podrien ser les següents:

Amenaça. Fa referència a aquells danys, a aquelles pèrdues o a aquells obstacles que poden alterar negativament els plans, els interessos, els assoliments o l’estat de l’individu.
Anticipació. Fa al·lusió a un procés cognitiu d’avaluació d’un succés que encara no ha tingut lloc, en relació amb el qual l’individu calcula possibles riscos, com es produiran o no i com es podrien prevenir o afrontar.
Reacció psicobiològica. Sobreactivació i sobreestimulació internes de l’organisme davant una situació considerada amenaçant.
Afrontament. Esforços cognitius i conductuals que es duen a terme per fer cara a les demandes específiques, internes o externes, que són avaluades com a amenaçants o bé com a excedents o desbordants dels recursos del subjecte.
Resultats. Són les conseqüències, adaptatives o no, de l’afrontament de la situació amenaçant i tenen repercussió en els estats-processos afectius, efectius i fisiològics de l’organisme.

L’ansietat no és assimilable, exclusivament, a una variable ni a una relació particular entre aquestes, sinó al conjunt de totes elles com a sistema.

L’afrontament efectiu dels riscos o dels obstacles que poden amenaçar els assoliments pretesos o el manteniment d’aquells que ja es tenen o s’han aconseguit -statu quo- i que es volen conservar, redueix l’ansietat o la desactiva. L’afrontament no efectiu intensifica l’ansietat. A mesura que un projecte o un assoliment es degraden i l’activació fisiològica i la psicològica arriben a límits propis d’un trastorn, l’ansietat compromet, obstaculitza o degrada –en una paraula, amenaça- la continuïtat d’altres plans inicialment no problematitzats, de manera que comença així un procés de generalització, o reaccions en cadena, que retroalimenta l’ansietat negativament, ja que l’individu veu els seus recursos progressivament més desbordats i el seu benestar reduït o convertit en malestar.

__________

Font: Baeza Villarroel, J.C. (2008). “Higiene y prevención de la ansiedad“. Madrid: Díaz de Santos. Clínica de l’Ansietat, especialistes en Barcelona i Madrid.

Vídeo: Fisiología del estrés. Programa Redes.TV2

Altres vídeos relacionats

Ansietat: avisos i funcions

Funcions de l’ansietat

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 3 de març de 2021

Les emocions disposen i orienten cap a determinades actituds i accions, articulant eficaçment -no sempre- percepció, cognició, fisiologia, afectes i conducta. Tot això, depenent, bàsicament, dels resultats/expectatives relacionats amb aconseguir/conservar el que desitgem i allunyar-nos/minimitzar l’indesitjable, amb uns mitjans i unes circumstàncies.

L’ansietat constitueix, d’una banda un sistema d’alerta que ens avisa de que alguna cosa requereix de la nostra atenció o consideració. Dit d’una altre manera, compliria a nivell psicològic, una funció semblant a la del dolor a nivell físic. A nivell físic podria fer-nos mal el cap, sentir-nos cansats, notar els músculs carregats i això seria l’avís per realitzar alguna acció immediata, o no. L’ansietat ens avisa de possibles riscos, necessitat de recursos extra, incompatibilitats, contraindicacions, amenaces.

Més enllà d’aquesta funció d’advertència, l’ansietat ens disposa a actuar al respecte: atendre i pensar sobre l’assumpte, valorar-ne la importància i conseqüències, vigilar, disposar de recursos, etc.

El registre emocional de l’ansietat es projecta en la dimensió Desactivació-Atenció-Alerta-Alarma, en funció de la percepció de la gravetat, imminència, probabilitat de que succeixi el risc, d’una banda, i de la disponibilitat percebuda de recursos per fer-hi front.

Pel que fa a la seva funció operativa, l’ansietat propicia diferents tipus d’accions de mobilització. Veiem les més importants, pensant en l’exemple de la realitació d’un concurso o oposició:

Advertir, prendre consciència de les conseqüències positives/negatives del resultat de la prova, vigilar que els nostres drets no estan conculcats en la convocatòria, en el seu cas reclamar, que complim amb els requisits exigits, estar atents a procediments, dates.
Preparar-se, posar-se en les condicions físiques i psicològiques necessàries per a afrontar la prova, el procés fins que se celebri i els esforços o renúncies exigides. Capacitar-se, adquirir coneixements, entrenar-se, establir controls.
Buscar recolzament, fer-se amb els mitjans materials o personals necessaris: anar a una acadèmia o tenir un preparador personal, comprar llibres o apunts.
Prevenir, preparar les coses necessàries per un fi, prendre precaucions per evitar un mal: fer una programació que ens permeti acabar i repassar el temari, disposar de mesures que ens comprometin a fer-ho, comptar amb recursos econòmics per sobreviure durant el període de preparació i assegurar-nos el temps necessari per fer-ho. Preveure, disposar amb antelació de mitjans per disminuir els efectes negatius d’alguna cosa, alternatives si no es superés la prova satisfactòriament.
Afrontar, posar-se en disposició de fer front a una situació amb certa dificultat com realitzar un examen escrit o oral, concentrar-se, controlar l’estrès i els nervis.
Establir prioritats en l’ús de recursos i esforços: renunciar, posposar o deixar sota mínims altres activitats o interessos, per afavorir l’estudi i la preparació adients. Inhibir/bloquejar altres activitats no compatibles o inconvenients en un moment donat.
Lluitar, fer valer, defensar el nostre examen, superar objeccions.
Protegir-se de possibles invalidacions, impugnar preguntes, procediments o resultats incorrectes, que ens puguin desfavorir.
Evitar anar a l’examen, arribat el moment, si no ens haguéssim preparat prou, o fugir, abandonar, un cop dins, si la dificultat supera amb escreix el que podem fer front amb alguna probabilitat d’èxit.

Moltes coses ens van be gràcies a l’ansietat, que sota les condicions adequades, milloren el nostre rendiment i adaptació al medi.

L’ansietat es converteix en disfuncional

quan és desproporcionada, compromet la salut i el benestar o l’autonomia.
quan interfereix de manera significativa en el normal desenvolupament de les activitats de la persona (estudis, feina, vida social, vida familiar, oci).
quan s’instaura el mecanisme de la “por a la por”: les manifestacions de l’ansietat es converteixen en el seu principal disparador.
quan dins de les funcions de l’ansietat, s’activa de forma recurrent alguna inadequada al cas, en lloc de les més funcionals o convenients. A mida que el registre emocional es polaritza cap a l’estat d’alarma, es veuen més afavorides les respostes més primàries i reactives (evitació, fugida, irritabilitat, paràlisi).
quan s’imposen i se sistematitzen les formes d’afrontament reactives, impulsives, immediates, davant les proactives, estratègiques i de llarg abast.
quan es confon l’afrontament de l’emoció i els seus efectes amb el problema: rascar la ferida, buscant reduir la picor, en comptes de centrar-se en la seva cura, o en el que l’origina; també fer a la vegada les dues coses.

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12 – 607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92 – 607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

Fuente: Clínica de l’Ansietat. Especialistes en el tractament de l’ansietat.[:]

Regulació emocional

Què són les emocions

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 28 de febrer de 2021

Les emocions són respostes o reaccions que modifiquen el nostre afecte i ens predisposen a l’acció. La seva funció és adaptativa i ens dirigeix a preparar-nos cap a determinades accions. Aguditzen els nostres sentits i ens mobilitzen en una determinada direcció. Aquestes reaccions es manifesten amb canvis fisiològics, canvis a nivell de pensament i canvis a nivell de conducta. Les emocions modifiquen el nostre estat afectiu i compleixen alguna funció útil i profitosa per satisfer les nostres necessitats o objectius. Les emocions canvien el nostre afecte, motiven les nostres accions i també compleixen una funció de comunicació social.

Amb aquets canvis es promouen comportaments i accions dirigides bàsicament a evitar allò que ens resultaria perjudicial i apropar-nos a allò que ens resultaria beneficiós.

Existeix un grup d’emocions bàsiques o primàries i altres més complexes anomenades secundàries. Les emocions primàries son: por, ira, alegria, tristor, sorpresa i fàstic. Respecte les emocions secundàries, els autors les descriuen com emocions més complexes, combinació de les primàries, dependents de l’aprenentatge, la cultura i el procés maduratiu de la persona. La seva expressió és molt similar entre nosaltres, però depenent de les nostres característiques, aprenentatges i experiències, experimentarem certes emocions d’una manera particular i diferent als altes.

El mateix passa amb el motiu que les provoca. Una mateixa situació pot desencadenar emocions diferents entre les persones o amb un grau d’intensitat molt diferent. En aquest sentit, també les nostres característiques i experiències modulen la manera en que experimentem les emocions. Mitjançant com visquem una situació, com la interpretem o percebem, experimentem emocions diferents o amb un nivell d’intensitat més o menys elevat.

Un bon exemple el tenim mitjançant com vivim la por, que és una de les expressions fonamentals de l’ansietat. No a tothom li fa por el mateix ni amb la mateixa intensitat.

Alguns exemples:

Cometre una errada a la feina: Hi ha qui viurà aquest fet amb temor a que el seu cap li digui alguna cosa, el sancioni o inclús l’acomiadi, o pensi malament de les seves capacitats, i per tant se sentirà ansiós, amb por i preocupat. Però una altre persona, encara que no estigui satisfeta, pot entendre que és normal cometre errors i que tot i això la seva feina és vàlida i de qualitat. Aquesta persona no sentirà por ni preocupació o en tot cas la intensitat serà molt més baixa que en el primer cas.
Tenir una cita: Algunes persones, davant la situació de conèixer a algú i tenir una cita poden activar-se molt, estar força neguitosos/es, pensar que no estaran a l’alçada o que no agradaran a l’altre persona, i per tant, dormiran malament la nit anterior, es preocuparan i s’angoixaran. En canvi, altres persones poden veure aquesta situació amb motivació i com quelcom atractiu, interpretant la cita com quelcom divertit independentment de “l’èxit”, i per tant, se sentiran il·lusionats/ades i contents/es amb la cita. La primera persona pensa preocupada “¡oh no, tinc una cita!” mentre la segona pensa alegrement “¡fantàstic, tinc una cita!”.
Una presentació en públic: Hi haurà qui davant d’una possible avaluació negativa per part dels altres sentiran por i ansietat intensos, i la seva experiència serà “he estat molt nerviós/a, la presentació ha sigut un desastre”, mentre altes podrien gaudir-ho i el seu grau d’ansietat seria pràcticament inexistent.
Viatjar en avió: Hi ha qui ho pateix i hi ha qui ho gaudeix.

Com veiem en aquests exemples, les emocions no només depenen de la situació desencadenant, també depenent de molts altres factors.

Encara que tenim tendència a distingir les emocions com a negatives o positives, aquesta distinció no fa justícia a la seva funció. Considerem aquestes dues categories per com ens fan sentir quan les experimentem. Una descripció més raonable seria dividir-les en agradables o desagradables, però considerant que totes elles serien positives per que ens ajuden a adaptar-nos i a superar dificultats. Les emocions experimentades com desagradables tenen l’objectiu d’evitar o allunyar-nos de quelcom contraproduent, mentre que les agradables tenen l’objectiu d’apropar-nos a…, o que es tornin a produir les circumstàncies o situacions que ens resulten profitoses.

Totes les emocions son adaptatives i ens ajuden?

Depenent del grau i la circumstància en que es manifestin. Si es manifesten amb una intensitat adient i davant de circumstàncies que ho requereixen, llavors si que ens ajuden, però sempre passa així. Quan passa que una emoció apareix de manera desproporcionada o exagerada, o en un context on no es requereix, pot fins i tot dificultar el nostre rendiment i la consecució d’objectius. Quan això passa, és quan considerem que una emoció és desadaptativa o inadequada. Això passa sovint amb els problemes relacionats amb l’ansietat. L’ansietat i la por ens ajuden a preparar-nos per afrontar millor una situació complicada, difícil o perillosa, però si la ansietat és massa intensa o es presenta sense que en realitat hi hagi perill, llavors pot entorpir molt el nostre benestar i els nostres objectius. Serà llavors una emoció contraproduent que ens produirà un malestar innecessari. En aquets casos la teràpia psicològica ens pot ajudar. Un tractament cognitiu-conductual ens oferirà una sèrie d’eines i estratègies per superar els nostres problemes, reconduir les nostres emocions per que apareguin de nou en un grau adient i en les circumstàncies necessàries. Ens ajudarà també a dirigir de manera adient els nostres pensaments i comportaments per tal d’aconseguir el nostre benestar.

Com a resum podríem dir que:

Les emocions son una reacció adaptativa que modula el nostre afecte i que es manifesta a nivell d’activació fisiològica, pensaments i conducta.
Ens ajuden a aconseguir els nostres objectius i satisfer les nostres necessitats dirigint accions en aquestes direccions, i també tenen una funció de comunicació social.
Depenen o es modulen a través de diversos factors: situacions desencadenants, experiències anteriors, creences i interpretacions, característiques personals…
Ens apropen a lo desitjat o agradable i ens allunyen de lo perjudicial o desagradable.
Totes les emocions, encara que siguin desagradables, tenen una funció i per tant son positives.
La única excepció és quan es presenten d’una manera molt intensa o incongruent amb al situació, llavors poden representar un problema. Si no aconseguim gestionar-les be i reconduir-les fer teràpia ens pot ajudar.

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12 – 607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92 – 607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

Clínica de
l'Ansietat

Vídeo canal

Suscríbete a la Newsletter de Clínica de la Ansiedad