El nostre mecanisme de defensa actual és hereu del que hem anat desenvolupant com a espècie amb els milers d’anys d’evolució. Els perills als quals estaven exposats els nostres avantpassats estaven relacionats amb la supervivència i amb les funcions primàries de lluita, fugida o paralització (lluitar contra els animals, competir contra altres humans, córrer, batallar, amagar-se, immobilitzar-se per passar desapercebuts, etc.). Totes aquestes accions requereixen una activació muscular alta.

Avui dia, hi ha molts perills que no se solucionen atacant o lluitant físicament, però, malgrat això, conservem el component de sobre-activació motora alta quan interpretem que una situació és amenaçadora. L’encarregat de coordinar aquesta activació motora i tots els canvis físics relacionats és el sistema nerviós autònom (SNA), també conegut com a sistema nerviós vegetatiu.

L’SNA forma part del sistema nerviós perifèric. És un sistema involuntari que s’encarrega de regular funcions tan importants com són la digestió, la circulació sanguínia, la respiració i el metabolisme. El sistema nerviós autònom es divideix en dos subsistemes que tenen funcions diferents: El sistema nerviós simpàtic i el sistema nerviós parasimpàtic.

• El sistema nerviós simpàtic: s’encarrega de prepara el cos per a l’acció i la producció de l’energia necessària. Per fer-ho activa l’alliberament de dos productes químics (l’adrenalina i la noradrenalina), que desencadenen una resposta completa, és a dir, s’experimenten tots els símptomes que componen la resposta de l’ansietat (lluita, fugida i bloqueig).
• El sistema nerviós parasimpàtic:  produeix efectes oposats al sistema nerviós simpàtic. Afavoreix la desactivació, la recuperació i la restauració de l’organisme. Afavoreix l’emmagatzematge i la conservació de l’energia. Ho fa mitjançant la acetilcolina, un neurotransmissor.

Què passa quan el nostre cervell (escorça cerebral, amígdala) interpreta que estem davant d’una situació perillosa? Es comunica amb el sistema nerviós autònom, que activa la branca simpàtica i afavoreix una sèrie de canvis físics per preparar l’organisme per lluitar o fugir. Vegeu quins son aquests canvis agrupats per sistemes.

Sistema muscular: es necessita que els grans grups musculars (extremitats i altres) entrin en acció i es tensin per poder emprendre l’acció de fugir o de lluitar.

Visió: les pupil·les es dilaten per poder tenir una visió més nítida i més aguditzada en el centre del camp visual, on se sol situar el perill, per poder discriminar-ho millor o per saber per on s’ha de fugir.

Sistema cardiovascular: s’encarrega del transport i la distribució, per via urgent, de les substàncies nutritives y de l’oxigen. Com ho fan? Mitjançant l’increment del ritme i la força dels batecs cardíacs. A la vegada es produeix una redistribució del flux sanguini. Els músculs directament més relacionats amb l’activitat física reben més sang. Per contra, la pell, els dits de les mans i els peus, i la zona abdominal reben menys sang.

Cervell també es produeix una redistribució de la sang que afecta, d’una banda, el flux disminueix a l’àrea frontal (zona vinculada amb el raonament), i de l’altra, augmenta a les zones relacionades amb les respostes instintives i motores (córrer i lluitar). La redistribució del flux sanguini al cervell pot produir sensacions de mareig, confusió i dificultar algunes funcions cognitives superiors, com la capacitat de planificació o el raonament, que es restabliran quan l’estat d’alarma desaparegui.

El sistema respiratori: la preparació de l’organisme per a una reacció ràpida i intensa requereix una aportació energètica extra (glúcids i lípids). Aquestes primeres matèries es transformen en energia mitjançant processos de combustió, per al qual es necessita oxigen, el combustible del nostre organisme, en major quantitat.

Sistema exocrí: el procés de sobre-activació propi de la resposta de lluita-fugida produeix un augment de la temperatura corporal, que per refrigerar-se l’organisme compensa tot incrementant la sudoració. D’altra banda, la pell lliscosa a causa de la suor dificultarà el ser capturats.

Tots aquests canvis constitueixen la resposta fisiològica de la ansietat; resposta que, al seu torn, acaba influint o modulant les respostes cognitives i conductuals.

Com i quan s’acaba la recció de defensa? La reacció sol frenar-se quan ens sentim fora de perill, quan el perill ja no és present. Per frenar la resposta de la ansietat se solen posar en acció, d’una banda, el sistema nerviós parasimpàtic, que com s’ha vist anteriorment, s’encarrega de protegir i reparar l’organisme, i de l’altra, l’organisme allibera una sèrie de productes químics que degraden l’adrenalina i la noradrenalina, amb la sensació de desactivació conseqüent.

Quan estem sotmesos a un nivell d’activació mol tinten i/o sostingut, els efectes produïts pels canvis fisiològics es converteixen en sensacions físiques desagradables.

La contracció dels grans grups musculars que prepara l’organisme per a l’acció es reconverteix en sensacions de tensions musculars o, fins i tot, dolor, tremolors, espasmes, rampes i batzegades. Aquestes últimes sensacions es produeixen per l’acció de l’àcid làctic, un producte que es deriva de la generació d’energia, que quan resta als músculs acaba actuant com un tòxic.

La dilatació pupil·lar que permet que entri més llum a l’ull i augmenta la discriminació visual, acaba creant molèsties com la visió borrosa, la sensibilitat a la llum, la boirina o els punts lluminosos.

L’augment de la pressió sanguínia i la freqüència cardíaca per intensificar el transport de nutrients i oxigen, es viuen com a palpitacions o taquicàrdia.

La sudoració profusa apareix per la necessitat de l’organisme de refrigerar-se, i allibera la calor generada en la producció d’energia.

Algunes vegades, la redistribució, per part del torrent sanguini, dels nutrients i de l’oxigen a les zones on són més necessaris pot produir la pèrdua de sensibilitat, formigueig, pal·lidesa i fred (especialment a les mans i als peus).

El fet que la digestió (i la secreció de saliva) sigui més lenta o es pari pot generar molèsties estomacals, nàusees, diarrea i la sensació de boca seca.

La redistribució del flux sanguini cerebral que facilita que l’organisme es concentri el l’acció (lluitar o escapar), més que no pas en l’anàlisi reflexiu, crea problemes com l’atenció selectiva enfront el perill, dificultat per pensar amb claredat o confusió, mareig i sensació de irrealitat.

L’augment de la freqüència i intensitat de la respiració, ideals per a tenir més subministrament d’oxigen als músculs, es pot transformar en hiperventilació, fet que comporta que es redueixi el nivell de diòxid de carboni a la sang; es desencadenen una sèrie de sensacions desagradables com ara: formigueig, mareig, debilitat, sensació de mareig, sudoració, calfreds, visió borrosa, taquicàrdia, nus a la gola, tremolors, sensació de irrealitat, opressió/dolor al pit, sensació de falta d’aire i cansament.

Normalment, la resposta de lluita-fugida-bloqueig descrita anteriorment, i la activació que la caracteritza, és molt oportú davant una situació de perill que comporta moviment o desplaçament. La qüestió és que moltes de les situacions amenaçadores a les quals l’home actual s’enfronta no requereixen, per solucionar-ho, d’aquesta resposta motora. I no només això, una reacció d’activació excessiva pot interferir i alarmar, més que no pas facilitar l’afrontament de la situació.

__________
Font: Gemma Balaguer Fort . Clínica de l’Ansietat. Barcelona i Madrid. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat.

 Vídeo il-lustratiu: Ansiedad

Altres vídeos relacionats

• Fisiología de la ansiedad y el estrés
• Estrés y enfermedad
• El miedo II (UNED-RTVE2)

Introducció

L’home, com a ésser humà, es desenvolupa en constant interacció amb el medi. El medi es una font d’oportunitats per a la satisfacció de les seves necessitats i interessos, però també de riscos i amenaces. En essència, la relació de l’individu amb el medi consisteix en procurar-se i conservar les primeres, i en combatre, evitar, minimitzar o contrarestar les segones.

L’evolució ha anat dotant a l’espècie de complexos mecanismes destinats a preservar-se i millorar l’adaptació a diferents entorns i circumstàncies. Entre ells, han arribat a tenir especial rellevància i desenvolupament els sistemes d’alerta i defensa. El sistema que anomenem ansietat, compleix aquestes funcions. L’ansietat és un sistema d’alarma de l’organisme davant de situacions considerades una amenaça, és a dir, situacions que ens afecten i en les que tenim quelcom a guanyar o a perdre. El concepte d’ansietat està així estretament lligat a la percepció d’amenaça i a la disposició de respostes davant ella.

La funció de l’ansietat és advertir i activar l’organisme, mobilitzar-lo, davant de situacions d’un risc segur o probable, quimèric o real, de forma que pugui sortir victoriós d’elles. Depenent de la natura de les amenaces, o adversitats, l’ansietat ens prepararà:

• per lluitar, afrontar o atacar el possible perill o problema;
• per fugir del possible perill o amenaça;
• per evitar situacions aversives o temudes;
• per activar conductes de submissió que neutralitzin conductes hostils d’altres –en situacions de tipus social-;
• per buscar recolzament, elements de seguretat i protecció;
• per donar-nos eines o coneixements que ens permetin sortejar els riscos i/o aconseguir els nostres objectius.

L’ansietat integra tres tipus de components

• Cognitius: anticipacions amenaçants, evaluacions del risc, pensaments automàtics negatius, imatges inoportunes, etc.
• Fisiològics: activació de diversos centres nerviosos, particularment del sistema nerviós autònom, que implica canvis vasculars, respiratoris, etc.
• Motors i de conducta: inhibició o sobreactivació motora, comportament defensiu, buscar seguretat, submissió, evitació, agressivitat, etc.

Cadascun d’aquests components pot actuar amb certa independència. L’ansietat es pot desencadenar, tant per estímuls externs o situacionals, com per estímuls interns del subjecte, com pensaments, sensacions, imatges. El tipus d’estímul capaç d’evocar la resposta d’ansietat vindrà determinat en gran mesura per les característiques de la persona, i les seves circumstàncies. Es tracta d’un mecanisme que facilita la nostre relació amb el medi, i està destinat a preservar els interessos de l’individu i de l’espècie.

Moltes de les coses que ens van be son gràcies, en part, al correcte funcionament d’aquest sistema: evitar activitats o llocs perillosos, que no arribem tard a la feina, fer front a diferents conflictes, preparar-nos per un exàmen o una reunió, trobar recolzament per resoldre un problema, minimitzar alguns contratemps o trobar formes d’assumir-los i reformular-los. De fet, per desenvolupar-nos convenientment, en funció de les exigències i opcions del medi, per un cantó, i de les nostres possibilitats i interessos, per un altre, és necessari un cert estat d’alerta, una activació psicològica i fisiològica mínimes. D’una altre manera seriem massa lents, poc atents, amb poca capacitat d’anticipació i resposta, el que ens podria comportar més d’un perjudici o renúncia.

Quan l’ansietat és proporcionada i es manifesta dintre d’uns límits, no s’aprecien manifestacions simptomàtiques -els canvis psicofisiològics no arriben a superar els límits sensorials dels receptors del dolor, la pressió, la temperatura-, o be son menors, excepte en algun moment puntual i limitat que poden ser elevats. Aquests canvis en els processos fisiològics no només son normals, si no que son funcionals: preparen l’organisme per emetre les accions pertinents en relació a la realitat que s’afronta o es pogués afrontar. Son molts els investigadors que han estudiat la relació entre el nivell d’activació psicofisiològica de l’organisme i la capacitat de l’individu per desenvolupar-se d’una manera eficient. En general es considera que el millor rendiment s’aconsegueix amb nivells mitjans d’activació.

Origen i manteniment de l’ansietat: factors implicats

En l’aparició i el manteniment de l’ansietat com a trastorn influeixen tres grans grups de factors: els factors predisponents, els factors activadors i els factors de manteniment.

Factors predisponents: Amb aquest termini ens referim a les variables biològiques i constitucionals, hereditàries o no, que fan més probable que un individu desenvolupi alteracions d’ansietat si es veu exposat a situacions capaces d’activar-la. Dins d’aquest grup de factors podríem considerar també alguns referits a la personalitat, depenent de la història de l’individu, condicionada per la biologia i l’aprenentatge. Aquests factors predisponents no son l’ansietat ni una condemna a patir-la. Son factors de vulnerabilitat. Dit d’una altre manera, hi ha persones que tenen un sistema d’alarma més sensible, per un cantó, i per l’altre més complex de desactivar un cop activat. Podríem dir que son persones que es troben regularment en una mena de pre-alerta que condiciona la seva disposició cap al medi – extern o intern -, la advertència i el registre de determinats successos, i la configuració d’un tipus de respostes –defensives- com a més probables.

Alguns d’aquests factors predisponents es desconeixen, tot i que es presumeix la seva existència. Altres son coneguts, però, en un gran nombre d’ells, sobre tot en els d’origen genètic, no s’han desenvolupat encara teràpies específiques. Si existeixen tractaments per la correcció d’alguns dels efectes causats per aquests factors i expressats, en els sistemes de neurotransmissió, el que permetria la reducció de la seva influència, en alguns casos important, la conseqüent millora, i la reducció de la vulnerabilitat.

Factors activadors: Amb aquesta expressió ens referim a aquells fets, situacions o circumstàncies que son capaces d’activar el sistema d’alerta, la preparació per respondre davant elles i la resposta pròpiament dita. Hem assenyalat anteriorment que l’ansietat està fonamentalment vinculada a la percepció d’amenaça, per tant, en essència, els factors activadors de l’ansietat son aquells que estan relacionats amb l’amenaça i la seva natura. Hem indicat, també, que la percepció de risc, es a dir, del que considerem amenaçant, depèn fonamentalment d’un procés d’avaluació, conscient o automàtic, determinat per la valoració de què passa i com ens afecta, per un cantó, i què podem fer davant això, per altre.

Bàsicament, en termes generals, l’ansietat procedeix de dos tipus de problemes. En primer lloc, de la possible dificultat de plans, desitjos o necessitats, encara en desenvolupament, que considerem important o necessària – per exemple, la superació d’un examen per accedir a un lloc de feina-. En segon lloc, del possible deteriorament d’objectius que ja hem aconseguit, mèrits amb els que ja contem o formen part del nostre estatus. Així , percebríem com amenaçant la pèrdua de la salut o la feina. També es troben en aquest grup els factors altres que per diverses vies indueixen una sobre-estimulació/sobre-activació de l’organisme: podem anomenar especialment l’estrès i el consum de substàncies, particularment les estimulants.

Factors de manteniment: Aquest grup de factors afecten fonamentalment a aquells casos en que els problemes originaris d’ansietat no es resolen satisfactòriament, o be quan l’ansietat arriba a límits de trastorn. Un cop que l’ansietat es manifesta com a problema té certes probabilitats de incrementar-se. En el moment que l’ansietat apareix, degut a factors activadors, ajudats en major o menor mesura pels factors predisponents, si és excessiva i sostinguda, propicia l’aparició de problemes de salut. Aquests problemes, que prèviament no existien, son deguts a l’ansietat, i alhora, la multipliquen. La salut és un be valorat en si mateix. Si apareix un problema, per qualsevol motiu inclosa la pròpia ansietat, genera un increment de l’estat d’alerta i indefensió. S’ha de considerar a més, que la salut és una condició necessària per la realització d’altres plans que poden empitjorar pel nou estat de l’organisme, el que provocaria l’aparició de nous problemes, diferents dels que originalment van motivant l’ansietat, però que contribueixen a la seva retroalimentació.

Les accions vinculades a l’ansietat com a mecanisme d’alarma – fixem-nos en aquesta veu: ¡¡ A l’arma!!, pel seu valor d’adaptació i de supervivència, son jeràrquicament prioritaries sobre altres accions, de forma que es retirne d’aquestes últimes recursos atencionals, cognitius i conductuals per poder respondre satisfactòriament a l’emergència. Té la seva lògica que, si per exemple, es declara un incendi, la gestió d’altres programes d’acció en curs llegir, fer un informe, participar a una reunió, menjar- passi a un segon termini. Si l’ansietat és puntual, la paralització provisional d’aquets programes, o del seu seguiment sota mínims, no representa grans inconvenients, però si l’estat d’alarma s’allarga en el temps afecta de manera important el seu desenvolupament, i provocarà conseqüències per l’individu que es convertiran en noves fonts d’ansietat.

Finalment, dins dels factors de manteniment, hem de anomenar les estratègies contraproduents d’afrontament: solucions intentades, fallides, que destinades a regular l’ansietat, els seus motius o els seus efectes, no només no ho aconsegueixen, si no que contribueixen al seu creixement i perpetuació. Aquests procediments son variats i afecten tant al control dels símptomes com dels pensaments, del medi i de la conducta. Per posar un exemple, podríem ó citar la hiperventilació. Algunes persones, davant la sensació d’ofec i falta d’aire, responen amb una respiració ràpida, superficial, i intensa, que com a conseqüència provoca una caiguda brusca dels nivells de diòxid de carboni, el que provoca un increment de la sensació d’ofec, la calor, i el ritme cardíac, el mareig, el formigueig, etc, símptomes que incrementen més la por.

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12 – 607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92 – 607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

__________

Font: Baeza Villarroel, J. C.  Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat. Madrid i Barcelona

Més informació

Llibres

Entrevista al Dr. Baeza Villarroel, en Onda Radio, sobre La ansiedad y sus trastornos:

Video: La ansiedad y sus trastornos

Documentos relacionados

1. Ansiedad y herencia
2. Ansiedad y aprendizaje
3. Ansiedad y personalidad
4. Prevención de la ansiedad
5. Afrontamiento contraproducente

“La relació amb la realitat és conflictiva perquè som activament dins d’ella o, millor, som part d’ella, i en ella l’ésser humà desitja respecte dels objectes i, per tant, ha de modificar-la, a la qual cosa la realitat es resisteix. L’ésser humà vol el que no té i allò que té, té por de perdre-ho.”

Carlos Castilla del Pino, a Teoría de los sentimientos

Introducció

La conducta de la persona és motivada: implica activació (intensitat) i direcció (aproximació-evitació). Les emocions, l’ansietat entre elles, reflecteixen la relació entre els motius (necessitats) i l’èxit, o probabilitat d’èxit, en el moment de realitzar la conducta apropiada per obtenir l’objecte o la meta que satisfaci aquesta necessitat (Palmero, 1996).

Segons la relació necessitats-mitjans-conducta-èxit, s’origina una emoció o una altra –ansietat, depressió, etc.-. Posem-ne un exemple. Imaginem que som en el període de prova d’una feina que constitueix una oportunitat important per desenvolupar la nostra carrera professional. Aquesta feina, a més, ens permetrà obtenir uns ingressos amb els quals podrem dur a terme el pagament d’algunes necessitats peremptòries –alimentació, habitatge, cotxe- i ens atorgarà prestigi social en el nostre medi. La nostra meta és demostrar que som la persona adequada per al càrrec i aconseguir-lo de manera definitiva. Les nostres accions (activació i conducta) estaran orientades (direcció) a aconseguir aquest objectiu utilitzant els mitjans i els recursos més convenients. Si els nostres plans es veuen amenaçats –hem comès algun error, ens manca alguna habilitat, el cap ha qüestionat alguna de les nostres decisions, per exemple- és molt probable que la nostra resposta emocional sigui de por, d’inseguretat o d’ansietat davant del risc de no aconseguir l’èxit pel que fa als nostres propòsits.

Si finalment el que succeís fos que efectivament fracasséssim, és molt probable que la nostra reacció emocional fos de tipus depressiu, de manera que sentiríem tristesa, desànim, culpa i desgana davant de nous intents. Panksepp (1991) considera les emocions com a determinats tipus de processos sincronitzadors o coordinadors que es produeixen al cervell i que activen tendències particulars d’acció. Així, l’ansietat probablement tendirà a propiciar accions defensives –atac, fugida, preparació de mitjans i suports, combativitat-, mentre que la depressió segurament facilitarà la desactivació de plans, la autocrítica i el qüestionament de les nostres capacitats, la desconfiança en els nostres recursos, el desinterès, el retraïment, etc.

L’ansietat és una emoció caracteritzada pels sentiments de por, de temor, d’aprensió, de inseguretat, com a conseqüència del fet que l’individu sent amenaçats els seus interessos, disposa de mitjans insuficients, té dificultats per realitzar les conductes adequades, desconfia de les seves capacitats, se sent insatisfet amb l’èxit obtingut o té problemes per mantenir aquests assoliments.

Quan hi ha una proporcionalitat entre els mitjans-recursos amb què una persona compta (o aquesta sap reconèixer) i les exigències-condicionants del medi als quals ha d’enfrontar-se, l’individu té la percepció de control dels problemes i de les dificultats, i, per extensió, de la seva conducta i dels seus plans. Quan no és així, la persona se sent desbordada, a mercè de les circumstàncies. La percepció de falta de control, sia del medi intern o de l’extern, activa una disposició de l’organisme cap a un tipus específic d’accions i actituds relacionades amb la defensa, amb la recerca de seguretat, amb la prevenció o amb l’atac, a través de conductes específiques d’afrontament de la situació.

Si les conductes d’afrontament són efectives, es restableix de nou el control –l’antic o un de nou- i es torna a la normalitat; si no, és probable que es multipliquin les dificultats i s’incrementi progressivament l’ansietat. Els propòsits que donen sentit i direccionalitat a les accions, i els processos d’avaluació que, en el cas de l’ansietat, cataloguen una situació com a amenaçant quant a aquests propòsits o metes, no sempre són conscients o no ho són en la seva totalitat. Alguns processos són automàtics (movem la mà de manera reflexa si s’apropa una vespa o si ho fa simplement un objecte estrany que encara no hem identificat) o s’han automatitzat (conduïm sense parar atenció constantment a la destinació ni als procediments que cal seguir per dur a terme les operacions i les maniobres que realitzem).

Si recordem una altra vegada la definició d’ansietat –alerta de l’organisme davant de situacions que es consideren amenaçants- se’ns planteja la qüestió de com l’organisme qualifica una situació com a amenaçant; és a dir, com processa la informació a partir de la qual s’ha de generar o no l’estat d’alerta i les respostes que corresponguin al cas. En el processament de la informació vinculat a la percepció de riscos, hi participen, coordinadament, algunes àrees cerebrals responsables de les respostes emocionals bàsiques –tàlem, amígdala- i l’escorça cerebral.

Aquest processament es produeix en tres etapes (Beck y Clark, 1997):

• 1.ª etapa: Avaluació inicial de l’amenaça. S’esdevé un reconeixement automàtic i instantani dels estímuls i aquests es classifiquen com a amenaçants o no. Aquest procés consumeix pocs recursos atencionals i permet el processament paral·lel d’altres plans o informacions.
• 2.ª etapa: Activació primitiva davant l’amenaça. Després de l’evidència inicial de perill, s’activen les respostes cognitives, emocionals, fisiològiques i conductuals característiques de l’ansietat. Aquesta segona etapa, que inclou les respostes de fugida o de posar-se fora de perill, també és automàtica, rígida, no racional i totalment o parcialment inconscient. La persona només és conscient dels resultats d’aquesta avaluació primitiva de l’amenaça; és a dir, dels efectes fisiològics, emocionals i conductuals que se’n deriven, i dels pensaments automàtics que l’acompanyen. El processament de la informació característic d’aquesta etapa consumeix molts recursos atencionals. Es produeix, a més, intolerància a la incertesa i una sobrevaloració del dany i de la probabilitat que aquest es produeixi.
• 3.ª etapa: Pensament reflexiu. La persona pot raonar els seus pensaments i els seus propòsits, i avaluar l’exactitud de la seva valoració inicial d’amenaça i la disponibilitat i la eficàcia dels seus recursos per afrontar-la. És un processament de la informació més complex, lent, racional i conscient.

El model de processament de la informació que acabem d’explicar encaixa amb formulacions neurobiològiques como la de LeDoux (1999). Segons LeDoux, els senyals o estímuls fòbics es processen inicialment al tàlem, des d’on es transmet una informació primària a l’amígdala i, des d’aquesta, al sistema nerviós autònom i a altres centres nerviosos. Aquesta transmissió, rapidíssima, permet un canvi en la focalització de l’atenció i una resposta accelerada d’escapada o de recerca de seguretat –aquest procés correspondria a les etapes 1.ª i 2.ª citades amb anterioritat-. Simultàniament, l’escorça cerebral rep del tàlem una informació més completa i més conscient del problema, cosa que li permet fer-se’n una representació més precisa –etapa 3.ª-. Aquesta informació es trasllada també a l’amígdala, des d’on s’envia de nou al sistema nerviós autònom i a altres centres.

El fet que la informació viatgi per una via més ràpida, més curta i més directa del tàlem a l’amígdala, abans que aquesta última rebi la informació processada per l’escorça cerebral, és probable que permeti que les respostes emocionals s’iniciïn a l’amígdala abans que la persona sigui conscient de l’estímul, intern o extern, que la fa reaccionar. Des de l’escorça cerebral també podrien sortir informacions cap al sistema neuroendocrí, el qual, a través de les hormones, participa, a mig termini sobretot, en les respostes de l’organisme davant l’ansietat i l’estrès.

Però la informació no només viatja de dalt a baix, sinó que també ho fa de baix a dalt. Això implica que l’activació emocional que es reflecteix a les vísceres –cor, pulmó, estómac- i als músculs pot influir i condicionar l’activitat dels processos cognitius superiors. De la mateixa manera que els pensaments amenaçants poden activar respostes autònomes que preparen l’organisme per a la defensa, la sobreestimulació/sobreactivació perifèrica pot activar el pensament, que mira de buscar o suposar possibles perills. És a dir, pensaments amenaçants fan que l’organisme s’activi per defensar-se, però l’activació defensiva pròpia de les etapes 1.ª i 2.ª citades amb anterioritat pot fer que el cervell conscient tracti d’indagar d’on ve el perill que està pressentint. Això podria explicar, també, com és que els símptomes d’ansietat poden convertir-se en font d’ansietat i preocupació.

Referent a les estratègies contraproduents d’afrontament de l’ansietat, la majoria dels procediments que cal seguir estan relacionats amb els processos característics de la etapa o del nivell de processament tres, ja que els nivells un i dos són menys accessibles pel que fa al control directe i voluntari per part de la persona. El nivell tres de processament està estretament lligat als processos cognitius i operatius de l’individu, molts dels quals són conscients i intencionals, com a mínim en part.

Un esquema d’interrelació de les variables operatives per a l’estudi de l’ansietat

Esquema  que  representa la interrelació de les variables operatives per a l’estudi de l’ansietat, les definicions de les quals podrien ser les següents:

• Amenaça. Fa referència a aquells danys, a aquelles pèrdues o a aquells obstacles que poden alterar negativament els plans, els interessos, els assoliments o l’estat de l’individu.
• Anticipació. Fa al·lusió a un procés cognitiu d’avaluació d’un succés que encara no ha tingut lloc, en relació amb el qual l’individu calcula possibles riscos, com es produiran o no i com es podrien prevenir o afrontar.
• Reacció psicobiològica. Sobreactivació i sobreestimulació internes de l’organisme davant una situació considerada amenaçant.
• Afrontament. Esforços cognitius i conductuals que es duen a terme per fer cara a les demandes específiques, internes o externes, que són avaluades com a amenaçants o bé com a excedents o desbordants dels recursos del subjecte.
• Resultats. Són les conseqüències, adaptatives o no, de l’afrontament de la situació amenaçant i tenen repercussió en els estats-processos afectius, efectius i fisiològics de l’organisme.

L’ansietat no és assimilable, exclusivament, a una variable ni a una relació particular entre aquestes, sinó al conjunt de totes elles com a sistema.

L’afrontament efectiu dels riscos o dels obstacles que poden amenaçar els assoliments pretesos o el manteniment d’aquells que ja es tenen o s’han aconseguit -statu quo- i que es volen conservar, redueix l’ansietat o la desactiva. L’afrontament no efectiu intensifica l’ansietat. A mesura que un projecte o un assoliment es degraden i l’activació fisiològica i la psicològica arriben a límits propis d’un trastorn, l’ansietat compromet, obstaculitza o degrada –en una paraula, amenaça- la continuïtat d’altres plans inicialment no problematitzats, de manera que comença així un procés de generalització, o reaccions en cadena, que retroalimenta l’ansietat negativament, ja que l’individu veu els seus recursos progressivament més desbordats i el seu benestar reduït o convertit en malestar.

__________

Font: Baeza Villarroel, J.C. (2008). “Higiene y prevención de la ansiedad“. Madrid: Díaz de Santos. Clínica de l’Ansietat, especialistes en Barcelona i Madrid.

Vídeo: Fisiología del estrés. Programa Redes.TV2

Altres vídeos relacionats

• Amígdala versus lóbulo frontal
• El miedo I (UNED_RTVE2)
• El miedo II (UNED-RTVE2)

Introducció

La personalitat és el patró de pensaments, sentiments i conductes que presenta una persona i que persisteix al llarg de tota la vida i en situacions diverses. La personalitat és estable en el temps i en les situacions; això implica que tendim a comportar-nos de manera similar en contextos diferents i en diversos moments de la vida.

Els trets són els atributs o les característiques de la personalitat. Segons les teories psicològiques, n’hi ha molts. A més, hi ha autors que anomenen de maneres diferents característiques de la personalitat que són similars o fins i tot les mateixes. Els trets més coneguts són: extraversió o afecte positiu (positive emotionality or positive affect), neuroticisme o afecte negatiu (negative emotionality or negative affect), psicoticisme, perfeccionisme, etc. Una persona extravertida busca la companyia dels altres i en gaudeix, prefereix fer activitats en grup que de manera individual, té habilitats socials i és una persona activa, amb energia, entusiasta. Una persona introvertida (el pol oposat) prefereix dur a terme activitats en solitari o amb poques persones i tendeix a ser més inhibida, més reflexiva, més cautelosa, etc. Cadascun dels trets i els seus contraris se situen en els extrems d’un contínuum, de manera que les persones ens diferenciem les unes de les altres en el grau en què presentem cada tret. Les persones amb un alt grau de neuroticisme (considerat per alguns autors sinònim d’ansietat tret) mostren tendència a la por, a la tensió, a la preocupació. Són persones emocionalment inestables, que tenen sentiments de tristesa, de solitud o d’ira amb freqüència. Les persones amb un grau baix de neuroticisme gaudeixen d’estabilitat emocional, són tranquil·les i estan segures de si mateixes.

Es considera que la personalitat pren la seva forma al llarg del temps a partir de les experiències viscudes. No obstant això, determinades característiques de la personalitat apareixen ja durant els primers anys de vida. La part innata de la personalitat s’anomena temperament. Podríem dir que el temperament és el substrat biològic-genètic de la nostra manera de ser, l’equipatge que porten incorporat els nens quan neixen.

Relació entre la personalitat i la psicopatologia

La nostra conducta està determinada per la interacció entre els factors biològics, els ambientals i la nostra personalitat. La manera com ens comportem en un moment determinat depèn de la situació en què ens trobem i de com siguem. La nostra personalitat determina, com a mínim en part, com reaccionem davant d’una situació. Vegem-ne un exemple. En un bar, un desconegut comença a parlar-nos. Una persona extravertida probablement iniciarà una conversa amb ell. En canvi, una persona introvertida intentarà eludir les preguntes o deixarà clar d’alguna manera que no vol continuar parlant.

Òbviament, les experiències que ja hem viscut influeixen en el nostre comportament i l’aprenentatge de conductes més adaptatives pot fer que no sempre ens comportem de la mateixa manera. Si continuem amb l’exemple, una persona introvertida pot fer l’esforç de comportar-se més obertament si ha après que aquesta manera d’actuar li reporta algun tipus de benefici (facilitar el contacte social, millorar l’autoestima, etc.). A més de repercutir en el nostre comportament, es considera que el temperament i les característiques de la personalitat influeixen en l’aparició de problemes psicològics. Per exemple, el temperament difícil dels nens s’ha associat a l’aparició de problemes de comportament (agressivitat, desafiament als adults, robatoris, etc.). Molts estudis suggereixen que el temperament difícil del nen (un nen irritable, amb dificultats per adaptar-se als canvis, amb problemes per establir una regularitat en els hàbits d’alimentació, d’higiene i de son…) podria tenir una interacció amb la manera d’educar-lo dels pares (són autoritaris, l’escridassen, utilitzen càstigs físics, són inconsistents i poc ferms a l’hora d’aplicar els càstigs o són incapaços de posar límits), cosa que té com a conseqüència un problema de comportament. És clar que el temperament difícil del nen no condueix de manera invariable a un problema de comportament; calen unes circumstàncies determinades en l’ambient (que els pares l’eduquin de manera autoritària, per exemple) perquè s’observi aquest resultat.

Altres estudis assenyalen que el neuroticisme està molt relacionat amb els trastorns emocionals. S’ha observat que un bon nombre d’individus que pateixen depressió tenen graus elevats de neuroticisme i es considera que presentar aquest tret de la personalitat pot fer que es tingui predisposició per a aquest tipus de problema psicològic.

Relació entre la personalitat i l’ansietat

La relació entre les característiques de la personalitat i l’ansietat ha estat molt estudiada. Concretament, s’han investigat les relacions entre:

• Trets de la personalitat y trastorns d’ansietat: S’han analitzat les relacions més o menys específiques entre determinades característiques de la personalitat i diversos trastorns d’ansietat, tenint en compte que aquests trets podrien predisposar els individus que els tenen en grau elevat a patir aquests trastorns.
• Trastorns d’ansietat i trastorns de la personalitat: S’han estudiat les relacions més o menys específiques entre els trastorns d’ansietat i els de la personalitat, prenent, en alguns casos, els primers com a predisposants per als segons.

Trets de la personalitat i trastorns d’ansietat

En molts casos, les persones que pateixen un trastorn d’ansietat són vistes pels altres com persones molt ansioses. Això és diferent de la reacció més o menys adaptativa que una persona pot tenir davant una situació amenaçant. En el primer cas, diem que aquest individu és ansiós; en el segon, que està ansiós. Cal distingir entre ansietat tret i ansietat estat. L’ansietat tret és una característica de la personalitat relativament estable (al llarg del temps i en diverses situacions). El tret d’ansietat fa referència a la tendència de l’individu a reaccionar de manera ansiosa. Al·ludeix a la predisposició de l’individu per percebre les situacions com a perilloses o com a amenaçants i a la tendència a respondre-hi amb ansietat.

Les persones més ansioses tenen un tret d’ansietat molt marcat, de manera que tenen tendència a percebre un gran nombre de situacions com a perilloses o com a amenaçants i a respondre-hi amb estats d’ansietat de gran intensitat.

L’ansietat estat fa referència a un estat emocional transitori i fluctuant al llarg del temps. El grau d’elevació de l’estat d’ansietat hauria de ser alt en circumstàncies que el subjecte percebi com a amenaçants i baix en situacions no amenaçants o en circumstàncies en què, tot i haver-hi perill, aquest no es percep com a amenaçant. Ambdós conceptes estan relacionats. Una persona amb un elevat grau d’ansietat tret presenta, per regla general, una ansietat estat també elevada. No obstant això, una persona amb un baix grau d’ansietat tret pot tenir, de manera puntual, reaccions d’ansietat d’intensitat elevada davant situacions que percebi com a amenaçants (ansietat estat). Així, per exemple, una persona amb un baix grau d’ansietat tret pot sentir-se ansiosa davant la imminència d’un examen. En canvi, una persona amb un elevat grau d’ansietat tret no només estarà nerviosa en aquesta situació, sinó que també ho estarà en moltes d’altres.

Segons molts autors, l’ansietat tret és la característica de la personalitat subjacent a molts trastorns d’ansietat. És a dir, és probable que moltes persones que pateixen un trastorn d’ansietat tinguin un alt grau d’ansietat tret. Es tracta d’una característica de la personalitat amb una important càrrega genètica i es creu que podria estar implicada en la incrementada vulnerabilitat a patir trastorns d’ansietat i de depressió que tenen aquestes persones. Per a alguns autors, la manifestació més pura d’un elevat grau d’ansietat tret és el trastorn d’ansietat generalitzada (TAG).

Els trastorns d’ansietat també tenen en comú un altre tret de la personalitat: l’evitació del dany (harm avoidance). Alguns autors relacionen aquest tret amb una característica temperamental que s’observa ja en nens molt petits: la inhibició conductual. Les persones amb una inhibició conductual o una evitació del dany altes acostumen a evitar estímuls nous o no familiars i a comportar-se de manera inhibida davant d’ells; acostumen a reaccionar amb retraïment (no s’apropen a l’estímul desconegut, se n’allunyen). Són persones cauteloses, tenses, que es fatiguen amb facilitat, tímides, aprensives i pessimistes. Així, per exemple, un nen amb un grau elevat d’inhibició conductual es mostra poruc davant persones desconegudes i acostuma a evitar les situacions socials en què ha d’establir relació amb individus que no coneix (o aquelles en què no hi ha un cuidador o un familiar). Molts estudis han associat aquest tret temperamental en els primers anys de vida amb la presència de fòbia social en la infància, en l’adolescència o en l’edat adulta. Com assenyalàvem en un altre paràgraf d’aquest article, presentar aquest tret o aquest temperament no condueix de manera invariable a patir fòbia social. Els individus que presenten aquest trastorn d’ansietat poden haver estat mancats de models de conducta assertiva (per exemple, els seus pares poden ser també tímids) o no haver viscut experiències que els ensenyin a comportar-se d’una altra manera.

L’evitació del dany també s’ha associat al trastorn de pànic. Alguns estudis suggereixen que les persones amb atacs de pànic podrien tenir uns trets temperamentals comuns que podrien ser anteriors a l’aparició del trastorn: – Elevada activitat del sistema nerviós simpàtic, amb símptomes com les palpitacions, la suor, la dispnea, etc. Aquests símptomes es presenten de manera esporàdica abans de l’aparició del primer atac de pànic.

• Por excessiva de patir una malaltia.
• Hipersensibilitat a la separació. Són persones dependents, amb necessitat de sentir-se protegits o de protegir els seus éssers estimats, presenten una forta unió amb els familiars.
• Dificultat per allunyar-se de llocs coneguts.
• Els costa adaptar-se als canvis i a les novetats, no acostumen a establir-se gaire lluny del seu lloc d’origen i de les persones que coneixen.
• Necessitat de seguretat. Necessiten que algú els tranquil·litzi, que els asseguri que allò que temen no passarà.
• Són persones molt preocupades per la salut i les malalties, amb una important hipervigilància de les sensacions corporals.

A més de l’evitació del dany, altres característiques de la personalitat podrien actuar com a predisposants específics del trastorn obsessivocompulsiu (TOC). Les persones amb aquest problema acostumen a ser perfeccionistes, rígides i inflexibles. Són persones que dediquen molt temps a repetir les mateixes tasques fins que el resultat arriba a ser perfecte, tenen problemes per adaptar-se als canvis i per adoptar altres punts de vista. La seva estabilitat emocional depèn del control, de la rutina i de l’ordre. Alguns autors assenyalen que aquestes característiques de la personalitat no han de ser anteriors necessàriament a l’aparició del trastorn.

La majoria dels estudis que examinen la relació entre la personalitat i l’ansietat són transversals (avaluen les característiques de la personalitat i la presència del trastorn en el mateix moment) o utilitzen un disseny retrospectiu (demanen a les persones que presenten el trastorn com eren abans de la seva aparició). Els estudis longitudinals examinats (primer avaluen la personalitat i després si apareix o no el trastorn) tampoc no produeixen resultats concloents. Per això, en aquests moments es desconeix si els trets de la personalitat antecedeixen en el temps la presència d’un problema d’ansietat o ambdues coses apareixen de manera simultània. Fins i tot hi ha autors que afirmen que algunes d’aquestes característiques o d’aquests trets podrien veure’s afectats pel curs del trastorn. Per exemple, les persones amb atacs de pànic poden tornar-se més aprensives i més hipervigilants pel que fa als símptomes físics a causa de la seva malaltia.

Trastorns d’ansietat i trastorns de la personalitat

Diversos estudis assenyalen que un percentatge elevat de persones que pateixen trastorns d’ansietat presenten també un trastorn de la personalitat. Un trastorn de la personalitat es defineix com un patró estable i inflexible de comportament que suposa malestar o danys per al subjecte o per a les persones que l’envolten. Podríem dir que una persona presenta un trastorn de la personalitat quan té determinades característiques de la personalitat en un grau molt elevat i, a causa d’això, té greus problemes en diversos àmbits de la vida (el familiar, el social, el laboral, etc.).

Els trastorns de la personalitat es diagnostiquen principalment en adolescents i en adults. En nens no es diagnostiquen aquests problemes perquè es considera que la personalitat encara no està formada. Alguns estudis suggereixen que els trastorns de la personalitat poden aparèixer amb posterioritat als trastorns d’ansietat. De fet, alguns autors creuen que els trets i els trastorns de la personalitat es podrien situar en diferents punts d’un contínuum. Per exemple, una persona pot ser tímida i introvertida, pot tenir fòbia social o pot presentar un trastorn evitatiu de la personalitat. Sota aquest punt de vista, aquest trastorn de la personalitat se situa en l’extrem més greu i més intens de la introversió. En altres treballs, en canvi, s’ha descrit que els trastorns de la personalitat podrien ser previs i influir negativament en la aparició d’un trastorn d’ansietat.

Els trastorns d’ansietat que s’han associat amb més freqüència a un trastorn de la personalitat són el trastorn d’ansietat generalitzada i la fòbia social. També les persones amb un trastorn d’angoixa (presència d’atacs de pànic) o amb un trastorn obsessivocompulsiu (TOC) poden presentar comorbiditat amb aquests trastorns. En canvi, és molt poc probable que una fòbia específica (tenir por dels insectes, de pujar en un ascensor o de fer-ho a l’avió) es vegi acompanyada d’un trastorn de la personalitat.

Els trastorns de la personalitat que amb més freqüència s’associen als trastorns d’ansietat són: el trastorn evitatiu de la personalitat, el trastorn obsessivocompulsiu de la personalitat, el trastorn límit o borderline de la personalitat i el trastorn de la personalitat per dependència. Vegem breument en què consisteix cadascun d’ells:

• Trastorn evitatiu de la personalitat: Les persones amb aquests trastorn presenten un grau molt elevat d’inhibició social, sentiments d’incompetència i molta susceptibilitat a l’avaluació negativa. Aquestes persones acostumen a evitar les relacions socials, i poden fins i tot arribar a no treballar si fer-ho implica contacte amb altres persones. Els preocupa de manera exagerada ser criticats o rebutjats en situacions socials, se senten incompetents i inferiors als altres, i tenen molta por de fer el ridícul. Es tracta d’un trastorn molt més greu i molt més crònic que la fòbia social i, per això, més difícil de superar.
• Trastorn obsessivocompulsiu de la personalitat: Les persones amb aquest trastorn es preocupen sobre manera per l’ordre, el perfeccionisme i el control. Intenten mantenir la sensació de control amb una atenció extrema a les normes, a les regles, a les llistes, als horaris, etc. Per això, acostumen a perdre’s en els detalls. El seu perfeccionisme fa que retardin molt la finalització de les seves tasques. Són persones rígides, obstinades i inflexibles. Tot i que reben noms semblants, el trastorn obsessivocompulsiu es diferencia d’aquest trastorn de la personalitat perquè es diagnostica quan apareixen obsessions i compulsions.
• Trastorn límit o bordeline de la personalitat: Es caracteritza per un patró general d’inestabilitat en l’estat d’ànim i en les relacions amb els altres. Aquestes persones s’esforcen per evitar un abandonament real o imaginari. Les seves relacions personals acostumen a ser molt intenses i sovint oscil·len entre la idealització més extrema i el menyspreu. Són persones molt impulsives (pel que fa a les despeses, al sexe, a l’abús de substàncies, a l’alimentació, etc.). Acostumen a ser habituals les amenaces de suïcidi i els intents de dur-lo a terme.
• Trastorn de la personalitat per dependència: Les persones amb aquest trastorn tenen una necessitat general i excessiva que d’altres s’ocupin d’elles, es mostren submises i tenen molta por del rebuig i de la separació. Tenen moltes dificultats per prendre decisions quotidianes i necessiten constantment la reafirmació dels altres. No volen estar sols perquè els preocupa ser incapaços de cuidar d’ells mateixos.

També alguns trastorns que apareixen amb més freqüència en la infància s’han associat amb un trastorn de la personalitat en l’edat adulta. Alguns autors suggereixen que el trastorn d’ansietat per separació (TAS) podria ser un antecedent del trastorn límit de la personalitat. S’ha observat que alguns nens amb un TAS en la infància desenvolupen aquest trastorn de la personalitat en etapes posteriors de la vida.

Tenir un trastorn de la personalitat obstaculitza la bona marxa del tractament d’un trastorn d’ansietat?

Els treballs sobre aquest tema no són concloents. Alguns indiquen que el tractament dels trastorns d’ansietat és igual d’efectiu encara que l’usuari dels serveis psicològics tingui un trastorn de la personalitat. D’altres suggereixen que la teràpia, en aquest cas, pot ser més lenta. Per exemple, alguns estudis sobre el trastorn d’ansietat generalitzada assenyalen que els usuaris que presenten un trastorn de la personalitat associat acostumen a abandonar el tractament amb més freqüència. D’altres adverteixen que en els usuaris amb un TAG o amb fòbia social i amb un trastorn de la personalitat és menys probable la remissió del problema.

__________
Font: Noemí Guillamón. Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat. Barcelona i Madrid.

Més informació

Andrews, G. (1996). Comorbidity and the general neurotic syndrome. British Journal of Psychiatry, 168 (Suppl 30), 76-84.

APA (1995). Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales (DSM-IV). Barcelona: Masson.

Clark, L.A., Watson, D., y Mineka, S. (1994). Temperament, personality, and the mood and anxiety disorders. Journal of Abnormal Psychology, 103(1), 103-116.

Endler, N.S., y Kocovski, N.L. (2001). State and trait anxiety revisited. Journal of Anxiety Disorders, 15(3), 231-245.

Matthews, G., Saklofske, D.H., Costa, P.T Jr, Deary, I.J., y Zeidner, M. (1998). Dimensional models of personality: A framework for systematic clinical assessment. European Journal of Psychological Assessment, 14(1), 36-49.

Merikangas, K.R., Swendsen, J.D., Preisig, M.A., y Chazan, R.Z. (1998). Psychopathology and temperament in parents and offspring: Results of a family study. Journal of Affective Disorders, 51(1), 63-74.

Perugi, G., Toni, C., Benedetti, A., Simonetti, B., Simoncini, M., y et.al. (1998). Delineating a putative phobic-anxious temperament in 126 panic-agoraphobic patients: Toward a rapprochement of European and US views. Journal of Affective Disorders, 47(1-3), 11-23.

Rheaume, J., Ladouceur, R., y Freeston, M.H. (2000). The prediction of obsessive-compulsive tendencies: does perfectionism play a significant role?. Personality and Individual Differences, 28, 583-592.

Watson, D., Clark, L.A., y Harkness, A.R. (1994). Structures of Personality and their relevance to psychopathology. Journal of Abnormal Psychology, 103(1), 18-31.

Més llibres