Per efectuar el diagnòstic del trastorn de pànic, també anomenat crisi d’angoixa, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Recordi, no obstant això, que vostè no pot autodiagnosticar-se, ni ha de fer-ho. Només un professional expert de la salut pot diagnosticar amb rigor i fiabilitat. Quan algú està preocupat per la seva salut o per la seva normalitat, és habitual que s’identifiqui amb símptomes o amb malalties que no pateix o que es confongui amb d’altres de possibles.

Criteris del DSM-V per al diagnòstic del trastorn de pànic. Font: American Psychiatric Association.

A. Atacs de pànic imprevistos recurrents. Un atac de pànic és l’aparició sobtada d’una por intensa o d’un malestar intens que arriba a la seva màxima expressió en minuts i durant aquest temps es produeixen quatre (o més) dels següents símptomes:

1. Palpitacions, copejament del cor o acceleració de la freqüència cardíaca.
2. Sudoració.
3. Tremolor o sacsejades.
4. Sensació d’asfíxia o de dificultat per respirar.
5. Sensació d’ofec.
6. Dolors o molèsties al tòrax.
7. Nàusees o malestar abdominal.
8. Sensació de mareig, d’inestabilitat, d’atordiment o de desmai.
9. Calfreds o sensació de calor.
10. Parestèsies (sensació d’entumiment o de formigueig).
11. Desrealització (sensació d’irrealitat) o despersonalització (separar-se d’un mateix).
12. Por de perdre el control o de “tornar-se boig”.
13. Por de morir.

Notas:

• Es poden observar símptomes específics de la cultura (per exemple, acúfens, mal de coll, mal de cap, crits o plor incontrolable). Aquests símptomes no compten com un dels quatre símptomes requerits.
• L’aparició sobtada es pot produir des d’un estat de calma o des d’un estat d’ansietat.

B. Com a mínim un dels atacs ha estat seguit d’un mes (o més) d’un dels fets següents o de tots dos:

1. Una inquietud o unes preocupacions contínues referides a altres atacs de pànic o a les seves conseqüències (per exemple, pèrdua de control, patir un atac de cor, “tornar-se boig”).
2. Un canvi significatiu de mala adaptació en el comportament relacionat amb els atacs (per exemple, comportaments destinats a evitar els atacs de pànic, com l’evitació de l’exercici o de les situacions no familiars).

C. L’alteració no es pot atribuir als efectes fisiològics d’una substància (per exemple, una droga o un medicament) ni a una altra afecció mèdica (per exemple, hipotiroïdisme o trastorns cardiopulmonars).

D. L’alteració no s’explica millor per un altre trastorn mental (per exemple, els atacs de pànic no es produeixen únicament com a resposta a les situacions socials temudes, com en el trastorn d’ansietat social; ni com a resposta a situacions o a objectes fòbics concrets, com en la fòbia específica; ni com a resposta a determinades obsessions, com en el trastorn obsessivocompulsiu; ni com a resposta als records d’esdeveniments traumàtics, com en el trastorn d’estrès posttraumàtic, ni com a resposta a la separació de les figures d’aferrament, com en el trastorn d’ansietat per separació).

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic del trastorn de pànic. Font: Organització Mundial de la Salut.

La seva característica essencial és la presència de crisis recurrents d’ansietat greu (pànic) no limitades a cap situació ni a cap conjunt de circumstàncies particulars. Són, per tant, imprevisibles. Com en altres trastorns d’ansietat, els símptomes predominants varien segons els casos, però és freqüent l’aparició sobtada de:

• palpitacions,
• dolor precordial,
• sensació d’ofec,
• mareig o de vertigen i de sensació d’irrealitat (despersonalització o desrealització).
• quasi constantment hi ha una por secundària de morir-se, de perdre el control o d’embogir.

Cada crisi acostuma a durar només uns minuts, però també poden persistir durant més temps. Tant la freqüència com el curs del trastorn, que predomina en les dones, són força variables.

Sovint la por i els símptomes vegetatius de l’atac van creixent tant que qui els pateix acaba sortint, escapant, d’allà on es trobi. Si això passa en una situació concreta, per exemple, en un autobús o enmig d’una multitud, com a conseqüència, el malalt pot, en el futur, mirar d’evitar aquesta situació.

De la mateixa manera, atacs de pànic freqüents i imprevisibles porten a tenir por d’estar sol o d’anar a llocs públics. Un atac de pànic sovint va seguit d’una por persistent a tenir-ne un altre.

Pautes per al diagnòstic

Les crisis de pànic que es presenten en una situació fòbica consolidada es consideren una expressió de la gravetat de la fòbia i aquesta té preferència quant al diagnòstic. Per a un diagnòstic definitiu, s’han de presentar diversos atacs greus d’ansietat vegetativa com a mínim durant el període d’un mes:

1. En circumstàncies en què no hi ha un perill objectiu.
2. No han de presentar-se només en situacions conegudes o previsibles.
3. En el període entre les crisis, l’individu ha d’estar, a més, relativament lliure d’ansietat, tot i que és freqüent una ansietat anticipatòria lleu.

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12 – 607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92 – 607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

Clínica de l’Ansietat. Especialistes en el tractament de l’ansietat.

Per efectuar el diagnòstic de l’agorafòbia, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Recordi, no obstant això, que vostè no pot autodiagnosticar-se, ni ha de fer-ho. Només un professional expert de la salut pot diagnosticar amb rigor i fiabilitat. Quan algú està preocupat per la seva salut o per la seva normalitat, és habitual que s’identifiqui amb símptomes o amb malalties que no pateix o que es confongui amb d’altres de possibles.

Criteris del DSM-V per al diagnòstic de l’agorafòbia. Font: American Psychiatric Association.

A. Por o ansietat intensa amb relació a dues (o més) de les cinc situacions següents:

1. Ús del transport públic (per exemple, els cotxes , els autobusos, els trens, els vaixells, els avions).
2. Estar en espais oberts (per exemple, zones d’estacionament, mercats, ponts).
3. Estar en llocs tancats (per exemple, botigues, teatres, cinemes).
4. Fer cua o estar enmig d’una multitud.
5. Estar fora de casa sol.

B. L’individu tem o evita aquestes situacions ja que la idea d’escapar podria ser difícil o podria no disposar d’ajuda si apareixen símptomes de tipus pànic o altres símptomes incapacitants o comprometedors (per exemple, por de caure en les persones d’edat avançada, por de la incontinència).

C. Les situacions agorafòbiques gairebé sempre provoquen por o ansietat.

D. Les situacions agorafòbiques s’eviten activament, requereixen la presència d’un acompanyant o es resisteixen amb una por o amb una ansietat intenses.

E. La por o l’ansietat són desproporcionades respecte del perill real que plantegen les situacions agorafòbiques i el context sociocultural.

F. La por, l’ansietat o l’evitació són contínues i duren típicament sis mesos o més.

G. La por, l’ansietat o l’evitació causen malestar clínicament significatiu o deteriorament en les àrees social o laboral, o en d’altres d’importants per al funcionament.

H. Si existeix una altra afecció mèdica (per exemple, malaltia inflamatòria intestinal, malaltia de Parkinson), la por, l’ansietat o l’evitació són clarament excessives.

I. La por, l’ansietat o l’evitació no s’expliquen millor pels símptomes d’un altre trastorn mental –per exemple, els símptomes no es limiten a la fòbia específica, a la situació; no impliquen únicament situacions socials (com en el trastorn d’ansietat social) i no estan exclusivament relacionats amb determinades obsessions (com en el trastorn obsessivocompulsiu), amb defectes o imperfeccions que es perceben en l’aspecte físic (com en el trastorn dismòrfic corporal), amb els records de successos traumàtics (com en el trastorn per estrès posttraumàtic) o amb la por de la separació (com en el trastorn d’ansietat per separació)–.

Nota: Es diagnostica agorafòbia independentment de la presència del trastorn de pànic. Si la presentació en un individu compleix els criteris del trastorn de pànic i de l’agorafòbia, s’han d’assignar tots dos diagnòstics.

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic de l’agorafòbia. Font: Organització Mundial de la Salut.

El terme agorafòbia s’utilitza aquí amb un sentit més ampli que l’original i que l’utilitzat encara en alguns països. Inclou no només tenir por dels espais oberts, sinó també altres pors relacionades amb aquesta, com por de les multituds i de la dificultat de poder escapar immediatament a un lloc segur (generalment, la llar).

El terme comprèn un conjunt de fòbies relacionades entre si, que a vegades se solapen, entre les quals hi ha la por de sortir de la llar, d’entrar a les botigues o als magatzems, de les multituds, dels llocs públics i de viatjar sol amb tren, amb autobús o amb avió.

Tot i que la gravetat de l’ansietat i la intensitat de la conducta d’evitació són variables, aquest és el més incapacitant dels trastorns fòbics i alguns individus arriben a quedar-se completament tancats a casa. A molts malalts, els aterreix pensar en la possibilitat de desmaiar-se o de quedar-se sols, sense ajut, en públic. La vivència de la manca d’una sortida immediata és un dels trets clau de moltes de les situacions que indueixen l’agorafòbia. La majoria dels afectats són dones i el trastorn s’origina, en general, al començament de la vida adulta.

Sovint estan presents símptomes depressius i obsessius, i fòbies socials, però no predominen en el quadre clínic. En absència d’un tractament efectiu, l’agorafòbia acostuma a fer-se crònica, tot i que la seva intensitat pot fluctuar.

Pautes per al diagnòstic

1. Els símptomes, psicològics o vegetatius, són manifestacions primàries d’ansietat i no manifestacions secundàries a d’altres símptomes, com per exemple idees delirants o obsessives.
2. Aquesta ansietat es limita, com a mínim, a dues de les situacions següents o hi predomina: multituds, llocs públics, viatjar lluny de casa o viatjar sol.
3. L’evitació de la situació fòbica és, o ha estat, una característica destacada.

S’ha d’especificar la presència o l’absència del trastorn de pànic en la situació que indueix l’agorafòbia: Sense trastorn de pànic. Amb trastorn de pànic.

El diagnòstic diferencial serveix per fer una correcta valoració d’una malaltia respecte a d’altres de semblants, amb les quals pot confondre’s o solapar-se. És una valoració clínica que correspon exclusivament als especialistes i en cap cas als pacients. En moltes ocasions, requereix proves i exploracions complementàries, que s’han de sol·licitar als serveis mèdics pertinents en cada cas.

L’agorafòbia és un trastorn amb entitat pròpia, que cal distingir de:

• El trastorn d’angoixa amb agorafòbia: En aquest trastorn, apareixen crisis d’angoixa inesperades i repetides que precedeixen l’agorafòbia. En l’agorafòbia sense història de trastorn d’angoixa es té por d’alguns símptomes que es poden produir en els atacs de pànic, però no de les crisis d’angoixa completes –ja que no s’han patit mai–.
• La fòbia social: També hi ha evitació, però de les actuacions públiques –per exemple, fer una conferència o impartir una classe– per por de l’opinió dels altres.
• La fòbia específica: Aquí es temen i s’eviten situacions i objectes més específics que en la agorafòbia –per exemple, les aranyes, les altures, els ascensors, els gossos–. L’evitació, com a mínim al començament, no es relaciona amb preocupacions per escapar en cas que apareguin símptomes semblants als de l’angoixa. A més, tant la por com l’evitació no es redueixen amb la companyia de persones conegudes.
• El trastorn d’ansietat per separació: S’inicia en la infància. El nen evita separar-se de la seva llar o de les persones significatives del seu entorn.
• El trastorn obsessivocompulsiu: Pot haver-hi, com en l’agorafòbia, una reducció de la mobilitat, però provocada per la prevenció de l’aparició d’un pensament obsessiu –per exemple, no sortir de casa per por de contaminar-se– o d’un ritual –per exemple, rentar-se tot el cos cada vegada que la persona creu que s’ha “contaminat”–.
• El trastorn per estrès posttraumàtic: En aquest trastorn, s’eviten situacions que han provocat un elevat estrès –per exemple, carrerons foscos i solitaris després d’una violació o sortir de casa després d’haver estat agredit cruelment–.
• El trastorn depressiu major: També hi pot haver una restricció de les sortides de la llar, però més aviat com a conseqüència de la manca de ganes, de la incapacitat d’experimentar plaer o, fins i tot, de la preocupació per plorar en públic.
• El trastorn delirant: La reclusió està motivada per preocupacions delirants –per exemple, la persona té por perquè creu que la persegueixen–.
• L’evitació per preocupacions realistes davant una malaltia mèdica: Com els casos de l’evitació per les diarrees sobtades i imprevisibles en la malaltia de Crohn o pels desmais en les isquèmies transitòries.

Més informació

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona: Masson.

Radio3W.com: Fobias con Rosa León. Psicòloga especialista en Psicologia Clínica de l’equip de  Clínica de l’Ansietat. http://dosmujeresyundivan.radio3w.com/?powerpress_pinw=262-podcast

“… Tot va començar fa 10 anys. Estava asseguda durant un seminari en un hotel i aquesta sensació va aparèixer de cop. Vaig sentir que m’estava morint. Per mi, un atac de pànic es com una experiència violenta. Sento que m’estic tornant boja. Em fa sentir que perdo el control de forma extrema. El meu cor batega amb força, tot sembla irreal i hi ha una forta sensació de perill imminent. Entre un atac i un altre sento por i angoixa per si torna a passar. Tractar de prevenir o de fugir d’aquestes sensacions de pànic és esgotador…”.

Els símptomes més freqüents de l’atac de pànic son: sudoració, palpitacions, dolors al pit, mareig o vertigen, nàusees, problemes estomacals, sufocació o calfreds, falta d’aire o sensació d’ofec, formigueig o entumiment, tremolors, sensació d’irrealitat, terror, sensació de falta de control o de tornar-se boig, por a morir.

El trastorn de pànic pot donar lloc al desenvolupament de pors agorafòbiques relacionades amb llocs o situacions on s’han produït els atacs de pànic, o si on ocorreguessin fora difícil fugir o rebre ajuda. Les crisis de pànic poden contribuir a generar altres problemes emocionals –com depressió- i altres –abús d’alcohol, per exemple-.

Més informació

Botella, C. y Ballester, R. (1997). Trastorno de pánico: Evaluación y tratamiento. Barcelona: Martínez Roca

Roca,E. y Roca, B.(1999). Cómo tratar con éxito el pánico.Valencia ACDE

Craske, M.G y Lewin, M.R. (1997). Trastorno por pánico. En V.E. Caballo (Dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos (Vol. 1, pp. 113-136). Madrid: Siglo XXI.

Video Il-lustratiu: Miedo al miedo, las crisis de ansiedad y sus consecuencias.

Altres vídeos relacionats

• Agorafobia y fobia social
• Documental: trastorno de ansiedad y agorafobia

Para efectuar el diagnóstico de Trastorno de Pánico, también llamado Crisis de Angustia, los especialistas se basan en los criterios diagnósticos del DSM-V o del CIE-10, dos clasificaciones de las enfermedades consensuadas por especialistas de diferentes nacionalidades y reconocido prestigio.

Recuerde, no obstante, que usted no puede, ni debe, auto-diagnosticarse. Sólo un profesional de la salud experto está en condiciones de hacerlo con rigor y fiabilidad. Cuando una persona está preocupada por su salud o normalidad suele identificarse con síntomas o enfermedades que no tiene, o confundirlos con otras posibles.

Criterios  DSM-V para el diagnóstico del Trastorno de Pánico. Fuente: American Psichiatric Association

A. Un ataque de pánico es la aparición súbita de miedo intenso o de malestar intenso que alcanza su máxima expresión en minutos y durante este tiempo se producen cuatro (o más) de los síntomas siguientes:

1. Palpitaciones, golpeteo del corazón o aceleración de la frecuencia cardíaca.
2. Sudoración.
3. Temblor o sacudidas.
4. Sensación de dificultad para respirar o de asfixia.
5. Sensación de ahogo.
6. Dolor o molestias en el tórax.
7. Náuseas o malestar abdominal.
8. Sensación de mareo, inestabilidad, aturdimiento o desmayo.
9. Escalofríos o sensación de calor.
10. Parestesias (sensación de entumecimiento o de hormigueos).
11. Desrealización (sensación de irrealidad) o despersonalización (separarse de uno mismo).
12. Miedo a perder el control o de “volverse loco”.
13. Miedo a morir

Notas:

• Se pueden observar síntomas específicos de la cultura (p. ej., acúfenos, dolor de cuello, dolor de cabeza, gritos o llanto incontrolable).
• Estos síntomas no cuentan como uno de los cuatro síntomas requeridos. La aparición súbita se puede producir desde un estado de calma o desde un estado de ansiedad.

B. Al menos a uno de los ataques le ha seguido un mes (o más) de uno o los dos hechos siguientes:

1. Inquietud o preocupaciones continua acerca de otros ataques de pánico o de sus consecuencias (p. ej., pérdida de control, tener un ataque de corazón, “volverse loco”).
2. Un cambio significativo de mala adaptación en el comportamiento relacionado con los ataques (p. ej., comportamientos destinados a evitar los ataques de pánico, como evitación del ejercicio o de las situaciones no familiares).

C. La alteración no se puede atribuir a los efectos fisiológicos de una sustancia (p. ej., una droga, un medicamento) ni a otra afección médica (p. ej., hipertiroidismo, trastornos cardiopulmonares).

D. La alteración no se explica mejor por otro trastorno mental (p.ej., los ataques de pánico no se producen únicamente en respuesta a situaciones sociales temidas, como en el trastorno de ansiedad social; en respuesta a objetos o situaciones fóbicas concretos, como en la fobia específica; en respuesta a obsesiones, como en el trastorno obsesivo-compulsivo; en respuesta a recuerdos de sucesos traumáticos, como en el trastorno de estrés postraumático; o en respuesta a la separación de figuras de apego, como en el trastorno de ansiedad por separación).

Criterios CIE-10 para el diagnóstico de Trastorno de Pánico. Fuente: Organización Mundial de la Salud

Su característica esencial es la presencia de crisis recurrentes de ansiedad grave (pánico) no limitadas a ninguna situación o conjunto de circunstancias particulares. Son por tanto imprevisibles. Como en otros trastornos de ansiedad, los síntomas predominantes varían de un caso a otro, pero es frecuente la aparición repentina de:

• palpitaciones
• dolor precordial
• sensación de asfixia
• mareo o vértigo
• sensación de irrealidad (despersonalización o desrealización)
• casi constantemente hay un temor secundario a morirse, a perder el control o a enloquecer.

Cada crisis suele durar sólo unos minutos, pero también puede persistir más tiempo. Tanto la frecuencia como el curso del trastorno, que predomina en mujeres, son bastante variables.

A menudo el miedo y los síntomas vegetativos del ataque van creciendo de tal manera que los que los padecen terminan por salir, escapar, de donde se encuentran. Si esto tiene lugar en una situación concreta, por ejemplo, en un autobús o en una multitud, como consecuencia el enfermo puede en el futuro tratar de evitar esa situación. Del mismo modo, frecuentes e imprevisibles ataques de pánico llevan a tener miedo a estar sólo o a ir a sitios públicos.Un ataque de pánico a menudo se sigue de un miedo persistente a tener otro ataque de pánico.

Pautas para el diagnóstico

Las crisis de pánico que se presentan en una situación fóbica consolidada se consideran expresión de la gravedad de la fobia y ésta tiene preferencia para el diagnóstico. El trastorno de pánico es el diagnóstico principal sólo en ausencia de cualquiera de las fobias. Para un diagnóstico definitivo deben de presentarse varios ataques graves de ansiedad vegetativa al menos durante el período de un mes:

1. En circunstancias en las que no hay un peligro objetivo.
2. No deben presentarse sólo en situaciones conocidas o previsibles.
3. En el período entre las crisis el individuo debe además estar relativamente libre de ansiedad aunque es frecuente la ansiedad anticipatoria leve.

Realizar una terapia psicológica te ayudará a superar tu problema de ansiedad de una manera más rápida y eficaz.

Contáctanos y te informamos:

Clínica de la Ansiedad en Barcelona: 93 226 14 12 – 607 507 097.

Clínica de la Ansiedad en Madrid: 91 829 93 92 – 607 507 097.

Correo electrónico: info@clinicadeansiedad.com

Clínica de la Ansiedad. Especialistas en el tratamiento de la ansiedad.

El diagnòstic diferencial serveix per fer una correcta valoració d’una malaltia respecte a d’altres de semblants, amb les quals pot confondre’s o solapar-se. És una valoració clínica que correspon exclusivament als especialistes i en cap cas als pacients. En moltes ocasions, requereix proves i exploracions complementàries, que s’han de sol·licitar als serveis mèdics pertinents en cada cas.

Cal diferenciar el trastorn de pànic de:

• Els trastorns d’ansietat causats per una malaltia orgànica: Tenen característiques pròpies del trastorn de pànic, però també símptomes atípics que els diferencien d’aquest.

1. Les crisis hipoglucèmiques: Causades per un baix nivell de sucre a la sang que provoca palpitacions, tremolor o suor. Això els acostuma a passar a les persones diabètiques. Les crisis apareixen acompanyades d’una gran sensació de gana i es corregeixen menjant.
2. L’hipertiroïdisme: És un augment de l’hormona tiroxina a la sang que genera símptomes semblants als dels atacs de pànic. No obstant això, en l’hipertiroïdisme, les mans estan calentes i rosades, hi ha pèrdua de pes tot i mantenir la gana normal, no se suporta la calor i la taquicàrdia apareix fins i tot en repòs.
3. L’hiperparatiroïdisme: És la falta de secreció de l’hormona paratiroïdal.
4. La síndrome de Cushing: És una elevació dels nivells de cortisol a la sang. Tot i que pot ocasionar símptomes semblants als del pànic, el més habitual és que provoqui símptomes de depressió.
5. El feocromocitoma: En aquesta malaltia, es produeixen augments dels nivells de catecolamines, com succeeix en els atacs de pànic. La diferència és que la persona se sent “com si estigués ansiosa”, però no experimenta un gran terror ni ansietat anticipatòria.
6. L’epilèpsia: Les crisis comicials parcials complexes duren uns segons i presenten símptomes com la por, l’agressivitat i la sensació de desrealització i de despersonalització. De vegades, apareixen al·lucinacions, vòmits, diarrea o micció, una alteració de l’estat de consciència i amnèsia després de l’episodi, fets que permeten diferenciar-les del pànic.
7. Els trastorns audiovestibulars: En aquesta malaltia, es pateix vertigen i no les sensacions de mareig i de inestabilitat característiques del pànic.
8. Prolapse de la vàlvula mitral: En aquesta afecció, es produeix dolor precordial, palpitacions, arítmies, no se suporta l’exercici i apareixen dispnea, mal de cap, fatiga i ansietat. A diferència del que passa amb el pànic, en la auscultació es detecta un buf sistòlic.
9. Taquicàrdia supraventricular paroxisme: És una acceleració del ritme cardíac que fa que aquest arribi fins a les 140-220 pulsacions per minut. En el pànic, el ritme cardíac no arriba a ser tan elevat.
10. Intestí irritable: Aquí apareixen nàusees i molèsties intestinals, però sense relació directa amb l’ansietat aguda (en canvi, en el pànic sí que n’hi ha).
11. Altres malalties orgàniques: Com l’anèmia, la hipertensió, l’asma, les malalties cerebrovasculars, les infeccions, la migranya, la isquèmia, els tumors, la síndrome premenstrual, la manca de vitamina B₁₂, les alteracions electrolítiques, etc.

El fet que hi hagi qualsevol d’aquestes malalties no significa que no es pugui patir un trastorn de pànic, ja que poden coexistir i relacionar-se de maneres diferents.

• Els trastorn d’ansietat per abús o per abstinència de substàncies

1. Abús: De cocaïna, d’amfetamines, de cafeïna (algunes persones utilitzen aquesta substància de manera errònia per contrarestar els efectes dels ansiolítics), de cànnabis, d’anticolinèrgics, d’al·lucinògens, d’hormones esteroides i de simpaticomimètics (com broncodilatadors o vasoconstrictors).
2. Síndrome d’abstinència: Per l’abandonament o per la reducció d’alcohol o d’ansiolítics. 

• Les crisis d’angoixa en altres trastorns d’ansietat: En la fòbia social, en el trastorn obsessivocompulsiu, en els fòbies específiques, en el trastorn per estrès agut o en el trastorn per estrès posttraumàtic, la por es desencadena a conseqüència d’un estímul extern (tot i que aquest no sempre és fàcil d’identificar), es té por d’unes quantes situacions específiques i apareix menys ansietat anticipatòria. En el trastorn d’ansietat generalitzada, els símptomes són menys intensos i més duradors, i les preocupacions no són referides a aquest símptomes.
• La depressió: És un quadre molt diferent de l’ansietat, però que pot aparèixer conjuntament amb ella. Els seus símptomes són l’apatia, la falta de motivació, una gran tristesa, la ideació suïcida, la pèrdua de la libido o de la gana, etc.
• La hipocondria: Tant en el pànic com en la hipocondria s’interpreten erròniament els senyals corporals. Però en la hipocondria, això no passa només amb els senyals propis de l’ansietat (les palpitacions, la sudoració, els marejos, etc.), sinó també amb senyals d’altres tipus (per exemple, una petita piga s’interpreta com un tumor maligne). A més, en la hipocondria es creu que l’amenaça succeirà al cap d’un temps, mentre que en el pànic la persona creu que es morirà o perdrà el control immediatament. Poden aparèixer també els dos diagnòstics a la vegada.
• El trastorn de despersonalització: És l’experiència persistent i recurrent de sentir-se un observador extern dels actes propis físics o mentals, que pot acompanyar-se de sensació d’estranyament respecte del món real (desrealització). També pot aparèixer en el pànic, però ho fa conjuntament amb altres símptomes. En aquest trastorn, són freqüents l’”anestèsia” sensorial i la manca de resposta afectiva, i no acostumen a produir-se episodis de gran ansietat tan delimitats com passa en el pànic.
• El trastorn d’ansietat per separació: S’inicia durant la infància i tant l’ansietat com l’evitació se centren en problemes relacionats amb la separació de figures amb les quals s’han establert lligams afectius.
• L’evitació en el trastorn delirant: Hi ha evitació a causa de les idees delirants.

Referències

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (1999). DSM-IV. Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.

Roca, E. i Roca, B. (1999). Cómo tratar con éxito el pánico (con o sin agorafobia). Valencia: ACDE.

Talbott, J. A., Hales, R. E. i Yudofsky, S. C. (1989): Tratado de Psiquiatría. Barcelona: Áncora.

“… Finalitzada l’oposició, quan em disposava a agafar el metro per tornar a casa, vaig experimentar, de sobte, dolor al pit, ofec, palpitacions… Vaig pensar que era un infart. Vaig agafar un taxi i vaig anar a urgències de l’hospital, on, després d’explorar-me, em varen diagnosticar un trastorn per estrès. Em vaig tranquil•litzar i vaig marxar cap a casa… Al cap de quatre o cinc dies, només pensant en aquest episodi ja vaig començar a estar malament, amb els mateixos símptomes. Cada vegada ho pensava més. A partir de llavors he començat a tenir molta por a la mort, a perdre el domini del meu propi cos i de la meva ment. Evito agafar transports públics, espais tancats i oberts, els grans magatzems…. Em trobo més tranquil si vaig acompanyat. Conduir el meu cotxe també em fa por, per si em marejo o em passa quelcom. Si no tinc més remei, l’agafo però anant per llocs propers a hospitals o clíniques, tenint present en tot moment per on anar, per si tingués un infart o alguna cosa interna. Evito anar per autopista, perquè no podria sortir immediatament i, les retencions, que poguessin bloquejar-me. Ho passo fatal…”.

L’Associació Americana de Psiquiatria defineix l’agorafòbia com la por a estar a llocs o situacions en les quals pots ésser difícil o vergonyós fugir o en els quals pot no disposar-se d’ajuda en cas de patir un atac de pànic o símptomes similars als del pànic (mareig, caiguda, sensació d’estranyesa, pèrdua del control d’esfínters, vòmit, ofec, molèsties cardíaques, etc). Com a conseqüència d’aquesta por la persona evita situacions temudes, les aguanta amb gran ansietat o necessita estar acompanyat.

Un cop instaurats, els problemes agorafòbics solen experimentar fluctuacions, amb remissions parcials i recaigudes de duració variable. Normalment es necessita d’un tractament adequat per aconseguir una recuperació estable.Es calcula que, com a màxim, un 20% dels casos no tractats, es recuperarà espontàniament, quasi sempre al llarg del primer any.

Al voltant d’un 5% de la població pateix algun problema fòbic al llarg de la seva vida. En molts casos l’agorafòbia, molt relacionada amb les crisis de pànic, va acompanyada d’altres problemes: ansietat generalitzada, depressió, hipocondria, abús d’alcohol o psicofàrmacs, etc.

Més informació

Bados, A. (1995a). Agorafobia – I: Naturaleza, etiología y evaluación. Barcelona: Paidós

Echeburúa, E. y de Corral, P. (1992). La agorafobia. Nuevas perspectivas de evaluación y tratamiento. Valencia: Promolibro

Marks,I.M.(1991a).Miedos, fobias y rituales: (1)Los mecanismos de la ansiedad.Barcelona: Martínez Roca

Video Il-lustratiu: La casa de los agorafóbicos