Clínica de
l'Ansietat

Demanar Cita
Demanar Cita

Categoria: Solucions i Recursos

Categories
Prevenció de l’Ansietat

Administració de preocupacions

 Introducció

Acostumem a dir que l’ansietat no ens deixa concentrar-nos en una conversa, a mirar la televisió, a llegir o quan estem a la feina. Malgrat això, els sistemes encarregats de la gestió de les amenaces del nostre cervell tenen una altra opinió: el que constitueix una distracció és llegir, conversar o veure la televisió si hi ha algun incendi declarat i sense controlar. Entenguem-ho de manera real o metafòrica.

Aquest sistema de gestió d’amenaces considera que els recursos d’atenció, processament de dades i resposta, en cas de conflicte o d’incompatibilitat entre tasques, han de disposar-se preferentment al servei de la resolució d’assumptes de conseqüències més amenaçadores. Si no ho fem així, entén que estem sent imprudents, que canviem l’ordre de valors i prioritats, i que actuen de manera insegura. En aquest cas, en la pantalla de la nostra consciència, rebrem automàticament una sèrie d’avisos i de recordatoris, en forma de pensaments, imatges o sensacions, que vénen a dir-nos «no t’oblidis del perill», «compte amb l’incendi!», «No et confiïs».

Per exemple, si sóc hipocondríac i sento que la meva salut seriosament amenaçada, la resta de les coses semblen no tenir tanta importància i, fins i tot, quan les faig i me n’ocupo, els pensaments, imatges i sensacions inoportunes em vindran al cap i m’instaran a entrar-hi. Com més angoixats estiguem per l’incendi i les seves conseqüències, més persistents i insidiosos seran aquests avisos, que, naturalment, voldríem que marxessin i que no ens molestessin.

Si tornem a l’exemple, tindria el presumpte problema de salut una pitjor evolució, pitjor pronòstic, pitjor tractament o conseqüències si en lloc de contestar a aquestes inquietuds pertorbadores ara, en el moment en què ens assalten, ho posposéssim fins a un moment del dia fixat prèviament i llavors plantejar-ho, desenvolupar-ho i decidir quins passos cal seguir? Sembla que la resposta és no.

Malgrat això, sento la necessitat, la prioritat absoluta de fer-ho ara, d’entrar a les bases de dades d’internet o de la meva ment i activar la cerca «mal de cap i tumor cerebral». De tots els resultats o ocurrències, quines em salten a la vista i em queden gravats? Els més desfavorables; els pitjors. Com surto d’aquesta consulta, més o menys angoixat que abans? Més angoixat. Però jo no vaig entrar-hi per això, hi vaig entrar per tranquil·litzar-me. Tot i això, el resultat és més angoixa i més avisos inoportuns. Què ha passat? Em dic a mi mateix que m’he estat preocupant del càncer (de la detecció i les conseqüències); però no és veritat. Podria fer-ho en un altre moment sense minva de l’estudi, l’afrontament i els resultats. No és això el que explicar la urgència i la impulsivitat que em porta a pensar-ho precisament ara, principalment quan alhora tinc altres tasques entre mans.

En realitat, m’estic ocupant de l’angoixa que em produeix l’assumpte; i no puc ajornar aquesta angoixa que em turmenta, ja que la sento aquí i ara. He escollit el moment de furgar en l’assumpte no en funció de les necessitats i dels requeriments, sinó en funció de l’estat emocional associat que, de fet, és el que vull regular. I seria, per què no dir-ho, un objectiu legítim. El problema és que aquesta manera de procedir empitjora el meu estat emocional; el mateix estat emocional que m’està llançant les preguntes inoportunes i, fins i tot, falses. En aquesta tessitura, les preguntes són inquietants, però les respostes ho són tant o més. Les possibilitats de generar respostes objectives disminueixen i les de generar respostes angoixants, augmenta.

Així doncs, podem concloure que escollir el moment d’atendre les preocupacions en funció de l’estat emocional del moment pot ser un error de conseqüències indesitjables. Tot i això, és quan tenim més tendència o necessitat a fer-ho perquè volem treure’ns de sobre el malestar que estem experimentant. D’aquí el truc de l’hora de preocupar-se, un moment del dia fixat per avançat, allunyat de l’hora d’anar a dormir, que ens garanteix que no escollirem el moment d’ocupar-nos de les preocupacions en funció de l’estat emocional. En certa manera, podem considerar aquesta pauta com un procediment de gestió emocional, no només del pensament.

Un símil i una pregunta final: si tinguéssim una ferida –allò que origina la nostra ansietat– que ens produeix dolor i molta picor –les manifestacions de la pròpia ansietat–, escolliríem el moment de curar la ferida en funció de quan ens fa mal o ens pica? Rascar-se o tocar-se la ferida cada vegada que ens pica o ens fa mal, amb més insistència si el dolor o la picor són més forts, redueix el mal i la picor a mitjà o llarg termini, o fins i tot a curt termini?

Administració de les preocupacions

En vista de l’aparició eventual d’un perill, l’organisme reserva prioritàriament gran part dels recursos –atencional, de pensament, motors i metabòlics– per a la disposició d’accions defensives, en detriment d’altres accions que queden relegades o assistides sota mínims. Si, per exemple, posem per cas, un recol.lector va a menjar a un determinat paratge on, en un moment donat, apareixen senyals d’una possible presència d’un lleó en les proximitats, té molt sentit adaptatiu per a la supervivència –i, per extensió, per a la espècie– que el seu organisme entengui que ha de preocupar-se i ocupar-se, preferentment, que no se’l mengin a ell, abans que no pas menjar, disposant les operacions pertinents:

  • aguditzar els sentits pel que fa als estímuls rellevants indicadors de l’evolució de l’amenaça –atenció selectiva, biaix atencional.
  • obstaculitzar la recepció i el processament d’altres estímuls no relacionats amb l’amenaça (textura, color o forma de les herbes alimentàries, en aquest cas). L’organisme considerarà una distracció injustificada atendre una altra cosa que no sigui el possible perill imminent.
  • relacionar amb l’amenaça possibles indicis normalment neutres o de procedència incerta, per exemple, moviments de joncs per l’aire –biaix interpretatiu.
  • preparar-se per a respostes de fugida i de protecció. Podria ser, fins i tot, que l’animal defeques de manera que alguns recursos fisiològics i metabòlics disposats a propiciar els processos digestius, es desactivessin i quedessin disponibles per a la possible resposta defensiva.

La postergació d’altres plans durant un temps limitat no tindria, normalment, conseqüències greus: si no s’ha pogut menjar ara, es farà després o demà. La majoria de les amenaces a les quals es veuen exposades les espècies animals i l’home fins fa poc temps en termes evolutius i filogenètics, són puntuals i de caràcter immediat –processos curts d’anticipació. Malgrat això, si aquestes operacions defensives són permanents o molt duradores, si requereixen de llargs processos que anticipatoris i no queden enllestides amb simples operacions motores, es converteixen en un problema, font de noves amenaces: no es podria passar molt de temps sense menjar o sense dormir, amb vòmits o diarrees, o sense poder-se ocupar d’altres plans, que es poden demorar fins a cert punt, però al cap i a la fi, necessaris.

A nivell cognitiu, una de les funcions de l’ansietat és generar avisos i advertències sobre aquells aspectes que considerem amenaçadors i que no estan resolts, de manera que no ens n’oblidem i no ens en preocupem. El procediment d’atendre’ls cada vegada que es presenten, incrementarà l’estat d’alerta, no afavorirà un afrontament més efectiu i restarà recursos reiteradament a altres plans que acabin, també, per passar-nos factura.

L’hora de preocupar-se

Un procediment podria ajudar-nos en aquests casos: establir en un moment del dia l’hora de preocupar-se. Aquest procediment consisteix a retardar o aplaçar la consideració i l’anàlisi dels temes que ens importunen a un determinat interval horari del dia, entre 15 i 20 minuts, reservat exclusivament per considerar els assumptes inquietants que ens vénen al cap freqüentment. No es tracta d’ignorar els problemes o desentendre’ns en, sinó de destinar-hi un temps específic. Ens n’ocuparem, però cada vegada que ens vinguin al cap, o s’evoquin per qualsevol procés associatiu.

No podem fer res, en principi, perquè no ens assalti o ens vingui al cap algun assumpte inquietant o recurrent. No obstant això, sí que podem decidir si considerar-ho ara –planificar-ho, preveure’n diverses conseqüències, etc.– o si per contra, n’aplacem la consideració al moment assenyalat, en què veurem si són procedents i quin tractament donar-ne. Aquest és el procediment que seguim, normalment, en la gestió d’altres assumptes, molts dels quals també considerem importants o greus. Ens pot venir al cap que hem de fer la declaració de la renda, fet del qual depèn anar de vacances a un lloc o a un altre, per exemple. Malgrat això, no interrompem una conversa, o una altra tasca en curs, per anar a buscar els papers i certificats corresponents, ni ens posem a fer mentalment els comptes, ni a calcular on podem anar de vacances ni si els agradarà o no les opcions que en resultin. El que fem és fixar un moment o successivament més d’un, per ocupar-nos d’aquestes qüestions.

La manera més elemental perquè una cosa ens afecti menys –sense perjudici de possibles iniciatives sobre com afrontar-ho o sobre les conseqüències– és que ens afecti menys temps i ens interfereixi en menys coses. Una idea desassossegadora i inoportuna ens pot assaltar moltes vegades al dia. Si no se li segueix el joc cada vegada que apareix i tractem d’aferrar-nos a l’activitat que tenim entre mans, la suma de les interrupcions no passarà d’uns quants minuts. Si, per contra, ens emboliquem amb supòsits, indagacions, anticipacions o possibles errors, la suma del temps dedicat en detriment d’altres tasques es comptarà per hores, sense que signifiqui haver guanyat més operativitat: la majoria dels pensaments de contingut angoixant acaben sent repetitius. Donem el tomb a les coses en termes molt semblants a com ho hem fet aquest matí, ahir o abans-d’ahir. No és un pensament que ens aporti conclusions noves o formes alternatives d’actuació. Per tant, aplaçar-ho no resta eficàcia a la consideració dels problemes. Simplement, passem menys temps recreant-ho, amb l’angoixa que significa i alliberem temps i recursos per atendre millor altres tasques, d’on se’n derivarà una disminució de problemes afegits i una millor percepció de control i eficàcia.

Alguns pensaments negatius i inoportuns tenen més o menys força en funció de l’estat emocional i de la perspectiva que tenim en el moment en què apareixen. L’ajornament permet superar, en part, aquest problema, ja que el moment en què es presenta el pensament amenaçador i el moment en què s’atén són diferents i, probablement, l’estat emocional i la perspectiva, també.

Així doncs, la tècnica d’ajornament consta de dos passos:

  • establir l’hora de preocupar-se: fixar un determinat moment del dia, d’una durada de 15 o 20 minuts, específicament a considerar els temes recurrents que ens angoixen. S’ha d’evitar que l’hora de preocupar-se estigui a prop de l’hora d’anar a dormir. Consultar-ho amb el coixí és un hàbit inadequat que pot interferir a conciliar la son. És aconsellable que immediatament després de l’hora de preocupar-se, s’estableixi una activitat amb capacitat de captar la nostra atenció (tasques d’activitats interactives, etc.)
  • ajornar o diferir a l’hora de preocupar-se dels continguts angoixants que acostumen a aparèixer reiteradament, encara que ens continuïn venint al cap: ens centrem en l’activitat que estem fent i reduïm a soroll o a interferència les trucades dels pensaments amenaçadors, sense entrar a processar-los, sense recrear-s’hi ni desenvolupar-los. Té la seva dificultat, però poc a poc es pot aconseguir, no sempre, però sí un número elevat de vegades.

La tècnica d’ajornament, s’ha d’intentar durant les primeres relliscades del pensament, no quan ja hi estem encallats fins al coll o ja estem immersos en l’arenal de l’ansietat, perquè com més ens inquietem per sortir-ne, més ens enfonsem; sense que hi hagi res on agafar-nos.

_______

Font: J. C. Baeza Villarroel. Clínica de l’ Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat. Madrid i Barcelona.

Vídeo Il.lustratiu: Administración de preocupaciones

Categories
Preguntes més freqüents

Tractaments de l’ansietat. Com es desenvolupen?

La intervenció terapèutica, normalment, conjuga tractaments específics, en funció del diagnòstic principal, amb altres de caràcter més general, en funció de les característiques personals i circumstancials del pacient.

Normalment, les primeres intervencions estan enfocades a reduir el símptomes de l’ansietat i la incapacitació que produeixen. Posteriorment, s’estudien i es tracten els factors que originen i/o mantenen l’ansietat i altres alteracions o dificultats que la poden acompanyar.

Habitualment, els tractaments inclouen aspectes relacionats amb la recuperació de la salut, si s’ha perdut, aspectes relacionats amb la prevenció i aspectes relacionats amb el desenvolupament personal del pacient, que d’una manera o una altra tenen a veure amb el que li passa.

Video Ilustratiu

Tratamiento de la ansiedad. Dr. Carlos Baeza Villarroel

Categories
Prevenció de l’Ansietat

Ansietat i exercici físic

Des de diverses institucions relacionades amb l’exercici físic i la salut s’insisteix en els beneficis que té l’exercici físic per al nostre organisme, i en la necessitat que les activitats d’aquest tipus formin part dels nostres hàbits quotidians. L’exercici físic millora el funcionament de diferents sistemes corporals: el sistema cardiovascular, locomotor, metabòlic, endocrí i nerviós. Així, per exemple, s’han descrit els beneficis que tenen en malalties com la hipertensió, l’asma, la osteoporosis, la diabetis mellitus tipus 2 i els problemes renals. L’exercici físic també prevé malalties coronàries, l’obesitat, lesions lumbars i hèrnies de disc, i ajuda a reduir la probabilitat de patir alguns càncers. D’altra banda, està implicat en la regulació de diferents funcions corporals (son, gana, sexualitat).

Els efectes de l’exercici físic a nivell psicològic han estat menys estudiats. Malgrat això, se sap que practicar regularment exercici físic contribueix a millor l’estat d’ànim i augmenta la sensació de benestar. En els últims anys han aparegut treballs que relacionen l’exercici físic amb l’ansietat i la depressió, els quals suggereixen que podria ser un procediment natural adequat per contribuir a la prevenció i el tractament d’aquestes malalties.

Exercici físic i efectes en la salut mental

La pràctica d’exercici físic té un efecte beneficiós sobre l’ansietat i millora l’estat d’ànim. Aquests efectes s’han observat en edats diferents (nens, joves, adults i ancians) i en ambdós sexes. Els beneficis s’aprecien després d’una sessió puntual d’exercici i també amb la pràctica regular d’activitat física.

Els estudis que examinen la relació entre l’exercici físic i la depressió conclouen que la pràctica regular d’activitat física tenen efectes antidepressius en pacients amb nivells entre lleus i moderats de depressió. No obstant això, es desconeix la relació entre l’exercici físic i la depressió severa.

La majoria d’estudis apareguts sobre la relació entre l’exercici físic i l’ansietat conclouen que la pràctica puntual d’exercici físic pot reduir el nivell d’ansietat estat —reacció d’ansietat experimentada en una situació concreta i limitada.

De la mateixa manera, alguns treballs indiquen que la pràctica regular d’exercici podria reduir, també els nivells d’ansietat tret, és a dir, l’ansietat general vinculada a factors biològics i de personalitat pròpia de les persones predisposades a ser més ansioses, impressionables, amb tendència a sobrevalorar els riscos i a mantenir un niell d’alerta elevat.

Els mecanismes que podrien estar implicats en la relació entre exercici i ansietat són, principalment, biològic i psicològics.

Mecanismes psicològics

L’exercici físic regular millor l’estat d’ànim. Diversos estudis han demostrat que facilita la gestió d’emocions negatives com ara la ira i la ràbia. D’altra banda, ajuda a millorar la qualitat del son.

Les persones que realitzen exercici físic aconsegueixen evadir-se de les preocupacions o problemes durant l’activitat; millora la sensació de fortalesa, de seguretat i de control sobre si mateix i sobre el medi. En aquest sentit, l’exercici físic ajuda a millorar la nostra percepció d’autoeficiència.

La pràctica d’exercici físic pot millorar l’autoestima. Els canvis en el cos poder millorar la nostra imatge corporal i fer que ens sentim millor amb el nostre físic. D’altra banda, també pot augmentar el sentiment de major domini en habilitats i capacitats físiques.

Finalment, la pràctica d’exercici físic pot ser una bona oportunitat de conèixer gent i establir relacions amb altres persones. Tenir relacions socials pot ajudar en el nostre procés de canvi, i ens pot servir de suport social, de distracció dels nostres problemes, de reforç, etc.

Mecanismes biològics

L’exercici físic millora la regulació del sistema cardiovascular i respiratori i incideix sobre el sistema nerviós autònom (SNA). Aquesta millora podria incrementar l’habilitat del nostre organisme per modular la nostra reacció davant de les demandes de la por. Hi ha investigacions relacionades una disminució important de la pressió sanguínia i de la freqüència cardíaca, en situació d’estrès, amb la pràctica regular d’exercici aeròbic. La pràctica d’exercici podria millorar el funcionament del SNA.

L’exercici físic estimula el sistema immunològic, ja que facilita l’eliminació de substàncies nocives de l’organisme i en propicia la regeneració. També afavoreix l0increment del nombre de limfòcits —glòbuls blancs— i disminueix el risc d’aparició de malalties.

La pràctica d l’exercici produeix, a llarg termini, un increment dels nivells de noradrenalina, implicada amb la resposta de l’organisme a l’estrès, i de serotonina. L’augment dels nivells de serotonina a nivell cerebral pot contribuir a millorar el nostre estat d’ànim i a reduir l’ansietat. L’exercici físic estimularia de manera natural la disponibilitat d’aquest neurotransmissor. D’aquesta manera, també està implicat en la reducció dels nivells de cortisol, l’hormona que participa en la resposta de l’organisme a l’estrès.

L’exercici física estimula la glàndula pituïtària, per a la producció d’endorfines. Les endorfines són hormones vinculades a les funcions de neurotransmissió, implicades en la regulació del dolor i la sensació de benestar. L’estimulació natural d’aquest sistema amb l’exercici físic provoca analgèsia —sensació de dolor menor— i millora l’estat d’ànim pels efectes euforitzants i relaxants. Per això, també s’aconsella practicar exercici físic a les persones que pateixin malalties amb dolor: artritis, fibromiàlgia, etc.

Quan d’exercici es necessita?

Com a norma general, es pot concloure que qualsevol tipus d’activitat física, per petita i curta que sigui, resulta beneficiosa per a la salut. Existeixen molts treballs que han examinat quan d’exercici físic és necessari per observar canvis importants en nivells d’ansietat. Es recomana:

  • que les persones practiquin activitat física vigorosa regularment.
  • que realitzin més d’una activitat i que practiquin tant exercicis aeròbics (nadar, córrer, anar en bicicleta, etc.) com anaeròbic (peses, flexions, estiraments, etc.). En aquest sentit, és important remarcar que els estudis revisats consideren que l’exercici físic de tipus aeròbic resulta més beneficiós per reduir l’ansietat que no pas l’exercici anaeròbic.
  • les activitats físiques escollides han de ser agradables i plaents, és l’única manera d’aconseguir que es practiquin habitualment.
  • practicar exercici d’intensitat entre moderada i elevada tres vegades a la setmana durant 30-40 minuts pot reduir el nivell d’ansietat. Així, per exemple, anar caminant de manera ràpida fins al lloc de feina, o baixar unes parades abans de l’autobús i fer a peu l’últim tram del recorregut podria convertir-se en una pràctica habitual i saludable per a l’organisme. Es pot complementar amb un partit de bàsquet setmanal amb els amics, amb una visita al gimnàs un parell de vegades a la setmana o amb una taula d’exercicis a casa mentre escoltem música. La idea que es pretén transmetre amb aquests exemples és que l’exercici físic ha de formar part de la vida quotidiana, i no hi ha res millor que intentar adaptar-lo a les nostres necessitats i costums. Només així s’aconsegueix practicar-lo regularment.

Una última recomanació

És important que les persones que pateixen algun problema físic consultin el seu metge sobre l’exercici més adequat.

__________

Font: Noemí Guillamón (2008). Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs a Barcelona i Madrid. Especialistes en el tractament de l’ansietat.

Categories
Tractament de l’Ansietat

Apuntes para el abordaje del afrontamiento contraproducente de la ansiedad (Text en castellà)

“¿Cómo se crean los problemas y cómo son mantenidos mediante tentativas erróneas por resolver una dificultad?. Una cuidadosa exploración de estas tentativas no solo muestra qué clase de cambio no ha de ser intentado sino que revela también qué es lo que mantiene la situación que ha de ser cambiada y dónde, por tanto, ha de ser aplicado el cambio”. Watzlawick en “Cambio”.

Entendemos por afrontamiento contraproducente aquel  que, dirigido a la búsqueda de unos determinados objetivos, con unos determinados medios y procedimiento, no sólo no los alcanza, sino que sus efectos son opuestos a la intención de quien los ejecuta. De esta manera, no contribuyen a la pretendida solución o mejora del problema sino que lo complican y sostienen.

Al hablar de afrontamiento contraproducente en trastornos por ansiedad nos referirnos a estrategias relativamente comunes realizadas repetidamente por el paciente para controlar las consecuencias indeseables del trastorno, pero que, sin embargo contribuyen a mantenerlo y perpetuarlo.

El afrontamiento  contraproducente  no viene básicamente definido por sus resultados (lo que podría llevarnos a una definición tautológica al tomar el resultado como elemento crítico definitorio de AC, es decir, a entender el afrontamiento en términos de resultado), viene también definido por los procesos que lo integran -llamados colaterales, aunque a veces son simplemente centrales- y por una perversión del modo de control al que responden las operaciones.

En consecuencia, como es lógico, la desarticulación o neutralización del aforntamiento contraproducente (AC) se centra sobre modos, operaciones, y procesos. No obstante, dado el componente sistémico del conjunto de relaciones y elementos a los que venimos refiriéndonos, también puede incidirse sobre los resultados, de manera que repercuta en una alteración de modos, operaciones y procesos -por ejemplo, el alivio sintomatológico, en tanto en cuanto disminuye la conciencia de enfermedad, favorece y posibilita la reducción de la prevención abusiva-.

A primera vista, desde una posición ingenua, podría parecer que una vez identificado el tipo de afrontamiento contraproducente, bastaría con desaconsejarlo para que dejasen de emitirse. Igual ingenuidad supone considerar que la prescripción de “lo que hay que hacer” -afrontamiento adecuado- substituye y desplaza automáticamente a “lo que no hay que hacer” -afrontamiento inadecuado-, y por tanto ni siquiera habría que ocuparse de si existe y en qué consiste, puesto que quedaría anulado en cualquier caso. No necesariamente es así, puede ser incluso a la inversa.

Los recursos terapéuticos para el abordaje del Afrontamiento Contraproducente no son especiales, ni técnica o teóricamente distintos de los utilizados para modificación de la acción -conducta, pensamiento, emoción- o su desarrollo, y la resolución de problemas. En cuanto a su diseño, no forman parte separada o previa del tratamiento, sino que son constitutivas del mismo dentro de la estrategia general previamente concebida y secuenciada.

No obstante,  queremos destacar algunos  procedimientos singularmente útiles en el abordaje del afrontamiento contraproducente.

 Psicoeducación

Básicamente consiste en la información   al   paciente,  detallada, rigurosa y didáctica del fenómeno de la ansiedad en general, y en particular sobre el alcance, naturaleza y sentido de los síntomas; normalidad, anormalidad.

Es común que los pacientes ansiosos hayan pasado antes por la consulta del médico de cabecera, u otros, que por la del psicólogo. A lo sumo, le han explicado lo que no tiene, pero no lo que tiene. El hecho de que en la visita de urgencias o en una regular le hayan descartado cualquier etiología orgánica, tranquiliza al enfermo dos o tres días, es decir, la autoridad del médico y el interés que haya puesto en estudiarle, permiten al paciente romper los procesos de sospecha y generación de indicios, y la interpretación catastrófica de los síntomas, durante tres o cuatro días, pero después la reaparición de las molestias pone de manifiesto una incongruencia entre “no tener nada” como dice el médico y sentirse mal, como nota el paciente. La disonancia cognoscitiva que se produce, reabre de nuevo el camino de la sospecha y el abuso de la prevención. mediante operaciones que llevan aparejadas.

Una información sencilla, comprensible y veraz, que permita entender “lo psicosomático“, es decir la relación entre la ansiedad como fenómeno psicológico y sus manifestaciones físicas, ayuda a resolver falsas incongruencias, contradicciones que tienden a resolverse por mal camino.

La mejor comprensión del problema, mediante análisis funcionales compartidos con el paciente, permite a éste cambiar las reglas de relación a través de las cuales entendía o actuaba sobre su problema,  propicia su modificación.

Por otro lado, la información acota y “desautoriza” el cálculo de riesgos basado sobre el desconocimiento de lo que se padece o sobre supuestos o prejuicios infundados. Restringe, además,  la posibilidad de generar duda e incertidumbre como mecanismos defensivos o inhibitorios.

Es evidente que, aunque no se den afrontamientos contraproducentes, el clínico tiene la obligación de informar y el paciente el derecho de ser informado, siendo además imprescindible para establecer adecuadamente el vínculo terapéutico.

Contención

Los   recursos   de   contención   se refieren a los personales, técnicos o situacionales, que el terapeuta puede disponer al hacerse “depositario“, copartícipe o corresponsable de lo que al paciente, desbordado o excedido -por eso consulta-, le pasa en relación con el objeto de consulta.

La contención puede componerse de muchos elementos, pero a los efectos de este trabajo, vamos a referirnos a:

  • El acogimiento -ser  entendido-.  Se refiere  al  modo  como  se  establece  la  relación  interpersonal  que  soporta  la  profesional:  respeto,  interés,  capacidad  de  escucha,  amabilidad,  implicación,  receptividad.
  • La co-responsabilización -ser atendido-.  Se refiere  a  los  aspectos  relacionados  con  “hacerse  cargo  del  caso”  por  parte  del  especialista,  lo  que  implica  un  modo  de  ser  partícipe  del   asunto  por  el  que  el  paciente  pide  asistencia y respecto del cual el especialista se ha convertido provisionaelmente en un recurso.

Estos dos aspectos,  producen una contención de la ansiedad del paciente sobre la base de tener no sólo un depositario competente, sino también un apoyo, un cooperante  en la resolución del problema.

La contención, tiene un valor estimable por lo que se refiere a la obtención de los primeros resultados terapéuticos, la creación del vínculo terapéutico, el seguimiento de prescripciones -corresponsabilidad por parte del paciente-, exigencia y asunción de mayores riesgos, y  mejor tolerancia del incremento de la ansiedad que inicialmente pueda suponer asumir dichos riesgos.

Evidenciar la relación entre el pensamiento y la activación psico-biológica     

La explicación   y   demostración   práctica    de  las   relaciones   entre pensamiento   y  activación   psico-biológica  es necesaria para la regulación de los efectos perversos de algunos usos de la anticipación. El paciente ha de recibir una explicación sencilla y clara, ilustrada con ejemplos corrientes, complementada con unos ejercicios prácticos. Conviene utilizar algunos aparatos -galvanómetro, electromiografo, taquistógrafo, etc.- que puedan objetivar la respuesta ansiosa frente a diversas situaciones planteadas por el especialista, o imaginadas por el paciente. Puede utilizarse la listas de pabaras, por ejemplo la de Clark (1988) para ver el efecto de los pensamientos o asociaciones catastróficos.

El paciente advierte cómo puede autogenerar ansiedad, y cómo puede, en parte, reducirla regulando la actividad imaginaria, sobre la base de “controlar al controlador“.

Estas prácticas pueden formar parte del reprtorio de “experimentos conductuales”  (Bennett-Levy, J.; Butler, G.; Fennell, M. Y otros,, 2005) que normalmente se utilizan en los programas de tratamiento para evidenciar o poner a prueba determinados supuestos, creencias o esquemas explicativos.

Reetructuración cognitiva

Se utilizaría fundamentalmente para combatir  supuestos   básicos   deformados   y   pensamientos automáticos   sobre los que a menudo descansan las inferencias preventivas, o la atribución de significación de los síntomas. Puede ser también, efetiva en elabordaje de los sesgos atencional, interpretativo, falsacional y finalístico. A. Beck (1979), J. Beck (2000), A. Ellis (1980) o M. McKay (1981) ofrecen, entre otros, algunas ideas sobre cómo hacerlo.

Técnicas   paradójicas

Entre las técnicas paradógicas se cuentan  la prescripción del síntoma -que se percibe como involuntario- o del comportamiento anómalo, el empeoramiento deliberado el problema, la intención padojica,  la pescripción de la tarea impidiendo su éxito, entre otras.

Son técnicas o plantamientos especialmente efectivos en la modificación de conductas que implican considerable ansiedad anticipatoria, y de los bucles paradójicos que comúnmente forman parte constitutiva de los trastornos de ansiedad, como pudo verse en el capítulo cuarto de este libro. Están especialmente indicadas en el abordaje del afrontamiento contarproducente, ya que se centran sobre las “soluciones” que son, o se convierten en, el “problema”. J. Haley (1973), V. Frank(1977), P. Watzlawick (1976,), Nardone (2002, 2004) se cuentan entre los autores más significados entre los  expertos e impulsores  del uso de estas técnicas.

Identificación y replanteamiento  de   factores   de   autopronóstico   que   se autocumplen

Este apartado podría considerarse una extensión del anterior, pero por su singularidad y especificidad, se ha destacado aparte.

Dice Watzlawick (1988) que:  “Una  profecia  que  se  autocumple es una suposición o predicción que, por la sola razón de haberse hecho, convierte en realidad el suceso supuesto, esperado o profetizado y de esta manera confirma su propia exactitud. Por ejemplo, si alguien por alguna razón supone que se le desprecia se comportará precisamente por eso de un modo desconfiado, insoportable,  hipersensible,  que suscitará en los demás el propio desdén del cual el sujeto  estaba convencido y que queda así “probado”. En otras palabras, un hecho todavía no producido (es decir, futuro) determina efectos en el presente, efectos  que a su vez hicieron que cobrara realidad el hecho pronosticado (pag. 82-83, en “La realidad Inventada”).

Fenómenos de esta naturaleza son muy frecuentes en los trastornos por ansiedad, no solo cuando, para prevenirnos, imaginamos una situación -por ejemplo, dar una conferencia pública donde quedamos “embarrancados” por la ansiedad, originando con ello una fuerte intensificación de la respuesta emocional, que, efectivamente, acaba por comprometer el discurso-, sino muy particularmente en todo lo relacionado con el capítulo de consecuencias de segundo orden y atribución social de significación del síntoma.

Puede consultarse a este respecto (Watzlawick (1976, 1986, 1988)

Aceptación y compromiso

La llamada terapia de Aceptación y Compromiso, no basa su intervención en la lucha contra los síntomas, fuente de muchas de las estrategias de afrontamiento contraproducente, sino en  aceptación de ciertas experiencias personales de malestar  y sufrimiento inherentes a la condición humana, y  en el desarrollo de acciones dirigidas a valores y metas significativos para la persona.

En palabras de Wilson y Juliano (2008) “son muchas las personas que emplean la evitación de lo que les produce malestar de una forma generalizad y cronificada y, consecuentemente, viven una vida muy limitada en tanto que este patrón haya terminado por extender el sufrimiento a muchas facetas de su vida, viven en él con un coste personal muy elevado en términos de lo que querrían para su vida” (pág. 73).

Los aspectos básicos de la intervención son la clarificación de valores –dar pasos en la dirección que se puede cambiar y se elige hacerlo-, la exposición- caminar en la dirección elegida implica pasar por barreras y experiencias personales temidas-, desactivación de funciones y distanciamiento-aprender a tratar los pensamientos como pensamientos, diferenciar el yo de la conducta -, y, finalmente fortalecimiento de la aceptación de cierto sufrimiento o dificultad y el compromiso con los propios valores o metas.

En el ya citado libro de Wilson y Juliano (2008) o en Hayes, Strosahl y Wilson (2003) pueden encontrarse un buen número de técnicas y metáforas de notable efectividad terapéutica para el cambio de conducta.  Mención especial merece el texto de Eifert y Forsyth (2005) que versa sobre la Terapia de Aceptación y Compromiso aplicada a los trastornos de ansiedad.

__________

Fuente: J. Carlos Baeza Villarroel (2011). Clínica de la Ansiedad. Psicólogos y psiquiatras. Madrid y Barcelona.

Referencias para saber más

-BECK, A. T., JOHN, A., SHAW, B. F. Y EMERY, G. (1979). Cognitive Therapy of Depression. New York, The Guilford Press. Ed. Española (1983): Terapia cognitiva de la depresión. Bilbao: Desclee de Brouwer, S. A.

-BENNETT-LEVY, J.; BUTLER, G.; FENNELL, M. ET AL. (2005). Oxford Guide to Behavioural Experiments in Cognitive Therapy. Oxford New York: Oxford University Press.

-CLARK, D. M. (1988). A cognitive model of panic attacks. En S. Rachman y J. D. Maser (Comps.) Panic: Psychological perspectives. Lawrence Erlbaum Associates.

-CLARK, D. M. (1988). A cognitive approach to panic. Behaviour Research and Psychological Review, 51, 92-303.

-ELLIS, A. (1980). Razón y emoción en psicoterapia. (Título original: Reason and emotion in psychotherapy) Bilbao: Desclee de Brouwer, S. A.

-FRANKL, V. E. (1977). Das Leiden am sinnlosen Leben. Friburgo de Brisgovia. Herder. Versión castellana (1980): Ante el vacío existencial. Barcelona: Herder

-HAYES, S. C.; STROSAHL, WILSON, K. G. (2003). Aceptance and commitment therapy. New York: The Guilford Press.

-McKAY, M., DAVIS, M. Y FANNING, P. (1981). Thoughts & Feelings, The Art of Cognitive Stress Intervention. New Harbinger Publications. Traducción al castellano (1985): Técnicas cognitivas para el tratamiento del estrés. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

-NARDONE, G. (2002). Psicosoluciones. Barcelona. Herder.

-NARDONE, g. (2004). El arte de la estratagema. RBA libros. Barcelona.

-WATZLAWICK, P., WAKLAND, J. H. Y FISCH, R. (1974). Change, Principles of Problem Formation and Problem Resolution. Nueva York: W. W. Norton, Inc. Ed. Española (1976). Cambio. Formación y solución de los problemas humanos. Barcelona: Herder, S. A.

-WATZLAWICK, P. (1988). Componentes de “realidades” ideológicas en Watzlawick (comp.). La realidad inventada. Barcelona: Ed. Gedisa, S. A.

-WILSON, K. G.  y JULIANO, M. C. ((2008). Terapia de aceptación y compromiso (ACT).Madrid: Pirámide

[:ca]

“¿Cómo se crean los problemas y cómo son mantenidos mediante tentativas erróneas por resolver una dificultad?. Una cuidadosa exploración de estas tentativas no solo muestra qué clase de cambio no ha de ser intentado sino que revela también qué es lo que mantiene la situación que ha de ser cambiada y dónde, por tanto, ha de ser aplicado el cambio”. Watzlawick en “Cambio”.

Entendemos por afrontamiento contraproducente aquel  que, dirigido a la búsqueda de unos determinados objetivos, con unos determinados medios y procedimiento, no sólo no los alcanza, sino que sus efectos son opuestos a la intención de quien los ejecuta. De esta manera, no contribuyen a la pretendida solución o mejora del problema sino que lo complican y sostienen.

Al hablar de afrontamiento contraproducente en trastornos por ansiedad nos referirnos a estrategias relativamente comunes realizadas repetidamente por el paciente para controlar las consecuencias indeseables del trastorno, pero que, sin embargo contribuyen a mantenerlo y perpetuarlo.

El afrontamiento  contraproducente  no viene básicamente definido por sus resultados (lo que podría llevarnos a una definición tautológica al tomar el resultado como elemento crítico definitorio de AC, es decir, a entender el afrontamiento en términos de resultado), viene también definido por los procesos que lo integran -llamados colaterales, aunque a veces son simplemente centrales- y por una perversión del modo de control al que responden las operaciones.

En consecuencia, como es lógico, la desarticulación o neutralización del aforntamiento contraproducente  se centra sobre modos, operaciones, y procesos. No obstante, dado el componente sistémico del conjunto de relaciones y elementos a los que venimos refiriéndonos, también puede incidirse sobre los resultados, de manera que repercuta en una alteración de modos, operaciones y procesos -por ejemplo, el alivio sintomatológico, en tanto en cuanto disminuye la conciencia de enfermedad, favorece y posibilita la reducción de la prevención abusiva-.

A primera vista, desde una posición ingenua, podría parecer que una vez identificado el tipo de afrontamiento contraproducente, bastaría con desaconsejarlo para que dejasen de emitirse. Igual ingenuidad supone considerar que la prescripción de “lo que hay que hacer” -afrontamiento adecuado- substituye y desplaza automáticamente a “lo que no hay que hacer” -afrontamiento inadecuado-, y por tanto ni siquiera habría que ocuparse de si existe y en qué consiste, puesto que quedaría anulado en cualquier caso. No necesariamente es así, puede ser incluso a la inversa.

Los recursos terapéuticos para el abordaje del Afrontamiento Contraproducente no son especiales, ni técnica o teóricamente distintos de los utilizados para modificación de la acción -conducta, pensamiento, emoción- o su desarrollo, y la resolución de problemas. En cuanto a su diseño, no forman parte separada o previa del tratamiento, sino que son constitutivas del mismo dentro de la estrategia general previamente concebida y secuenciada.

No obstante,  queremos destacar algunos  procedimientos singularmente útiles en el abordaje del afrontamiento contraproducente.

Psicoeducación

Básicamente consiste en la información   al   paciente,  detallada, rigurosa y didáctica del fenómeno de la ansiedad en general, y en particular sobre el alcance, naturaleza y sentido de los síntomas; normalidad, anormalidad.

Es común que los pacientes ansiosos hayan pasado antes por la consulta del médico de cabecera, u otros, que por la del psicólogo. A lo sumo, le han explicado lo que no tiene, pero no lo que tiene. El hecho de que en la visita de urgencias o en una regular le hayan descartado cualquier etiología orgánica, tranquiliza al enfermo dos o tres días, es decir, la autoridad del médico y el interés que haya puesto en estudiarle, permiten al paciente romper los procesos de sospecha y generación de indicios, y la interpretación catastrófica de los síntomas, durante tres o cuatro días, pero después la reaparición de las molestias pone de manifiesto una incongruencia entre “no tener nada” como dice el médico y sentirse mal, como nota el paciente. La disonancia cognoscitiva que se produce, reabre de nuevo el camino de la sospecha y el abuso de la prevención. mediante operaciones que llevan aparejadas.

Una información sencilla, comprensible y veraz, que permita entender “lo psicosomático“, es decir la relación entre la ansiedad como fenómeno psicológico y sus manifestaciones físicas, ayuda a resolver falsas incongruencias, contradicciones que tienden a resolverse por mal camino.

La mejor comprensión del problema, mediante análisis funcionales compartidos con el paciente, permite a éste cambiar las reglas de relación a través de las cuales entendía o actuaba sobre su problema,  propicia su modificación.

Por otro lado, la información acota y “desautoriza” el cálculo de riesgos basado sobre el desconocimiento de lo que se padece o sobre supuestos o prejuicios infundados. Restringe, además,  la posibilidad de generar duda e incertidumbre como mecanismos defensivos o inhibitorios.

Es evidente que, aunque no se den afrontamientos contraproducentes, el clínico tiene la obligación de informar y el paciente el derecho de ser informado, siendo además imprescindible para establecer adecuadamente el vínculo terapéutico.

Contención

Los   recursos   de   contención   se refieren a los personales, técnicos o situacionales, que el terapeuta puede disponer al hacerse “depositario“, copartícipe o corresponsable de lo que al paciente, desbordado o excedido -por eso consulta-, le pasa en relación con el objeto de consulta.

La contención puede componerse de muchos elementos, pero a los efectos de este trabajo, vamos a referirnos a:

  • El acogimiento -ser  entendido-.  Se refiere  al  modo  como  se  establece  la  relación  interpersonal  que  soporta  la  profesional:  respeto,  interés,  capacidad  de  escucha,  amabilidad,  implicación,  receptividad.
  • La co-responsabilización -ser atendido-.  Se refiere  a  los  aspectos  relacionados  con  “hacerse  cargo  del  caso”  por  parte  del  especialista,  lo  que  implica  un  modo  de  ser  partícipe  del   asunto  por  el  que  el  paciente  pide  asistencia y respecto del cual el especialista se ha convertido provisionaelmente en un recurso.

Estos dos aspectos,  producen una contención de la ansiedad del paciente sobre la base de tener no sólo un depositario competente, sino también un apoyo, un cooperante  en la resolución del problema.

La contención, tiene un valor estimable por lo que se refiere a la obtención de los primeros resultados terapéuticos, la creación del vínculo terapéutico, el seguimiento de prescripciones -corresponsabilidad por parte del paciente-, exigencia y asunción de mayores riesgos, y  mejor tolerancia del incremento de la ansiedad que inicialmente pueda suponer asumir dichos riesgos.

Evidenciar la relación entre el pensamiento y la activación psico-biológica     

La explicación   y   demostración   práctica    de  las   relaciones   entre pensamiento   y  activación   psico-biológica  es necesaria para la regulación de los efectos perversos de algunos usos de la anticipación. El paciente ha de recibir una explicación sencilla y clara, ilustrada con ejemplos corrientes, complementada con unos ejercicios prácticos. Conviene utilizar algunos aparatos -galvanómetro, electromiografo, taquistógrafo, etc.- que puedan objetivar la respuesta ansiosa frente a diversas situaciones planteadas por el especialista, o imaginadas por el paciente. Puede utilizarse la listas de pabaras, por ejemplo la de Clark (1988) para ver el efecto de los pensamientos o asociaciones catastróficos.

El paciente advierte cómo puede autogenerar ansiedad, y cómo puede, en parte, reducirla regulando la actividad imaginaria, sobre la base de “controlar al controlador“.

Estas prácticas pueden formar parte del reprtorio de “experimentos conductuales”  (Bennett-Levy, J.; Butler, G.; Fennell, M. Y otros,, 2005) que normalmente se utilizan en los programas de tratamiento para evidenciar o poner a prueba determinados supuestos, creencias o esquemas explicativos.

Reetructuración cognitiva

Se utilizaría fundamentalmente para combatir  supuestos   básicos   deformados   y   pensamientos automáticos   sobre los que a menudo descansan las inferencias preventivas, o la atribución de significación de los síntomas. Puede ser también, efetiva en elabordaje de los sesgos atencional, interpretativo, falsacional y finalístico. A. Beck (1979), J. Beck (2000), A. Ellis (1980) o M. McKay (1981) ofrecen, entre otros, algunas ideas sobre cómo hacerlo.

Técnicas   paradójicas

Entre las técnicas paradógicas se cuentan  la prescripción del síntoma -que se percibe como involuntario- o del comportamiento anómalo, el empeoramiento deliberado el problema, la intención padojica,  la pescripción de la tarea impidiendo su éxito, entre otras.

Son técnicas o plantamientos especialmente efectivos en la modificación de conductas que implican considerable ansiedad anticipatoria, y de los bucles paradójicos que comúnmente forman parte constitutiva de los trastornos de ansiedad, como pudo verse en el capítulo cuarto de este libro. Están especialmente indicadas en el abordaje del afrontamiento contarproducente, ya que se centran sobre las “soluciones” que son, o se convierten en, el “problema”. J. Haley (1973), V. Frank(1977), P. Watzlawick (1976,), Nardone (2002, 2004) se cuentan entre los autores más significados entre los  expertos e impulsores  del uso de estas técnicas.

Identificación y replanteamiento  de   factores   de   autopronóstico   que   se autocumplen

Este apartado podría considerarse una extensión del anterior, pero por su singularidad y especificidad, se ha destacado aparte.

Dice Watzlawick (1988) que:  “Una  profecia  que  se  autocumple es una suposición o predicción que, por la sola razón de haberse hecho, convierte en realidad el suceso supuesto, esperado o profetizado y de esta manera confirma su propia exactitud. Por ejemplo, si alguien por alguna razón supone que se le desprecia se comportará precisamente por eso de un modo desconfiado, insoportable,  hipersensible,  que suscitará en los demás el propio desdén del cual el sujeto  estaba convencido y que queda así “probado”. En otras palabras, un hecho todavía no producido (es decir, futuro) determina efectos en el presente, efectos  que a su vez hicieron que cobrara realidad el hecho pronosticado (pag. 82-83, en “La realidad Inventada”).

Fenómenos de esta naturaleza son muy frecuentes en los trastornos por ansiedad, no solo cuando, para prevenirnos, imaginamos una situación -por ejemplo, dar una conferencia pública donde quedamos “embarrancados” por la ansiedad, originando con ello una fuerte intensificación de la respuesta emocional, que, efectivamente, acaba por comprometer el discurso-, sino muy particularmente en todo lo relacionado con el capítulo de consecuencias de segundo orden y atribución social de significación del síntoma.

Puede consultarse a este respecto (Watzlawick (1976, 1986, 1988)

Aceptación y compromiso

La llamada terapia de Aceptación y Compromiso, no basa su intervención en la lucha contra los síntomas, fuente de muchas de las estrategias de afrontamiento contraproducente, sino en  aceptación de ciertas experiencias personales de malestar  y sufrimiento inherentes a la condición humana, y  en el desarrollo de acciones dirigidas a valores y metas significativos para la persona.

En palabras de Wilson y Juliano (2008) “son muchas las personas que emplean la evitación de lo que les produce malestar de una forma generalizad y cronificada y, consecuentemente, viven una vida muy limitada en tanto que este patrón haya terminado por extender el sufrimiento a muchas facetas de su vida, viven en él con un coste personal muy elevado en términos de lo que querrían para su vida” (pág. 73).

Los aspectos básicos de la intervención son la clarificación de valores –dar pasos en la dirección que se puede cambiar y se elige hacerlo-, la exposición- caminar en la dirección elegida implica pasar por barreras y experiencias personales temidas-, desactivación de funciones y distanciamiento-aprender a tratar los pensamientos como pensamientos, diferenciar el yo de la conducta -, y, finalmente fortalecimiento de la aceptación de cierto sufrimiento o dificultad y el compromiso con los propios valores o metas.

En el ya citado libro de Wilson y Juliano (2008) o en Hayes, Strosahl y Wilson (2003) pueden encontrarse un buen número de técnicas y metáforas de notable efectividad terapéutica para el cambio de conducta.  Mención especial merece el texto de Eifert y Forsyth (2005) que versa sobre la Terapia de Aceptación y Compromiso aplicada a los trastornos de ansiedad.

Fuente: J. Carlos Baeza Villarroel (2011). Clínica de la Ansiedad. Psicólogos y psiquiatras. Madrid y Barcelona.

Referencias para saber más

-BECK, A. T., JOHN, A., SHAW, B. F. Y EMERY, G. (1979). Cognitive Therapy of Depression. New York, The Guilford Press. Ed. Española (1983): Terapia cognitiva de la depresión. Bilbao: Desclee de Brouwer, S. A.

-BENNETT-LEVY, J.; BUTLER, G.; FENNELL, M. ET AL. (2005). Oxford Guide to Behavioural Experiments in Cognitive Therapy. Oxford New York: Oxford University Press.

-CLARK, D. M. (1988). A cognitive model of panic attacks. En S. Rachman y J. D. Maser (Comps.) Panic: Psychological perspectives. Lawrence Erlbaum Associates.

-CLARK, D. M. (1988). A cognitive approach to panic. Behaviour Research and Psychological Review, 51, 92-303.

-ELLIS, A. (1980). Razón y emoción en psicoterapia. (Título original: Reason and emotion in psychotherapy) Bilbao: Desclee de Brouwer, S. A.

-FRANKL, V. E. (1977). Das Leiden am sinnlosen Leben. Friburgo de Brisgovia. Herder. Versión castellana (1980): Ante el vacío existencial. Barcelona: Herder

-HAYES, S. C.; STROSAHL, WILSON, K. G. (2003). Aceptance and commitment therapy. New York: The Guilford Press.

-McKAY, M., DAVIS, M. Y FANNING, P. (1981). Thoughts & Feelings, The Art of Cognitive Stress Intervention. New Harbinger Publications. Traducción al castellano (1985): Técnicas cognitivas para el tratamiento del estrés. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

-NARDONE, G. (2002). Psicosoluciones. Barcelona. Herder.

-NARDONE, g. (2004). El arte de la estratagema. RBA libros. Barcelona.

-WATZLAWICK, P., WAKLAND, J. H. Y FISCH, R. (1974). Change, Principles of Problem Formation and Problem Resolution. Nueva York: W. W. Norton, Inc. Ed. Española (1976). Cambio. Formación y solución de los problemas humanos. Barcelona: Herder, S. A.

-WATZLAWICK, P. (1988). Componentes de “realidades” ideológicas en Watzlawick (comp.). La realidad inventada. Barcelona: Ed. Gedisa, S. A.

-WILSON, K. G.  y JULIANO, M. C. ((2008). Terapia de aceptación y compromiso (ACT).Madrid: Pirámide

__________

Fuente: J. Carlos Baeza Villarroel (2011). Clínica de la Ansiedad. Psicólogos y psiquiatras. Madrid y Barcelona.

Categories
Ansietat: avisos i funcions

Ansietat: redistribuió de recursos

Té davant un problema similar al que, moltes vegades, ens trobem com a persones. Així, amb els recursos econòmics que tenim, hem d’atendre als diferents assumptes que ens interessen. Si la comunitat de veïns acorda el pagament d’una derrama per arreglar la façana, i d’altra banda, el cotxe se’ns ha espatllat i necessitem un altre per anar a la feina, és probable que, per atendre a aquestes despeses, haguem de reduir altres o deixar-les al mínim.

Tornant al nostre organisme, ¿què passaria si, mitja hora després de menjar en abundància, ens poséssim a jugar un partit de basquet? Per jugar a basquet ¿a on ha d’anar la sang (oxigen, hidrats de carboni)?. Als músculs, al propi sistema cardiovascular i respiratori. La disgestió, d’altra banda, és una funció complexa, llarga, que requereix també d’una alta afluència de sang. Aquestes dues demandes alhora, exigents, posen en conflicte els recursos, la capacitat d’abastiment i distribució de l’organisme, tenint repercussió en les seves funcions.

Jugaríem a basquet per sota de les nostres possibilitats, ens cansaríem més i tindríem menys resistència, donat que els recursos d’oxigenació no serien els òptims, doncs una part d’ells estarien distribuïts en altres funcions. Tindríem dificultats per anticipar i reaccionar, i més probabilitats de patir una lesió. D’altra banda, per motius similars, les funcions digestives es veurien afectades negativament: més molèsties, pitjor funcionalitat.

Pel que fa a l’ansietat i l’estrés ¿a quines zones de l’organisme s’hauria d’abastir preferentment? Donat que el sistema nerviós autònom està activant les condicions fisiològiques que ens preparen per la resposta de lluita, fugida, o paràlisi, els recursos es destinaran preferentment a, quasi, els mateixos centres que per jugar a basquet (amb l’agreujant de que, en el cas de l’ansietat i l’estrès, la resposta motora no s’acabarà desencadenant, i per tant es generaran altres dificultats).

Qualsevol esportista o entrenador intenta evitar el conflicte de recursos allunyant l’hora de dinar de l’hora del partit. Però, el partit de l’ansietat i l’estrès ¿a quina hora comença? ¿quan temps dura? Sovint, l’administració de recursos per part de l’organisme es complica, donat que les funcions de l’ansietat i la seva preparació coincideixen amb altres…Quan més gran sigui l’exigència i durada respectives, el conflicte entre funcions i els seus efectes seran més elevats, passant d’una contraindicació a una incompatibilitat.

Veiem un altre exemple. A nivell cerebral, el cervell consumeix al voltant d’un 20-25% de l’oxigen que prenem, tot i el poc pes del cervell en proporció a la resta de l’organisme. En el cas de l’ansietat i l’estrès, ho podríem constatar amb proves de neuroimatge, ¿a on va la sang fonamentalment? A les àrees encarregades de la resposta emocional primària, l’activació d’unes memòries concretes, la coordinació motora… Si s’aporten més recursos a aquestes àrees, altres queden menys abastides, ¿quines?. Àrees prefrontals i altres relacionades amb el processament superior de la informació i la pressa de decisions, que es veuran compromeses, amb una operativitat limitada.

Aquets conflictes a nivell de fisiologia i metabolisme bàsics tenen també la seva expressió en altre tipus de recursos: perceptius, atenció, etc.

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12 – 607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92 – 607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

Fuente: Clínica de l’Ansietat. Especialistes en el tractament de l’ansietat.

Categories
Regulació emocional

La por, expressió emocional de l’ansietat

“L’ansietat s’alimenta de la por”. Aquesta és una frase que sovint fem servir en teràpia a la Clínica de l’Ansietat, per que la persona amb ansietat pugui entendre millor els mecanismes que la generen i la mantenen. En la majoria dels casos podríem dir que no existeix ansietat sense por, encara que lògicament pot existir por sense ansietat.

La por és l’emoció bàsica que origina, alimenta i manté qualsevol problema d’ansietat.

  • A la fòbia social la persona té por a fer el ridícul, por a que les altres persones se n’adonin del seu nerviosisme i pensin malament, por a no caure be, o a dir una tonteria…etc.
  • A la hipocondria la persona té por a morir o a patir una malaltia greu.
  • Als problemes obsessiu-compulsius la persona pot tenir por a contaminar-se, por a que quelcom greu pugui passar si no realitza un determinat comportament, por a perdre el control i fer mal a algú o a si mateix/a…etc.
  • A les fòbies simples poden haver-hi por als animals, a les tempestes o altres fenòmens atmosfèrics, a la obscuritat, a conduir, a l’avió…etc.
  • A l’agorafòbia la por és experimentar ansietat i no poder fugir o obtenir ajuda, por als propis símptomes d’ansietat, por a tornar als llocs on s’ha experimentat una ansietat intensa…etc.
  • A les crisis d’ansietat té tot el sentit la frase “por a la por”, és a dir, por a experimentar la por que se sent quan arriba un atac de pànic o crisi d’ansietat, o por a les conseqüències imaginades respecte a algun dels seus símptomes (por a l’infart quan noto taquicàrdies, por al desmai si noto mareig o inestabilitat, por a patir alguna mena de col·lapse per tenir tanta ansietat…).
  • A l’ansietat generalitzada la persona té por a que es facin realitat les seves preocupacions catastròfiques que van a l’extrem de “tot anirà malament, alguna cosa dolenta passarà, succeirà el pitjor…”.

(Nota: aquesta explicació es centra en ressaltar el paper de la por en tots aquets problemes, però no explica tot el que li passa a una persona que pateix un d’aquets problemes. Existeixen altres factors implicats, diferents per cada problema, que ajuden a entendre i definir l’origen, manteniment i desenvolupament dels problemes abans anomenats).

I que passa normalment quan tenim por?

Com que la por és una emoció molt desagradable per nosaltres, la nostra tendència es fugir d’ella, o evitar allò que ens produeix la por. Aquest mecanisme de fugida és molt lògic i adequat quan la por apareix davant una situació realment perillosa, però és contraproduent quan no ho és. Fugir acaba augmentant i mantenint l’ansietat.

Que podem fer per que aquets problemes no vagin a més i poder controlar-los?

Podem fer sevir dues estratègies per fer front aquets problemes. D’una banda, “desmuntar” les pors, i d’altre, afrontar-les gradualment. En la mesura de les nostres possibilitats, fer front mica en mica les pors provocarà que es vagin reduint. La manera de fer-ho és sent conscients que haurem de suportar cert nivell d’ansietat, intentant fer-ho gradualment per poder-ho tolerar. Fer una pràctica continuada afrontant situacions pot donar-nos uns bons resultats. D’altra banda, i paral·lelament, hem de posar a prova la veracitat de les nostres pors, és a dir, posar en dubte si el que pensem és veritat o si ho és fins a l’extrem al que ho portem. Podem reflexionar sobre qüestions com: és molt probable que passi? Ho he pensat moltes vegades i mai ha passat? Que li diria jo a un amic o amiga que estigués igual de preocupat/ada per això? Estic pensant en el pitjor? Normalment passa el pitjor?

Sovint fer front a aquestes pors i desmuntar-les és una tasca difícil, i no sempre ho aconseguim sense ajuda professional. Per això en la teràpia s’aprenen una sèrie d’estratègies i tècniques per poder aconseguir-ho. D’una manera pautada, i amb l’ajuda d’un/a psicòleg/a, es defineixen els passos a seguir per superar tots aquets problemes.

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12 – 607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92 – 607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

Font: Clínica de l’Ansietat. Especialistes en el tractament de l’ansietat.

Categories
Preguntes més freqüents

¿Quant duren els tractaments de l’ansietat i amb quina freqüència s’acudeix consulta?

La durada total dels tractaments és variable. Els tractaments psicològics que fins avui han demostrat una major efectivitat i eficiència són els basats en procediments cognitiu-conductuals. La seva durada oscil·la entre sis mesos i un any, si bé en alguns casos poden ser més llargs, en funció del cas, l’associació de l’ansietat a altres trastorns, i la implicació del pacient en el programa.

Es considera que al cap d’unes setmanes de tractament han d’aparèixer ja els primers resultats, indicadors de la utilitat dels recursos que s’estan aplicant, i de la capacitat i disposició del pacient per a beneficiar-se d’ells.

Normalment, a l’inici del tractament, s’acudeix a consulta una vegada per setmana. Quan el tractament està canalitzat, es espacian les visites, efectuant-se habitualment a raó d’una visita cada 15 dies.

Si el tractament és exclusivament farmacològic, el ritme de les visites és diferent: inicialment cada tres o quatre setmanes, posteriorment cada dos o tres mesos.

Categories
Tractament de l’Ansietat

Es cura l’ansietat?

Fuente: J. C. Baeza Villarroel. Clínica de la Ansiedad. Psicólogos y psiquiatras. Madrid y Barcelona. Terapia cognitivo-conductual.

En l´origen i manteniment del trastorn d´ansietat influeixen diversos factors. Sintèticament, podem reunir-los en tres grans grups: els factors predisposicionals, relatius a la vulnerabilitat, especialment la de tipus biològic, de l´individu per patir un trastorn; els factors activadors, vinculats a la percepció de perill o amenaça i capaços d´activar el trastorn; i els factors de manteniment, que contribueixen a sostenir el trastorn un cop aparegut.

L´ansietat no es redueix a cap d´aquests factors aïlladament, sinó a una determinada relació entre ells, sense que necessariàment a tots els trastorns, o persones que els pateixen, hagin de concórrer  tots i cadascú d´ells en la mateixa mesura.

Estem parlant de factors de tipus biològic, uns, psicològics, altres, i socials o contextuals uns tercers. Alguns poden ser crònics, en el sentit de permanents i no modificables específicament amb els actuals coneixements i tècniques terapèutiques; altres permanents, però regulables; altres circumstancials o episòdics, modificables o no.

Si haguéssim d´identificar l´ansietat amb algun d´aquests factors, i ens preguntéssim si es cura o no, si es cura o es controla, si es millora per sempre o persisteix, aniríem variant la resposta en funció de les característiques del factor al que haguéssim reduït l´ansietat. Però ja hem assenyalat  que l´ansietat és un sistema de factors i relacions  vinculades d´alguna manera amb l´activació davant d´algun tipus d´amenaça. Rarament, hi ha un únic factor que tingui la capacitat crítica de determinar el sistema, enfront a la influència d´altres. La majoria dels factors, a la majoria dels casos, tenen un valor condicionant, no determinant, a la relació al sistema resultant, per un altre costat constantment canviant.

Els interrogants expressats anteriorment, en aquests termes formulats, poden tenir interés pels investigadors i especialistes, en funció dels factors sobre els que centren els seus estudis, però plantejats pels pacients, que els viuen de manera global i integrada, poden  tornar-se a vegades en preguntes capciosas, simplificacions, o simplement, expressió de les pròpies pors al respecte.

Per a qui la pateix, més enllà de si l´ansietat es cura o es millora, s´activa o desactiva, es controla, és crónica, episòdica o cojuntural, les qüestions bàsiques, tangibles i res especulatives són dos: per un costat, si l´ansietat genera problemes importants de salut i per un altre, si resulta incapacitant, de manera significativa, respecte dels projectes de la persona o el manteniment de su estatus quo social, laboral, de salut, etc.

S´ha de tenir, també, en compte que en alguns casos l´ansietat coexisteix amb altres trastorns, la qual cosa  pot condicionar la seva naturalesa, la seva evolució i la seva resposta als tractaments.

A la pregunta de si l´ansietat va a produir problemes importants de la salut i incapacitació per sempre, la resposta  és no, a la majoria dels casos, si es tracta adeqüadament.

A la pregunta de si s´ha de seguir tractament durant tota la vida, la resposta és no, a la majoria dels casos.

Categories
Preguntes més freqüents

Els tractaments psicològics de l’ansietat, consisteixen només a parlar?

Els tractaments psicològics no tenen l’objectiu d’alleujar verbalment del pacient, ni s’aspira a millorar els problemes simplement parlant-ne. Naturalment, el pacient i l’especialista s’entenen parlant, però la intervenció psicològica va més enllà de la comunicació verbal i l’anàlisi del problema: cal que el pacient tingui una gran implicació en resoldre el seus problemes i cal seguir diferents procediments, molts dels quals són fora de la consulta, per aconseguir el canvi que es busca mitjançant la modificació dels símptomes, el replantejament de les situacions i l’afrontament més efectiu de l’ansietat, allò que l’origina i que la manté.

Categories
Prevenció de l’Ansietat

Ansietat i alimentació

 

Allò que mengem té efectes directes sobre com ens sentim físicament i emocional. Quan es parlar de nutrició no es poden utilitzar termes absoluts; tots els aliments dels quals parlarem es poden consumir en quantitats adequades. El que és important és mantenir dietes equilibrades i variades, i conèixer com pot afectar-nos el consum abusiu d’alguns productes.

Una part de l’ansietat que s’experimenta pot ser causada pel consum de diferents estimulants, així com a deficiències en vitamines o minerals concrets.

Convé limitar el consumo de:

  • Greixos, vísceres i xarcuteria (embotits, patés i foie-gras), llet condensada, làctics enriquits amb nata, formatges greixosos, pastes farcides, productes de pastisseria i rebosteria industrial, etc. Modereu el consum d’àpats rics en greixos saturats (mantega, formatge, llet sencera, gelats, cremes, greixos de la carn, pastes industrials, oli de palma, etc.). El consum excessiu de greixos pot afavorir la obesitat i elevar els nivells de colesterol, que crea un esforç innecessari en el sistema cardiovascular, fet que a més pot intensificar algunes de les manifestacions simptomatològiques de l’ansietat.
  • Estimulants (cafè, te, refrescos amb cafeïna, extractes de guaranà, ginseng) i alcohol. Alguns aliments i begudes que acompanyen els àpats poden portar substancies que estimulen el sistema nerviós i sobreactiven l’organisme, que pot provocar l’ansietat, nerviosisme i insomni. Al mateix temps, redueixen la disponibilitat de vitamines i minerals en el cos. L’estimulant de consum més freqüent és la cafeïna, present en el cafè, en algunes begudes de cola i en algunes de les que s’anomenen energitzants. No es recomana beure més de 100 mm/dia de cafeïna. Això equival a una tassa de cafè o a dues begudes de cola. Si hi ha problemes d’ansietat, millor prendre cafè descafeïnat, refrescos sense cafeïna o infusions sense estimulants. La teïna, present en el te, també té efectes estimulants. L’alcohol, si bé en la fase inicial immediatament posterior al consum té un efecte desinhibidor, fet que porta algunes persones a pensar que és un euforitzant, el cert és que es tracta d’un depressor del sistema nerviós, que pot alterar negativament l’estat d’ànim, i en persones propenses, induir, com a efecte rebot, manifestacions d’ansietat hores després del consum.
  • Sals i sucres. La sal disminueix les reserves de potassi en el nostre cos, un mineral molt important per al funcionament apropiat del sistema nerviós. La sal pot augmentar la pressió sanguínia, que posa a prova el cor i les arteries. Es recomana no excedir un gram de sal per dia. El sucre no conté nutrients essencials, subministra una dosis forta d’energia immediata per al cos, que a vegades pot ser excessiva i innecessària. Eviteu sempre que pugueu aquells àpats fets a base de sucres refinats. Malgrat això, no caigueu en l’error de substituir aquest sucre per edulcorants artificials, ja que també poden provocar ansietat i altres problemes de salut si es consumeixen en excés.
  • Additius i altres productes artificials. Existeixen molts additius químics utilitzats en els processament de menjar industrial. Encara no es coneixen bé els efectes sobre l’organisme a llarg termini. Són productes que el cos processa amb més dificultat. EL processament industrial sostreu molts nutrients i vitamines dels aliments, és millor minimitzar el consum de menjar ràpid, sabor artificials i additius químics. Cal mencionar especialment el Glutamat de Monosodi (MSG), un additiu artificial que s’utilitza per realçar sabors, freqüentment utilitzats per cuinar en restaurants, especialment de menjar xinès. Pot tenir un efecte irritatiu fort sobre el sistema nerviós i pot arribar a produir, en casos extrems, mals de cap, formigueig, entumiment i mal al pit. S’ha de tenir un compte especial amb el consum de carns procedents d’animals que haurien pogut ser alimentats amb hormones per promoure l’engreix i el creixement ràpid; així com productes vegetals en el cultiu dels quals s’hauria utilitzat pesticides. Es tracta de productes molt tòxics.

Convé no descuidar el consum de:

  • Llet, iogurts i altres llets fermentades, productes làctics no excessivament greixosos o dolços i formatges.
  • Carns (preferiblement les menys greixoses) peix, ous i derivats.
  • Cereals, patates i llegums, especialment derivats integrals, musli o cereals d’esmorzar integrals. Alguns d’aquests aliments són rics en hidrats de carboni. Formen part de les matèries primes que l’organisme necessita per obtenir energia. És una opció més saludable que utilitzar menjars rics en sucres com gelats o xocolates.
  • Verdures, hortalisses i fruites. Tenen un valor nutritiu destacable, aporten minerals i vitamines imprescindibles i són fàcils de digerir. Afavoreixen l’absorció del triptòfan, precursor de la serotonina, un neurotransmissor que regula l’estat d’ànim i l’ansietat. Fruites, vegetals i cereals integrats són un font de fibra excel·lent. L’ansietat pot provocar diferents problemes digestius, entre els quals malestar intestinal i estrenyiment. Ingerir més fibra ajudarà a un millor trànsit intestinal. Si podeu escollir, mengeu fruites senceres més que no pas sucs.
  • Aigua, sucs, sucs d’hortalisses, infusions no estimulants, fruits secs, sucs d’oliva i llavors.

Nutrients específics

Hi ha alguns nutrients específics que poden ajudar al nostre organisme a gestionar-se millor en situacions d’ansietat.

Calci

És necessari per mantenir un balanç electrolític, per a la contracció muscular, la transmissió nerviosa, la regulació de la divisió cel·lular, la secreció hormonal i la formació de l’os i de les dents. Algunes investigacions indiquen que el calci podria ajudar a baixa la pressió sanguínia. Un dèficit podria provocar: agitació, depressió, palpitacions, insomni i irritabilitat. El calci es troba en tots els productes làctics i derivats, la soja, el tofu; les hortalisses de fulla verda com el bròquil o els naps també són una font de calci bona.

 Àcid alfa-linolènic (família Omega 3)

Alguns estudis indiquen que una carència d’àcid alfa-linolènic podria facilitar l’aparició d’atacs de pànic. Principalment es troba en el peix —especialment en la tonyina i el salmó—, però també es troba en quantitats importants en l’oli de llinosa, en les llavors de mostassa, les pipes de carbassa, en la soja, les nous, etc. A més, cada vegada hi ha més productes en el mercat enriquits amb àcids de la família d’Omega 3.

Magnesi

Ajuda en la relaxació muscular, el manteniment del múscul cardíac, la transmissió neuromuscular i l’eixamplament dels vasos sanguinis. Un dèficit de magnesi pot provocar: agitació, ansietat, confusió mans i peus freds, depressió, insomni, inquietud. Alguns aliments rics en magnesi són els espinacs, els alvocats, les pipes de carbassa i de gira-sol, ostres, ametlles, etc.

Família de la vitamina B

Ajuden a obtenir energia actuant com a ensimes per convertir nutrients complexos amb els carbohidrats en unitat energètiques més simples. Són importants per al funcionament normal del sistema nerviós i són d’ajuda tant per poder-nos relaxar com per aconseguir l’energia necessària diàriament. Un dèficit de vitamina B pot provocar: fatiga, irritabilitat, nerviosisme, depressió, insomni, pèrdua de la gana, etc.

Complements nutricionals i altres

Els estats d’ansietat impliquen un gran desgast físic i mental i, per tant, pot ser recomanable prendre alguns suplements de vitamines i minerals, sempre amb la supervisió o l’assessorament d’un especialista. No obstant això, cal ser molt caut, ja que alguns complements vitamínics que s’anuncien com a indicats en estats de manca inclouen en la seva fórmula substancies excitants com el ginseng o el guaranà que justament poden provocar o agreujar un quadre d’ansietat.

D’altra banda, les begudes que coneixem com a energètiques solen contenir estimulants com la cafeïna i la taurina, o els extractes de ginseng o guaranà abans mencionats, fet pel qual resulten tan poc recomanables com el cafè o el te.

Com menjar?

L’estrès i l’ansietat poden agreujar-se no només pel que es menja, sinó també per la forma com es fa. És aconsellable que:

  • No mengeu massa ràpid o mentre es camina; menjar assegut a la taula i plat per plat, sense barrejar-los.
  • Mastegueu el menjar com a mínim 15 o 20 vegades per mossegada.
  • No mengeu gaire o fins al punt de sentir-se inflat.
  • Ingeriu quantitats moderades de líquid durant l’àpat; beure massa pot diluir els àcids estomacats i els enzims digestius (entre un i dos gots d’aigua per àpat és suficient).
  • Feu varis àpats al dia, entre tres i cinc i que no siguin copiosos.
  • Repartiu els àpats regularment durant el dia per evitar descensos bruscos en el nivell de glucosa en sang.
  • Planifiqueu i respecteu els horaris dels àpats; també és millor tenir pensats els menús per poder comprar i preparar el que necessitem amb temps.
  • Comenceu el dia amb un bon esmorzar, ajudarà a evitar el descens de sucre en sang (hipoglucèmia) que sol produir-se a mig matí i que pot provocar nerviosisme i irritabilitat.
  • Utilitzeu preferiblement maneres de cocció menys grasses: planxes, graelles, rostit, microones i coccions en aigua.
  • Modereu els fregits, arrebossats, empanats, guisats i estofats.

Respectar aquests hàbits us ajudarà a digerir i assimilar adequadament el menjar, afavorirà l’absorció de nutrients i us evitarà molèsties digestives i intestinals. Mengeu bé. És important tenir una dieta variada que asseguri el consum de tots els nutrients essencials necessaris per mantenir-se sa. Una nutrició equilibrada és fonamental per mantenir una salut general, però també per poder gestionar millor la nostra ansietat i regular l’estat d’ànim.

De la mateixa manera que és important cuidar-se desde la vessant física, ho és fer-ho desde la psicològica i emocional. Un tractament psicològic t’ofereix eines i estratègies per aprendre a gestionar, reduïr i eliminar la teva ansietat.

Realitzar una teràpia psicològica t’ajudarà a superar el teu problema d’ansietat d’una manera més ràpida i eficaç.

Contacta’ns i t’informem:

Clínica de l’Ansietat a Barcelona: 93 226 14 12 – 607 507 097.

Clínica de l’Ansietat a Madrid: 91 829 93 92 – 607 507 097.

Correu electrònic: info@clinicadeansiedad.com

Clínica de l’Ansietat. Especialistes en el tractament de l’ansietat.

_________
Font: Marc Coronas. Clínica de l’Ansietat. Psicólegs especialistes en el tractament de l’ansietat.

Vídeo il-lustratiu: Hábitos de alimentación (UNED-RTVE2)

Altres vídeos relacionats