Categories
Altres errors

La negació

La negació consisteix a invalidar una part d’informació desagradable o no desitjada i a viure la pròpia vida com si aquella part no existís. La negació en el context de la malaltia no es considera efectiva, ja que l’individu deixa de desenvolupar un afrontament apropiat (per exemple, buscar atenció necessària).

La negació consisteix a invalidar una part d’informació desagradable o no desitjada i a viure la pròpia vida com si aquella part no existís. És un mecanisme de defensa que els psicoanalistes relacionen, fonamentalment, amb la depressió, però és apreciable en altres patologies, entre elles l’ansietat, i en la vida quotidiana. La negativa persistent a veure’s influït per les evidències de la realitat també és un indicatiu que el mecanisme de la negació està funcionant. La negació en el context de la malaltia no es considera efectiva, ja que l’individu deixa de desenvolupar un afrontament apropiat (per exemple, buscar atenció necessària).

Janis (1958) en un dels treballs sobre els «processos de preocupació» centre la seva investigació en el fet que les persones que utilitzen la negació (també l’evitació) com a forma d’afrontament, experimenten més alleujament emocional en la primera situació amenaçadora, però paguen per això, i manifesten una vulnerabilitat continuada en les situacions següents. D’altra banda, la gent que fa front a l’amenaça de manera vigilant, resulta més afectada al principi, però en les vegades posteriors, experimenta menys trastorn, ja que està més preparada per dominar les demandes de la situació. En els estudis de Janis, els pacients que mostraven poc o cap aprensió abans d’una intervenció quirúrgica, van presentar més trastorns postoperatoris que els pacients que havien mostrat un grau normal de vigilància i ansietat abans de ser intervinguts.

Wolf i col·laboradors (1964) van provar que els pares de nens leucèmics que es defensaven de la dolorosa realitat per mitjà de mecanismes psicològics de negació excretaven menys 17-OCHS que els pares que assumien els fets tal com eren.

Breznitz (1983), que ha realitzat un estudi extens sobre la negació i els processos d’afrontament que la integren, assenyala que l’ús de qualsevol forma de negació implica la falta d’esperança per poder canviar la situació objectiva. En aquest sentit, la teoria de la indefensió apresa (Seligman 1975) ha servit per posar en evidència els efectes múltiples del fracàs adaptatiu.

Watzlawick, Weakland i Fisch (1974), que han estudiat la negació sobretot en l’àmbit de la teràpia familiar, hi fan referència en els termes següents: «una manera d’abordar de manera errònia un problema resideix a comportar-se com si aquest problema no existís, és a dir, aplicar com a solució la negació del problema.» D’aquí se’n deriven dues conseqüències:

  1.  el reconeixement del problema és considerat com a manifestació de bogeria o maldat
  2.  el problema que exigeix canvi es complica de manera creixent pels problemes creats per la manera errònia d’abordar-lo (p. 68)

Marks (1987), per la seva banda, assenyala que la negació pot ser un obstacle perquè l’exposició funcioni: hi ha multituds de portes (la negació entre elles) que impedeixen que les experiències desagradables es facin conscients. Aquestes portes ens protegeixen d’una possible sobrecàrrega i ens permeten seguir funcionant tot mantenint l’activació en uns nivells que energitzen més que no pas paralitzen. Perquè l’exposició funcioni, la majoria d’aquestes portes s’han d’obrir, de manera que l’experiència de por sobrepassi totes les nostres defenses i, així, faci possible la consciència de l’emoció, el seu processament i, a partir de cert punt, la seva habituació. Els resultats experimentals comencen a donar suport a la idea que la implicació en l’exposició és millor que la dissociació durant l’exposició.

En resum, la negació, com tantes altres estratègies d’afrontament, no es pot qualificar com a inherentment bona o dolenta. S’ha de tenir en compte el context i, sobretot, desenvolupar principis que especifiquin les condicions sota les quals els processos de negació poden tenir conseqüències favorables o desfavorables. Lazarus i Folkman (1984) ofereixen les consideracions següents:

  1. quan no hi ha res constructiu que es pugui fer per vèncer el mal o l’amenaça; és a dir, quan no hi ha una acció directa important, els processos de negació contenen el potencial necessari per alleujar el grau de trastorn produït per la situació, sense alterar el funcionament de l’individu o produir danys addicionals.
  2. la negació pot ser adaptativa pel que fa a determinats aspectes de la situació, però no totalment. Els pacients que pateixen diabetis poden negar la gravetat de la situació sempre que continuïn atents a la dieta, al nivell d‘activitat i a la dosis d’insulina.
  3. Miller (1980) assenyala que en situacions subjectes a canvi –és a dir, que passin d’incontrolables a controlables–, l’estratègia òptima pot ser aquella que redueixi l’activació sense impedir per complet el processament de la informació externa que fa referència a l’amenaça. Malgrat això, en les situacions crònicament incontrolables, l’estratègia escollida pot ser aquella que redueixi de manera efectiva tant el nivell d’arousal com el processament concomitant de la informació captada de l’entorn.
  4. La cronologia de la negació com a procés d’afrontament pot ser una qüestió d’importància. La negació pot resultar menys perjudicial i més efectiva en les primeres fases d’una crisi, per exemple, en una malaltia súbdita, en una incapacitació o en la pèrdua d’un ser estimat; és a dir, quan la situació ja no es pot afrontar totalment, sinó en les fases posteriors.

Més informació

BREZNITZ, S. (Ed.) (1983). The denial of stress. Nueva York: International Universities Press.

JANIS, I. L. (1958). Psychological Stress: Psychoanalytic and behavioral studies of surgical patients. Nueva York. Wiley.

LAZARUS, R. S., y FOLKMAN, S. (1984). Stress, Appraisal and Coping. Nueva York: Springer Publishing Company, Inc. Ed. Española (1986): Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 1. Los mecanismos de la ansiedad. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 2. Clínica y tratamientos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MILLER, S. M. (1980). When is a little information a dangerous thing? Coping with stressful events by monitoring vs. Blunting. En S. Levine y H. Ursin /Eds.). Coping and health. Nueva York: Plenum.

SELIGMAN, M. E. P. (1975). Helplessness. San Francisco: W. H. Freeman. Traducción (1981): Indefensión. En la depresión, el desarrollo y la muerte. Madrid: Debate.

WATZLAWICK, P., WEAKLAND, J. H., y FISCH, R. (1974). Change, Principles of Problem Formation and Problem Resolution. Nueva York: W. W. Norton, Inc. Ed. Española (1976): Cambio. Formación y solución de los problemas humanos. Barcelona: Herder, S. A.

__________
Font: Baeza Villarroel, J.C. Clínica de l’Ansietat.

Categories
Otros errores

La negación

La negación consiste en la invalidación de una parte de información desagradable, o no deseada, y en vivir la propia vida como si aquella no existiera. La negación en el contexto de la enfermedad no se considera efectiva, ya que el individuo deja de desarrollar un afrontamiento apropiado (por ejemplo, buscar la atención necesaria)

La negación consiste en la invalidación de una parte de información desagradable o no deseada y en vivir la propia vida como si aquella no existiera. Es un mecanismo de defensa que los psicoanalistas relacionan fundamentalmente con la depresión, pero es apreciable en otras patologías, la ansiedad entre ellas, y aún en la vida cotidiana. La persistente negativa a verse influido por las evidencias de la realidad también es un indicativo de que el mecanismo de la negación está funcionando. La negación en el contexto de la enfermedad no se considera efectiva, ya que el individuo deja de desarrollar un afrontamiento apropiado (p.e. buscar atención necesaria).

Janis (1958) en un trabajo sobre los “procesos de preocupación” centra su investigación en el hecho de que las personas que usan la negación (también la evitación) como forma de afrontamiento experimentan un mayor alivio emocional en la primera situación amenazante, pero pagan por ello, manifestando una vulnerabilidad continuada en las siguientes. Por otro lado la gente que se enfrenta a la amenaza de forma vigilante, resulta más afectada al principio, pero en las ocasiones siguientes experimenta menor trastorno, puesto que se halla mejor preparada para dominar las demandas de la situación. En los estudios de Janis, los pacientes que mostraban poca o nula aprensión antes de la intervención quirúrgica, presentaron mayores trastornos post-operatorios que los pacientes que habían mostrado el normal grado de vigilancia y ansiedad antes de ser intervenidos.

Wolf y colaboradores (1964), probaron que los padres de niños leucémicos que se defendían de la dolorosa realidad mediante mecanismos psicológicos de negación excretaban menos 17-OCHS que los padres que asumían los hechos tal y como eran.

Breznitz (1983) que ha realizado un extenso estudio sobre la negación y los procesos de afrontamiento que la integran, señala que el uso de cualquier forma de negación implica falta de esperanza en poder cambiar la situación objetiva. En este sentido la teoría de la indefensión aprendida (Seligman 1975) ha servido para poner en evidencia los múltiples efectos del fracaso adaptativo.

Watzlawick, Weakland y fisch (1974) , que han estudiado la negación sobre todo en el ámbito de la terapia familiar, se refieren a ella en los siguientes terminos: ” Un modo de abordar erróneamente un problema reside en comportarse como si tal problema no existiera, es decir aplicar como solución la negación del problema”. De ello se derivan dos consecuencias: a) el reconocimiento del problema es considerado como manifestación de locura o maldad y b) el problema que exige cambio se complica crecientemente por los problemas creados por el erróneo modo de abordarlo”, (pag. 68).

Marks (1987) por su parte señala que la negación puede ser un obstáculo para que la exposición funcione: tenemos multitud de puertas (la negación entre ellas) que impiden que las experiencias desagradables se hagan conscientes. Tales puertas nos protegen de una posible sobrecarga y nos permiten seguir funcionando manteniendo la activación en unos niveles que energizan más bien que paralizan. Para que la exposición funcione, la mayoría de dichas puertas deben abrirse, de modo que la experiencia de miedo sobrepase todas nuestras defensas haciéndose así posible la conciencia de la emoción, el procesamiento de esta y a partir de cierto punto su habituación. Los resultados experimentales empiezan a dar soporte a la idea de que la implicación en la exposición es mejor que la disociación durante la misma.

En suma, la negación, como tantas otras estrategias de afrontamiento, no puede calificarse como inherentemente buena o mala. Debe tenerse en cuenta el contexto y sobre todo desarrollar principios que especifiquen las condiciones bajo las cuales los procesos de negación pueden tener consecuencias favorables o desfavorables. Lazarus y Folkman (1984) ofrecen las siguientes consideraciones:

  1. Cuando no hay nada constructivo que pueda hacerse para vencer el daño o la amenaza; es decir, cuando no existe una acción directa importante, los procesos de negación contienen el potencial necesario para aliviar el grado de trastorno producido por la situación, sin alterar el funcionamiento del individuo o producir daño adicional.
  2. La negación puede ser adaptativa con respecto a determinados aspectos de la situación, pero no en su totalidad. Los pacientes que sufren diabetes pueden negar la gravedad de la situación siempre y cuando continúen atentos a su dieta, a su nivel de actividad y a la dosis de insulina.
  3. S. Miller (1980) señala que en situaciones sujetas a cambio -es decir, que pasen de incontrolables a controlables- , la estrategia óptima puede ser aquella que reduzca la activación sin impedir por completo el procesamiento de la información externa referida a la amenaza. Sin embargo, en las situaciones crónicamente incontrolables (e incambiables), la estrategia a elegir puede ser aquella que reduzca de forma efectiva tanto el nivel de arousal como el procesamiento concomitante de la información captada del entorno.
  4. La cronología de la negación como proceso de afrontamiento puede ser una cuestión de importancia. La negación puede resultar menos perjudicial y más afectiva en las primeras fases de una crisis, por ejemplo, en una enfermedad súbita, en una incapacitación o en la pérdida de un ser querido; es decir, cuando la situación ya no puede afrontarse en su totalidad, más que en fases posteriores.

Referencias bibliográficas

BREZNITZ, S. (Ed.) (1983). The denial of stress. Nueva York: International Universities Press.

JANIS, I. L. (1958). Psychological Stress: Psychoanalytic and behavioral studies of surgical patients. Nueva York. Wiley.

LAZARUS, R. S., y FOLKMAN, S. (1984). Stress, Appraisal and Coping. Nueva York: Springer Publishing Company, Inc. Ed. Española (1986): Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 1. Los mecanismos de la ansiedad. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 2. Clínica y tratamientos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MILLER, S. M. (1980). When is a little information a dangerous thing? Coping with stressful events by monitoring vs. Blunting. En S. Levine y H. Ursin /Eds.). Coping and health. Nueva York: Plenum.

SELIGMAN, M. E. P. (1975). Helplessness. San Francisco: W. H. Freeman. Traducción (1981): Indefensión. En la depresión, el desarrollo y la muerte. Madrid: Debate.

WATZLAWICK, P., WEAKLAND, J. H., y FISCH, R. (1974). Change, Principles of Problem Formation and Problem Resolution. Nueva York: W. W. Norton, Inc. Ed. Española (1976): Cambio. Formación y solución de los problemas humanos. Barcelona: Herder, S. A.

__________
Fuente: Baeza Villarroel, J.C. Clínica de la Ansiedad.

Privacy Overview

This website uses cookies so that we can provide you with the best user experience possible. Cookie information is stored in your browser and performs functions such as recognising you when you return to our website and helping our team to understand which sections of the website you find most interesting and useful.

Strictly Necessary Cookies

Strictly Necessary Cookie should be enabled at all times so that we can save your preferences for cookie settings.

Analytics

This website uses Google Analytics to collect anonymous information such as the number of visitors to the site, and the most popular pages.

Keeping this cookie enabled helps us to improve our website.