Categoria: De malament a pitjor

Introducció. Interaccions contraproduents entre actes d’afrontament: incompatibilitats i contraindicacions

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Miller, Galanter i Priban (1960), en un capítol dedicat a la integració de plans, es formules algunes preguntes com ara: com coordinem diversos plans en el flux unitari de la conducta que disposem?; com decidim si un pla nou és compatible amb els que ja estem fent? o quina relació guarden els nostres diversos plans amb la infinitat de papers que hem de desenvolupar en la societat? Executem alguns subplans per crear les condicions sota les quals un altre subpla o acció és rellevant, fins a quin punt són intercanviables els subplans?

No sempre resulta fàcil saber si dos actes són incompatibles entre si. Miller, Galanter i Priban, en l’obra citada, distingeixen entre aquella persona que es queda atrapada entre plans en conflicte i aquella que es veu atrapada entre motius contradictoris. En el primer cas, és necessari que no sigui conscient que els seus plans estan en conflicte, mentre que, en el segon, potser sigui dolorosament conscient que els seus desitjos són incompatibles. Sembla que aquesta primera persona s’està frustrant deliberadament a si mateixa, però no pot descobrir perquè. Sap que hi ha alguna cosa errònia, però no pot descobrir de què es tracta. Els dos primers plans potser estan mútuament aïllats, de manera que aquesta persona mai no tindrà l’oportunitat de contrastar l’un amb l’altre.

Si ens traslladem al terreny dels plans i estratègies d’acció davant de l’ansietat, Lazarus i Folkman (1984) ja van posar de manifest que parlar de les relacions entre les funcions d’afrontament dirigides al problema i les dirigides a la emoció que poden afectar-se entre si, que faciliten o impedeixen cada una d’elles l’aparició de l’altra.

En la classificació de les interaccions contraproduents entre actes d’afrontament de l’ansietat, distingim entre incompatibilitats, que fan referència a interaccions entre actes la realització dels quals impedeixen la dels altres al mateix temps, i contraindicacions, que fan referència a procediments que executats simultàniament, o no, s’afecten en el procés o resultat de manera contradictòria, pertorbadora o perjudicial.

Més informació

MILLER, G. A., GALANTER, E., y PRIBAN, K. H. (1960). Plans and the Structure of Behavior. Holt, Rinehart and Winston, Inc. Ed. Española (1983): Planes y Estructura de la Conducta. Madrid: Debate, S. A.

LAZARUS, R. S., y FOLKMAN, S. (1984). Stress, Appraisal and Coping. Nueva York: Springer Publishing Company, Inc. Ed. Española (1986): Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

_________
Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat. Barcelona i Madrid

Altres errors

Hiperventilació i ansietat

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

La hiperventilació és un fenomen respiratori que acostuma a aparèixer en aquelles persones que pateixen atacs de pànic. Generalment, la hiperventilació produeix una sèrie de conseqüències en el nostre organisme que poder arribar a ser força desagradables i, fins i tot, alarmants si un no en sap la causa. Però com es veurà a continuació, no es tracta d’un fenomen perillós.

Què és la respiració?

Vegem com funciona la respiració. Necessitem respirar per poder dotar el nostre cos d’energia. Els nutrients que prenem quan mengem i bevem han de ser transformats en energia per mitjà de processos bioquímics complexos per als quals és necessària la presència d’oxigen.

Cada vegada que inspirem, introduïm aire carregat d’oxigen (O²) als nostres pulmons. Aquest oxigen serà recollit per la sang en els capil·lars que existeixen al final dels bronquíols per ser transportat cap al cor. Una vegada allà, el cor bombejarà la sang perquè arribi oxigen a tot el cos. L’oxigen ajudarà a transformar els nutrients en energia per mitjà de reaccions químiques. Com a efecte d’aquest procés, es genera diòxid de carboni (CO²), que serà recollit per la sang per portar-lo cap al cor i, des d’aquí, cap als pulmons. Aquesta sang, quan arribi als capil·lars dels pulmons, es despendrà del CO² perquè puguem expirar-lo i recollir novament O².

Què és la hiperventilació?

La hiperventilació es defineix com aquella respiració que està per damunt de les necessitats del nostre cos. És a dir, és una respiració excessiva. Pot produir-se per respirar massa, respirar superficialment, prendre grans glopades d’aire, etc.

Quan s’hiperventila, l’equilibri entre el O² i el CO² es trenca, és a dir, els nivells d’O² s’incrementen i els de CO² disminueixen. L’equilibri existent entre aquests dos gasos als pulmons influeix directament en les proporcions que existeixen d’O² i de CO² a la sang, de manera que les quantitats de CO² en sang també disminuiran. Com a conseqüència, bàsicament, passen dues coses:

La disminució de CO² en la sang es detecta pel cervell, que immediatament intentarà posar-hi remei. La millor manera i la més ràpida d’aconseguir-ho és reduint l’impuls de respirar, de manera que es redueixin considerablement les quantitats d’O² inspirades i de CO² Això significa que mentre estiguem hiperventilant, notarem que el nostre cos fa un esforç per respirar molt menys, sembla que el nostre cos es negui a respirar al mateix temps que ho estàvem fent. El més comú és que intentem fer un esforç per intentar respirar més, cosa que es tradueix en que el desequilibri entre O² i CO²que comentàvem anteriorment, no torni al seu estat normal, sinó que es manté i, fins i tot, s’agreuja. Si això passa així, és possible que el nostre cervell s’esforci encara més per fer-nos respirar menys i, fins i tot, si ho considera necessari, parar momentàniament la nostra respiració per equilibrar l’intercanvi d’O² i de CO². Quan passa això és normal que ens espantem, especialment si no sabem per perquè passa. Mentre hiperventilem, és a dir, mentre respirem per sobre de les nostres necessitats, notarem que el nostre cos reacciona dificultant-nos la respiració, de tal manera que el més senzill és pensar que ens estem ofegant. Cal detectar que aquest fenomen no és en absolut perillós, encara que es pot viure com a bastant desagradable.

Els descensos del nivell de CO² en sang produeixen un altre fenomen en el nostre organisme: una alteració del pH a la sang. Un correcte equilibri d’aquests gasos en la sang fa que el pH es mantingui a un nivell constant adequat perquè pugui realitzar les seves funcions de manera òptima. Si aquest equilibri es trenca, la sang es torna alcalina. Quan això passa, podem experimentar una sèrie de sensacions:

formigueig
rampes
marejos
sensacions de fred o calor
tensió muscular
cames dèbils
dificultats de visió
palpitacions
tremolors

Aquestes sensacions poden resultar desagradables també, en especial, si no les entenem. Com en el cas anterior, experimentar aquestes sensacions no és perillós ni indicatiu que alguna cosa funcioni malament en el nostre cos.

Com a resum, quan una persona hiperventila, altera les proporcions adequades d’oxigen i diòxid de carboni que existeixen a la sang. El nostre cos, quan detecta que això està passant, intenta posar-hi remei i forçar-nos a respirar a un ritme bastant més baix del que estem fent, provoca sensacions similars a les dificultats per respirar. A causa dels canvis químics que es produeixen a la sang, també és possible que notem algunes de les sensacions referides anteriorment. Són un conjunt de sensacions que ens poden sorprendre i resultar-nos desagradables o molestes, però no són perilloses.

Què fer si s’hiperventila?

Si és la primera vegada que això passa, el més aconsellable és anar al metge perquè ens faci un exploració i intenti detectar si la hiperventilació es deu a una malaltia física o és producte de l’ansietat.

En cas que hiperventili per motius d’ansietat, es pot intentar posar-hi remei:

s’ha d’intentar que la respiració es torni regular. No s’ha d’intentar respirar més acceleradament. En cas que se sàpiga alguna tècnica de respiració (com les que poden ensenyar els terapeutes), és un bon moment per aplicar-la.
s’ha de respirar més lentament i de manera menys superficial: es pot intentar respirar amb els llavis frunzits, com si es volgués apagar una espelma. O es pot tapar la boca i una fossa nasal i respirar, simplement, per la que queda destapada. Si es fa això s’aconsegueix augmentar la quantitat de CO² als pulmons.
es pot respirar durant uns minuts col·locant una bossa de paper sobre la boca i el nas: s’aconseguirà inspirar part del CO² que ja ha expirat, de manera que n’augmentarà la quantitat a l’organisme. Avui dia, alguns professionals de la salut no ho recomanen, ja que segons la seva opinió, l’increment de CO² que es produeix és massa alt.
Es pot intentar fer qualsevol activitat que resulti relaxant.

Què és la hiperventilació adaptativa? O, per què quan es fa esport no pateixo aquests efectes?

En fer esport, el nostre cos necessita més energia que si no féssim exercici. Com que aquesta energia s’obté a partir de les reaccions químiques entre els nutrients i l’O²,el nostre cos necessita incrementar el ritme respiratori i, en conseqüència, obtenir més oxigen. Aquest increment d’O², com que s’aprofita totalment en els processos d’obtenció d’energia, produirà quantitats grans de CO², de manera que l’equilibri entre els dos gasos no es veurà alterat. Tindrem més quantitat d’oxigen que si estiguéssim en repòs, però també tindrem més quantitat de diòxid de carboni.

És per això que quan es fa esport, no tenim les mateixes sensacions que si s’hiperventila per motius d’ansietat. A aquest fenomen, se l’anomena hiperventilació adaptativa.

__________

Font: Israel Belchi. Clínica de l’Ansiedad, 2004.

Més informació

Clark, D.C. y Salkovskis, P.M. (1987). Cognitive treatment for panic attacks: Therapist’s manual. Oxford: Autor.

Enciclopedia medlineplus

Vídeo il-lustratiu: Ansiedad y respiración

Errors en l’anticipació

Introducció: anticipació i ansietat

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

L’anticipació és un procés d’avaluació cognitiva que preveu les conseqüències que un esdeveniment donat provocarà en l’individu, sobre la base de l’experiència i altres fons de coneixement. Va des d’un procés ràpid, intuïtiu, automàtic, fins a un procés de predicció elaboratiu, deliberat, basat en interferències inductives o deductives. Bàsicament fa referència a:

com, quan, de quina manera alguna cosa perjudica o beneficia (avaluació primària, Lazarus i Folkman, 1984)
què es pot fer (avaluació secundària, Lazarus i Folkman, 1984)
quina capacitat s’atribueix un mateix per fer-ho (expectatives d’eficàcia, Bandura, 1986)
quins resultats es calculen com a probables (expectatives de resultats, Bandura, 1986)

En consonància, s’experimenta un estat emocional agradable o desagradable, segons el cas, i com l’individu es veu afectat en els plans o situacions.

L’anticipació prefigura aspectes bàsics de l’acció i del subjecte en acció (Catalán, 1987), calcula com es pot desenvolupar en un context i unes circumstàncies determinades i com es veurien afavorits o obstaculitzats els nostres propòsits. Es tracta, doncs, d’un mecanisme bàsic d’adaptació i, fins i tot, de supervivència, sense oblidar el valor motivacional que l’anticipació, com a expectativa, té. Segons Bandura (1986), «els pensaments anticipatoris que no excedeixen els límits de la realitat tenen un valor funcional perquè motiven el desenvolupament de competències i de plans d’acció» (pàg. 467). L’anticipació forma part de la pròpia acció com a factor regulador i inductor conductual i emocional.

El pensament té gran capacitat d’autoactivació fisiològica de l’emoció. L’experiència comú ens diu que la imaginació d’escenes repugnants o fastigoses produeix nàusees; les eròtiques, excitació sexual, o la degustació imaginaria d’un menjar, salivació i secreció de sucs gàstrics. Concretament, les anticipacions referides a l’ocurrència d’amenaces, danys o perjudicis, genera ansietat. Aquests pensaments poden resultar, a vegades, tan activadors com les propis esdeveniments reals (May, 1977).

L’individu presta una atenció especial als senyals internes o de l’entorn que tenen el valor de predir el desenvolupament de l’acció i els seus resultats. La previsió que resulta de la consideració i anàlisis d’aquestes senyals predetermina, a la vegada, el camp atencional sobre el qual es focalitzarà quan la situació es presenti. Altres aspectes de la situació quedaran «aombrats».

Es pot dir que, donada una situació, l’individu té més probabilitats d’ocupar-se d’allò sobre el que s’ha preocupat. La previsió prepara, doncs, a l’organisme per atendre i respondre a determinats aspectes de la realitat.

L’anticipació previsora, mecanisme universal i bàsicament adaptatiu, pot, no només errar el càlcul, fet normal en una funció que és bàsicament probabilística, i que pot, a més, estar basada sobre dades o creences falses, sinó també ser disfuncional.

Més informació

BANDURA, A. (1986). Social Foundations of Thought and Action. New Jersey: Prentice-Hall, Inc. Ed. Española (1987): Pensamiento y acción. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

CATALAN,J.L. (1987). Principios de Psicoterapia Cognitiva. Edición del Autor. Depósito legal B-36894-1987

LAZARUS, R. S., y FOLKMAN, S. (1984). Stress, Appraisal and Coping. Nueva York: Springer Publishing Company, Inc. Ed. Española: (1986). Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MAY, J. R. (1977). A psychophysiological study of self and externally regulated phobic thought. Behavior Therapy. 8, 849-861.

__________
Fuente: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat.

Psico-lògiques de la por

Ansietat: biaixos atencionals i interpretatius

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Davant de les aparicions eventuals d’un perill, l’organisme reserva, prioritàriament, gran part dels recursos (atencionals, de pensament, motors i metabòlics) per a la disposició d’accions defensives, en detriment d’altres accions que queden relegades o assistides sota mínims. Si, per exemple, posem per cas, un recol·lector acut a menjar i aplegar fruits d’un paratge determinat on, en un moment donat, apareixen senyals de la possible presència d’un lleó a prop, té molt de sentit adaptatiu per a la seva supervivència –i, per extensió, per a la de la seva espècie–, que l’organisme entengui que ha d’atendre, preocupar-se i ocupar-se, preferentment, que no se’l mengin, abans que de menjar, i disposa de les següents operacions pertinents:

Aguditzar els sentits pel que fa als estímuls rellevants indicadors de l’evolució de l’amenaça (sorolls, olors, moviments) –atenció selectiva, biaix atencional.
Obstaculitzar la recepció i el processament d’altres estímuls no relacions amb l’amenaça (textura, color, valor nutritiu). El sistema d’alerta considerarà una distracció injustificada atendre una altra cosa que no sigui el possible perill imminent, o que està per venir.
Relacionar possibles indicis amb l’amenaça, normalment neutres, o de procedència incerta, i susceptible de diferents interpretacions –biaix interpretatiu–, per exemple, moviments de joncs.
La recuperació d’informacions guardades en la memòria sobre inconvenients i perills –biaix memorístic–, particularment sobre les associades o associables a la situació i circumstància.
Preparar-se per respostes de fugida, cerca de protecció i condicions de seguretat o d’evitació del dany. Fins i tot podria ser que l’animal defequés, de manera que alguns recursos fisiològics i metabòlics disposats per propiciar els processos digestius, es desactivessin i quedessin disponibles per a l’eventual resposta defensiva.

Els anomenats biaixos atencionals i interpretatius han merescut una notable consideració i estudi en els trastorns de l’ansietat. També els biaixos de memòria, encara que en menor mesura i amb resultats més controvertits. Per a una revisió més detallada d’aquestes qüestions podeu consultar Arcos Guijarro i Cano Vindel (1999). Cal afegir aquests dos altres biaixos, el falsacional i el finalístic (Baeza, 2008) que formarien part dels processos de valoració (appraisal) o de revaloració de la informació i de les respostes estratègiques que s’han de prendre.

El biaix falsacional fa referència a la inversió dels processos lògics i operatius relacionats amb la «càrrega de la prova»: en situacions normalitzades, malgrat la existència d’indicis contradictoris, la càrrega de la prova tendeix a recaure a demostrar que passa alguna cosa «anormal»; en situacions d’excepció –por no assumible– el que s’ha de demostrat és que no passa res, és a dir, la por està en curs mentre no es demostri el contrari.

El biaix finalístic fa referència a l’establiment d’objectius finals de l’acció en una situació determinada. Els objectius condicionen les funcions cognitives i operatives que han d’impedir-los. En una situació normalitzada –perill assumible–, l’objectiu tendeix a establir-se en funció del «que es vol que passi», cosa que requereix i determina estratègies operatives i assistències cognitives coherents amb aquell objectiu.

Generalment, els estudis empírics mostren que aquelles persones amb un sistema d’alerta més sensible, vinculat a factors predisposicionals d’origen biològic o a l’ansietat com a tret de personalitat, mostren més tendència als baixos mencionats anteriorment.

Biaix atencional

Normalment, davant de situacions de perill, l’atenció es dirigeix selectivament a senyals de perill relacionades amb l’amenaça i la seva evolució, i es veu obstaculitzada la recepció i el processament d’altres estímuls no relacionats amb l’amenaça. L’ansietat, com a sistema d’alerta considerarà una distracció injustificada atendre una cosa que no fos el possible perill imminent o per venir.

En l’estudi del biaix atencional hi ha dos enfocaments. El primer el relaciona amb la vigilància o expectativa, també anomenat biaix pre-atentiu, en el qual es produeix una orientació cap a material de caràcter amenaçador de probable aparició (Boradbent i Broadbent, 1988). És a dir, el fenomen bàsic del biaix atencional consisteix en l’atenció preferent cap a estímuls indicadors de perill o amenaça potencial, en comparació amb estímuls emocionalment neutres, particularment quan uns i altres es presenten de manera concurrent.

En segon lloc, el conegut com a biaix de processament de l’estímul, en el qual l’atenció se centra a processar un estímul present de caràcter negatiu (Bradley, Mogg, Falla i Hamilton, 1998). És a dir, davant de situacions de perill, l’atenció es dirigeix selectivament a senyals relacionables amb l’amenaça i la seva evolució.

Aquestes dues formes de biaix es relacionen amb les dues formes d’atenció proposades per Posner i Petersen (1990), l’atenció com a estat d’alerta associada a la detecció d’un estímul de probable aparició i l’atenció orientada al processament d’un esdeveniment ja present.

Biaix interpretatiu

El biaix interpretatiu –recordem que és considerar estímuls ambigus i equívocs com a indicadors de perill–, s’expressa de maneres diferents segons el cas: en el trastorn d’ansietat generalitzada, és ampli i genèric, referit a amenaces múltiples i diverses; en pacients afectats per ansietat d’avaluació de biaix d’interpretar negativament estímuls ambigus afecta als relacionats amb la valoració o imatge social; en el cas dels hipocondríacs, es produeix sobre estímuls neutres, relacionats amb la salut: molèsties inespecífiques, mals de caps intranscendents, etc.

És més probable que es produeixi aquest biaix en persones amb alts nivells d’ansietat, tret que es troben sotmeses a una situació estressant (Mathews i MacLeod, 2002).

Vídeo Ilustratiu: biaixos cognitius falsacional i finalístic en trastorns de l’ansietat. Jose Carlos Baeza Villaroel. II Jornades sobre emocions i benestar organitzades per la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Ansietat i l’Estrès (SEAS) i la Fundació Mutua Madrilenya (FMM). Madrid, 1, 2 i 3 d’octubre de 2009. Podeu descarregar el vídeo gravat i difós per FMM.

Una introducció

Afrontament de l’ansietat

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

L’activitat d’una persona davant d’un problema se centra fonamentalment a resoldre’l. Generalment, és la pròpia cultura la que proveeix les dades, creences i informacions sobre les que la persona elabora, més o menys intuïtivament, una estratègia per actuar sobre la pròpia malaltia.

Quan una persona se sent afligida per una dolència no es limita, passivament, a patir-ne els efectes, sinó que intenta incidir sobre el seu curs per regular-ho. Utilitza els coneixements que té sobre la malaltia, allò que el sentit comú diu que pot ser més adequat o inadequat i les alteracions evolucionen en unes circumstàncies o unes altres, del que veu en altres, d’allò que diuen, del que li ha passat amb anterioritat, etc.

Abans, fins i tot, de consultar un especialista, la persona ha desenvolupat les seves pròpies presumpcions sobre què li passa, ha calculat les possibles conseqüències en diferents ordres i, molt possiblement, ha pres iniciatives per recuperar la normalitat. Aquests actes, o omissions segons el cas, aquesta determinada caracterització, no són simples accidents. Com que influeixen en el curs de la malaltia, en la pròpia concepció de la persona com a subjecte malalt, són part integrada del procés de curar o emmalaltir. Per tant, no són aspectes que hagin de quedar fora de la terapèutica, fora de l’estudi i de la consideració dels propis especialistes, que, generalment, estan més atents a aplicar solucions a partir de la base del coneixement objectiu que tenen de la malaltia i del seu curs.

Segons Lazarus (1984), per afrontament entenem aquells esforços cognitius i conductuals constantment canviants que es desenvolupen per gestionar les demanes específiques externes i/o internets que són avaluades com a excedents o desbordants dels recursos de l’individu.

Les funcions de l’afrontament acostumen a definir-se en relació amb allò que es pretén controlar. Mechanic (1974) parla de tres funcions: afrontar les demandes socials i l’entorn, crear el grau de motivació necessari per aquestes demandes i mantenir l’equilibri psicològic per poder dirigir l’energia i els recursos a les demanes externes. Pearlin i Schooler (1978) parlen de funció de control situacional i canvi de circumstàncies externes, funció de control de significats (abans que es produeixi l’estrès) i funció del control de l’estrès en si mateix (quan ja ha aparegut).

Alguns autors (Lazarus i Folkman (1980), George (1974), Kahm i col·laboradors (1964)) han diferenciat entre un afrontament dirigit a manipular o alterar un problema i un afrontament dirigit a regular la resposta emocional al qual el problema dóna lloc (o que dóna lloc al problema). Encara que a primera vista, la distinció sembli poc clara, a la pràctica resulta difícil de sostenir: En primer lloc, perquè no és adequat i, potser ni tan sols possible, definir allò emocional fora del problema o al revés. En segon lloc, perquè hi hauria preguntes, d’altra banda, capricioses, de difícil resposta com, per exemple: centre el subjecte l’afrontament en el control de l’emoció per així abordar millor el problema, o tracta de resoldre el problema per no experimentar l’emoció? I llavors, a què dirigeix l’afrontament en realitat? En tercer lloc, en alguns casos, l’anomenada funció d’afrontament del problema i l’anomenada funció d’afrontament de l’emoció poden coincidir i identificar-se: per exemple, quan l’amenaça consisteix en la valoració negativa que el medio social podria fer de les manifestacions emocionals de l’individu (en termes de falta de seguretat, personalitat o autocontrol).

A vegades, s’ha distingit, també, entre afrontament cognitiu i afrontament conductual. Només cal un exemple ofert per Fernández Castro (1990) per posar de manifest la inconsistència d’aquesta nova dicotomia:

«En un article de Folkman i Lazarus (1988) sobre la relació entre emoció i afrontament, es parla, entre d’altres coses, d’una estratègia d’afrontar l’estrès que ells denominen deployment of attention i que qualifiquen, lògicament, d’activitat cognoscitiva, però quan posen exemples apareix el següent: practicar la relaxació, fer jogging, dedicar-se als hobbies, agafar-se unes vacances, menjar, fumar o dormir. Són aquestes activitats, cognoscitives? No s’hauria de distingir entre la morfologia de l’activitat i la seva funció? En molts articles empírics es confon la morfologia concreta d’una activitat amb la funció psicològica que se suposa que compleix».

Estrictament, l’afrontament, en última instància, es dirigeix a satisfer –o reformular satisfactòriament– els plans d’acció de l’individu, en el marc d’un sistema de valors i creences, –també reformulables– que hi dóna sentit i direcció, i a preservar i gaudir del que s’ha aconseguit o del que ha vingut donat (status quo) i que és desitjable.

Els resultats de l’afrontament són les conseqüències adaptatives que apareixen el l’àmbit del treball i de la vida social, en el de la satisfacció moral o vital i en el de la salut de l’organisme, que es poden creuar entre si de diferents maneres i en diferents moments.

Més informació

FERNANDEZ CASTRO, J. (1990). Un análisis del afrontamiento del estrés; en Carpintero y Carretero M: (Eds.) Psicología técnica: investigación en procesos básicos. Madrid, 1990.

GEORGE, A. L. (1974). Adaptation to stress in political decision making: The individual, small group, and organizational context. En G. V. Coelho, D. A. Hamburg y J. E. Adams (Eds.). Coping and adaptation. Nueva York: Basic Books.

KAHN, R. L., WOLFE, D. M., QUINN, R. P., SNOEK, J. D. Y ROSENTHAL, R. A. (1964). Organizational stress: Studies in role conflict and ambiguity. Nueva York: Wiley

LAZARUS, R. S. (1984). On the primacy of cognition. American Psychologist, 39, 124-129.

LAZARUS, R. S. Y FOLKMAN, S. (1984). Stress, Appraisal and Coping. Nueva York: Springer Publishing Company, Inc. Ed. Española: (1986). Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

PEARLIN, L. I. Y SCHOOLER, C. (1978). The structure of coping. Journal of Health and Social Behavior, 19, 2-21.

_________
Font: Baeza Villarroel, J.C (1994). ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de la Ansiedad.

Interaccions contraproduents

Ansietat: exposició versus conductes de seguretat

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Tradicionalment, des dels postulats del conductisme com a model teòric, experimental i terapèutic, l’estudi i el tractament de l’ansietat s’ha basat en les lleis de condicionament clàssic i en l’instrumental. El primer, terapèuticament parlant, donaria lloc a les tècniques de contra-condicionament, i el segon, a les d’exposició. Sota el paradigma instrumental, l’evitació i la fugida són formes d’afrontament de la por encaminades a controlar les condicions aversives del medi (extern o intern).

La psicoteràpia conductual, en l’abordatge de moltes alteracions neuròtiques relacionades amb l’ansietat –particularment, fòbies i trastorns obsessivocompulsius–, fonamenta el tractament en les tècniques d’exposició, que consisteixen, bàsicament, a procurar que el pacient entri i es quedi en contacte amb la situació temuda, que toleri l’angoixa que comporta, fins que disminueixi i, així, reiteradament, fins que pugui exposar-se a la situació sense experimentar por.

L’exposició integra un conjunt de procediments que van, ds de la dessensibilització progressiva, que és la manera més gradual d’exposició, fins a la inundació, en què el pacient s’enfronta amb la situació temuda en la realitat i de cop i volta. Tècniques com la implosió, en què el pacient imagina les escenes que li provoquen una por intensa; la intenció paradoxal, en què al pacient se li prescriuen la vivència, exageració o reproducció de les pròpies pors i símptomes, i altres com el modelatge amb el reforç, el reforçament encobert, la inoculació de l’estrès, la prevenció de la resposta, responen, també, al mateix principi, encara que moltes vegades des de formulacions teòriques i diferents.

No sempre hi ha acord entre els especialistes sobre on radica el mecanisme terapèutic d’aquestes tècniques. En l’àmbit conductual es postulen dues possibilitats, a vegades, complementàries: la habituació i l’extinció. En ambdós casos desapareixen les respostes ostensibles d’evitació, l’ansietat subjectiva i la simptomatologia neurovegetativa, ja sigui perquè el pacient comprova la innocuïtat del medi, fet que causa que perdi les seves propietat aversives, o perquè el pacient s’habitua no només a les pors concretes, sinó també a tolerar experiències i sentiments desagradables.

Des d’una òptica cognitiva, les tècniques d’exposició possibilitarien experiències correctores que conduirien a disconfirmar els pensaments i les expectatives negatives o alarmants, que originen o sostenen les pors.

No obstant això, es produeixen diversos fracassos en la terapèutica per exposició. La majoria, per refús del tractament, abandonament prematur o seguiment incorrecte de les prescripcions. Malgrat això, una minoria de pacients no aconsegueixen habituar-se a reduir significativament l’ansietat per mitjà de l’exposició en viu, encara que compleixin perfectament les instruccions del tractament, no es estan deprimits i no prenen ni sedants, ni alcohol. Sembla ser que, per raons que encara no es comprenen, les persones deprimides no responen bé a les tècniques d’exposició. Els antidepressius estarien indicats, juntament amb l’exposició, en pacients obsessivofòbics amb estat d’ànim deprimit, mentre que l’exposició sola seria el tractament d’elecció dels no deprimits. La dependència de l’alcohol o ansiolítics (secundària o no) no és un obstacle a la generalització o transferència de l’aprenentatge i dels resultats a l’estat de sobrietat, per la qual cosa es prohibeix el consum o es redueix a dosis mínimes.

Diversos estudis han posat de manifest que les anomenades conductes de seguretat podries estar darrere d’alguns dels fracassos de l’exposició com a tècnica terapèutica. Es tracta d’estratègies d’afrontament emeses pels pacients per reduir l’ansietat i el malestar psicològic davant d’estímuls fòbics. A continuació, se citen alguns exemples:

En persones amb crisis de pànic/agorafòbia: seure a prop de la porta al cinema, de manera que resulti més fàcil sortir; desplaçar-se per recorreguts on hi hagi hospitals, farmàcies, botigues obertes, on poder ser atesos; portar una ampolla d’aigua a sobre per refrescar-se, corregir la sensació de boca seca o d’obstrucció a la gola; caminar a prop de la paret o portar algun objecte que pogués servir de recolzament en un moment donat, i aferrar-se fortament de l’orella o de la mà, etc.
En persones amb ansietat social: posar-se una camiseta que esbandeixi la suor, posar-se maquillatge que dissimuli la vermelló o col·locar-se en llocs més foscos o ombrejats, creuar els braços per prevenir la tremolor, etc.
En persones que pateixen algun trastorn obsessiu: mètodes d’afrontament supersticiós, autodiàlegs o contraargumentacions, etc. En l’ansietat generalitzada: fer trucades de telèfon tranquil·litzadores, comprovacions, etc.
En pacients amb pors hipocondríaques o amb ansietat per la malaltia: disminuir l’esforç físic o la seva intensitat, que podrien alterar la freqüència cardíaca o la respiració, o prendre algun aliment «protector».Algunes estratègies són comuns a diversos trastorns: portar medicaments ansiolítics a sobre, endur-se el telèfon, distreure’s mitjançant diversos procediments, anar acompanyat, etc.

Hi ha moltes evidències –Marks (1991), Craske i Barlow (2002, 2001), Cox i altres (1992), Bados (2001), Baker (1989), Wells i altres (1995)– que aquestes estratègies de seguretat, anomenades també, a vegades, per altres noms com afrontament parcial, afrontament desadaptatiu, estratègies defensives, estratègies inútils, interfereixen de manera notable en l’efectivitat de l’exposició, tot desaprofitant-ne els resultats. Per aquest motiu són considerades com a pràctiques antiterapèutiques. Es considera que, encara que inicialment o temporalment produeixen cert alleujament de la por i del malestar, a mitjà o llarg termini, mantenen l’ansietat i l’evitació. L’ús d’aquests afrontaments parcials semblen eficaços a curt termini, cosa que proporciona una validesa aparent (Peñate i altres, 2006): la persona és capaç de resistir l’estímul fòbic (davant de les estratègies evitatives o d’escapament), tot i que, la informació proporcionada per aquestes conductes actua com un mecanisme reforçador, amb la qual cosa adquireix un valor discriminatiu de quan i en quines circumstàncies es pot abordar l’estímul fòbic.

Com es va observant al llarg d’aquestes pàgines, no és infreqüent que el pacient combini diferents estratègies d’afrontament per esforçar-se a regular l’ansietat i les seves conseqüències. En un afrontament efectiu, les diverses estratègies actuarien de manera complementària sense interferir-se entre si. Encara que l’afrontament busca l’eficàcia, no sempre s’aconsegueix, ja sigui per imperatius del medi, per la falta de recursos (cognitius, conductuals, materials, etc.) o per altres raons.

Per part nostra (Baeza, 1994), hem observat que alguns errors de l’exposició com a tècnica encaminada a provocar l’extinció de l’ansietat, poden ser causats per simultaniejar l’exposició amb algunes formes d’autoregulació dels símptomes: centrar l’atenció en el control i el seguiment dels símptomes, abans que en senyals aversives del medi on es presenten, i servir-se d’estratègies (immobilitzar-se, respirar amb un determinat ritme, moure’s totalment o parcial de manera predeterminada, recolzar-se sistemàticament en certs punts, mantenir firmament una determinada orientació espacial, etc.) capaces (o preses com a tal) de provocar cert alleujament o control. Les dades semblen indicar que els procediments amb els quals els subjectes tractaven de regular o contenir l’ansietat, o alguna de les seves manifestacions, davant de situacions de por, interfereixen en els processo d’habituació a la situació o en l’extinció de la por, com ho proba el fet que aquestes últimes manifestacions van passar (habituació-extinció) quan es va renunciar o impedir la pràctica dels procediments «tranquil·litzadors»

Es tractaria, doncs, d’un problema d’interferència entre les formes inicials i terminantment efectives per a l’afrontament de l’emoció ansiosa i les seves manifestacions neurovegetatives (font de pors sobre la pèrdua de control, salut, etc.) i els processos subjacents a l’exposició pels quals la por, interna o externa, perd les condicions aversives o el pacient s’hi habitua.

Així doncs, en el marc de la teràpia cognitivoconductual, el que generalment es recomana en llibres de text i manuals d’intervenció és que les conductes de seguretat siguin inhibides o abandonades. Des d’una perspectiva cognitiva, s’argumenta que les conductes de seguretat poden ser antiterapèutiques, perquè impedeixen l’ocurrència d’experiències disconfirmatives del perill. Un exemple seria el rentat de mans, davant de la por de contaminar-se, o la conducta d’empassar saliva per la sensació d’obstrucció a la gola, per comprovar i assegurar que no s’obstrueix.

Malgrat les evidències sobre l’efecte contraproduent de les conductes de seguretat, alguns estudis i experiments (Rachman, 1986 i 2002; Powers et al., 2004; Milosewic i Radomsky, 2007) posen de manifest que les conductes de seguretat poden ocasionar fàcilment l’exposició i contribuir a la reducció de la por, facilitar canvis a llarg termini en els símptomes i el pensament, sense impedir les experiències disconfirmatives de perill, ajudar a corregir interpretacions i expectatives negatives i reduir els altres nivells d’abandonament dels tractaments.

Es considera que podrien ser especialment útils en les primeres etapes del tractament, molt particularment en pacients amb nivells d’ansietat alts i oferir avantatges potencials:

incrementar l’acceptabilitat i la tolerància dels tractaments
proveir el pacient amb una millor sensació de control
incrementar la cooperació del pacient amb el tractament
l’exposició podria ser més llarga i fàcil
la sensació de seguretat permetria al pacient aprendre millor la informació correctora de la situació

Quedaria establir amb claredat, en quins casos, sota quines condicions i en quines circumstàncies pot fer-se un us racional i profitós de les conductes de seguretat, de manera que facilitin la reducció de la por, sense generar conductes desadaptatives d’evitació i propicien la disconfirmació de pensaments irracionals.

Fuente: J. Carlos Baeza Villarroel. Clínica de l’Ansietat, 2009.

Altres errors

L’evitació: una manera de perpetuar el problema

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

L’evitació de la situació que provoca ansietat és una de les respostes més comunes per intentar regular-la. És més fàcil d’exercir davant d’estímuls exteriors o ambientals que davant d’estímuls interns o de valoració social.

L’estudi experimental de l’evitació ha ocupat un lloc central en la investigació de l’ansietat des dels paradigmes operant i responent. Bàsicament, s’entén com a un mode de controlar les condicions aversives del medi.

Pel que fa al sosteniment de l’ansietat, l’evitació opera de dues maneres: impedeix que s’estableixin l’habituació i l’extinció (ja que no es comprova la innocuïtat de l’estímul que es té per aversiu). En aquests casos, i en aquest sentit, l’evitació pot considerar-se en si mateixa una estratègia d’afrontament espontani contraproduent, ja que si a vegades impedeix un increment puntual d’ansietat, el que fa és contribuir a un sosteniment i perpetuació.

No obstant això, hi ha un tercer factor, en absolut desconsiderable, que contribueix que l’evitació pugui provocar efectes contraproduents: l’evitació de les situacions que generen ansietat implica la renúncia a plans i interessos, o la pèrdua de condicions que poden ser importants per al subjecte, cosa que a la vegada és font d’ansietat. En aquests casos, cal preguntar-se fins a quin punt la reducció de l’ansietat es produeix pels processos d’habituació i/o extinció, i fins a quin punt per la continuïtat dels programes d’acció en curs o la preservació de l’status quo amenaçats.

Marks (1981 i 1987) ha escrit treballs magnífics i extensos, i revisions sobre el tema de l’exposició a situacions temudes com a procediment terapèutic en els trastorns per ansietat, fins al punt d’haver-los convertit en els tractaments més extensos en el camp de les teràpies conductuals.

Més informació

MARKS, I. (1981). Cure and Care of Neorosis. New York: John Wiley and Sons, Inc. Ed. Española (1986): Tratamiento de la Neurosis. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 1. Los mecanismos de la ansiedad. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 2. Clínica y tratamientos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

__________
Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’ Ansietat.

Documents relacionats

Errors en l’anticipació

La prevenció abusiva no tranquil·litza ni dóna seguretat

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Hi ha diferència entre previsió i prevenció. Ambdós són processos avaluatius de tipus anticipatori. Preveure fa referència a pronosticar o conjecturar un esdeveniment a partir d’una senyal o indici amb valor predictiu. Allò anticipat pot ser desitjat o no desitjar, positiu o negatiu. Pot ser qualsevol tipus d’expectativa. No ens prevenim que ens toqui la loteria, ens augmentin el sol o que faci bon temps si anem a la platja, encara que si podem preveure-ho com a possible. Podem, fins i tot, si està en les nostres mans procurar-ho o possibilitar-ho. Prevenir, prendre precaucions implica destorbar, impedir un efecte, ja sigui per mitjà de l’evitació o, si no es possible, per mitjà de la preparació d’una estratègia defensiva. Si hi ha amenaça de pluja, evitarem sortir o portarem un paraigües per si de cas.

La previsió d’un risc comporta una estratègia per a superar-lo, sense que s’alterin substancialment els nostres plans. La prevenció de risc implica evitar-ho. Això ho saben bé les companyies asseguradores, també anomenades de previsió. Cobreixen un risc de manera que, un cop donat, bàsicament no alteri la situació i les circumstàncies de qui el pateix. Si una casa es crema es compta amb diners per fer-ne una altra. La prevenció fa referència a l’evitació del risc. La prevenció és un mode de previsió i, per tant, no són excloents. La segona no implica necessàriament una voluntat d’acció o omissió determinada, davant del que està previst, mentre que la primera sí. No es tracta tant d’afrontar una situació superant els riscos o convivint amb ells, sinó d’impedir-ne l’ocurrència.

La prevenció extremada posa més l’accent en allò que no es vol que passi, que en la consecució del que es desitja que passi. O, dit d’una altra manera, si hi ha conflictes entre una cosa i una altra, s’escull la primera. La prevenció abusiva tractaria de reduir la probabilitat d’ocurrència d’un risc a zero, com a requisit previ per a comprometre’s amb una acció.

De certa manera, denota una intolerància o hipersensibilitat cap a determinats riscos, objecte de la prevenció, i un sentiment d’indefensió, recel, sospita, aprensió davant de les situacions on pogués sorgir. Poc perill elimina conductes amb possible èxit.

Hi ha una prevenció pertinent, o convenient, que consisteix a disposar unes mesures simples capaces de reduir significativament la probabilitat del risc i, un cop llavors, oblidar-se’n mentre no es manifesti. Amb el risc restant es conviu. La prevenció no ha de ser més costosa, en cap sentit, que el dany que es vol evitar. La prevenció pertinent tranquil·litza i genera autoconfiança.

Posem un exemple: si hem de sortir de viatge, prenem alguna precaució bàsica: comprovar que el cotxe estigui en bon estat, procurar que el conductor estigui en bon estat (que hagi descansat i no hagi pres drogues) i respectar les normes de trànsit. Aquestes mesures ens donen una seguretat i confiança, que ens permet allunyar-nos i centrar-nos en una altra cosa: el paisatge, la música del casset, la conversa amb el company de viatge, etc., i mantenir una atenció flotant sobre la conducció que ens permet detectar i respondre a qualsevol eventualitat. Sense les mesures citades, la consciència del risc d’accident automobilístic ens faria estar més tensos i insegurs.

Hi ha una prevenció improcedent, o inconvenient, caracteritzada per la pretensió d’esgotar de manera anticipada totes i cadascuna de les possibilitats de materialització del risc, amb la seva circumstància concreta i les conseqüències en cada moment del desenvolupament de l’acció. Es tracta d’evitar ser sorprès, d’estar sobre avís davant de qualsevol possibilitat degradatòria, cosa que implica imaginar amb la major definició tot el que no cau dins de l’impossible.

Això ens porta a estar constantment en actitud de «preveniu», expressió utilitzada militarment per indicar una situació de màxima alerta i tensió per entrar en acció perquè alguna cosa incerta i amenaçadora pot passar en qualsevol moment. Res, per natural que sembli, és irrellevant, pot amagar una trampa a la qual, a ser possible, cal anticipar-se. Per contra, estímuls neutres i irrellevants, sota l’actitud suspicaç i sospitosa es converteixen en predictors d’una situació amenaçadora (generació d’indicis, sesgos cognotivos) i creen alarma. A diferència de la prevenció pertinent, la improcedent, un cop establerta, no genera seguretat, relaxació i confiança, ni permet centrar-se en una altra cosa.

Tornem a l’exemple: si hem de sortir de viatge, ens assegurarem que el cotxe estigui en bon estat, procurarem estar en bones condicions físiques i mentals (encara que la preocupació pel pitjor no ens hagi deixat descansar bé), respectarem les normes de trànsit però, a més, calcularem ja a la carretera, o abans, les mil i una possibilitats que passi alguna cosa:

– i si es rebenta una roda? Aniré a 90 km per hora.

– i si al revolt aquell camió se’m tira a sobre. Redueixo i espero que en surti.

– i si em marejo i em falta l’aire? Qui m’assegura que no em pot passar alguna cosa?

I, així, a cada moment.

La llista és tan llarga que sentim que una cosa o altra passarà si un miracle no hi posa remei, no el que nosaltres, que ens veiem desbordats, podem fer.

Evidentment, no hem gaudit ni de la conducció, ni del paisatge, ni de la música, ni hem parlat amb el company. Potser estem adolorits, una mica marejats, blancs i amb la por al cos. Potser en el revolt, pendents de si, com havíem conjecturat abans, el camió s’apropa a la ratlla divisòria, ens hem apropat massa a la dreta sense veure la graveta i hem derrapat, malgrat que el camió anava perfectament per al seu carril. Una altra eventualitat que hem de tenir en compte per endavant en el proper viatge, no sigui que si no ho tenim present se’ns oblidi, no ho veiem i ens emportem la sorpresa.

L’experiència de la prevenció, quan és pertinent, genera tranquil·litat, seguretat i distensió, i pot portar a abusar-ne com a mecanisme d’autoregulació quan es vol aconseguir aquests mateixos objectius.

L’abús de la prevenció implica una extralimitació en el càlcul dels riscos, un procés de generació d’indicis, o conversió de senyals neutres en senyals d’alerta per mitjà de l’alteració de la seva significació, i un procés d’autoobservació o atenció autoenfocada; factors que de manera comú estan interrelacionats entre si.

Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Ilustración: Francisco García. Clínica de la Ansiedad.

Vídeo Il-lustratiu: Administración de preocupaciones

De malament a pitjor

Les paradoxes de la por

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Els diccionaris diuen que una paradoxa és una afirmació que ratlla els límits d’allò contradictori, en què es superposen dues o més situacions amb energies oposades, en un diàleg en què els extrems que s’haurien de neutralitzar es potencien, ajuntant-se se separen o separant-se s’uneixen.

Amb el títol Paradoxes de la por, volem fer referència a intencions, formulacions, actituds, temptatives, operatives que ofereixen resultats oposats a la seva pròpia lògica o pretensió, i que genera bucles que no tenen sortida o solució en els termes en què estan formulats. L’esforç per sortir de la por ho accentua, finalment.

Les formulacions paradoxals estan a la base de moltes estratègies contraproduents en l’afrontament dels problemes d’ansietat. La seva reformulació, ruptura de la circularitat i la transformació en problemes amb sortida formen part dels recursos terapèutics per poder-los superar.

Per a saber més sobre paradoxes en els processos de manteniment i solució dels problemes, i l’ús en la psicoteràpia, es poden consultar alguns llibres i autors d’interès: Watzlawick (1976, 1980, 1981, 1988); Fish, Weakland y Segal (1994); Frankl (1946, 1962); Papp (1997); Nardone (1995, 2002, 2004), i Mairena, Ballesteros i Martín (2005).

Per a la vostra seguretat, quedeu-vos espantats

La persona que se sent en perill s’enfronta a una disjuntiva complexa. Pot optar per ignorar-lo, mirar cap a l’altre costat i oblidar-se’n. D’aquesta manera, estaria menys angoixat, però, d’altra banda més exposat a patir-lo, per no ocupar-se de prevenir-lo o vigilar-lo. Pot optar per no perdre’l de vista, tenir-lo present, no distreure’s amb altres assumptes per, així, controlar-lo millor i no veure’s sorprès, posar-se fora de perill. Malgrat això, aquesta manera d’actuar el tindria permanentment en alerta, angoixat, amb el cap ple de possibles ocurrències i derivats del perill, i el cos posseït per la corresponent resposta fisiològica autònoma de lluita-fugida-paràlisi. Si, a més a més, la persona en qüestió se sentís espantada per aquests símptomes, es produiria un doble salt moral en el bucle de la paradoxa. Mirar els símptomes els desespera, no fer-ho portaria a sentir-se a la seva mercè.

Així doncs, per sentir-se segur s’hauria de preocupar. Però si es preocupa, no estarà tranquil. Si no es preocupa, estarà tranquil però no se sentirà segur. Adonar-se que està tranquil, farà que pensi que s’ha despreocupat, potser temeràriament.

Com més inseguretat, major control; com més control, major inseguretat

La por a prendre el control sobre el propi pensament, conducta o impulsos és freqüent en els problemes d’ansietat. D’alguna manera, aquest sentiment, o pressentiment, és consubstancial a l’experiència de l’ansietat elevada. Si l’ansietat guarda relació, com hem explicat, amb la percepció del subjecte a veure’s desbordat, respecte de la seva capacitat i recursos, per les demandes i exigències del medi –extern o intern–, és natural que aquesta experiència s’equipari a pèrdua de control sobre un mateix o sobre l’entorn.

És probable que l’ansietat alteri l’execució de repertoris de conducta, fins i tot alguns que normalment surten sols sense que la consciència hi intervingui, ja sigui perquè es tracten de respostes autònomes o ben automatitzades després d’un procés d’aprenentatge i entrenament: l’articulació i la fluïdesa de la parla, l’atenció i la concentració, la resposta sexual, la conciliació de la son, etc. La percepció d’aquestes fallades crea dubtes en la persona que els experimenta sobre l’adequada regulació, i produeix desconfiança sobre el funcionament normal i correcte de les facultats i funcions.

Davant de la inseguretat que genera la pròpia ansietat, i l’eventualitat que es produeixin actes o intervencions fallides o deficients, el sentit comú ens dicta un antídot útil: augmentar el control.

Alertats per l’increment d’erros, alguns pacients decideixen, llavors, sotmetre a control directe i voluntari accions o seqüencies d’accions que normalment es produïen automàticament, sense esforç conscient de realització. Així, és possible que la persona afectada tracti de regular la concentració forçant-la, de manera que en realitat s’està concentrant sobre el propi fenomen de la concentració, en detriment del que es vol atendre o tracti de forçar o vigilar la son, activitat que en la pràctica impedeix conciliar-lo. Però si no es fa, si no s’intenta, com podrà regular alguna que està apareixent de manera alterada i que el perjudica?

Si, per pors i inseguretats socials, una persona es comporta de manera inhibida, rígida i poc natural, una vegada es dóna l’ordre de ser espontani tot imposant-se les conductes, llavors deixa de ser-ho. Tot i això, s’ha de fer alguna cosa, si no ho intenta estarà tallant i encartronat.

Novament, la persona amb ansietat s’enfronta a un contrasentit desconcertant: si no augmenta el control no guanyarà confiança, però si l’augmenta serà menys afectiva. Llavors, no guanyarà seguretat i haurà d’augmentar el control, etc.

Enfortir a l’oponent tot combatent-lo

Les persones amb nivells d’ansietat alts, per un motiu o altre, acostumen a sentir-se assaltades per pensaments inoportuns i amenaçadors, símptomes difícils de partir i sentiments desagradables. Freqüentment, la resposta de la persona consisteix a intentar combatre’ls perquè se’n vagin, barallar-s’hi perquè, com a mínim, no guanyin terreny i intentar contrarestar-los. Si no ho fan així, tenen por que s’apoderin d’elles i que els traeixi en el moment més inoportú o inesperat. Però mentre els combaten, els fan el joc, agafen força o es transformen en d’altres més horrorosos i vénen més al cap o a la panxa. Podrien optar per deixar-se travessar i esperar que passin, acceptar-los, tractar-los com a normals i conviure-hi. Però si no es tenen en compte a l’hora de prendre decisions i adquirir compromisos, potser després no es puguin assumir. Encara més si la persona pren les seves decisions en funció de les pors, els dóna un poder que no voldria o no hauria de donar-los. Què s’ha de fer llavors, barallar-s’hi, acceptar-ho?

Un sistema d’alarma que s’espanti del seu propi soroll

Els símptomes intensos, i a vegades inesperats, de l’ansietat, que en les manifestacions més extremes vénen acompanyats de la sensació de pèrdua imminent de la salut física o del control, són efectes de la por, però a la vegada, comunament es converteixen per a la persona, en la major font de temor i d’angoixa. Es el fenomen de la por a la por. L’ansietat es converteix, així, en un sistema d’alarma que s’alerta pel seu propi soroll, pels seus propis efectes. Les manifestacions de l’ansietat són el perill a vigilar, i en aquesta mateixa vigilància consisteix l’alerta i l’ansietat. Arribats a aquest punt, la persona afligida té moltes dificultats per conviure amb símptomes originats per l’ansietat normal i adaptativa, o amb símptomes semblants als de l’ansietat i motivats per causes no patològiques, activitat física –per exemple–, o bé generades pel propi estat d’alerta davant de la possible aparició d’aquests símptomes. La persona, llavors, es mou entre dos posicions bàsiques o estats: es troba bastant bé –si no apareixen els símptomes en absolut o està en un context segur en cas que apareguessin– o, per contra, es troba força malament –si apareix la més mínima manifestació. En aquest cas, es desperta un gran temor a que els símptomes arribin a extrems alts i inadmissibles. Les manifestacions de la por es converteixen en la major font d’inseguretat, davant de les quals s’ha d’estar alerta.

Quan les mesures de protecció angoixen

Les conductes més freqüents davant de la por són l’evitació i la cerca de condicions de seguretat –per exemple, estar acompanyat o en un lloc segur. Aquests procediments proporcionen una notable sensació de seguretat i de protecció, i redueixen el malestar, tot i que d’altra banda, es converteixen en una gàbia d’or que genera dependències, pèrdua d’autonomia, limitació del desenvolupament personal, condicionants negatius per a terceres persones. Les mesures bàsiques per sobreviure no deixen viure. La manera d’adaptar-se als esdeveniments en allò més elemental, resulta desadaptatiu en allò essencial.

Font: J. Carlos Baeza (2011). “Ir de mal en peor: Afrontamiento contraproducente en trastornos de ansiedad“. Madrid: Editorial Bubock.

Psico-lògiques de la por

Biaix memorístic

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

El biaix memorístic fa referència a l’activació-recuperació d’informacions guardades en la memòria sobre inconvenients, experiències negatives i perills; particularment, aquells associats o associables a lla situació i circumstància actual.

El biaix memorístic s’ha estudiat, fonamentalment, en relació amb tres tipus de fenomen:

L’establiment d’associacions selectives d’estímuls a partir de l’experiència, per processos d’aprenentatge basades, fonamentalment, en el condicionament clàssic, és a dir, una tendència a associar certs senyals amb conseqüències aversives. Aquestes associacions són molt importants, per exemple, en la constitució de fòbies.
Fa referència al record especial de fets estressants, ansiògens o traumàtics, i com els aspectes aversius es recorden millor que els aspectes no aversius que els acompanyen.
S’estudia si l’estat emocional (tristesa, alegria, ansietat) fa més probable que es recordin experiències congruents amb aquest estat emocional, és a dir, si és més fàcil, o no, que les persones deprimides o amb ansietat recordin altres moments i episodis de la seva vida viscuts amb aquest mateix tipus d’estat emocional. Això sembla ser així per al cas de l’estat d’ànim. No és tan clar per al cas de l’ansietat.

Atès el paper de l’experiència i de l’aprenentatge en l’adaptació de l’individu al medi, i molt particularment davant de situacions de perill, la funció de la memòria i de factors biològics que la determinen, és molt important.

Font: J. Carlos Baeza Villaroel. Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs a Madrid i a Barcelona especialitzats en el tractament de l’ansietat.

Clínica de
l'Ansietat

Vídeo canal

Suscríbete a la Newsletter de Clínica de la Ansiedad