En el trastron d’ansietat generalitzada, els dos components fonamentals que el caracteritzen son l’ansietat i la preocupació.

Aquesta ansietat i preocupació apareix de forma persisitent y excessiva o desproporcionada. Forma part de la vida diària de la persona i afecta a moltes àrees de la seva vida. A la persona li resulta difícil controlar les preocupacions i els símptomes d’ansietat associats, i això provoca una important interferència en les seves tasques diàries.

Considerar l’ansietat i la preocupació com excessives significa que no son proporcionals en relació als desencadenants que preocupen, és a dir, que la seva duració, freqüència i intensitat superen el que es pot esperar per aquesta situació (la situació no és en realitat ni tan probable ni tan greu com per què generi aquesta intensa resposta d’activació i ansietat, i preocupació al respecte). En el que es refereix a la persistència, l’ansietat i la preocupació ocupen un notable temps de la persona, varis dies a la setmana o tots els dies, inclús ocupant varies hores d’aquets dies.

Una altre característica és que a la persona li costa deixar de preocuparse i sentir ansietat, i aquest és un fet diferencial respecte les preocupacions diàries de qualsevol persona. Totes les persones poden tenir problemes, però a diferència de les preocupacions en el trastorn d’ansietat generalitzada, aquestes son menys intenses, duraderes i persistents, i més fàcils de controlar.

Aquesta ansietat i preocupació del trastorn d’ansietat generalitzada es manifesta a més amb una sèrie de símpotmes com irritabilitat, inquietut, sensació de cansar-se amb facilitat, tensió muscular, dificultats per dormir, problemes de concentració i quedar-se en blanc.

Font: Clínica de l’ansietat.

“Sovint em sento inquiet i no descanso prou be. Em preocupo per tot: tenir un accident en un viatge, que s’incendiï el cinema on estic, que em puguin atracar pel carrer, que em puguin despatxar de la feina o que pugui sorgir un imprevist econòmic que no pugui assumir, pels problemes de salut, em preocupo pel sopar que haig de preparar per una festa, o per que regalar a algú. Simplement no puc deixar res de costat. I si això… i si lo altre… Tinc problemes per dormir, em costa concentrar-me a la feina, més encara si vull llegir o en una conversa. De vegades em sento una mica marejat, amb palpitacions o molèsties digestives, tensió muscular. Sóc aprensiu…”

En el Trastorn d’Ansietat Generalitzada (TAG) l’angoixa i les preocupaciones que s’experimenten estan per sobre del normal. La preocupació i la tensió son cròniques tot i que no hi hagi res que les provoqui. Les persones que pateixen aquest trastorn anticipen, gairebé sempre, desastres o conseqüències negatives, preocupacions freqüents i excessives per la salut, els diners, la família o la feina. Tot i això, de vegades, l’arrel de la preocupació és difícil d’identificar. Només pensar en el fet de passar el dia ja provoca ansietat.

Les persones que pateixen TAG tenen dificultats per desconnectar de les seves inquietuts, tot i que normalment comprenen que la seva ansietat és més intensa del que justifica la situació. Els hi costa molt relaxar-se. Amb freqüència tenen problemes per conciliar o mantenir la son. Les seves preocupacions van acompanyades de símptomes físics, especialment tremolor, contraccions nervioses, tensió muscular, nàusees, mal de cap, irritabilitat, sudoració o onades de calor. Poden sentir-se marejades o que els hi falti l’aire. Poden sentir que tenen que anar al bany freqüentment o com si tinguessin un nus a la gola.

Més Informació

Echeburúa, E. (1993a). Ansiedad crónica: Evaluación y tratamiento. Madrid: Eudema.

Deffenbacher, J.L. (1997). Entrenamiento en el manejo de la ansiedad generalizada. En V.E. Caballo (Dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos (Vol. 1, pp. 241-263). Madrid: Siglo XXI

Vídeo Il-lustratitiu: Administración de preocupaciones. Clínica de l’Ansietat

Per efectuar el diagnòstic del trastorn d’ansietat generalitzada, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-V o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Recordi, no obstant això, que vostè no pot autodiagnosticar-se, ni ha de fer-ho. Només un professional expert de la salut pot diagnosticar amb rigor i fiabilitat. Quan algú està preocupat per la seva salut o per la seva normalitat, és habitual que s’identifiqui amb símptomes o amb malalties que no pateix, o que es confongui amb d’altres de possibles.

Criteris del DSM-V per al diagnòstic del trastorn d’ansietat generalitzada

Font: American Psychiatric Association.

• Ansietat i preocupacions excessives (anticipació aprensiva) que es produeixen durant més dies dels que han estat absents durant sis mesos com a mínim, amb relació a diversos esdeveniments o activitats (com en les activitats laborals o escolars).
• A l’individu, se li fa difícil de controlar la preocupació.
• L’ansietat i la preocupació s’associen a tres (o més) dels sis símptomes següents (i com a mínim alguns símptomes han estat presents durant més dies dels que han estat absents en els darrers sis mesos) (Nota: En els nens, només es requereix un ítem).
• Inquietud o sensació d’estar atrapat o de tenir els nervis de punta.
• Fàcilment fatigat.
• Dificultat per concentrar-se o quedar en blanc.
• Tensió muscular.                               
• Problemes de son (dificultat per adormir-se o per continuar dormint, o son inquiet i insatisfactori).
• L’ansietat, la preocupació o els símptomes físics causen malestar clínicament significatiu o deteriorament en els àmbits social o laboral, o en altres àrees importants del funcionament.
• L’alteració no es pot atribuir als efectes fisiològics d’una substància (per exemple, una droga o un medicament) ni a cap altra afecció mèdica (per exemple, hipertiroïdisme).
• L’alteració no s’explica millor per un altre trastorn mental (per exemple, l’ansietat o la preocupació per tenir atacs de pànic en el trastorn de pànic, la valoració negativa en el trastorn d’ansietat social o fòbia social, la contaminació o altres obsessions en el trastorn obsessivocompulsiu, la separació de les figures d’aferrament en el trastorn d’ansietat per separació, el record d’esdeveniments traumàtics en el trastorn per estrès posttraumàtic, l’augment de pes en l’anorèxia nerviosa, els símptomes físics en el trastorn de símptomes somàtics, la percepció de imperfeccions en el trastorn dismòrfic corporal, el fet de tenir una malaltia greu en el trastorn d’ansietat per malaltia o el contingut de les creences delirants en l’esquizofrènia o el trastorn delirant).

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic del trastorn d’ansietat generalitzada

Font: Organització Mundial de la Salut.

La característica essencial d’aquest trastorn és una ansietat generalitzada i persistent, que no es limita a cap circumstància ambiental en particular i ni tan sols hi predomina (és a dir, es tracta d’una “angoixa lliure flotant”). Com en el cas d’altres trastorns d’ansietat, els símptomes predominants són molt variables, però el més freqüent són queixes respecte a sentir-se constantment nerviós, amb tremolor, tensió muscular, sudoració, marejos, palpitacions, vertígens i molèsties epigàstriques. Sovint es posen de manifest pors respecte que un mateix o un familiar es posi malalt o tingui un accident, juntament amb altres preocupacions i pressentiments molt diversos. Aquest trastorn és més freqüent en dones i sovint està relacionat amb l’estrès ambiental crònic. El seu curs és variable, però té tendència a ser fluctuant i crònic.

Pautes per al diagnòstic

L’afectat ha de tenir símptomes d’ansietat la majoria dels dies durant diverses setmanes seguides com a mínim. Entre ells, ha de presentar trets de:

1. Aprensió (preocupacions per desgràcies futures, sentir-se “al límit”, dificultats de concentració, etc.).
2. Tensió muscular (agitació i inquietud psicomotriu, cefalees tensionals, tremolor o incapacitat de relaxar-se).
3. Hiperactivitat vegetativa (marejos, sudoració, taquicàrdia o taquipnea, molèsties epigàstriques, vertigen, sequedat de boca, etc.).

En els nens, acostumen a cridar l’atenció la necessitat constant de seguretat i les queixes somàtiques recurrents.

La presència transitòria (durant pocs dies seguits) d’altres símptomes, en particular de depressió, no descarta un diagnòstic principal de trastorn d’ansietat generalitzada, però no han de complir-se les pautes d’un episodi depressiu, d’un trastorn d’ansietat fòbica, d’un trastorn de pànic o d’un trastorn obsessivocompulsiu.

El diagnòstic diferencial serveix per fer una correcta valoració d’una malaltia respecte a d’altres de semblants, amb les quals pot confondre’s o solapar-se. És una valoració clínica que correspon exclusivament als especialistes i en cap cas als pacients. En moltes ocasions, requereix proves i exploracions complementàries, que s’han de sol·licitar als serveis mèdics pertinents en cada cas.

El trastorn d’ansietat generalitzada (TAG) ha de diferenciar-se de:

• El trastorn d’ansietat per malaltia mèdica: Els símptomes s’expliquen pels efectes fisiològics directes d’una malaltia mèdica (per exemple, l’hipertiroïdisme).
• El trastorn d’ansietat induït per substància: Hi ha una substància –una droga, un medicament o un tòxic– que provoca els símptomes d’ansietat (per exemple, patir molta ansietat després d’una ingesta excessiva de cafeïna).
• L’ansietat en altres trastorns mentals: La inquietud excessiva es relaciona amb la possibilitat de patir un atac de pànic –trastorn de pànic–, amb el fet de passar-ho malament en públic –fòbia social–, amb el fet d’engreixar-se –anorèxia nerviosa–, amb la por de patir una malaltia greu –hipocondria–, amb el fet de presentar múltiples símptomes físics –trastorn de somatització–, o amb la preocupació, en la infància, pel benestar dels éssers estimats o pel fet d’estar allunyat d’ells o de la llar –trastorn d’ansietat per separació–.
• Les idees obsessives en el trastorn obsessivocompulsiu: No són simplement preocupacions per problemes quotidians, sinó, més aviat, pensaments intrusos i inoportuns que acostumen a anar acompanyats de rituals compulsius per reduir l’ansietat que generen.
• El trastorn per estrès posttraumàtic: Si l’ansietat generalitzada només apareix durant el transcurs d’un trastorn per estrès posttraumàtic, únicament es diagnostica aquest últim.
• El trastorn adaptatiu amb ansietat: Només s’estableix aquest diagnòstic quan no es compleixen els criteris per al diagnòstic de la resta de trastorns d’ansietat. A més, és causat per un estressor i no es prolonga més enllà de sis mesos des de l’aparició de l’estressor.
• L’ansietat en els trastorns de l’estat d’ànim i en els trastorns psicòtics: L’ansietat apareix només durant el transcurs d’aquests. A més, existeixen altres símptomes específics d’un d’aquests dos grups.
• L’ansietat no patològica: Les preocupacions són més controlables (per exemple, es poden posposar) i interfereixen menys en l’activitat diària de la persona. A més, són menys intenses, menys pertorbadores i menys duradores, i es relacionen més amb factors desencadenants. No acostumen a acompanyar-se de símptomes físics, com la tensió muscular, de irritabilitat o de impaciència, tot i que, en nens, és més freqüent que apareguin aquest tipus de símptomes.

Més Informació

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona: Masson.

Talbott, J. A., Hales, R. E. i Yudofsky, S. C. (1989): Tratado de Psiquiatría. Barcelona: Áncora.

Existeixen diversos models (Sibrava i Borkovec ,2006, Craske i Barlow, 2006; Dugas I Robichaud, 2007); Wells, 2009;Llera i Newman, 2014) per explicar les causes i els factors que mantenen el trastorn d´ansietat generalitzada. A continuació, s´exposarà un model que integra difererents perpectives, propossat per l´Arturo Bados, 2015:

Moltes persones es pregunten  per què apareix aquest trastorn?. No és possible respondre, sobre la base de una sola causa, sinó sobre l´existència de diversos motius relacionats amb factors biològics (hipersensibilitat neurobiològica a l´estrés, genèticament determinada) i factors psicològics (experiències d´esdeveniments traumàtics durant etapes primerenques, estils educatius com la sobreprotecció, falta d´afecte). Aquestes experiències afavoreixen l´aprenentatge de creences i esquemes mentals, com a resultat de la realització d´ errors mentals per procesar la informació:

•  “El món és perillós” “segurament que passarà lo pitjor, serà terrible”
  • Errors mentals: Sobrevaloracó de la probabilitat que passi una amenaça i exageració de les conseqüències temudes si passa.
•  “Sóc incapaç d´afrontar els perills”
  • Error mental: Infravaloració de la pròpia capacitat d´afrontament davant les amenaces.

La interacció d´ambdues vulnerabilitats, tant biológica com psicològica, és la que determina el desenvolupament d´una personalitat amb un trets específics que detallem a continuació i que estan directament implicats, a l´origen i el manteniment del trastorn d´ansietat generalitzada.

1-Intolerància a la incertesa

Fa referència a experimentar una por excessiva a les situacions que impliquen dubte, que la informació és ambigua, desconeguda (Ex: començar un nou treball; estar a l´espera de les notes d´un examen…). Aquestes persones consideren inacceptable, l´existència de possibles esdeveniments negatius, encara que la probabilitat que passin sigui baixa i a més a més, creuen que poden controlar o evitar una situació hipotètica futura. Es propossen un objectiu irrealista, que consisteix a eliminar l´estat d´incertesa, inherent a una situació futura o desconeguda.

Aquesta intolerància influeix que la persona manifesti

• Hipervigilància: atenció selectiva davant les amenaces, però no envers els esdeveniments positius.
• Llindar més baix per a percebre l´ambigüitat.
• Creença que una situació que és ambigua, segurament que també és perillosa.

2-Actitud negativa envers els problemes

Consisteix en posar-se unes “ulleres fosques”, de forma involuntària, per  valorar qualsevol problema que pugui sorgir a la seva vida. Aquestes ulleres li condueixen a presentar algunes dificultats per solucionar els problemes  com no saber identificar l´existència d´alguns problemes, els perceben com una amenaça i no com a un repte, poden equivocar-se en definir, els factors que causen algun problema (en quin tant per cent, la causa del problema depén de meu-factors interns i/o dels altres-factors externs); infravalorar-se respecte a la pròpia capacitat pe solucionar problemes, visió pessimista respecte al fet que  els intents de solució no resultaran, sentir-se frustrat davant els problemes, no dedicar-hi temps i esforç suficient.

3-Por a les emociones negatives

Tendència a creure que les emocions negatives i/o les sensacions fisiològiques que acompanyen a les emocions són perilloses, incontrolables o inacceptables. També dificultat per  gestionar les emocions, que comporta una percepció de poc control envers les reaccions emocionals.

És a dir, creuen que les emocions negatives no s´haurien d´experimentar “que no és normal”, es jutgen negativament a si mateixos “sóc feble per tenir ansietat”, això comportarà conseqüències negatives “si tinc ansietat, perdrè el control, em moriré”, també creuen que és possible evitar aquestes emocions negatives, així que la seva solució consisteix en intentar evitar-les.

Aquestes tres característiques personals (intolerància a la incertesa, actitud negativa davant dels problemes i por a les emociones negatives) es mantenen apagades, excepte que hi hagi algo que les activi. Són necesssaris uns disparadors o antecedents perquè apareguin les preocupacions pròpies del trastorn d´ansietat generalitzada.

Hi ha dos tipus d´antecedents: externs (Ex: llegir una notícia relacionada amb un accident, escoltar un soroll) i interns que fa referència a pensaments en forma de frases i/o imatges; emocions-sensacions fisiològiques (Ex:sentir taquicardia).

A partir d´aquí, és possible que aparegui a la ment, de forma involuntària, un pensament fugaç “i si passa algo dolent…” o imatge d´una situació hipotètica futura i la persona mitjançant les seves “ulleres” (característiques de la personalitat) que no li permeten captar tota la informació de la realitat, ho percebrà com a una amenaça, encara que no tingui proves per concloure que aquesta situació futura és altament probable que passi.

Llavors la persona intentarà defensar-se o controlar que no passi el perill i la seva eina de defensa será PREOCUPANT-SE, ja que creurà que preocupar-se és útil: per resoldre o evitar problemes, per motivar-se per solucionar-los, per no pensar en altres coses més angoixants, per preparar-se per al pitjor, per evitar sentir frustració…

Si a més a més, la persona presenta un baix estat d´ànim i/o estrés, s´agreujaran les preocupacions.

Però el fet de preocupar-se provoca algunes conseqüències que s´expossen a continuació, que asseguren que es mantingui la simptomatologia del trastorn d´ansietat generalitzada:

• Prevenció o reducció del processament emocional de la informació amenaçant: fa referència a que preocupar-se, implica quedar-se en aspectes més superficials respecte l´amenaça, i d´aquesta forma, s´evita descobrir la principal por (la pitjor conseqüència temuda si es compleix l´amenaça), per tant s´experimenta  menys grau d´ansietat o malestar. I si no tenim accés a la por nuclear, disminueix la possibilitat per modificar-ho, contrastant-lo amb altra informació que ens permeti corregir la por irracional.
• Ansietat o inquietud, problemes de concentració, insomni, tensió muscular, fatiga, irritabilitat.
• Conductes de tranquil.lització i /o evitació: fa referència a fer o deixar de fer algunes accions, per poder reduir el grau de malestar que li provoca la preocupació com per exemple: evitar llegir notícies sobre catàstrofes, demanar ajuda als amics per prendre una decisió, repassar repetidament la tasca realitzada per assegurar-me que està bé, pospossar afrontar-se a situacions temudes, netejar la casa a diari durant hores per si de cas ve alguna visita, trucar al seu fill repetidament, si se´n va de viatge per comprovar si es troba bé…
• Amb aquestes conductes, la persona evita afrontar-se a la situació temuda.
• Control de pensaments: fa referència a accions mentals per intentar evitar o fugir dels pensaments disparadors tipus “I si passa algo dolent…”, pensant en quelcom agradable o neutral o substituint-ho per una altre pensament.

Aquest tipus de defenses o estratègies d´afrontament de tipus mental (preocupar-se, control de pensaments) com de tipus motor (conductes de tranquil.lització i/o evitació), provoquen tranquil.lització inmediata (falsa creença que estan reduint la probabilitat  que es compleixi el perill), però d´aquesta forma, s´aconsegueix que es mantingui la por. Si s´apliquen aquestes estratègies d´afrontament i no es compleix el temut (la qual cosa és molt probable perquè no existeix tal perill i/o la probabilitat és molt baixa), es mantindrà o augmentarà la por. (Conclussió: la meva família no ha tingut cap accident amb el cotxe, gràcies a què he estat pendent d´ells, a què els  hi he dit que evitessin conduir per la carretera secundària…).Si la persona no aplica cap d´aquestes defenses davant les properes situacions temudes(que la família viatgi en cotxe) i no passa el temut, podrà arribar a concloure que no hi ha perill, que no està sota el seu control, per tant, quan torni a aparèixer “I si tenen un accident…”, no ho percebran com a una amenaça i per tant, no intentaran defensar-se.

Seria adaptatiu que la persona es defensi, si té proves de l´existència d´un perill real (problema present o un possible problema futur amb evidències que el grau de probabilitat que passi és elevat). El problema és que la persona intentarà defensar-se d´una amenaça futura de molt baixa probabilitat de compliment (ex: por que no li agradi a la meva cap com treballo quan porta anys treballant i rebent elogis per part de la seva cap) i/o  del qual no té cap tipus de control (ex:que la meva amiga tingui un accident) i en la majoria dels casos mai  passarà.

A més a més, amb el pas del temps, amb el problema del trastorn d´ansietat generalitzada, apareix altre factor que el mantindrà. En aquesta ocasió, es tracta d´una preocupació afegida, a les que ja té la persona: creences negatives respecte el fet de preocupar-se “preocupar-se és incontrolable” i a vegades també, “preocupar-se és perillós”.

Serà necessari intervenir sobre els diferents factors de manteniment per aconseguir una reducció de la simptomatologia relacionada amb el trastorn d´ansietat generalitzada.

Font: Verónica Aguilera. Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs a Barcelona y a Madrid

Més informació

Bados, A. (2015).Trastorno de ansiedad generalizada.Guía para el terapeuta. Editorial Síntesis: Madrid.

Vallejo, M. A. (1998). Manual de Terapia de Conducta. Volumen I. Editorial Dykinson: Madrid.

Sovint, les persones que presenten un trastorn d´ansietat generalitzada, també conviuen amb algu altre problema psicològic com a:

• Alteracións de l´estat d´ànim com depressió major i/o distímia
• Trastorn de pànic amb o sense agorafòbia
• Fòbia social
• Fòbia específica
• Abús o dependència de l´alcohol o de substàncies sedants, hipnòtiques o ansiolítiques
• Trastorns associats a l´estrés (síndrome del còlon irritable, mals de cap, hipertensió essencial, úlceres, diarrèa, insomni)

A estudis epidemiològis, del 67% al 93% dels pacients amb trastorn d´ansietat generalitzada (sigui aquest o no el seu diagnòstic principal) presenta o han presentat almenys altre problema associat.

Si ens referim als nens i adolescents amb trastorn d´ansietat generalitzada, destacarien els següents problemes relacionats:

• Trastorns depressius
• Fòbia social
• Fòbia específica
• Ansietat per separació
• Trastorn de pànic
• Trastorn de dèficit d´atenció amb hiperactivitat

El motiu de la presència de dos o més problemes, pot estar justificat per alguna o diverses de les següents hipótesis:

1. Un trastorn es converteix en factor de risc de l´altre.Per exemple, una persona que pateix un trastorn d´ansietat generalitzada, que li comporta un desgast significatiu, al llarg del temps, pot desenvolupar un trastorn depressiu.
2. Diversos trastorns conviuen perquè comparteixen les mateixes causes que els van originar. Per exemple, els trastorns d´ansietat i de l´estat d´ànim sorgirien de les mateixes vulnerabilitats genètiques, biològiques i psicosocials.

En els casos, en els quals el trastorn d´ansietat generalitzada apareix amb altres problemes associats, serà necessari aplicar un pla de tractament per cadascun dels  problemes. És imprescindible establir el diagnòstic principal i jerarquitzar l´ordre dels problemes existents, per abordar-los a la teràpia.  Sovint, es començarà a intervenir pel problema més incapacitant per la persona, en el moment actual, encara que no correspongui amb la patologia principal. A mesura que la persona vagi millorant el seu problema secundari, afavorirà la possibilitat de centrar-se en la principal alteració psicológica.

Font: Verónica Aguilera. Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs a Barcelona i Madrid

Més informació

Bados, A. (2015). Trastorno de ansiedad generalizada. Guía para el terapeuta. Editorial Síntesis: Madrid.

Rodríguez de Kissack, M.  y  Martínez León, N.C.. “Trastorno de ansiedad generalizada y trastorno de pánico en niños y adolescentes”. En Vicente E. Caballo y Miguel Ángel Simón (Dir.y Coord.), 2002. Manual de Psicología Clínica Infantil y del Adolescente. Trastornos generales.(pp. 93-120). Editorial Pirámide: Madrid.

L’inici de qualsevol tractament requereix

• Una valoració diagnòstica precisa.
• Un coneixement exhaustiu dels factors implicats en l’origen i en el desenvolupament del problema: antecedents, factors desencadenants, factors predisposants, factors de manteniment, solucions que ja s’han provat, etc.
• Un coneixement suficient de l’usuari dels serveis psicològics i de les seves circumstàncies: el grau de deteriorament de la salut i del benestar, la incapacitació i les interferències en els plans d’acció o en els estatus significatius per a la persona, els recursos personals, l’atribució de la capacitat i de l’eficàcia, les característiques detectades de la personalitat i del sistema de valors, l’estat emocional general, etc.
• La formulació d’un esquema explicatiu que identifiqui les variables més rellevants del cas, les relacions crítiques entre elles i el procés que han seguit al llarg del temps.
• L’establiment d’una relació adequada entre l’usuari i l’especialista, que els permeti treballar junts de manera eficient: reconeixement mutu, comunicació eficaç, confidencialitat, compliment de les prescripcions, etc.
• Finalment, en funció de tot el que s’ha comentat, l’establiment d’uns objectius avaluables i d’uns mitjans convenientment ordenats i seqüenciats. Aquests últims, els mitjans i el seu desplegament, que depenen de la demanda formulada per l’usuari, constitueixen el tractament pròpiament dit.

La intervenció terapèutica conjuga, normalment, tractaments específics, en funció del diagnòstic principal, amb d’altres de caràcter més general o més contextual, d’acord amb les característiques personals i amb les circumstàncies de l’usuari. Normalment, les primeres intervencions es destinen a reduir els símptomes de l’ansietat i la incapacitació que produeixen. Després s’analitzen i es tracten els factors que originen o que mantenen l’ansietat i les alteracions que puguin acompanyar-la.

Habitualment, els tractaments inclouen aspectes relacionats amb la recuperació de la salut, si s’ha perdut, d’altres de relacionats amb la prevenció i d’altres de relacionats amb el desenvolupament personal de l’usuari que, d’alguna manera, tenen a veure amb allò que li passa.

Normalment, a l’inici del tractament, es va a la consulta un cop per setmana. Quan el tractament està mínimament encarrilat, s’espaien les visites, que passen a ser, habitualment, una cada 15 dies.

Tractaments específics per al trastorn d’ansietat generalitzada

Les teràpies que han demostrat més eficàcia en el tractament específic del trastorn d’ansietat generalitzada són les basades en els procediments cognitivoconductuals. A continuació es fa una relació de les tècniques que es consideren més efectives:

• La informació a l’usuari sobre la naturalesa de l’ansietat generalitzada: L’explicació dels mecanismes bàsics, de la funcionalitat i la disfuncionalitat, dels símptomes i del seu abast, i de les relacions entre el pensament, l’emoció i l’acció.
• L’entrenament en relaxació: Concretament, en la respiració diafragmàtica lenta i en la relaxació muscular progressiva.
• La identificació i la neutralització dels procediments contraproduents utilitzats per l’usuari per regular el seu problema, però que, en realitat, contribueixen a mantenir-lo, en comptes d’ajudar a posar-hi solució.
• La prevenció de les conductes de preocupació.
• L’entrenament en tècniques de solució de problemes i en l’organització del temps.
• Les tècniques cognitives: La reestructuració de les interpretacions catastròfiques, el control dels pensaments automàtics o la regulació de la sobreestimació de la probabilitat d’ocurrència d’un fet negatiu. Per afavorir aquests canvis és freqüent utilitzar exercicis estructurats, “experiments conductuals”, la posada en qüestió de les hipòtesis mitjançant el diàleg socràtic o a través de la confrontació amb l’evidència, etc.
• L’exposició controlada i progressiva a les situacions temudes.
• El desenvolupament de les habilitats socials i la millora de la qualitat de les relacions interpersonals.
• La planificació d’activitats agradables i plaents: En una situació determinada, posar l’accent en allò que volem que passi, més que no pas en evitar el que no volem que passi.
• La medicació: Normalment en combinació amb el tractament psicològic i com a suport d’aquest, tot i que en alguns casos es desaconsella aquesta associació. Els medicaments més utilitzats són els ansiolítics i, en particular, les benzodiazepines. Les azapirones han demostrat una eficàcia semblant. S’han utilitzat amb èxit antidepressius tricíclics i inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS). El tractament farmacològic sempre l’ha de prescriure i l’ha de supervisar un metge.
• Els materials d’autoajuda, com a complement de la teràpia.

Aquests són alguns dels recursos terapèutics més coneguts i que més s’han provat en el tractament del trastorn d’ansietat generalitzada. Cal tenir en compte, no obstant això, que aquest trastorn pot estar associat a altres problemes, que requeriran també ser abordats en el context d’un tractament integrat i convenientment articulat. El tractament, en rigor, no ho és del trastorn d’ansietat generalitzada, sinó de la persona que el pateix, en relació, naturalment, amb la demanda que aquesta persona efectua.

Els tractaments s’acostumen a desenvolupar individualment, tot i que en algunes ocasions, depenent del cas i del moment, pot estar indicada la teràpia grupal. La durada dels tractaments oscil·la normalment entre sis mesos i un any, per bé que en alguns casos poden ser més llargs.

__________

Font: Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament del trastorn d’ansietat generalitzada. Madrid i Barcelona.

Més informació 

Bernstein, D. A. i Borkovec, T. D. (1983). Entrenamiento en relajación progresiva. Bilbao: Desclée de Brouwer.

Deffenbacher, J. L. (1997). “Entrenamiento en el manejo de la ansiedad generalitzada”. A V. E. Caballo (dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos. Madrid: Siglo XXI, vol. 1, pp. 241-63.

Ellis, A. (1980). Razón y emoción en psicoterapia. Bilbao: EDB.

Suinn, R. M. (1993). Entrenamiento en manejo de ansiedad. Bilbao: Desclée de Brouwer, 1.ª ed. de 1990.

Peurifoy, R. Z. (1999). Cómo vencer la ansiedad. Bilbao: DDB.

Stahl, S. M. (1998). Psicofarmacología esencial. Barcelona: Ariel.

Eficacia de los tratamiento psicológicos. Document de la Sociedad Española para el avance de la Psicología Clínica y de la Salud. Siglo XXI. Novembre de 2002.

Video il-lustratiu: Tratamientos de la ansiedad