Autor: Administrador

La fòbia específica: Diagnòstic diferencial

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

El diagnòstic diferencial serveix per fer una correcta valoració d’una malaltia respecte a d’altres de semblants, amb les quals pot confondre’s o solapar-se. És una valoració clínica que correspon exclusivament als especialistes i en cap cas als pacients. En moltes ocasions, requereix proves i exploracions complementàries, que s’han de sol·licitar als serveis mèdics pertinents en cada cas.

Les fòbies específiques han de diferenciar-se de:

El trastorn d’angoixa amb agorafòbia: Hi ha crisis d’angoixa d’aparició inesperada que condueixen a l’evitació de múltiples situacions –no sempre clarament especificades– que es consideren causants d’aquestes crisis, a més d’una ansietat més permanent –aprensió contínua–. En la fòbia específica s’eviten menys situacions, és més evident quines s’eviten, les crisis d’angoixa –si ocorren– es limiten a aquests estímuls o a aquestes situacions i hi ha una ansietat menys permanent. No obstant això, de vegades, poden aparèixer els dos trastorns en el mateix individu.
La fòbia social: En aquest trastorn, es temen i s’eviten aquelles situacions en què s’està sotmès a l’avaluació social.
L’evitació en el trastorn per estrès posttraumàtic: Apareix després d’un esdeveniment estressant i amb relació a estímuls que fan recordar-lo. A més, apareixen símptomes característics, com la reviviscència de l’esdeveniment (flashbacks), l’empobriment afectiu o l’estat de hiperactivitat continu.
L’evitació en el trastorn obsessivocompulsiu: Està associada al contingut dels pensaments obsessius –per exemple, la contaminació o la brutícia–.
L’evitació en el trastorns d’ansietat per separació: Apareix en els nens com una gran por de separar-se de les persones a les quals se senten lligats. Acostuma a incloure por de les persones o dels esdeveniments que posen en perill les seves unitats familiars –viatges, lladres, accidents–.
Hipocondria: Es pot confondre amb la fòbia específica a situacions en què es pot contreure una malaltia, però en la hipocondria hi ha la convicció de patir una malaltia, amb la preocupació que se’n deriva, mentre que en la fòbia específica només es tem la possibilitat de tenir-la.
Anorèxia i bulímia nervioses: L’evitació es limita al menjar i als estímuls que s’hi relacionen, i està motivada per la por d’engreixar-se més que per la por dels aliments.
Trastorns psicòtics: En aquests trastorns, es poden evitar certes situacions o determinats objectes a causa del contingut dels deliris mateixos –per exemple, evitar el menjar perquè el subjecte creu fermament que el volen enverinar– i sense reconèixer que aquests són excessius i irreals.
Evitació no patològica de situacions o d’objectes determinats: Són evitacions normals, sobretot durant la infància, i no provoquen un malestar significatiu ni interfereixen en la vida social, acadèmica o laboral de la persona –per exemple, una por lleu de la foscor en la infància o la por de les serps en un subjecte que viu en una gran ciutat on no n’hi ha–.

Més informació

First,M; Frances, A.; Pincus H.A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona. Ed. Masson.

First,M; Frances, A.; Pincus H.A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona. Ed. Masson.

Radio3W.com: “Fobias con Rosa León” en Dos mujeres y un diván. Psicóloga Especialista en Psicología Clínica, del equipo de Clínica de la Ansiedad. http://dosmujeresyundivan.radio3w.com/?

Crisis de pànic i agorafòbia

El trastorn de pànic o crisi d’angoixa: Diagnòstic diferencial

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Cal diferenciar el trastorn de pànic de:

Els trastorns d’ansietat causats per una malaltia orgànica: Tenen característiques pròpies del trastorn de pànic, però també símptomes atípics que els diferencien d’aquest.

Les crisis hipoglucèmiques: Causades per un baix nivell de sucre a la sang que provoca palpitacions, tremolor o suor. Això els acostuma a passar a les persones diabètiques. Les crisis apareixen acompanyades d’una gran sensació de gana i es corregeixen menjant.
L’hipertiroïdisme: És un augment de l’hormona tiroxina a la sang que genera símptomes semblants als dels atacs de pànic. No obstant això, en l’hipertiroïdisme, les mans estan calentes i rosades, hi ha pèrdua de pes tot i mantenir la gana normal, no se suporta la calor i la taquicàrdia apareix fins i tot en repòs.
L’hiperparatiroïdisme: És la falta de secreció de l’hormona paratiroïdal.
La síndrome de Cushing: És una elevació dels nivells de cortisol a la sang. Tot i que pot ocasionar símptomes semblants als del pànic, el més habitual és que provoqui símptomes de depressió.
El feocromocitoma: En aquesta malaltia, es produeixen augments dels nivells de catecolamines, com succeeix en els atacs de pànic. La diferència és que la persona se sent “com si estigués ansiosa”, però no experimenta un gran terror ni ansietat anticipatòria.
L’epilèpsia: Les crisis comicials parcials complexes duren uns segons i presenten símptomes com la por, l’agressivitat i la sensació de desrealització i de despersonalització. De vegades, apareixen al·lucinacions, vòmits, diarrea o micció, una alteració de l’estat de consciència i amnèsia després de l’episodi, fets que permeten diferenciar-les del pànic.
Els trastorns audiovestibulars: En aquesta malaltia, es pateix vertigen i no les sensacions de mareig i de inestabilitat característiques del pànic.
Prolapse de la vàlvula mitral: En aquesta afecció, es produeix dolor precordial, palpitacions, arítmies, no se suporta l’exercici i apareixen dispnea, mal de cap, fatiga i ansietat. A diferència del que passa amb el pànic, en la auscultació es detecta un buf sistòlic.
Taquicàrdia supraventricular paroxisme: És una acceleració del ritme cardíac que fa que aquest arribi fins a les 140-220 pulsacions per minut. En el pànic, el ritme cardíac no arriba a ser tan elevat.
Intestí irritable: Aquí apareixen nàusees i molèsties intestinals, però sense relació directa amb l’ansietat aguda (en canvi, en el pànic sí que n’hi ha).
Altres malalties orgàniques: Com l’anèmia, la hipertensió, l’asma, les malalties cerebrovasculars, les infeccions, la migranya, la isquèmia, els tumors, la síndrome premenstrual, la manca de vitamina B₁₂, les alteracions electrolítiques, etc.

El fet que hi hagi qualsevol d’aquestes malalties no significa que no es pugui patir un trastorn de pànic, ja que poden coexistir i relacionar-se de maneres diferents.

Els trastorn d’ansietat per abús o per abstinència de substàncies

Abús: De cocaïna, d’amfetamines, de cafeïna (algunes persones utilitzen aquesta substància de manera errònia per contrarestar els efectes dels ansiolítics), de cànnabis, d’anticolinèrgics, d’al·lucinògens, d’hormones esteroides i de simpaticomimètics (com broncodilatadors o vasoconstrictors).
Síndrome d’abstinència: Per l’abandonament o per la reducció d’alcohol o d’ansiolítics.

Les crisis d’angoixa en altres trastorns d’ansietat: En la fòbia social, en el trastorn obsessivocompulsiu, en els fòbies específiques, en el trastorn per estrès agut o en el trastorn per estrès posttraumàtic, la por es desencadena a conseqüència d’un estímul extern (tot i que aquest no sempre és fàcil d’identificar), es té por d’unes quantes situacions específiques i apareix menys ansietat anticipatòria. En el trastorn d’ansietat generalitzada, els símptomes són menys intensos i més duradors, i les preocupacions no són referides a aquest símptomes.
La depressió: És un quadre molt diferent de l’ansietat, però que pot aparèixer conjuntament amb ella. Els seus símptomes són l’apatia, la falta de motivació, una gran tristesa, la ideació suïcida, la pèrdua de la libido o de la gana, etc.
La hipocondria: Tant en el pànic com en la hipocondria s’interpreten erròniament els senyals corporals. Però en la hipocondria, això no passa només amb els senyals propis de l’ansietat (les palpitacions, la sudoració, els marejos, etc.), sinó també amb senyals d’altres tipus (per exemple, una petita piga s’interpreta com un tumor maligne). A més, en la hipocondria es creu que l’amenaça succeirà al cap d’un temps, mentre que en el pànic la persona creu que es morirà o perdrà el control immediatament. Poden aparèixer també els dos diagnòstics a la vegada.
El trastorn de despersonalització: És l’experiència persistent i recurrent de sentir-se un observador extern dels actes propis físics o mentals, que pot acompanyar-se de sensació d’estranyament respecte del món real (desrealització). També pot aparèixer en el pànic, però ho fa conjuntament amb altres símptomes. En aquest trastorn, són freqüents l’”anestèsia” sensorial i la manca de resposta afectiva, i no acostumen a produir-se episodis de gran ansietat tan delimitats com passa en el pànic.
El trastorn d’ansietat per separació: S’inicia durant la infància i tant l’ansietat com l’evitació se centren en problemes relacionats amb la separació de figures amb les quals s’han establert lligams afectius.
L’evitació en el trastorn delirant: Hi ha evitació a causa de les idees delirants.

Referències

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (1999). DSM-IV. Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.

Roca, E. i Roca, B. (1999). Cómo tratar con éxito el pánico (con o sin agorafobia). Valencia: ACDE.

Talbott, J. A., Hales, R. E. i Yudofsky, S. C. (1989): Tratado de Psiquiatría. Barcelona: Áncora.

Estrès Posttraumàtic

Tractaments específics de l’estrès posttraumàtic

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

L´inici de qualsevol tractament requereix:

Una valoració diagnòstica precisa.
Un coneixement exhaustiu dels factors implicats en l´origen i desenvolupament del problema: antecedents, factors desencadenants, factors predisposicionals, factors de manteniment, solucions intentades, etc.
Un coneixement suficient del pacient i les seves circumstàncies: grau de deteriorament de la salut i el benestar, incapacitació i interferències en plans d´acció significatius per a la persona, recursos personals, atribució de capacitat i eficàcia, trets destacats de la personalitat i del sistema de valors, estat emocional general, etc.
La formulació d´un esquema explicatiu que identifiqui les variables més rellevants del cas, les relacions crítiques entre elles, i el procés que han anat seguint al llarg del temps.
L´establiment d´una relació adequada entre el pacient i l´especialista que els permetrà treballar junts de manera eficient: reconeixement mutu, comunicació eficaç, confidencialitat, seguiment de prescripcions, etc.
Finalment, en funció de tot l´anterior, l´establiment d´uns objectius avaluables i uns mitjans convenientment ordenats i seqüenciats. Aquests últims, els mitjans i el seu desplegament, en funció de la demanda formulada pel pacient, són els que constitueixen el tractament pròpiament dit.

Tractaments específics de l’estrès posttraumàtic

Els tractaments que han demostrat més eficàcia en el tractament Tractaments específics de l’estrès posttraumàtic de l’estrès posttraumàtic són els basats en procediments cognitivoconductuals, tot i que és un àmbit en el qual es necessita molta investigació. Malgrat això, s’ha de tenir en compte que el tractament pot presentar diferències ostensibles d’un cas a un altre, no només com és natural, en funció de les característiques de les persones, sinó també en funció dels fets traumàtics desencadenants: no produeix els mateixos efectes una agressió sexual, que una catàstrofe natural o el xoc de dos trens. Aquesta és una relació d’aquelles tècniques considerades més efectives:

Disposició de recursos de contenció, que porten als pacients a sentir-se atesos i compresos, a expressar-se lliurement o a poder depositar, i d’alguna manera descarregar-se, de les pors i les inquietuds.
EMDR: la dessensibilització i reprocessament pel moviment dels ulls. L’aplicació d’aquesta tècnica parteix de la premissa, per al trastorn d’estrès posttraumàtic (PTSD), que l’ansietat és perquè la informació sobre l’esdeveniment traumàtic segueix sense haver estat processada, i manté bloquejats les cognicions, conductes i sentiments sobre l’esdeveniment. L’EMDR facilitaria el reprocessament del record traumàtic, mitjançant la reconstrucció cognitiva de l’esdeveniment, associada a la inducció en el pacient de moviments oculars sacàdics i altres formes d’estimulació bilateral.
Informació al pacient sobre la naturalesa de l’estrès posttraumàtic: mecanismes bàsics, funcionalitat i disfuncionalitat, explicació sobre els símptomes i el seu abast, relacions entre pensament, emoció i acció.
Medicació: normalment en combinació i com a suport del tractament psicològic. Els medicaments que fins ara han demostrat més eficàcia, tant en el període inicial de l’estrès agut, com posteriorment, són els inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina (ISRS) i els antagonistes de receptors 5-HT2 (nefazodona). El tractament farmacològic ha d’estar sempre prescrit i supervisat per un metge.
Identificació i neutralització dels procediments contraproduents, utilitzats pel pacient per regular el seu problema, però que, en realitat, contribueixen no a la solució, sinó al manteniment del problema. Per a més informació sobre aquests procediments podeu consultar l’apartat anar de mal en pitjor del menú de l’esquerra.
Entrenament en relaxació: respiració diafragmàtic lenta i relaxació muscular progressiva.
Exposició controlada i progressiva a situacions temudes, normalment de manera imaginària. L’exposició en un primer moment activa la por present en els records traumàtics, després permet al pacient tenir una experiència correctora en absència de conseqüències aversives.
Tècniques cognitives: reestructuració d’interpretacions catastròfiques, control de pensaments automàtics, maneig de la culpabilitat, sobreestimació de la probabilitat de l’ocurrència d’un fet negatiu. Per afavorir aquests canvis és freqüent utilitzar exercicis estructurats, «experiments conductuals», qüestionaments d’hipòtesis mitjançant el «diàleg socràtic» o contrastos amb l’evidència.
Optimització dels suports socials i afectius. Comunicació de fets i de vivències traumàtiques.
Desenvolupament d’habilitats d’afrontament per a situacions específiques. Posar l’accent en allò que es vol que passi, més que en evitar allò que no es desitja que passi, en una situació donada – grups i/o materials d’autoajuda, como a complement de la teràpia.

Aquests són alguns dels recursos terapèutics més coneguts i provats en el tractament de l’estrès posttraumàtic. No obstant això, s’ha de tenir en compte que aquests trastorns poden venir associats a altres problemes, que necessiten també un abordatge, en el context d’un tractament integrat i convenientment articulat. El tractament, en rigor, no ho és de l’estrès posttraumàtic, sinó de la persona que el pateix, en relació, naturalment, amb la demanda que efectua.

Els tractament acostumen a desenvolupar-se individualment, encara que a vegades, en funció del cas i del moment, la teràpia grupal pot estar indicada. Normalment, la durada dels tractament oscil·la entre els sis mesos i l’any, encara que en alguns casos poden ser més llargs, ja que alguns casos es cronifiquen.

Les manifestacions d’estrès posttraumàtic acostumen a aparèixer varies setmanes després de l’ocurrència dels fets desencadenants. Diversos estudis indiquen que si, en aquest període previ, els afectats reben assistència, es redueix dràsticament la possibilitat de desenvolupar el trastorn.

__________
Font: Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’estrès posttraumàtic. Madrid i Barcelona.

Més informació

Astin,M.C.y Resick, V.E. (1997): Tratamiento cognitivo-conductual del trastorno de estrés postraumático. En V.E. Caballo (Dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos.

Shapiro F. (1995): Eye movement desensitization and reprocessing: Basic Principles, protocols and procedures. New York: Guillford Press.

Bobes, J.; Bousoño, M.; Calcedo,A y Gonzélez,M.P. (2000). Trastorno de estres postraumático. Barcelona: Masson.

Foa, E. Keane,T. y Friedman,M. (2003).Tratamiento del estrés Postraumático. Barcelona: Ariel.

Shapiro F. (1995): Eye movement desensitization and reprocessing: Basic Principles, protocols and procedures. New York: Guillford Press.

Stahl,S.M.(1998). Psicofarmacología esencial. Barcelona: Ariel.

Directrices Internacionales de Tratamiento para el Estrés Postraumatico. The Expert Consensus Guideline Series: Guías de actuación propuestas por Comités Internacionales de Expertos. Están pensadas para especialistas, pero incluyen un apartado para pacientes y familiares. En inglés.

Video il-lustratiu: Psicología de las experiencias traumáticas II. (UNED-RTVE2)

Obsessions

El TOC: Els components, l’inici, el curs i la freqüència

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

L’American Psychiatric Association defineix el trastorn obsessivocompulsiu com la presència d’obsessions o de compulsions repetides prou greus per patir un intens malestar, una gran pèrdua de temps o una interferència significativa en la rutina habitual de l’individu, en el seu funcionament professional, en les seves activitats socials habituals o en les seves relacions amb els altres.

Les obsessions

Es defineixen com aquelles idees, pensaments, impulsos o imatges persistents que l’individu considera com intrusos o inapropiats i que provoquen una ansietat o un malestar significatius.

Les obsessions poden aparèixer de manera sobtada (autògenes) o poden desencadenar-se a partir d’estímuls externs identificables (reactives). Les obsessions són versions exagerades d’intrusions mentals normals que pot patir qualsevol persona, però els individus amb TOC creuen que són els únics que tenen aquests pensaments o que estan bojos.

No s’han de confondre les obsessions amb les preocupacions quotidianes. Algunes de les obsessions més freqüents són de neteja o de contaminació, d’ordre o de simetria, d’acumulació, per dubtes repetits, amb impulsos de caràcter agressiu, de contingut religiós, per imatges sexuals o per rumiament metafísic.

Les compulsions

Es defineixen com aquells comportaments o aquells actes mentals de caràcter recurrent la finalitat dels quals és prevenir o alleujar l’ansietat o el malestar. Alguns exemples són comptar, resar, repetir paraules, ordenar o acumular, o els comportaments supersticiosos o de rentat.

En la majoria dels casos, la persona sent l’impuls de realitzar la compulsió per reduir el malestar d’una obsessió o bé per prevenir algun esdeveniment negatiu. No s’han de confondre determinades conductes normalitzades culturalment amb les compulsions, com ara resar diverses vegades al dia, evitar vestir determinats colors, etc. Les compulsions no troben suport en la cultura, són molt difícils de controlar i són prou importants per interferir negativament en la vida de l’individu.

Les compulsions com les de rentat o les de neteja, les de comprovació o les d’ordre poden conduir a la lentitud compulsiva. Això succeeix quan dur a terme determinades activitats quotidianes (llevar-se, rentar-se, vestir-se, etc.) ocupa moltes hores, ja que s’han de fer d’una manera molt concreta i seguint un ordre determinat. Si es comet algun error en el procés, el més freqüent és repetir-lo sencer de zero.

Altres components

Com s’ha comentat anteriorment, les obsessions i les compulsions són els dos components més significatius del trastorn obsessivocompulsiu.

Tot i això, hi ha altres components que tenen menys protagonisme:

L’ansietat anticipatòria: L’ansietat que es produeix quan l’individu preveu situacions o llocs en els quals és més fàcil que es produeixin les obsessions.
L’ansietat: Quan apareixen les obsessions, l’ansietat augmenta considerablement, moment en què es presenten les reaccions fisiològiques típiques, els pensaments catastrofistes i les emocions negatives.
Les conductes d’evitació: Quan l’individu sap quines són les situacions de risc que afavoreixen l’aparició de les obsessions o dels rituals, és freqüent que miri d’evitar-les. Alguns exemples serien deixar d’utilitzar els lavabos públics per por de la contaminació o deixar de donar la mà.
Les conductes defensives: Quan determinades situacions no es poden evitar, la persona prova d’afrontar-les amb conductes que, a la llarga, mantenen el problema.
La interferència o deteriorament produït pel trastorn: La vida laboral o personal de l’individu es veu afectada per aquest tipus de trastorn.

L’edat d’inici i el curs del trastorn

L’inici acostuma a ser gradual, tot i que també hi ha casos d’inici agut. El més freqüent és que aparegui en la infància. En l’adolescència, els símptomes se solen fer més clars i manifestos, i entre els 20 i els 30 anys els trastorns obsessivocompulsius acostumen a ser ja molt definits i estructurats. Aquests trastorns rarament comencen a partir dels 40 anys.

Pel que fa al curs dels símptomes, el més usual és que siguin fluctuants i amb episodis de remissions incompletes. D’acord amb el manual diagnòstic DSM-IV-TR, la majoria dels individus presenten un curs crònic, amb alts i baixos, i amb exacerbacions dels símptomes que podrien estar relacionades amb esdeveniments estressants.

La taxa de remissió espontània és molt baixa, però gràcies a tècniques com l’exposició més la prevenció de resposta, a la disposició de fàrmacs efectius i a la teràpia cognitiva, els resultats terapèutics són molt positius en la majoria dels casos.

La freqüència del trastorn

Fins fa poc temps, el TOC es considerava un trastorn poc freqüent, però estudis epidemiològics demostren que és el quart trastorn mental més habitual.

Algunes investigacions indiquen que la prevalença del TOC és similar en moltes cultures del món, que hi pot haver una predisposició genètica i que s’hi dóna una amplia influència de l’aprenentatge: el fet d’haver estat educat en ambients rígids pot afavorir els comportaments com l’ordre i la neteja excessius, els valors morals estrictes, l’excés de responsabilitat, etc.

Les diferències entre sexes i els problemes associats

Els homes i les dones es veuen afectats quasi de la mateixa manera. Tot i això, alguns estudis realitzats podrien indicar una edat d’inici més primerenca en els homes que en les dones.

En referència als problemes associats, sovint el TOC apareix juntament amb altres trastorns d’ansietat, d’alimentació o de la personalitat, tricotil·lomania, tics nerviosos, depressió o síndrome de la Tourette.

Fonamentalment hi ha una forta associació amb la depressió i entre el 25% i el 60% de les persones que pateixen TOC desenvolupen fòbies específiques, atacs de pànic o fòbia social.

__________

Font: Estela Massagué (2008). Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs y psiquiatres. Especialistes en el tractament de l’ansietat i els seus trastorns. Madrid i Barcelona.

Més informació:

Freeston, M. H. y Ladouceur, R. (1997). “Análisis y tratamiento de las obsesiones”. A V. E. Caballo (dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos. Madrid: Siglo XXI, vol. 1, pp. 137-169.

Mancini, F. “Un modelo cognitivo del trastorno obsesivo compulsivo”. Revista de Psicoterapia, XI(42/43), 5-30, 2000.

Silva, P. y Rachman, S. (1995): Trastorno Obsesivo-Compulsivo: Los hechos. Bilbao: Descleé de Brouwer.

Vallejo, J. y Berrios, G. E. (1995). Estados obsesivos. Barcelona: Masson.

Punto Radio: Luces en la Oscuridad. Entrevista a José Carlos Baeza Villarroel, doctor en Psicologia, especialista en Psicologia Clínica i coordinador de la Clínica de l’Ansietat.

Vídeo il-lustratiu: Trastorno obsesivo-compulsivo, qué es y cómo se trata

Fòbia Social

La fòbia social: Quan s’inicia, com es manifesta i quanta gent la pateix.

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

La fòbia social es caracteritza per una por intensa, persistent i excessiva en situacions socials, davant l’eventualitat de no comportar-se adequadament o de trobar-se en situacions compromeses, humiliants o que puguin avergonyir el subjecte, com a conseqüència de la pròpia actuació o de la possible aparició de símptomes o reaccions incontrolades: posar-se vermell, tremolar, tenir nàusees o vòmits, que li faci soroll la panxa, sentir una necessitat imperiosa d’orinar o de defecar, etc. Moltes vegades, la persona està convençuda que el seu problema principal el causa algun d’aquests símptomes d’ansietat que s’acaben d’esmentar. El comportament més freqüent davant d’aquestes pors és l’evitació de les situacions socials amb què s’associen.

Aquesta por és reconeguda per la persona que la té com a excessiva i com a irracional, i habitualment ve precedida d’ansietat anticipatòria hores o fins i tot dies abans de l’ocurrència de l’esdeveniment social temut.

Per establir el diagnòstic de fòbia social, els símptomes han de persistir com a mínim sis mesos en les persones majors de 18 anys, i no han de ser causats per efectes fisiològics directes d’una substància ni per la condició mèdica general, i no han de poder explicar-se millor per un altre trastorn psicològic.

Hi ha una gran variabilitat individual pel que fa a les situacions temudes. La fòbia social és generalitzada si les pors inclouen la majoria de les situacions socials o específica si es manifesta en unes circumstàncies molt concretes i molt delimitades, i no en tota la resta.

Les manifestacions de la fòbia social

Normalment, les manifestacions simptomatològiques de l’ansietat social s’agrupen en tres nivells o sistemes de resposta: els sistemes somàtic i autònom, el cognitiu i el conductual.

Els sistemes somàtic i autònom

Les reaccions corporals més comunes són:

Tremolor de la veu i de les mans.
Sudoració, rubor o calfreds.
Malestar gastrointestinal (per exemple, sensació de buit a l’estómac, diarrea o nàusees).
Urgència urinària.
Taquicàrdia o palpitacions.
Dificultat per empassar o boca seca.
Tensió muscular.
Sensació d’ofec o de falta d’aire.
Sensació d’opressió al cap.

Els fòbics socials que presenten atacs de pànic tenen més por de les situacions socials i les eviten més, pateixen més ansietat somàtica i més malestar provocat per la fòbia, i són més susceptibles a l’ansietat i a la desesperança.

El sistema cognitiu o de pensament

Les manifestacions més característiques dins d’aquest sistema de resposta són:

Dificultats per pensar (confusió, dificultat per al record, pitjor concentració, etc.).
Tendència a centrar l’atenció en un mateix, especialment en els símptomes mateixos, en les emocions negatives, en els errors, etc.
Pors bàsiques, que són la por de ser observat, de patir molta ansietat i de tenir un atac de pànic.
Por de no saber comportar-se d’una manera adequada o competent.
Por de manifestar símptomes d’ansietat que puguin ser vistos pels altres o que puguin interferir amb l’actuació.
Por de la crítica, de l’avaluació negativa i del rebuig.
Por de no poder aconseguir les elevades metes autoimposades.

Totes aquestes pors es manifesten en pensaments negatius freqüents (per exemple, “Faré el ridícul” o “Em posaré vermell”), en valoracions no realistes d’allò que els altres esperen d’un mateix, en una sobreestimació del grau en què s’és observat pels altres, en una subestimació de les pròpies capacitats, en una exageració de la probabilitat de cometre errors, etc.

Tot això acostuma a anar acompanyat de supòsits relacionats amb normes autoimposades excessivament elevades, de creences sobre l’avaluació dels altres i de creences incondicionals sobre un mateix (per exemple, “Un ha de complaure sempre els altres” o “Si no li agrado a algú, és que alguna cosa dolenta tinc”).

El sistema conductual o de comportament

L’estratègia d’afrontament més freqüent davant de la por intensa és l’evitació de les situacions temudes, especialment la participació en elles (ser el centre d’atenció o de la crítica, manifestar els símptomes, etc.).

Algunes conductes defensives per reduir l’ansietat i prevenir-ne les conseqüències són consumir alcohol, evitar parlar o fer-ho de manera breu i no sobre un mateix, evitar els silencis parlant molt i acceleradament, meditar i assajar de manera acurada allò que es dirà, etc.

Sovint es recorre també a conductes específiques per dissimular el rubor (deixar-se barba, utilitzar maquillatge) o reduir la por de tremolar (posar-se les mans dins les butxaques, no agafar objectes en presència d’altres persones), la por de suar (evitar ingerir aliments calents, portar roba lleugera), la por de desmaiar-se (caminar a prop d’una paret o recolzar-s’hi si es noten marejats), la por que l’estómac els faci sorolls (distanciar-se dels altres, buscar llocs o activitats sorolloses que poguessin emmascarar-los), etc. Davant la impossibilitat d’evitar la situació, poden aparèixer ganyotes, gestos d’inquietud, quequeig, silencis llargs, etc.

Edat d’inici i curs del trastorn

L’edat mitjana d’inici de la fòbia social se situa al voltant dels 15 anys, en plena adolescència, un període crític a causa dels sistemes de relacions socials que s’inicien en aquesta etapa i que impliquen avaluacions dels altres davant les quals es pot respondre amb ansietat. Freqüentment, els adolescents temen una avaluació negativa i aquells més vulnerables a l’estrès poden manifestar ansietat i evitar les situacions socials. És poc freqüent que l’inici de la fòbia social es produeixi després dels 25 anys.

El trastorn acostuma a aparèixer d’una manera lenta davant de diverses situacions estressants o humiliants, tot i que pot presentar-se abruptament a causa d’una única experiència.

Acostuma a presentar un curs crònic i invariant, encara que és possible la seva remissió en la vida adulta.

La fòbia social representa entre el 20% i el 35% dels trastorns fòbics que es veuen en la clínica. La majoria dels pacients no busquen ajuda i aquells que sí que ho fan triguen diversos anys a decidir-se.

Freqüència i problemes associats

Prenent xifres aproximades (varien en funció dels estudis), es pot considerar que la prevalença anual de la fòbia social en la població general es del 2-3%. El percentatge de persones que es consideren a si mateixes tímides es del 40-50%. El percentatge de persones que informen d’una gran por de parlar en públic és del 34%.

En la població general, el trastorn és més freqüent en dones que en homes. No obstant això, el percentatge d’homes i de dones que sol·liciten consulta és similar (probablement perquè els rols socials imposen als homes valors contraris a la timidesa, cosa que els motiva a solucionar el trastorn més que a les dones).

A efectes diagnòstics i terapèutics, cal distingir la fòbia social d’altres trastorns, però s’ha de tenir en compte que un pacient pot presentar diversos trastorns en el mateix moment (comorbiditat concurrent) o al llarg de la seva vida (comorbiditat longitudinal). Un 70-80% dels fòbics socials han presentat en l’últim any altres trastorns, entre els quals destaquen els de personalitat, els d’ansietat, els afectius i la dependència de l’alcohol, de la nicotina i d’altres drogues. Generalment, la fòbia social precedeix l’aparició d’altres trastorns que s’hi associen, de manera que esdevé un factor de risc perquè aquests apareguin.

__________
Font: Olga Herrero. Clínica de l’Ansietat. Psicólegs especilistes en el tractament de l’ansietat.

Més informació

Bados, A. (2001). Fobia social. Edotorial Síntesis.

Botella, C.; Baños, R.M.; Perpiñá, C. (2003). Fobia Social. Paidós.

Cervera,S.; Roca, M.; Bobes, J. (1998). Fobia social. Masson

Video il-lustratiu: Fobia social

Fóbies específiques

El tractament psicològic de les fòbies específiques o simples

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

L’inici de qualsevol tractament requereix

Una valoració diagnòstica precisa.
Un coneixement exhaustiu dels factors implicats en l’origen i en el desenvolupament del problema: antecedents, factors desencadenants, factors predisposants, factors de manteniment, solucions que ja s’han provat, etc.
Un coneixement suficient de l’usuari dels serveis psicològics i de les seves circumstàncies: el grau de deteriorament de la salut i del benestar, la incapacitació i les interferències en els plans d’acció o en els estatus significatius per a la persona, l’atribució de la capacitat i de l’eficàcia, les característiques detectades de la personalitat i del sistema de valors, l’estat emocional general, etc.
La formulació d’un esquema explicatiu que identifiqui les variables més rellevants del cas, les relacions crítiques entre elles i el procés que han seguit al llarg del temps.
L’establiment d’una relació adequada entre l’usuari i l’especialista, que els permeti treballar junts de manera eficient: reconeixement mutu, comunicació eficaç, confidencialitat, compliment de les prescripcions, etc.
Finalment, en funció de tot el que s’ha comentat, l’establiment d’uns objectius avaluables i d’uns mitjans convenientment ordenats i seqüenciats. Aquests últims, els mitjans i el seu desplegament, que depenen de la demanda formulada per l’usuari, constitueixen el tractament pròpiament dit.

La intervenció terapèutica conjuga, normalment, tractaments específics, en funció del diagnòstic principal, amb d’altres de caràcter més general o més contextual, d’acord amb les característiques personals i amb les circumstàncies de l’usuari. Normalment, les primeres intervencions es destinen a reduir els símptomes de l’ansietat i la incapacitació que produeixen. Després s’analitzen i es tracten els factors que originen o que mantenen l’ansietat i les altres alteracions que puguin acompanyar-la.

Habitualment, els tractaments inclouen aspectes relacionats amb la recuperació de la salut, si s’ha perdut, d’altres relacionats amb la prevenció i d’altres relacionats amb el desenvolupament personal de l’usuari que, d’alguna manera, tenen a veure amb allò que li passa.

Normalment, a l’inici del tractament, es va a la consulta un cop per setmana. Quan el tractament està mínimament encarrilat, s’espaien les visites, que passen a ser, habitualment, una cada 15 dies.

Tractaments específics de les fòbies simples

Les teràpies que han demostrat més eficàcia en el tractament específic de les fòbies simples són les basades en les tècniques de modificació de la conducta. A continuació s’exposa una llista de les tècniques que es consideren més efectives:

La informació a l’usuari sobre la naturalesa de l’ansietat en general i de les fòbies en particular: L’explicació dels mecanismes bàsics, dels processos de condicionament, dels símptomes i del seu abast, i de les relacions entre el pensament, l’emoció i l’acció.
La identificació i la neutralització dels procediments contraproduents utilitzats per l’usuari per regular el seu problema, però que, en realitat, contribueixen a mantenir-lo, en comptes de posar-hi solució. Per a més informació sobre aquests procediments consulteu l’apartat “Anar a pitjor” del menú de l’esquerra.
La respiració diafragmàtica lenta i la relaxació muscular progressiva.
L’exposició controlada i progressiva a les situacions temudes.
La dessensibilització sistemàtica: Combinació de les tècniques de relaxació i de l’afrontament gradual dels estímuls fòbics.
La prevenció de resposta o inundació: Consisteix bàsicament a impedir les respostes d’evitació.
El modelatge operant: Inicialment, l’usuari observa un model, una altra persona, que s’enfronta a les situacions que ell tem sense patir conseqüències desagradables. Després, l’usuari, progressivament i amb l’ajut del terapeuta, prova d’emetre respostes adaptatives a la situació, malgrat que persisteixi algun grau d’ansietat.
La medicació: Per al tractament de les fòbies simples no s’aconsella l’ús de psicofàrmacs, excepte en alguns casos al començament del tractament o si hi ha problemes depressius.
Els materials d’autoajuda, com a complement de la teràpia o com a suport de les “tasques per a casa”.

Aquests són alguns dels recursos terapèutics més coneguts i que més s’han provat en el tractament de les fòbies simples. Cal tenir en compte, no obstant això, que aquests trastorns poden estar associats a altres problemes, que requeriran també ser abordats en el context d’un tractament integrat i convenientment articulat. El tractament, en rigor, no ho és de la fòbia, sinó de la persona que la pateix, en relació, naturalment, amb la demanda que aquesta persona efectua.

Els tractaments s’acostumen a desenvolupar individualment, tot i que en algunes ocasions, en funció del cas i del moment, estan indicats el tractament grupal o la participació d’algun acompanyant. Els tractaments acostumen a durar al voltant de 3-6 mesos.

__________
Font: Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansietat. Madrid i Barcelona.

Més informaciò

Agras, S. (1989). Pánico. Cómo superar los miedos, las fobias y la ansiedad. Barcelona: Labor

Marks,I.M.(1991a).Miedos, fobias y rituales: (2)Clínica y tratamientos. Barcelona: Martínez Roca

Echeburúa, E. y de Corral, P. (1995). Técnicas de exposición: Variantes y aplicaciones. En F.J. Labrador, J.A. Cruzado y M. Muñoz (Eds.), Manual de técnicas de modificación y terapia de conducta (pp. 422-456). Madrid: Pirámide.

Radio3W.com: “Fobias con Rosa León” en Dos mujeres y un diván. Psicóloga Especialista en Psicología Clínica, del equipo de Clínica de la Ansiedad. http://dosmujeresyundivan.radio3w.com/?powerpress_pinw=262-podcast

Vídeo il-lustratiu: Tratamiento de la ansiedad

Altres vídeos relacionats

Video: RTVE-1. Comando Actualidad. Programa emitido el 22-10-2014. “Mala vida” (Problemas de salud mental incapacitantes). A partir del minuto 55:55 reportaje realizado en la Clínica de la Ansiedad, sobre tecnologías aplicadas para la superación de diversas fobias.

Crisis de pànic i agorafòbia

Agorafòbia: Una presentació del problema

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

“… Finalitzada l’oposició, quan em disposava a agafar el metro per tornar a casa, vaig experimentar, de sobte, dolor al pit, ofec, palpitacions… Vaig pensar que era un infart. Vaig agafar un taxi i vaig anar a urgències de l’hospital, on, després d’explorar-me, em varen diagnosticar un trastorn per estrès. Em vaig tranquil•litzar i vaig marxar cap a casa… Al cap de quatre o cinc dies, només pensant en aquest episodi ja vaig començar a estar malament, amb els mateixos símptomes. Cada vegada ho pensava més. A partir de llavors he començat a tenir molta por a la mort, a perdre el domini del meu propi cos i de la meva ment. Evito agafar transports públics, espais tancats i oberts, els grans magatzems…. Em trobo més tranquil si vaig acompanyat. Conduir el meu cotxe també em fa por, per si em marejo o em passa quelcom. Si no tinc més remei, l’agafo però anant per llocs propers a hospitals o clíniques, tenint present en tot moment per on anar, per si tingués un infart o alguna cosa interna. Evito anar per autopista, perquè no podria sortir immediatament i, les retencions, que poguessin bloquejar-me. Ho passo fatal…”.

L’Associació Americana de Psiquiatria defineix l’agorafòbia com la por a estar a llocs o situacions en les quals pots ésser difícil o vergonyós fugir o en els quals pot no disposar-se d’ajuda en cas de patir un atac de pànic o símptomes similars als del pànic (mareig, caiguda, sensació d’estranyesa, pèrdua del control d’esfínters, vòmit, ofec, molèsties cardíaques, etc). Com a conseqüència d’aquesta por la persona evita situacions temudes, les aguanta amb gran ansietat o necessita estar acompanyat.

Un cop instaurats, els problemes agorafòbics solen experimentar fluctuacions, amb remissions parcials i recaigudes de duració variable. Normalment es necessita d’un tractament adequat per aconseguir una recuperació estable.Es calcula que, com a màxim, un 20% dels casos no tractats, es recuperarà espontàniament, quasi sempre al llarg del primer any.

Al voltant d’un 5% de la població pateix algun problema fòbic al llarg de la seva vida. En molts casos l’agorafòbia, molt relacionada amb les crisis de pànic, va acompanyada d’altres problemes: ansietat generalitzada, depressió, hipocondria, abús d’alcohol o psicofàrmacs, etc.

Més informació

Bados, A. (1995a). Agorafobia – I: Naturaleza, etiología y evaluación. Barcelona: Paidós

Echeburúa, E. y de Corral, P. (1992). La agorafobia. Nuevas perspectivas de evaluación y tratamiento. Valencia: Promolibro

Marks,I.M.(1991a).Miedos, fobias y rituales: (1)Los mecanismos de la ansiedad.Barcelona: Martínez Roca

Video Il-lustratiu: La casa de los agorafóbicos

Preguntes més freqüents

S’hereta, l’ansietat?

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 19 de novembre de 2015

Els trastorns d’ansietat mostren agregació familiar. Això suggereix que individus de la mateixa família poden estar compartint certa predisposició heretada cap a aquest tipus de problemes psicològics. Així, per exemple, si es pren com a base mostres molt nombroses de bessons monozigòtics, els investigadors han arribat a l’estimació que l’aportació genètica en l’ocurrència del trastorn d’ansietat generalitzada és del 38%, i del 44% en el trastorn de pànic.

No obstant això, no es pot dir que existeixi un únic gen que «causi» ansietat. De fet, els trastorns d’ansietat apareixen com a resultat de la combinació de diferents factors, com ara trets heretats, factors d’estrès externs, experiències vitals, etc. Tenir un familiar que pateixi un trastorn d’ansietat pot ser un factor de risc de desenvolupar aquest tipus de patologia, malgrat que no implica que la persona sempre i en qualsevol cas l’acabi patint.

D’altra banda, en la gènesis dels trastorns d’ansietat, la història d’aprenentatge del subjecte juga un paper molt important. Conviure amb algú que pateixi un trastorn d’ansietat pot influir en el nen no només a nivell biològic o genètic. Aquests familiars poden servir de model de conducta a seguir i influir-hi mitjançant el que s’observa i s’aprèn a casa.

Vídeos il-lustratius:

Estrés y genoma: interacción cuerpo-mente

Obsessions

El TOC: L’origen i el manteniment

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Del trastorn obsessivocompulsiu, és difícil determinar-ne l’etiologia, ja que no sembla que hi hagi una causa única que n’expliqui l’origen. Múltiples factors facilitadors poden contribuir al seu desenvolupament i és freqüent que estigui precipitat per esdeveniments estressants o per un estat d’ànim depressiu. Formen part dels factors facilitadors del TOC:

La contribució hereditària

Sembla que les persones afectades pel TOC presenten una vulnerabilitat genètica que, a més, és influïda per les situacions d’estrès i els factors ambientals.

Allò que s’hereta, segons sembla, és la naturalesa del TOC; no els símptomes específics. Així, una persona pot tenir compulsions de rentat, mentre que el seu pare les pot tenir de comprovació. Això indica que els símptomes no són deguts al modelatge, tot i que aquest pot facilitar l’aprenentatge de rituals i d’una resposta de por davant estímuls determinats.

Les variables biològiques

La teoria neuroquímica suggereix una participació preferent del sistema serotoninèrgic (ja que els fàrmacs inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina han demostrat la seva eficàcia) i dopaminèrgic en l’etiologia de subgrups específics de pacients amb TOC, especialment d’aquells amb un codiagnostic de tics.

No obstant això, la teoria neuroanatòmica sosté que hi ha diferències anatòmiques cerebrals en els individus amb TOC. Aquestes diferències poden observar-se en el nucli caudal, en el còrtex orbitofrontal, en el còrtex singular o en els ganglis basals.

El fet que algunes persones que han patit un traumatisme cranioencefàlic presentin símptomes de TOC dóna suport a aquesta hipòtesi.

Hi ha evidència que els tractaments farmacològics o psicològics conductuals poden produir una millora clínica en els individus amb trastorn obsessivocompulsiu.

Les experiències primerenques

Sembla ser que en l’origen del TOC hi pot haver la influència de determinades experiències primerenques:

Estils educatius que emfasitzen en excés la responsabilitat i el perfeccionisme.
Haver tingut com a models durant la infància persones amb característiques obsessivocompulsives.
Formació religiosa estricta en què es considera que pensar una cosa és equivalent a dur-la a terme o és tan dolent com fer-la.
Formació moral estricta que facilita la rigidesa entre allò que està ben fet i allò que està mal fet.
Presència de determinades creences o maneres de pensar. Les experiències primerenques faciliten l’existència de determinades creences o maneres de pensar. Algunes de les categories de creences habituals en el TOC són:
Responsabilitat exagerada: “Si penso alguna cosa i després aquesta cosa succeeix, serà culpa meva; he d’evitar-ho”.
Control absolut sobre els pensaments propis: “No puc pensar segons quines coses; si les penso, vol dir que no estic bé”.
Sobreestimació de la importància dels pensaments: “Pensar una cosa així és tan dolent com fer-la”.
Sobreestimació de la probabilitat i de la gravetat de les conseqüències: “Si he pensat això, el més probable és que succeeixi”.
Baixa tolerància a la incertesa: “Faré tot el que pugui per evitar que passi qualsevol cosa dolenta si és a les meves mans”.
Perfeccionisme: “Si cometo un error, tindrà greus conseqüències”.

Aquesta última és especialment característica de les persones amb TOC. Aquests individus perceben com a essencial la prevenció de resultats negatius, cosa que es fonamenta en la creença que la persona té el poder de la producció o la prevenció de les conseqüències negatives.

Les característiques personals

Determinats estudis mostren que és probable que existeixin 10 factors de la personalitat que són freqüents en la infància de les persones amb TOC: ansietat per separació, resistència al canvi, aversió al risc, submissió, susceptibilitat, perfeccionisme, hipermoralitat, ambivalència i excessiva devoció al treball.

Els esdeveniments estressants

Hem vist que les persones amb TOC poden presentar determinades característiques personals; no obstant això, el trastorn en si pot no aparèixer fins que no ocorri un esdeveniment estressant o aparegui un estat d’ànim deprimit.

Alguns dels esdeveniments estressants més freqüents són els petits problemes quotidians com ara ser criticat, estar malalt, descansar de manera insuficient, dormir poc, les situacions de rebuig, els problemes en la presa de decisions, els sorolls, perdre coses, les obligacions socials, els conflictes, etc.

Factors activadors

La contribució hereditària, les variables biològiques, les experiències primerenques o determinades creences són factors que faciliten una predisposició per al sorgiment del TOC. Tot i això, la seva aparició es pot veure precipitada per esdeveniments estressants o un estat d’ànim deprimit.

Les obsessions poden disparar-se per una sèrie de factors:

Situacions externes, com veure un ganivet, donar la mà a algú, etc., segons el tipus d’obsessió.
Dubtar en el moment de recordar alguna cosa que s’ha fet, com no estar segur d’haver tancat el cotxe.
Sensacions corporals que desencadenen pensaments negatius, com patir un mareig que faci aparèixer el pensament de si es pateix la sida.
Altres factors, com un estat d’ànim baix, els esdeveniments estressants, la lluita per no patir obsessions i l’autoobservació per detectar si s’està tenint algun pensament obsessiu.

Factors de manteniment

És molt important el significat que la persona dóna a les obsessions un cop s’han disparat. Si se sobrevalora la importància de tenir un pensament negatiu (“puc arribar jo a fer una cosa així?, si ho he pensat, potser sí”; “si he pensat això, segurament passarà alguna cosa dolenta”), és probable que l’atenció se centri en allò negatiu i en l’amenaça, i s’intenti fer-li front lluitant contra aquests pensaments.

Aquesta valoració negativa dels pensaments o amenaces produeix un malestar o una ansietat que la persona tracta de reduir mitjançant les compulsions o els rituals (neteja, comprovació, repeticions, acumulacions, etc.), l’evitació o la supressió del pensament.

Les persones que pateixen TOC creuen que si no duen a terme les seves compulsions o rituals, realment s’esdevindran conseqüències catastròfiques (com agafar una malaltia, contaminar-se, etc.), cosa que provoca rumiament o sentiments de culpa. Així doncs, les compulsions tranquil·litzen, fan disminuir l’ansietat i permeten evitar l’autoculpabilització. D’aquesta manera s’instauren les obsessions: la persona, com que sent una tranquil·litat i un control mitjançant la realització de rituals i comprovacions, reforça encara més les obsessions perquè crea un circuit tancat que es retroalimenta i manté el problema.

__________
Font: Estela Massegué. Clínica de l’Ansietat.

Més informació

Freeston, M. H. y Ladouceur, R. (1997). “Análisis y tratamiento de las obsesiones”. A V. E. Caballo (Dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos. Madrid: Siglo XXI, vol. 1, pp. 137-169.

Mancini, F. “Un modelo cognitivo del trastorno obsesivo compulsivo”. Revista de Psicoterapia. 2000, 11(42-43), 5-30.

Silva, P. y Rachman, S .(1995): Trastorno obsesivo-compulsivo: Los hechos. Bilbao: Descleé De Brouwer.

Vallejo, J. y Berrios, G. E. (1995). Estados obsesivos. Barcelona: Masson.

Fòbia Social

La fòbia social: L’origen i el manteniment

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

En l’origen de la fòbia social, hi participen factors predisposants (en bona mesura, biològics), factors d’aprenentatge i, en ocasions, possibles experiències activadores o desencadenants.

Moltes persones amb ansietat social tenen una especial sensibilitat davant la crítica i la desaprovació que ha pogut potenciar-se per factors d’aprenentatge en la infància i accentuar-se en l’adolescència. Aquesta ansietat es manifestarà amb una intensitat i una durada diferents en cada persona en funció de les variables biològiques i psicològiques.

Variables biològiques

Sembla que existeix una preparació biològica evolutiva per tenir por de les expressions facials d’ira, de rebuig i de crítica, i d’aquesta manera es faciliten les jerarquies que donen lloc a l’ordre social. Entre les variables sensibles a factors biològics acostumen a citar-se:

La capacitat innata per reconèixer l’amenaça social i respondre-hi.
L’alta activació fisiològica, que dificulta l’habituació a les situacions amenaçants o a aquelles no familiars, cosa que en propicia l’evitació.
La inhibició conductual en la infància (més por de les persones o de les situacions desconegudes i més timidesa davant d’aquestes, un ritme cardíac més alt en repòs, més dilatació pupil·lar, més tensió muscular i més acceleració cardíaca davant de situacions noves o estressants). Aquesta activació fisiològica alta facilita el condicionament a la por, de manera que esdevé un risc per desenvolupar trastorns d’ansietat en la vida adulta (especialment, la fòbia social generalitzada). No obstant això, l’ambient hi té un paper fonamental, com demostra el fet que només un terç d’aquests nens presentin ansietat social en l’adolescència.

Variables psicològiques

Alguns factors de l’experiència pròpia poden interactuar amb la vulnerabilitat biològica i propiciar l’ansietat social, ja que originen en la persona la sensació de pèrdua de control davant de diverses situacions. Aquests factors experiencials es poden resumir en:

Uns pares sobreprotectors, molt exigents o poc afectuosos, que utilitzaran un estil educatiu basat en la vergonya o en el rebuig dels fills amb inhibició conductual, cosa que podria interferir en la relació entre pares i fills, podria dificultar la independència, la confiança i la competència social dels fills, i podria promoure, en aquests, una gran necessitat d’aprovació, el perfeccionisme i la creença que els altres són sempre crítics i fiscalitzadors.
La falta d’experiències i d’habilitats socials.
L’observació d’experiències socials negatives o d’ansietat social en els pares o en les persones significatives pot facilitar l’aparició de preocupacions i de conductes similars en els fills.
Un canvi en les circumstàncies (laborals, familiars, escolars o de residència) pot implicar la necessitat d’enfrontar-se a les situacions temudes desbordants (per exemple, haver de relacionar-se amb gent nova).
Les experiències negatives en algunes situacions socials (burles, càstig, marginació, etc.) poden elevar la por davant de diferents tipus de situacions socials.
Diverses circumstàncies estressants (laborals, familiars, etc.) o diferents factors accidentals (malaltia, canvis hormonals, etc.) poden provocar que es manifesti l’ansietat o algun dels seus símptomes somàtics en situacions socials.
El desenvolupament desmesurat de la consciència d’un mateix en el final de la infància o en l’inici de l’adolescència pot ocasionar una timidesa i una autoavaluació desproporcionades, de manera que es desenvolupin la por de ser objecte d’avaluació i la tendència a focalitzar l’atenció en un mateix en excés (en els propis pensaments, ens els propis actes, en la pròpia aparença, etc.). Infravalorar-se pot aguditzar la timidesa, pot provocar una gran necessitat d’aprovació i pot fer que un mateix s’atribueixi més responsabilitat sobre els errors que sobre els èxits.

El manteniment de la fòbia social

Els factors implicats en el manteniment del problema varien en funció de cada cas, però, en línies generals, cal fer esment de:

Les anticipacions i l’activació de supòsits: Anticipar-se a la situació social temuda activa una sèrie de supòsits, com ara el que duu a desconfiar de les pròpies capacitats o aquell que porta a creure que la persona serà criticada i rebutjada pels altres.
Les expectatives negatives: Els supòsits anteriors poden provocar expectatives negatives pel que fa a la pròpia execució i la suposició que apareixeran manifestacions de l’ansietat, amb el consegüent efecte d’avaluació negativa, d’humiliació o de rebuig. Aquestes expectatives negatives provoquen ansietat.
Les característiques de la situació: El grau de perill percebut o d’ansietat varien en funció de factors situacionals com la durada, la formalitat de l’esdeveniment, les característiques de la resta de la gent (edat, sexe, càrrec, etc.) i les seves reaccions. A l’hora de parlar en públic, resulten rellevants la presència o l’absència de mobiliari, la possibilitat de rebre preguntes o el fet d’estar dempeus o assegut, entre altres factors.
Comportament: Les expectatives negatives i l’ansietat anticipatòria acostumen a conduir a l’evitació de les situacions o a implicar-s’hi poc, i es manifesten conductes defensives com beure alcohol, dur ulleres fosques, parlar poc o únicament amb les persones conegudes, o rigidesa corporal.
Resultats: Les conductes defensives redueixen l’ansietat a curt termini, de manera que fan que el subjecte tingui la sensació d’haver evitat les conseqüències temudes (la humiliació, el rebuig, etc.). No obstant això, la persona atribueix la seva no ocurrència a aquestes conductes que, al capdavall, la fan menys cordial i amable, atrauen l’atenció cap a la seva ansietat i interfereixen en la seva actuació. A més, evitar les situacions fa més difícil el seu afrontament en properes ocasions, de manera que es redueix la confiança en un mateix i es dificulta la solució del problema. D’aquesta manera, l’atenció se centra bàsicament en un mateix (especialment en els símptomes somàtics i autònoms) i en determinades reaccions dels altres, més que no pas en la tasca que es té entre mans, cosa que dificulta una actuació social adequada.

Els fòbics socials es formen una impressió de com creuen que són percebuts pels altres a partir dels seus símptomes més visibles, de les emocions viscudes, dels propis errors detectats, de les reaccions dels altres o d’experiències prèvies, principalment.

Com més gran és la probabilitat percebuda d’avaluació negativa, més gran és l’ansietat que en resulta. Una possible explicació d’aquest fenomen és que, normalment, la informació que obtenim sobre com ens veuen els altres és ambigua i com que els fòbics socials tenen una gran necessitat d’aprovació, basen el que els altres pensen d’ells en la manera com es veuen a si mateixos. D’altra banda, moltes de les accions per conèixer allò que els altres perceben d’un mateix (el contacte ocular, donar molta informació personal) resulten altament ansiògenes per als fòbics socials, ja que augmenten el risc d’una avaluació negativa. A més, quan reben una avaluació positiva, tenen tendència a rebutjar-la perquè la consideren un engany o fruit d’una benevolència excessiva.

L’estat d’ànim deprimit acostuma a agreujar la fòbia social, ja que intensifica les expectatives negatives i l’experiència de l’ansietat. Després d’una interacció social, l’ansietat es redueix, però, com que no existeixen indicis clars d’aprovació social, els fòbics socials tenen tendència a revisar la seva actuació detalladament, amb especial atenció als seus símptomes i a les seves autopercepcions negatives, de manera que l’actuació els acaba semblant molt més negativa que no va ser realment.

Les conseqüències negatives més freqüents

Pitjor rendiment laboral o acadèmic si exigeixen interacció social o actuacions en públic, i menys probabilitat de graduació universitària i d’exercir determinades feines o llocs de treball.
Menys contactes socials i menys amics, amb menys probabilitats d’establir relacions íntimes i de parella.
Freqüentment, problemes familiars o de parella per la participació en activitats socials.
Menys ingressos i un nivell socioeconòmic més baix.
Abús o dependència de substàncies (alcohol, tabac o ansiolítics).
Baixa autoestima, sentiments d’inferioritat, humor deprimit (tot i que alguns fòbics socials no tenen una mala opinió d’ells mateixos, sinó que creuen que els altres els jutgen negativament).
Pitjor qualitat de vida.

Les conseqüències negatives són més intenses quan la fòbia social és generalitzada i ho són més encara si aquesta coexisteix amb altres trastorns.

__________

Font: Olga Herrero. Clínica de l’Ansietat. Especialistes en el tractament de l’ansietat. A Barcelona i a Madrid.

Més infomació

Bados, A. (2001). Fobia social. Editorial Síntesis.
Botella, C.; Baños, R.M.; Perpiñá, C. (2003). Fobia Social. Paidós.
Servera, S.; Roca, M.; Bobes, J. (1998). Fobia social. Masson.

Video: Documental sobre Fobia Social

Clínica de
l'Ansietat

Vídeo canal

Suscríbete a la Newsletter de Clínica de la Ansiedad