Mes: setembre de 2015

La fòbia específica: Diagnòstic diferencial

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

El diagnòstic diferencial serveix per fer una correcta valoració d’una malaltia respecte a d’altres de semblants, amb les quals pot confondre’s o solapar-se. És una valoració clínica que correspon exclusivament als especialistes i en cap cas als pacients. En moltes ocasions, requereix proves i exploracions complementàries, que s’han de sol·licitar als serveis mèdics pertinents en cada cas.

Les fòbies específiques han de diferenciar-se de:

El trastorn d’angoixa amb agorafòbia: Hi ha crisis d’angoixa d’aparició inesperada que condueixen a l’evitació de múltiples situacions –no sempre clarament especificades– que es consideren causants d’aquestes crisis, a més d’una ansietat més permanent –aprensió contínua–. En la fòbia específica s’eviten menys situacions, és més evident quines s’eviten, les crisis d’angoixa –si ocorren– es limiten a aquests estímuls o a aquestes situacions i hi ha una ansietat menys permanent. No obstant això, de vegades, poden aparèixer els dos trastorns en el mateix individu.
La fòbia social: En aquest trastorn, es temen i s’eviten aquelles situacions en què s’està sotmès a l’avaluació social.
L’evitació en el trastorn per estrès posttraumàtic: Apareix després d’un esdeveniment estressant i amb relació a estímuls que fan recordar-lo. A més, apareixen símptomes característics, com la reviviscència de l’esdeveniment (flashbacks), l’empobriment afectiu o l’estat de hiperactivitat continu.
L’evitació en el trastorn obsessivocompulsiu: Està associada al contingut dels pensaments obsessius –per exemple, la contaminació o la brutícia–.
L’evitació en el trastorns d’ansietat per separació: Apareix en els nens com una gran por de separar-se de les persones a les quals se senten lligats. Acostuma a incloure por de les persones o dels esdeveniments que posen en perill les seves unitats familiars –viatges, lladres, accidents–.
Hipocondria: Es pot confondre amb la fòbia específica a situacions en què es pot contreure una malaltia, però en la hipocondria hi ha la convicció de patir una malaltia, amb la preocupació que se’n deriva, mentre que en la fòbia específica només es tem la possibilitat de tenir-la.
Anorèxia i bulímia nervioses: L’evitació es limita al menjar i als estímuls que s’hi relacionen, i està motivada per la por d’engreixar-se més que per la por dels aliments.
Trastorns psicòtics: En aquests trastorns, es poden evitar certes situacions o determinats objectes a causa del contingut dels deliris mateixos –per exemple, evitar el menjar perquè el subjecte creu fermament que el volen enverinar– i sense reconèixer que aquests són excessius i irreals.
Evitació no patològica de situacions o d’objectes determinats: Són evitacions normals, sobretot durant la infància, i no provoquen un malestar significatiu ni interfereixen en la vida social, acadèmica o laboral de la persona –per exemple, una por lleu de la foscor en la infància o la por de les serps en un subjecte que viu en una gran ciutat on no n’hi ha–.

Més informació

First,M; Frances, A.; Pincus H.A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona. Ed. Masson.

First,M; Frances, A.; Pincus H.A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona. Ed. Masson.

Radio3W.com: “Fobias con Rosa León” en Dos mujeres y un diván. Psicóloga Especialista en Psicología Clínica, del equipo de Clínica de la Ansiedad. http://dosmujeresyundivan.radio3w.com/?

Crisis de pànic i agorafòbia

El trastorn de pànic o crisi d’angoixa: Diagnòstic diferencial

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

Cal diferenciar el trastorn de pànic de:

Els trastorns d’ansietat causats per una malaltia orgànica: Tenen característiques pròpies del trastorn de pànic, però també símptomes atípics que els diferencien d’aquest.

Les crisis hipoglucèmiques: Causades per un baix nivell de sucre a la sang que provoca palpitacions, tremolor o suor. Això els acostuma a passar a les persones diabètiques. Les crisis apareixen acompanyades d’una gran sensació de gana i es corregeixen menjant.
L’hipertiroïdisme: És un augment de l’hormona tiroxina a la sang que genera símptomes semblants als dels atacs de pànic. No obstant això, en l’hipertiroïdisme, les mans estan calentes i rosades, hi ha pèrdua de pes tot i mantenir la gana normal, no se suporta la calor i la taquicàrdia apareix fins i tot en repòs.
L’hiperparatiroïdisme: És la falta de secreció de l’hormona paratiroïdal.
La síndrome de Cushing: És una elevació dels nivells de cortisol a la sang. Tot i que pot ocasionar símptomes semblants als del pànic, el més habitual és que provoqui símptomes de depressió.
El feocromocitoma: En aquesta malaltia, es produeixen augments dels nivells de catecolamines, com succeeix en els atacs de pànic. La diferència és que la persona se sent “com si estigués ansiosa”, però no experimenta un gran terror ni ansietat anticipatòria.
L’epilèpsia: Les crisis comicials parcials complexes duren uns segons i presenten símptomes com la por, l’agressivitat i la sensació de desrealització i de despersonalització. De vegades, apareixen al·lucinacions, vòmits, diarrea o micció, una alteració de l’estat de consciència i amnèsia després de l’episodi, fets que permeten diferenciar-les del pànic.
Els trastorns audiovestibulars: En aquesta malaltia, es pateix vertigen i no les sensacions de mareig i de inestabilitat característiques del pànic.
Prolapse de la vàlvula mitral: En aquesta afecció, es produeix dolor precordial, palpitacions, arítmies, no se suporta l’exercici i apareixen dispnea, mal de cap, fatiga i ansietat. A diferència del que passa amb el pànic, en la auscultació es detecta un buf sistòlic.
Taquicàrdia supraventricular paroxisme: És una acceleració del ritme cardíac que fa que aquest arribi fins a les 140-220 pulsacions per minut. En el pànic, el ritme cardíac no arriba a ser tan elevat.
Intestí irritable: Aquí apareixen nàusees i molèsties intestinals, però sense relació directa amb l’ansietat aguda (en canvi, en el pànic sí que n’hi ha).
Altres malalties orgàniques: Com l’anèmia, la hipertensió, l’asma, les malalties cerebrovasculars, les infeccions, la migranya, la isquèmia, els tumors, la síndrome premenstrual, la manca de vitamina B₁₂, les alteracions electrolítiques, etc.

El fet que hi hagi qualsevol d’aquestes malalties no significa que no es pugui patir un trastorn de pànic, ja que poden coexistir i relacionar-se de maneres diferents.

Els trastorn d’ansietat per abús o per abstinència de substàncies

Abús: De cocaïna, d’amfetamines, de cafeïna (algunes persones utilitzen aquesta substància de manera errònia per contrarestar els efectes dels ansiolítics), de cànnabis, d’anticolinèrgics, d’al·lucinògens, d’hormones esteroides i de simpaticomimètics (com broncodilatadors o vasoconstrictors).
Síndrome d’abstinència: Per l’abandonament o per la reducció d’alcohol o d’ansiolítics.

Les crisis d’angoixa en altres trastorns d’ansietat: En la fòbia social, en el trastorn obsessivocompulsiu, en els fòbies específiques, en el trastorn per estrès agut o en el trastorn per estrès posttraumàtic, la por es desencadena a conseqüència d’un estímul extern (tot i que aquest no sempre és fàcil d’identificar), es té por d’unes quantes situacions específiques i apareix menys ansietat anticipatòria. En el trastorn d’ansietat generalitzada, els símptomes són menys intensos i més duradors, i les preocupacions no són referides a aquest símptomes.
La depressió: És un quadre molt diferent de l’ansietat, però que pot aparèixer conjuntament amb ella. Els seus símptomes són l’apatia, la falta de motivació, una gran tristesa, la ideació suïcida, la pèrdua de la libido o de la gana, etc.
La hipocondria: Tant en el pànic com en la hipocondria s’interpreten erròniament els senyals corporals. Però en la hipocondria, això no passa només amb els senyals propis de l’ansietat (les palpitacions, la sudoració, els marejos, etc.), sinó també amb senyals d’altres tipus (per exemple, una petita piga s’interpreta com un tumor maligne). A més, en la hipocondria es creu que l’amenaça succeirà al cap d’un temps, mentre que en el pànic la persona creu que es morirà o perdrà el control immediatament. Poden aparèixer també els dos diagnòstics a la vegada.
El trastorn de despersonalització: És l’experiència persistent i recurrent de sentir-se un observador extern dels actes propis físics o mentals, que pot acompanyar-se de sensació d’estranyament respecte del món real (desrealització). També pot aparèixer en el pànic, però ho fa conjuntament amb altres símptomes. En aquest trastorn, són freqüents l’”anestèsia” sensorial i la manca de resposta afectiva, i no acostumen a produir-se episodis de gran ansietat tan delimitats com passa en el pànic.
El trastorn d’ansietat per separació: S’inicia durant la infància i tant l’ansietat com l’evitació se centren en problemes relacionats amb la separació de figures amb les quals s’han establert lligams afectius.
L’evitació en el trastorn delirant: Hi ha evitació a causa de les idees delirants.

Referències

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (1999). DSM-IV. Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.

Roca, E. i Roca, B. (1999). Cómo tratar con éxito el pánico (con o sin agorafobia). Valencia: ACDE.

Talbott, J. A., Hales, R. E. i Yudofsky, S. C. (1989): Tratado de Psiquiatría. Barcelona: Áncora.

Tractament de l’Ansietat

Tractament específic per a la fòbia social

Autor de l'entrada Per admin
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Objectius del tractament

Es pretén que l’usuari dels serveis psicològics redueixi la seva inhibició social (és a dir, que pugui activar recursos que ja té, però que, sota determinades condicions, estan inhibits o bloquejats) i que adquireixi nous recursos i els posi en pràctica per augmentar els assoliments i mantenir-los. Entre aquests recursos hi ha aprendre a establir metes realistes, corregir errors cognitius (relacionats amb les expectatives, els supòsits, etc.), concentrar-se en la tasca en lloc de fer-ho en les sensacions pròpies, perdre la por dels símptomes mateixos, reduir les conductes defensives o d’evitació, controlar l’activació autonòmica i somàtica, disminuir l’ansietat social i la interferència que provoca, i superar les carències existents en situacions socials.

En alguns casos, l’ansietat social està associada amb altres alteracions, de manera que es requereix una anàlisi prèvia per decidir quins problemes s’hauran d’abordar i en quin ordre, però cal tenir en compte que el problema més greu sempre s’ha de tractar en primer lloc o en paral·lel amb aquell que es tracti primer. La presència d’altres trastorns no impedeix el tractament de la fòbia social, tot i que és probable que aquests requereixin una intervenció addicional.

Programes

La intervenció terapèutica conjuga, normalment, tractaments específics, en funció del diagnòstic principal, amb d’altres de caràcter més general o més contextual, d’acord amb les característiques personals i amb les circumstàncies de l’usuari. Normalment, les primeres intervencions es destinen a reduir els símptomes de l’ansietat i la incapacitació que produeixen. Després s’analitzen i es tracten els factors que originen o que mantenen l’ansietat i les altres alteracions que puguin acompanyar-la.

Tractaments específics per a la fòbia social

Les teràpies que han demostrat més eficàcia en el tractament específic de la fòbia social són les basades en els procediments cognitivoconductuals. A continuació s’exposa una relació de les tècniques més utilitzades:

La informació a l’usuari sobre la naturalesa de l’ansietat en general i de la fòbia social en particular: L’explicació dels mecanismes i dels processos bàsics, i de les relacions entre el pensament, l’emoció i l’acció.
La identificació i la neutralització dels procediments contraproduents utilitzats per l’usuari per regular el seu problema, però que, en realitat, contribueixen a mantenir-lo, en comptes d’ajudar a posar-hi solució.
L’exposició i l’autoexposició a situacions ansiògenes, ja sigui en situacions simulades durant els tractaments de grup o en situacions reals convenientment escollides i programades. Reducció de les conductes defensives i de seguretat.
La millora de l’autoestima i de l’autoconcepte: Establiment de metes realistes i reforç dels resultats positius. Revisió dels mecanismes de desvaloració i d’atribució de l’eficàcia.
La regulació dels processos anticipatoris i de les expectatives autocomplertes.
La reestructuració cognitiva per controlar els pensaments desadaptatius abans i després de l’exposició. Identificar, analitzar i qüestionar els pensaments problemàtics a través d’exercicis estructurats.
El desenvolupament de les habilitats socials, l’entrenament assertiu i el control de la inhibició (recuperació dels recursos de què ja es disposa, però que estan bloquejats o inhibits).
L’entrenament de la concentració en el desenvolupament i en el seguiment de la tasca, i no en els símptomes (rubor, tremolor, etc.). Control de l’atenció autoenfocada.
La medicació: Els medicaments més utilitzats són els inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS), que cal prendre durant períodes no inferiors a un any per arribar a certa estabilitat en els resultats. En ocasions, es recorre a les benzodiazepines i, de manera més excepcional, als IMAO. El tractament farmacològic s’ha d’efectuar sempre sota prescripció i sota control mèdics. Es considera, no obstant això, que els tractaments cognitivoconductuals són la teràpia que cal escollir en primer lloc: són tan efectius com la medicació o ho són més que aquesta, es produeixen menys recaigudes i menys efectes secundaris, i els resultats, un cop acabat el tractament, són més estables. No és infreqüent la combinació de tractaments psicològics i farmacològics.
Els materials d’autoajuda, com a complement de la teràpia o com a suport de les “tasques per a casa”.

Aquests són alguns dels recursos terapèutics més coneguts i que més s’han provat en el tractament de la fòbia social. Cal tenir en compte, no obstant això, que aquest trastorn pot estar associat a altres problemes, que requeriran també ser abordats en el context d’un tractament integrat i convenientment articulat. El tractament, en rigor, no ho és de la fòbia social, sinó de la persona que la pateix, en relació, naturalment, amb la demanda que aquesta persona efectua.

Els tractaments s’acostumen a desenvolupar individualment, com a mínim en una primera fase, tot i que els tractaments grupals són particularment útils en l’abordatge de la fòbia social. La durada dels tractaments oscil·la normalment entre sis mesos i un any, per bé que en alguns casos poden ser més llargs.

__________
Font: Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de la fòbia social. Madrid i Barcelona.

Algunes referències bibliogràfiques sobre el tractament de la fòbia social

Echeburúa, E. (1995). Evaluación y tratamiento de la fobia social. Barcelona: Martínez Roca.

Cervera, S., Roca, M. i Bobes, J.(1998). Fobia Social. Barcelona: Masson.

Caballo, V. E. (2000). Manual de evaluación y entrenamiento de las habilidades sociales. Madrid: Siglo XXI.

Desberg, P. (1996). Estrategias para superar la timidez y el miedo a los demás. Barcelona: Integral.

Stahl, S. M. (1998). Psicofarmacología esencial. Barcelona: Ariel.

Eficacia de los tratamiento psicológicos. Document de la Sociedad Española para el avance de la Psicología Clínica y de la Salud. Siglo XXI. Novembre de 2002.

Vídeo: Tractament de l’ansiedad. Dr. Carlos Baeza. Canal youtube clinicadeansiedad.

Cercar ajuda

Com es desenvolupen les consultes psicològiques?

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Un cop la persona es decideix a buscar ajuda, i escull l’equip o especialista adequat, el primer pas per a rebre assistència consisteix en sol·licitar una primera visita. En alguns casos, si no es tenen referències sobre el professional i els seus mètodes de treball, o bé es tenen dubtes sobre la indicació d’un tractament o d’altres qüestions d’interès, és convenient sol·licitar prèviament informació per telèfon, o inclús personalment, per tal de poder prendre la decisió d’iniciar, o no, el procés de consultes i tractament.

La primera entrevista, després d’establir-se el contacte personal entre el pacient i l’especialista, té normalment dues parts: una primera, on s’inicia el procés d’exploració amb l’objectiu d’obtenir una impressió diagnòstica inicial i reconèixer mínimament al pacient i la seva circumstància; i una segona, on l’especialista fa una primera valoració del cas: hipòtesis diagnòstica, diagnòstic diferencial, exploracions complementàries, confecció de l’expedient clínic, indicacions terapèutiques, objectius, temps, etc.

És possible que el procés d’exploració s’allargui, segons el cas, dues o tres entrevistes més, a partir de les quals l’especialista efectua, en ferm, la valoració diagnòstica i la proposta de tractament, que determinen l’elecció dels procediments a seguir, periodicitat de les visites, duració del tractament, resultats esperats, etc.

Posteriorment s’aplica i desenvolupa el tractament establert, obert a revisió en funció de l’evolució, noves dades, incidències, etc. Els tractaments no finalitzen quan s’aconsegueix la millora, sinó quan la millora s’estabilitza. Finalitzat el tractament és recomanable realitzar dues o tres visites de seguiment convenientment distanciades en el temps.

La intervenció terapèutica combina, normalment, tractament específics, en funció del diagnòstic principal, amb d’altres de caràcter més general en funció de les característiques personals i circumstàncies del pacient.

Generalment, les primeres intervencions van encaminades a reduir els símptomes d’ansietat i les incapacitacions que produeixen. Més endavant, s’estudien i tracten els factors que originen i/o mantenen l’ansietat i d’altres alteracions o dificultats que poden acompanyar-la.

Habitualment, els tractaments inclouen aspectes relacionats amb la recuperació de la salut, si s’ha perdut, aspectes relacionats amb la prevenció, i aspectes relacionats amb el desenvolupament personal del pacient que d’una manera o altra tenen a veure amb el que li passa.

Normalment, a l’inici del tractament, s’acudeix a consulta una vegada per setmana. Quan el tractament està mínimament encaminat, s’espaien les visites, efectuant-se habitualment cada 15 dies. Si el tractament és exclusivament farmacològic, el ritme de les visites és diferent: inicialment cada tres o quatre setmanes, posteriorment cada dos o tres mesos.

La durada total dels tractaments és variable. Oscil·len entre sis mesos i un any, si bé en alguns casos poden ser més llargs. Es considera que passats dos o tres mesos ja han d’aparèixer alguns dels primers resultats, indicadors de la utilitat dels recursos que s’estan aplicant, i de la capacitat i disposició del pacient per a beneficiar-se d’ells.

Font: Clínica de l’Ansietat. Barcelona i Madrid. Psicòlegs. Teràpia cognitiu-conductual.

Interaccions contraproduents

Ansietat: pretensió de control conscient sobre repertoris automàtics o automatitzats

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

«Si ordeno, deia (el rei) correntment, a un general que es transformi en un au marina i el general no obeeix, no serà culpa del general. Serà culpa meva.» (Antoine de Saint-Exupéry, El Petit príncep).

És probable que l’ansietat alteri l’execució de conducta, fins i tot alguns que normalment surten sols, sense que la consciència intervingui en la producció, ja sigui perquè es tracta de respostes automàtiques, o bé automatitzades després d’un procés d’aprenentatge i entrenament.

L’ansietat pot comprometre o dificultar l’escriptura, sigui manual o dactilogràfica, l’articulació i fluïdesa de la parta, l’atenció i la concentració, la resposta sexual, la conciliació de la son i, pràcticament, qualsevol acció.

Llavors, el subjecte perd part de l’eficàcia habitual i augmenta la desconfiança en els seus recursos i possibilitats. Alertats per l’increment d’errors, alguns pacients decideixen, llavors, sotmetre a control directe i voluntari, accions o seqüència d’accions que normalment es produïen automàticament, sense esforç conscient de realització, en el marc de programes d’acció més generals.

Així, és possible que la persona afectada tracti de regular voluntàriament la resposta de l’erecció; de regular el moviment dels dits quan escriu a màquina, en què ordena cada moviment al dictat d’un pla teòric d’actuació (com quan aprenia a escriure) i comprova la impressió correcta de cada caràcter o paraula; de forçar la pròpia concentració, de manera que, en realitat, s’està concentrant sobre el propi fenomen de concentració, en detriment del que teòricament es vol atendre; de forçar la son, activitat que en la pràctica impedeix conciliar-lo, o d’operar sobre l’idioma habitual prefigurat mentalment cada fonema, paraula o frase i la consegüent disposició de l’aparell fonador (de manera molt semblant a com es fa quan s’inicia l’aprenentatge d’un idioma estranger).

Aquests procediments converteixen la tasca en irresoluble, és a dir, abocada al fracàs, amb la consegüent obstaculització del pla general en què es troba articulada. És igual com s’apliqui la solució, s’incorre en una circularitat que s’autoalimenta indefinidament.

Es posen disposar voluntàriament, això sí, algunes condicions que possibiliten l’ocurrència d’esdeveniments com els mencionats anteriorment, però no provocar-los directament. Així, per exemple, per facilitar la conciliació de la son es pot procurar l’aïllament d’estímuls auditius o lluminosos, regular la temperatura de l’habitació, adoptar una posició còmode de repòs, etc. però no imposar la son.

El problema del control conscient sobre repertoris automatitzats és un cas particular d’un altre de més general, que consisteix a voler tenir present en cada moment i en cada pas de la seqüència de l’acció el per què del que es fa, com s’està fent i com està resultant, preguntes que, encara que fonamenten l’acció, han de ser provisionalment relegades a l’oblit perquè es puguin executar correctament. Aquí, els efectes contraproduents no es produeixen necessàriament per ser, aïlladament, actes contraproduents, sinó per les múltiples incompatibilitats que generen tant des del punt de vista de la lògica de desenvolupament de l’acció com dels plans sobre els quals s’opera.

Els errors, els dubtes sobre la pèrdua de la normalitat i la raó, la sensació d’estranyesa, condueixen al pacient a establir aquest híper control que el porta a comportar-se constantment com un instructor, guardià o jutge de si mateix en la vida i actes quotidians, simultàniament a la producció.

Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994). ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat. Madrid i Barcelona

Altres errors

Perfeccionisme i ansietat

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

«L’esforç per prendre la decisió ha de fer-lo cadascú en solitari: ningú no pot ser lliure per tu» (F. Savater, Ètica per al meu fill).

El perfeccionisme: la insatisfacció que mai s’acaba

Els plans d’acció de la persona tenen un objectiu que es va realitzant pas a pas. L’inici d’una acció ve després de la conclusió d’una altra acció. Els passos per aconseguir l’objectiu es poden entendre cada un com a objectius provisionals, que necessiten estar limitats per un principi i un final per ordenar-se.

L’èxit forma part del tancament o conclusió d’una acció. Un èxit comporta saber que el desig que teníem s’ha realitzat. El fracàs condueix a reintentar-ne l’execució (revisant-ne o no les regles de realització), o bé a abandonar el projecte.

Algunes persones, per raons de processos d’aprenentatge basats en la sobreexigència; altres, per atribuir-se poca eficàcia o valor, i terceres persones per tenir una necessitat elevada necessitat d’acceptació o aprovació social, tendeixen a combatre la sensació d’inseguretat i reforcen els requisits per donar una acció o una seqüència d’acció per bona i/o acabada.

Donar la conformitat a una acció o seqüència d’acció, de manera que no quedi solta i irresolta, i sí finalitzada, és una cosa que s’efectua per mitjà de processos d’avaluació. Aquests processos requereixen criteris de suficiència, satisfacció i saciabilitat que donin els resultats per bons o per dolents. Aquests criteris constituirien la basa del que Miller, Galanter i Priban (1960) anomenen Ordre de parada. Per mitjà d’aquesta operació, l’acció pot quedar tancada, posposada o abandonada si no s’aconsegueixen professos o resultats satisfactoris, o bé si entren en conflicte amb altres interessos.

El perfeccionisme porta a les persones a establir plans minuciosament. No es decideixen a executar-los fins que han traçat, amb tot tipus de detall, les tàctiques més petites. Normalment, la minuciositat ve acompanyada de la falta de flexibilitat. Un pla és flexible, assenyalen Miller, Galanter i Priban (1960) si podem canviar fàcilment l’ordre d’execució de les parts sense afectar-ne la viabilitat. El planificador rígid, que planificaria el seu temps com una seqüència de relacions causa-efecte, és incapaç de reordenar les seves llistes de coses a fer per adaptar-se a les circumstàncies canviants i seria incapaç de reaccionar en el moment crucial i, generalment, exigiria demanar-se un temps abans de poder incorporar qualsevol subpla. El perfeccionisme porta, a la vegada, a executar les tasques amb una cura extremada i amb comprovacions reiterades que certifiquen la correcció del procediment.

Finalment, s’hauria de sotmetre el resultat o producte de l’acció a un anàlisi de qualitat escrupolós. D’aquesta manera, s’asseguraria el reconeixement i l’acceptació unànimes del producte –ha de ser bo en tot i per a tots– i del seu productor (el perfeccionisme en qüestió).

Així, es pot repetir diverses vegades l’ordenament alfabètic d’un fitxer, abans d’arxivar-lo; tornar a casa per comprovar que, efectivament, s’ha tancat la porta o el gas; repassar mentalment el contingut verbal d’una conversa passada, calcular les possibilitat de malentesos que hagi pogut generar la intervenció i tornar a la conversa fora de lloc i de temps, per donar explicacions que ningú no ha demanat, etc.

La inseguretat personal s’assenta sobre la valoració de l’error, falta, insuficiència i incapacitat. El perfeccionisme com a resposta d’afrontament consisteix a extremar els criteris o requisits de satisfacció o triomf per assegurar l’èxit. Si no s’aconsegueixen aquests criteris d’infal·libilitat no es dóna conformitat a l’acció, i s’ha d’intensificar l’interès que es posa per aconseguir-ho. Una cosa així es fa, encara que per altres motius en les anomenades vagues d’interès, que consisteixen a treballar escrupolosament (per exemple, els encarregats de la neteja d’un avió abrillanten insaciablement qualsevol element metàl·lic de l’aparell), una manera de fer que té com a conseqüència el retard o interrupció de programes o previsions.

En uns altres termes, els mitjans –dels quals hem parlat en termes de finalitats provisionals–, es converteixen en una finalitat per si mateix. A la incertesa es respon amb perfeccionisme i, aquest, tot elevant els criteris de suficiència, genera més inseguretat, intensifica els dubtes, indecisions i desànim. El perfeccionisme dóna les accions que en realitat estan normalitzades o tancades per frustrades o insatisfactòries.

El perfeccionisme pot portar a redecidir constantment el sentit que es dóna a una acció nostra o d’altres, com a determinant de decisions posteriors. Un exemple: una persona, X, necessita saber si allò que sent per la seva parella l’autoritza a seguir amb ella i comprometre’s més en la relació o, per contra, hauria de deixar-ho estar. Si l’últim incident que considera és que el cap de setmana anterior no la va veure i la va trobar a faltar, conclou que, en el fons, per sobre dels inconvenients, l’estima profundament. Però si avui s’ha avorrit mentre passejava amb ella i, a més, ha sentit de temptació de mirar les cames d’una altra noia amb qui s’ha creuat, això l’obliga a reobrir l’expedient de la relació i replantejar-ne la naturalesa tenint en compte les dades, que poguessin donar la clau del que és aparent o profund en els seus sentiments. Llavors, pot concloure que no l’estima. Però demà, quan la vegi, podria sentir alegria i un fort desig d’abraçar-la.

Aquest últim fet en la cadena de desenvolupament el portaria a obrir de nou l’expedient i recodificar tots els fets en funció d’aquesta última clau.; fins aquí, l’exemple. Veiem, doncs, com la intolerància a la inseguretat i al dubte porta a redecidir constantment els plans generals, sobre la base de seqüències puntuals, a les quals es concedeix el valor crític, que instal·la el subjecte en l’avaluació constant del procés general i el sostreu de la participació en els fets, que simplement adquireixen el caràcter de la prova en relació amb allò avaluat en cada moment.

El perfeccionisme pot afectar a l’anticipació de l’acció, a la seva execució i, molt particularment, al seu tancament o terminació.

Malgrat això, el perfeccionisme no sempre és un problema. Si és moderat pot afavorir la superació i el desenvolupament personal. L’habilitat per acceptar defectes menors és un punt crític que marca la diferència entre el perfeccionisme que es pot considerar normal o adaptatiu i el que no ho és. El perfeccionista moderat es fixa nivells alts de desenvolupament, però se sent lliure per ser menys precís o rigorós, arribats al punt, si la situació ho requereix o ho aconsella; tolera el dubte de manera raonable sense esperar que la seva actuació no doni lloc a algun dubte en algun aspecte o per a algú. Les persones per a les quals el perfeccionisme és un problema es regeixen per estàndards alts d’actuació dels quals no es poden desviar.

Les situacions de canvi i adaptació, la presa de decisions importants, l’estrès, l’aparició de problemes de l’estat d’ànim i l’ansietat poden afavorir l’evolució del perfeccionisme cap a extrems negatius, particularment en persones més controladores, amb una fora necessitat d’aprovació, amb por intensa a l’avaluació social negativa i amb una autopercepció de baixa eficàcia.

Aquestes són algunes de les maneres de regular el perfeccionisme:

Canviar hàbits de comparació

En alguns casos, el perfeccionisme s’assenta sobre sentiments d’inseguretat, baixa autoestima i inferioritat. En molts d’aquest casos, és comú que la persona tendeixi a comparar la seva actuació amb la d’altres persones en busca d’una referència o mesura.

La comparació ha sigut utilitzada en la nostra cultura, afortunadament cada vegada menys, per pares, educadors o caps per estimular la millora i el perfeccionament de fills, educats o treballadors.

Quines conductes s’acostumen a agafar com a objecte de la comparació?

Alguna de les que prèviament es dóna per dolenta o insuficient. Acostuma a pensar que les que són bones, «ja estan bé». Si es tracta de millorar alguna cosa, serà el que estigui malament. A més, es pensa que assenyalar el que està bé pot fer que la persona es confiï excessivament, es converteixi en un cregut, es relaxi o s’adormi sobre els llorers. Per contra, es creu que el que s’hauria de propiciar és l’esforç, la insatisfacció i el sacrifici.

Amb qui se sol establir la comparació?

Amb algú que en la conducta objecte de comparació destaqui i tingui un desenvolupament excel·lent i reconegut.

Quin és el resultat de la comparació?

Pràcticament el 100% de les vagades que es fa referència a la nostra conducta, és per assenyalar algun «però» o insuficiència. No podria ser d’altra manera si el que està bé «ja està bé» i no és objecte de comentari. El 100% de les vegades sortim malparats de la comparació. Sempre els altres són millors. No podria ser d’altra manera si es compara alguna cosa prèviament donada com a dolenta amb una de considerada com a bona.

Això no obstant, el problema no és que els altres ens hagin comparat o no, fins i tot amb bona intenció. El problema és que nosaltres haguem interioritzat i automatitzat aquests procediments d’avaluació, de perfeccionament i de mobilització, i els construïm sobre els mateixos biaixos:

mostra esbiaixada de conductes: només ens fixem en allò de nosaltres mateixos que no ens agrada
mostra esbiaixada de persones amb les quals ens comparem: escollim a persones la conducta de les quals s’ha donat per bona prèviament

És obvi que es tracta d’un procediment poc objectiu, trucat i confirmatori de la idea amb la qual partíem: som inútils i inferiors. És curiós com, a vegades, estem disposats a fer-nos trampes fins i tot per perdre. Escollir una conducta prèviament donada com a insuficient ens col·loca, per endavant, amb poques possibilitats de sortir airosos, però si, a més, juguem amb les cartes marcades i escollim per comparar-nos amb una persona la conducta de la qual s’ha establert prèviament com a bona, el resultat està cantat: som inútils i inferiors. S’ha subratllat «som» perquè aquí arriba la traca final d’aquest rosari d’autotrampes: la conclusió a la qual arribem no és «en aquesta conducta, en aquesta ocasió i circumstàncies –i potser en alguna altra– he aconseguit un desenvolupament menys efectiu o eficaç que l’aconseguit per aquella altra persona»; sinó que és «són inútil i inferior, de segona categoria o divisió». Hem convertit així una actuació millorable, en una prova d’un obstacle, d’una tara o una limitació consubstancial al nostre ser, a la nostra persona. És una cosa així com… si de dir una idiotesa se’n deriva un idiota, de no donar la solució més intel·ligent a un problema determinat se’n deriva el que sóc jo.

Progressió: Avaluar-se en relació al punt de partida

Anteriorment, s’ha dit que el desenvolupament s’efectua pas a pas, des d’un punt de partida, pres com a referència inicial, fins a un punt final.

Alguns projectes o propòsits tenen un objectiu final amb criteris d’assoliment precisos, objectivables, per exemple, aconseguir un objectiu de vendes, fer-se amb determinats béns o bé obtenir el carnet de conduir. Això no obstant, altres projectes són més genèrics –encara que per trams es poden delimitar objectivament–, amb criteris d’assoliment o satisfacció més difusos, i amb objectius que són més aviat ideals o desideràtums, com ara, per exemple, dominar completament un idioma o optimitzar les nostres relacions socials i afectives. Aquests tipus d’objectius, formulats d’aquesta manera, marquen la direcció en la qual volem avançar, serveixen de guia i donen sentit als nostres fets, però en termes absoluts no són assolibles i no formen part d’allò que s’ha d’aconseguir. Com a símil, l’estrella polar, hi és per orientar-nos i ajudar-nos a aconseguir diverses latituds del nord, però no per tocar-la amb els dits.

Algunes persones, guiades pel seu perfeccionisme, prenen els ideals o desideràtums com si fossin els objectius finals, i es jutgen des d’aquesta posició. Els desideràtums no són objectius pròpiament dits.

Un error comú en l’avaluació de projectes és fer-ho prenent com a referència l’objectiu final, de manera que es mesura la distància entre l’objectiu i el punt de desenvolupament actual. Per contra, és aconsellable mesurar la distància entre el punt actual de desenvolupament i el punt de partida o un punt anterior a l’actual. Encara que en termes matemàtics ambdues mesures són inversament proporcionals –qualsevol de les dues ens dona la longitud de l’altra i la posició relativa del moment actual–, posa l’accent en el que falta. Sempre falta, estiguem on estiguem. A més, si com és freqüent en el perfeccionista, ens jutgem en cada moment en termes dels objectius finals, passant sobre la nostra actuació actual, la plantilla de correcció construïda en termes finals, la consciencia de falta i insuficiència s’incrementa. Això ens pot portar a planificar malament: si ens jutgem pels objectius finals, posarem l’exigència d’assolir-los en la situació actual o immediata, i es trencarà la progressivitat, la tasca es farà irresoluble i s’entrarà en la coneguda dinàmics del tot o res.

Si, per contra, ens avaluem des de darrere fins a davant –és a dir, del moment inicial, o anterior a l’actual, a l’actual– s’aconsegueix una percepció més clara de l’avenç, de capacitat de guanyar terreny, es genera autoconfiança i l’avaluació es fa en termes positius (tenir més d’allò agradable o desitjat i menys d’allò no desitjat). És més fàcil mantenir la progressió, la referència és la nostra pròpia marca actual i l’objectiu immediatament posterior una cosa que es considera més factible, ja que estem més a prop. La nostra tasca no és competir contra els nostres propis objectius, o amb les posicions avançades que, en la mateixa línia, altres ja hagin aconseguit. Per tant, per marcar els estàndards de la nostra propera i immediata intervenció simplement ens posarem l’objectiu de superar la nostra pròpia marca, en la direcció assenyalada.

Per al perfeccionista, els riscos de relliscades no acaben aquí. Encara que se suposi que ha actuat salvant els problemes citats anteriorment, es podria donar la particularitat que, un cop establerts i aconseguits uns objectius, després ens jutgéssim per uns d’altres. Un exemple, imaginem que s’ha de caminar cap a la porta i obrir-la, ja que l’objectiu és travessar-la. Es fa amb eficàcia, però a l’hora de valorar l’acció, es diu «s’ha obert la porta, però amb poc estil o elegància». Per al perfeccionista no hi ha elements accessoris d’actuació, malgrat que no siguin centrals a efectes de l’objectiu o funció que acomplien. És possible que, malgrat l’èxit aparent d’una acció, el veredicte final sigui negatiu, es desplaci i s’estableixi sobre altres aspectes absolutament accidentals.

Decidir no és tenir-ho clar, és aposar: desenvolupament de la tolerància al dubte

Alguns dubtes són irreductibles. Les diferents opcions o alternatives poden tenir avantatges, inconvenients i aspectes incerts o desconeguts. Prendre una decisió enfront de dues o més opcions, no implica aïllar totes les incògnites i inconvenients. Decidir és passar de l’anàlisi a l’acció, renunciar a una cosa per fer-ne una altra de factible: saber a favor de què hem de treballar, malgrat que el resultat sigui incert. Decidir és apostar per una opció, dur-la a terme, executar-la sense tornar de nou a la fase de deliberació, tot i que reaparegui algun dubte o es manifesti algun inconvenient.

Un minut després de prendre una decisió, es tenen els mateixos dubtes que un minut abans de fer-ho. La gran diferència és que ara s’està compromès –aquí hi ha el fet, en responsabilitzar-se– en un programa d’acció: desactivar una opció, i activar i materialitzar-ne una altra.

Examinar evidències: introduir deliberadament erros petits i veure quins efectes tenen

Sovint es pensa que un error tindrà conseqüències severes per a la nostra imatge personal, professional o social. En moltes casos, el càlcul d’aquestes conseqüències està basat més en les nostres pors que en evidències objectives. A vegades és convenient sotmetre a prova la nostra creença o suposició i introduir en el nostre comportament alguns errors o cert desordre de manera deliberada, controlada, progressiva i sense córrer grans riscos: equivocar el nom d’una capital o autor, quedar-nos en blanc uns segons, malentendre una frase, etc.

Experiments d’aquesta mena permeten comprovar que les conseqüències són menors, assumibles i, en la majoria dels casos, reconduïbles.

Regular els factors de risc: estrès, ansietat, estat d’ànim

Les alteracions emocionals, particularment les relacionades amb l’ansietat, l’estrès i el desànim són fonts d’inestabilitat, propicien inseguretat i generen més necessitat de control i prevenció. Aquests factors poden passar d’un perfeccionisme sa, que fins i tot pot gaudir-se, a un de paralitzant i ansiogen.

Font: J.Carlos Baeza Villarroel. Clínica de l’Ansietat. Barcelona, 2008.

Errors en l’anticipació

Pensament i ansietat: generació d’indicis

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

«L’hipocondríac sent angoixes mortals per qualsevol petita cosa, però quan arriba allò important respira; i per què? Perquè la realitat important no és tan terrible com la possibilitat que ell mateix crea i en la producció de la qual consumeix precisament les forces, mentre que pot concentrar-les totes contra la realitat». (S.Kierkegaard, El concepto de la angustia).

Sospitar és un acte humà, de tipus cognitiu, que consisteix a imaginar una cosa per conjuntures basades en aparences de veritat. Desconfiar, dubtar o recelar són altres acceptacions del terme.

La sospita no sempre té un caràcter anticipatori: podem sospitar de la veracitat dels fets passats tal i com ens els han explicat, sempre que no estiguis provats fefaentment. Com a acte anticipatori, no necessàriament és defensiu, pot ser, simplement, previsor. Per exemple, els dirigents polítics d’un partir poden sospitar que els dirigents d’un altre estarien disposats a alligar-se, encara que aparentment manifesten el contrari.

Com a acte preventiu-defensiu, consisteix a identificar indicis que puguin advertir-nos amb temps, de l’inici del desenvolupament dels fets o situacions calculades prèviament com a indesitjables i, per tant, temudes (objecte de prevenció). Per exemple, per il·lustrar aquesta definició tenim la conducta preventiva de la persona gelosa, pel que fa a l’exercici de la sospita. Parteix de la por que la seva parella pugui entrar en complicitats amoroses i/o eròtiques amb altres persones, el que podria significar un menyspreu personal, una vulneració de les regles de la parells, la possibilitat de perdre-la, el deteriorament de la pròpia autoestima o autoimatge, etc.

L’actitud de sospita permet prestar una atenció selectiva preferent a qualsevol fet que presumptament pogués estar integrada en una cadena d’acció relacionada amb allò temut. Aquests fets tenen el caràcter d’indicis, és a dir, indicadors. Així, la persona gelosa presta atenció especial i atribueix significació a allò temut, als fets com ara que la seva parella mostri simpatia per una altra persona, que parlin o li parli, que miri o que el mirin. L’alerta serà màxima si la «persona rival» és guapa o atractiva. Aquí podem parlar de maximització d’indicis racionals. Si anem més enllà, i encara que no se sospiti de cap persona en concret, excepte de la pròpia parella, és clar que un dia que es posi un vestit més elegant, tardi més en rentar-se les dents (que ho faci més detingudament), o arribi deu minuts tard, ha de posar sobre-avís, sobre la pista del presumpte engany, per prendre les conseqüents mesures dissuasiu, preventives o repressores.

En aquest últim cas, s’està produint un procés de generació d’indicis: és a dir, fets en principi neutres o mancat de significat respecte a un fenomen (la fidelitat, en aquest cas), adquireixen un valor discriminatori, es converteixen en senyal d’alerta, predeterminen el camp atencional i associatiu, i prefiguren les anticipacions, que a la vegada poden fer-se sobre la base de l’abús en el càlcul dels riscos.

Si es porta la situació a l’extrem, es tracta de considerar qualsevol esdeveniment relacionable amb allò temut com a sospitós (i, a l’actor culpable) mentre que no es demostri el contrari, amb el consegüent interrogatori i aportació de proves.

Podem trobar un mecanisme idèntic en la persona hipocondríaca. No es tracta aquí que certs dolors o molèsties, advertits sense una actitud prèvia de sospita o recel, portin a conjecturar que potser estem emmalaltint i, conseqüentment, sota aquesta presumpció anem al metge. El que estem definint com a abús de la sospita és part d’una actitud de desconfiança i recel, a la «caça i sorpresa» del símptoma que evidenciï una possible malaltia greu en curs.

El subjecte s’enfronta, llavors, a una sèrie d’interrogants que acostumen a resultar insaciables perquè no troben en les respostes una garantia absoluta de normalitat com per deixar de preocupar-se. Se sotmetrà a auto-revisions i proves sense que pugui deixar de considerar-se reu de la malaltia. El resultat és que no pot treure’s el tema del cap (encara que per altra banda, ho vulgui), primerament perquè l’ansietat adquireix cada vegada més intensitat i és difícil ignorar-la o conviure amb ella; segonament, perquè l’actitud de recel i sospita requereix una atenció preferent en el camp referencial de la malaltia, i la sobregeneració d’indicis mina altres camps atencionals i, constantment, fa saltar al primer, i copa el camp associatiu. Així passa, per exemple, si en una conversa es creuen una paraula associable amb malalties, o si la panxa ens fa soroll, o si passem per davant d’un hospital, o si hem de decidir què menjar. Qualsevol d’aquestes coses pot provocar la presumpta malaltia.

Potser hem posat dos exemples molt prototípics per il·lustrar el mecanisme cognitiu d’abús de la sospita, però és molt fàcil d’identificar en el conjunt dels trastorns per ansietat davant de pors de molt diversa manera.

Font: Baeza Villarroel, J.C (1994). ISBN: 84-490-0131-5. Clínica de l’Ansietat.

Psico-lògiques de la por

Biaix finalístic: l’objectiu per al que treballar

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 24 de setembre de 2015

Detectar, interpretar, falsejar… per què? Per conduir-se –és impossible no comportar-se– d’una manera o d’una altra, en una direcció o amb un propòsit. Al cap i a la fi, aquest és el problema principal al qual ena afrontem en cada moment i circumstància: decidir què fer i com fer-ho i, més enllà daixò, com articular els què diferent i els com entre si per mitjà de diversos ordenaments que impliquen criteris rectors i prioritats.

En termes molt bàsics, la direcció té dos sentits: aproximació i evitació. Evitació a allò temut i aproximació a allò desitjat.

Tornem, per un moment, a l’exemple del recol·lector que, motivat per la necessitat de nodrir-se acut a un paratge entre la brossa del qual hi pot trobat algun aliment. La conducta d’aquesta persona està dirigida (orientada) a procurar la satisfacció de l’apetència de la manera més fàcil i econòmica possible: en igualtat de condicions agafarà fruits d’accés més fàcil i evitarà els esbarzers. Però si, en aquesta tessitura, adverteix la possible presència d’un lleó en les immediacions, és molt probable que la seva conducta s’orienti, llavors, a la prevenció i evitació del dany, encara que suposi la demora o l’abandonament, més o menys provisional, dels altres plans. És a dir, les conductes d’aproximació cap al que li agrada, desitja o necessita seran desactivades o reduïdes molt significativament a favor de les conductes d’evitació i cerca de seguretat. Dit d’altra manera, davant d’un conflicte d’interessos com el que s’ha mencionat, l’individu en qüestió s’ocuparà –i direm que també es preocuparà– del que vol que no passi, en comptes d’ocupar-se del que vol que passi. Aquesta manera de d’actuar tindrà les seves conseqüències lògiques no només en els biaixos atencionals, interpretatius i falsacionals mencionats, sinó també en la meta o objectiu finalístic: val més no menjar que arriscar-se a ser menjat. L’evitació del dany, com a objectiu, preval sobre la consecució d’allò desitjable.

Posem un altre exemple, més proper als problemes d’ansietat. Escollim el cas d’una persona amb moltes pors socials. Com se sap, l’ansietat social es caracteritza per una por intensa a arribar a sentir-se humiliat en situacions socials, especialment, actuar de tal manera que es col·loqui en una situació vergonyosa davant de les altres persones.

Imaginem-nos a aquesta persona, el Joan, és invitada a assistir demà a la nit a una festa d’uns coneguts seus. Suposem, també, que en un acte de gosadia per part seva, supera els dubtes sobre si assistir-hi o no. L’evitació de la situació temuda és la manera més primària de regular la por. Però el fet que assisteixi a la festa no vol dir que el control dels perills no sigui la seva prioritat: probablement el seu objectiu sigui anar a la festa i sortir-ne indemne, i disposar tot allò necessari perquè no passi el que vol que no passi. Aquest és l’objectiu per al qual es treballa: allò que vol que no passi. Amb aquesta prioritat finalística per a la qual es treballa, quin contingut o assistències li ha de donar el cervell a la consciència quan el Joan s’anticipi a la situació? Òbviament, possibles amenaces, possibles materialitzacions d’allò temut, de manera que estigui prèviament advertit i disposi les accions que ho neutralitzen o ho eviten.

Preferiblement, li vindran al cap possibles desenvolupaments negatius de les coses, ja que aquest és el tipus d’«assistència» que pot donar el cap si se l’ha prefigurat perquè serveixi a la finalitat mencionada anteriorment. La seva ment li anirà portant una sèrie de possibles problemes, per als quals haurà de preveure una solució (si la troba): quins plats hi haurà al menú del sopar? Sopa, no en demanarà, si li tremolessin les mans es notaria molt, però com s’ho farà a l’hora de brindar o d’agafar la tassa de cafè? Millor agafar-la amb tota la mà i baixar una mica el cap per veure. I si apareix l’enrogiment o el bloqueig?

Entrem a la festa. Si en un moment donat el Joan veu apropar-se cap a ell una noia, quins pensaments o associacions ha de donar-li el cap si l’objectiu fonamental per al qual treballa és evitar fer el ridícul o que el nerviosisme el delati? Molt probablement li vindran pensaments del tipus: compte, si parles amb ells et posaràs vermell, et pots quedar en blanc, fer el ridícul, quedar en una situació vergonyosa amb ella i amb els altres. Solució: mirar cap a l’altre costat i girar distretament. La concordança entre objectiu, pensament i acció és impecable: l’ha traït la ment, al Joan? No. Ha de treballar amb exhaustivitat i eficàcia al servei de l’objectiu.

Suposem ara que les pors dels Joan són lleus o moderades, i que el seu objectiu a la festa (allò pel que treballarà, no només allò que idealment li agradaria) és trobar l’oportunitat de divertir-se, conèixer alguna noia si hi hagués l’oportunitat, parlar amb ella, explicar alguna anècdota o acudit, etc. Això no és simplement el que li agradaria que passés –les coses no passen soles–, sinó que és allò que vol que passi, l’oportunitat que vol crear o buscar. Si abans d’anar-hi, pensa en la festa, probablement el cap li portarà imatges de possibles oportunitats o com crear-les, com fer-ho per estar atractiu i, un cop a la festa, si tronem a l’escena anterior –la noia que s’apropa– probablement li vindran pensaments del tipus: aquí hi pot haver una ocasió per sortir a buscar-la i parlar amb ella, encara que em costi una mica –tot s’ha de treballar.

Fuente: J. Carlos Baeza Villarroel. Clínica de l’ Ansietat, 2008.

Estrès Posttraumàtic

Tractaments específics de l’estrès posttraumàtic

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

L´inici de qualsevol tractament requereix:

Una valoració diagnòstica precisa.
Un coneixement exhaustiu dels factors implicats en l´origen i desenvolupament del problema: antecedents, factors desencadenants, factors predisposicionals, factors de manteniment, solucions intentades, etc.
Un coneixement suficient del pacient i les seves circumstàncies: grau de deteriorament de la salut i el benestar, incapacitació i interferències en plans d´acció significatius per a la persona, recursos personals, atribució de capacitat i eficàcia, trets destacats de la personalitat i del sistema de valors, estat emocional general, etc.
La formulació d´un esquema explicatiu que identifiqui les variables més rellevants del cas, les relacions crítiques entre elles, i el procés que han anat seguint al llarg del temps.
L´establiment d´una relació adequada entre el pacient i l´especialista que els permetrà treballar junts de manera eficient: reconeixement mutu, comunicació eficaç, confidencialitat, seguiment de prescripcions, etc.
Finalment, en funció de tot l´anterior, l´establiment d´uns objectius avaluables i uns mitjans convenientment ordenats i seqüenciats. Aquests últims, els mitjans i el seu desplegament, en funció de la demanda formulada pel pacient, són els que constitueixen el tractament pròpiament dit.

Tractaments específics de l’estrès posttraumàtic

Els tractaments que han demostrat més eficàcia en el tractament Tractaments específics de l’estrès posttraumàtic de l’estrès posttraumàtic són els basats en procediments cognitivoconductuals, tot i que és un àmbit en el qual es necessita molta investigació. Malgrat això, s’ha de tenir en compte que el tractament pot presentar diferències ostensibles d’un cas a un altre, no només com és natural, en funció de les característiques de les persones, sinó també en funció dels fets traumàtics desencadenants: no produeix els mateixos efectes una agressió sexual, que una catàstrofe natural o el xoc de dos trens. Aquesta és una relació d’aquelles tècniques considerades més efectives:

Disposició de recursos de contenció, que porten als pacients a sentir-se atesos i compresos, a expressar-se lliurement o a poder depositar, i d’alguna manera descarregar-se, de les pors i les inquietuds.
EMDR: la dessensibilització i reprocessament pel moviment dels ulls. L’aplicació d’aquesta tècnica parteix de la premissa, per al trastorn d’estrès posttraumàtic (PTSD), que l’ansietat és perquè la informació sobre l’esdeveniment traumàtic segueix sense haver estat processada, i manté bloquejats les cognicions, conductes i sentiments sobre l’esdeveniment. L’EMDR facilitaria el reprocessament del record traumàtic, mitjançant la reconstrucció cognitiva de l’esdeveniment, associada a la inducció en el pacient de moviments oculars sacàdics i altres formes d’estimulació bilateral.
Informació al pacient sobre la naturalesa de l’estrès posttraumàtic: mecanismes bàsics, funcionalitat i disfuncionalitat, explicació sobre els símptomes i el seu abast, relacions entre pensament, emoció i acció.
Medicació: normalment en combinació i com a suport del tractament psicològic. Els medicaments que fins ara han demostrat més eficàcia, tant en el període inicial de l’estrès agut, com posteriorment, són els inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina (ISRS) i els antagonistes de receptors 5-HT2 (nefazodona). El tractament farmacològic ha d’estar sempre prescrit i supervisat per un metge.
Identificació i neutralització dels procediments contraproduents, utilitzats pel pacient per regular el seu problema, però que, en realitat, contribueixen no a la solució, sinó al manteniment del problema. Per a més informació sobre aquests procediments podeu consultar l’apartat anar de mal en pitjor del menú de l’esquerra.
Entrenament en relaxació: respiració diafragmàtic lenta i relaxació muscular progressiva.
Exposició controlada i progressiva a situacions temudes, normalment de manera imaginària. L’exposició en un primer moment activa la por present en els records traumàtics, després permet al pacient tenir una experiència correctora en absència de conseqüències aversives.
Tècniques cognitives: reestructuració d’interpretacions catastròfiques, control de pensaments automàtics, maneig de la culpabilitat, sobreestimació de la probabilitat de l’ocurrència d’un fet negatiu. Per afavorir aquests canvis és freqüent utilitzar exercicis estructurats, «experiments conductuals», qüestionaments d’hipòtesis mitjançant el «diàleg socràtic» o contrastos amb l’evidència.
Optimització dels suports socials i afectius. Comunicació de fets i de vivències traumàtiques.
Desenvolupament d’habilitats d’afrontament per a situacions específiques. Posar l’accent en allò que es vol que passi, més que en evitar allò que no es desitja que passi, en una situació donada – grups i/o materials d’autoajuda, como a complement de la teràpia.

Aquests són alguns dels recursos terapèutics més coneguts i provats en el tractament de l’estrès posttraumàtic. No obstant això, s’ha de tenir en compte que aquests trastorns poden venir associats a altres problemes, que necessiten també un abordatge, en el context d’un tractament integrat i convenientment articulat. El tractament, en rigor, no ho és de l’estrès posttraumàtic, sinó de la persona que el pateix, en relació, naturalment, amb la demanda que efectua.

Els tractament acostumen a desenvolupar-se individualment, encara que a vegades, en funció del cas i del moment, la teràpia grupal pot estar indicada. Normalment, la durada dels tractament oscil·la entre els sis mesos i l’any, encara que en alguns casos poden ser més llargs, ja que alguns casos es cronifiquen.

Les manifestacions d’estrès posttraumàtic acostumen a aparèixer varies setmanes després de l’ocurrència dels fets desencadenants. Diversos estudis indiquen que si, en aquest període previ, els afectats reben assistència, es redueix dràsticament la possibilitat de desenvolupar el trastorn.

__________
Font: Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’estrès posttraumàtic. Madrid i Barcelona.

Més informació

Astin,M.C.y Resick, V.E. (1997): Tratamiento cognitivo-conductual del trastorno de estrés postraumático. En V.E. Caballo (Dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos.

Shapiro F. (1995): Eye movement desensitization and reprocessing: Basic Principles, protocols and procedures. New York: Guillford Press.

Bobes, J.; Bousoño, M.; Calcedo,A y Gonzélez,M.P. (2000). Trastorno de estres postraumático. Barcelona: Masson.

Foa, E. Keane,T. y Friedman,M. (2003).Tratamiento del estrés Postraumático. Barcelona: Ariel.

Shapiro F. (1995): Eye movement desensitization and reprocessing: Basic Principles, protocols and procedures. New York: Guillford Press.

Stahl,S.M.(1998). Psicofarmacología esencial. Barcelona: Ariel.

Directrices Internacionales de Tratamiento para el Estrés Postraumatico. The Expert Consensus Guideline Series: Guías de actuación propuestas por Comités Internacionales de Expertos. Están pensadas para especialistas, pero incluyen un apartado para pacientes y familiares. En inglés.

Video il-lustratiu: Psicología de las experiencias traumáticas II. (UNED-RTVE2)

Obsessions

El TOC: Els components, l’inici, el curs i la freqüència

Autor de l'entrada Per Administrador
Data de l'entrada 23 de setembre de 2015

L’American Psychiatric Association defineix el trastorn obsessivocompulsiu com la presència d’obsessions o de compulsions repetides prou greus per patir un intens malestar, una gran pèrdua de temps o una interferència significativa en la rutina habitual de l’individu, en el seu funcionament professional, en les seves activitats socials habituals o en les seves relacions amb els altres.

Les obsessions

Es defineixen com aquelles idees, pensaments, impulsos o imatges persistents que l’individu considera com intrusos o inapropiats i que provoquen una ansietat o un malestar significatius.

Les obsessions poden aparèixer de manera sobtada (autògenes) o poden desencadenar-se a partir d’estímuls externs identificables (reactives). Les obsessions són versions exagerades d’intrusions mentals normals que pot patir qualsevol persona, però els individus amb TOC creuen que són els únics que tenen aquests pensaments o que estan bojos.

No s’han de confondre les obsessions amb les preocupacions quotidianes. Algunes de les obsessions més freqüents són de neteja o de contaminació, d’ordre o de simetria, d’acumulació, per dubtes repetits, amb impulsos de caràcter agressiu, de contingut religiós, per imatges sexuals o per rumiament metafísic.

Les compulsions

Es defineixen com aquells comportaments o aquells actes mentals de caràcter recurrent la finalitat dels quals és prevenir o alleujar l’ansietat o el malestar. Alguns exemples són comptar, resar, repetir paraules, ordenar o acumular, o els comportaments supersticiosos o de rentat.

En la majoria dels casos, la persona sent l’impuls de realitzar la compulsió per reduir el malestar d’una obsessió o bé per prevenir algun esdeveniment negatiu. No s’han de confondre determinades conductes normalitzades culturalment amb les compulsions, com ara resar diverses vegades al dia, evitar vestir determinats colors, etc. Les compulsions no troben suport en la cultura, són molt difícils de controlar i són prou importants per interferir negativament en la vida de l’individu.

Les compulsions com les de rentat o les de neteja, les de comprovació o les d’ordre poden conduir a la lentitud compulsiva. Això succeeix quan dur a terme determinades activitats quotidianes (llevar-se, rentar-se, vestir-se, etc.) ocupa moltes hores, ja que s’han de fer d’una manera molt concreta i seguint un ordre determinat. Si es comet algun error en el procés, el més freqüent és repetir-lo sencer de zero.

Altres components

Com s’ha comentat anteriorment, les obsessions i les compulsions són els dos components més significatius del trastorn obsessivocompulsiu.

Tot i això, hi ha altres components que tenen menys protagonisme:

L’ansietat anticipatòria: L’ansietat que es produeix quan l’individu preveu situacions o llocs en els quals és més fàcil que es produeixin les obsessions.
L’ansietat: Quan apareixen les obsessions, l’ansietat augmenta considerablement, moment en què es presenten les reaccions fisiològiques típiques, els pensaments catastrofistes i les emocions negatives.
Les conductes d’evitació: Quan l’individu sap quines són les situacions de risc que afavoreixen l’aparició de les obsessions o dels rituals, és freqüent que miri d’evitar-les. Alguns exemples serien deixar d’utilitzar els lavabos públics per por de la contaminació o deixar de donar la mà.
Les conductes defensives: Quan determinades situacions no es poden evitar, la persona prova d’afrontar-les amb conductes que, a la llarga, mantenen el problema.
La interferència o deteriorament produït pel trastorn: La vida laboral o personal de l’individu es veu afectada per aquest tipus de trastorn.

L’edat d’inici i el curs del trastorn

L’inici acostuma a ser gradual, tot i que també hi ha casos d’inici agut. El més freqüent és que aparegui en la infància. En l’adolescència, els símptomes se solen fer més clars i manifestos, i entre els 20 i els 30 anys els trastorns obsessivocompulsius acostumen a ser ja molt definits i estructurats. Aquests trastorns rarament comencen a partir dels 40 anys.

Pel que fa al curs dels símptomes, el més usual és que siguin fluctuants i amb episodis de remissions incompletes. D’acord amb el manual diagnòstic DSM-IV-TR, la majoria dels individus presenten un curs crònic, amb alts i baixos, i amb exacerbacions dels símptomes que podrien estar relacionades amb esdeveniments estressants.

La taxa de remissió espontània és molt baixa, però gràcies a tècniques com l’exposició més la prevenció de resposta, a la disposició de fàrmacs efectius i a la teràpia cognitiva, els resultats terapèutics són molt positius en la majoria dels casos.

La freqüència del trastorn

Fins fa poc temps, el TOC es considerava un trastorn poc freqüent, però estudis epidemiològics demostren que és el quart trastorn mental més habitual.

Algunes investigacions indiquen que la prevalença del TOC és similar en moltes cultures del món, que hi pot haver una predisposició genètica i que s’hi dóna una amplia influència de l’aprenentatge: el fet d’haver estat educat en ambients rígids pot afavorir els comportaments com l’ordre i la neteja excessius, els valors morals estrictes, l’excés de responsabilitat, etc.

Les diferències entre sexes i els problemes associats

Els homes i les dones es veuen afectats quasi de la mateixa manera. Tot i això, alguns estudis realitzats podrien indicar una edat d’inici més primerenca en els homes que en les dones.

En referència als problemes associats, sovint el TOC apareix juntament amb altres trastorns d’ansietat, d’alimentació o de la personalitat, tricotil·lomania, tics nerviosos, depressió o síndrome de la Tourette.

Fonamentalment hi ha una forta associació amb la depressió i entre el 25% i el 60% de les persones que pateixen TOC desenvolupen fòbies específiques, atacs de pànic o fòbia social.

__________

Font: Estela Massagué (2008). Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs y psiquiatres. Especialistes en el tractament de l’ansietat i els seus trastorns. Madrid i Barcelona.

Més informació:

Freeston, M. H. y Ladouceur, R. (1997). “Análisis y tratamiento de las obsesiones”. A V. E. Caballo (dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos. Madrid: Siglo XXI, vol. 1, pp. 137-169.

Mancini, F. “Un modelo cognitivo del trastorno obsesivo compulsivo”. Revista de Psicoterapia, XI(42/43), 5-30, 2000.

Silva, P. y Rachman, S. (1995): Trastorno Obsesivo-Compulsivo: Los hechos. Bilbao: Descleé de Brouwer.

Vallejo, J. y Berrios, G. E. (1995). Estados obsesivos. Barcelona: Masson.

Punto Radio: Luces en la Oscuridad. Entrevista a José Carlos Baeza Villarroel, doctor en Psicologia, especialista en Psicologia Clínica i coordinador de la Clínica de l’Ansietat.

Vídeo il-lustratiu: Trastorno obsesivo-compulsivo, qué es y cómo se trata

Clínica de
l'Ansietat

Vídeo canal

Suscríbete a la Newsletter de Clínica de la Ansiedad