L’activitat d’una persona davant d’un problema se centra fonamentalment a resoldre’l. Generalment, és la pròpia cultura la que proveeix les dades, creences i informacions sobre les que la persona elabora, més o menys intuïtivament, una estratègia per actuar sobre la pròpia malaltia.

Quan una persona se sent afligida per una dolència no es limita, passivament, a patir-ne els efectes, sinó que intenta incidir sobre el seu curs per regular-ho. Utilitza els coneixements que té sobre la malaltia, allò que el sentit comú diu que pot ser més adequat o inadequat i les alteracions evolucionen en unes circumstàncies o unes altres, del que veu en altres, d’allò que diuen, del que li ha passat amb anterioritat, etc.

Abans, fins i tot, de consultar un especialista, la persona ha desenvolupat les seves pròpies presumpcions sobre què li passa, ha calculat les possibles conseqüències en diferents ordres i, molt possiblement, ha pres iniciatives per recuperar la normalitat. Aquests actes, o omissions segons el cas, aquesta determinada caracterització, no són simples accidents. Com que influeixen en el curs de la malaltia, en la pròpia concepció de la persona com a subjecte malalt, són part integrada del procés de curar o emmalaltir. Per tant, no són aspectes que hagin de quedar fora de la terapèutica, fora de l’estudi i de la consideració dels propis especialistes, que, generalment, estan més atents a aplicar solucions a partir de la base del coneixement objectiu que tenen de la malaltia i del seu curs.

 Segons Lazarus (1984), per afrontament entenem aquells esforços cognitius i conductuals constantment canviants que es desenvolupen per gestionar les demanes específiques externes i/o internets que són avaluades com a excedents o desbordants dels recursos de l’individu.

Les funcions de l’afrontament acostumen a definir-se en relació amb allò que es pretén controlar. Mechanic (1974) parla de tres funcions: afrontar les demandes socials i l’entorn, crear el grau de motivació necessari per aquestes demandes i mantenir l’equilibri psicològic per poder dirigir l’energia i els recursos a les demanes externes. Pearlin i Schooler (1978) parlen de funció de control situacional i canvi de circumstàncies externes, funció de control de significats (abans que es produeixi l’estrès) i funció del control de l’estrès en si mateix (quan ja ha aparegut).

Alguns autors (Lazarus i Folkman (1980), George (1974), Kahm i col·laboradors (1964)) han diferenciat entre un afrontament dirigit a manipular o alterar un problema i un afrontament dirigit a regular la resposta emocional al qual el problema dóna lloc (o que dóna lloc al problema). Encara que a primera vista, la distinció sembli poc clara, a la pràctica resulta difícil de sostenir: En primer lloc, perquè no és adequat i, potser ni tan sols possible, definir allò emocional fora del problema o al revés. En segon lloc, perquè hi hauria preguntes, d’altra banda, capricioses, de difícil resposta com, per exemple: centre el subjecte l’afrontament en el control de l’emoció per així abordar millor el problema, o tracta de resoldre el problema per no experimentar l’emoció? I llavors, a què dirigeix l’afrontament en realitat? En tercer lloc, en alguns casos, l’anomenada funció d’afrontament del problema i l’anomenada funció d’afrontament de l’emoció poden coincidir i identificar-se: per exemple, quan l’amenaça consisteix en la valoració negativa que el medio social podria fer de les manifestacions emocionals de l’individu (en termes de falta de seguretat, personalitat o autocontrol).

A vegades, s’ha distingit, també, entre afrontament cognitiu i afrontament conductual. Només cal un exemple ofert per Fernández Castro (1990) per posar de manifest la inconsistència d’aquesta nova dicotomia:

«En un article de Folkman i Lazarus (1988) sobre la relació entre emoció i afrontament, es parla, entre d’altres coses, d’una estratègia d’afrontar l’estrès que ells denominen deployment of attention i que qualifiquen, lògicament, d’activitat cognoscitiva, però quan posen exemples apareix el següent: practicar la relaxació, fer jogging, dedicar-se als hobbies, agafar-se unes vacances, menjar, fumar o dormir. Són aquestes activitats, cognoscitives? No s’hauria de distingir entre la morfologia de l’activitat i la seva funció? En molts articles empírics es confon la morfologia concreta d’una activitat amb la funció psicològica que se suposa que compleix».

Estrictament, l’afrontament, en última instància, es dirigeix a satisfer –o reformular satisfactòriament– els plans d’acció de l’individu, en el marc d’un sistema de valors i creences, –també reformulables– que hi dóna sentit i direcció, i a preservar i gaudir del que s’ha aconseguit o del que ha vingut donat (status quo) i que és desitjable.

Els resultats de l’afrontament són les conseqüències adaptatives que apareixen el l’àmbit del treball i de la vida social, en el de la satisfacció moral o vital i en el de la salut de l’organisme, que es poden creuar entre si de diferents maneres i en diferents moments.

Més informació

FERNANDEZ CASTRO, J. (1990). Un análisis del afrontamiento del estrés; en Carpintero y Carretero M: (Eds.) Psicología técnica: investigación en procesos básicos. Madrid, 1990.

GEORGE, A. L. (1974). Adaptation to stress in political decision making: The individual, small group, and organizational context. En G. V. Coelho, D. A. Hamburg y J. E. Adams (Eds.). Coping and adaptation. Nueva York: Basic Books.

KAHN, R. L., WOLFE, D. M., QUINN, R. P., SNOEK, J. D. Y ROSENTHAL, R. A. (1964). Organizational stress: Studies in role conflict and ambiguity. Nueva York: Wiley

LAZARUS, R. S. (1984). On the primacy of cognition. American Psychologist, 39, 124-129.

LAZARUS, R. S. Y FOLKMAN, S. (1984). Stress, Appraisal and Coping. Nueva York: Springer Publishing Company, Inc. Ed. Española: (1986). Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

PEARLIN, L. I. Y SCHOOLER, C. (1978). The structure of coping. Journal of Health and Social Behavior, 19, 2-21.

_________
Font: Baeza Villarroel, J.C (1994). ISBN: 84-490-0131-5.  Clínica de la Ansiedad.

Les estratègies d’afrontament no sempre són eficaces, tot i que, hi ha molt d’interès per conèixer les estratègies adaptatives. La pregunta d’investigadors i de tècnics acostuma a ser: què fan unes persones en una situació que els permeti superar o tolerar l’estrès, mentre que d’altres, en la mateixa situació, es veuen desbordades? L’atenció se centra, doncs, a identificar allò que fan els que se’n surten perquè es pugui transmetre a altres que ho passen magre en circumstàncies semblants i que també poden fer-ho.

L’estudi dels esforços ineficients ha despertat poc interès, si no és com una cosa a superar per la simple implantació dels procediments provadament útils que, automàticament, es considera que es converteixen en alternatius per la seva funcionalitat.

Com a part dels inútils, s’han descuidat els contraproduents. Poques vegades s’ha formulat la pregunta: què fan algunes persones davant d’una situació que, com a conseqüència, experimenten ansietat o estrès i què no fan altres persones i, per tant, no ho experimenten? Donada una situació que normalment genera estrès, en la qual les persones pretenen controlar els aspectes emocionals, què fan alguns que ho mantenen i ho perpetuen i què no fan els que ho superen?

Evidentment, les últimes preguntes i l’enfocament no es proposen com a alternatives o millores de la primera, sinó com a complementàries. EL més desitjable és conèixer tant allò que les persones fan útil per superar l’ansietat com allò que fan de manera contraproduent, i que la mantenen.

Per contraproduent entenem l’afrontament espontani que, dirigit a la cerca d’uns objectius determinats, amb uns determinats mitjans i procediments, no només els aconsegueix, sinó que els efectes són oposats a la intenció de qui els executa. D’aquesta manera, no contribueixen a la solució pretesa o a la millora del problema, sinó que ho compliquen i ho mantenen.

Quan es parla d’afrontament contraproduent en trastorns d’ansietat, es fa referència a estratègies relativament comuns realitzades repetidament pel pacient per controlar les conseqüències indesitjables del trastorn.

Així doncs, convé advertir sobre la importància que aquestes conductes siguin l’objectiu d’atenció concreta en els programes terapèutics. Particularment, ens referim a aquelles estratègies dirigides a alleujar els símptomes o les conseqüències personals o socials que el pacient associa. No obstant això, aquesta perspectiva pot adoptar-se, també, als problemes origen de l’ansietat, susceptibles també d’un afrontament contraproduent. Alguns autors com Watzlawick, Weakland i Fisch (1974) han fet referència de manera magistral a aquestes aspectes i a ells ens remetem. Aquest comentari aclaridor és seu:

«Com es creen els problemes i com es mantenen per mitjà de temptatives errònies per resoldre una dificultat? Una exploració curosa d’aquestes temptatives no només mostra quina classe de canvi no s’ha d’intentar, sinó que també revela què és el que manté la situació que ha de ser canviada i, per tant, on s’ha d’aplicar el canvi».

La nostra pretensió és aplicar aquesta òptica a les estratègies d’autoregulació de l’ansietat. Més enllà del que originalment causa el problema, més enllà de perquè es manifesta sota l’espectre de l’ansietat, ens interessa saber què fa el subjecte per regular-la que pogués estar pertorbant-la, pervertint les pròpies intencions i donant lloc a un procés circular i paradoxal de realimentació, en què la solució aplicada és el problema, o part, en què l’operació sobre l’efecte entra a formar part de la causa. El nostre estudi se centra sobre la solució intentada.

Malgrat això, no falten autors que d’una manera o d’una altra s’han ocupat de l’estudi i la correcció de les estratègies desadaptatives com a recurs terapèutic. Alguns corrents psicoanalítics, en particular els centrats en la psicologia del jo (Haan 1977), orienten part de l’esforç terapèutic a l’estudi dels mecanismes de defensa desadaptatius com a forma de superació del problema que d’una altra manera tendeix a repetir-se reiteradament.

Watzlawick i altres (1974,1981) des d’una perspectiva sistèmicoconstructivista, en la seva anàlisi sobre la producció del canvi fan referència de manera àmplia a aquells casos en què la solució és el problema, és a dir, a com pot generar-se una problema com a mer resultat d’un intent equivocat de canviar una dificultat existent.

Marks (1981 i 1987), des d’una perspectiva conductual, ha assenyalat la importància de l’evitació com a perpetuador de l’ansietat, en pors i obsessions, i ha basat el seu abordatge terapèutic en les tècniques d’exposició i de prevenció de la resposta evitativa. Algunes estratègies com l’evitació (Marks 1987) i la negació (Breznitz 1983) es caracteritzen per ser efectives en uns casos i circumstàncies mentre que, en altres, tot i que produeixen alleujament emocional en la situació amenaçadora, mantenen una vulnerabilitat continuada en les ocasions següents per a la persona que les utilitza.

Clark (1989) ha suggerit un tractament cognitiu comportamental de les crisis de l’angoixa, en què posa un interès especial en el control de l’autoobservació del pacient sobre les sensacions corporals (i les interpretacions catastròfiques que hi estan associades) i en el control de la hiperventilació, que considera que ambdues formes d’afrontament de l’ansietat contribueixen a sostenir-la i prolongar-la en el temps.

L’afrontament, com esforç actiu dirigit, descansa sobre la intenció de controlar la situació, ja sigui modificant-la, canviant-ne la significació o regulant les pròpies conductes i emocions.

En aquesta línia, Baeza (1994) ha realitzat una primera aproximació, encara insuficient i heterogènia, que tracta d’identificar, definir i classificar algunes estratègies contraproduents relativament comuns en l’afrontament espontani (no induït), emès pels pacients afligits per trastorns d’ansietat.

Interessa, en la mesura del possible, desenvolupar tècniques eficients i, en particular, millorar l’aplicació de les que ja existeixen, per optimitzar els tractaments i reduir-ne la durada. Amb aquesta finalitat, cal assenyalar que no sempre s’insisteix suficientment en les condicions d’aplicació més idònies per a cada tècnica, en detriment de l’eficàcia. En aquest sentit, una realitat que acostuma a passar-se per alt és que els pacients quan consulten, ho fan després d’haver fracassat pels seus propis mitjans, que no necessàriament han abandonat i, que quan comencen el tractament, segueixen fent, sobretot els més cronificats, «coses» que, a vegades, els clínics ignores o menystenen, alguna de les quals, per contraproduent, pot neutralitzar la capacitat terapèutica de tècniques amb una eficàcia provada i allargar el temps de les intervencions.

Força difícil poden ser ja les circumstàncies personals del consultant, i limitats els recursos terapèutics, com perquè els clínics es puguin permetre el luxe de concedir, per desconsideració, la interferència entre accions espontànies generades pel propi pacient i les promogudes per l’especialista.

Alguns errors en els tractaments poden tenir l’origen en fenòmens d’aquesta naturalesa. Però el professional no ha d’esperar que aquests errors, o problemes en el seguiment de les prescripcions, ho alertin. Llavors, s’ha perdut temps, esforç, diners i expectatives terapèutiques. L’especialista no ha de pressuposar que la simple aplicació i seguiment del programa terapèutic paralitzarà automàticament qualsevol iniciativa en curs.

Però la utilitat d’identificar i de desactivar temporalment l’afrontament espontani contraproduent no es limita a possibilitar més efectivitat de les tècniques terapèutiques en ús, sinó que aquesta operació en si mateixa suposa, normalment, un alleujament simptomatològic apreciable. En la mesura que els procediments contraproduents contribueixen a agreujar el quadre, o a mantenir-lo en absència dels desencadenants originals, i incrementar la incapacitació de qui els pateix (i en certa manera els provoca), identificar-los i interrompre’ls significa una millora del síndrome i de les seves conseqüències.

Finalment, voldríem assenyalar que la presència d’accions i de pensaments encaminats a autoregular les manifestacions d’un trastorn, comú davant de qualsevol alteració, és encara més freqüent davant de l’ansietat que, per la seva naturalesa activadora, propicia l’acció i la preocupació davant del problema general i davant de si mateixa com a problema.

Per tant, l’afrontament espontani contraproduent no és una cosa que només es trobi en casos aïllats; són fenòmens bàsics i generals, l’estudi i l’abordatge dels quals, en l’ampli context de la psicoteràpia, són beneficiaris de manera professional per molts clínics i, de manera assistencial, per molts pacients.

Més informació

BAEZA, J.C. (1994): Afrontamiento Espontáneo Contraproducente en Trastornos por
Ansiedad. Tesis doctoral. Universidad Autónoma de Barcelona.

BANDURA, A. (1986). Social Foundations of Thought and Action. New Jersey: Prentice-Hall, Inc. Ed. Española (1987): Pensamiento y acción. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

BECK, A. T. (1976). Cognitive therapy and the emotional disorders. Nueva York: International Universities Press.

BECK, A. T., JOHN, A., SHAW, B. F., y EMERY, G. (1979). Cogntive Therapy of Depression. New York, The Guilford Press. Ed. Española (1983): Terapia cognitiva de la depresión. Bilbao: Desclee de Brouwer, S. A.

BECK, A.T., EMERY, G., y GREENBERG, R. L. (1985): Anxiety disorders and phobias. Nueva York: Basic Books.

BECK, A.T., y CLARK, D. A. (1997): And Information Processing Model of anxiety: Automatic and Strategic processes. Behaviour Research and Therapy, 35, 1, 49-58.

BREZNITZ, S. (Ed) (1983). The denial of stress. Nueva York: International Universities Press.

BRUNER, J. Compilador: LINAZA, J. L. (1984). Acción, pensamiento y lenguaje. Madrid: Alianza Editorial, S. A.

CLARK, D. M. (1989). Anxiety states. Panic and generalized anxiety. En K. Hawton, P. M. Salkovskis, J. Kirk y D. M. Clark: Cognitive behaviour therapy for psychiatric problems. A practicalguide. Oxford University Press.

FERNANDEZ CASTRO, J. (1990). Un análisis del afrontamiento del estrés; en Carpintero H. Y Carretero M: (Eds) Psicología técnica: investigación en procesos básico. Madrid, 1990.

FERNANDEZ CASTRO, J. (1991). Procesos de adaptación. Memoria para la provisión de una plaza de Catedrático. Departamento de Psicología de la Educación, Area de Psicología Básica. Universidad Autónoma de Barcelona.

GEORGE, A. L. (1974) Adaptation to stress in political decision making: The individual, small group, and organizational context. En G. V. Coelho, D. A. Hamburg y J. E. Adams (Eds.). Coping and adaption. Nueva York: Basic Books.

KAHN, R. L., WOLFE, D. M., QUIINN, R. P., SNOEK, J. D., y ROSENTHAL, R. A. (1964). Organizational stress: Studies in role conflict and ambiguity. Nueva York: Wilwy.

LAZARUS, R. S. (1976). Discussion. En G. Serban (Ed.), Psychopathology of human adaptation. Nueva York: Plenum.

LAZARUS, R. S. (1984). On the primacy of cognition. American Psycholigist 39, 124-129.

LAZARUS, R. S., y FOLKMAN, S. (1984). Stress, Appraisal and Coping. Nueva York: Springer Publishing Company, Inc. Ed. Española (1986): Estrés y procesos cognitivos. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

LEDOUX, J. E. (1994). Emoción, memoria y cerebro. Investigación y Ciencia (215), 38-45.

MARKS, I. M. (1981). Cure and Care of Neorosis. New York: John Wiley and Sons, Inc. Ed. Española (1986): Tratamiento de la Neurosis. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MARKS, I. M. (1987). Fears, phobias, and rituals. Oxford University Press, Inc. Ed. Española (1991): Miedos, fobias y rituales. 1. Los mecanismos de la ansiedad. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

MATHEWS, A., y MACLEOD, D. (1994): Cognitive approaches to emotion and emotional disorders. Annual Review of Psychology, 45, 25-50.

MECHANIC, D. (1974). Social structure and personal adaptatiion: Some neglected dimensions. En G. V. Coelho, D. A. Hamburg y J.D. Adams (Eds.). Coping and adaptation. Nueva York: Basic Books.

MILLER, G. A., GALANTER, E., y PRIBRAM, K. H. (1960). Plans and the Structure of Behavior. Holt, Rinehart and Winston, Inc. Ed. Española (1983): Planes y Estructura de la Conducta. Madrid: Debate, S.A.

PEARLIN, L.I. y SCHOOLER, C. (1978). The structure of coping. Journal of Health and Social Behavior 19, 2-21.

SEARLE, J. (1969). Speech acts. Cambridge. Cambridge University Press.

TOLMAN, E.C. (1959). Principles of Purposive Behavior. Nueva York: McGraw-Hill. Traducción al castellano (1977): Principios de conducta intencional. Buenos Aires: Ediciones Nueva Visión.

URSIN, H. (1980). Personality, activation and somatic health. En S. Levine y H. Ursin (Eds.). Coping and healt (NATO Conference Series III: Human factor). Nueva York: Plenum.

VALDES, M. y FLORES, T. (1985). Psicobiología del estrés. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

WATZLAWICK, P., WEAKLAND, J. H., y FISCH, R. (1974). Change, Principles of Problem Formation and Problem Resolution. Nueva York: W.W. Norton, Inc. Ed. Española (1976): Cambio. Formación y solución de los problemas humanos. Barcelona: Herder, S. A.

YERKES, R. M., y DODSON, J. D. (1908): The relation of strength of stimulu to rapidity of habit-formation. Journal of Comparative Neurology and Psychology, 18, 459-482.

_________
Font: Baeza Villarroel, J.C (1994). ISBN: 84-490-0131-5.  Clínica de l’Ansietat.