Davant de les aparicions eventuals d’un perill, l’organisme reserva, prioritàriament, gran part dels recursos (atencionals, de pensament, motors i metabòlics) per a la disposició d’accions defensives, en detriment d’altres accions que queden relegades o assistides sota mínims. Si, per exemple, posem per cas, un recol·lector acut a menjar i aplegar fruits d’un paratge determinat on, en un moment donat, apareixen senyals de la possible presència d’un lleó a prop, té molt de sentit adaptatiu per a la seva supervivència –i, per extensió, per a la de la seva espècie–, que l’organisme entengui que ha d’atendre, preocupar-se i ocupar-se, preferentment, que no se’l mengin, abans que de menjar, i disposa de les següents operacions pertinents:

1. Aguditzar els sentits pel que fa als estímuls rellevants indicadors de l’evolució de l’amenaça (sorolls, olors, moviments) –atenció selectiva, biaix atencional.
2. Obstaculitzar la recepció i el processament d’altres estímuls no relacions amb l’amenaça (textura, color, valor nutritiu). El sistema d’alerta considerarà una distracció injustificada atendre una altra cosa que no sigui el possible perill imminent, o que està per venir.
3. Relacionar possibles indicis amb l’amenaça, normalment neutres, o de procedència incerta, i susceptible de diferents interpretacions –biaix interpretatiu–, per exemple, moviments de joncs.
4. La recuperació d’informacions guardades en la memòria sobre inconvenients i perills –biaix memorístic–, particularment sobre les associades o associables a la situació i circumstància.
5. Preparar-se per respostes de fugida, cerca de protecció i condicions de seguretat o d’evitació del dany. Fins i tot podria ser que l’animal defequés, de manera que alguns recursos fisiològics i metabòlics disposats per propiciar els processos digestius, es desactivessin i quedessin disponibles per a l’eventual resposta defensiva.

Els anomenats biaixos atencionals i interpretatius han merescut una notable consideració i estudi en els trastorns de l’ansietat. També els biaixos de memòria, encara que en menor mesura i amb resultats més controvertits. Per a una revisió més detallada d’aquestes qüestions podeu consultar Arcos Guijarro i Cano Vindel (1999). Cal afegir aquests dos altres biaixos, el falsacional i el finalístic (Baeza, 2008) que formarien part dels processos de valoració (appraisal) o de revaloració de la informació i de les respostes estratègiques que s’han de prendre.

El biaix falsacional fa referència a la inversió dels processos lògics i operatius relacionats amb la «càrrega de la prova»: en situacions normalitzades, malgrat la existència d’indicis contradictoris, la càrrega de la prova tendeix a recaure a demostrar que passa alguna cosa «anormal»; en situacions d’excepció –por no assumible– el que s’ha de demostrat és que no passa res, és a dir, la por està en curs mentre no es demostri el contrari.

El biaix finalístic fa referència a l’establiment d’objectius finals de l’acció en una situació determinada. Els objectius condicionen les funcions cognitives i operatives que han d’impedir-los. En una situació normalitzada –perill assumible–, l’objectiu tendeix a establir-se en funció del «que es vol que passi», cosa que requereix i determina estratègies operatives i assistències cognitives coherents amb aquell objectiu.

Generalment, els estudis empírics mostren que aquelles persones amb un sistema d’alerta més sensible, vinculat a factors predisposicionals d’origen biològic o a l’ansietat com a tret de personalitat, mostren més tendència als baixos mencionats anteriorment.

Biaix atencional

Normalment, davant de situacions de perill, l’atenció es dirigeix selectivament a senyals de perill relacionades amb l’amenaça i la seva evolució, i es veu obstaculitzada la recepció i el processament d’altres estímuls no relacionats amb l’amenaça. L’ansietat, com a sistema d’alerta considerarà una distracció injustificada atendre una cosa que no fos el possible perill imminent o per venir.

En l’estudi del biaix atencional hi ha dos enfocaments. El primer el relaciona amb la vigilància o expectativa, també anomenat biaix pre-atentiu, en el qual es produeix una orientació cap a material de caràcter amenaçador de probable aparició (Boradbent i Broadbent, 1988). És a dir, el fenomen bàsic del biaix atencional consisteix en l’atenció preferent cap a estímuls indicadors de perill o amenaça potencial, en comparació amb estímuls emocionalment neutres, particularment quan uns i altres es presenten de manera concurrent.

En segon lloc, el conegut com a biaix de processament de l’estímul, en el qual l’atenció se centra a processar un estímul present de caràcter negatiu (Bradley, Mogg, Falla i Hamilton, 1998). És a dir, davant de situacions de perill, l’atenció es dirigeix selectivament a senyals relacionables amb l’amenaça i la seva evolució.

Aquestes dues formes de biaix es relacionen amb les dues formes d’atenció proposades per Posner i Petersen (1990), l’atenció com a estat d’alerta associada a la detecció d’un estímul de probable aparició i l’atenció orientada al processament d’un esdeveniment ja present.

Biaix interpretatiu

El biaix interpretatiu –recordem que és considerar estímuls ambigus i equívocs com a indicadors de perill–, s’expressa de maneres diferents segons el cas: en el trastorn d’ansietat generalitzada, és ampli i genèric, referit a amenaces múltiples i diverses; en pacients afectats per ansietat d’avaluació de biaix d’interpretar negativament estímuls ambigus afecta als relacionats amb la valoració o imatge social; en el cas dels hipocondríacs, es produeix sobre estímuls neutres, relacionats amb la salut: molèsties inespecífiques, mals de caps intranscendents, etc.

És més probable que es produeixi aquest biaix en persones amb alts nivells d’ansietat, tret que es troben sotmeses a una situació estressant (Mathews i MacLeod, 2002).

Vídeo Ilustratiu: biaixos cognitius falsacional i finalístic en trastorns de l’ansietat. Jose Carlos Baeza Villaroel. II Jornades sobre emocions i benestar organitzades per la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Ansietat i l’Estrès (SEAS) i la Fundació Mutua Madrilenya (FMM). Madrid, 1, 2 i 3 d’octubre de 2009. Podeu descarregar el vídeo gravat i difós per FMM.

El biaix memorístic fa referència a l’activació-recuperació d’informacions guardades en la memòria sobre inconvenients, experiències negatives i perills; particularment, aquells associats o associables a lla situació i circumstància actual.

El biaix memorístic s’ha estudiat, fonamentalment, en relació amb tres tipus de fenomen:

1. L’establiment d’associacions selectives d’estímuls a partir de l’experiència, per processos d’aprenentatge basades, fonamentalment, en el condicionament clàssic, és a dir, una tendència a associar certs senyals amb conseqüències aversives. Aquestes associacions són molt importants, per exemple, en la constitució de fòbies.
2. Fa referència al record especial de fets estressants, ansiògens o traumàtics, i com els aspectes aversius es recorden millor que els aspectes no aversius que els acompanyen.
3. S’estudia si l’estat emocional (tristesa, alegria, ansietat) fa més probable que es recordin experiències congruents amb aquest estat emocional, és a dir, si és més fàcil, o no, que les persones deprimides o amb ansietat recordin altres moments i episodis de la seva vida viscuts amb aquest mateix tipus d’estat emocional. Això sembla ser així per al cas de l’estat d’ànim. No és tan clar per al cas de l’ansietat.

Atès el paper de l’experiència i de l’aprenentatge en l’adaptació de l’individu al medi, i molt particularment davant de situacions de perill, la funció de la memòria i de factors biològics que la determinen, és molt important.

Font: J. Carlos Baeza Villaroel. Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs a Madrid i a Barcelona especialitzats en el tractament de l’ansietat.

Als processos d’atendre i de significar-interpretar en segueix un altre: comprovar la hipòtesis o la formulació a falsejar.

Cal una breu disquisició que resultarà aclaridora per al procés que es pretén explicar. En un estat de dret, amb totes les garanties, regeix l’anomenada presumpció d’innocència, cosa que significa que una persona, malgrat els possibles incidís en contra, és considerada com a innocent mentre no es demostri el contrari. És a dir, la càrrega de la prova recau sobre la demostració de culpabilitat. La hipòtesis a falsejar és la innocència, que es prendrà com a certa mentre no s’aportin proves contrastades i suficient del contrari.

Doncs bé, encara que la majoria de nosaltres no som jutges o investigadors professionals, contínuament manegem conjuntures, generem hipòtesis, intentem contrastar-les –les sotmetem a proves– i obrem en conseqüència en una determinada direcció.

En circumstàncies regulars, pel que fa a la nostra salut, el treball, la parella, impera la presumpció de normalitat malgrat l’existència d’alguns problemes en cada una d’aquestes àrees, més o menys excepcionals, que potser criden la nostra atenció o ens generen algun dubte o desconfiança.

En situacions normalitzades, que no impliquen riscos especials, en què la probabilitat subjectiva d’ocurrència de perill és escassa o les circumstàncies menors, allò excepcional, imprevist o incert no alteren la presumpció de normalitat. Així, per exemple, si anem pel carrer i se’ns apropa algú les intencions del qual no coneixem, en principi considerem, malgrat això, que no passa res amenaçador mentre no es demostri el contrari i, això, encara que ens hagi generat certa inquietud o alerta; qui s’apropa no és un delinqüent –un lladre o un terrorista– mentre no es manifesti explícitament en aquest sentit. Un altre exemple, si la nostra parella es arriba una mica més tard de l’hora habitual en què arriba a casa –fet que no deixa de cridar-nos l’atenció i de generar-nos certa preocupació– considerem, malgrat l’estranyesa que aquesta circumstància ens pot produir, que el motiu serà intranscendent o poc preocupant, mentre no es demostri el contrari. Un últim exemple, si un dia ens fa mal el cap i ens produeix un malestar intens i condiciona els nostres plans, entenem, que malgrat desconèixer el motiu, la nostra salut no es troba compromesa, mentre no es demostri el contrari.

En situacions considerades d’excepció, quan l’ansietat i la inseguretat davant d’un suposat perill són molt intenses i no es poden assumir, es produeix, normalment d’una manera automàtica, un canvi en els processos i mètodes d’anàlisi: la inversió de la càrrega de prova, procés que sota determinades condicions pot tenir un clar valor adaptatiu davant de perills greus, traumàtics o de conseqüències irreversibles.

En una situació de guerra, conflicte social greu, violència i actes de terror és probable que els individus que s’apropin a persones o llocs especialment exposats o sensibles, siguin considerats, d’entrada, com a malfactors, encara que no ho semblin i encara que es desitgi profundament que no ho siguin. Perquè siguin considerats inofensius han de superar una sèrie de perquisicions, revisions mèdiques, interrogatoris, proves, contraproves encaminades a demostrar que no són el que es presumeix. Així procedeix també la persona gelosa davant d’un retard de la parella, o l’hipocondríac davant d’una molèstia física. És a dir, es pren allò temut per cert, mentre no es demostri el contrari.

En tots els casos, la persona que se sent amenaçada, només se sentirà tranquil·la quan s’hagi demostrat la innocència o la innocuïtat del transeünt, el retard de la parella o de la naturalesa dels símptomes Innocència caduca i efímera, que queda només corroborada per aquesta determinada circumstància. Si en els propers dies es repeteix una cosa semblant, les perquisicions, proves i exàmens d’avui no són probatoris de res: que la nostra parella no es retardés ahir per flirtejar amb l’amant, no vol dir que avui no s’hagi vestit per a l’altra persona. Que el mal de la setmana passada no fos a causa del càncer no vol dir que ho sigui el d’avui, fins i tot podria ser que, llavors, el metge s’hagués equivocat, l’escàner no hagués funcionat correctament en aquell moment o que l’analista traspaperés els expedients. Per què aquestes coses passes, no?

Fuente: J. Carlos Baeza Villarroel. Clínica de la Ansiedad, 2008. Psicòlegs a Madrid i a Barcelona especialitzats en el tractament de l’ansietat.

Vídeo Il-lustratiu:  biaixos cognitius falsacional i finalístic en trastorns de l’ansietat. Jose Carlos Baeza Villaroel. II Jornades sobre emocions i benestar organitzades per la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Ansietat i l’Estrès (SEAS) i la Fundació Mutua Madrilenya (FMM). Madrid, 1, 2 i 3 d’octubre de 2009. Podeu descarregar el vídeo gravat i difós per FMM

Detectar, interpretar, falsejar… per què? Per conduir-se –és impossible no comportar-se– d’una manera o d’una altra, en una direcció o amb un propòsit. Al cap i a la fi, aquest és el problema principal al qual ena afrontem en cada moment i circumstància: decidir què fer i com fer-ho i, més enllà daixò, com articular els què diferent i els com entre si per mitjà de diversos ordenaments que impliquen criteris rectors i prioritats.

En termes molt bàsics, la direcció té dos sentits: aproximació i evitació. Evitació a allò temut i aproximació a allò desitjat.

Tornem, per un moment, a l’exemple del recol·lector que, motivat per la necessitat de nodrir-se acut a un paratge entre la brossa del qual hi pot trobat algun aliment. La conducta d’aquesta persona està dirigida (orientada) a procurar la satisfacció de l’apetència de la manera més fàcil i econòmica possible: en igualtat de condicions agafarà fruits d’accés més fàcil i evitarà els esbarzers. Però si, en aquesta tessitura, adverteix la possible presència d’un lleó en les immediacions, és molt probable que la seva conducta s’orienti, llavors, a la prevenció i evitació del dany, encara que suposi la demora o l’abandonament, més o menys provisional, dels altres plans. És a dir, les conductes d’aproximació cap al que li agrada, desitja o necessita seran desactivades o reduïdes molt significativament a favor de les conductes d’evitació i cerca de seguretat. Dit d’altra manera, davant d’un conflicte d’interessos com el que s’ha mencionat, l’individu en qüestió s’ocuparà –i direm que també es preocuparà– del que vol que no passi, en comptes d’ocupar-se del que vol que passi. Aquesta manera de d’actuar tindrà les seves conseqüències lògiques no només en els biaixos atencionals, interpretatius i falsacionals mencionats, sinó també en la meta o objectiu finalístic: val més no menjar que arriscar-se a ser menjat. L’evitació del dany, com a objectiu, preval sobre la consecució d’allò desitjable.  

Posem un altre exemple, més proper als problemes d’ansietat. Escollim el cas d’una persona amb moltes pors socials. Com se sap, l’ansietat social es caracteritza per una por intensa a arribar a sentir-se humiliat en situacions socials, especialment, actuar de tal manera que es col·loqui en una situació vergonyosa davant de les altres persones.

Imaginem-nos a aquesta persona, el Joan, és invitada a assistir demà a la nit a una festa d’uns coneguts seus. Suposem, també, que en un acte de gosadia per part seva, supera els dubtes sobre si assistir-hi o no. L’evitació de la situació temuda és la manera més primària de regular la por. Però el fet que assisteixi a la festa no vol dir que el control dels perills no sigui la seva prioritat: probablement el seu objectiu sigui anar a la festa i sortir-ne indemne, i disposar tot allò necessari perquè no passi el que vol que no passi. Aquest és l’objectiu per al qual es treballa: allò que vol que no passi. Amb aquesta prioritat finalística per a la qual es treballa, quin contingut o assistències li ha de donar el cervell a la consciència quan el Joan s’anticipi a la situació? Òbviament, possibles amenaces, possibles materialitzacions d’allò temut, de manera que estigui prèviament advertit i disposi les accions que ho neutralitzen o ho eviten.

Preferiblement, li vindran al cap possibles desenvolupaments negatius de les coses, ja que aquest és el tipus d’«assistència» que pot donar el cap si se l’ha prefigurat perquè serveixi a la finalitat mencionada anteriorment. La seva ment li anirà portant una sèrie de possibles problemes, per als quals haurà de preveure una solució (si la troba): quins plats hi haurà al menú del sopar? Sopa, no en demanarà, si li tremolessin les mans es notaria molt, però com s’ho farà a l’hora de brindar o d’agafar la tassa de cafè? Millor agafar-la amb tota la mà i baixar una mica el cap per veure. I si apareix l’enrogiment o el bloqueig?

Entrem a la festa. Si en un moment donat el Joan veu apropar-se cap a ell una noia, quins pensaments o associacions ha de donar-li el cap si l’objectiu fonamental per al qual treballa és evitar fer el ridícul o que el nerviosisme el delati? Molt probablement li vindran pensaments del tipus: compte, si parles amb ells et posaràs vermell, et pots quedar en blanc, fer el ridícul, quedar en una situació vergonyosa amb ella i amb els altres. Solució: mirar cap a l’altre costat i girar distretament. La concordança entre objectiu, pensament i acció és impecable: l’ha traït la ment, al Joan? No. Ha de treballar amb exhaustivitat i eficàcia al servei de l’objectiu.

Suposem ara que les pors dels Joan són lleus o moderades, i que el seu objectiu a la festa (allò pel que treballarà, no només allò que idealment li agradaria) és trobar l’oportunitat de divertir-se, conèixer alguna noia si hi hagués l’oportunitat, parlar amb ella, explicar alguna anècdota o acudit, etc. Això no és simplement el que li agradaria que passés –les coses no passen soles–, sinó que és allò que vol que passi, l’oportunitat que vol crear o buscar. Si abans d’anar-hi, pensa en la festa, probablement el cap li portarà imatges de possibles oportunitats o com crear-les, com fer-ho per estar atractiu i, un cop a la festa, si tronem a l’escena anterior –la noia que s’apropa– probablement li vindran pensaments del tipus: aquí hi pot haver una ocasió per sortir a buscar-la i parlar amb ella, encara que em costi una mica –tot s’ha de treballar.

Fuente: J. Carlos Baeza Villarroel. Clínica de l’ Ansietat, 2008.

La anticipación es un proceso  cognitivo, imaginario, que prevé las consecuencias de un posible discurrir de las cosas, sobre la base de la experiencia y otras fuentes de conocimiento. Va desde un proceso rápido, intuitivo, automático, hasta un proceso de predicción elaborado y deliberado.

La anticipación prefigura aspectos básicos de la acción y del sujeto en acción, calcula cómo puede ésta desarrollarse en un contexto y circunstancias determinadas y cómo se verían nuestros propósitos favorecidos u obstaculizados.

Se trata pues de un mecanismo básico de adaptación e incluso de supervivencia, sin olvidar el valor motivacional que la anticipación, como expectativa, tiene. En palabras de Bandura  “los pensamientos anticipatorios que no exceden los límites de la realidad tienen un valor funcional porque motivan el desarrollo de competencias y de planes de acción”. La anticipación forma parte de la propia acción como factor regulador e inductor conductual y emocional.

El pensamiento tiene gran capacidad de auto-activación fisiológica de la emoción. La experiencia común nos dice que la imaginación de escenas repugnantes o asquerosas produce nauseas, las eróticas excitación seaxual, o la degustación imaginaria de un manjar salivación y secreción de jugos gástricos. En concreto, las anticipaciones referidas a la ocurrencia de amenazas, daño o perjuicio, generan ansiedad. Estos pensamientos pueden resultar, a veces, tan activadores como los propios acontecimientos reales.

La anticipación previsora, mecanismo universal y básicamente adaptativo, puede, no ya errar el cálculo, hecho normal en una función que es básicamente probabilística, y que puede, además, estar basada sobre datos o creencias falsas, si no también ser disfuncional.

El sesgo anticipatorio

Una de las características de las emociones es que influyen poderosamente en la memoria y otros procesos cognitivos, tanto más cuanto más intensas son. Las emociones no son solo una experiencia afectiva, disponen y motivan a determinadas acciones, activando fisiología y pensamiento en esa dirección. Los llamados sesgos cognitivos son un modo de procesar contenidos mentales de manera consonante con la emoción y su función.

Entre ellos se cuenta el sesgo anticipatorio, que básicamente consiste en ignorar los posibles desarrollos positivos de las cosas o la resolución favorable de los problemas que pudieran surgir, considerando exclusivamente aquello que cumple la doble condición de ser un problema de consecuencias gravísimas, por un lado, y no resolubles por otro.

La anticipación como mecanismo cognitivo tanto se refiere a la consideración, la visión anticipada, de desarrollos positivos de las cosas, como a la contemplación de desarrollos  negativos.

Sin embargo, cuando la ansiedad o el miedo respecto de algunos acontecimientos son altos ¿Nos detenemos en la consideración de los posibles desarrollos positivos o en la disposición de los medios para alcanzarlos?. No. Si ha de ir bien… Por el contrario, sí nos detenemos y contemplamos ámpliamente los posibles desarrollos negativos. Y dentro de éstos  ¿En cuáles?:

• ¿En lo que sea poco problema, solucionable? No, si es pequeño y ademas se arregla…

• ¿En lo que sea poco problema, no solucionable? No, si es pequeño, es asumible…

• ¿En lo que sea mucho problema, solucionable? No, si tiene solución….

Ya solo nos queda una opción a la que ir a parar:

• Lo que sea mucho problema, no solucionable.

Ahí se centran todos nuestros supuestos, que aparecen además como una conclusión, como un destino. Pero, ¿son las premisas las que nos han llevado a esa conclusión? Ese destino ¿se deriva inexorablemente del análisis concienzudo y objetivo de los hechos y su curso? No. Es el resultado, amañado, de una trampa, que constituye la esencia del llamado sesgo anticipatorio, a saber, construimos la anticipación siguiendo una regla: no entrarán en la máquina de anticipar aquellos términos que no cumplan la doble condición de ser un problema de graves consecuencias, y no resoluble.

A propósito de este modo de proceder, nos decimos que hacemos listas de problemas para estar advertidos, para no vernos sorprendidos, para crear una contra-lista de soluciones que oponer al problema, pero lo cierto es que todo lo que pudiera  ir bien, o ser resoluble, queda fuera de los contenidos de la anticipación. También pensamos que dicha anticipación nos ayudará a reducir la angustia ante lo incierto e impredecible, sin embargo la angustía se incrementa notablemente. La ansiedad es resultado, básicamente, de la interacción de dos variables:

• Amenaza: la valoración de lo que acontece, cómo nos afecta o podría afectar, qué consecuencias tiene.

• Recursos: la valoración de los recursos que tenemos para hacer frente o asumir dichos riesgos, qué confianza tenemos en ellos -incluidos nosotros mismos-, qué recursos o apoyos podemos poner a nuestro favor.

La ansiedad resultante depende de la magnitud y el signo de las variables señaladas: Si las consecuencias son muy negativas y generalizadas, por un lado, y los recursos mermados o bloqueados, por otro, la ansiedad tenderá a ser alta. Merced al sesgo interpretativo, hemos puesto la ecuación de la ansiedad en los términos mas desfavorables: amenaza alta (“mucho problema”), recursos bajos,  fallidos o no considerados (“no solucionable”)

Ese mecanismo de filtrado, que excluye la consideración de supuestos favorables o resolubles, es un efecto de la emoción sobre el procesamiento cognitivo que se produce automática e insconscientemente cuando los temores se nos presentan como altos e inasumibles. En ese caso la estrategía operativa no pasa por trabajar fundamentalmente por lo que queremos que pase, si no por lo que queremos que no pase, lo que en última instancia remite a las estrategias primarias de evitación y búsqueda de seguridad.

¿Dónde están las trampas?

• En considerar solo un tipo de desarrollos.

• En decirnos que hacemos listas de problemas para tener una contra-listas de soluciones, cuando en realidad lo que hacemos es otra cosa: desentendernos de ellas.

• En poner la ecuación de la ansiedad en los términos más desfavorables: ignorando o debilitando la variable recursos y magnificando la variable amenaza.

• En tomar las anticipaciones como representativas de la realidad, y no una proyección del miedo que experimentamos.

Manejando el sesgo anticipatorio

• Ser conscientes del sesgo para no jugar a su favor

• Desactivar las trampas.

• No elegir el momento de hacer las anticipaciones en función del estado emocional -es decir, coincidiendo con los momentos en que estamos emocionalmente peor-.

• Trabajar fundamentalmente a favor de lo que se quiere que pase, no tanto de lo que se quiere que no pase (re-direccionamiento de objetivos).

• Tolerar y convivir mejor con la incertidumbre.

__________

Fuente: Jose Carlos Baeza Villarroel. Doctor en Psicología. Clínica de la Ansiedad. 2020.