“No podia fer res sense un ritual. Aquests rituals afectaven a tots els aspectes de la meva vida. Per mi, era molt important contar. A la nit, quan posava el despertador, ho havia de fer amb un número que no sumés un “mal” número. Si la meva germana tenia 33 anys i jo 24, no podia deixar la televisió al canal 33 ni al 24. Em posava xampú tres cops en lloc d’un només perquè tres era un número de sort i un no ho era. Trigava molt a llegir per que anava contant les línies de cada paràgraf. Si estava escrivint una tasca d’examen a l’escola no podia tenir cert número de paraules en una línia si sumava un mal número. Sempre em preocupava pensant que si no feia alguna cosa els meus pares moririen.  O em preocupava fer quelcom que provoqués danys als meus pares, cosa totalment irracional. No podia utilitzar la paraula “mort” per que em preocupava que quelcom dolent succeís. Vestir-me pels matins era molt difícil per que tenia una rutina i si em desviava, havia de tornar a començar. Jo sabia que aquests rituals no tenien sentit, però no podia passar-ho per alt fins que vaig fer teràpia”.

El trastorn obsessiu-compulsiu (TOC) és un trastorn caracteritzat per presentar pensaments o imatges persistents indesitjables que generen molta angoixa i per la necessitat urgent de fer certs rituals per reduir la angoixa.

Una persona pot estar obsessionada amb els gèrmens o la brutícia i en aquest cas es rentarà les mans una i altre vegada. Pot tenir dubtes i sentir la necessitat de reconfirmar les coses repetidament. Pot estar preocupada per pensaments de violència i témer fer mal a altres persones que estan a prop. Pot passar molta estona tocant coses o contant; pot estar preocupada per l’ordre i la simetria; pot tenir pensaments persistents de dur a terme actes sexuals que li resulten repugnants; o pot afligir-li tenir pensaments que van en contra de les seves creences religioses.

Els pensaments o imatges preocupants i inoportunes s’anomenen obsessions, i els rituals que es fan per tractar de prevenir-les o eliminar-les es diuen compulsions. Per a la persona afectada no es agradable realitzar aquests rituals que se sent obligada a fer. La reducció  de l’angoixa que experimenta com a conseqüència de fer-los és temporal i curta. Molts adults amb aquest problema de salut reconeixen que lo que estan fent no té sentit però no poden evitar-ho. Tot i així, moltes persones, especialment nens amb TOC, poden no entendre que el seu comportament està fora del normal.

El TOC afecta a homes i dones per igual, i afecta, més o menys, a 1 de cada 50 persones. Pot aparèixer a la infantesa, a l’adolescència o a l’edat adulta, però com a mitjana es detecta en els joves o en els adults joves. Un terç dels adults amb TOC van experimentar els seus símptomes a la infantesa. El curs de la malaltia és variable; els primers símptomes poden anar i tornar, reduir-se per un temps o empitjorar progressivament.

Més informació

Vallejo, j. y Berrios,G.E.(1995). Estados obsesivos.Barcelona. Masson S.A.

Silva, P. y Rachman, S.(1995): Trastorno Obsesivo-Compulsivo. Los hechos.Bilbao: Descleé De Brouwer.

Gavino, A.(2001). Deje atrás sus obsesiones. Ediciones Aljibe.

Marks,I.M.(1991a). Miedos, fobias y rituales: (1)Los mecanismos de la ansiedad.Barcelona: Martínez Roca.

Vídeo Il-lustratiu: Trastorno obsesivo-compulsivo

Altres vídeos relacionats

• Documental sobre el TOC

Per efectuar el diagnòstic del trastorn obsessivocompulsiu, els especialistes es basen en els criteris diagnòstics del DSM-IV o de la CIE-10, dues classificacions de les malalties consensuades per especialistes de diverses nacionalitats i de reconegut prestigi.

Recordi, no obstant això, que vostè no pot autodiagnosticar-se, ni ha de fer-ho. Només un professional expert de la salut pot diagnosticar amb rigor i fiabilitat. Quan algú està preocupat per la seva salut o per la seva normalitat, és habitual que s’identifiqui amb símptomes o amb malalties que no pateix, o que es confongui amb d’altres de possibles.

Criteris del DSM-IV per al diagnòstic del trastorn obsessivocompulsiu

Font: American Psychiatric Association.

1. Es compleix per a les obsessions i per a les compulsions:

• Les obsessions es defineixen per:

1. Pensaments, impulsos o imatges recurrents i persistents, que s’experimenten, en algun moment del trastorn, com a intrusos i inapropiats, i causen una ansietat o un malestar significatius.
2. Els pensaments, impulsos o imatges no es redueixen a simples preocupacions excessives relacionades amb els problemes de la vida real.
3. La persona intenta ignorar o suprimir aquests pensaments, impulsos o imatges, o bé mira de neutralitzar-los mitjançant altres pensaments o accions.
4. La persona reconeix que aquests pensaments, impulsos o imatges obsessius són producte de la seva ment (i no són imposats com en la inserció del pensament).

• Les compulsions es defineixen per:

1. Comportaments (per exemple, rentar-se les mans, ordenar objectes o fer comprovacions) o actes mentals (per exemple, resar, comptar o repetir paraules en silenci) de caràcter repetitiu, que l’individu es veu obligat a realitzar en resposta a una obsessió o d’acord amb determinades regles que ha de seguir estrictament.
2. L’objectiu d’aquests comportaments o operacions mentals és la prevenció o la reducció del malestar, o la prevenció d’algun esdeveniment o d’alguna situació negatius; no obstant això, aquests comportaments o operacions mentals no estan connectats de manera realista amb allò que pretenen neutralitzar o prevenir, o bé resulten clarament excessius.

2. En algun moment del curs del trastorn, la persona ha reconegut que aquestes obsessions o compulsions són excessives o irracionals. (Aquest punt no és aplicable als nens).

3. Les obsessions o les compulsions provoquen un malestar clínic significatiu, representen una pèrdua de temps (suposen més d’una hora al dia) o interfereixen marcadament en la rutina diària de l’individu, en les seves relacions laborals (o acadèmiques) o en la seva vida social.

4. Si hi ha un altre trastorn, el contingut de les obsessions o de les compulsions no s’hi limita (per exemple, les preocupacions pel menjar en un trastorn alimentari, el fet d’arrancar-se els cabells en la tricotil·lomania, la inquietud per la pròpia aparença en el trastorn dismòrfic corporal, la preocupació per les drogues en un trastorn per consum de substàncies, la preocupació per patir una malaltia greu en la hipocondria, la preocupació per les necessitats o les fantasies sexuals en una parafília, o els sentiments repetitius de culpabilitat en el trastorn depressiu major).

5. El trastorn no és causat pels efectes fisiològics directes d’una substància (per exemple, drogues o fàrmacs) o d’una malaltia mèdica.

Especificar si: Amb poca consciència de la malaltia: si, durant la major part del temps de l’episodi actual, l’individu no reconeix que les obsessions o les compulsions són excessives o irracionals.

Criteris de la CIE-10 per al diagnòstic del trastorn obsessivocompulsiu

Font: Organització Mundial de la Salut.

La característica essencial d’aquest trastorn és la presència de pensaments obsessius o d’actes compulsius recurrents. Els pensaments obsessius són idees, imatges o impulsos mentals que irrompen, una vegada i una altra, en la activitat mental de l’individu d’una manera estereotipada. Acostumen a ser desagradables (pel seu contingut violent o obscè, o simplement perquè es perceben com a mancats de sentit) i qui els pateix acostuma a intentar, generalment sense èxit, resistir-s’hi. Són, no obstant això, percebuts com a pensaments propis, malgrat que són involuntaris i sovint repulsius. Els actes o rituals compulsius són formes de conducta estereotipades que es repeteixen una vegada i una altra. No són plaents per si mateixos ni donen lloc a activitats útils per si mateixes. Per al malalt, tenen la funció de prevenir que s’esdevingui algun fet objectivament improbable. Acostumen a ser rituals per conjurar el fet que un mateix pugui sofrir dany d’algú o en pugui causar als altres. Sovint, tot i que no sempre, el malalt reconeix aquest comportament com a mancat de sentit o d’eficàcia i duu a terme reiterats intents per resistir-s’hi. En casos de llarga evolució, la resistència pot haver quedat reduïda a un grau mínim. Quasi sempre hi és present un determinat grau d’ansietat. Hi ha una estreta relació entre els símptomes obsessius, en especial els pensaments obsessius, i la depressió. Els malalts amb trastorn obsessivocompulsiu presenten sovint símptomes depressius i els malalts que pateixen un trastorn depressiu recurrent sovint tenen pensaments obsessius durant els seus episodis de depressió. En totes dues situacions, l’increment o la disminució de la gravetat dels símptomes depressius s’acompanya, generalment, de canvis paral·lels en la gravetat dels símptomes obsessius.

El trastorn obsessivocompulsiu és tan freqüent en els homes com en les dones i la personalitat bàsica acostuma a tenir trets anancàstics destacats. L’inici se situa habitualment en la infància o en el començament de la vida adulta. El curs és variable i en absència de símptomes depressius significatius, tendeix a l’evolució crònica.

Pautes per al diagnòstic

Per a un diagnòstic definitiu, han d’estar presents i ser una font important d’angoixa o d’incapacitat durant la majoria dels dies, com a mínim durant dues setmanes successives, els símptomes obsessius, els actes compulsius o tots dos.

Els símptomes obsessius han de tenir les característiques següents:

1. Són reconeguts com a pensaments o impulsos propis.
2. Es presenta una resistència ineficaç com a mínim a un dels pensaments o dels actes, tot i que hi hagi d’altres als quals el malalt ja no es resisteixi.
3. La idea o la realització de l’acte no han de ser plaents en si mateixes (el simple alleujament de la tensió o de l’ansietat no ha de considerar-se plaent en aquest sentit).
4. Els pensaments, les imatges o els impulsos han de ser reiterats i molestos.

El trastorn obsessivocompulsiu pot ser de tres tipus:

• Amb predomini de pensaments o de rumiament obsessius

Poden prendre la forma d’idees, d’imatges mentals o d’impulsos per actuar. El seu contingut és molt variable, però quasi sempre s’acompanyen de malestar subjectiu. Per exemple, a una dona pot turmentar-la la por de no poder resistir en algun moment l’impuls de matar el fill estimat o la qualitat obscena o blasfema i aliena a sí mateixa d’aquesta imatge mental recurrent. De vegades, les idees són simplement banalitats al voltant d’una interminable i quasi filosòfica consideració d’alternatives imponderables. Aquesta consideració indecisa d’alternatives és un element important en el rumiament obsessiu i sovint s’acompanya d’una incapacitat per prendre decisions que inclou fins i tot les més trivials, però necessàries, de la vida quotidiana. La relació entre rumiament obsessiu i depressió és particularment estreta i es triarà el diagnòstic de trastorn obsessivocompulsiu només quan el rumiament aparegui o persisteixi en absència d’un trastorn depressiu.

• Amb predomini d’actes compulsius (rituals obsessius)

La majoria dels actes compulsius es relacionen amb la neteja (en particular, amb el rentat de mans), amb comprovacions repetides per assegurar-se que s’ha evitat una situació potencialment perillosa o amb la pulcritud i l’ordre. Darrere la conducta manifesta, s’hi amaga, en general, la por de ser objecte o motiu d’un perill i el ritual és un intent ineficaç o simbòlic de conjurar aquest perill. Els rituals compulsius poden ocupar moltes hores de cada dia i acostumen a acompanyar-se d’una marcada incapacitat de decisió i d’un alentiment. En conjunt, són tan freqüents en un sexe com en l’altre, però el rentat de mans ritual és més freqüent en les dones i l’alentiment sense repeticions és més comú en els homes.

Els rituals estan menys estretament relacionats amb la depressió que els pensaments obsessius i responen amb més facilitat a les terapèutiques de modificació del comportament.

• Amb barreja de pensaments i actes obsessius

La majoria dels malalts amb un trastorn obsessivocompulsiu presenten tant pensaments obsessius com compulsions. Aquesta subcategoria s’ha d’utilitzar quan tots dos grups siguin igual d’intensos, com és freqüent, tot i que és útil especificar-ne només un quan destaqui amb claredat, ja que els pensaments i els actes poden respondre a tractaments diferents.

Vídeo Il-lustratiu:  TOC

El diagnòstic diferencial serveix per fer una correcta valoració d’una malaltia respecte a d’altres de semblants, amb les quals pot confondre’s o solapar-se. És una valoració clínica que correspon exclusivament als especialistes i en cap cas als pacients. En moltes ocasions, requereix proves i exploracions complementàries, que s’han de sol·licitar als serveis mèdics pertinents en cada cas.

El trastorn obsessivocompulsiu (TOC) ha de diferenciar-se d’altres trastorns que s’hi assemblen pel que fa a la forma:

• El trastorn d’ansietat per malaltia mèdica: Si existeixen obsessions o compulsions, aquestes s’expliquen pels efectes fisiològics directes d’una malaltia mèdica.
• El trastorn d’ansietat induït per substància: Les obsessions i les compulsions s’expliquen pels efectes fisiològics directes d’una substància –drogues o medicaments–.
• El trastorn dismòrfic corporal: El contingut de les obsessions i dels rituals és, únicament, la preocupació per la pròpia aparença.
• Les fòbies específiques o la fòbia social: La inquietud és a causa d’un objecte o d’una situació temuts i no a causa del contingut de les idees obsessives.
• La tricotil·lomania: Les idees o els rituals recurrents es relacionen amb arrancar-se els cabells.
• L’episodi depressiu major: Constants cavil·lacions sobre fets desagradables, congruents amb l’estat d’ànim negatiu. No són idees egodistòniques, és a dir, la persona no les veu com quelcom aliè –a diferència del que succeeix en el trastorn obsessivocompulsiu–.
• El trastorn d’ansietat generalitzada: Hi ha preocupacions excessives, que es diferencien de les obsessions perquè les preocupacions es viuen com una inquietud excessiva relacionada amb fets de la vida real –per exemple, amb perdre la feina–; a més, es perceben com a autogenerades (egosintòniques).
• La hipocondria: Idees recurrents a causa de la por de patir o d’estar patint una malaltia, a partir de la mala interpretació dels símptomes físics. No acostuma a haver-hi rituals com rentats o repeticions excessives.
• La fòbia específica a les malalties: Tampoc no hi ha rituals i la preocupació, més que per patir ja les malalties, és per la possibilitat de contreure-les.
• El trastorn delirant o el trastorn psicòtic no especificat: Les obsessions o les compulsions es desmarquen de la realitat –per exemple, creure’s responsable de la mort d’algú altre perquè una vegada es va desitjar aquesta mort–. A més, acostuma a haver-hi altres símptomes psicòtics.
• L’esquizofrènia: Idees delirants recurrents i comportaments estereotipats estranys, no congruents amb la realitat i egosintònics –sintonitzen amb la persona–. En ocasions, es presenten tots dos diagnòstics.
• El trastorn de tics o el trastorn de moviments estereotipats: Tant els tics –per exemple, escurar-se el coll o parpellejar repetidament– com els moviments estereotipats –per exemple, balancejar-se o mossegar-se– són menys complexos que les compulsions i no tenen per objectiu eliminar una obsessió. És possible que hi hagi símptomes del trastorn obsessivocompulsiu i del trastorn de tics a la vegada; aleshores caldrà diagnosticar-los tots dos.
• Els comportaments dirigits associats amb altres trastorns mentals: El joc patològic, les parafílies, els trastorns de la conducta alimentària i la dependència o l’abús de l’alcohol. Hi ha pensaments recurrents i comportaments excessius, relacionats respectivament amb el fet de jugar, amb l’activitat sexual, amb el menjar o amb l’alcohol, que no poden considerar-se obsessions perquè la persona n’obté plaer. Si vol abandonar-los és pels perjudicis que li comporten.
• El trastorn obsessivocompulsiu de la personalitat: No hi ha ni obsessions ni compulsions. Es caracteritza per una preocupació permanent per l’ordre, pel control i pel perfeccionisme. Si es compleixen els criteris, es poden fer ambdós diagnòstics.
• Les supersticions no patològiques i els comportaments repetitius: No ocupen gaire temps ni afecten excessivament les activitats quotidianes de la persona. A més, no provoquen un malestar significatiu.

Referències

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (1999). DSM-IV: Manual de diagnóstico diferencial. Barcelona: Masson.

First, M., Frances, A. i Pincus H. A. (2002). DSM-IV: Manual diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales. Barcelona: Masson.

Talbott, J. A., Hales, R. E. i Yudofsky, S. C. (1989): Tratado de Psiquiatría. Barcelona: Áncora.

Vídeo il-lustratiu: Trastorno obsesivo-compulsivo, qué es y cómo se trata

L’American Psychiatric Association defineix el trastorn obsessivocompulsiu com la presència d’obsessions o de compulsions repetides prou greus per patir un intens malestar, una gran pèrdua de temps o una interferència significativa en la rutina habitual de l’individu, en el seu funcionament professional, en les seves activitats socials habituals o en les seves relacions amb els altres.

Les obsessions

Es defineixen com aquelles idees, pensaments, impulsos o imatges persistents que l’individu considera com intrusos o inapropiats i que provoquen una ansietat o un malestar significatius.

Les obsessions poden aparèixer de manera sobtada (autògenes) o poden desencadenar-se a partir d’estímuls externs identificables (reactives). Les obsessions són versions exagerades d’intrusions mentals normals que pot patir qualsevol persona, però els individus amb TOC creuen que són els únics que tenen aquests pensaments o que estan bojos.

No s’han de confondre les obsessions amb les preocupacions quotidianes. Algunes de les obsessions més freqüents són de neteja o de contaminació, d’ordre o de simetria, d’acumulació, per dubtes repetits, amb impulsos de caràcter agressiu, de contingut religiós, per imatges sexuals o per rumiament metafísic.

Les compulsions

Es defineixen com aquells comportaments o aquells actes mentals de caràcter recurrent la finalitat dels quals és prevenir o alleujar l’ansietat o el malestar. Alguns exemples són comptar, resar, repetir paraules, ordenar o acumular, o els comportaments supersticiosos o de rentat.

En la majoria dels casos, la persona sent l’impuls de realitzar la compulsió per reduir el malestar d’una obsessió o bé per prevenir algun esdeveniment negatiu. No s’han de confondre determinades conductes normalitzades culturalment amb les compulsions, com ara resar diverses vegades al dia, evitar vestir determinats colors, etc. Les compulsions no troben suport en la cultura, són molt difícils de controlar i són prou importants per interferir negativament en la vida de l’individu.

Les compulsions com les de rentat o les de neteja, les de comprovació o les d’ordre poden conduir a la lentitud compulsiva. Això succeeix quan dur a terme determinades activitats quotidianes (llevar-se, rentar-se, vestir-se, etc.) ocupa moltes hores, ja que s’han de fer d’una manera molt concreta i seguint un ordre determinat. Si es comet algun error en el procés, el més freqüent és repetir-lo sencer de zero.

Altres components

Com s’ha comentat anteriorment, les obsessions i les compulsions són els dos components més significatius del trastorn obsessivocompulsiu.

Tot i això, hi ha altres components que tenen menys protagonisme:

• L’ansietat anticipatòria: L’ansietat que es produeix quan l’individu preveu situacions o llocs en els quals és més fàcil que es produeixin les obsessions.
• L’ansietat: Quan apareixen les obsessions, l’ansietat augmenta considerablement, moment en què es presenten les reaccions fisiològiques típiques, els pensaments catastrofistes i les emocions negatives.
• Les conductes d’evitació: Quan l’individu sap quines són les situacions de risc que afavoreixen l’aparició de les obsessions o dels rituals, és freqüent que miri d’evitar-les. Alguns exemples serien deixar d’utilitzar els lavabos públics per por de la contaminació o deixar de donar la mà.
• Les conductes defensives: Quan determinades situacions no es poden evitar, la persona prova d’afrontar-les amb conductes que, a la llarga, mantenen el problema.
• La interferència o deteriorament produït pel trastorn: La vida laboral o personal de l’individu es veu afectada per aquest tipus de trastorn.

L’edat d’inici i el curs del trastorn

L’inici acostuma a ser gradual, tot i que també hi ha casos d’inici agut. El més freqüent és que aparegui en la infància. En l’adolescència, els símptomes se solen fer més clars i manifestos, i entre els 20 i els 30 anys els trastorns obsessivocompulsius acostumen a ser ja molt definits i estructurats. Aquests trastorns rarament comencen a partir dels 40 anys.

Pel que fa al curs dels símptomes, el més usual és que siguin fluctuants i amb episodis de remissions incompletes. D’acord amb el manual diagnòstic DSM-IV-TR, la majoria dels individus presenten un curs crònic, amb alts i baixos, i amb exacerbacions dels símptomes que podrien estar relacionades amb esdeveniments estressants.

La taxa de remissió espontània és molt baixa, però gràcies a tècniques com l’exposició més la prevenció de resposta, a la disposició de fàrmacs efectius i a la teràpia cognitiva, els resultats terapèutics són molt positius en la majoria dels casos.

La freqüència del trastorn

Fins fa poc temps, el TOC es considerava un trastorn poc freqüent, però estudis epidemiològics demostren que és el quart trastorn mental més habitual.

Algunes investigacions indiquen que la prevalença del TOC és similar en moltes cultures del món, que hi pot haver una predisposició genètica i que s’hi dóna una amplia influència de l’aprenentatge: el fet d’haver estat educat en ambients rígids pot afavorir els comportaments com l’ordre i la neteja excessius, els valors morals estrictes, l’excés de responsabilitat, etc.

Les diferències entre sexes i els problemes associats

Els homes i les dones es veuen afectats quasi de la mateixa manera. Tot i això, alguns estudis realitzats podrien indicar una edat d’inici més primerenca en els homes que en les dones.

En referència als problemes associats, sovint el TOC apareix juntament amb altres trastorns d’ansietat, d’alimentació o de la personalitat, tricotil·lomania, tics nerviosos, depressió o síndrome de la Tourette.

Fonamentalment hi ha una forta associació amb la depressió i entre el 25% i el 60% de les persones que pateixen TOC desenvolupen fòbies específiques, atacs de pànic o fòbia social.

__________

Font: Estela Massagué (2008). Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs y psiquiatres. Especialistes en el tractament de l’ansietat i els seus trastorns. Madrid i Barcelona.

Més informació:

Freeston, M. H. y Ladouceur, R. (1997). “Análisis y tratamiento de las obsesiones”. A V. E. Caballo (dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos. Madrid: Siglo XXI, vol. 1, pp. 137-169.

Mancini, F. “Un modelo cognitivo del trastorno obsesivo compulsivo”. Revista de Psicoterapia, XI(42/43), 5-30, 2000.

Silva, P. y Rachman, S. (1995): Trastorno Obsesivo-Compulsivo: Los hechos. Bilbao: Descleé de Brouwer.

Vallejo, J. y Berrios, G. E. (1995). Estados obsesivos. Barcelona: Masson.

Punto Radio: Luces en la Oscuridad. Entrevista a José Carlos Baeza Villarroel, doctor en Psicologia, especialista en Psicologia Clínica i coordinador de la Clínica de l’Ansietat. 

Vídeo il-lustratiu: Trastorno obsesivo-compulsivo, qué es y cómo se trata

Del trastorn obsessivocompulsiu, és difícil determinar-ne l’etiologia, ja que no sembla que hi hagi una causa única que n’expliqui l’origen. Múltiples factors facilitadors poden contribuir al seu desenvolupament i és freqüent que estigui precipitat per esdeveniments estressants o per un estat d’ànim depressiu. Formen part dels factors facilitadors del TOC:

La contribució hereditària

Sembla que les persones afectades pel TOC presenten una vulnerabilitat genètica que, a més, és influïda per les situacions d’estrès i els factors ambientals.

Allò que s’hereta, segons sembla, és la naturalesa del TOC; no els símptomes específics. Així, una persona pot tenir compulsions de rentat, mentre que el seu pare les pot tenir de comprovació. Això indica que els símptomes no són deguts al modelatge, tot i que aquest pot facilitar l’aprenentatge de rituals i d’una resposta de por davant estímuls determinats.

 Les variables biològiques

La teoria neuroquímica suggereix una participació preferent del sistema serotoninèrgic (ja que els fàrmacs inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina han demostrat la seva eficàcia) i dopaminèrgic en l’etiologia de subgrups específics de pacients amb TOC, especialment d’aquells amb un codiagnostic de tics.

No obstant això, la teoria neuroanatòmica sosté que hi ha diferències anatòmiques cerebrals en els individus amb TOC. Aquestes diferències poden observar-se en el nucli caudal, en el còrtex orbitofrontal, en el còrtex singular o en els ganglis basals.

El fet que algunes persones que han patit un traumatisme cranioencefàlic presentin símptomes de TOC dóna suport a aquesta hipòtesi.

Hi ha evidència que els tractaments farmacològics o psicològics conductuals poden produir una millora clínica en els individus amb trastorn obsessivocompulsiu.

Les experiències primerenques

Sembla ser que en l’origen del TOC hi pot haver la influència de determinades experiències primerenques:

• Estils educatius que emfasitzen en excés la responsabilitat i el perfeccionisme.
• Haver tingut com a models durant la infància persones amb característiques obsessivocompulsives.
• Formació religiosa estricta en què es considera que pensar una cosa és equivalent a dur-la a terme o és tan dolent com fer-la.
• Formació moral estricta que facilita la rigidesa entre allò que està ben fet i allò que està mal fet.
• Presència de determinades creences o maneres de pensar. Les experiències primerenques faciliten l’existència de determinades creences o maneres de pensar. Algunes de les categories de creences habituals en el TOC són:
• Responsabilitat exagerada: “Si penso alguna cosa i després aquesta cosa succeeix, serà culpa meva; he d’evitar-ho”.
• Control absolut sobre els pensaments propis: “No puc pensar segons quines coses; si les penso, vol dir que no estic bé”.
• Sobreestimació de la importància dels pensaments: “Pensar una cosa així és tan dolent com fer-la”.
• Sobreestimació de la probabilitat i de la gravetat de les conseqüències: “Si he pensat això, el més probable és que succeeixi”.
• Baixa tolerància a la incertesa: “Faré tot el que pugui per evitar que passi qualsevol cosa dolenta si és a les meves mans”.
• Perfeccionisme: “Si cometo un error, tindrà greus conseqüències”.

Aquesta última és especialment característica de les persones amb TOC. Aquests individus perceben com a essencial la prevenció de resultats negatius, cosa que es fonamenta en la creença que la persona té el poder de la producció o la prevenció de les conseqüències negatives.

Les característiques personals

Determinats estudis mostren que és probable que existeixin 10 factors de la personalitat que són freqüents en la infància de les persones amb TOC: ansietat per separació, resistència al canvi, aversió al risc, submissió, susceptibilitat, perfeccionisme, hipermoralitat, ambivalència i excessiva devoció al treball.

Els esdeveniments estressants

Hem vist que les persones amb TOC poden presentar determinades característiques personals; no obstant això, el trastorn en si pot no aparèixer fins que no ocorri un esdeveniment estressant o aparegui un estat d’ànim deprimit.

Alguns dels esdeveniments estressants més freqüents són els petits problemes quotidians com ara ser criticat, estar malalt, descansar de manera insuficient, dormir poc, les situacions de rebuig, els problemes en la presa de decisions, els sorolls, perdre coses, les obligacions socials, els conflictes, etc.

Factors activadors

La contribució hereditària, les variables biològiques, les experiències primerenques o determinades creences són factors que faciliten una predisposició per al sorgiment del TOC. Tot i això, la seva aparició es pot veure precipitada per esdeveniments estressants o un estat d’ànim deprimit.

Les obsessions poden disparar-se per una sèrie de factors:

• Situacions externes, com veure un ganivet, donar la mà a algú, etc., segons el tipus d’obsessió.
• Dubtar en el moment de recordar alguna cosa que s’ha fet, com no estar segur d’haver tancat el cotxe.
• Sensacions corporals que desencadenen pensaments negatius, com patir un mareig que faci aparèixer el pensament de si es pateix la sida.
• Altres factors, com un estat d’ànim baix, els esdeveniments estressants, la lluita per no patir obsessions i l’autoobservació per detectar si s’està tenint algun pensament obsessiu.

Factors de manteniment

És molt important el significat que la persona dóna a les obsessions un cop s’han disparat. Si se sobrevalora la importància de tenir un pensament negatiu (“puc arribar jo a fer una cosa així?, si ho he pensat, potser sí”; “si he pensat això, segurament passarà alguna cosa dolenta”), és probable que l’atenció se centri en allò negatiu i en l’amenaça, i s’intenti fer-li front lluitant contra aquests pensaments.

Aquesta valoració negativa dels pensaments o amenaces produeix un malestar o una ansietat que la persona tracta de reduir mitjançant les compulsions o els rituals (neteja, comprovació, repeticions, acumulacions, etc.), l’evitació o la supressió del pensament.

Les persones que pateixen TOC creuen que si no duen a terme les seves compulsions o rituals, realment s’esdevindran conseqüències catastròfiques (com agafar una malaltia, contaminar-se, etc.), cosa que provoca rumiament o sentiments de culpa. Així doncs, les compulsions tranquil·litzen, fan disminuir l’ansietat i permeten evitar l’autoculpabilització. D’aquesta manera s’instauren les obsessions: la persona, com que sent una tranquil·litat i un control mitjançant la realització de rituals i comprovacions, reforça encara més les obsessions perquè crea un circuit tancat que es retroalimenta i manté el problema.

__________
Font: Estela Massegué. Clínica de l’Ansietat.

Més informació

Freeston, M. H. y Ladouceur, R. (1997). “Análisis y tratamiento de las obsesiones”. A V. E. Caballo (Dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos. Madrid: Siglo XXI, vol. 1, pp. 137-169.

Mancini, F. “Un modelo cognitivo del trastorno obsesivo compulsivo”. Revista de Psicoterapia. 2000, 11(42-43), 5-30.

Silva, P. y Rachman, S .(1995): Trastorno obsesivo-compulsivo: Los hechos. Bilbao: Descleé De Brouwer.

Vallejo, J. y Berrios, G. E. (1995). Estados obsesivos. Barcelona: Masson.

L’inici de qualsevol tractament requereix:

• Una valoració diagnòstica precisa.
• Un coneixement exhaustiu dels factors implicats en l’origen i en el desenvolupament del problema: antecedents, factors desencadenants, factors predisposants, factors de manteniment, solucions que ja s’han provat, etc.
• Un coneixement suficient de l’usuari i de les seves circumstàncies: el grau de deteriorament de la salut i del benestar, la incapacitació i les interferències en els plans d’acció o en els estatus significatius per a la persona, els recursos personals, l’atribució de la capacitat i de l’eficàcia, les característiques detectades de la personalitat i del sistema de valors, l’estat emocional general, etc.
• La formulació d’un esquema explicatiu que identifiqui les variables més rellevants del cas, les relacions crítiques entre elles i el procés que han seguit al llarg del temps.
• L’establiment d’una relació adequada entre l’usuari i l’especialista, que els permeti treballar junts de manera eficient: reconeixement mutu, comunicació eficaç, confidencialitat, compliment de les prescripcions, etc.
• Finalment, en funció de tot el que s’ha comentat, l’establiment d’uns objectius avaluables i d’uns mitjans convenientment ordenats i seqüenciats. Aquests últims, els mitjans i el seu desplegament, que depenen de la demanda formulada per l’usuari, constitueixen el tractament pròpiament dit.

La intervenció terapèutica conjuga, normalment, tractaments específics, en funció del diagnòstic principal, amb d’altres de caràcter més general o més contextual, d’acord amb les característiques personals i amb les circumstàncies de l’usuari. Normalment, les primeres intervencions es destinen a reduir els símptomes de l’ansietat i la incapacitació que produeixen. Després s’analitzen i es tracten els factors que originen o que mantenen l’ansietat i les altres alteracions que puguin acompanyar-la.

Habitualment, els tractaments inclouen aspectes relacionats amb la recuperació de la salut, si s’ha perdut, d’altres relacionats amb la prevenció i d’altres relacionats amb el desenvolupament personal de l’usuari que, d’alguna manera, tenen a veure amb allò que li passa.

Normalment, a l’inici del tractament, es va a la consulta un cop per setmana. Quan el tractament està mínimament encarrilat, s’espaien les visites, que passen a ser, habitualment, una cada 15 dies.

Tractaments específics del trastorn obsessiu-compulsiu

Els tractaments que han demostrat una major eficàcia en el tractament específic dels trastorns obsessiu-compulsius (TOC) són els tractaments farmacològics i els psicològics basats en procediments cognitiu-conductuals.

A continuació, una relació d’aquelles tècniques considerades més efectives:

• Informació al pacient sobre la naturalesa de l’ansietat i l’estat d’ànim en general i del TOC en particular: mecanismes bàsics, problemes associats amb la finalització de les accions, relacions entre pensament, emoció i acció.
• Medicació: ofereix molts bons resultats terapèutics en la utilització d’alguns antidepressius tricíclics, especialment la clomipramina. També els Inhibidors Selectius de la Recaptació de la Serotonina (ISRS), fluoxetina, fluvoxamina, entre d’altres.
• Exposició i prevenció de resposta: el pacient s’enfronta deliberadament i voluntàriament, a l’objecte, pensament o situació temuda, ja sigui de forma real o en imaginació, evitant utilitzar rituals “tranquil·litzadors”, per tal de facilitar els processos d’extinció i/o habituació de l’ansietat, pensaments o imatges obsessives, amb la finalitat d’aconseguir l’extinció de l’ansietat associada.
• Identificació i neutralització de procediments contraproduents, utilitzats pel pacient per a regular el seu problema, però que en realitat, contribueixen, no a la solució, sinó al manteniment del problema. Per a més informació sobre aquests procediments pot consultar l’apartat De malament a pitjor del menú de l’esquerra.
• Tècniques cognitives: reestructuració de creences distorsionades, anàlisis de les conseqüències catastròfiques temudes pel pacient, control de pensaments automàtics, resolució de processos de dubtes paralitzants, anàlisis dels sentiments de culpa.
• Tècniques per al control de l’atenció: inhibició reciproca de camps atencionals, parada del pensament, etc.
• Materials d’autoajuda, com a complement de la teràpia.

Aquests són alguns dels recursos terapèutics més coneguts i provats en el tractament del trastorn obsessiu compulsiu (TOC). S’ha de tenir en compte no obstant, que aquests trastorns poden venir associats a altres problemes, que requereixen també un abordatge, en el context d’un tractament integrat i convenientment articulat. El tractament, en rigor, no és del TOC, sinó de la persona que ho pateix, en relació, naturalment, amb la demanda que efectua. Els tractaments solen desenvolupar-se individualment. La durada dels tractaments oscil·la normalment entre sis mesos i un any, si bé per alguns casos pot arribar a ser més llarga.

__________
Font: Clínica de l’ Ansietat. Psicòlegs especialistes en el tractament del Trastorn Obsessiu-Compulsiu. Barcelona i Madrid.

Més informació

Silva, P. y Rachman, S.(1995):Trastorno Obsesivo-Compulsivo. Los hechos. Bilbao: Descleé De Brouwer.

Freeston, M.H y Ladouceur, R. (1997). Análisis y tratamiento de las obsesiones. En V.E. Caballo (Dir.), Manual para el tratamiento cognitivo-conductual de los trastornos psicológicos (Vol. 1, pp. 137-169). Madrid: Siglo XXI.

Marks,I.M.(1991a).Miedos, fobias y rituales: (2)Clínica y tratamientos. Barcelona: Martínez Roca

Vallejo, j. y Berrios,G.E.(1995).Estados obsesivos.Barcelona. Masson S.A.

Echeburúa, E. y de Corral, P. (1995). Técnicas de exposición: Variantes y aplicaciones. En F.J. Labrador, J.A. Cruzado y M. Muñoz (Eds.), Manual de técnicas de modificación y terapia de conducta (pp. 422-456). Madrid: Pirámide

Stahl,S.M.(1998).Psicofarmacología esencial. Barcelona: Ariel.

Directrices Internacionales de Tratamiento para el Trastorno Obsesivo-Compulsivo The Expert Consensus Guideline Series: Guías de actuación propuestas por Comités Internacionales de Expertos. Están pensadas para especialistas, pero incluyen un apartado para pacientes y familiares. En inglés

«L’esforç per prendre la decisió ha de fer-lo cadascú en solitari: ningú no pot ser lliure per tu» (F. Savater, Ètica per al meu fill).

El perfeccionisme: la insatisfacció que mai s’acaba

Els plans d’acció de la persona tenen un objectiu que es va realitzant pas a pas. L’inici d’una acció ve després de la conclusió d’una altra acció. Els passos per aconseguir l’objectiu es poden entendre cada un com a objectius provisionals, que necessiten estar limitats per un principi i un final per ordenar-se.

L’èxit forma part del tancament o conclusió d’una acció. Un èxit comporta saber que el desig que teníem s’ha realitzat. El fracàs condueix a reintentar-ne l’execució (revisant-ne o no les regles de realització), o bé a abandonar el projecte.

Algunes persones, per raons de processos d’aprenentatge basats en la sobreexigència; altres, per atribuir-se poca eficàcia o valor, i terceres persones per tenir una necessitat elevada necessitat d’acceptació o aprovació social, tendeixen a combatre la sensació d’inseguretat i reforcen els requisits per donar una acció o una seqüència d’acció per bona i/o acabada.

Donar la conformitat a una acció o seqüència d’acció, de manera que no quedi solta i irresolta, i sí finalitzada, és una cosa que s’efectua per mitjà de processos d’avaluació. Aquests processos requereixen criteris de suficiència, satisfacció i saciabilitat que donin els resultats per bons o per dolents. Aquests criteris constituirien la basa del que Miller, Galanter i Priban (1960) anomenen Ordre de parada. Per mitjà d’aquesta operació, l’acció pot quedar tancada, posposada o abandonada si no s’aconsegueixen professos o resultats satisfactoris, o bé si entren en conflicte amb altres interessos.

El perfeccionisme porta a les persones a establir plans minuciosament. No es decideixen a executar-los fins que han traçat, amb tot tipus de detall, les tàctiques més petites. Normalment, la minuciositat ve acompanyada de la falta de flexibilitat. Un pla és flexible, assenyalen Miller, Galanter i Priban (1960) si podem canviar fàcilment l’ordre d’execució de les parts sense afectar-ne la viabilitat. El planificador rígid, que planificaria el seu temps com una seqüència de relacions causa-efecte, és incapaç de reordenar les seves llistes de coses a fer per adaptar-se a les circumstàncies canviants i seria incapaç de reaccionar en el moment crucial i, generalment, exigiria demanar-se un temps abans de poder incorporar qualsevol subpla. El perfeccionisme porta, a la vegada, a executar les tasques amb una cura extremada i amb comprovacions reiterades que certifiquen la correcció del procediment.

Finalment, s’hauria de sotmetre el resultat o producte de l’acció a un anàlisi de qualitat escrupolós. D’aquesta manera, s’asseguraria el reconeixement i l’acceptació unànimes del producte –ha de ser bo en tot i per a tots– i del seu productor (el perfeccionisme en qüestió).

Així, es pot repetir diverses vegades l’ordenament alfabètic d’un fitxer, abans d’arxivar-lo; tornar a casa per comprovar que, efectivament, s’ha tancat la porta o el gas; repassar mentalment el contingut verbal d’una conversa passada, calcular les possibilitat de malentesos que hagi pogut generar la intervenció i tornar a la conversa fora de lloc i de temps, per donar explicacions que ningú no ha demanat, etc.

La inseguretat personal s’assenta sobre la valoració de l’error, falta, insuficiència i incapacitat. El perfeccionisme com a resposta d’afrontament consisteix a extremar els criteris o requisits de satisfacció o triomf per assegurar l’èxit. Si no s’aconsegueixen aquests criteris d’infal·libilitat no es dóna conformitat a l’acció, i s’ha d’intensificar l’interès que es posa per aconseguir-ho. Una cosa així es fa, encara que per altres motius en les anomenades vagues d’interès, que consisteixen a treballar escrupolosament (per exemple, els encarregats de la neteja d’un avió abrillanten insaciablement qualsevol element metàl·lic de l’aparell), una manera de fer que té com a conseqüència el retard o interrupció de programes o previsions.

En uns altres termes, els mitjans –dels quals hem parlat en termes de finalitats provisionals–, es converteixen en una finalitat per si mateix. A la incertesa es respon amb perfeccionisme i, aquest, tot elevant els criteris de suficiència, genera més inseguretat, intensifica els dubtes, indecisions i desànim. El perfeccionisme dóna les accions que en realitat estan normalitzades o tancades per frustrades o insatisfactòries.

El perfeccionisme pot portar a redecidir constantment el sentit que es dóna a una acció nostra o d’altres, com a determinant de decisions posteriors. Un exemple: una persona, X, necessita saber si allò que sent per la seva parella l’autoritza a seguir amb ella i comprometre’s més en la relació o, per contra, hauria de deixar-ho estar. Si l’últim incident que considera és que el cap de setmana anterior no la va veure i la va trobar a faltar, conclou que, en el fons, per sobre dels inconvenients, l’estima profundament. Però si avui s’ha avorrit mentre passejava amb ella i, a més, ha sentit de temptació de mirar les cames d’una altra noia amb qui s’ha creuat, això l’obliga a reobrir l’expedient de la relació i replantejar-ne la naturalesa tenint en compte les dades, que poguessin donar la clau del que és aparent o profund en els seus sentiments. Llavors, pot concloure que no l’estima. Però demà, quan la vegi, podria sentir alegria i un fort desig d’abraçar-la.

Aquest últim fet en la cadena de desenvolupament el portaria a obrir de nou l’expedient i recodificar tots els fets en funció d’aquesta última clau.; fins aquí, l’exemple. Veiem, doncs, com la intolerància a la inseguretat i al dubte porta a redecidir constantment els plans generals, sobre la base de seqüències puntuals, a les quals es concedeix el valor crític, que instal·la el subjecte en l’avaluació constant del procés general i el sostreu de la participació en els fets, que simplement adquireixen el caràcter de la prova en relació amb allò avaluat en cada moment.

El perfeccionisme pot afectar a l’anticipació de l’acció, a la seva execució i, molt particularment, al seu tancament o terminació.

Malgrat això, el perfeccionisme no sempre és un problema. Si és moderat pot afavorir la superació i el desenvolupament personal. L’habilitat per acceptar defectes menors és un punt crític que marca la diferència entre el perfeccionisme que es pot considerar normal o adaptatiu i el que no ho és. El perfeccionista moderat es fixa nivells alts de desenvolupament, però se sent lliure per ser menys precís o rigorós, arribats al punt, si la situació ho requereix o ho aconsella; tolera el dubte de manera raonable sense esperar que la seva actuació no doni lloc a algun dubte en algun aspecte o per a algú. Les persones per a les quals el perfeccionisme és un problema es regeixen per estàndards alts d’actuació dels quals no es poden desviar.

Les situacions de canvi i adaptació, la presa de decisions importants, l’estrès, l’aparició de problemes de l’estat d’ànim i l’ansietat poden afavorir l’evolució del perfeccionisme cap a extrems negatius, particularment en persones més controladores, amb una fora necessitat d’aprovació, amb por intensa a l’avaluació social negativa i amb una autopercepció de baixa eficàcia.

Aquestes són algunes de les maneres de regular el perfeccionisme:

Canviar hàbits de comparació

En alguns casos, el perfeccionisme s’assenta sobre sentiments d’inseguretat, baixa autoestima i inferioritat. En molts d’aquest casos, és comú que la persona tendeixi a comparar la seva actuació amb la d’altres persones en busca d’una referència o mesura.

La comparació ha sigut utilitzada en la nostra cultura,  afortunadament cada vegada menys, per pares, educadors o caps per estimular la millora i el perfeccionament de fills, educats o treballadors.

Quines conductes s’acostumen a agafar com a objecte de la comparació?

Alguna de les que prèviament es dóna per dolenta o insuficient. Acostuma a pensar que les que són bones, «ja estan bé». Si es tracta de millorar alguna cosa, serà el que estigui malament. A més, es pensa que assenyalar el que està bé pot fer que la persona es confiï excessivament, es converteixi en un cregut, es relaxi o s’adormi sobre els llorers. Per contra, es creu que el que s’hauria de propiciar és l’esforç, la insatisfacció i el sacrifici.

Amb qui se sol establir la comparació?

Amb algú que en la conducta objecte de comparació destaqui i tingui un desenvolupament excel·lent i reconegut.

Quin és el resultat de la comparació?

Pràcticament el 100% de les vagades que es fa referència a la nostra conducta, és per assenyalar algun «però» o insuficiència. No podria ser d’altra manera si el que està bé «ja està bé» i no és objecte de comentari. El 100% de les vegades sortim malparats de la comparació. Sempre els altres són millors. No podria ser d’altra manera si es compara alguna cosa prèviament donada com a dolenta amb una de considerada com a bona.

Això no obstant, el problema no és que els altres ens hagin comparat o no, fins i tot amb bona intenció. El problema és que nosaltres haguem interioritzat i automatitzat aquests procediments d’avaluació, de perfeccionament i de mobilització, i els construïm sobre els mateixos biaixos:

• mostra esbiaixada de conductes: només ens fixem en allò de nosaltres mateixos que no ens agrada
• mostra esbiaixada de persones amb les quals ens comparem: escollim a persones la conducta de les quals s’ha donat per bona prèviament

És obvi que es tracta d’un procediment poc objectiu, trucat i confirmatori de la idea amb la qual partíem: som inútils i inferiors. És curiós com, a vegades, estem disposats a fer-nos trampes fins i tot per perdre. Escollir una conducta prèviament donada com a insuficient ens col·loca, per endavant, amb poques possibilitats de sortir airosos, però si, a més, juguem amb les cartes marcades i escollim per comparar-nos amb una persona la conducta de la qual s’ha establert prèviament com a bona, el resultat està cantat: som inútils i inferiors. S’ha subratllat «som» perquè aquí arriba la traca final d’aquest rosari d’autotrampes: la conclusió a la qual arribem no és «en aquesta conducta, en aquesta ocasió i circumstàncies –i potser en alguna altra– he aconseguit un desenvolupament menys efectiu o eficaç que l’aconseguit per aquella altra persona»; sinó que és «són inútil i inferior, de segona categoria o divisió». Hem convertit així una actuació millorable, en una prova d’un obstacle, d’una tara o una limitació consubstancial al nostre ser, a la nostra persona. És una cosa així com… si de dir una idiotesa se’n deriva un idiota, de no donar la solució més intel·ligent a un problema determinat se’n deriva el que sóc jo.

No confondre desideràtums amb objectius

Anteriorment, s’ha dit que el desenvolupament s’efectua pas a pas, des d’un punt de partida, pres com a referència inicial, fins a un punt final.

Alguns projectes o propòsits tenen un objectiu final amb criteris d’assoliment precisos, objectivables, per exemple, aconseguir un objectiu de vendes, fer-se amb determinats béns o bé obtenir el carnet de conduir. Això no obstant, altres projectes són més genèrics –encara que per trams es poden delimitar objectivament–, amb criteris d’assoliment o satisfacció més difusos, i amb objectius que són més aviat ideals o desideràtums, com ara, per exemple, dominar completament un idioma o optimitzar les nostres relacions socials i afectives. Aquests tipus d’objectius, formulats d’aquesta manera, marquen la direcció en la qual volem avançar, serveixen de guia i donen sentit als nostres fets, però en termes absoluts no són assolibles i no formen part d’allò que s’ha d’aconseguir. Com a símil, l’estrella polar, hi és per orientar-nos i ajudar-nos a aconseguir diverses latituds del nord, però no per tocar-la amb els dits.

Algunes persones, guiades pel seu perfeccionisme, prenen els ideals o desideràtums com si fossin els objectius finals, i es jutgen des d’aquesta posició. Els desideràtums no són objectius pròpiament dits.

Progressió: Avaluar-se en relació al punt de partida

Un error comú en l’avaluació de projectes és fer-ho prenent com a referència l’objectiu final, de manera que es mesura la distància entre l’objectiu i el punt de desenvolupament actual. Per contra, és aconsellable mesurar la distància entre el punt actual de desenvolupament i el punt de partida o un punt anterior a l’actual. Encara que en termes matemàtics ambdues mesures són inversament proporcionals –qualsevol de les dues ens dona la longitud de l’altra i la posició relativa del moment actual–, posa l’accent en el que falta. Sempre falta, estiguem on estiguem. A més, si com és freqüent en el perfeccionista, ens jutgem en cada moment en termes dels objectius finals, passant sobre la nostra actuació actual, la plantilla de correcció construïda en termes finals, la consciencia de falta i insuficiència s’incrementa. Això ens pot portar a planificar malament: si ens jutgem pels objectius finals, posarem l’exigència d’assolir-los en la situació actual o immediata, i es trencarà la progressivitat, la tasca es farà irresoluble i s’entrarà en la coneguda dinàmics del tot o res.

Si, per contra, ens avaluem des de darrere fins a davant –és a dir, del moment inicial, o anterior a l’actual, a l’actual– s’aconsegueix una percepció més clara de l’avenç, de capacitat de guanyar terreny, es genera autoconfiança i l’avaluació es fa en termes positius (tenir més d’allò agradable o desitjat i menys d’allò no desitjat). És més fàcil mantenir la progressió, la referència és la nostra pròpia marca actual i l’objectiu immediatament posterior una cosa que es considera més factible, ja que estem més a prop. La nostra tasca no és competir contra els nostres propis objectius, o amb les posicions avançades que, en la mateixa línia, altres ja hagin aconseguit. Per tant, per marcar els estàndards de la nostra propera i immediata intervenció simplement ens posarem l’objectiu de superar la nostra pròpia marca, en la direcció assenyalada.

Per al perfeccionista, els riscos de relliscades no acaben aquí. Encara que se suposi que ha actuat salvant els problemes citats anteriorment, es podria donar la particularitat que, un cop establerts i aconseguits uns objectius, després ens jutgéssim per uns d’altres. Un exemple, imaginem que s’ha de caminar cap a la porta i obrir-la, ja que l’objectiu és travessar-la. Es fa amb eficàcia, però a l’hora de valorar l’acció, es diu «s’ha obert la porta, però amb poc estil o elegància». Per al perfeccionista no hi ha elements accessoris d’actuació, malgrat que no siguin centrals a efectes de l’objectiu o funció que acomplien. És possible que, malgrat l’èxit aparent d’una acció, el veredicte final sigui negatiu, es desplaci i s’estableixi sobre altres aspectes absolutament accidentals.

Decidir no és tenir-ho clar, és aposar: desenvolupament de la tolerància al dubte

Alguns dubtes són irreductibles. Les diferents opcions o alternatives poden tenir avantatges, inconvenients i aspectes incerts o desconeguts. Prendre una decisió enfront de dues o més opcions, no implica aïllar totes les incògnites i inconvenients. Decidir és passar de l’anàlisi a l’acció, renunciar a una cosa per fer-ne una altra de factible: saber a favor de què hem de treballar, malgrat que el resultat sigui incert. Decidir és apostar per una opció, dur-la a terme, executar-la sense tornar de nou a la fase de deliberació, tot i que reaparegui algun dubte o es manifesti algun inconvenient.

Un minut després de prendre una decisió, es tenen els mateixos dubtes que un minut abans de fer-ho. La gran diferència és que ara s’està compromès –aquí hi ha el fet, en responsabilitzar-se– en un programa d’acció: desactivar una opció, i activar i materialitzar-ne una altra.

Examinar evidències: introduir deliberadament erros petits i veure quins efectes tenen

Sovint es pensa que un error tindrà conseqüències severes per a la nostra imatge personal, professional o social. En moltes casos, el càlcul d’aquestes conseqüències està basat més en les nostres pors que en evidències objectives. A vegades és convenient sotmetre a prova la nostra creença o suposició i introduir en el nostre comportament alguns errors o cert desordre de manera deliberada, controlada, progressiva i sense córrer grans riscos: equivocar el nom d’una capital o autor, quedar-nos en blanc uns segons, malentendre una frase, etc.

Experiments d’aquesta mena permeten comprovar que les conseqüències són menors, assumibles i, en la majoria dels casos, reconduïbles.

Regular els factors de risc: estrès, ansietat, estat d’ànim

Les alteracions emocionals, particularment les relacionades amb l’ansietat, l’estrès i el desànim són fonts d’inestabilitat, propicien inseguretat i generen més necessitat de control i prevenció. Aquests factors poden passar d’un perfeccionisme sa, que fins i tot pot gaudir-se, a un de paralitzant i ansiogen.

Font: J.Carlos Baeza Villarroel. Clínica de l’Ansietat. Barcelona, 2008.