Hi ha diferència entre previsió i prevenció. Ambdós són processos avaluatius de tipus anticipatori. Preveure fa referència a pronosticar o conjecturar un esdeveniment a partir d’una senyal o indici amb valor predictiu. Allò anticipat pot ser desitjat o no desitjar, positiu o negatiu. Pot ser qualsevol tipus d’expectativa. No ens prevenim que ens toqui la loteria, ens augmentin el sol o que faci bon temps si anem a la platja, encara que si podem preveure-ho com a possible. Podem, fins i tot, si està en les nostres mans procurar-ho o possibilitar-ho. Prevenir, prendre precaucions implica destorbar, impedir un efecte, ja sigui per mitjà de l’evitació o, si no es possible, per mitjà de la preparació d’una estratègia defensiva. Si hi ha amenaça de pluja, evitarem sortir o portarem un paraigües per si de cas.

La previsió d’un risc comporta una estratègia per a superar-lo, sense que s’alterin substancialment els nostres plans. La prevenció de risc implica evitar-ho. Això ho saben bé les companyies asseguradores, també anomenades de previsió. Cobreixen un risc de manera que, un cop donat, bàsicament no alteri la situació i les circumstàncies de qui el pateix. Si una casa es crema es compta amb diners per fer-ne una altra. La prevenció fa referència a l’evitació del risc. La prevenció és un mode de previsió i, per tant, no són excloents. La segona no implica necessàriament una voluntat d’acció o omissió determinada, davant del que està previst, mentre que la primera sí. No es tracta tant d’afrontar una situació superant els riscos o convivint amb ells, sinó d’impedir-ne l’ocurrència.

La prevenció extremada posa més l’accent en allò que no es vol que passi, que en la consecució del que es desitja que passi. O, dit d’una altra manera, si hi ha conflictes entre una cosa i una altra, s’escull la primera. La prevenció abusiva tractaria de reduir la probabilitat d’ocurrència d’un risc a zero, com a requisit previ per a comprometre’s amb una acció.

De certa manera, denota una intolerància o hipersensibilitat cap a determinats riscos, objecte de la prevenció, i un sentiment d’indefensió, recel, sospita, aprensió davant de les situacions on pogués sorgir. Poc perill elimina conductes amb possible èxit.

Hi ha una prevenció pertinent, o convenient, que consisteix a disposar unes mesures simples capaces de reduir significativament la probabilitat del risc i, un cop llavors, oblidar-se’n mentre no es manifesti. Amb el risc restant es conviu. La prevenció no ha de ser més costosa, en cap sentit, que el dany que es vol evitar. La prevenció pertinent tranquil·litza i genera autoconfiança.

Posem un exemple: si hem de sortir de viatge, prenem alguna precaució bàsica: comprovar que el cotxe estigui en bon estat, procurar que el conductor estigui en bon estat (que hagi descansat i no hagi pres drogues) i respectar les normes de trànsit. Aquestes mesures ens donen una seguretat i confiança, que ens permet allunyar-nos i centrar-nos en una altra cosa: el paisatge, la música del casset, la conversa amb el company de viatge, etc., i mantenir una atenció flotant sobre la conducció que ens permet detectar i respondre a qualsevol eventualitat. Sense les mesures citades, la consciència del risc d’accident automobilístic ens faria estar més tensos i insegurs.

Hi ha una prevenció improcedent, o inconvenient, caracteritzada per la pretensió d’esgotar de manera anticipada totes i cadascuna de les possibilitats de materialització del risc, amb la seva circumstància concreta i les conseqüències en cada moment del desenvolupament de l’acció. Es tracta d’evitar ser sorprès, d’estar sobre avís davant de qualsevol possibilitat degradatòria, cosa que implica imaginar amb la major definició tot el que no cau dins de l’impossible.

Això ens porta a estar constantment en actitud de «preveniu», expressió utilitzada militarment per indicar una situació de màxima alerta i tensió per entrar en acció perquè alguna cosa incerta i amenaçadora pot passar en qualsevol moment. Res, per natural que sembli, és irrellevant, pot amagar una trampa a la qual, a ser possible, cal anticipar-se. Per contra, estímuls neutres i irrellevants, sota l’actitud suspicaç i sospitosa es converteixen en predictors d’una situació amenaçadora (generació d’indicis, sesgos cognotivos) i creen alarma. A diferència de la prevenció pertinent, la improcedent, un cop establerta, no genera seguretat, relaxació i confiança, ni permet centrar-se en una altra cosa.

Tornem a l’exemple: si hem de sortir de viatge, ens assegurarem que el cotxe estigui en bon estat, procurarem estar en bones condicions físiques i mentals (encara que la preocupació pel pitjor no ens hagi deixat descansar bé), respectarem les normes de trànsit però, a més, calcularem ja a la carretera, o abans, les mil i una possibilitats que passi alguna cosa:

– i si es rebenta una roda? Aniré a 90 km per hora.

       – i si al revolt aquell camió se’m tira a sobre. Redueixo i espero que en surti.

       – i si em marejo i em falta l’aire? Qui m’assegura que no em pot passar alguna cosa?

I, així, a cada moment.

La llista és tan llarga que sentim que una cosa o altra passarà si un miracle no hi posa remei, no el que nosaltres, que ens veiem desbordats, podem fer.

Evidentment, no hem gaudit ni de la conducció, ni del paisatge, ni de la música, ni hem parlat amb el company. Potser estem adolorits, una mica marejats, blancs i amb la por al cos. Potser en el revolt, pendents de si, com havíem conjecturat abans, el camió s’apropa a la ratlla divisòria, ens hem apropat massa a la dreta sense veure la graveta i hem derrapat, malgrat que el camió anava perfectament per al seu carril. Una altra eventualitat que hem de tenir en compte per endavant en el proper viatge, no sigui que si no ho tenim present se’ns oblidi, no ho veiem i ens emportem la sorpresa.

L’experiència de la prevenció, quan és pertinent, genera tranquil·litat, seguretat i distensió, i pot portar a abusar-ne com a mecanisme d’autoregulació quan es vol aconseguir aquests mateixos objectius.

L’abús de la prevenció implica una extralimitació en el càlcul dels riscos, un procés de generació d’indicis, o conversió de senyals neutres en senyals d’alerta per mitjà de l’alteració de la seva significació, i un procés d’autoobservació o atenció autoenfocada; factors que de manera comú estan interrelacionats entre si.

Font: Baeza Villarroel, J.C. (1994) ISBN: 84-490-0131-5. Ilustración: Francisco García. Clínica de la Ansiedad.

Vídeo Il-lustratiu: Administración de preocupaciones