«Tres coses estimo: la nit, el patiment i la memòria» (Felipe Benítez Reyes, El equipaje abierto).

El mecanisme de la prevenció consisteix en el càlcul previ de riscos amb la finalitat d’avançar-se a l’ocurrència, evitant-los, impedint l’efecte sorpresa i la consegüent falta de reacció, sortejant-los d’alguna manera o disposant de manera prèvia d’algun dispositiu defensiu. Tot això en funció del valor dels plans o estat que volem preservar de com es poguessin veure afectats i afectar-nos, de les expectatives de resultats i de les expectatives d’autoeficàcia, en una situació i moment donats.

S’acostuma a entendre’s que la màxima prevenció consisteix a posar-se en el pitjor dels casos i aquesta formulació és, en certa manera, una màxima per a l’exercici de la prevenció, en particular de l’abusiva. Implica la contemplació de les últimes conseqüències i de les més greus. No té un altre límit que la versemblança del supòsit imaginar, i la versemblança ve conferida pel fet que l’ocurrència del supòsit sigui hipotèticament probable, encara que sigui en una proporció d’un sobre un milió:

• qui em garanteix que no tindré un infant encara que l’electrocardiograma hagi sortit bé?
• qui m’assegura que l’avió no pot caure?

Segurament la casuística ofereix algun exemple sobre el qual el pacient basa la raó inapel·lable i justifica la seva actitud aprensiva.

Existeix la creença social i generalitzada que la falta de prevenció és perillosa i comporta greus problemes. Es considera que tota prevenció és poca i que, si el defecte és nociu, l’excés, si es dones, és innocu. S’entén que és preferible, davant d’algun indici, posar-se en el pitjor dels casos, encara que després no passi, que no pas no donar-li importància i que després resulti alguna cosa greu i irreparable.

La popularització en el nostre entorn cultural de filosofia aristotèlica basada en la independència i, fins i tot, contraposició entre allò racional i allò emocional, reiterada després per Descartes (res cogitans versus res extensa) i els postulats sobre la divisió ment-cos, han contribuït a que vulgarment s’ignori l’estreta relació entre el que passa pel cap i el que passa pel cos, com si la evanescència de les idees no tingués res a veure amb la materialitat de l’organisme, i com si poguessin utilitzar-se de manera incontingent, pel que fa a les conseqüències físiques.

No es tracta de profunditzar aquí en l’ús, funcions i límits de la prevenció que l’entorn cultural més proper aporta al desenvolupament cognitiu i representacional de l’individu, ni el la importància que les actituds o comentaris de pares porucs i sobreprotectors tenen sobre l’aprenentatge dels estils de pensament i anticipació del nen, i quina funció juga tot això en la configuració de l’emotivitat, la personalitat la ideació o l’acció.

El paper d’aquests factors en la extralimitació en el càlcul de riscos com a manera d’afrontament cognitiu de l’ansietat no sembla determinant. Sí, en canvi, l’autoeficàcia i la intensitat dels símptomes.

Des de la perspectiva cognitivosocial (Bandura, 1986), el que fa que els esdeveniments potencialment aversius resultin temibles és, sobretot, la ineficàcia percebuda per afrontar-los. En la mesura que l’individu pensi que pot prevenir, acabar  disminuir la gravetat dels esdeveniments aversius, deixarà de tenir raons per témer-los. Per a aquelles persones que tenen dubtes sobre la seva autoeficàcia d’afrontament, la preocupació per l’ansietat i la seva anticipació excedeix les dificultats objectives, causa gran malestar i dediquen molt de temps a accions de tipus defensiu )bàsicament l’eviatció), cosa que implica estar mentalment advertit amb antelació (Bandura, 1978 b). Exageren la magnitud de les deficiències i les dificultats potencials del medi (Beck, 1976; Meichuenbau, 1977, i Sarason 1975 a). Aquests dubtes autoreferits creen estrès i quan es distreu l’atenció del que hauria de ser el comportament adequat, dificulta la utilització dels recursos.

L’home no és simple predictor de la seva conducta, n’és també el productor. El pacient no només pacient, respecte de la seva malaltia, sinó que també és agent.

Si es considera que les situacions amenaçadores no poden afrontar-se de manera eficaç, i tampoc no es poden o no s’han d’evitar, és probable que la persona opti pel control intern davant de l’aparició de símptomes d’ansietat.

Shelton i Mallinckrodt (1991), en un treball en què relacionaven les variables nivell d’ansietat, lloc de control intern o extern i l’autoeficàcia com a predictors del tipus de tractament preferit per part dels subjectes objecte d’estudi, van trobar que els subjectes que van escollir tractaments focalitzats sobre la tasca van puntuar significativament més baix en el test d’ansietat i més alt en el d’autoeficàcia, en comparació amb els que van escollir un tractament basat sobre el control intern de l’ansietat, que puntuaven alt en ansietat i baix en autoeficàcia.

Si la intensitat dels símptomes d’ansietat és molt alta, es pren com a indicador de risc greu per a la salut física i mental. És natural que els subjectes dirigeixin la seva estratègia cap al control intern, ja que el valor salut és, per a la majoria de persones, jeràrquicament superior a altres. En aquests casos, és probable que el pacient no es conformi amb evitar les situacions en què l’ansietat es manifesta de manera més crua, sinó que si es considera que alguna cosa interna falla, s’ocupi d’estudiar-se, de conjecturar-se, d’autoescoltar-se, de plantejar-se supòsits per reduir la incertesa o, d’alguna manera, crear-la com a mecanisme defensiu.

Existeix la idea que la incertesa, o el dubte, tendeix a ser evitada i reduïda, i és cert en molts casos, però en d’altres, com a estratègia defensiva, es propicia (en el sentit de no fiar-se’n, de recelar) com a mode de prevenció.

Per exemple, només cal pensar en la tendència, reiteradament observada en la pràctica clínica, que tenen els hipocondríacs a consultar lectures per saciar els dubtes i per tranquil·litzar-se i com, sistemàticament, acaben més incerts i insegurs. En aquest cas, que es redueixi la probabilitat objectiva de dany no redunda en que disminueixi la subjectiva, que normalment s’incrementa, entre altres factors perquè des d’una actitud de sospita i en la línia de posar-se en el pitjor, es generen nous indicis que adquireixen un valor inquietant, i es genera una actitud aprensiva no com a simple efecte col·lateral, sinó precisament com a base de l’acció preventiva. La incertesa guarda relació amb com la probabilitat que passi un esdeveniment influeix en la seva avaluació. Epstein i Roupenion (1970) mostren experimentalment les diferències entre la probabilitat objectiva i la subjectiva; per exemple, en un dels experiments, una probabilitat del 5% es transforma subjectivament en una del 50%, i una del %0% es transforma en una subjectiva del 95%. Hi ha discussió entre diferents autors (Gaines, Smith i Skodmik, 1977; Monat, Averil i Lazarus, 1972; Epstein i Roupenian, 1970) i contradiccions experimentals sobre si l’activació (arousal) és igual, major o menor davant de diferents probabilitats d’ocurrència.

L’ansietat intensa és capaç d’interferir, per si mateixa, en el funcionament cognitiu i dificultar, encara més, l’afrontament. Quan no es pot decidir sobre una pauta d’acció, pot produir-se por, preocupació excessiva, pensament obsessiu i més ansietat. Generar incertesa inhibeix i paralitza (Breznitz, 1971),

La sensibilitat cap a l’ansietat sembla guardar més relació amb experiències prèvies d’ansietat i estrès que amb l’ansietat com a tret de personalitat (Shostar i Peterson, 1990).

Lazarus-Mainca, Friebel i Unshelm (1982) van examinar diferents maneres d’afrontament, en funció de l’ansietat individual. En un experiment es va demanar als subjectes que imaginessin històries específiques que diferissin en la quantitat de contingut amenaçador. En un altre experiment, els subjectes van fer pantomima en direcció a generar o reduir ansietat, en funció de les instruccions. Els subjectes amb més ansietat van tendir a associar més sentiments negatius amb situacions amenaçadores que recordaven. Quan imaginaven situacions amenaçadores, activaven menys concepcions reductores de l’ansietat i eren menys capaços de controlar les concepcions generadores d’ansietat que els subjectes amb una taxa més baixa d’ansietat.

La tolerància davant d’estímuls nocius o aversius sembla dependre, també, de l’atribució de l’eficàcia personal davant de la situació (Simon, 1988; Vallis i Bueher, 1986; Ruiz i Avia, 1987), i és major –i sent més dolor– quan l’habilitat percebuda és major.

Villamarin (1990), en una revisió de la majoria d’investigacions generades per la Teoria de l’autoeficàcia de bandura, en relació amb els trastorns d’ansietat i depressió, posa de manifest que, efectivament, com més autoeficàcia, més conducta d’afrontament i menor sensació subjectiva de la por. La relació entre autoeficàcia i activació automàtica apareix poc clara: en alguns estudis s’ha trobar una relació directa (més autoeficàcia menys reactivitat fisiològica), mentre que en altres no s’ha trobat cap tipus de relació.

Feltz (1982) havia trobat que la resposta fisiològica d’ansietat no era una font significativa d’informació d’autoeficàcia. Suggereix que una possible explicació entre aquesta troballa, contraria a allò previst per la teoria de l’autoeficàcia, seria que algunes persones no perceben amb precisió la seva activació fisiològica, i considera que la percepció subjectiva que els individus tenen de la seva activació fisiològica flueix més en l’autoeficàcia que el grau d’activació real. Aquest supòsit es va posar a proba (Feltz i Mugno, 1983) i es va trobar que «l’activació fisiològica percebuda» davant de la tasca (salts d’esquena a la piscina des del trampolí) va ser un predictor significatiu d’autoeficàcia: com més activació fisiològica percebuda, menys autoeficàcia. Dit d’una altra manera, com menys autoeficàcia, més activació psicològica percebuda. Si la falta d’autoeficàcia davant d’una situació afavoreix que l’individu dirigeixi l’afrontament al control emocional, és probable que la percebi com a més alta, ja que hi centra l’atenció, que la percebuda per algú, que amb millor autoeficàcia, centra l’afrontament sobre el problema, hi fixa l’atenció.

Més informació

BANDURA, A. (1978). Reflections on self-efficacy. En S. Rachman (ed.), Advances in behaviour research and therapy. (Vol. 1, pp. 237-269). Oxford: Pergamon.

BANDURA, A. (1986). Social Foundations of Thought and Action. New Jersey: Prentice-Hall, Inc. Ed. Española (1987): Pensamiento y acción. Barcelona: Martínez Roca, S. A.

BECK, A. T. (1976). Cognitive therapy and the emotional disorders. Nueva York: International Universities Press.

BREZNITZ, S. (1971). A study of worrying. British Journal of Social and Clinical Psychology. 10, 271-279.

EPSTEIN, S., y ROUPENIAN, A. (1970). Heart rate and skin conductance during experimentally induced anxiety: The effect of uncertainty about receiving a noxious stimulus. Journal of Personality and Social Psychology, 16, 20-28.

FELTZ, D. L. (1982). Path analysis of the causal elements in Bandura’s theory of self-efficacy and anxiety based model of avoidance behavior. Journal of Personality and Social Psychology, 4, 764-781

FELTZ, D. L., y MUGNO, D. A. (1983). A replication of the path analysis of the causal elements in Bandura’s theory of self-efficacy and the influence of autonomic perception. Journal of Sport Psychology, 5, 263-277.

GAINES, L. L., SMITH, B. D., y SKOLNICK, B. E. (1977). Psychological differentiation, event uncertainty, and heart rate. Journal of Human Stress, 34, 11-25.

LAZARUS MAINKA, G., FRIEBEL, U., UNSHELM, S. (1982). Anxiety and the image of threatening situations. Psychologische Beitrage. Vol. 24 (3) 356-369.

MEICHENBAUM, D. H. (1977). Cognitive-behavior modification: An integrative approach. Nueva York: Plenum.

MONAT, A., AVERILL, J. R., y LAZARUS, R. S. (1972). Anticipatory stress and coping reactions under various conditions of uncertainty. Journal of Personality and Social Psychology. 24, 237-253.

RUIZ, M. A., y AVIA, M. D. (1987). Diferencias individuales en autocontrol dentro del paradigma de tolerancia a la estimulación aversiva. Estudios de psicología, 27/28, 75-85.

SARASON, I. G. (1975 a). Anxiety and self-preoccupation. En I. G. Sarason y D. C. Spielberger (Eds.), Stress and anxiety (Vol. 2, pp. 27-44). Washington, DC: Hemisphere.

SHELTON, Diane M., MALLINCKRODT, B. (1991). Test anxiety, locus of control, and self-efficacy as predictors of treatment preference. College-Student-Journal. Vol. 25 (1) 544-551.

SHOSTAK, Barbara A., PETERSON, Rolf A. (1990). Effects of anty sensitivity on emotional response to a stress task. Behaviour Research and Therapy. Vol. 28 (6) 513-521.

SIMON, M. A. (1988). Autoeficacia y tolerancia a la estimulación aversiva: Efectos diferenciales del Feedback atribucional. Análisis de Conducta. Vol. 14, Nº 41, 401-416.

VALLIS, T. M., y BUCHER, B. (1986). Self-efficacy as a predictor of behavior change: Interaction with type of training for pain tolerance. Cognitive Therapy and Research, 10, 79-94.

VILLAMARIN, F. (1990). Papel de la auto-eficacia en los trastornos de ansiedad y depresión. Análisis y Modificación de Conducta, Vol. 16, Nº 47, 55-77.

__________
Fuente: Baeza Villarroel, J.C.(1994). ISBN: 84-490-0131-5.  Clínica de l’ Ansietat.