L’ansietat i la personalitat

 

Introducció

La personalitat és el patró de pensaments, sentiments i conductes que presenta una persona i que persisteix al llarg de tota la vida i en situacions diverses. La personalitat és estable en el temps i en les situacions; això implica que tendim a comportar-nos de manera similar en contextos diferents i en diversos moments de la vida.

Els trets són els atributs o les característiques de la personalitat. Segons les teories psicològiques, n’hi ha molts. A més, hi ha autors que anomenen de maneres diferents característiques de la personalitat que són similars o fins i tot les mateixes. Els trets més coneguts són: extraversió o afecte positiu (positive emotionality or positive affect), neuroticisme o afecte negatiu (negative emotionality or negative affect), psicoticisme, perfeccionisme, etc. Una persona extravertida busca la companyia dels altres i en gaudeix, prefereix fer activitats en grup que de manera individual, té habilitats socials i és una persona activa, amb energia, entusiasta. Una persona introvertida (el pol oposat) prefereix dur a terme activitats en solitari o amb poques persones i tendeix a ser més inhibida, més reflexiva, més cautelosa, etc. Cadascun dels trets i els seus contraris se situen en els extrems d’un contínuum, de manera que les persones ens diferenciem les unes de les altres en el grau en què presentem cada tret. Les persones amb un alt grau de neuroticisme (considerat per alguns autors sinònim d’ansietat tret) mostren tendència a la por, a la tensió, a la preocupació. Són persones emocionalment inestables, que tenen sentiments de tristesa, de solitud o d’ira amb freqüència. Les persones amb un grau baix de neuroticisme gaudeixen d’estabilitat emocional, són tranquil·les i estan segures de si mateixes.

Es considera que la personalitat pren la seva forma al llarg del temps a partir de les experiències viscudes. No obstant això, determinades característiques de la personalitat apareixen ja durant els primers anys de vida. La part innata de la personalitat s’anomena temperament. Podríem dir que el temperament és el substrat biològic-genètic de la nostra manera de ser, l’equipatge que porten incorporat els nens quan neixen.

Relació entre la personalitat i la psicopatologia

La nostra conducta està determinada per la interacció entre els factors biològics, els ambientals i la nostra personalitat. La manera com ens comportem en un moment determinat depèn de la situació en què ens trobem i de com siguem. La nostra personalitat determina, com a mínim en part, com reaccionem davant d’una situació. Vegem-ne un exemple. En un bar, un desconegut comença a parlar-nos. Una persona extravertida probablement iniciarà una conversa amb ell. En canvi, una persona introvertida intentarà eludir les preguntes o deixarà clar d’alguna manera que no vol continuar parlant.

Òbviament, les experiències que ja hem viscut influeixen en el nostre comportament i l’aprenentatge de conductes més adaptatives pot fer que no sempre ens comportem de la mateixa manera. Si continuem amb l’exemple, una persona introvertida pot fer l’esforç de comportar-se més obertament si ha après que aquesta manera d’actuar li reporta algun tipus de benefici (facilitar el contacte social, millorar l’autoestima, etc.). A més de repercutir en el nostre comportament, es considera que el temperament i les característiques de la personalitat influeixen en l’aparició de problemes psicològics. Per exemple, el temperament difícil dels nens s’ha associat a l’aparició de problemes de comportament (agressivitat, desafiament als adults, robatoris, etc.). Molts estudis suggereixen que el temperament difícil del nen (un nen irritable, amb dificultats per adaptar-se als canvis, amb problemes per establir una regularitat en els hàbits d’alimentació, d’higiene i de son…) podria tenir una interacció amb la manera d’educar-lo dels pares (són autoritaris, l’escridassen, utilitzen càstigs físics, són inconsistents i poc ferms a l’hora d’aplicar els càstigs o són incapaços de posar límits), cosa que té com a conseqüència un problema de comportament. És clar que el temperament difícil del nen no condueix de manera invariable a un problema de comportament; calen unes circumstàncies determinades en l’ambient (que els pares l’eduquin de manera autoritària, per exemple) perquè s’observi aquest resultat.

Altres estudis assenyalen que el neuroticisme està molt relacionat amb els trastorns emocionals. S’ha observat que un bon nombre d’individus que pateixen depressió tenen graus elevats de neuroticisme i es considera que presentar aquest tret de la personalitat pot fer que es tingui predisposició per a aquest tipus de problema psicològic.

Relació entre la personalitat i l’ansietat

La relació entre les característiques de la personalitat i l’ansietat ha estat molt estudiada. Concretament, s’han investigat les relacions entre:

  • Trets de la personalitat y trastorns d’ansietat: S’han analitzat les relacions més o menys específiques entre determinades característiques de la personalitat i diversos trastorns d’ansietat, tenint en compte que aquests trets podrien predisposar els individus que els tenen en grau elevat a patir aquests trastorns.
  • Trastorns d’ansietat i trastorns de la personalitat: S’han estudiat les relacions més o menys específiques entre els trastorns d’ansietat i els de la personalitat, prenent, en alguns casos, els primers com a predisposants per als segons.

Trets de la personalitat i trastorns d’ansietat

En molts casos, les persones que pateixen un trastorn d’ansietat són vistes pels altres com persones molt ansioses. Això és diferent de la reacció més o menys adaptativa que una persona pot tenir davant una situació amenaçant. En el primer cas, diem que aquest individu és ansiós; en el segon, que està ansiós. Cal distingir entre ansietat tret i ansietat estat. L’ansietat tret és una característica de la personalitat relativament estable (al llarg del temps i en diverses situacions). El tret d’ansietat fa referència a la tendència de l’individu a reaccionar de manera ansiosa. Al·ludeix a la predisposició de l’individu per percebre les situacions com a perilloses o com a amenaçants i a la tendència a respondre-hi amb ansietat.

Les persones més ansioses tenen un tret d’ansietat molt marcat, de manera que tenen tendència a percebre un gran nombre de situacions com a perilloses o com a amenaçants i a respondre-hi amb estats d’ansietat de gran intensitat.

L’ansietat estat fa referència a un estat emocional transitori i fluctuant al llarg del temps. El grau d’elevació de l’estat d’ansietat hauria de ser alt en circumstàncies que el subjecte percebi com a amenaçants i baix en situacions no amenaçants o en circumstàncies en què, tot i haver-hi perill, aquest no es percep com a amenaçant. Ambdós conceptes estan relacionats. Una persona amb un elevat grau d’ansietat tret presenta, per regla general, una ansietat estat també elevada. No obstant això, una persona amb un baix grau d’ansietat tret pot tenir, de manera puntual, reaccions d’ansietat d’intensitat elevada davant situacions que percebi com a amenaçants (ansietat estat). Així, per exemple, una persona amb un baix grau d’ansietat tret pot sentir-se ansiosa davant la imminència d’un examen. En canvi, una persona amb un elevat grau d’ansietat tret no només estarà nerviosa en aquesta situació, sinó que també ho estarà en moltes d’altres.

Segons molts autors, l’ansietat tret és la característica de la personalitat subjacent a molts trastorns d’ansietat. És a dir, és probable que moltes persones que pateixen un trastorn d’ansietat tinguin un alt grau d’ansietat tret. Es tracta d’una característica de la personalitat amb una important càrrega genètica i es creu que podria estar implicada en la incrementada vulnerabilitat a patir trastorns d’ansietat i de depressió que tenen aquestes persones. Per a alguns autors, la manifestació més pura d’un elevat grau d’ansietat tret és el trastorn d’ansietat generalitzada (TAG).

Els trastorns d’ansietat també tenen en comú un altre tret de la personalitat: l’evitació del dany (harm avoidance). Alguns autors relacionen aquest tret amb una característica temperamental que s’observa ja en nens molt petits: la inhibició conductual. Les persones amb una inhibició conductual o una evitació del dany altes acostumen a evitar estímuls nous o no familiars i a comportar-se de manera inhibida davant d’ells; acostumen a reaccionar amb retraïment (no s’apropen a l’estímul desconegut, se n’allunyen). Són persones cauteloses, tenses, que es fatiguen amb facilitat, tímides, aprensives i pessimistes. Així, per exemple, un nen amb un grau elevat d’inhibició conductual es mostra poruc davant persones desconegudes i acostuma a evitar les situacions socials en què ha d’establir relació amb individus que no coneix (o aquelles en què no hi ha un cuidador o un familiar). Molts estudis han associat aquest tret temperamental en els primers anys de vida amb la presència de fòbia social en la infància, en l’adolescència o en l’edat adulta. Com assenyalàvem en un altre paràgraf d’aquest article, presentar aquest tret o aquest temperament no condueix de manera invariable a patir fòbia social. Els individus que presenten aquest trastorn d’ansietat poden haver estat mancats de models de conducta assertiva (per exemple, els seus pares poden ser també tímids) o no haver viscut experiències que els ensenyin a comportar-se d’una altra manera.

L’evitació del dany també s’ha associat al trastorn de pànic. Alguns estudis suggereixen que les persones amb atacs de pànic podrien tenir uns trets temperamentals comuns que podrien ser anteriors a l’aparició del trastorn: – Elevada activitat del sistema nerviós simpàtic, amb símptomes com les palpitacions, la suor, la dispnea, etc. Aquests símptomes es presenten de manera esporàdica abans de l’aparició del primer atac de pànic.

  • Por excessiva de patir una malaltia.
  • Hipersensibilitat a la separació. Són persones dependents, amb necessitat de sentir-se protegits o de protegir els seus éssers estimats, presenten una forta unió amb els familiars.
  • Dificultat per allunyar-se de llocs coneguts.
  • Els costa adaptar-se als canvis i a les novetats, no acostumen a establir-se gaire lluny del seu lloc d’origen i de les persones que coneixen.
  • Necessitat de seguretat. Necessiten que algú els tranquil·litzi, que els asseguri que allò que temen no passarà.
  • Són persones molt preocupades per la salut i les malalties, amb una important hipervigilància de les sensacions corporals.

A més de l’evitació del dany, altres característiques de la personalitat podrien actuar com a predisposants específics del trastorn obsessivocompulsiu (TOC). Les persones amb aquest problema acostumen a ser perfeccionistes, rígides i inflexibles. Són persones que dediquen molt temps a repetir les mateixes tasques fins que el resultat arriba a ser perfecte, tenen problemes per adaptar-se als canvis i per adoptar altres punts de vista. La seva estabilitat emocional depèn del control, de la rutina i de l’ordre. Alguns autors assenyalen que aquestes característiques de la personalitat no han de ser anteriors necessàriament a l’aparició del trastorn.

La majoria dels estudis que examinen la relació entre la personalitat i l’ansietat són transversals (avaluen les característiques de la personalitat i la presència del trastorn en el mateix moment) o utilitzen un disseny retrospectiu (demanen a les persones que presenten el trastorn com eren abans de la seva aparició). Els estudis longitudinals examinats (primer avaluen la personalitat i després si apareix o no el trastorn) tampoc no produeixen resultats concloents. Per això, en aquests moments es desconeix si els trets de la personalitat antecedeixen en el temps la presència d’un problema d’ansietat o ambdues coses apareixen de manera simultània. Fins i tot hi ha autors que afirmen que algunes d’aquestes característiques o d’aquests trets podrien veure’s afectats pel curs del trastorn. Per exemple, les persones amb atacs de pànic poden tornar-se més aprensives i més hipervigilants pel que fa als símptomes físics a causa de la seva malaltia.

Trastorns d’ansietat i trastorns de la personalitat

Diversos estudis assenyalen que un percentatge elevat de persones que pateixen trastorns d’ansietat presenten també un trastorn de la personalitat. Un trastorn de la personalitat es defineix com un patró estable i inflexible de comportament que suposa malestar o danys per al subjecte o per a les persones que l’envolten. Podríem dir que una persona presenta un trastorn de la personalitat quan té determinades característiques de la personalitat en un grau molt elevat i, a causa d’això, té greus problemes en diversos àmbits de la vida (el familiar, el social, el laboral, etc.).

Els trastorns de la personalitat es diagnostiquen principalment en adolescents i en adults. En nens no es diagnostiquen aquests problemes perquè es considera que la personalitat encara no està formada. Alguns estudis suggereixen que els trastorns de la personalitat poden aparèixer amb posterioritat als trastorns d’ansietat. De fet, alguns autors creuen que els trets i els trastorns de la personalitat es podrien situar en diferents punts d’un contínuum. Per exemple, una persona pot ser tímida i introvertida, pot tenir fòbia social o pot presentar un trastorn evitatiu de la personalitat. Sota aquest punt de vista, aquest trastorn de la personalitat se situa en l’extrem més greu i més intens de la introversió. En altres treballs, en canvi, s’ha descrit que els trastorns de la personalitat podrien ser previs i influir negativament en la aparició d’un trastorn d’ansietat.

Els trastorns d’ansietat que s’han associat amb més freqüència a un trastorn de la personalitat són el trastorn d’ansietat generalitzada i la fòbia social. També les persones amb un trastorn d’angoixa (presència d’atacs de pànic) o amb un trastorn obsessivocompulsiu (TOC) poden presentar comorbiditat amb aquests trastorns. En canvi, és molt poc probable que una fòbia específica (tenir por dels insectes, de pujar en un ascensor o de fer-ho a l’avió) es vegi acompanyada d’un trastorn de la personalitat.

Els trastorns de la personalitat que amb més freqüència s’associen als trastorns d’ansietat són: el trastorn evitatiu de la personalitat, el trastorn obsessivocompulsiu de la personalitat, el trastorn límit o borderline de la personalitat i el trastorn de la personalitat per dependència. Vegem breument en què consisteix cadascun d’ells:

  • Trastorn evitatiu de la personalitat: Les persones amb aquests trastorn presenten un grau molt elevat d’inhibició social, sentiments d’incompetència i molta susceptibilitat a l’avaluació negativa. Aquestes persones acostumen a evitar les relacions socials, i poden fins i tot arribar a no treballar si fer-ho implica contacte amb altres persones. Els preocupa de manera exagerada ser criticats o rebutjats en situacions socials, se senten incompetents i inferiors als altres, i tenen molta por de fer el ridícul. Es tracta d’un trastorn molt més greu i molt més crònic que la fòbia social i, per això, més difícil de superar.
  • Trastorn obsessivocompulsiu de la personalitat: Les persones amb aquest trastorn es preocupen sobre manera per l’ordre, el perfeccionisme i el control. Intenten mantenir la sensació de control amb una atenció extrema a les normes, a les regles, a les llistes, als horaris, etc. Per això, acostumen a perdre’s en els detalls. El seu perfeccionisme fa que retardin molt la finalització de les seves tasques. Són persones rígides, obstinades i inflexibles. Tot i que reben noms semblants, el trastorn obsessivocompulsiu es diferencia d’aquest trastorn de la personalitat perquè es diagnostica quan apareixen obsessions i compulsions.
  • Trastorn límit o bordeline de la personalitat: Es caracteritza per un patró general d’inestabilitat en l’estat d’ànim i en les relacions amb els altres. Aquestes persones s’esforcen per evitar un abandonament real o imaginari. Les seves relacions personals acostumen a ser molt intenses i sovint oscil·len entre la idealització més extrema i el menyspreu. Són persones molt impulsives (pel que fa a les despeses, al sexe, a l’abús de substàncies, a l’alimentació, etc.). Acostumen a ser habituals les amenaces de suïcidi i els intents de dur-lo a terme.
  • Trastorn de la personalitat per dependència: Les persones amb aquest trastorn tenen una necessitat general i excessiva que d’altres s’ocupin d’elles, es mostren submises i tenen molta por del rebuig i de la separació. Tenen moltes dificultats per prendre decisions quotidianes i necessiten constantment la reafirmació dels altres. No volen estar sols perquè els preocupa ser incapaços de cuidar d’ells mateixos.

També alguns trastorns que apareixen amb més freqüència en la infància s’han associat amb un trastorn de la personalitat en l’edat adulta. Alguns autors suggereixen que el trastorn d’ansietat per separació (TAS) podria ser un antecedent del trastorn límit de la personalitat. S’ha observat que alguns nens amb un TAS en la infància desenvolupen aquest trastorn de la personalitat en etapes posteriors de la vida.

Tenir un trastorn de la personalitat obstaculitza la bona marxa del tractament d’un trastorn d’ansietat?

Els treballs sobre aquest tema no són concloents. Alguns indiquen que el tractament dels trastorns d’ansietat és igual d’efectiu encara que l’usuari dels serveis psicològics tingui un trastorn de la personalitat. D’altres suggereixen que la teràpia, en aquest cas, pot ser més lenta. Per exemple, alguns estudis sobre el trastorn d’ansietat generalitzada assenyalen que els usuaris que presenten un trastorn de la personalitat associat acostumen a abandonar el tractament amb més freqüència. D’altres adverteixen que en els usuaris amb un TAG o amb fòbia social i amb un trastorn de la personalitat és menys probable la remissió del problema.

__________
Font: Noemí Guillamón (2004). Clínica de l’Ansiedad. Psicòlegs especialistes en el tractament de l’ansiedad. Barcelona i Madrid. 

Més informació

Andrews, G. (1996). Comorbidity and the general neurotic syndrome. British Journal of Psychiatry, 168 (Suppl 30), 76-84.

APA (1995). Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales (DSM-IV). Barcelona: Masson.

Clark, L.A., Watson, D., y Mineka, S. (1994). Temperament, personality, and the mood and anxiety disorders. Journal of Abnormal Psychology, 103(1), 103-116.

Endler, N.S., y Kocovski, N.L. (2001). State and trait anxiety revisited. Journal of Anxiety Disorders, 15(3), 231-245.

Matthews, G., Saklofske, D.H., Costa, P.T Jr, Deary, I.J., y Zeidner, M. (1998). Dimensional models of personality: A framework for systematic clinical assessment. European Journal of Psychological Assessment, 14(1), 36-49.

Merikangas, K.R., Swendsen, J.D., Preisig, M.A., y Chazan, R.Z. (1998). Psychopathology and temperament in parents and offspring: Results of a family study. Journal of Affective Disorders, 51(1), 63-74.

Perugi, G., Toni, C., Benedetti, A., Simonetti, B., Simoncini, M., y et.al. (1998). Delineating a putative phobic-anxious temperament in 126 panic-agoraphobic patients: Toward a rapprochement of European and US views. Journal of Affective Disorders, 47(1-3), 11-23.

Rheaume, J., Ladouceur, R., y Freeston, M.H. (2000). The prediction of obsessive-compulsive tendencies: does perfectionism play a significant role?. Personality and Individual Differences, 28, 583-592.

Watson, D., Clark, L.A., y Harkness, A.R. (1994). Structures of Personality and their relevance to psychopathology. Journal of Abnormal Psychology, 103(1), 18-31.