L’ansietat i l’herència

És probable que el trastorn d’ansietat més estudiat sigui el trastorn de pànic. S’estima que l’aportació de la genètica a l’ocurrència d’aquest trastorn se situa al voltant del 40%. De fet, els estudis amb bessons indiquen que entre els monozigòtics (aquells que comparteixen la mateixa càrrega genètica) la presència del trastorns és de dues a cinc vegades més elevada que entre els dizigòtics (aquells que no comparteixen la mateixa càrrega genètica). D’altra banda, entre familiars de primer grau, (pares, fills, germans), és tres vegades més freqüent patir aquest trastorn que entre la població general. Altres estudis suggereixen que els trastorns de pànic podrien compartir factors genètics amb altres problemes d’ansietat, com les fòbies, la inhibició conductual o l’ansietat per separació. Això podria explicar, per exemple, que els fills de persones amb trastorns de pànic presentin algun d’aquests trastorns.

Alguns estudis calculen en un 30% la contribució de la genètica a l’explicació del trastorn d’ansietat generalitzada (Tsuang, 2002). La concordança entre bessons monozigòtics és més gran que entre dizigòtics (Kendler, Neale, Kessler, Heath y Eaves, 1992).D’altra banda, els familiars de primer grau de les persones amb aquest trastorn tenen entre dues i tres vegades més probabilitat de patir-lo.

L’agorafòbia, la fòbia a la sang o a les ferides i la fòbia social són els trastorns d’ansietat amb una heretabilitat més gran (Kendler, Karkowski y Prescott, 1999). També el trastorn per estrès posttraumàtic (TEPT) és més prevalent en bessons monozigòtics que en dizigòtics, amb una heretabilitat estimada al voltant del 20-30%.

Altres estudis suggereixen que determinades característiques de la personalitat molt relacionades amb l’ansietat (el neuroticisme o l’ansietat tret i la inhibició conductual) podrien heretar-se. Aquestes característiques heretades podrien participar en l’etiologia dels trastorns d’ansietat i de l’estat d’ànim. Els estudis de genètica molecular realitzats fins aquest moment només han obtingut resultats preliminars, de manera que és recomanable prendre amb cautela les conclusions que se’n deriven.

En síntesi, els resultats suggereixen que les contribucions dels gens de l’individu són apreciables, de manera que és probable que un mateix gen estigui implicat en l’aparició de diversos trastorns d’ansietat. Contràriament a allò que se suposava, no s’han identificat gens concrets que de manera específica estiguin implicats en un tipus de problemes d’ansietat o en d’altres. En canvi, sembla més plausible considerar que un conjunt de gens influeix de manera inespecífica en els trastorns d’ansietat, ja que aquests gens actuen fonamentalment com a factors predisposants o de vulnerabilitat, factors que no “obliguen” a acabar patint un trastorn d’ansietat ni el determinen, però que fan més probable que aquest es desenvolupi si s’esdevenen altres factors capaços d’activar-lo.

D’altra banda, cal tenir en compte que la transmissió de trets o de informació de pares a fills no es produeix només per la via genètica, sinó que també es fa a través de l’aprenentatge, els components del qual són també molt importants en l’origen i el manteniment dels trastorns d’ansietat.

__________

Font: Noemí Guillamón. Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs y Psiquiatres. Barcelona i Madrid.

Vídeo il-lustratiu:  Las bases genéticas de la ansiedad y la depresión I. Redes. RTVE. 

Altres vídeos relacionats

Documents relacionats

This site is registered on wpml.org as a development site.