Introducció
Les situacions traumàtiques o els esdeveniments vitals –els accidents, les lesions, els incendis, les inundacions, les separacions, les defuncions, etc.– poden precipitar l’aparició d’un trastorn d’ansietat. Per exemple, moltes fòbies específiques acostumen a començar després de la vivència d’un succés traumàtic relacionat amb l’objecte fòbic: por d’utilitzar els ascensors després de quedar-s’hi tancat, por d’anar amb cotxe o de conduir després de patir un accident al volant, etc. En aquests casos, es considera que la persona associa un estímul –per exemple, els ascensors o els cotxes– a una resposta emocional negativa –por, tristesa, fàstic–. La persona ha après que la presència d’aquest objecte –per exemple, l’ascensor– pot anar seguida d’un estat emocional de por o d’ansietat. La por que la situació pugui repetir-se s’ha adquirit mitjançant un mecanisme d’aprenentatge que s’ha anomenat condicionament clàssic. Aquesta por es manté perquè la persona evita enfrontar-se a la situació –condicionament instrumental–.
No obstant això, en moltes ocasions, els problemes d’ansietat no tenen un desencadenant tan específic. És força habitual, per exemple, que l’inici d’alguns atacs de pànic vagi precedit d’una època d’estrès, de problemes laborals o familiars, de consum excessiu de substàncies, de cansament, de mala alimentació o de falta de son. Aquests factors poden propiciar el desencadenament d’un atac de pànic en absència d’un factor precipitant específic que n’expliqui l’aparició.
Per tant, no només els esdeveniments vitals i les situacions traumàtiques poden precedir l’aparició d’un trastorns d’ansietat, sino que també els estressors que formen part de la nostra vida quotidiana –les baralles, els problemes a la feina o amb la parella, el fet d’estar a l’atur, etc.– poden desencadenar aquests problemes. Els estudis sobre la relació entre els esdeveniments estressants i els problemes psicològics indiquen que la intensitat de l’impacte de l’estressor en la persona no depèn fonamentalment del tipus d’estressor –esdeveniment vital o quotidià–, ni de la seva quantitat o de la seva durada –agut o crònic¬.
El que realment determina el grau en què un esdeveniment o una circumstància pot afectar o no la nostra salut mental és la valoració subjectiva que en realitzi la persona. Si un estressor és percebut per la persona com a amenaçant, l’impacte serà superior que si no el percep d’aquesta manera. S’han estudiat els paràmetres o les característiques dels estressors que determinen la valoració subjectiva que en realitza la persona. Alguns d’aquests paràmetres són
- la novetat de l’estressor: allò nou es percep com més amenaçant que allò conegut.
- la seva predictibilitat: és un paràmetre relacionat amb l’anterior, ja que es considera que si un esdeveniment o una circumstància són previsibles desencadenen una reacció menys intensa.
- el grau en què podem controlar la seva aparició o la seva durada: com més sensació de control, menys impacte.
D’altra banda, no són només les característiques dels estressors les que determinen el seu impacte en la nostra salut mental. Un esdeveniment és percebut pel subjecte com a amenaçant en un grau o en un altre en funció dels recursos de què disposi per afrontar-lo. Si una persona percep un estressor com a amenaçant, però compta amb recursos per enfrontar-s’hi de manera eficaç, el grau d’amenaça percebut serà menor que si es veu incapaç de fer-li front. ¿De quins recursos disposem per afrontar els esdeveniments vitals i els problemes de la vida quotidiana? Els principals són el grau de competència percebut, els estils d’afrontament i el suport social.
La competència percebuda
El grau de competència percebut fa referència a la confiança que té cada persona en la seva capacitat per afrontar de manera exitosa una situació. No n’hi ha prou amb tenir recursos per afrontar el problema, sino que és important creure que podem superar-lo. Aquest sentiment de competència està determinat, com a mínim en part, per l’experiència prèvia –altres vegades que la persona s’hagi enfrontat a situacions estressants i hagi tingut èxit o hagi fracassat– i per l’autoestima –valoració personal i subjectiva que cada persona fa de si mateixa–.
Estils d’afrontament
S’ha definit l’afrontament com “els esforços, tant d’acció com intrapsíquics, orientats a dominar, a reduir, a tolerar i a minimitzar les demandes internes o ambientals i els conflictes la resolució dels quals excedeix els recursos de la persona” (Cohen y Lazarus, 1979). La manera com s’afronten les situacions estressants o els problemes varia segons la persona i és diferent en funció de la situació. No obstant això, els estils d’afrontament es poden agrupar, de manera bàsica, en tres categories:
- Anàlisi i avaluació del problema: es realitza una anàlisi de la situació i se sospesen els pros i els contres de cadascuna de les alternatives de solució del problema.
- Evitació de la font d’estrès o fugida: s’evita la situació o l’estressor.
- Control de l’emoció: les estratègies d’afrontament s’encaminen a disminuir l’emoció provocada per l’estressor –relaxació, mantenir la calma, distreure l’atenció–.
Altres autors creuen que l’afrontament dels problemes pot ser
- Actiu: el subjecte participa activament en la recerca de solucions del problema o aplica estratègies per reduir l’estressor o per eliminar-lo.
- Passiu: el subjecte evita la situació, creu que l’afrontament del problema depèn de l’atzar o de la participació de tercers.
L’estil d’afrontament més adequat serà aquell que combini l’avaluació del problema amb la recerca activa d’estratègies per afrontar-lo i per controlar les emocions que la situació hagi desencadenat.
Suport social
La carència de suport social s’ha considerat un dels factors més potents com a desencadenant de problemes de salut, psicològics i socials. La presència de suport social pot augmentar l’autoestima, el sentiment de competència i la percepció de control de la situació.
Font: Clínica de l’Ansietat. Psicòlegs a Madrid i Barcelona, especialistes en el tractament de l’ansietat.
Vídeo il-lustratiu: Estrés (UNED-RTVE2)
